La paraula no és una arma especialment poderosa, malgrat tots els poemes, malgrat els crits de tots els revolucionaris, malgrat les pintades de tots els infants ingenus a les parets i a les llambordes. No, amics, meus, no. Ens agrada de creure en bagatel·les i jo també penso que tenim el dret de tenir somnis, i confiança, el dret de la utopia. Molt bé, d’acord. Visca. Enganyem-nos a nosaltres mateixos, mentim-nos, cobrim la veritat amb teles de seda, com els altars.
Però no. La paraula és un instrument pobre, l’eina dels desesperats. La paraula és un invent per a la lluita dels febles, és una arma petita, dòcil, fàcilment colpejable. Som un exèrcit de brins d’herba, amics, som petits granets de sorra en una petita platja, i contra el mar, contra les armes de veritat, res no hi podem fer…
O potser sí. Potser, justament, allò que fem és allò que cal fer. Potser la paraula, tant dèbil, ens permet de sobreviure. Vagament, menudament, enfonsats. Però podem escriure, sempre que volem, la paraula “orgull”, o la paraula “resistència”, o la paraula “desig”, o la paraula “llibertat”. Només són paraules, i són febles. I de segur que (totes soles) no ens duran a la victòria. Però un ha d’estimar-se les armes que té, encara que les armes siguin dèbils.
Gràcies, Elies, per les teves paraules, que són també les nostres paraules.
1 comentari:
Bon escrit, si senyor..saludus
Publica un comentari a l'entrada