Tot el que m’espera és el misteri d’un gran mar llunyà (en el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I)

“Vinc de molt lluny
i vaig més lluny encara
ple de somnis i llum” (Lluís Llach, Germanies)

Sí, venim molt de lluny. Dissabte 2 de febrer del 2008, commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, l’espasa que va donar forma amb el seu coratge i lluita, amb la seva croada contra els sarraïns, a la nació catalana. El nostre gran rei. L’autèntic pare de la nostra nació, el forjador d’una Nació, d’una gran nació (a hores d’ara en moments crítics, això sí) que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Humilment contribueixo a la crida que ha fet en Vicent Partal perquè els blocaires catalans fem pinya aquest dia i la fem grossa. En Partal demanava penjar una fotografia del penó de Jaume I. Jo m’he permès una petita contribució creativa, posant-hi... el meu tatuatge del Casc de Jaume I (guapo, eh?), l’emblema de la Catalunya gran, un símbol que ens uneix. Des de les portes de Poblet fins a la Generalitat valenciana.

Sempre m’ha seduït la figura de Jaume I. I em vaig fer aquest tatuatge, que llueixo amb orgull i respecte. El mateix orgull que m’agradaria que tota la nostra Nació tingués per aquest rei i el que representa. Dissortadament la Generalitat del nord, en una nova vergonya nacional, no ha programat res significatiu per commemorar aquesta data tan trascendent per a la nostra història.

Avui tots els carrers haurien de lluir engalanats. Hauria calgut bastir un monument commemoratiu. Hauria calgut portar l’homenatge a les escoles, als pobles, als carrers, a la tele, al cinema, a les institucions. Un homenatge que unís tots els pobles de la gran Nació Catalana. Elevar a la categoria de mite l'home i el rei, i les seves gestes. Ja m'hi havia referit en un post antic.

Però no, la Generalitat del nord no està per a aquests temes. És el Factor X, de xusma. Ho sento, no ho puc evitar, m’envaeix la indignació i la vergonya (ja podeu pensar en els malsdecap que els deuen estar ocupant en aquests moments...). Que contrasta amb el meu orgull i les ganes de cel·lebrar-ho. Ho porto escrit a la pell. De fet –tots tenim un passat “hard”, no només les nacions- porto moltes més coses escrites, totes homenatge a aquesta Nació de la que formo part i que m’estimo amb bogeria. Aquesta nació que està per sobre de les misèries del present, d’aquest fang de la traïció i la renúncia a què ens sotmet el tripartit.

Sí, venim de molt lluny. Però això no és el més important. El més important és que volem anar més lluny encara. Volem commemorar per agafar forces, per no defallir en els nostres somnis, en la nostra clara voluntat de ser, arrelada a la història i a la tradició. De ser per sempre més. Ser és el nostre futur.

“Tens les mans tens el cor
Tens les claus per obrir horitzons de llum” (Lluís Llach, Germanies)

Aquest ha de ser també el nostre homenatge. Renovar públicament el nostre compromís amb la nostra Nació i el seu futur. Dir que continuem disposats a lluitar, a treballar, a fer. Sí, tenim les mans, i tenim el cor. També tenim el cervell, la intel·ligència, per més que en èpoques com l’actual tinguem motius per dubtar-ne. I aquestes són les claus per obrir el nostre horitzó.

L’1 de gener vaig fer un post que deia “quan surt el sol”. I deia que fins i tot sobre la fosca i la boira més espessa… el sol s’acaba imposant. Necessitem el sol per sortir d’aquesta fosca actual. Però l’horitzó, veure el nostre horitzó, només depèn de nosaltres. Del nostre cor, de la nostra força, de la nostra intel·ligència.

Sentim els batecs del nostre cor, com la sang ens omple, ens inunda tot el cos, com encara ens fa sentir vius, com ens emociona. Gaudim de sentir-nos vius. Volem seguir vius.

I… les nostres mans… Mai com ara hem necessitat que força i intel·ligència vagin juntes. No la força de la violència, sinó la força de les conviccions, de la irreductibilitat, de la no cessió. La força interior, la voluntat de ser per sobre de tot. I la intel·ligència per trobar el nostre camí. El camí per obrir l’horitzó. Intel·ligència per a construir, per a denunciar, per no empassar res més, per retornar la il·lusió. Intel·ligència per no admetre més impostures com la del tripartit. Intel·ligència per no dubtar. Intel·ligència per no escanyar-nos estúpidament amb els nostres crits. Intel·ligència per no morir ofegats en les particulars “bubble plastic” ideològiques que tenen abduïts certs militants independentistes. Intel·ligència per tenir coratge i treure del fang la nostra nació i portar-la cap a un futur de llibertat. Pas a pas, però amb pas ferm. Tenim més necessitat de fer bé les coses que pressa. Tant hem esperat, que ara l’important és fer les coses bé, i no dubtar.

Fa 800 anys neixia Jaume I. Una infància complicada. Un nen que seria objecte de tota mena d’intrigues perquè d’alguna manera portava escrit el seu destí de gran rei. I això, en les misèries de les lluites feudals d’aquells dies es veia com una amenaça. Un jove format i protegit pels templers que, arribat el moment, molt d’hora, va saber agafar la seva espasa i posar-la sobre el coll dels nostres enemics. I no va dubtar. Això és el que políticament se’ns exigeix.

Jaume I va acabar amb les conspiracions dels nobles contra la seva autoritat i projectes. Va ser generós amb els qui van ser fidels i implacable amb els traïdors. Això és el que ara hem de tornar a fer. Posar, políticament, l’espasa, sobre el coll d’aquest niu de traïdors i conspiradors que és el tripartit, sobre els farsants d’ERC que han entregat el nostre país als seus enemics. Posar també l'espasa sobre els nostres particulars fantasmes. I emprendre el camí de la llibertat sense que el nostre braç estirat i la nostra espasa com una prolongació, tremolin. Agafem l’espesa: prenem la paraula!!

En el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I. Humil homenatge d’aquest qui porta amb orgull, a la meva pell, els seus emblemes. I amb el desig de tenir el seu mateix coratge i ambició. Animeu-vos. Sumeu-vos a l'homenatge.

Elies115 i Reflexions en català, els blocs més influents de la catosfera (i sense aigua al vi!)

Aquests dies, arran les jornades de la catosfera, se n’ha parlat molt, de tot això dels blocs.

Tanmateix, jo tinc la sospita que dos dels blocs més influents de la catosfera som els dels amics de Reflexions en català i aquest mateix, Elies115.

Si recordeu, la setmana passada vaig reproduir els acords del govern, entre d’altres pocs, aquell mític que situava a Catalunya com a pionera a l’estat en la identificació electrònica de remugants. Els amics de Reflexions, arran d’aquell acord van denunciar que en una notícia d'un paràgraf... hi havia més de 10 faltes d’ortografia.

Fixeu-vos quina no deu ser la incidència d’aquests nostres blocs que… el govern ha decidit fer servir els traductors al català. Suposo que amb la millor de les voluntats, i que els seus escrits apareguin ben polits i en bell catalanesc a la pàgina web del govern.

Aquesta insospitada influència la dedueixo, i tinc l’assessorament d’un amic lingüista, d’un anunci a l’agenda del govern. Cosa minúscula, si voleu. Però hi ha alguna cosa que ràpidament ens ha fet pensar que s’estan redactant en castellà i després fan servir el traductor, el corrector i no sé quantes coses més. Fixeu-vos-hi bé… (és literal, copiar i enganxar!)

"Madrid

El director general de l'Institut Català de la Vinya i el Vi, Joan Aigualit Masdeu, farà el lliurament dels guardons "Catalunya, país de grans vins" al Centre Cultural Blanquerna de Madrid.Adreça:Centre Cultural Blanquerna (c. Alcalá, 44)

MunicipiMadrid (Comunitat de Madrid)

Hora:19:30"

Tot semblaria indicar estar sota control, si no fós perquè... el sr. Joan Aigualit, de fet, és el sr. Joan Aguado.

Preguntes? No hi ha més preguntes!!!!!!!!!

El factor D (de D-ignitat)... i col·lapses...

Aquesta tarda hi ha convocada una manifestació a Bilbao pel PNB, EA i EB per defensar les institucions d’autogovern, en contra de la sentència del Tribunal Suprem que condemna la Mesa del parlament basc que es va negar a disoldre el grup parlamentari de Socialista Abertzaleak.

Tornem a estar davant una altra sentència aberrant de la trama judicial espanyola convertida en agent polític. Tot en la línia, a més, de la doctrina Aznar/Garzón que persegueix la criminalització i la imputació penal no per fets, sinó per idees. La sentència del sumari 18/98 n’és l’exemple paradigmàtic (i més bèstia), i l’antidemocràtica llei de partits i la seva aplicació bananera li atorguen la cobertura política i social que de tant temps perseguien els agents més reaccionaris i antidemocràtics de l’estat espanyol.

Curiosament, un dels tres condemnats és Juan Mari Atutxa, aleshores president del Parlament Basc. Juan Mari Atutxa i la mesa del parlament van actuar amb una radical dignitat democràtica, en contra de l’inconcebible cas d’intervenció judicial en el Parlament, al poder legislatiu.

La fotografia que acompanya aquest post l’he treta de l’Avui. És una fotografia interessant, on no sé copsar on acaba el cartellisme i comença el "grafiti". Perquè aquesta diana sobre el cap d’Atutxa pot estar dibuixada o pot ser un recurs metafòric a la trajectòria d’aquest polític. Perquè Atutxa, amb independència de com es valorin les seves idees, sempre ha exercit la política amb dignitat. Per això, quan era conseller d’Interior al govern basc era demonitzat per l’esquerra abertzale, que l’assenyalava amb aquesta diana, i cantaven rantxeres que deien “Atutxa, los días que te quedan son una cuenta atrás”. En aquella època, en un 30 minuts, recordo que em va impressionar el testimoni de la seva dona; el periodista li preguntava si sabia que podien matar el seu marit en qualsevol moment. Ella va respondre que sí i que si això passava, cridaria, al peu de la seva tomba “Gora Euzkadi Askatuta”, perquè el seu marit sempre havia lluitat per la llibertat d’Euskadi.

Ara és l’entremat judicial espanyol qui persegueix Atutxa, justament per defensar el paper del parlament basc, fins i tot en defensa dels mateixos d’aquell entorn que li dedicaven aquella rantxera.

