dissabte, d’abril 29, 2006

UEFA: Unió d'Especuladors


La UEFA és una unió d'especuladors miserables que viu a costa dels clubs i dels seguidors que tanta il·lusió posem en totes les competicions, i que vivim els enfrontaments europeus com la màxima cita esportiva i social, any rere any. Competir amb els millors d'Europa no és mèrit d'aquesta organització, sinó dels clubs que hi participem, dels seus seguidors, socis, recursos i estructura esportiva, econòmica, etc. I quan arriba la final els uefos volen ser més importants que els clubs i que els seguidors que donen sentit a la competició, i ens roben les entrades que ens correspondrien, fins al punt de tenir-ne més que cap dels dos clubs que hi arriba!

El FCBarcelona ha organitzat una distribució d'entrades entre els socis molt transparent. Tanmateix transparent no vol dir que sigui justa. Però és un valor ètic propi de la trajectòria d'una Junta Directiva presidida per Joan Laporta que ha tornat a fer del nostre club un model de bona gestió, de respecte pel soci i de virtut.

Perquè a més de transparent fós justa crec que caldria correspondre i reconèixer, d'alguna manera, l'esforç dels socis i de les penyes al llarg de l'any, de les nostres activitats en defensa i suport del nostre club i de la seva catalanitat. Tot i que aquestes activitats i els desplaçaments que fem per donar suport al club són un motiu d'orgull i de satisfacció, també ens resulten una despesa molt important, feina, dies de vacances, etc. I quan arriben fites com la final de París caldria que hi hagués un reconeixement mínim d'aquesta vitalitat social, esportiva i nacional. No s'ha de menystenir cap dret de cap soci, però cal reconèixer d'alguna manera el compromís. Caldria que no tots partíssim de zero, i que hi hagués algun sistema de punts per correspondre l'esforç i suport de socis i penyes al llarg de la temporada. Sé que és complicat i delicat, però caldria pensar alguna cosa al respecte.

Tanmateix el problema gravíssim d'entrades que tenim els seguidors del FCB no ve pel sistema de distribució del club, sinó de la nefasta gestió de la UEFA. És impresentable que hagin venut, fa mesos, 10.000 entrades directament per internet, que ara se'n reservi per al seu ús i gaudi 14.000 més i que destini 10.000 a la Federació francesa.

Tenint en compte que als clubs finalistes només els hi han correspost 21.000 entrades això és una especulació, un abús de poder escandalós, una mafiada i una ofensa gravíssima als clubs i als seus seguidors. Arribar a una final és una festa, però per als clubs i seguidors que han lluitat al llarg de la competició, no per als mamons de la UEFA i els seus negocis, per als que simplement hauria de ser una obligació organitzativa més del seu salari, i que tant els hi fa que siguin uns o uns altres, els qui hi arribin.

Arran de què i amb quin sentit han venut 10.000 entrades directament per internet? No estarien millor en mans dels clubs que arriben a la final, no seria això molt més just? Després s'ompliran la boca i les pàgines web d'amenaces contra la revenda, però amb aquest sistema l'únic que fan és alimentar la revenda global, a escala planetària. Serveixen en safata la compra d'entrades amb interessos purament especulatius. O algú es pensa, en el millor dels casos, que el seguidor d'un club que no ha arribat a la final hi anirà per amor al futbol. Per favor! Futbol és passió per uns colors i per un equip. No és una òpera o un espectacle on és indifirent qui siguin els protagonistes!

Per què 14.000 entrades disponibles, sense venda, directament per als uefos? És una autèntica estafa per als socis dels clubs que hem arribat a la final. Ells s'haurien de comportar com els nostres empleats, organitzar el tinglado és la seva obligació, i no un dret prepotent i insostenible a disposar d'aquesta barbaritat d'entrades.

