divendres, de novembre 28, 2008

Comiat parcial, agraïments i confessions sobre Elies115


Amics, Elies115 ha arribat al final del seu recorregut. Heu pogut gaudir –per a mi ha estat un autèntic honor- dels escrits dels meus amics blocaires, parlant sobre aquest bloc. Ara, ja ho sabeu, he posat en marxa un nou bloc, Dies de fúria, més ajustat al que em reclama el meu compromís patriòtic i militant.

A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.

Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.

Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
Havia pres una decisió molt dràstica, per a molts encara incomprensible: trencar amb tot el meu passat que no condemnés el tripartit. Portava des dels 18 anys lluitant per una terra lliure, i de sobte, la meva lluita de tants anys feia president un tal Montilla, l’exemple paradigmàtic de l’unionisme a Catalunya. La meva sensació de fracàs era absoluta. Si tants anys de lluita em portaven aquí, havia de trencar amb tot el que no s’enfrontés de manera directa a aquest estat de les coses. Vaig dimitir dels càrrecs que ocupava en una Fundació cultural, vaig plegar de totes les associacions que sospitava còmplices amb el tripartit, i vaig aparcar tota relació amb els meus fins ara amics de l’ànima que s’integraven en l’entorn tripartit. Cap complicitat, cap concessió. D’alguna manera em vaig haver de reinventar. No ploreu encara, perquè mai vaig estar sol, gràcies a Déu en la fractura, a la meva banda van quedar-hi un bon grup –més reduit, això sí- d’amigues (alguna especialment) i amics. Però el trasbals vital va ser, ho reconec, molt fort.

Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.

Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.

El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.

Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.

S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.

Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.

Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…

A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.

Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.

Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!

En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.

Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.

Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Curiosament, en el moment de tancar Elies115, aquest debat semàntic continua viu. Només puc dir una cosa: cal deixar-se guiar pel cor, per l’ànima. No he cregut mai en aquest independentisme científic. Els sacrificis que exigeix la nostra causa requereix una adhesió moral intensa. El patriotisme, la reivindicació de la Pàtria és un valor polític superior a qualsevol altre. Sempre he dit que sóc patriota abans que independentista. I em reafirmo. Òbviament que sóc independentista. Però la conversió de l’independentisme en partidisme ho feia necessari. Perquè les estratègies partidistes no són sempre, dissortadament, patriòtiques. I per a mi, per sobre del partidisme, sempre hi ha el patriotisme. Què bonic, oi? Però podeu veure, absolutament sensu contrario, en els dirigents d’Esquerra el que passa quan es prescindeix del compromís patriòtic i tot es remet al concepte “independentista”. És el fracàs més absolut. És un fracàs moral sense precedents.

Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.

Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.

La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.

Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.

Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...

Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, de novembre 20, 2008

Paraules (Joan Arnera escriu sobre Elies115)


La paraula no és una arma especialment poderosa, malgrat tots els poemes, malgrat els crits de tots els revolucionaris, malgrat les pintades de tots els infants ingenus a les parets i a les llambordes. No, amics, meus, no. Ens agrada de creure en bagatel·les i jo també penso que tenim el dret de tenir somnis, i confiança, el dret de la utopia. Molt bé, d’acord. Visca. Enganyem-nos a nosaltres mateixos, mentim-nos, cobrim la veritat amb teles de seda, com els altars.

Però no. La paraula és un instrument pobre, l’eina dels desesperats. La paraula és un invent per a la lluita dels febles, és una arma petita, dòcil, fàcilment colpejable. Som un exèrcit de brins d’herba, amics, som petits granets de sorra en una petita platja, i contra el mar, contra les armes de veritat, res no hi podem fer…

O potser sí. Potser, justament, allò que fem és allò que cal fer. Potser la paraula, tant dèbil, ens permet de sobreviure. Vagament, menudament, enfonsats. Però podem escriure, sempre que volem, la paraula “orgull”, o la paraula “resistència”, o la paraula “desig”, o la paraula “llibertat”. Només són paraules, i són febles. I de segur que (totes soles) no ens duran a la victòria. Però un ha d’estimar-se les armes que té, encara que les armes siguin dèbils.