És el factor D, de dignitat, del PNB. És la mateixa dignitat amb que el lendakari va defensar el seu projecte de donar la paraula als bascos. La mateixa dignitat amb què defensa el seu dret a parlar amb tothom per resoldre el conflicte que de tants anys pateix el seu país. D’aquestes coses parlava dijous, sopant amb uns amics professors d’universitat en un restaurant basc amb uns txuletons espectaculars. PNB en euskera és Eusko Alderdi Jeltzalea, que ve a ser l’expressió de "Partit Basc de Déu i la llei vella". Jeltzale és una abreviació del lema de Sabino Arana Jaungoikoa eta lege zaharra (o zarra), que voldria dir vell o antic (en aquest context, les lleis velles, les lleis pròpies, les lleis dels avantpassats). Jaun és senyor i Goikoa el de dalt (per tant, Déu).

Admiro al PNB. M’agradaria que al meu país hi hagués algun partit que el tingués com a referent. Amb tots els seus problemes, i també misèries, que també n’hi ha, però l’important no és el purisme extrem i abstracte, sinó que les virtuds prevaleixin. I en el PNB les virtuds prevaleixen. El PNB no enganya, fa el que diu. És l’epicentre de la vida política basca, que timoneja amb coratge i conviccions democràtiques en les pròpies forces. Quina diferència del Factor D amb el Factor X, de X-usma, que inspira aquests soflames escombreria d'ERC i el tripartit, com el camelo aquest del 2014

Sí, sempre ens resulta més fàcil trobar referents de valors positius lluny de casa. Em podeu acusar d’això. Potser la distància, física, però, sobretot, de no estar immers en el dia a dia, fa que això aflori. De la mateixa manera que per ser conscients de les nostres virtuds, com a poble –dels catalans em refereixo- de vegades hàgim de veure’ns a través dels ulls dels altres. Com per exemple en l’admiració que senten –tots menys els espanyols, que es pensen, encara, que ho fem per fotre- per la defensa i sentiment que tenim envers la nostra llengua.

Però tornem al tema. Factor D, factor X… quin abisme, Déu meu.

Si dijous de fa 2 setmanes el lendakari feia la seva conferència a BCN per explicar el seu projecte, dijous de la setmana passada li tocava el torn a aquest polític tan gris i mediocre que és en Ridao, i al que se li coneixen més aviat poques idees pròpies, però que té la virtud de ser un bon exemple de polític “boia”, és a dir, de flotar fins i tot en les aigües més remogudes. Com per exemple les de la crisi entre Colom i Carod i Puigcercós; allà estava ell, en una virtual tercera via que el va permetre sobreviure. O ara, enmig del cisma intern a múltiples bandes que viu el partit, sap callar i estar llest per un segon abans de saber-se qui serà el guanyador, ficar-se al seu costat per aixecar-li el puny a les masses en senyal de victòria. La factura telefònica d’ERC pujarà molt, a partir de març, atès que Ridao difícilment prendrà una decisió política per ell mateix. És una bona manera de no equivocar-se mai i continuar flotant.

Doncs dijous, i això no sé si és una inèdita collita pròpia seva –d’en Ridao- o li van escriure, aquest home va dir que el catalanisme de Convergència estava “col·lapsat”. En aquesta nova funció de sibil·la amb barba, que li desconeixia, no sé quin dels dos significats donava a “col·lapse”, si la patològica “PAT 1 Retracció anormal de les parets d'un òrgan buit (cor, vasos sanguinis, pulmons, etc), amb la consegüent afectació de les seves funcions” o la figurativa “2 fig Paralització transitòria de les activitats econòmiques, polítiques, etc. El comerç exterior del país ha sofert un col·lapse”.

Perquè és clar, si per a alguna cosa podem fer servir el terme “col·lapse”, és per a definir la situació del país que governa el seu partit. Aquí sí que tenim un col·lapse amb totes les lletres i en pràcticament tots els àmbits. Bé, en tots no, oblidava que som pioners a l’estat en la identificació electrònica de remugants (ovelles i cabres). Per tant, per ser més precisos atenent a aquesta nova dimensió de la Catalunya pionera i emprenadora, hem de dir que quasi en tots els àmbits els país estat col·lapsat, i això, gràcies al partit del sr. Ridao.

Però si parlem en termes només polítics, també em sembla que el senyor Ridao no l’encerta gaire. És allò de “consejos vendo que para mi no tengo”. A veure, si hi ha un partit polític que en aquests moments està col·lapsat és ERC.

Sí, el veritable col·lapse polític el té ERC. Des que ha abraçat i blindat el pacte amb els sociates, en aquesta reedició no confessada, però fàctica, d'Euzkadiko Ezkerra, ERC no ha fet si no perdre suports. El pacte els ha permès accedir a més quotes de poder que mai, però la sangria de vots i suport que està patint és constant a cada elecció. Cada elecció s’ha convertit en allò que fa temps vaig escriure de “l’estratègia dels nyus”, però que com els hi ha sortit malament, cada cop que han de creuar el riu d’unes eleccions la meitat dels electors que tenien s’hi queden.És més, d'acord a les enquestes (aquestes tendències sí les apunten clarament, no la projecció d'escons), ERC és, de tots els partits que es presenten a Catalunya, qui té una menor "fidelització de vot". No és només els escans que totes les enquestes diuen que perden. És que és el partit amb una menor fidelitat de vot dels seus antics votants, de fet 5 de cada 10 votants d’ERC diuen que no saben a qui votaran. Aquest és un indicador molt evident de la insatisfacció dels votants d’ERC amb el que està fent aquest partit.
Si això no és col·lapse... Ja és ben cert que es veu abans la palla a l'ull de l'altre que la biga al propi. Ah! i això per no parlar també de la fractura interna a múltiples bandes, que sembla que els ganivets ja s'estan esmolant per al 10 de març.

Evidentment que CiU té problemes, i molts, i que es troba en una cruïlla històrica i decisiva pel que fa a la definició del seu futur, i n'he parlat i en parlaré. Però que un senyor d’ERC s’atreveixi a parlar de “col·lapse”… s’ha de tenir molta barra. Bé, no em resisteixo a fer una brometa molt fàcil... no endebades en Ridao va fer la seva conferència a la seu de l'ONCE. Una metàfora brillant.

El factor D, de dignitat, el gran absent de la política catalana. Començant, evidentment, per tots i cadascun dels membres i els partits del govern tripartit, que són l’exemple més vergonyant que mai haurem hagut de patir. L’exemple paradigmàtic del triomf de totes les misèries sobre els valors i les virtuds.

PS: Després d'escriure aquest post, avui diumenge, a El Periódico, el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo ha escrit un article imprescindible "Acte de venjança", on analitza l'aberrant condemna a la Mesa del parlament basc. Diu: "La sentència no és un acte de justícia. És un acte de venjança. I igual que en tots els casos en els quals un òrgan judicial es desvia en l'exercici de la seva funció jurisdiccional d'aquesta manera, el resultat és una sensació de fàstic infinita."

The Thin Red Line (amb confidència final)

Podria, tinc material de sobra, continuar alimentant aquesta línia de posts frívols amb acords del govern ridiculistes, que no és que jo els ridicultizi, sinó que es ridiculitzen per ells mateixos tan bon punt es posen negre sobre blanc. Podria...

Podria, perfectament, fer-vos riure a tots els meus amics i amigues blocaires amb l’última ocurrència del tripartit que he descobert: nomenar un assessor responsable de coordinar els assessors del “complexe Presidència”, un tal Lluís Azemar, nomenat fa només tres mesos (fins ara no havien vist que feia falta?) https://www.gencat.net/diari/4991/07281001.html
Segons el DOGC, les funcions que corresponen a aquest lloc de treball són, entre d’altres: Coordinar i supervisar el treball dels/de les assessors/res vinculats/des a la Secretaria del Govern.

Podria, perfectament, i en la mesura que em sembla que sóc una persona prou formada i experta en l’àmbit de l’administració pública, dir que això és una autèntica aberració. Que és l’evidència total de la putrefacció del tripartit, que ha nomenat tants assessors que necessita nomenar assessors per a coordinar els assessors!!!!

Podria explicar que això es fa consolidant, alhora, tota l’estructura funcionarial, és a dir, que al marge dels assessors hi ha tot l’aparell de designació política en l’estructura administrativa clàssica: secretaris generals, secretaris sectorials, directors generals, sotsdirectors generals, directors de serveis, etc. Cap d’ells, atesa la proliferació d’assessors, no sembla que sigui massa expert en els seus temes, de manera que per a la presa de decisions, a banda de l’estructura jeràrquica administrativa, s’han de dotar de tal proliferació d’assessors que cal nomenar assessors per a coordinar els assessors. Una autèntica bogeria.

Podria, per tant, seguir en aquesta línia.

Però no. El que vull denunciar és que hem franquejat una prima línia vermella, the thin red line. Perquè és clar, una cosa és que jo faci broma amb les imbecilitats del dia a dia del tripartit, aquestes imbecilitats habituals, que ens costen molts diners, prestigi, credibilitat, etc. però que, malgrat la seva gravetat en termes democràtics i nacionals, no passa d’aquí... i una altra cosa molt diferent és parlar de les nostres vides.

Sí, de les nostres vides, de les vides de la gent que estimem, de la nostra seguretat. Sí, d’això... perquè mentre l’infame conseller d’Interior (qui en principi ha de vetllar per la nostra seguretat) -i tot el tripartit al darrere- es fan els milhomes multiculturals, dient que no hi havia perill, que no hi havia res immediat, que s’han detingut uns veïns, com aquell qui demana la documentació a un veí tocacollons… resulta que un jutge de l’Audiència Nacional i la fiscalia descobrien experts en explosius, líders islamistes i suïcides disposats a immolar-se al mig del metro de BCN. I no passa res!!!! Passa tan poca cosa que l'infame president de la Generalitat que tenim, gràcies a ERC, ni tan sols es digna a fer unes declaracions. I això que han estat a punt de fer-li saltar als seus morros sis combois de metro! Com es pot ser tan imbècil??? Com es pot ser tan filldeputa de no obrir la boca??? Què collons l'hi importem??? I no passa res???????

Doncs sí que passa. Passa que acabem de franquejar la feble línia vermella de la tonteria habitual i de les coses serioses. Passa que no és admissible que continuem buscant cinc potes al gat mentre hi hagi indicis que aquests personatges estaven preparant una matança a Barcelona.