I per què 10.000 per a la federació francesa? què s'hi juguen? L'estadi organitzador ja rep una recompensa econòmica, i la ciutat que acull l'esdeveniment una munió de visitants que gasten hotels, restaurants, aeroport, transport, bars, etc. No n'hi ha prou amb això? A quin seguidor francès, si no és per a especular, l'interessa una entrada per a un partit on no juga el seu club, mentre nosaltres ens consumim buscant entrades?

És indignant. Per culpa d'aquesta gestió feudal els clubs, que són la base de la competició, han de deixar insatisfetes milers de demandes dels seus socis i seguidors simplement pel capritx i la mafiada dels vividors de la UEFA. Òbviament que s'han de satisfer compromisos institucionals i de patrocinadors, però no amb aquest autèntic espoli, robatori. Al cap i a la fi els clubs i els seus seguidors som l'ànima esportiva i el cos real de la competició, mentre els patrocinadors i institucions només són algú que ja té un retorn en negoci (publicitat, etc.) de la seva aportació mercantil.

Fot fàstic. A veure si es fa realitat la lliga europea de clubs, dirigida pels clubs i al marge dels dictatorials interessos federatius. Amb finals i camps pensats per acollir el màxim nombre de seguidors. I a veure si ens oblidem ja d'una vegada de les lligues respectives i la quantitat de partits xusmosos que ens toca jugar al llarg de l'any. Això ho hem de deixar per a clubs com el RCD Español.

Volem jugar una lliga europea amb els millors equips de cada país. I competir amb la dignitat nacional pròpia del FCB.

A París a per totes!!!

dijous, d’abril 27, 2006

Rosa d'abril


Anem a París!!!

Vam ser a Milà, donant suport al Club, i avui a l'estadi, en un partit dels que ara en diuen tàctics, però que resulten agònics, emocionants, pendents d'un fil. Però l'important és que el Barça ha arribat a la final de la Champions, que el Camp Nou ha estat una festa impressionant i que els carrers de Barcelona i de tot Catalunya han bullit d'emoció i d'alegria amb aquesta classificació.

El dia 17 de maig estarem a París. Tal com vam ser a Atenes, a Londres i a Sevilla. Com diu el mestre, la llegenda, el gran Cruyff, arribar a una final és una festa i s'ha de gaudir. Hem de saber disfrutar d'aquesta fita esportiva. Un país petit, com Catalunya, ha pogut arribar, mitjançant el club més representatiu de la seva vitalitat cívíca i nacional, a la convocatòria més gran i més important de l'Europa futbolística.

Si Déu vol, hi serem amb les nostres senyeres, amb les nostres estelades, amb les nostres creus de Sant Jordi, amb els colors del FCB a la samarreta, fregant la pell. Espero que el Club tingui una gestió àgil i coherent amb les entrades disponibles, i correspongui els afeccionats, socis i penyes que amb més passió hem seguit i donat suport al nostre club i al nostre país arreu del món.

Ara ja és 27 d'abril, diada de la Mare de Déu de Montserrat, la moreneta. Quin gran dia per gaudir i donar gràcies per aquest triomf. Quina gran setmana, si hi afegim la protecció de Sant Jordi, patró protector de Catalunya i les nostres llibertats.

L'any 1992, quan vam guanyar la nostra primera Champions, els nostres jugadors van pujar a fer l'ofrena a la Mare de Déu de Montserrat. Bonic gest. Avui el recordo i ens encomanem a la seva protecció i il·luminació. I donem les gràcies perquè el nostre Club estigui en mans de gent respectable i valuosa com en Joan Laporta, amb una junta directiva farcida de persones amb vàlua professional, dedicació al Barça i compromís amb el nostre país. Sense ells, sense la feina del nostre president, vicepresidents, i altres membres de la junta com en Josep Cubells o n'Antoni Rovira aquest somni no s'hauria fet realitat.

Quan tornem victoriosos de París pujarem a peu o correns a retre homenatge, agraïment i record a la Moreneta, a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Que així sigui i per molts anys.

