dijous, de setembre 27, 2007

Diuen que diuen...


Diuen que diuen que cal llegir amb moltíssima atenció l’article de n’Oriol Junqueras d’ahir a l’Avui, perquè el seu inhabitual to i contingut amagaria algunes claus de la crisi de l’últim entorn intel·lectual d’ERC.

Diuen que diuen que dins Sobirania i Progrés hi ha una crisi larvada de fa temps, com a conseqüència de la intervenció directa ("como elefante en cacharrería", diuen) d’alguns membres de la direcció d’ERC acostumats, a posteriori, a demanar disculpes. Que aquesta intervenció s'hauria produit per tal d'apartar alguns dels membres fundadors de la plataforma, amb l'objectiu final de "protegir" la feina i el paper d'altres dos dels membres de la direcció de la plataforma. I que si tot això no s'ha fet públic és, simplement i veritablement, pel patriotisme i abnegació dels afectats.

Diuen que diuen que una de les frases de l'article, “En cas de dubte, s'ha de triar sempre el bàndol més honest”, podria tenir a veure amb el currículum de la persona designada per “portar els números” d’aquesta plataforma, sr. Ramon Carranza, actualment membre del Consell d'Administració de l'Agència de Patrocini i Mecenatge SA per designació del govern, però que l'any 2002 era el Director General de la Mútua l'Aliança, just en el moment en el qual va ser intervinguda per la Generalitat davant les pressumptes pràctiques irregulars, com la doble facturació dels malalts ingressats, que hauria suposat un forat de 7 milions d’euros (sembla que enguany, l’any 2007, s’ha aixecat la intervenció, un cop sanejada la mútua, sense que es coneguin conseqüències penals envers els responsables de la mútua en el moment de la intervenció -tot i que n'hi va haver d'administratives en el moment de la intervenció- fet que entenem salvaguarda l'honorabilitat d'aquestes persones, tot i que no els pugui alliberar de la sospita d'una gestió incompetent que va portar a tan greu resolució governamental).

Diuen que diuen que la frase “Tot i així, quan l'enfrontament esdevé sagnant, la majoria dels humans tria el bàndol més fort, i identifica la maximització de la seguretat com la millor de les opcions” podria tenir a veure amb la “protecció” rebuda per una altra persona de Sobirania i Progrés, una dona, destinada a anar de número 2 a les llistes d’ERC a les properes eleccions espanyoles, darrere d’en Ridao.

Diuen que diuen que el cas de la plataforma Sobirania i Progrés només seria la punta de l’iceberg de les diferents i patètiques situacions que els hi està tocant viure a l’última filera d’intel·lectuals i acadèmics supervivents en el suport públic a ERC o en el seu entorn. Segons sembla des dels diferents bàndols de la direcció d’ERC, i sens dubte fruit del nerviosisme davant el col·lapse de la seva estratègia i la descomposició de la mateixa direcció, s’estaria amenaçant i trencant llaços i ponts, a tort i a dret, i pels motius més dispars i en el fons intrascendents (p.ex. arran de les més mínimes crítiques –o fins i tot dubtes- que s’hagin pogut expressar en algun article publicat a la premsa) amb les últimes personalitats rellevants d'aquest entorn. I que això explicaria molts dels moviments, posicionaments o fins i tot silencis que s’estan produïnt en aquest entorn (més enllà del qual ja només hi ha el personal a sou i els "àlex" (veure post anterior).

I, malgrat tot, diuen que diuen que en aquest entorn i en un entorn més ampli d'intel·lectuals, acadèmics i militància sobiranista, hi ha una enorme preocupació per les conseqüències d'aquesta política de terra cremada que practica la direcció d'ERC i el seu "matonisme" i deriva autoritària, tant amb les persones com amb les decisions polítiques.

Finalment, diuen que diuen que la proposta d'en Joan Carretero d'obrir les llistes de les eleccions generals als sectors més dinàmics d'aquestes plataformes i entorn sobiranista és un cable sincer que llença a la direcció d'ERC per tal que faci alguna cosa davant la debacle electoral que pronostiquen les enquestes de què disposa el partit.

dissabte, de setembre 22, 2007

Nacionalisme banal versus Independentisme intrascendent


En unes jornades del Centre d’Estudis Jordi Pujol vaig tenir la sort de conèixer en Jordi Muñoz, un doctorand valencià de polítiques a la UPF que, si tot ha anat com tenia previst, a hores d’ara ja deu estar preparant la seva tesi en una de les més prestigioses universitats nordamericanes, Yale.

La seva recerca és interessantíssima: el nacionalisme banal. Va escriure un magnífic article a La Vanguardia, on resumia les característiques i implicacions d’aquest concepte definit per Michael Billing “Nacionalisme Banal” (editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València). Es tracta de denunciar totes aquelles coses que des d’un punt de vista d’aparença identitària neutral operen en la nostra vida quotidiana i van formant una identitat, uns referents nacionals. Evidentment tot i l’aparença de neutralitat, no ho són gens, i els seus efectes, el seu impacte, està perfectament estudiat. En relació al nostre país, Jordi Múñoz ho identifica perfectament:

“I és que el nacionalisme banal espanyol opera en el territori català des de moltes instàncies: els mitjans de comunicació públics (que són força explícits en aquest sentit), les competicions esportives, la legislació en matèria de símbols oficials (el text de la llei 39/1981 n’és un exemple de manual), els documents d’identitat que tots portem a la cartera, o una potentíssima indústria cultural, entre d’altres.Però n’hi ha més: aquesta acció nacionalitzadora espanyola actua també a través de les institucions catalanes, gràcies a instruments com, per exemple, la pròpia llei de banderes, la definició de continguts en l’ensenyament o la regulació de currículums universitaris.”