Ho sento, sóc de Dret, crec en el Dret, i etc etc. Però només és un instrument per a la nostra convivència. I hi ha moments i situacions on cal ser tan contundent que aturar-se en gilipolleces és una autèntica imbecilitat. Ho sento, però és així.

Mentre escric això sento com s’aixequen veus que condemnen la feblesa de les proves. A la puta merda la feblesa. Hi ha indicis més que preocupants que algú en preparava alguna. I sembla que, afortunadament s’ha pogut evitar. Sento puristes que diuen que el principal testimoni inculpatori és un confident… i ho critiquen! Collons!!!!!!! Si abans de l’11 de març del 2004 la Guàrdia Civil hagués fet cas dels seus confidents potser hi hauria més de 200 persones que aquell dia van agafar uns trens a les rodalies de Madrid que avui continuarien vives.

Ens estem tornant bojos? Quin és aquest virus que ens infecta d’aquesta manera? Fins a quin punt estem disposats a mostrar-nos esplèndits, superprimmirats, magnífics, en relació a tot el que pot representar una amenaça de matança a la nostra ciutat!!!! De debò, no veieu que ens estem tornant bojos?

Nnomés hi trobo explicació per l’extensió del Factor X, d’aquest virus de la imbecilitat que prefereix l’exquisitesa multicultural a aplaudir una acció policial (ni que sigui la Guàrdia Civil, viva!) que ha pogut evitar que 6 suïcides volin pels aires sis combois de metro a la nostra ciutat. Estem tan bojos?

Mireu, si es demostra que aquests encausats són inocents, que tot ha estat un no res, un muntatge, una delació… que els hi donin una indemnització brutal, que els facin indecentment rics, els rebi el juanca, i els hi montin una cadena de felafels. Però mentres tant, i sabent que ens les tenim amb un enemic invisible que juga amb tots els trumfos a la mà, tota prudència és poca.

Tothom fa molta broma d’allò que va passar de detencions d’islamistes a Banyoles i entorn, d’allò que es va batejar com a “comando Dixan”, fent la clàssica brometa catalana de suficiència. I moltes manis multiculturals, i etc. etc. Però jo us puc dir, i ho sé del cert, que es va arribar a fer un llibre sobre aquest tema, que fins i tot tenia nom “com es fabrica un fals terrorista”, o alguna cosa així, d’un periodista prou mediàtic. Però aquest llibre no va veure la llum, ni la veurà. No perquè ningú hagi fet cap pressió, no perquè l’Audiència Nacional l’hagi intervingut, no per cap de les tonteries habituals amb què fem broma. No ha vist la llum perquè finalment ningú estava disposat a posar la mà al foc que no hi hagués una trama islamista al darrere d’aquella gent amb aquelles substàncies tan estupendament despatxades com a Dixan per la nostra nomenclatura. Pel nostre factor X, de X-usma, multicultural, tripartita, altermundista, bolivariana, etc.

No ens ho fem d’imbècils, per favor. Per a això ja tenim a les JERC. Si la policia espanyola hagués fet cas dels seus confidents, potser hi hauria més de 200 persones que l’11 de març van agafar un tren per anar a la feina que ara estarien vives. Total, per quatre mig ionquis i camells de Lavapiés… Escric això i m’esgarrifo, perquè el cap de setmana que segons el jutge i el fiscal hi havia sis suïcides disposats a immolar-se al metro de BCN jo el vaig agafar 5 vegades. No fem bromes, per favor. Més val, amb aquesta gentussa, pecar de prevenció que lamentar centenars de morts. Però és que no ens n’adonem del perill invisible i volàtil que tenim al davant???!!!

Tripartit: el factor X (de Xusma)

Aquest cap de setmana la Guardia Civil va detenir 14 islamistes a BCN, acusats de formar un grup terrorista disposat a fer atemptats a Barcelona.

Ahir mateix, un jutge de l’Audiència Nacional estableix l’ingrès a presó de 10 dels 14, acusats de voler fer una matança a Barcelona, probablement al metro, ja que tres dels detinguts serien “pressumptes” suïcides. Per tant, tres atemptats suïcides, i probablement al metro.

Fins aquí la ratlla que ens separa d’aquests fillsdeputa. En aquesta banda de la ratlla, els valors de la civilització occidental. Tot Occident està amenaçat per aquests fillsdeputa islamistes. Som els seus enemics, i ells els nostres. Estem exposats a la seva violència salvatge, indiscriminada. Als nostres trens, al metro, a un autobus.

Però quan l’aquí és el nostre país el perill s’incrementa, pel Factor X del tripartit. El factor xusma.

És aquest factor que davant les detencions parlava de “veïns”, i no de terroristes. És el mateix factor que portava a TV3 a obrir els seus telenotícies parlant de la “por a que aquestes detencions afectin la convivència”. No senyors, la por l’hem de tenir nosaltres, davant aquesta amenaça. M’importa una merda “els danys a la convivència” mentre hi hagi un sol filldeputa d’aquests disposat a volar el metro amb el que anem a la feina, l’autobus amb el que la meva mare es mou, etc. Aquesta és la por que us hauria de preocupar.

Però és clar, amb un conseller d’Interior que ho és no perquè sigui la persona més indicada per garantir la nostra seguretat, sinó perquè els partits que formen el tripartit pensen que és una manera de “desgastar-lo”. Doncs ja hi som.

Llavors és clar, aquest personatge nefast, que el primer que va fer com a responsable policial és criminalitzar la seva –la nostra- policia. Doncs què es pot esperar. Ens arreglarà els nostres problemes amb el “feng-shui”. Quina xusma. Així després ahir fa el ridícul més espantós davant tot el parlament i davant les càmeres de totes les teles. “No hi ha indicis que anessin a atemptar immediatament”. Collons, sort que el cap de setmana passat no era “immediatament”. Aquest home es va perdre el Barrio Sesamo d’aquests conceptes.

Què t’ha passat, Xoan? No t’informen? No es fien de tu? T’amaguen informació perquè ets un bocazas? Ah! Joan, què valent que et vas posar quan CiU va advertir que Catalunya s’estava convertint en un cau d’islamistes. Ui, llavors t’ho van posar a ou, eh, xato? Allà vas treure tot el teu pit multicultural i bleda. Però resulta que en quatre anys a Catalunya s’han detingut 70 islamistes. Curiós. Potser no és un cau, el nostre país, però sembla que s’hi trobin de gust. Ja fas controls, Xoan? Ja mirem a veure qui es mou i qui no? La legalitat de negocis, locutoris, etc?

Però no s’acaben aquí i amb aquest home les nostres desgràcies. Hi ha un altre Joan, en aquest cas en Ridao, que també em posa els pèls de punta amb les seves declaracions: “reclamo discreció a la justícia per evitar l’alarmisme”. A veure, xusma, o sigui que la justícia que envia al talego uns tios que “pressumptament” volien volar els nostres metros… crea alarmisme? M’ho pots explicar?

Aquí l’únic que crea alarmisme és que tinguem aquest govern i aquests polítics. Això sí que hauria de fer saltar totes les alarmes. Perquè, a veure, Ridao, xato, a veure si t’entenc. Estàs dient que ens amaguin informació? És això? Que no ens expliquin la veritat? Perquè és clar, pobres de nosaltres, som tan desgraciadets i tan curtets que igual ens “alarmem”. I això no és bo per a la nostra pressió arterial. És això? Ens la vols aguantar mentre pixem? És això?

Mira, Ridao, desapareix del mapa, i emporta’t a l’altre Joan. Fes-nos aquest favor. I deixa que ens alarmem pel que ens doni la gana.

Aquest és el nostre perill que no tenen altres, el Factor X del tripartit.

Kyrie eleison

Què voleu que us digui. Avui és un dia d’aquests que hom no sap com ha arribat a casa. He posat Bach, un CD que vaig comprar fa poc: Tombeau de Sa Majesté la Reine de Pologne, absolutament deliciosa. M’he servit una copa de vi. I m’ha envaït una estranya desgana. Volia parlar d’alguns temes. Però m'he deixat anar, des de la primera peça que inclou el CD, el Kyrie de la Missa (BWW 234).

Justament avui, que sembla que el govern ha treballat una mica més. La relació d’acords és més extensa. I podria, de fet, estar cel·lebrant amb aquest vi del Priorat que Catalunya torna a ser pionera en alguna cosa, però què voleu que us digui… Digueu-me pessimista, digueu-me que m’agrada aixafar la festa…:

“El Govern regula un nou sistema d'identificació electrònic per a ovelles i cabres

- El sistema es basa en una petita càpsula a l’estomac i dos peces de plàstic a les orelles, amb el codi d’identificació del remugant
- Catalunya és pionera a l’Estat en elaborar una regulació d’identificació animal d’aquestes característiques
- El nou sistema és segur, pràctic i fiable i dinamitza les tasques d’identificació dels animals”

No sé. Ja ho vull, això de ser pioners. Però hi ha alguna cosa en aquest acord que em modera respecte l’eufòria governamental. Serà que he tingut un mal dia. I que estic carregat de prejudicis.

Si com a mínim haguessin pensat en els vedellets de can Reflexions en Català!

La Festa de l'Oli

Ahir es va cel·lebrar la Festa de l'Oli a la Pobla de Cérvoles, petit poble de Les Garrigues al peu de la Serra de La Llena. No és estrany que es faci festa, ja que probablement sigui un dels millors olis del món. Com a mínim cel·lebrem-ho. I, evidentment, hem tornat amb el cotxe ple fins dalt de garrafes d'oli, per a tot l'any.




Les rodes del molí. Tot el procés és artesanal i pel sistema tradicional d'extracció en fred. Encara no sé fer les fotos del mòbil amb flash.







L'ermita de Sant Miquel, petita, d'aires renaixentistes, i curiosament al mig del poble. Ara hi conté la reproducció del retaule gòtic original dedicat a Sant Miquel, i obra de Bernat Martorell, que es troba a la catedral de Tarragona.

Aquest és el cementiri del poble veí, El Vilosell, amb aquest passadís de xiprers, recollits com si fossin un pom. He parat un moment amb el cotxe per fer la foto. És el contrapunt del silenci dels hiverns per aquestes contrades, d'aquesta certa tristesa despullada dels camps d'ametllers i de les vinyes.