I també que la unió que tots els catalans hem sentit avui al voltant del Barça sigui un exemple per a les properes convocatòries del nostre país, on els patriotes catalans, els que estimem el nostre poble, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions... els que en definitiva aspirem a un futur de llibertat i plenitud sapiguem entendre i comprendre les nostres diferències davant el nou estatut, i tant els que hi pensen votar a favor, com en contra o nul, ho facin guiats per l'alta consideració que mereix el nostre poble i amb la voluntat sincera de construir un país lliure i pròsper. Que l'enemic espanyol i francès és gran i fort i nosaltres només ens tenim a nosaltres.

diumenge, d’abril 23, 2006

Sant Jordi, patró de Catalunya


Avui és Sant Jordi, patró de cavalleria i de la nació catalana. La seva devoció es remunta al s. VIII: ja es troben catalans que es diuen "Jordi". I l'any 1022, a Ripoll, l'abat Oliba li consagra un altar. Fins avui Sant Jordi ha guiat les nostres passes i l'esdevenir d'una pàtria plena i lliure. I a l'empara de la bandera de San Jordi, i la protecció del Sant, els vers catalans combatem per la nostra terra, per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions, per la nostra gent i per la nostra llibertat.

Tal com diuen els goigs de Sant Jordi, patró de Catalunya:

"L'art, la Història i la Llegenda
han brodat vostre mantell,
us han dat la millor prenda
amb la ploma i el cisell.
Des del Nord fins a Migdia,
de Llevant fins a Ponent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!

Vetlleu per la Pàtria aimada,
per la seva llibertat,
per la Fe ben arrelada,
per la sant Germandat;
i si arribé el gran dia
de salvar-la combatent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!


Sant Jordi era invocat pels cristians a les Croades, i els cavallers duien la seva creu al pit. És patró de països tan diversos com Georgia, Anglaterra, Sèrbia, Grècia, l'antiga Rússia, Aragó i els Països Catalans. A València, el 23 d'abril de l'any 1343 ja era festiu, i a Mallorca el 1407. A Catalunya no ho va ser oficialment fins l'any 1456.

La bandera de Sant Jordi era la del braç armat. Bandera pròpia i invocada amb el seu patró. La defensa de la catalanitat i Sant Jordi sempre han anat unides al nostre país, malgrat les ignoràncies modernes dels qui el volen desnacionalitzar o desempallegar del seu fort contingut patriòtic.

En 1365, el rei Pere atorgà el privilegi reial de formar una milicia permanent per a defendre i custodiar la senyera del Regne de Valencia (la bandera reial, la quatribarrada). Aquesta milicia va rebre el nom de "Centenar de la ploma", per estar formada, inicialment, per 100 homens que durien una ploma en l'elm en el que es cobrien el cap. I al pit duien la Creu de Sant Jordi.

Hi ha pocs símbols més preuats i estimats pels catalans, del nord i del sud, de llevant a ponent, que Sant Jordi i la Creu de Sant Jordi.

Avui, els catalans que estimem la terra, veiem en Sant Jordi un exemple de virtut, de sensibilitat, d'atenció, d'amor... i de coratge, d'orgull, per defensar allò que és nostre, la nostra terra, la nostra nació. Veure una Creu de Sant Jordi pels balcons de Catalunya, pels camps, per les nostres terres és saber que al darrere d'aquella bandera hi ha catalans disposats a tot.

Veure una Creu de Sant Jordi és invocar, també, "que tremoli l'enemic"

divendres, d’abril 21, 2006

Catalan glorious tour (Milan 0 - FCBarcelona 1)

Vam ser a Milà i vam deixar els estandards catalans ben alts. Durant tot el dia va ser una ciutat exemplarment ocupada pels seguidors barcelonistes. Menys de dos mil en vam ser prou per fer-nos presents, per omplir la ciutat dels colors del Barça, de senyeres, d'estelades i de creus de Sant Jordi. Un comportament a l'alçada del nostre Club i del nostre país. Otger Cataló (foto), que amb els nou barons de la fama va contenir la invasió sarraïna i va fundar i donar nom (segons la nostra mitologia romàntica) a la pàtria catalana, Catalunya, n'hauria estat orgullós.