Gràcies, Elies, per les teves paraules, que són també les nostres paraules.

dimecres, de novembre 12, 2008

Elies115 vist per L'Espelt


A la vida tots necessitem mestratges. En tenim molts, tots diferents, i a cadascú li correspon una etapa.

Recordo a en Fredy. Va ser el meu mestre “escolar”. Tenia fusta de líder, especial intel·ligència per preveure situacions, per buscar complicitats. I era llest, murri potser se li escau millor. Amb ell vaig aprendre a treure molt profit de poc estudi, per que el pocs minuts que dedicàvem a estudiar, rendien com dies.

Sempre he estat futboler. El meu pare, va ser el mestre. Tècnica, tàctiques, gust per la velocitat d’execució, per la combinació, per la recerca d’espais nous, la desmarcada, la posició, l’anticipació, el regat, els canvis de ritme.

El gust per la cultura i la lectura, els seus altres mestratges.

La meva mare ha estat mestre en responsabilitat, generositat, sacrifici, tenacitat, esforç, dedicació pels altres, i tantes altres coses. Totes impagables.

El Jordi em va ensenyar sentit pràctic en la vida i ironia, tota la que calgui. El Xavi i l’Edu, el gust per viure i l’amistat. El Xavi E., la fidelitat, la confiança.

El Batis va ser mestre professional. Empenta, sentit pràctic i recerca de metodologies.

En Cruyff el gust per les formes, en Llach, la coherència en un mateix.

La meva dona, mestre en l’amor serè i fidel. En l’amor que arriba envoltat de senzillesa, sense preses, conscient de la seva immortalitat.

I tants i tants altres que sense saber-ho, han estat mestres en algun aspecte. Espurnes que encenien els meus focs interns.

Tots som mestres en alguna cosa, tots som deixebles en altres. És aquest continuo intercanvi d’energies i experiències el que ens fa créixer.

Elies115 ha estat l’espurna catosfèrica que em calia per començar a caminar. Mestre en l’estil, en les formes, en la conviccions, en les lleialtats.

Elies115 però, no en va tenir prou amb el seu paper (inconscient) de mestre particular, si no que va ser la guspira que va fer possible la trobada dels meus set magnífics personals. Les energies de mil colors diferents que va reunir al voltant d’una mateixa taula, van ser els fonaments del naixement dels Blocs amb Estrella. Impagable experiència per la diversitat i brillantor de personalitats.

Certament, Elies115 no és més que una finestra oberta per un incansable patriota. Només un patriota entre els tants i tants que hi ha. Feina sorda i constant que en aquest cas gaudeix, a més, d’una brillant capacitat per esdevenir veu escrita.

Només és una finestra, que cal tancar-la (sense necessitat) i obrir-ne una altra. Potser sí. Però collons quina finestra que hem tingut!

Elies115, el guerrer incansable, dona pas a Dies de fúria.

Certament els temps que vivim, on els nostres líders només són exemple d’incompetència, egoisme i renúncies, demanen que els guerrers agafin les seves armes i lluitin, tant o més, com tants d’altres guerrers dels país han fet des de sempre.

Benvinguda la nova finestra, plena de fúria. Benvinguda la seva lluita, fins que puguem obrir la finestra de l’esperança.

Salut!!!


Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.


Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba)

divendres, de novembre 07, 2008

El "cameo" del gran comentaire Cesc a Elies115


Com bé sabeu els fidels lectors d’ aquest bloc, n’ Elies ens va obrir les portes, a un grup d’ amics, a redactar unes ratlles que posessin punt final a aquest Bloc esdevingut de referència catosfèrica, un comiat fet en equip.

