dijous, de maig 25, 2006

Som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor


Què significa la fe, tenir fe? La fe és un do.

Fem el que fem, hi arribem com hi arribem, sempre farem cap a aquest axioma: la fe és un do. Un do que no ens és atorgat directament per la nostra naturalesa humana (no caldria l’acció evangelitzadora que va encomanar Jesús), sinó per un procés de captació, d’ensenyament, d’aprenentatge, d’exemple, de coneixement… de tradició en el seu sentit més profund de traditio (transmissió) que fa que se’ns desevetlli aquest do.

El bateig és el nostre primer contacte amb la fe, de la mà dels pares. Si la família manté la seva fidelitat apostòlica i cristiana, complint els manaments de la fe de Déu, la fe es viu a la llar i en la nostra vida, com p.ex. en la missa dominical, en la santificació de les festes -Nadal i totes les Pasqües-, en l’oració, etc. El següent pas és el sagrament de la comunió, que requereix un procés específic de formació i d’avaluació. I després la confirmació. I després, encara, fins a la fi de les nostres vides, sempre hi ha un referent eclesiàstic per expressar la nostra fe.

Tot i que la fe no és mai un procés racional ni formatiu, perquè tinguem fe cal que se’ns desvetlli, que se’ns obrin els ulls. Això és el que fa l’Església i el que fan les nostres famílies. Això és el que l’exemplaritat dels sants ens ha transmès. Això és el que els grans pensadors cristians s’han esforçat per fer-nos proper, accessible, reconeixible: el procés de desvetllament de la nostra fe i d’entendre el que implica ser fidels a aquesta fe i el misteri de l’existència de Déu i del Crist.

La fe és gran. Però la manera de viure-la és diversa. El cristianisme és plural, des de la gran divisió entre l’església romana occidental i l’oriental ortodoxa, a les posteriors crisis i escisions des de dins l’Església catòlica romana: l’anglicana, la luterana l’adventista, etc.

Totes aquestes esglésies comparteixen la fe de Déu i la seva paraula, però la vivim i la celebrem de diferent manera. Com a fills de Déu tenim la seva Paraula, però com a homes confessem la fe de manera diferent. No podem negar la fe dels altres, però creiem fermament que la manera com ens han transmès la confessió és la correcta, és la que emana directament de les ensenyances del Crist.

No tinc cap dubte que Catalunya no seria el que és sense la fe cristiana i la nostra església catòlica. Negar l’arrel catòlica i romana d’Europa és negar l’evidència. Miro els nostres pobles, fets al voltant de les esglésies i els campanars, les nostres ciutats amb les seves catedrals, les nostres universitats, etc. Som el que som i no per casualitat. Per a mi, la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana és l’única i és l’hereva del Crist, i la resta s’han desviat del magisteri de Pere i de la seva successió. Crec fermament en la transmissió de l’autoritat papal des del Crist: “tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Crec també que l'Església catòlica és la legítima i única intèrpret de les ensenyances de Jesús. I sobretot estic convençut que cap arraplegat fraudulent pot estafar els fidels imbuïnt-se d'un magisteri que no els ha estat atorgat i per al que no estan preparats. El missatge de Crist adreçant-se als seus deixebles és molt clar: "a qui vosaltres perdoneu els pecats, els seran perdonats". Ningú pot arrogar-se aquesta potestat fora de l'Església, si no ha estat ordenat per l'Església, si no ha rebut el seu magisteri, si no ha estat ensenyat i ha après a ser deixeble fidel de Crist. Per tant, tots aquests telepredicadors haurien de ser foragitats de la fe i denunciats.

Pel que fa al significat de l'Església, amb independència de la nostra fe, de la seva intensitat (agnosticisme) o de la seva no existència (ateïsme), culturalment tenim un pòsit profund d’arrels cristianes, i en el cas dels catalans, catòliques. Les coses haurien pogut ser diferents (p.ex. d’haver triomfat “l’heretgia càtara”, o d’haver estat vençuts per la invasió islamista), però han estat així i no es poden negar. Pot trontollar la fe, però no podem variar la consistència ni l’hegemonia de l’Església catòlica en la nostra manera de ser, en la nostra història, en la nostra cultura, en la nostra llengua, en les nostres festes, en els nostres valors, etc.