Il Castelo, il Duomo, les galeries, les places i carrers del centre van bullir de seguidors, alegria i coratge barcelonistes i catalanistes, desplaçats en avió, autocar, furgonetes o cotxes. Dia de cafeteries, trattories, pasta, pizza i birra.

Vam anar a San Siro en tramvia, el ja mític tramvia 16, destí San Siro. Pels bars del voltant de l'estadi al nostre rotllo, fent birres i exhibint els nostres símbols, de bon rotllo, però amb orgull. Sempre hi ha sòmines i perturbats, però vam tenir la sort de no ensopegar-ne amb cap (milanista)... o ens van tenir prou respecte. Amb la gent que es comporta amb dignitat i orgull sempre hi ha d’haver respecte.

San Siro va ser un espectacle grandiós. L’estadi acompanya, i l’afició milanista és fidelíssima, entregada. Amb una megafonia abraonada, els càntics, les grades plenes a rebentar i farcides de pancartes de suport al seu club... tot un espectacle per gaudir-lo. No arriben, en cap cas, a provocar l’emoció que hem sentit a l’estadi del Cèltic de Glasgow mentre milers de seguidors de totes les edats cantaven, a pulmó, Your never walk allone.

El partit, memorable. Quin Barça! Quin partit! Vam imposar el nostre domini, després d’un inici amb angoixes. Però vam marcar i vam fer nostre el partit. Un equip que brodava el futbol i hauria pogut sentenciar l’eliminatòria, i una afició que, infinitament superada en nombre pels milanistes, va acabar imposant els seus càntics, amb coratge.

Com ja ve essent habitual, l’única nota negativa va venir per uns quants barcelonistes (ridículament pocs), els protagonistes negatius de sempre, aquest residu testimonial, aquesta ombra patètica del que van ser, els boixos, lliurats al matonisme cap a la resta d’aficionats blaugranes i cap als símbols de la catalanitat, camuflant la seva impotència amb la viagra de les bengales. Ni així van aconseguir atemorir ningú ni fer ombra a la massa de seguidors, volcats amb l’equip, que els ignorava i es dedicava a animar incansablement.

Quin orgull, excepte aquests quatre, els dos milers de seguidors a San Siro, quina dignitat, quin sentit de l’honor i quina bona imatge del país que vam transmetre. En acabar el partit, els centenars de SMS i trucades que vàrem rebre des de Catalunya testimonien, a més, l’orgull per la gesta de Milà, pels nostres càntics i per la nostra grada farcida de colors blaugrana, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

Per cert, i en relació al significat de la Creu de Sant Jordi, davant els qui des de la seva ignorància l’exhibeixen no sé si com a símbol futbolístic, per mimetisme dels seguidors anglesos (és la seva bandera), o perquè la consideren un símbol nacionalment irrellevant, o sense càrrega nacional, cal que sàpiguen (és un dir no poden saber res) que és just el contrari. És el símbol nacional català més important i antic, i que representa la dignitat nacional combatent:

“La Generalitat, un contrapoder establit enfront del rei, adoptà aquesta bandera (la Creu de Sant Jordi) en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà a l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant augmentant lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents. »

Aquesta és la significació autèntica per als catalans de la creu de Sant Jordi, i per això figura tant a l’escut de la ciutat, del club, d’institucions, associacions, etc. I amb aquest sentit l’enarbolem els catalans.

Un cop gaudit aquest partit, cal dir que l’eliminatòria encara és viva. Dimecres enllestirem la feina. Estic segur que ho farem, i que la final a París serà un altre moment de glòria per al nostre Club i un altre motiu d’orgull nacional.

Visca la gent blaugrana! Visca el Barça! Visca Catalunya!

diumenge, d’abril 16, 2006

Si parlem de furs i drets històrics...