Jo de fet, vaig conèixer Elies115 per una casualitat, sobtada, de la vida. Vivia aquells mesos als Emirats Àrabs Units, i seguia l’ actualitat Nacional per Internet; i un bon amic, dels de l’ infantesa ençà, em va escriure un correu felicitant-me per la meva iniciativa blocaire, jo, és clar, no vaig entendre res, l’ amic es pensava que feia el beneit, que em feia l’ orni i que no volia destapar-me.

Cal dir, que pocs dies abans, li havia dit que la meva ERC, o nostra, vaja, s’ equivocava, i força, investint un al·lòcton com a President de Catalunya i vaig comparar-ho amb un ramat que es dirigia, decidit, a un riu ple a vessar de cocodrils o a un cau de llops famolencs...i pam!, l’ Elies115 fa un post dels nyus ...

De fet, m’ he sentit vinculat a la figura d’ Elies, de l’ Antic Testament (llibre primer i segon dels Reis), des de que tinc us de raó, diria que fins i tot molt abans d’ anar a Doctrina, que en deien, Catequesi, que en diuen ara. Gosaria dir que de sempre.

Sempre m’ havia impressionat aquell relat bíblic, que un home, voltat de foc, pugés viu a la vora de Déu, i que Jesucrist, ja en el Nou Testament, l’ invoqués des de la Creu, equiparant Elies amb Yahveh (Marc 15,34). Em fascinava.

És, suposo, per això, o per alguna altra raó que se m’ escapa, que el meu amic pensava que n’ Elies115 era jo mateix. Veies tu, estimat lector.

Llegint aquell post, que l’ amic va enllaçar-me, vaig quedar corprès, talment com si fos un Missatge, una llum d’ esperança entre aquell montillisme esperpènticament sobrevingut que arrossegava ERC pel pedregar. Ja, des de llavors, no m’ he perdut cap més post, si on residia no vetava els dominis blogspot, la majoria d’ escrits han estat boníssims i força colla antològics, premonitoris, definitius, clavats.

Més endavant, vaig tenir l’ oportunitat i l’ orgull de poder participar en la gestació del Blocs amb Estrella, que va esdevenir com un somni fet realitat, al constatar, que darrera d’ aquells admirats escrits hi havia, a més a més, una meravellosa persona, un patriota infatigable.

Personalment em dol que hagi decidit posar fi a aquest entranyable Bloc, però l’ encoratjo a seguir progressant en la nova aventura del Dies de fúria. I resto a la seva disposició pel que consideri més oportú.

Salut i independència,
Cesc.

dimecres, de novembre 05, 2008

Elies115 vist per l'Andreu


Déu, Pàtria i Honor

Vaig quedar sobtat en trobar-ho, a un bloc, a Elies115. No fa massa temps, encara que em semblava molt més enrera el meu descobriment de l'Elies115. Un bloc sobiranista important, amb aquest lema permanent. Gens freqüent. La memòria relacional, ràpidament, em va fer venir al cap quatre possibles referents:
a)- Persona gran.
b)- Joan Sales i la seva Incerta Glòria
c)- Raimon Galí i la seva Recalada
d)- Jordi Pujol i els seus primeres escrits (de pressó, de clandestinitat i del tardofranquisme ( Des dels Turons a l'altra banda del Riu, Entre l'Acció i l'Esperança; La Inmigració, problema i esperança de Catalunya, ó una Política per a Catalunya).

Ràpidament el vaig incorporar a la llista, petita, de blocs indispensables a seguir. I reconec, ara, que fins i tot vaig arribar a trobar-me "neguitós", ansiós, un temps, en no veure actualitzats amb nous escrits el bloc, tant ràpid com desitjava.

Això de la blogosfera permet fer moure la imaginació. La virtualitat pot suportar moltes incerteses.
Tanmateix,poques setmanes després, vaig tenir l'ocassió de coneixer'l personalment, al "pare" de l'Elies115. I, simultàniament, ja vaig veure que la meva intuició relacional era errònia.