En definitiva, el nostre dia a dia està plagat d’un nacionalisme banal espanyol (i no banal, òbviament), amb un impacte extraordinari sobre el cos de ciutadans de la nació que condiciona el seu posicionament polític i nacional.

Esdevé per tant un parany formidable quan, des de les pròpies files del que podríem dir nacionalisme o independentisme català s’assumeix com a problema el debat identitari. Una trampa a la que hi hem caigut de quatre potes, i de la que en són plenament conscients els qui l’han parada, des dels socialistes catalans fins als Ciudadanos (com a manifestació extrema però més inofensiva aquests, i menys extrema, però més perillosa els primers), passant per tot el reguitzell d’organitzacions polítiques o prepolítiques, mitjans de comunicació i intel·lectuals diversos. Una trampa plenament exitosa, que ha complert la funció per a la que va ser dissenyada quan, per resumir-ho en una situació, el president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, assenyala que la culpa de la crisi d’infraestructures d’aquest estiu l’ha tinguda el debat identitari.

Així les coses, sentir els líders d’un partit independentista justificar-se que ells “no són nacionalistes”, o dir coses com ara que “hem de despolititzar la llengua”, o fins i tot parlar de “catalanisme social” (com a concepte superador del “nacional”) se situa més enllà del ridícul, en la irresponsabilitat.

La direcció d’ERC es troba avui en dia presonera dels pactes tripartits, especialment el segon, que situa al capdavant de la màxima nomenclatura del nostre país una persona que la frase abans citada resumeix perfectament el que pensa. I davant la impossibilitat de moure’s d’aquesta estratègia, presoners d’aquesta estratègia, únicament se’ls hi acut llençar-se a les fugides endavant.

Com si ignorar la realitat ens n’alliberés, les propostes d’ERC només són capaces d’apuntar a un futur polític que es mitifica, com p.ex. el referèndum del 2014, mentre tot el que passa al nostre país, en el dia a dia, ens n’allunya cada cop més.

En el post sobre El Gran Farsant (Carod) i els “àlex” vaig criticar duríssimament aquesta militància que esdevé incapaç d’analitzar la realitat i s’acontenta, per a replicar-la, en repetir contínuament les consignes que rep del partit, sense ni tan sols parar-se un moment a pensar en la seva coherència. Òbviament caricaturitzava la situació. Conec moltíssima gent d’ERC, i no dubto gens del seu patriotisme ni del seu independentisme. El que penso és que amb el seu silenci i complicitat amb la direcció d’ERC estan fent un pèssim favor al país i a l’independentisme.

Si creieu en la frase “pels seus fets els coneixereu”, estareu d’acord amb mi que ERC no es pot considerar en aquests moments un partit independentista. Per més que de tant en tant a la seva direcció se li escalfi la boca. Permeteu que em citi: si aneu a veure l’entrevista d’en Carretero amb la Mònica Terribas, al principi del llençament de Reagrupament, diu “l’altre dia un company em deia, jo ja no sé si ERC és un partit independentista, però és el partit on hi ha més independentistes”. El company sóc jo i la frase era meva, ho vam parlar en un agradabilíssim dinar al Sagardi. Amb això vull dir que no qüestiono el compromís independentista individual dels militants d’ERC. Ni tan sols sóc tan babau com per pensar que sigui possible fer res interessant en aquest país sense comptar amb aquesta força.

El que qüestiono plenament és l’estratègia i la direcció que l’ha impulsada, que són una ruïna. El país està en aquests moments, obra i gràcia d’aquesta nefasta direcció, en una situació crítica, sota mínims. Amb un govern que assumeix plenament les tesis que cal mantenir la “neutralitat identitària”, però amb un dia a dia on el nacionalisme banal –i el no banal- espanyol se’ns menja, invaeix cada dia una mica més del nostre depauperat espai nacional. I ho fan ara ja des dels únics –pocs- elements de defensa identitària que teníem, p.ex. TV3; com que ja hi ha hagut molts posts fets per altres amics blocaires en aquest sentit no m’hi estendré. TV3 és avui en dia un dels motors d’aquest nacionalisme banal espanyol i espanyolista, amb la mutació de referents i llenguatge operada en la graella de pràcticament tota la seva programació, però especialment en els informatius i en els esports (malgrat la presència de gent amb un fort compromís patriòtic). El “nosaltres” i el “nostre país” ja sempre fa referència als espanyols i a Espanya. Però n’hi ha més: la indefensió competencial (p.ex. llei de dependència, tercera hora a l’escola, invasió competencial en matèria d’universitats, d’habitatge, etc.), la qüestió de les banderes, l'orientació estratègica de la política del govern, etc.

La direcció d’ERC, i de manera especial i personalíssima el sr. Carod Rovira llencen ara la proclama del 2014. Però el clamor que assenyala la impostura –ingnomínia li deien al bloc de Reset- d’aquesta sortida endavant personal és tan brutal que se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.

M’agradaria que, si heu arribat fins aquí, hagi estat capaç de situar amb claredat els elements crítics del que és el nacionalisme banal, i les nefastes conseqüències que l’estratègia d’ERC i les seves fugides endavant poden tenir.