Avui s'ha esdevingut l'Aberri Eguna, el dia de la pàtria Basca. El lehendakari ha fet una reivindicació important dels furs bascos com a autèntica constitució. Això és així, i a més a més els bascos n'han sapigut treure un bon partit. Està clar que per consevar-los han hagut de lluitar, i no sempre, com a mínim part dels bascos (navarresos i alabesos) en els bàndols correctes...

El nou estatut de Catalunya que s'està fent fa un reconeixement explícit dels nostres drets històrics. Això és un acte de justícia, i políticament tan interessant com convenient. El que passa és que em sembla que, més enllà d'esdevenir un fil de legitimitat històrica dels drets dels catalans... no sé quina aplicació pot tenir. Per als bascos és clara, els habilita el règim foral, que tants grans drets econòmics els proporciona, sobretot en comparació amb l'espoli que patim a Catalunya.

Em pregunto quina dimensió volem donar a aquests drets històrics. Si reivindiquem drets històrics, que em sembla de justícia fer-ho, potser fora bo ser conscients de les implicacions d'aquesta reivindicació. No endebades em fa l'efecte que molta gent no sap què han representat i quines lluites han guiat. L'any 1872 l'aspirant legitimista a la corona espanyola, Carles VII (foto), va proclamar, enmig la tercera guerra carlista:

"Fa un sigle y mitx que mon il.lustre avi Feliph V cregué deurer esborrar vostres furs (fueros) del llibre de las franquesas de la Patria.
Lo que éll com á Rey us tragué, jo com a Rey us ho torno, que si foren contraris al fundador de ma dinastia, baluart son are de llur llegitim descendent.
Jo us torno vostres furs perque só lo mantenedor de tota justicia; y per durho á cap,com los anys corran y trasmudan las cosas, us cridaré y tots plegats podrén adaptarlos á las circunstancias de nostros temps."


Tenint en compte que la tercera guerra carlista va ser una guerra profundament catalana i on molt bona part del territori va estar en mans dels partidaris de la tradició, podem concloure que l'últim cop que els furs catalans, els nostres drets històrics, van estar vigents, restituïts, després de la infàmia del 1714, va ser un segle després i fa poca cosa més d'un segle. És una dada curiosa i realment espectacular, que un borbó restituís els mateixos drets que un altre borbó ens havia manllevat. El que passa és que això es feia en nom de la tradició, i això a molta part dels historiadors progressistes els resulta extraordinàriament molest, de manera que prefereixen silenciar-ho. Però els fets són els fets. I si parlem de drets històrics, aquesta és la història.

Caldria afegir a més el menyspreu amb que la intelectualitat espanyolista de Catalunya va imputar a Convergència i Unió de ser poca cosa més que uns trabucaires carlins al capdavant de la Generalitat. És curiós, també, que amb un govern tripartit que exalta els pitjors vicis del progressisme i poques de les seves virtuts, tirin endavant una reivindicació històrica d'aquesta importància.

Suposo que aquesta reivindicació dels drets històrics forma part de la fòrmula estatutària, d'empat en tot. Es reconeixen drets de la progressia més absurda (el dret a la felicitat forma part de la història jurídica més absurda) i alhora es reconeixen els drets històrics, que emparen una lectura tradiconalista de la nostra norma suprema. Té la seva gràcia. Encara veurem algun president de la Generalitat recuperant vells usos de jurament en la presa de possessió, tal com el jurament antic dels bascos, a l'ombra de l'arbre de Guernika, que imposava, de genolls, la fòrmula: "humiliat davant Déu"

dissabte, d’abril 15, 2006

Si ho visc d'alguna manera, ho visc així...


Aquests dies tothom està marxant, poc a poc, de vacances. Enguany, per motius de feina, no en podré fer. Com a molt m’he pogut agafar el dimarts per anar a Milà.