PS: per cert, m'oblidava d'una recomanació. Un nou bloc... que promet moltíssim. D'un bon amic formenterenc, patriota i divertit, a més a més escriu molt bé, d'una manera molt amena. Es tracta de "L'illa dels deus morts", quan el vaig trucar per saber quina història formenterenca s'hi amagava al darrere... la sorpresa va ser trobar-m'hi una cançó de Su Ta Gar, un mític conjunt basc, només d'escriure el seu nom em salten les cames. No us el perdeu!

Macedònia...

El post sobre la FNEC ha tingut molt d’èxit, i me n’alegro. S’han fet un munt de comentaris interessantíssims, i he rebut mails i trucades d’amics i vells amics i amigues als qui ha agradat molt.

L’objectiu del post era molt clar, i no hi cabia, per tant, parlar dels elements de crisi que van patir totes tres organitzacions. Però molts dels comentaris han apuntat directament al dissortat “final de l’hegemonia” de la FNEC.

Un dels últims comentaris, que val a dir m’ha alegrat molt de rebre, és de l’Elisenda (malgrat que estic convençut que la majoria dels que he escrit els deplora). També esmenta la crisi “final” de la FNEC, tot i que, intel·ligent com és, sap extreure’n, amb el pas del temps, els elements positius que sempre romanen de qualsevol experiència, i més d’aquesta, amb això estem d’acord.

Però anem al gra, perquè ni que sigui superficialment entraré una mica en aquest tema: una pràctica habitual als MBA i en molts processos de formació –potser més a altres països que al nostre- és estudiar els fracassos. Forma part de la vida, i en podem treure tantes o més lliçons que de l’estudi dels èxits (on hi ha molt i molt fum). Al cap i a la fi, les crisis són un gran motor de canvis.

En determinades organitzacions després de l’èxit es produeix una situació molt perversa, letal, i és que hi ha qui s’hi apalanca, se la patrimonialitza i converteix l’organització en el seu way of life. Llavors es pudreixen els mecanismes de renovació, els aparells –convertits en “menjadores”- actuen com a un agent pervers que orienta la seva activitat a assegurar el seu status, el seu way of life. El seu sou.

Aleshores sovintegen les pràctiques obscures, les conspiracions per retenir el poder, el bandejament de tots els qui no garanteixen que la seva activitat està totalment sotmesa a la fidelitat de l’aparell, etc. Això va passar a la FNEC, i entre d’altres coses i circumstàncies, va donar origen a la seva crisi.

Però ha passat i passa a mooooltes més organitzacions. Segurament els símptomes us sonen i els podeu reconèixer pensant en... ara hi arribarem... Abans, però, cal llegir l’amic Manel Bargalló, que ens ha obsequiat amb un post “bonus”, sobre els polítics “xusqueros”. Ja hi som!

Us poso un exemple recent que m'ha vingut al cap per associació d'idees: ningú no pot dubtar que la possibilitat que l'Elisenda Paluzié anés de número 2 d’ERC a les eleccions espanyoles era un autèntic luxe per a aquest partit. I, malgrat això… ¿per què un partit tan mancat de talent com ERC acaba menyspreant d’aquesta manera tan incomprensible el compromís de l’Elisenda Paluzié, una persona amb formació, amb talent i coneixements específics rellevants en temes clau com el finançament? Doncs bé, com és obvi, per la imposició dels xusqueros, perquè els partits estan dominats totalment pels aparells, pels xusqueros. I, com diu en Manel, per a un xusquero, el principal objectiu és l’eliminació de qualsevol possibilitat d’ombra.

Arribem a un altre punt, que enllaça amb el mail de la FNEC. Vaig explicar-hi que una de les claus de la seva hegemonia va ser la capacitat de treballar amb diferents sensibilitats, visions, per uns objectius comuns. Teníem clar que la pluralitat de visions sobre els grans objectius enriquia la FNEC, ens feia més forts i ens proporcionava la victòria a les diferents eleccions. Explicava que muntàvem les llistes electorals comptant –o intentant comptar- amb diferents sensibilitats. Això garantia la transversalitat i arribar a més gent.

Aquesta visió també ha estat absolutament bandejada pels aparells dels partits, i especialment per ERC. En tot cas les “connivències” s’estableixen per quotes internes, no pas per cap estratègia encaminada a arribar al màxim nombre de persones. Els aparells, els qui fan de les organitzacions el seu mitjà de vida, i hi viuen tancats, acaben perdent totalment de vista el món. En el cas d’ERC això ha estat dramàtic i s’ha produït amb una intensitat i una velocitat insospitada. I els efectes seran, i si no al temps, letals. Ja ho estan sent, però no se n’adonen. No sé quin miracle esperen.

Però no són els únics. Jo diria que la confecció de la llista de CiU també pateix d’aquest mal. El palmero d’Alcampell ja té una llista a la seva mida, però és una llista absolutament capada respecte el potencial que podia tenir CiU amb la representació de més sensibilitats i visions plurals del catalanisme que representa. És una llista que sembla situar-se a les antípodes del que persegueix el projecte, en el qual encara confio, de la Casa Gran del Catalanisme.

Allà ells, jo ja tinc claríssim que no votaré ni als uns ni als altres. Només em cal saber si faré vot en blanc o abstenció. De fet, tots els que s’estimen a CiU o a ERC, però que no combreguen amb les rodes de molí que ofereixen… tenen una magnífica oportunitat de fer-los-hi un favor: no votar-los. Votar CiU o ERC és, com aquell que diu, voler-los-hi mal, perquè és la millor manera que s'ensorrin, perquè assegura que no faran el que cal que facin: canviar. En el cas d’ERC de direcció i estratègia, i en el cas de CDC perquè abraci sense complexos la via oberta amb el projecte de Casa Gran del Catalanisme.

Em costa més, en aquesta macedònia de post, valorar el tema Gallardón, tot i que el trobo igualment significatiu, i per això hi vull fer una referència. És clar, si aquests feixistes del PP guanyen, la cosa els hi haurà sortit bé. Però, mirat fredament, és un altre cas de triomf de l’aparell contra la més mínima “pluralitat”. L’eliminació del Piqué, Matas i ara Gallardón és una mostra que la neofalange ha optat justament per això, pel discurs monolític d’arrels falangistes, autoritàries i imperialistes (aquest imperialisme espanyolista tan patètic del falangisme), en contra de la possibilitat de visualitzar un partit on hi tenen cabuda diferents sensibilitats. En el fons no crec que hi hagi cap modificació de la seva política, però és que ni tan sols prenen en consideració la possibilitat de presentar-se d’una manera més oberta.

La macedònia d’avui té un altre ingredient realment interessant… el darrer post d'en Partal als Mails per a Hipàtia. Crec que està molt clar el que denuncia… i em sembla que la seva crítica, en aquests moments, és molt lúcida i hauria de servir de reflexió (sí, ja sé que demanar això és quasi fer broma, però no trobo una altra expressió) per a una certa manera de fer. La frase “he notat que la solidesa del seu projecte reforça el nostre i viceversa, sense necessitat que ens anem trepitjant les sabates els uns als altres, que faena hi ha per a tots” és molt significativa, i em sembla que apunta la medular d’una certa manera agressiva de fer coses “quasi a la força” que volen imposar alguns grups que gaudeixen de tota la protecció del tripartit.

Un altre ingredient deliciós d’aquesta macedònia són les notícies esperpèntiques, surrealistes, que, dia sí, dia també, ens arriben del govern tripartit. Ho sento, però no puc amb ells. Ja heu pogut veure, en el darrer post, la frenètica activitat de govern que estan duent a terme. Però és que més enllà dels acords de govern, tot el que ens arriba d’ells esgarrifa. L’altre dia, a l’Avui, n’Alfred Bosch escrivia un article deliciós sobre un dels exemples paradigmàtics del prohibicionisme tripartit, el cas de la limitació a 80 km/h “80. Límit de velocitat”, deia: “des d’aquest any, bonic 80, ets emblema d’un país frenat”. Magnífica metàfora! Quasi simultàniament, però, descobríem que el sr. Saura i una consultora que no sé d’on ha tret, han decidit aplicar el feng shui a cinc seus de la Conselleria d’Interior. Espectacular. Quanta imbecilitat, quin desvergonyiment en l’ús dels diners públics. Els qui necessitarem feng shui, ioga, tai chi, etc. serem els ciutadans d’aquest país si tot continua així.

Estic escrivint el post i s’allarga, s’allarga, perquè m’estan trucant amics i amigues que han estat a la conferència del Lendakari. Es veu que ha anat molt bé. És un gran polític. Quina diferència amb els nostres. La meva mare també hi ha anat, últimament no se’n perd ni una, està la dona que se surt, la jubilació li senta estupendament. I també m’ha trucat emocionada pel discurs i agraïda per un gest que ha tingut l'Ibarretxe d’anar a la sala annexa a saludar els que no havien capigut a la principal, a disculpar-se que no hi capiguessin i a agrair-los-hi l’assistència. Em diuen que ha parlat molt millor el català que el capo del rondín marxista del Baix Llobregat que tenim –quina vergonya!, gràcies, ERC- de president. Em diuen també que hi ha hagut algunes anècdotes interessants davant afirmacions de l’Ibarretxe, amb “gent” que no ha aplaudit (ai... què malament que senta a alguns que els hi posin un mirall al davant!). Em sembla que demà divendres algú l'explicarà al Singular Digital. Si no ho fa, us l’explicaré jo.

En fi. Molt millor la macedònia que la mermelada de taronja que es veu que fa el Gran Farsant amb les taronges de Palau. Quin país, Déu meu! I quina banda!

Nova relació d'acords "de govern"

No, no és el 28 de desembre. Ja som al 2008, portem més de quatre anys de tripartit (1 i 2), i aquests són, ni un més ni un menys, els acords de Govern de 15 de gener de 2008

Són 3, sí, 3, tres, t-r-e-s, de "fets, no paraules". Els fets, a més, són "acordar un informe" (el primer acord és un simple informe), cinc obres "d'emergència" i una subvenció a una associació de Víctimes del Terrorisme.

No sé, potser no caldria reunir el govern per fer "tanta feina" de tanta importància. Com a mínim ens estalviaríem les aigües, que ara que hi ha sequera, no és poc.