Segons els estudis del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (dades coincidents amb d'altres enquestes d’organismes públics i privats) els ciutadans de Catalunya, quan se’ls interroga sobre el seu sentiment nacional, l’opció majoritària és sempre la de “catalans i espanyols”, amb un 42.4% a l'estudi del juliol 2007, davant el 29% que se senten més catalans que espanyols o el 17.5% que responen únicament catalans. Igualment, interrogats sobre la relació que volen amb Espanya, el sistema autonòmic és, coherentment amb la resposta anterior, el que concentra majors adhesions (a molta distància dels altres).

Qualsevol estratègia independentista s’hauria de centrar en alimentar, per tots els mitjans, l’enfortiment del sentiment nacional català, fins fer-lo hegemònic. I a més a més, establir prou estratègicament els elements clau perquè aquest sentiment porti, coherentment, a un desig polític i consistent de superació del marc autonòmic i constitucional.

Vet aquí la impostura d’ERC. La seva estratègia de fugida endavant –resumit amb el tema 2014- es basa en ignorar la realitat. I en canvi és justament sobre aquesta realitat en la que qualsevol estratègia s’hauria de centrar, ja que no variarà per art de màgia ni per cap birlibirloque habitual en aquesta direcció d'ERC (p.ex. el pensar que pactant i donant tot el poder a Catalunya al PSOE-PSC els seus votants esdevindran independentistes).

És aquí on l’independentisme d’ERC esdevé irrellevant, intrascendent. I en el post anterior (Gràcies per la propina) posava dos exemples paradigmàtics d’aquesta irrellevància. El govern de la Generalitat en el seu conjunt és clarament el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma. Això es concreta en la fugida dels elements de referència identitaris. I, per més que des d’algunes àrees que controla ERC es puguin fer coses interessants, resulta finalment que on s’arriba és, o bé al punt on CiU havia deixat les coses (participació amb pavelló propi en fires internacionals) o bé tallades de socarrel a Madrid, en una impostura total no denunciada per ERC dels seus socis socialistes, que aquí els deixen fer intrascendentment, perquè estiguin entretinguts, sabent perfectamen que el vol gallinaci s’acaba a Madrid, on ells, evidentment, estaran al costat del govern espanyol, sense que els seus socis a Catalunya –ERC- els ho retreguin.

Mentres tant, des dels únics ressorts d’extensió de consicència nacional que teníem l’espanyolització esdevé imparable. En aquesta situació parlar del 2014 és una broma macabra que només contribueix a la solució personal dels seus problemes de la direcció d’ERC. L’independentisme d’ERC és intrascendent, irrellevant. I el nacionalisme banal espanyol s’estén com una taca d’oli.

dimarts, de setembre 18, 2007

Gràcies per la propina!!!


Llegeixo a l’Avui que des del Departament de Cultura es promourà la música catalana a nivell internacional amb la marca CATALAN MUSIC. És una notícia bona, una molt bona notícia. Després que amb el primer tripartit la participació en fires internacionals es fes concertadament amb el govern espanyol, i sota el paraigües de SOUNDS OF SPAIN (de la mà de l'inefable Xavier Marcè). Vet aquí, però, que tornem a estar on érem… fa quatre anys. Encara ens n’haurem d’alegrar, com a mínim en aquest punt hem deixat de fer passes enrere. Gràcies! perquè ja sé que no es tracta de demanar avançar, però si en alguna cosa podem no retrocedir gaire estarà molt bé.

Una altra notícia, avui, l’acabo de veure a TV3, el pollastre del Congrés de Diputats amb el debat sobre les seleccions catalanes, a través d’una iniciativa (o dos, no ho sé) d’ERC i de CiU, per tal que es modifiqui la llei de l’esport, que preveu sancions brutals si un esportista es nega a competir amb la selecció nacional, evidentment, nacional espanyola. El banyista Puig ha fet el seu discurset i en Maldonado ha fet un discurs d’emotivitat ensenyant una samarreta de la selecció catalana i dient que els nens de Catalunya somien un dia portar aquesta samarreta. Bé, paraules. I ja està bé, no ho criticaré pas. Evidentment els socis d’ERC s’han encarregat de rebentar la proposta i de votar amb el PP, amb un autèntic energumen de portantveu, perquè la cosa es quedés aquí, en el xou dels catalans. No passa res, ja forma part del repartiment de papers entre el PSOE-PSC i el PSOE-ERC.

Perquè l’escena és una mostra més de la impostura d'ERC. I m’ha recordat una escena típica de western, quan el captaire entra al Saloon i s’acosta arrossegant-se als pistolers, suplicant un güisqui (que diu El País, és que em fa molta gràcia). Llavors el pistoler se’l mira amb menyspreu, veu que no és cap amenaça i li llença la moneda al pot de les escopinades, a l’escupidero. El pobre desgraciat s’hi abraona indignament i l’agafa per demanar el seu “güisquet” (serà així en catalanospanglish?). En Montilla devia tenir la mateixa cara, aquesta tarda, si s’ha molestat (cosa que dubto, ell està per a coses més importants) en seguir el debat. La mateixa cara que quan els d’ERC li van a demanar uns euros per a les seleccions. Se’ls deu mirar amb menyspreu, veu que no són cap amenaça i els hi llença al pot de les escopinades perquè el recullin i donin gràcies per la propina!

Finalment una altra propina, la pactada pel Solbes i en Castells. Que no és altra cosa que ni tan sols complir el que preveu l’Estatut, llei orgànica espanyola, no ho oblidem. Ara ens hem de felicitar que les lleis es compleixin! Gràcies per la propina, senyors!