La Setmana Santa és una època colpidora emocionalment si se sap viure o, com a mínim llegir, en la seva dimensió religiosa. Diuen que la fe és un do. Per als que hem viscut amb profundes conviccions religioses, amb una fe que pensàvem forta… el que representen en la litúrgia i fe catòlica aquests dies són una sacsejada intensa.

No em puc estar de pensar en el que sento, penso o crec. De llegir els passatges de l’Evangeli que descriuen la passió de Crist i el gran misteri de la Resurrecció. Són els fets cabdals del cristianisme, de la fe cristiana.

La litúrgia catòlica és la meva. Encara em sento catòlic, culturalment catòlic. Però la meva fe trontolla. Les pantalles de la TV i bona part dels carrers de l’estat s’omplen de processons que em resulten incomprensibles. Davant l’espectacle dels passos, natzarens, imatges i iconografia vària l’únic que sento és una angoixa i un malestar profunds. Entenc el fenòmen com a tradició, com a fet cultural, d’una cultura que no m’agrada, però que puc respectar. Però m’acaba repugnant com a expressió de fe.

He viscut la meva fe d’una manera senzilla, com un diàleg amb Déu despullat d’artificis i exhibicions. Quan em sento amable penso que tothom té dret a viure la seva fe de la manera que cregui més convenient. Però en veure aquests espectacles barrocs que freguen la idolatria, aquesta sobreactuació emparada en l’anonimat, aquesta fe viscuda des de la penitència sense contricció, des de l’acceptació del càstig sense la voluntat de viure d’acord a la paraula de Déu… no puc.

Sempre he imaginat el Sant Sopar en una cambra semiclandestina del convuls Jerusalem d’aquells dies, un sopar senzill i íntim entre amics, ignorants de la dimensió que aquell sopar i els dies següents tindrien per a les seves vides i per a la història de la humanitat. He pensat en les pregàries, en solitud, de Jesús, conscient del seu destí, però a la vegada home, amb les pors i les inquietuds dels homes, amb la necessitat que els seus amics i seguidors l’acompanyessin en el seu trasbals i en la confiança que entenguessin el que aquell sacrifici que s’apropava representava.

Penso en la virtud de poder viure aquests dies sense exhibir-se, en comunió amb Déu en el silenci de l’oració, en la fosca de les vetlles. Imagino el rostre de Jesús que representen les nostres imatges romàniques, tan serè. Fins i tot les talles gòtiques i renaixentistes.Però aquesta representació de Crist va mutar. Al meu entendre el paganisme, en la seva versió de la por dels homes, va envair l’espai del crist i de l’oració. I es va obrir pas una representació d’un crist barroc, recarregat, ple de guarniments, de flors, de fanals, de mantells, de brodats, de capes d’or, de sang i de dolor. Una litúrgia penintencial que crec que resultaria incomprensible per a Jesús. Estic segur que s’obriria pas enmig les processons, els penitents, les cadenes, els caramels, les càmares de tv… com ho va fer al Temple de Jerusalem. I que cridaria que l’estan profanant i que si el volen… simplement cal que el segueixin, a Ell, com a Fill de Déu, i al seu missatge, a la seva bona nova. Quan s’adreça als seus deixebles i els hi diu a qui vosaltres perdoneu el pecats, els seran perdonats… no crec que s’imaginés que s’acabés fent un negoci o un espectacle amb la penitència.

Aquest acte tan íntim de diàleg amb Déu que no vol el nostre càstig, sinó fer-nos millor, ser fidels als ensenyaments de Crist, als seus manaments.M’imagino la seva expressió adreçant-se a aquests devots penitents i dient-los-hi que no és això el que vol d’ells, que aquest no és el sentit del seu sacrifici… i em ve al cap quan discuteix amb els fariseus al voltant del divorci, que condemna, tot i que estava admès en la llei judaïca… per la duresa dels vostres cors, els hi diu. Com volent dir, si no hi havia manera que ho entenguéssiu, què voleu que hi fés el pobre Moisès… però ara ja s’ha acabat.