Acords de Govern de 15 de gener de 2008
100.000 famílies es beneficiaran aquest 2008 d'algun tipus d'ajut en relació amb l'habitatge

El Govern impulsa cinc obres d'emergència per garantir el subministrament d'aigua de l'entorn de Barcelona

El Govern subvenciona amb 387.500 euros l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes

No tinc paraules. Tampoc calen, oi?

La mare que els va parir!!!

FNEC, Crida a la Solidaritat i Terra Lliure

En una presentació del llibre d’en David Bassa Terra Lliure Punt Final, amb pròleg de n’Oriol Junqueras i epíleg de n’Enric Ucelay da Cal, aquest últim va fer una afirmació a la que no paro de donar-hi voltes.

Segons Enric Ucelay, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), la Crida a la Solidaritat i Terra Lliure són els tres elements més interessants dels anys 80 en el terreny independentista, i que millor expliquen l’actual sobiranisme. I demanava que s’estudiessin amb profunditat.

Com que vaig ser actiu en dues d’aquestes organitzacions, la Crida a la Solidaritat i, sobretot, la FNEC, la reflexió m’ha semblat molt interessant. I hi he anat pensant, i en aquest post, que serà inevitablement llarg, us traslladaré les meves vivències i reflexions. Malgrat el que ara escriuré, espero que, a través de l’amic Oriol Junqueras, en poguem anar treient més punta, s'ho val.

D’entrada, una primera pregunta: per què són per a aquest prestigiós catedràtic d’història de la UPF tres elements decisius? M’atreveixo a formular una hipòtesi: són tres organitzacions que, inconexes entre elles, van representar, als anys 80, tres projectes molt interessants, que van liderar, en els seus àmbits, el nacionalisme català. Hi ha altres possibles explicacions metodològiques; fa poc, parlant-ho amb un bon amic, em deia que en la tradició marxista del nostre país sempre s’havia parlat de tres nivells de lluita: el partit polític, el sindicat i l’organització armada. I em comentava que potser en l’arrel d’aquesta afirmació hi podríem trobar una certa extrapolació: la Crida com a substitut del partit que no existia, la FNEC com a força sindical (tot i que d’estudiants) i en el tercer nivell, l’organització armada (tll). Home, és curiós; si més no, és curiós i suggerent. Però en no haver-hi connexió orgànica ni estratègica entre aquests possibles tres nivells, centraré la meva anàlisi en allò que representaven com a projectes.

Potser cal fer dues prèvies, abans d'entrar en el fons de la reflexió. La primera, que aquestes organitzacions van tenir –i algunes, com la FNEC, encara existeixen- una vida llarga, però entenc que l’afirmació se cenyeix als seus moments hegemònics, els anys 80. Segona, que aquesta reflexió apunta trets “generacionals”; aquest havia estat per a mi un argument clau en l’oposició inicial al triparit, i que d’alguna manera he vist “refrendada” amb la lectura –recomanada- del llibre d’en David Madí Democràcia a Sang Freda; tot i que ell en fa una referència al voltant de CDC, se’n pot treure més punta, no endebades en David, com jo, va passar per la Crida a la Solidaritat i la FNEC.

La Crida a la Solidaritat
L’experiència de la Crida a la Solidaritat, en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, s’inicia com a resposta cívica unitària i mobilitzadora davant les agressions de la LOAPA (PSOE-PSC i UCD). Després d’aquella primera mobilització massiva al Camp del Barça (Som una Nació!), la Crida a la Solidaritat es va convertir en el gran referent de l’activisme catalanista: les campanyes de catalanització i de solidaritat se succeïen a un ritme frenètic. Per posar-hi el contrapunt personal, que em sembla oportú, jo vaig començar a col·laborar amb la Crida quan estava a l’institut; per Sant Jordi demanaven la col·laboració de gent que volgués posar paradetes per vendre els seus materials, i amb uns companys vam muntar una d’aquestes tauletes –ens havíem d’espavilar per tot- a la Rambla; va ser el meu primer contacte. Tornant a la seva dimensió política, la capacitat de mobilització en defensa de coses que ara ens semblen bàsiques, com la catalanització, i per tant a favor de la llengua catalana i contra el bilingüisme van ocupar un espai propi, inèdit, en el panorama polític, en la mobilització de centenars d’activistes (van ser memorables les campanyes per la retolació en català de les grans empreses públiques) i, també, en la repressió tan desproporcionada que patien aquestes campanyes. Van ser impressionants també les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea (que es moren).

La Crida van ser moltes coses, però si hagués de trobar alguna expressió per definar-la seria la de l’activisme en estat pur, la capacitat, a través de l’activisme, d’autocentrament, de convertir la causa de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació en un element central del debat polític, en un motor nacional; les campanyes de la Crida ocupaven sempre l’agenda política. Es van cometre errors, i hi van haver fracassos, però La Crida va saber acumular un enorme capital de persones i energies, de sumar. Sempre hi havia la possibilitat de col·laborar, de participar, i ningú preguntava “pel carnet”: els projectes i l’activisme estaven sempre per sobre dels particularismes, allà hi havia gent amb idees diverses, però que assumien el treball plegats com a “marca de la casa”. I amb un funcionament prou obert que es combinava amb els lideratges forts. La Crida va esdevenir un autèntic referent, i jo diria que la seva aventura “acaba” amb la Crida Nacional a ERC, moment en el qual bona part dels activistes que llavors hi estàvem treballant passem a ERC, amb la voluntat de convertir ERC, com no es cansava de repetir l’enyorat Àngel Colom, en el “pal de paller de l’independentisme”. I l’èxit d’aquesta crida, en la que evidentment hi va participar molta altra gent que no era de la Crida, però sota el seu lideratge, és ben a la vista. La llàstima és que, amb el capital acumulat, alguns estiguin fent les barbaritats que estan fent i hagin malmès el somni, i manllevat tot el potencial que tenia.

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
La FNEC és el projecte polític que més m’estimo, en el que vaig assumir més responsabilitats i on he desenvolupat l’experiència de militància que més positivament m’ha marcat; potser per això em sembla rellevant “personalitzar” l’anàlisi. I fer l’explicació més llarga per intentar explicar la inclusió que en fa n’Enric Ucelay, ja que probablement sigui l’experiència més desconeguda.

Hi vaig arribar perquè quan la Crida Nacional a ERC ja estava a la Facultat de Dret (no recordo si feia primer o segon curs), i a l’entrar en contacte amb gent de la FNEC que era d’ERC, i de Dret, aquests em van animar a implicar-me. I ho vaig fer. I a més a més de seguida em va semblar molt més interessant el que podia fer a la FNEC que el que podia fer a ERC, on em consumia en les batalles entre sectors, i on fer les coses sempre era complicat, i on perdíem el temps, indecentment, discutint el color de l’estelada. En fi, tornem a la FNEC. Havia estat el sindicat nacionalista clau de la Universitat republicana. Va ser refundada a començaments dels 80 per gent de diversa procedència. La gent de CDC era, en aquells moments (quan hi vaig entrar, amb altres companys), la majoritària, però realment era una organització molt oberta, i en la que també hi havia molta gent d’ERC. Convergència hi tenia per tant una gran ascendència, però no controlava el sindicat, i en tenim una prova en el que va passar amb l’elecció del Rector Bricall.

La FNEC ja era un dels sindicats més importants a la Universitat, una Universitat fins alehsores controlada pels elements comunistes i socialistes. La FNEC era un gran projecte nacionalista, que prenia, com a lema d'identificació, unes paraules del poeta JV Foix en el congrés de refundació: “els estudiants, ultra estudiar, han d’esdevenir activistes d’allò que representa la revitalització cívica, cultural i política del nostre país”. Ho feiem. La FNEC va tenir un congrés clau per al que va ser el seu gran salt i hegemonia a la Universitat: el tercer congrés, on la majoria del sindicat, que ja havia crescut força, va imposar una candidatura plural a la candidatura –val a dir que per exclusió- de la gent més directament vinculada a Convergència. Tanmateix, a la Coordinadora Nacional sortint hi havia gent de CDC, d’UDC i d’ERC, però, sobretot, hi havia gent sense carnet. I aquesta va ser la gran clau de l’explosió de la FNEC a la Universitat, que es va saber obrir a tot de gent que hi arribava sense militància prèvia a partits. La FNEC no responia a una estratègia de partit, sinó a una força interna aglutinadora de gent molt plural a qui ens unia el nacionalisme.

La FNEC va esdevenir el sindicat hegemònic a la UB, la UAB i la UPC, i a gairebé totes les facultats. El seu projecte era clarament nacionalista, i implicat amb la Universitat però sense un estudiantilisme buit; compromesos amb el país, i amb les nostres universitats i facultats. Amb una clara voluntat de créixer (fer gent de la FNEC contínuament), de guanyar (a totes les eleccions que ens presentàvem) i de donar servei. La voluntat de guanyar em sembla un dels trets més importants d’aquella època. Aquella idea tan clara i arrelada de fugir del testimonialisme –que aleshores es portava molt…-. Sempre volíem guanyar, i sabíem com gestionar la pluralitat del sindicat per fer-ho possible: les llistes electorals es confeccionaven amb gent de totes les sensibilitats que convivien al sindicat, per arribar al màxim nombre de gent, i els programes eren útils, plantejàvem, d’una manera natural, coses d’això que ara en diuen “els problemes que preocupen a la gent”, en aquell moment als estudiants com nosaltres. Però sempre des d’una òptica nacionalment molt compromesa, i fins i tot dura. A les nostres llistes hi tenien llavors cabuda o ens donaven suport des de gent de l’Opus, UDC, CDC, ERC… fins a gent propera a l’MDT, passant per tota mena de militàncies personals. Però, sobretot, i crec que val la pena remarcar-ho, el gruix majoritari de militància era independent, i només estava compromès amb el sindicat pel seu inequívoc component nacionalista.

M’ha semblat útil explicar aquesta “anècdota” de les llistes perquè és un dels grans aprenentatges d’aquella FNEC, l’aprendre a treballar amb la diversitat, amb diferents sensibilitats, per sumar, i per guanyar.