Resulta, segons unes dades que m’han facilitat aquesta tarda, l’extra que de la propina que ens han deixat correspon, sospitosament, amb el dèficit pressupostari del primer govern Montilla, ja que la desviació sobre les previsions és brutal, i en cap dels tributs propis s’arriba a les previsions. Com a conseqüència de la “crisi” immobiliària, l’arrofredament de les compravendes, els ingressos per l’Impost de Transmissions estan al 55% del previst (dades de la Intervenció General de l’informe d’agost, amb una diferència de més de 2.400 milions d’euros que s’espera a finals d’any pugui quedar ens uns 900 milions, sempre i quan la punxada no sigui més bèstia). Fa relativament poc el conseller Castells va demanar als diferents departaments segons informava El País en la seva edició del 14 de setembre, una reducció de 900 milions. Ja veieu… al final és al senyor Solbes a qui també hem de donar gràcies per la propina.

Gràcies per la propina. Un bonic eslògan que des d’aquí ofereixo, amb permís d’en Ferran Torrent, per a alguna campanya d’aquestes de “Govern de Catalunya”.

PS: és realment possible que no hi hagi ningú a la direcció d'ERC o al seu entorn que no se n'adoni del disbarat absolut i la letalitat nacional que implica aquest govern? Ja sé que no, però és que encara me'n faig creus...

divendres, de setembre 14, 2007

El Gran Farsant (Carod) i els “àlex”


Dimecres dia 12 un teletip va sacsejar totes les redaccions: Àlex, un lloro africà que podia diferenciar fins a 50 objectes i distingir 7 colors i formes, havia estat trobat mort a la seva gàbia, al laboratori de la Universitat de Brandeis (Massachusetts). La Dra. Irene Peppberg, que el tenia al seu càrrec per a les seves investigacions, va declarar “És devastador perdre un individu amb el qual he treballat tots els dies durant 30 anys”.

Àlex havia après fins a 100 paraules en anglès, i fèia anar frases curtes, com ara “vine aquí” o “jo vull”.

Els "àlex"
Aquests dies he tingut ocasió de pensar molt en l’Àlex, moltes situacions m’hi han fet pensar, i he anat comprenent que estàvem davant un cas extraordinari de comportament animal. Tanmateix, a diferència de la línia d’investigació de la Dra. Peppberg, centrada en l’adopció per part del lloro de comportaments humans, el que a mi més em meravellava era que al meu voltant trobava tot d’humans que havien assumit el comportament propi d’un lloro, que el seu comportament seguia les mateixes pautes del dissortat Àlex, el lloro gris africà de la Universitat de Brandeis.

Vaig fer aquesta clara associació d’idees a partir del magnífic article de l’Àstrid Bierge, on criticava ferotgement i amb raó els militants (sortosament cada cop menys) mentalment abduïts, acrítics, que davant qualsevol reflexió responen sempre amb la mateixa paraula o frase curta, consigna. Tremendo! Vaig pensar, tot recordant també els comentaris que li havien fet o que havia tingut ocasió de llegir en altres blocs crítics amb la direcció d'ERC.

El gran farsant
Una altra cosa, aparentment inconexa amb aquestes reflexions, m'inquietava: les darreres setmanes havíem assistit a un fet extraordinari, quasi paranormal, la resurrecció d’un mort (un mort polític, s’entén)! El sr. Carod Rovira, la morsa, com li diuen –o li dèien- alguns.

He pensat que tot devia començar un matí, mentre es repassava el bigoti davant el mirall. Li devia venir al cap un acudit: "ara diré que el 2014 farem un referèndum!!" Dit i fet, tu! Al primer periodista que se li va acostar va posar aquella cara tibada de quan anem apretats i li va dir “El 2014 farem un referèndum!”.

Una broma així no hagués passat del mal gust, perquè no està bé jugar amb les il·lusions de la gent, i ningú li hauria fet més cas, si no fós... ah! si no fós perquè estem al país dels prodigis! L’home, el Gran Farsant, en Carod, va començar a repetir l’acudit i tot de sobte un munt d’àlex van aixecar el cap de les seves gàbies mentals i van començar a repetir “referèndum 2014” o “Càrod 2014”, fins al punt que el mateix Carod ho reconeixia amb orgull en una entrevista a l’Avui: “em veuen i, sense que jo digui res, em diuen ‘Carod 2014, Carod 2014’”. Extraordinari!!!

Les proves empíriques de l'existència dels "àlex"
En un primer moment em va semblar que ja disposava de proves empíriques que confirmaven, al nostre país, aquesta estranya mutació que converteix els militants d’ERC fidels a la direcció en clons de l’Àlex, uns replicants de l'autèntic àlex, el lloro africà.

Tanmateix, després de la sorpresa inicial vaig pensar “vés que això no hagi estat una casualitat, un estrany cas de suggestió col·lectiva, com allò de l'Uri Geller i les culleretes...”.

Vaig seure a una terrassa de la Barceloneta, i, refrescat per la marinada i la contemplació del mar, vaig treure una llibreta per fer memòria i apuntar. I vaig descobrir que aquest fenomen es reproduia amb molta freqüència. En els mesos previs a les eleccions del 2003, la paraula més repetida era “equidistància, equidistància”. La simptomatologia era inapreciable, però la malaltia s'havia començat a estendre. Al principi del primer tripartit els van ensenyar altres frases curtes: "calia un canvi, calia un canvi" i la seva versió posterior “i en 23 anys què? i en 23 anys què” que repetien fins a l’extenuació davant qualsevol estímul extern a què se’ls sotmetès. Posteriorment van ser capaços, això ja en el segon tripartit, d’associar una resposta a una pregunta: quan se’ls hi demanava “què esteu fent?”, els àlex responien sempre “acumulació de forces! acumulació de forces!”.