Persona jove, i jovial, dinàmica, activa, preparada,documentada, organitzada, rigorosa,lleial, honesta,valenta i responsable.

Una persona neta, i un gran patriota, esdevingut també gran escriptor.Una persona de qui t'ens pots fiar, sempre.

I els seus escrits, l'Elies115, són un mirall, perfecte, de la seva personalitat, la personalitat del seu "pare" i, també, sempre del lema permanent del bloc. "Deu,Pàtria,Honor".

Per a un no-bloger, com jo, conscient de l'esforç, talent i dedicació que comporten els blocs "bons", per a un "rellogat" però alhora convençut de la importància creixent dels blocs bons per a superar les autocensures mediàtiques i periodístiques i les censures externes als mèdia escrits, o que es difonen per les ones i les antenes, i per a recuperar una opinió lliure, i alhora oberta, que ens enriqueixi.

Els escrits del bloc, clars, ben estructurats, didàctics, contundents en les conclussions, rotunds en les argumentacions, són, moltes vegades, magistrals. Recullen i emeten, diria, Autenticitat 100%, i això, ara, aquests temps, no es gaire freqüent.

De vegades, els seus escrits m'han recordat el mític, i alhora indispensable i actual, sempre, llibre "Justificació de Catalunya, de Josep Armengou i Feliu, de Mossén Armengou.

Dues virtuds diferencials.

Les metàfores a Elies115. Magistral utilització, i creació. I requereixen molt treball previ. Diria, sense dubtar, que està clarament , quant a les metàfores, entre els 3 millors blocs que conec.Destacadament entre els millors. Diferenciadament.

I el rigor en el tractament. També entre els millors. I si els escrits són "llargs", jo opino que "millor que millor".

Elies115 no abandona la qualitat, i la profunditat expositiva, per l'espai. No es còmode. A mí, com a lector, de blocs, de columnistes, de noveles, d'estudis, sempre m'ha sobtat aquest fenòmen creixent de primar, com si fos una virtut, l'extensió reduïda.

Cada tema requereix la seva extensió.

I si l'article es bo, i el tema no és de pa sucat amb oli, lògicament, quan més llarg millor. Aquesta moda, infantil, de ser breu, sempre, no se sap perquè, ens està destroçant.

Els sms són missatges curts, els lemes són lemes, els titulars són titulars, però moltes coses no es poden exposar, de manera rigorosa, en 3 paràgrafs. I m'agrada que l'Elies115 no hagi caigut mai en aquesta comoditat dels temps que vivim.

S'acaba l'Elies115. Honor, glòria i reconeixement per la seva inmensa qualitat i rigor. I no ha defugit temes àrids, incòmodes. Ni el debat, sempre civilitzat, amb els qui hem/han posat en questió algunes de les seves conclussions alguna vegada. Debat sempre enriquidor i civilitzat.

De ben segur, la nova finestra serà diferent.

Així ens ho anuncia el seu "pare". Diferent en algunes coses, però, de ben segur, serà també innovador i "conservador", en el que cal conservar . I com també serà autèntic, autèntica creació de l'autor, em serà també indispensable, per a transitar i enriquir-me en aquests temps.

Déu, Pàtria, Honor, i Fúria, ara.

Bon senyal.

Senyal de lluita, de combat, en aquests temps d'ara, potser decisius en els 3 propers anys, on l'individualisme, el nihilisme, el desinterès, el bonisme, i els enemics de fora i de dins, ens estan fent molt de mal col.lectiu.

Jo, benvolguts lectors, si al final em decideixo i sóc capaç d'obrir un bloc, voldria que fos un clònic de l'Elies115.

Per això, dificilment ho podré fer.

Andreu

diumenge, de novembre 02, 2008

El món segueix essent un panyelu (Elies115 vist per en Dessmond)


Ara que vivim en temps internetaris, sembla que la tècnica hagi d’engolir-nos completament. Com a mínim l’enteniment. O la forma de relacionar-nos. Àdhuc fer-nos canviar els hàbits i convertir-nos en uns ascetes. Quan algú –que no hi rasca- comença a meditar sobre el fenomen, acostuma a sobtar-li una mena de vertigen i a imaginar teories ben apocalíptiques.