A més a més la FNEC va tenir una molt activa presència “institucional”, a tots els òrgans de govern, i, vist des d’ara, amb una enorme responsabilitat i alhora ambició. És clar, ho abarcàvem TOT en l’espectre nacionalista. Fins al punt que, més enllà de nosaltres, només quedava l’AEIU (Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat) a la UAB i algunes experiències “de Facultat”, amb les que també vam acabar arribant a acords (p.ex. l’EPPI de Física de la UB). No és estrany, si vam ser capaços fins i tot de fer aprovar mocions a la Junta de Govern de la UB per la detenció d’estudiants “pressumptes” membres de Terra Lliure. Realment deixàvem poc espai a altres projectes, he he he. A més a més, teníem una presència física sobre el terreny espectacular: des de ser els primers que vam confeccionar calendaris d’exàmens per a tots els companys de Facultat, fins a muntar, p.ex. la primera mostra de llibres de Dret en català, i, perquè no dir-ho, les especatculars “nits de la benvinguda”, impressionants concerts a l’aire lliure que congregaven milers i milers d’estudiants, i on vam portar per primera vegada a BCN molts dels grups del que seria l’explosió del rock català, i que fins i tot van arribar a retransmetre en directe per la ràdio (RAC105).

Però, amb qui combatia la FNEC alheshores l’hegemonia a la Universitat? Excepte a Dret de la UB, on la segona força era la ultradreta, a la resta de les nostres universitats competíem amb els sociates i iniciativeros (AJEC, AEP, EP, etc.), aquests sí, directament controlats pels seus partits. I no ens podíem ni veure. Era una lluita sense pietat, eren els nostres autèntics enemics, amb els que no compartíem absolutament res, començant perquè eren uns espanyols. Res a parlar, lluita sense treva. Molts d’aquells enemics són ara càrrecs dels socialistes i d’iniciativa. I, vist el que està passant ara mateix al nostre país, és interessant recordar que en Joan Puigcercós estava llavors a l’AEIU, un sindicat marginal, per al qual la FNEC era l’enemic a batre. Nosaltres combatíem als espanyols, i ells, ja aleshores, tenien a la FNEC com a blanc de les seves ires i crítiques…

En definitiva, una experiència, mentre va durar, de voluntat d’ocupar un espai nacionalista transversal i plural, i saber gestionar aquesta pluralitat, amb una voluntat permanent de créixer i de ser la força hegemònica (en representants, presència, etc.), d’incidir (ser realment útils, fer i proposar coses útils, i no aquesta permanent reivindicació de la universitat bolivariana que empastifa els nostres campus actualment) i, finalment, per sobre de tot, amb el convenciment absolut d’estar servint a Catalunya, de treballar per Catalunya.

Aquesta experiència va acumular un capital de joves mobilitzats i amb talent espectacular. Quan refaig mentalment la llista dels que estàvem llavors al peu del canó no tinc cap dubte que formàvem una de les generacions de nacionalistes més compromeses i més interessants des de tots els punts de vista. I la prova està en que la majoria d’aquells companys d’aleshores són en aquests moments magnífics professionals.

Terra Lliure

Només puc parlar des de fora, evidentment, i al seu voltant ja hi ha força coses escrites, com el mateix llibre del David. En aquesta triple proposta entenc que representa, als anys 80, la radicalitat independentista intransigent. D’alguna manera, l’ortodòxia independentista. Un projecte –en el fons més polític que armat- que va aconseguir crear un espai propi i molt interessant en l’entramat que formaven TLl, MDT, organitzacions antirepressives, etc. D’alguna manera la “mítica” de la lluita armada permetia crear un univers polític d’un alt compromís militant i que va aconseguir generar un espai propi amb una alta presència al carrer. Però, per sobre de tot, era l’entorn que parlava sempre i inequívocament d’independència.

L’independentisme, com a formulació política desacomplexada, es fa present a través de TLl i el seu entorn. Però… hi podem trobar alguna altra característica? Crec que sí, com a qualsevol organització que es mou en la clandestinitat, el seu tancament, l’ortodòxia com a pal de paller, i la sospita com a way of life d’activisme polític.

Conclusions?
No sé fins a quin punt és rellevant observar com aquests tres projectes nacionalistes han desaparegut del nostre escenari polític. No només les sigles, també els seus "espais" (val a dir que afortunadament en el cas de TLl).

Estratègicament, hi ha una seqüència interessant de fets i d’evolució política. La Crida parlava d’autodeterminació, però finalment quan es genera la Crida Nacional a ERC, es fa amb la bandera de l’independentisme, per tal de formular un projecte polític independentista. I l’èxit d’aquesta formulació acaba portant a la disolució de Terra Lliure, i la incorporació de molta gent provinent del seu entorn, a ERC.

ERC comença a experimentar un creixement espectacular, i acaba dominant clarament l’agenda política del nacionalisme. Curiosament, però, l’arribada al poder d’ERC es fa amb un alt component sectari i de ressentiment. Resulta sorprenent recordar l’experiència universitària del sr. Puigcercós, ja que les seves energies ja aleshores les dedicava a “combatre” la FNEC, el nacionalisme majoritari i clau per al país des del punt de vista universitari. Mentre la FNEC es dedicava a combatre els espanyols. Quan arriba al poder, el sr. Puigcercós ho fa de la mà dels espanyols.

Quin és per a mi el gran fracàs? Que l’experiència de la FNEC no hagi esdevingut l’hegemònica al nacionalisme. Això té dues conseqüències greus. D’una banda, perquè implica manllevar tota l’experiència de treball en comú, de treball amb la diversitat del nacionalisme des de postulats inequívocament sobiranistes i des de la més irreductible voluntat de créixer i de guanyar, de ser hegemònics. Però, per una altra banda, també, i em sembla que és duríssima i amarga aquesta experiència, de manllevar un enorme capital humà, una generació difícilment repetible de patriotes preparats, que clarament estàvem cridats a un major protagonisme polític.

Això no ha passat per molts motius (entre d'altres perquè molts vam desistir de fer vida de partit i ens vam dedicar a obrir-nos un futur com a professionals), però tinc claríssim que un dels principals és el sectarisme dels partits, i especialment d’ERC, on el poder el va assumir no la gent més preparada, sinó la gent més sectària, que l’únic mèrit que podien exhibir era el de dedicar més hores que ningú al partit i els seus “trapicheos”. Aquesta és la generació política del tripartit, els nostres enemics polítics a la universitat eren llavors ja part del partit, dels sociates i d’iniciativa, amb qui Puigcercós ja estava “unit” aleshores perquè tenien en la FNEC el seu objectiu a batre. Ja li anava bé aleshores, i es manté en l'actualitat, el testimonialisme, la irrellevància política, i actuar de crossa dels sociates. No sé quina mena de fantasmes personals espanta amb aquesta actitud política.

No tinc dubtes en relació al fort compenent generacional de què parla en David Madí al seu llibre, i que explica també el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Després del fenomen Pujol, crec que hi havia una generació preparada per assumir el relleu i portar el país al territori dels nostres somnis, i aquesta era la generació FNEC dels anys 80, per això crec que la destaca el Dr. Ucelay. El somni s’ha estroncat. La fractura ha manllevat la possibilitat de fer realitat els somnis. I ERC s’ha emportat la pitjor part, perquè malgrat l’increment constant de poder que experimenta… ha esdevingut la gran responsable del col·lapse polític del país. I, encara més, ha quedat en evidència total en el moment d’exercir el poder, tant per la seva aliança amb l’espanyolisme, com per la seva incapacitat per tractar amb el talent, la gent preparada, de manera que la seva gestió ha esdevingut un autèntic motiu de vergonya. El cert, però, és que només queden "restes" d'aquell traç generacional a CDC, tal i com descriu en Madí. I és una pena que no en quedin a ERC, presonera dels pitjors vicis d'aquells 80 (l'ortodòxia pseudomarxista i clandestinoide -els fidels com a argument-) i de cap de les virtuts (voluntat hegemònica, treball en comú, irreductibilitat, preparació).

Es poden treure moltes lliçons de tot això, és un debat suggerent, i que fins i tot pot explicar algunes de les coses que estan passant actualment. Potser aniria bé que, com reclamava n'Enric Ucelay, s'estudiés aquestes tres organitzacions. I, per al nostre país, que es recuperés l'esperit de la Crida i la FNEC. Curiosament, en l'única opció que té ERC de tornar a ser alguna cosa important per a Catalunya, la que representa Reagrupament, dos dels seus líders, l'Albert Pereira i la Rut Carandell... van ser companys de la FNEC de Dret...

Al "soci" no se "li" pot enganyar...

Una de les frases més famoses d’aquest president nefast i patètic que va tenir el Barça, Josep Lluís Nyunyes, va ser la de “al soci no se li pot enganyar”. Si ens posem seriosos hauríem de denunciar la demagògia que s’hi amaga al darrere, la manipulació dels sentiments dels socis, etc, etc.

Però com que en aquest país cada cop surt menys a compte prendre’s les coses seriosament, més val trobar-li alguna equivalència ridiculista. Havia pensat titular aquest post “a les bases no se les pot enganyar”, parodiant l’estafa i el patetisme. Però probablement no hauria tingut prou ganxo (parlant de ganxo, no us perdeu la recomanació final del post d'en Joan Arnera)

Perquè és clar, a qui li sorprèn, a hores d’ara, que la direcció d’ERC enganyi les seves bases?

Hi he pensat en relació als episodis penosos on els candidats a les eleccions espanyoles proclamats per les bases han estat vilment ignorats a l’hora de la confecció de les llistes per part del partit. Els “àlex” ens diran allò de la democràcia interna, etc. però, sincerament, és millor no enganyar, no generar expectatives que actuar directament estafant al personal. Quin sentit té que la direcció d’ERC es passi pel forro el candidat proposat per les bases d’ERC a Lleida? Doncs que no facin el ridícul i vagin per feina, sense intentar enganyar ningú. Al cap i a la fi... al soci –o a les bases- no se’l pot enganyar. I dic això perquè avui he parlat amb companys de Lleida i realment no es pensen deixar enganyar, i tenen una sensació d’estafa monumental. Podríem dir el mateix del que ha passat a Tarragona amb en Renyer.