Un moment especialment crític dels “àlex” va ser quan els seus cuidadors (la direcció d’Esquerra) els hi van donar ordres contradictòries en relació al nou Estatut i tan aviat repetien “sí crític, sí crític”, com “vot nul, vot nul”, “abstenció, abstenció" o "vota no, vota no”. Quasi li costa el "puesto" a la direcció!

Per intentar eliminar de la seva memòria aquest desagradable episodi, que els cuïdadors temien pogués deixar seqüeles o repetir-se, els “àlex” van ser ensinistrats amb una altra frase curta que servia per a respondre quan s'intentava que associessin conseqüències als propis actes: “la culpa és del pacte Mas-ZP, la culpa és del pacte Mas-ZP”, repetien incessament. L’inici del segon tripartit va incrementar el vocabulari dels “àlex”, incorporant termes com “pluja fina” o “catalanisme social”.

La llista esdevenia molt llarga. I confirmava plenament la tesi que a casa nostra hi havia humans que havien adquirit pautes de comportament pròpies del dissortat “Àlex”, el lloro africà.

Els crits d’uns turistes em van treure del meu estat d’absència i estupefacció. S'havia fet tard i la llum del capvespre es reflectia amb uns primerencs tons de tardor sobre les aigües tranquiles del Port Vell, entre els velers. Llavors vaig recordar que encara em calia aclarir el misteri d’en Carod Rovira i la seva "ressurrecció". No hi trobava la punta: "era realment mort? Qui l’havia enterrat? Encara se’l creien? Era possible que després de tants anys estafant els pobres “àlex”, el vell cuidador encara pogués fer-los-hi aprendre una nova frase curta i que la repetissin?" Em vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les Rambles. Va ser llavors, a l’alçada de Drassanes, contemplant una rotllana de turistes incauts que s'havia format al voltant d’un grup de tril·leros, que ho vaig entendre.

No em va costar gens veure en Carod assenyalant un cigró i movent a gran velocitat els tres pots mentre mirava fixament als ulls de la gent. On és? A la pluja fina? Al catalanisme social? A l’independentisme no nacionalista? Al 2014? A l’equidistància? Al sí crític al referèndum? Al vot nul? Al no? A l'eix dretes i esquerres?

Però és clar, mentre la gent li mira el dit que assenyala el cigró i després als ulls, ja te l’ha fotut. El secret és que no hi ha cigró quan comença la jugada! L'ensenya, fa veure que hi és, però en el moment de començar a jugar ja no hi ha res!

És un farsant, el GRAN FARSANT! Va parlar d’equidistància, però era mentida, el pacte per constituir el primer tripartit ja estava tancat abans de les eleccions. Va defensar el sí, el nul, el blanc i el no a l’estatut, però qualsevol opció li anava bé mentre no li toquessin la cadira. Abans de les eleccions del 2006 va tornar a recuperar la cosa de l'equidistància i va dir que pactaria amb qui assumís més punts del programa d’Esquerra, però un cop més el pacte ja estava tancat abans de les eleccions. S’havia presentat a les eleccions parlant d’independència i va fer president en Montilla per evitar una pressumpta “fractura social”, i per fer “catalanisme social”. Se li van pixar a sobre, i va dir que era “pluja fina”.

El Gran Farsant i els "àlex"
Aquell matí, afaintant-se, quan l’equip de cuidadors ja pràcticament l’havia jubilat, el Gran Farsant va tenir aquest darrer acudit “i si faig aprendre als àlex, sense que ho sàpiga ningú, referèndum 2014?”. Com que referèndum els costava massa de pronunciar, ho va canviar per “Carod 2014”.

Cofoï del seu acudit, ara es passeja somrient per la premsa i les ràdios amb les gravacions dels seus “àlex”, “Carod 2014, Carod 2014”, sense la més mínima vergonya. Això és l’únic que volia, trobar una frase curta que els àlex poguessin aprendre ràpidament i començar a repetir-la incessament. Sabia que si la frase és curta, és bona i s'aprèn rapidament, els àlex la repeteixen contínuament i se'ls hi bloquegen certes capacitats que sí tenia l’Àlex lloro traspassat, que a més de repetir paraules i frases curtes, podia expressar idees coherents, comprenia conceptes de categoria “igual-diferent”, d’absència, de quantitat i de tamany. I fins i tot era capaç de respondre negativament davant una situació “d’absència”.

Els àlex militants desconeixen el concepte abstracte d’absència, com p.ex. l’absència d’idees, l’absència de coherència, l’absència de lògica, l’absència d’estratègia, l’absència de planificació. Ni poden valorar el tamany o la quantitat d’estafes a què són sotmesos. Ni distingir en paràmetres "igual-diferent" o "presa de pèl-proposta raonable". I, per suposat, en aquest estat són incapaços totalment d'associar cap conseqüència als seus actes. És la irresponsabilitat màxima, la de qui ignora completament la relació entre els seus actes i les conseqüències que se'n deriven.