Un capítol molt important en aquest camp en són els blogs. És una irrupció que a casa nostra ho ha fet amb una força inusual. Els blogaires en català segurament representen el tant per cent més alt de la blogosfera. És a dir, que molts de nosaltres ens hem convertit en escriptors de circumstàncies i que a internet hi pots trobar milions de blogs en aquesta llengua. Per triar i remenar -i quedar esgotat.

És curiós que de tota aquesta immensa oferta hagi acabat topant amb el http://elies115.blogspot.com/, el blog de n’Elies. Simplement em meravella comprovar el magnetisme que pot despendre un raconet com aquest. Si he de ser sincer, no sé pas com va ser que el vaig descobrir. Però un cop va passar, vaig repetir, repetir, repetir la visita fins avui.

Probablement això és perquè hi trobo la Catalunya que desitjo. S’hi respira una versió catalana del país, que al món real sembla tan difícil de consensuar. Malgrat la distància i els abismes que pugui provocar el mitjà, a n’Elies 115 sempre hi ha molta proximitat.

En un començament vaig limitar-me a llegir, a meditar sobre el que allí s’hi exposava. Però sempre arriba un punt en que vols saltar l’aparador. N’Elies, d’altra banda, ho posa ben fàcil i és així que a més de comentar els posts vaig decidir escriure-li algun missatge. És així que també vaig anar notant que el grau de sintonia amb molts punts de vista sobre els mals que planen a casa nostra era inusualment gran.

De les coses que millor destil·la n’Elies115 és la generositat. També la contundència o potser la radicalitat. Però no crec que sigui això darrer el que més pesi. La visió generosa que hi trobes a l’hora de parlar sobre Catalunya és el que acabava enganxant. La política entesa com instrument al servei del país, com antídot a tanta renúncia que ara mateix ens volta. Això és el que després provoca al seu autor la contundència o aquesta radicalitat que dic. Quan has de suportar el tacticisme mesquí, la mentida, la ineptitud o, simplement, el lucre personal en el dia a dia del país, és llavors que n’Elies esdevé contundent i radical. Fins un punt on jo mateix voldria encendre’m. Reconec que molts cops ell ho ha fet millor que jo i m’ha deixat amb la feina feta abans de començar.

És innegable, doncs, que un blog com aquest tibi molt. Molt. I a la fi arriba a ser tanta la seva força que es fa inevitable acabar topant amb el seu autor. És aleshores que la sorpresa és majúscula. Aquest paio és n’Elíes!. I veus que el món virtual pot ser tan infinit com vulguis però en realitat és un panyuelu.

Amb n’Elies ja havia coincidit en d’altres bandes -gens virtuals-, en uns temps que ara em semblen prou remots. Això m’ha fet comprendre el perquè de moltes de les coses que en aquest blog s’hi aboquen. Hi ha tota una escola de la vida rere aquests escrits, que difícilment trobaràs en d’altres bandes. És per aquest motiu que aquesta finstra pot provocar idees tan felices com la dels Blogs amb estrella. I més. Perquè aquest tacte per impulsar des d’humors a iniciatives no ho pot fer qualsevol, per més que s’hi entesti. Cal suportar una llarga trajectòria damunt l’esquena si vols fer-les arribar a bon port.

Veient el què he vist, arribo a una conclusió inevitable: Elies115 sobreviurà al seu tancament. Aquesta força que irradia dubto molt que arribi a la seva defunció, pel simple fet de tancar el blog. Estic convençut que continuarà, encara que sigui d’altra forma. Mentre hi hagi un motiu per reivindicar Catalunya hi haurà Elies per estona. I topar amb ell serà com sempre. Afortunadament, aquest món és un panyuelu.