“Al soci no se’l pot enganyar” tampoc amb allò de les “mans netes”. A veure, m’agradaria que reflexionéssim sobre aquest cas paradigmàtic del nou president de la Diputació de Girona, d’ERC. El sr. Enric Vilert. Aquest senyor, en fer-se amb la presidència de la diputació el primer que va fer va ser pujar-se el sou més d’un 40%, amb el resultat que el seu sou ha esdevingut superior al del president del govern espanyol. Aquesta tarda, després de dinar, estàvem prenent una copa amb uns companys juristes. I hem arribat a la conclusió que aquesta pujada de sou és il·legal. Perquè malgrat la discrecionalitat i autonomia de què disposa aquest organisme –la diputació de Girona- per a la seva autoregulació, no hi ha ABSOLUTAMENT RES que justifiqui que el seu president tingui un sou superior al del president del govern espanyol. Per tant, hi ha un exercici arbitrari del poder, i una extralimitació de la discrecionalitat en l’auto-organització. Té més feina el sr. Vilert, president de la diputació de Girona que el sr. Zapatero, president del govern espanyol? Ha hagut de renunciar a més coses el sr. Viler, president de la diputació de Girona, que el sr. Zapatero i la resta de mandataris espanyols per exercir les seves funcions? Segur que no.

Qui és Enric Vilert? Contra qui ha empatat Enric Vilert? A què ha renunciat Enric Vilert per assumir la presidència de la Diputació de Girona que justifiqui que s’apugi el sou més d’un 40% respecte el seu antecessor? Quines noves competències i responsabilitats ha pogut assumir que ho justifiquin?

Ja us ho dic jo: probablement el sr. Enric Vilert mai a la vida hagués pogut somiar amb arribar a un sou com el que discrecionalment s’ha dotat. D’una manera graciosa, com es fan les coses amb les pràctiques arbitràries, sense fonament, sense justificació, sense res que ho expliqui... simplement... perquè al sr. Vilert i el seu tripart els hi ha sortit dels ous que estigui més ben pagat que el president del govern espanyol. Tot i que només sigui, i ho remarco, UN MISERABLE PRESIDENT DE DIPUTACIÓ.

M’he “cebat” amb aquest individu al que tinc la sort de no conèixer. Em sembla un cas paradigmàtic de prepotència, arbitrarietat i frau. Un cas exemplar d’aquests polítics que ens governen i disposen dels nostres salaris en forma dels impostos dels que viuen... i que no han treballat mai, no saben el que costa guanyar-se les garrofes, crear, produir, tenir talent, progressar, etc.

És un exemple paradigmàtic de les “mans netes” d’ERC. És a dir, d’una altra estafa d’ERC, perquè aquests fets denunciats són una tremenda estafa.

Tanmateix, la polèmica amb aquest “sipai” ve de lluny. Us reprodueixo a continuació, sense tocar-hi ni una coma, un parell de notícies delicioses. Això del porc trufaire “Vilert” no té preu, és boníssim. I estem parlant dels del Teatre de Guerrilla, que crec són de la gent més propera a ERC... imagineu-vos!!!!!!!!!!!

Teatre de Guerrilla bateja un porc tufonaire amb el nom del vicepresident de la Diputació de GironaGirona.-

Teatre de Guerrilla va aprofitar el programa d'ahir de Caçadors de bolets, de TV3, per venjar-se personalment d'Enric Vilert. La picabaralla es remunta al maig passat, quan l'empresa de gestió cultural Teatre de Guerrilla va anunciar la suspensió del Supermercat de Teatre de Catalunya, del qual s'ha celebrat una única edició. En un comunicat, Teatre de Guerrilla culpava de la suspensió Enric Vilert, vicepresident de la Diputació de Girona, que és el patrocinador més important de la mostra, i que l'arribava a desqualificar dient que té «maneres preconstitucionals». El cas és que Teatre de Guerrilla va batejar ahir amb el nom de Vilert un porc tufonaire en el decurs d'un esquetx humorístic.

Font: El Punt, edició Comarques Gironines20-12-2005

Teatre de Guerrilla lleva ante el juez al vicepresidente de la DiputaciónANTONI F. SANDOVAL - 01/02/2006

Impago de facturas por valor de más de 53.000 euros, irregularidades en la contratación y abuso de poder. Estos son los argumentos de las tres demandas que contra el vicepresidente de la Diputación de Girona y responsable de la comisión de Cultura de este organismo, Enric Vilert (ERC), presentaron ayer ante el juzgado de Girona los componentes del grupo Teatre de Guerrilla. Los componentes del grupo explican que Teatre de Guerrilla recibió en el año 2003 el encargo por parte del área de Cultura de la Diputación de Girona -presidida en aquel momento por Joan Puig- de gestionar y coordinar el festival Supermercat del Teatre de Catalunya para el año 2004. El programa, presentado en marzo de ese año, se llevó a cabo con éxito de público y organización, según Teatre de Guerrilla. Posteriormente, el nuevo responsable de Cultura de la Diputación, Enric Vilert, les encargó la preparación de una nueva edición para el año 2005, que, sin embargo y por decisión de Vilert, según el grupo teatral, nunca se llegó a hacer realidad. Teatre de Guerrilla denunció entonces públicamente la, en su opinión, pésima gestión de la Diputación en materia de cultura y, especialmente, la incompetencia de Vilert. El grupo acusa ahora al vicepresidente de la Diputación de "abuso de poder" al utilizar las funciones de su cargo público "para no hacer efectivos los pagos pendientes -cantidades que corresponden a facturas contraídas y no subvenciones- y satisfacer así su ansia de venganza contra Teatre de Guerrilla", según Quim Masferrer, uno de los miembros del colectivo. También le acusan de irregularidades en la contratación porque, según ellos, "se negó a firmar un contrato alegando que era suficiente un acuerdo verbal".

PS: i per no ser enganyats... indispensable llegir el que probablement sigui un dels millors posts últimament escrits a la catosfera, pel gran Joan Arnera

Acords de "Govern"

Aquesta és la relació dels acords de govern d'ahir dimarts, dia 8 de gener del 2008. Són aquests, ni un més.

Per si algú dubtava encara del que implica la regionalització de Catalunya i la conversió del seu govern en una Diputació de pa sucat amb oli... aquí en té l'evidència. Sobren els comentaris.

Acords de Govern de 08 de gener de 2008:
El Govern impulsa millores per valor de 6,7 milions en diferents plantes de tractament de residus

El Govern s'integra en el centre estatal de referència per a l'impuls del programari lliure

El Govern dóna suport a la Fundació Fira de Girona amb una aportació de 315.000 euros fins al 2009

El Govern impulsa la millora de carreteres a Sabadell, el Soleràs i les Preses

El Govern aprova la modificació de la Llei de carreteres per ordenar els traspassos de la xarxa viària local a les Diputacions

PS: els acords els podeu consultar, habitualment, a www.gencat.net/premsa

ATERRIZA COMO PUEDAS!!!

Ahir mateix, n’Enric Canela ens deia que calia fer alguna cosa per Catalunya. Que patia pel seu futur immediat. Referenciava l’informe de l’Avui sobre les previsions al Tribunal Constitucional per al dissortat nou estatut de Catalunya. També feia referència als dos magnífics articles del Molt Honorable Heribert Barrera defensant el vot en blanc com a medida desesperada perquè alguna cosa canviï.

Però podem trobar encara que el mudito aficionat als toros de la Generalitat encara ens esbronca perquè segons ells ens fem les víctimes. Total, perquè en un any hi hagi hagut una apagada fenomenal, els trens funcionin pitjor que al s. XIX, l’aeroport de Barcelona sigui un caos fenomenal consagrat a major glòria de la T4 de Barajas, que el nostre sistema educatiu continuï degradant-se, a l’igual que la sanitat pública. Com som, collons, els catalans, ens fem les víctimes per qualsevol cosa.

És clar, després surt aquest engendro del Centre d’Estudis d’Opinió i diu que una brutalitat absoluta de la població catalana estem profundament insatisfets amb la política, i tothom ho troba d’allò més normal, i no passa res. I el conseller d’Interior diu que la gent ha de participar més. És a dir, que al final la culpa torna a ser nostra perquè no participem prou. Té collons, la cosa…

I ja tothom veu la gran farsa d’allò del referèndum 2014, i continua sense passar res. I donen peixet a aquest home, en Ridao, perquè vagi dient que al 2023 estaria bé que tinguéssim el concert econòmic com al País Basc. Osti tu, i tant que estaria bé! Si arribem vius! podríem afegir.

Això sense comptar les brillants i coratjoses precampanyes dels d’esquerra i els de convergència. Ui! Què durs s’han posat, quina por, tota Espanya està tremolant perquè els catalans han parlat! Amaguin els nens! Tites, tites… se sent pels passadissos de la Moncloa.

Ja ho veieu, ni tan sols hem ensenyat la poteta per sota la porta i aquest personatget que es diu Cirera diu: socialistes espanyols i peperos espanyols (òbviament, comptant –sino impulsant-ho directament per acabar amb aquesta anomalia històrica- amb els socialistes “catalans” i peperos “catalans”) haurien de pactar per “equilibrar” les coses, és a dir, que les tribus perifèriques no tinguin ni tan sols la representació que la legislació espanyola preveu per a la resta de l’estat.

Bé, probablement això només siguin que casualitats del missatge no entès del federalisme, o dels problemes que més preocupen a la gent, que són coses que als catalans no han interessat mai. Quin fart de riure ens fem quan sentim això "dels problemes que preocupen a la gent" a qui? se sent com un bram!). Ni tan sols disposar de bones infraestructures, ni d’evitar l’espoli que patim, ni la laminació permanent de les nostres competències, ni res d’això. Probablement res. Tot siguin coses d’aquest victimisme que patim, i que ens autoinfringim. Com ens agrada, eh? Què viciosos som, eh?

No sé, com aquests que encara defensen l’eix dreta/esquerra per interpretar la realitat política catalana, i que es pensaven que als companys del PSC –PSOE els hi robarien, a les primeres de canvi, uns quants centenars de milers de vots per arribar ràpidament a no sé quina cosa del milió de vots. És clar, per finançar aquest creixement el més normal és que el president de la Diputació de Girona, un tal Enric Vilert, com a primera mesura, s’apugi el sou més d’un 40%, suposo que per no dir que és menys que el ZP, i que bons uns són els gironins com per tolerar que el president de la seva diputació –un organisme d’allò més indispensable en la vida dels gironins- cobri menys que el president d’Espanya. Ahí tus güevos, Vilert!

Llavors em desperto de la migdiada sofarera del magnífic dinar de Reis, Epifania del Senyor, i veig que per la TV estan fent “Aterriza como puedas!”, i cap dels personatges grotescos d’aquell vol supera els nostres Montilles, Carods, Puigcercosos, Saures, Durans, Gelis, Huguets, i els seus espectacles patètics, d’humor absurd, negre. Aquest saqueig permanent de la voluntat popular, aquesta mena de displicència perdonavides amb què ens governen i tracten, mentre només saben fer l'inútil, sí, l'inútil. Uns inútils absoluts, majúsculs, gegantins. Inútils!