Epitafi?
Ningú, absolutament ningú, amb una unanimitat que faria replantejar-se a qualsevol persona decent en què s'ha convertit, s'ha cregut en Carod. Ningú, més enllà dels àlex, li ha donat cap credibilitat, ni tan sols -per fotre- aquella premsa espanyola que temps enrere el fèia servir per apallissar en ZP (un altre farsant). Tothom ha vist que era una jugada sense contingut, buïda, amb l’únic objectiu de salvar el seu cul, de forçar una sortida personal, de continuar trampejant i de poder arribar al 2014 viu.

Tothom sap que ni fa ni farà res per això del 2014, i l'engendro del seu govern tripartit cada dia ens empeny més cap a Espanya, però el Sr. Carod Rovira, el Gran Farsant, ha trobat un argument que repeteixen sense cessar els àlex del seu partit i que l'ha de permetre retirar-se tranquilament, sense que fins aleshores li compliquin gaire la vida ni li demanin gaires explicacions. S'acaba de treure de la xistera una mena de "vuelva usted mañana", en aquest cas "això ja ho trobarem al 2014, no m'emprenyi".

Llavors he recordat una frase d'un post de n'Arnera que ben bé podria ser l'epitafi polític d'aquest gran farsant: "...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Ells (els socialistes) mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres."

dissabte, de setembre 08, 2007

100 posts! I amunt amb la blocsfera sobiranista rebel!


He arribat als 100 posts!! Aquest bloc ha anat evolucionant bastant des que el febrer del 2006 el vaig posar en marxa, experimentalment, quasi clandestinament. La divisa del bloc continua essent la mateixa, però al llarg d’aquests 100 posts he passat revista a un munt de coses diferents que m'interessen, tot i que darrerament quasi m’he centrat en exclusiva en els temes polítics. I és que hi ha tres elements que fan que això sigui així. Per una banda, la constatació de la situació de crisi, desànim, emprenyamenta que s’ha estès per tot el país, per una altra banda, la crítica als causants d’aquesta situació, als responsables d’aquest estat de les coses, i, finalment, l’atenció que hem de prestar a tots els moviments i propostes que aquests dies estan sorgint com a bolets, moltes d’elles autèntiques farses, com el rotllo aquest del 2014 del sr. Carod Rovira.

Un dels "efectes colaterals" del bloc i la seva orientació és aquesta mena de xarxa blocaire que es va teixint des del no res. Ahir un bon amic em va passar l'adreça d'un post d’un bloc que desconeixia, el de l’Àstrid Bierge. El té hostatjat al directe.cat, i això era un motiu suficient per desconèixer-lo, atès que aquest web és un exemple paradigmàtic d’eina de consigna. Esperpènticament messell i al servei dels postulats oficials d’ERC, submís, intrascendent, llepaculs.... La clàssica web que només he visitat per saber que no s’ha de visitar.

Però vet aquí que l’Àstrid ha estat tota una sorpresa agradable. Abans d'ahir va publicar un post titulat Militants d’ERC i CiU, sou uns traïdors. I amb un estil esmolat i un llenguatge contundent, estripa aquesta militància hooligan que segueix acríticament les consignes dels partits. I ho fa amb gràcia, amb molta gràcia:

“La militància incondicional em sembla una traïció al país i una irresponsabilitat, perquè els partits polítics no són el Barça, no ens els podem estimar tant si juguen bé com si fan el pena. Tu t’estimes Catalunya? Sí? Doncs llavors no se t’acudi aplaudir cap partit, perquè ara per ara no hi ha ni un de sol que no la tracti com una compresa d’ara la uso i ara la llenço. D’una boca sobiranista que tingui un mínim d’integritat, no hauria de sortir ni la més modesta adulació vers cap partit que faci dir-se català. Només és digne parlar per criticar, retreure i reprovar amb tota la mala bava que tinguem a les reserves, a veure si així aconseguim fer-los dreçar. Sort que tant a la dreta com a l’esquerra, estant sorgint moviments interns de crítica nacional, almenys una petita esperança dins d’aquestes cúpules apàtrides. Ara, els militants i simpatitzants que per pura obstinació i ceguera us seguiu vanagloriant del vostre partit, ja podeu anar tots a la merda, sou la vergonya del país.”

Bravo!!! Sí senyora, d’això se’n diu tenir-los ben posats! És obvi que té un punt de provocació salvatge, però és igualment cert que apunta una veritat com un temple. Això és així, i no és la primera que ho denuncia.

Per si tenia poca raó en el que ha escrit, els comentaris que li han fet encara fan millor el post, i llegir tota la sèrie d’agreujats fent-se els màrtirs i els ofesos confirma la seva tesi. Pel que es veu hi ha molta gent a qui els hi costa d’entendre que la suma de lletres forma paraules i la suma de paraules frases. I que, a sobre, hi ha gent com l’Àstrid que a les frases els hi dona sentit, i de la suma de frases en fa un discurs coherent. No s’ha carregat la militància per se, sinó aquesta militància mentalment anorèxica, que fa del seu compromís un curs intensiu de palmeros. Prou que lloa els moviments i la gent que s’està movent per canviar aquest estat de les coses.

En fi, us el recomano. I he afegit el seu link als meus favorits.

Oportuníssimament, que no coordinadament, l’amic blocaire Joan Arnera fèia ahir una reflexió que subscric íntegrament, i a més a més em va que ni fet expressament per a poder lloar aquests posts que fan servir la ironia, el cinisme –ben entès, com diu en Joan, i jo m’atreviria a dir que també la provocació, el destralerisme crític fonamentat, argumentat.