No sé quanta gent, més enllà de la seva vivència idòlatra d’aquests dies, haurà pogut reflexionar sobre el que representa la passió, mort i ressurrecció del Crist. Aquest sentit profund de ser l’Anyell de Déu, aquell que se sacrifica per proporcionar-nos una salvació. Perquè el que és cabdal no és el seu martiri, sinó la seva resurrecció i l’esperança de vida eterna que representa per als qui creuen en Ell i per als qui viuen d’acord a les seves ensenyances. En cap cas diu que seuran amb ells els que més cadenes hagin carregat, els que més s’hagin destrossat els peus, els que més hagin plorat… simplement cal seguir els seus manaments, per ser aprop seu. Aquest em sembla que és el sentit profund d’aquests dies.

No puc estar-me de pensar que la manera com vivim les festes, i les festes que celebrem, diu molt de nosaltres. Nosaltres, com tots els pobles d’influència carolíngia, l’endemà de Pàsqua fem festa. Ens aboquem a l’alegria del que representa la Pasqua, en aquest cas, el Diumenge Sant, la Resurrecció. Carlemany va disposar que l’endemà de cada Pàsqua fós festa, per allargar la celebració. Els nostres veïns no fan aquesta festa, per ells la festa comença en dijous, se centra en la passió, en el calvari… no en la llibertat i la bona nova que representa la resurrecció.

Curiós...

Caragirats

La pericada ha guanyat la Copa. M’emprenya. M’indigna veure les grades que omplien l’afecció espanyolista plena de banderes espanyoles onejant en les seves variants: amb toro, amb escut constitucional, amb llegenda, etc. M'emprenya però alhora em provoca la compassió cap als infeliços, cap a aquells que tota la vida lluitaran per negar-se.

Per això puc dir que no em sorprèn gens aquest espectacle d'espanyolisme a ultrança, de dur més banderes espanyoles que els aragonesos, el RCD Español és el que és i representa el que representa a la nostra ciutat i al nostre país. Els amargats, els colonialistes de cafè, la quinta columna. Ben segur que hi ha seguidors blanquiblaus que viuen en el limb de ser un equip de futbol, dels colors de Roger de Llúria i altres bajanades. Però l’Espanyol és el que és i la seva afició representa el que representa: la Catalunya ultra, l’espanyolisme irreductible, la incomprensió absoluta respecte el país que els envolta, respecte a la catalanitat. L’enyorança d’un paper de club colonial, representant i favorit d’èlits dominants sobre el país.

S’equivoquen els qui hi veuen una rivalitat futbolística entre dos equips. Són dos concepcions de país el que hi ha al darrere del RCD Español i del FC Barcelona. Tant de bo un dia hi hagi a la ciutat de Barcelona dos clubs que puguin rivalitzar esportivament i que tanmateix comparteixin la mateixa complicitat nacional. Aquest dia serem més lliures, serem allò que en diuen “més normals”.

Però en fi, que gaudeixin la seva glòria efímera aquests dies, que es pensin que així humilien el país i les gents que els envolta i que la seva victòria sigui una altra victòria espanyola sobre els catalans irredempts.

Dimarts anirem a Milà, a animar al Barça, a exhibir amb orgull les nostres senyeres, les nostres estelades, les nostres creus de Sant Jordi. A combregar amb la tradició d’un país fidel als seus colors i orgullós dels qui el defensen i se l’estimen de debò, pel que és, i no per la reivindicació de l’autodi o la dominació. Per bé que en l’entorn del Barça també hi ha residus dominacionistes, no ens enganyem. Sortosament el club, de la mà d’en Joan Laporta i la seva directiva, s’ha reivindicat amb l’orgull i la fidelitat al seu ésser i el que representa.

Fins a la victòria, sempre, des de l'orgull autèntic de la catalanitat i amb la passió dels qui somien la glòria i la llibertat.