Doncs això… estimada Catalunya… per al nostre futur immediat, l'únic que se m'acut és... ATERRIZA COMO PUEDAS!!! (això sí, si ho fas a l’àrea de BCN no ho facis a més de 80 km/h, no sigui que contaminis, que se’t caurà el pèl!)

Quan surt el sol

Avui finalitza la treva de Nadal que em vaig autoimposar. Un costum, aquest de les treves de Déu, arrelat en l’Europa bàrbara de les guerres sense fi. Calia. I ho necessitava, també per mor de conservar la placidesa familiar en aquests dies.

Però ja està. Aquest Nadal ha estat, si fa o no fa, com tots. I només per això ja en dóno gràcies a Déu. A casa ens agrada el Nadal, i el celebrem, i són uns dies en què compartim molt més que la resta de l’any. El meu únic desig de Nadal és que l’any vinent ens poguem trobar tots, un altre cop, celebrant-lo, compartint.

El balanç de l’any té tres dimensions:

Una de personal i íntima, que és molt positiva, i que abasta allò més pròpiament nostre i dels nostres.

Una altra, també personal, que és la que em situa en relació al meu entorn. Des d’aquest punt de vista aquest any ha estat un any dur, de canvis profunds, amb els seus aspectes foscos i desagradables, però en el fons inevitables, uns canvis que he timonejat correctament enmig el temporal i la foscor i, el que és més important per a mi, des de la coherència i buscant una sortida. Seré breu, però no defugiré el repte d’explicar-ho, perquè ja ho he fet en d’altres post: el tripartit-2 va implicar per a mi un col·lapse polític. Des del convenciment absolut que era una cosa absolutament indefensable, fosca, menyspreable i un autèntic atemptat contra la Catalunya nacional, una autèntica agressió, vaig decidir trencar amb tot el meu passat que fós còmplice d’aquesta nova situació. D’aquesta decisió, evidentment, el més dur han estat els “costos” a nivell de relació entre persones, entre amics, amb qui feia anys i panys que compartia la meva vida. Dura, però inevitable.

I, finalment, la dimensió de país, de societat, política. Aquesta no pot ser més negativa. Porto escrivint-ne tot l’any. I malgrat tot el que he dit encara he fet curt. Sincerament, no entenc com la gent no escup al pas dels polítics del tripartit. Crec que aquest govern i l’etapa que ens fa viure són una de les més fosques i sinistres de la nostra nació. Perquè fins i tot en els moments que podríem considerar més durs de la nostra història, hi havia esperança. I el tripartit gairebé ha aconseguit acabar amb l’esperança, gairebé ha aconseguit convertir la nostra existència en un dia permanentment gris, fosc, sense llum, sense il·lusió. Són uns autèntics malparits i malgrat tot el que poguem dir d’ells, encara farem curt.

Quan surt el sol, encara
Però no ho han aconseguit del tot. Avui em trucava una amiga d’un poblet de Lleida per explicar-me que s’havia trencat una mica la boira, després de tants dies, i s’havien colat uns febles raigs de sol. Avui mateix encara podem escriure quan surt el sol.

I si no el veiem, encara, l’intuïm, o recordem la seva presència, o no ens l’han pogut fer oblidar. Aquest és el nostre gran triomf sobre aquest nefast, en termes polítics, 2007: conservem raigs de sol en la nostra ànima, i encara ens sentim vius, i encara ens llisquen llàgrimes d’emoció per les galtes.

Les coses encara aniran a pitjor, i la implacable tasca desnacionalitzadora del tripartit, de la mà d’aquest president que ha fet ERC, continuarà, i fins i tot s’incrementarà. No ens fem il·lusions al respecte. Però tenen un problema: ens volien morts, i estem vius. Aquest sol que encara trenca feblement la boira, els dies grisos, n’és la prova.

El 2008 serà l’any del xoc entre la realitat grisa del tanatori nacional del tripartit i la realitat d’un país que pren consciència, novament, que encara és viu.

I això, amics, amigues, és la gran notícia, perquè malgrat tot, encara tenim l’oportunitat de lluitar, de plantar cara, de combatre. I prendre consciència d’això ens mantindrà vius. Diuen que només es perden les lluites que s’abandonen. I nosaltres hem decidit no abandonar el nostre país. Hem decidit plantar cara al tripartit, i, dispersos, desorientats, famolencs de lideratges, sense recursos, i gairebé sense veus… ens aprestem a la batalla. Hem donat forma a la resistència. I aquesta voluntat de viure, de sobreviure a la vergonya del tripartit, a aquest intent execrable d’acabar amb la Catalunya nacional, la que creu en la nostra nació, i no en les nacions veïnes o en quimeres d’eixos dreta/esquerra… és el combustible, l’energia, del nou catalanisme, del nou sobiranisme, del nou patriotisme. No sabem encara com guanyar, però al llarg d’aquest any hem vist que algú planta una bandera de resistència aquí, i un altre allà, i més enllà, i finalment el 2007 ha acabat amb tot el país ple de banderes, com a fars, que avisen de la nostra existència i criden a la resistència, a lluitar.

Quan surt el sol… hi ha un país on el sol representa la seva nació, el país del sol ixent. Hi ha molta gent, entre els que m’hi incloc, que trobem en el Japó tot de coses interessants. Jo hi vaig arribar a través de les arts marcials. Modernitat i tradició! Tanmateix, potser com a les novel·les de cavalleria tot aquest món dels samurais i les seves flors blanques de cirerer ens remet a un passat mitificat i inversemblant.

I potser l’exemple més clar d’aquesta mitificació inversemblant sigui una película que tots coneixereu: “L’últim samurai”. Però fins i tot al darrere de l’estètica hollywoodiense hi ha un parell de coses que, si recordeu la película, defineixen amb claredat –i val a dir que en ocasions amb gran bellesa- alguns arguments universals.

El primer, que és possible lluitar per les coses en què creiem malgrat la certesa de la superioritat del contrari, i que en aconseguir sobreposar-nos a la por d’aquesta certesa material rau un dels valors més preuats per tots els homes al llarg de la història: l’honor. L’honor de la persona que creu en el que diu i que defensa allò en el que creu. No és un honor cosmètic, sinó aquell valor que lliga l’home a les coses en les que creu i que defensa amb coherència.

El segon, que quan les coses es plantegen en els termes abans descrits, d’honor, fins i tot la derrota més tràgica i implacable pot esdevenir la llavor d’una victòria final. L’exèrcit de samurais, massacrat pel modern armament de l’exèrcit nou de l’emperador, proveït per potències colonials… és la llavor d’un canvi d’actitud en l’assumpció de la modernitat per part del Japó, i per tant, i en el fons, una victòria. Bé, en una altra película que també recordareu hi ha un altre exemple formidable: Braveheard. Aquell etern aspirant de perilla al tro escocès, manipulat contínuament pel seu pare leprós, acaba conduïnt els escocesos a la victòria després que tot semblés estar perdut amb la traïció final sobre William Wallace.

El sol surt, i és la promesa d’un demà. Ens sentim vius. I tenim ganes de lluitar. És una lluita d’honor que potser podem perdre, però aquesta lluita que avui mantenim contra el tripartit és la llavor de la Catalunya de demà, que es fonamentarà sobre els valors amb què hàgim plantejat aquest combat.

Perquè, tercer, només podem lluitar pel nostre futur amb els valors amb què hàgim construït la nostra lluita, només aquests valors ens poden portar a la victòria. No podem aspirar a res si la corrupció moral del nostre poble és tal que sucumbeix a governs com el del tripartit i les seves pràctiques execrables. Algú pot pensar que manllevem energies en aquestes lluites “internes”. No és cert. Tornem a alguns arguments universals d’aquestes películes: l’exèrcit dels samurais combat contra el nou exèrcit occidentalitzat de l’emperador, i és derrotat; però aquesta derrota alimenta el canvi decisiu en l’actitud davant l’occidentalització, que és la victòria real. I igual a Braveheard, sense aquella lluita heroïca i sense possibilitats, amb tot de traïcions entre els mateixos escocesos pel servilisme d’uns quants a l’ocupant, no hi hagués hagut cap batalla definitiva guanyada. Fins i tot Gandhi deia que per guanyar calia ser moralment superiors.

I, si em permeteu una última disgressió: les coses de vegades no surten com volem, sinó millor. Aquest Nadal tots vàreu poder tornar a veure la película “Coronel Macià”. Després d’una evolució política interessantíssima, Macià emprèn l’aventura de Prats de Molló, que és un fracàs estrepitós. Res no surt com estava planejat. Però en el fons les coses surten millor, perquè aquella “aventura” és el que finalment catapulta Macià a la imatge de cabdill, de persona amb honor disposada a sacrificar-ho tot pel seu país, que és el que l’hi permet la gran victòria de les eleccions del 1931. Què lluny, Déu meu! d'aquests polítics que semblen capaços de sacrificar-ho tot, inclòs el país, per ells mateixos, per salvar el seu miserable cul.

No tinc CAP dubte que si Macià aixequés el cap i veiés el que està passant al nostre país, estaria amb nosaltres, amb la resistència al tripartit. I que personatges tan foscos i mediocres com en Carod o en Puigcercós haurien d’anar volant a canviar-se els calçotets, si se’ls hi plantés al davant.

Aquest 2008 ens proporciona encara l’ocasió de sentir-nos vius, i de plantar cara. I aquest plantar cara, aquesta lluita pel que volem ser, l’hem de plantejar alhora amb l’honor i la dignitat de qui sap que, malgrat poder perdre, ser escombrat, aquesta lluita serà la llavor de la Catalunya de demà, la Catalunya lliure que tots somiem. Aquesta és la nostra esperança i aquest és el compromís i el sacrifici que se’ns demana.

Aquest és el rumb que des d’avui mateix hem de seguir. Buscant el sol, aquest nou sol ixent entre la fosca. El nostre sol, la nostra llibertat.

PS1: BON ANY A TOTHOM!

PS2: Per fer baixar -que diuen ara- si voleu uns relats, que jo he trobat força divertits, al voltant del partit que la nostra selecció va jugar contra Euskal Herria, us recomano aneu al post dels amics de la PB Creu de Sant Jordi, que he linkat als favorits...