“La ironia i fins i tot el cinisme ben entès (un cinisme delicat, abrupte en les formes però no pas iracund ni groller, ni brut) em sembla que són una necessitat vital, una taula de salvació esplèndida i sòlida per no perdre’ns en el rigor extrem i en la transcendència. Massa transcendència (i és precisament d’això de què em queixava) només serveix per distanciar-nos de la realitat, més encara quan la nostra realitat (cony, no fotem), és relativament plàcida i tranquil·leta aquí, amb les nostres neveres, els nostres cubates, les nostres festes majors, les nostres partides de dominó...”

Avui també recomanaré un altre bloc molt interessant, el de l’Octavi Fornés, que també afegeixo a la llista de favorits. D’un format estilístic més “seriós”, com diria l'Arguiñano, un bloc "con fundamento", és igualment contundent en l’anàlisi crític de polítiques i actituds, i, pel que veig, compartim força arguments. Me n’alegro. Us recomano especialment dos dels últims, Pla Backer i Spaghetti!! Hi trobareu un munt d’idees i d’arguments molt interessants al voltant de coses que han anat sortint aquestes darreres setmanes.

Apa, ja puc anar pensant en el post 101. Em temo que tinc més idees i ganes d’explicar coses i plantejar reflexions que temps per fer-ho. Aprofito per donar-vos les gràcies a tots els que seguiu el bloc, i molt especialment als que feu comentaris, sempre és un estímul afegit per donar més…caaaanya!!!

PS: com en Joan, jo també “desaparec” aquesta Diada. Llàstima que no ho faci per fer pont i hagi de marxar demà diumenge per feina (i no a Roma), fins dimarts (igual arribo al concert d’Obrint Pas, ja veurem) . Ja comentarem coses, i si algú es queda per aquí, que informi, perquè em temo que hi ha desbandada, enguany…

dijous, de setembre 06, 2007

Cornuts i pagar el beure


La Junta d'Andalusia ha llençat el projecte d'assegurar un habitatge a tots els andalusos amb uns ingressos mensuals inferiors als 3.000 euros. L'accés a aquest habitatge, de compra, no implicarà en cap cas més d'una tercera part dels seus ingressos (per tant, la Junta financia el diferencial, en el millor dels casos, des de 1.000 euros fins el cost real de l'adquisició).

Bé, això ja és el colmo (el sumum, segons el diccionari). Crec que és la més gran provocació i desvergonyiment a què els catalans hem de fer front. Aquesta animalada culmina el disbarat de sistema de finançament autonòmic de l'estat espanyol, basat en l'espoli permanent dels Països Catalans.

Andalusia és una comunitat receptora de fons que l'estat li transfereix procedents d'altres "autonomies", com la nostra, que ens roben a punt de pistol·la sota l'argument de la solidaritat, la cohesió, etc.

Però el resultat final, clamorós amb aquesta mesura, és que ens veiem obligats a ser solidaris amb comunitats que l'únic que fan es distribuir-ho en forma de serveis, fins que els seus ciutadans gaudeixen d'un nivell de prestacions molt superior al dels ciutadans de les comunitats "solidàries".

D'alguna manera, fixeu-vos que el que aquesta mesura pot provocar és que els mileuristes catalans financiïn l'adquisició de vivenda dels trimileuristes andalusos. Una autèntica barbaritat.

En Ramon Tremosa ha escrit moltes coses al voltant de la perversitat d'aquest sistema. Reprodueixo alguns paràgrafs d'un article a El País, el 10 d'octubre del 2005, pel seu especial interès i actualitat: "Hay casi 1.5 millones de catalanes que viven con una renta disponible inferior a la media española, afrontando niveles de precios mayores que la media estatal (25% en IPC y 100% en vivienda)"... Més endavant continua "Hoy en España, después de impuestos pagados y de transferencias recibidas, se invierten posiciones en el paso del PIB por cápita a la renta disponible por cápita, entre autonomías pagadores como Catalunya y receptoras com CAstilla y León -o Andalusia, afegeixo jo-"... "Todo sistema de nivelación de cualquier estado federal establece límites al que paga y al que recibe, para evitar los efectos perversos de "la inversión de ránkings": ahogar la capacidad de generación de riqueza del que aporta en exceso y generar incentivos de subdesarrollo racional en el que recibe también en exceso"...

I conclòia "Celebro el extenso catálogo de servicios sociales que algunas autonomías ofrecen a sus habitatntes, pero con la actual finación hoy la Generalitat no puede ofreerlos a los catalanes de rentas más bajas: municipios del cinturón barcelonés de 60.000 a 150.000 habitantes apenas disponen de residencias de ancionos, guarderías, piscinas, bibliotecas o polideportivos públicos. La economía de peaje privada catalana, que históricamente ha tenido que supolir la falta de stock de capital público, empieza en autopistas, escuelas y hospitales privados y alcanza ya el bañarse o jugar al futbol."

Bé, no sé què pensarà el meu amic Ramon quan hagi sabut d'aquesta notícia, però des del meu punt de vista culmina la piràmide de despropòsits, on els solidaris destinem -a punta de pistol·la, insisteixo- una renda a la solidaritat que les comunitats receptores, com Andalusia, destinen a prestar als seus ciutadans un volum de serveis que el nostre govern no pot oferir als seus ciutadans (que ni tan sols podem aspirar a què s'hi acosti!).

Un autèntic escàndol.

Sincerament, quan vaig sentir-ho vaig pensar que els polítics catalans sortirien tots a una a dir que ja n'hi havia prou, i farien servir aquest despropòsit per tal de plantejar una reforma radical del model de finançament o, si més no, del finançament de Catalunya. Un cop més, equivocat.

Per tant els ciutadans assistim atònits, un cop més, a una proposta desvergonyida -en el context de l'estat espanyol- que sembla tota una provocació, un autèntic acarnissament amb Catalunya i en general amb els Països Catalans. I observem amb impotència la nostra classe política, incapaç de processar el que això implica i denunciar-ho amb vehemència, aprofitar tots els instruments a l'abast del govern i el parlament per aliniar la societat en la reivindicació i la recerca d'un tracte fiscal més just (fixeu-vos si demano poc!).

De debò que no ho entenc.

PS: per cert... haig de comptar la Carme Chacón i el seu entusiasme amb la mesura com a "política catalana". Vol dir això que el PSC-PSOE i el PSC-ERC ho aplaudeixen. Quina xusma, per favor.


dimarts, de setembre 04, 2007

Què ens has d'explicar, Josep Lluís?


El nostre país és extraordinari!

Tenim un president que diu que dels nostres problemes en té la culpa que ens preocupem massa per la nostra identitat... i no passa res!!!. Què fàcil i barat s'ha posat fer espanyolisme al nostre país, fins i tot des de la més alta magistratura!!!

I tenim un antic partit independentista que va fer president aquest espanyolista, i que per tal de mantenir enganyat i/o entretingut el personal de tant en tant es posen esplèndids, i ara en una calçotada, ara en un vermutet al port de Cambrils llencen soflames abraonades per l'autodeterminació, que tenim a tocar, ens diuen.

"Au, Josep Lluís, engega, què ens has d'explicar?" Segons l'Avui és la manera com va començar Puigcercós la reunió de la direcció d'ERC. Tot un resum del que és la manera de fer de la direcció d'ERC, tota una declaració de principis. No s'estava referint, com pel to sembla indicar, a que els de la resta de la direcció sabien que en Josep Lluís s'havia agenciat una rossa alemanya a la platja i van acabar suant la cansalada a l'hotel. No. Resulta que en Josep Lluís havia proclamat que l'any 2014 es faria el referèndum d'autodeterminació. Una cosa, pel que es veu, totalment planificada, discutits els detalls i l'estratègia amb tota la direcció i les personalitats més rellevants del país, amb un full de ruta convincent i amb els passos a fer, d'aquí al 2014, molt clars.

Hi ha una altra petitíssima qüestió, és clar, i és que en Josep Lluís no és el porter del Villaroel 45 (ara s'han mudat, i no sé la nova adreça, però ja m'enteneu). No, en Josep Lluís és el president d'ERC i conseller de vicepresidència del govern de la Generalitat de Catalunya.

Què il·lusos els qui ens pensàvem que l'exercici de l'autodeterminació seria el punt final a una llarga lluita, on el nostre poble i les seves institucions, pas a pas, haurien avançat de manera ferma cap a aquesta fita tan trascendent, amb el convenciment d'estar exercint un dret inalienable del nostre poble i de guanyar!!

Què va! En aquest país tan extraordinari, convertit en l'àutèntic país dels prodigis!!! les proclames per l'autodeterminació es fan en una calçotada, amb la inspiració del magnífic -i dur- vi de cooperativa, o, simplement, perquè ve de gust, què collons, a veure si no ens podem desfogar de tant en tant, i així encara anem mantenint entretingut el personal. Quins trapis, els de la direcció d'ERC, convertits en SPAM polític que anuncia a bon preu pils blaves de viagra més falses que un duro sevillano per intentar mantenir, ni que sigui tan artificialment i adulteradament, la trempera del personal...

"No ens has d'explicar res?" Preguntava en Puigcercós. "Pá qué" devia pensar en Josep Lluís, "total, tu, Puigcercós només ets el secretari general del partit, ja m'explicaràs què collons t'interessa el que jo pugui dir".

En fi. Així estem. Aquest és el panorama. Qui té ganes de reflexionar sobre estratègies, sobre l'abast del sobiranisme, etc.?? Si no fós perquè l'escena té tots els ingredients d'una escena de vodevil, de comèdia d'enredos que en dèien, seria per plorar. Però és que quan penso en aquest "au Josep Lluís, no ens has d'explicar res?" penso en el cafè del meu poble, espès de fum i carajillos, amb la tele a tota pastilla i les simultànies de dòmino i guinyot, quan entra algú i des del fons de la barra se sent un bram "no ens has d'explicar res??"

A algú li mereixen encara el més mínim crèdit aquest personal de la direcció d'ERC?? És possible i tolerable tanta vergonya, aquest escarni de la nostra lluita i de les il·lusions i esperances de tanta gent? Com és possible que encara no els escupim a la cara al seu pas pel carrer?
Un país tan extraordinari com el nostre, l'autèntic país dels prodigis, que té arreu del territori grans festivals acabats en -ada (calçotada, sardinada, fesolada, pesolada, cargolada...), proposo, convoco, a què fem una GRAN PEBROTADA!!! Està clar, no? fotre-li pebrots i, com diuen els nostres veïns, "correrlos a gorrazos" a veure si s'acaba tanta tonteria i tant desvergonyiment. Així ens entrenem una mica per a la definitiva... no sigui que ens escanyem amb l'anxova de les olives del vermutet.