Fe i tradició. Si perdés la fe, continuaria pensant que pertanyo a l’Església. Sentiment tribal, tal vegada, però intens.

En el pla espiritual, n’hi ha que blinden la seva fe amb una interpretació literal de les sagrades escriptures, de l’antic i el nou testament. És un greu error. El mateix Jesús, a l’hort de Getsemaní, veu trontollar la seva fe i s’adreça al Pare pregant compassió: en aquells moments era el Fill de Déu i era home. I en tant que home, va tenir por i dubtes. Jo dubto dels que mai no dubten. I els que mai no dubten són cuirasses dogmàtiques que s’emparen en el literal d’unes escriptures sense interpretar-les ni contextualitzar-les, i sovint esquivant o ignorant el seu significat profund i el compromís que exigeix.

Per a aquestes persones qualsevol circumstància que qüestioni o introdueixi dubtes sobre la monolítica literalitat de les escriptures és una heretgia perillosíssima, inassumible i inconcebible.

Per als qui intentem viure la fe des del seu significat més profund i vital, conscients de la feblesa de la naturalesa humana i de la seva capacitat extraordinària d’interrogar-se sobre la seva existència i els fets que l’envolten… la fe no és un literal de paraules, per més sagrades que siguin, sinó un testimoni i una convicció profundes.

La Paraula de Déu no és fòssil, sinó viva, no reclama veneració idòlatra, sinó compromís i testimoni, seguir a Déu i ser fidel al missatge del Crist. I aquest missatge de bondat i misericòrdia no es pot veure mai alterat per un llibre novel•lat, ni per la descoberta d’altres testimonis. Sempre sobreviurà en la intensitat del seu missatge redemptor.

Els homes només ens hem de preocupar perquè la nostra Església perduri i sigui fidel a aquest missatge, perquè el que significa d’arrel cristiana en el nostre ésser romangui i perquè s'estenguin els valors del seu magisteri.

I els catalans ens hem de preocupar també perquè la fe que ens ha estat transmesa es proclami al nostre poble a través de la Santa Mare Església, perquè denunciem les sectes adventistes, evangèliques, etc. i, sobretot, perquè aturem la implacable invasió islamista que patim i contra la qual ja els nostres avantpassats es van rebel·lar i van vèncer, guanyant aquesta terra per a la llibertat i la fe cristiana.

L'Islam no és tolerant ni una religició compatible, sinó expansionista, i crec que cal fer-hi front sense complexos, des de la més estricta radicalitat cristiana i nacional, i abans no sigui massa tard, perdem la nostra identitat i hàgim d'acabar amagant el nostre culte.

No podem creuar-nos de braços davant la silenciosa invasió islamista de la immigració incontrolada que sense cap control omple els nostres carrers, ni davant el discurs covard, inconscient, tantsemenfotista i pervers dels laïcistes (només per al catolicisme) multiculturalistes i rendicionistes, per als que ni importa la fe, ni la nació, ni la cultura, ni l'economia, ni la justícia, ni l'esforç ni res de res i es dediquen a xuclar la sang d'empreses i treballadors.

D'alguna manera, sí, som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor.

diumenge, de maig 21, 2006

We are the champions!!!

Vam ser a París i vam tornar amb la Champions per al nostre poble. La massiva presència catalana a París, amb i sense entrada, va donar color a una final emocionant i amb un desenllaç duríssim, però favorable als nostres interessos. Una autèntica marea de colors blaugranes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi. Un festival de desplaçament, gastronomia, tursime, birres, camaraderia, bon rotllo i catalanitat.

Com era previsible, les 3/5 parts de l’estadi ocupades per la màfia de la UEFA van ser un autèntic escàndol. Una revenda pels núvols, un munt d’entrades a disposició de totes les federacions europees de futbol per comprar els vots del president de la UEFA (diuen que fins a 60 per federació) i gent que podia estar allà com a un premi de Formula 1 o a un burdell. En canvi, la gent del FCB i de l’Arsenal que sent i estima els colors, els autèntics protagonistes, no va poder assistir perquè aquests mamons de la UEFA van decidir quedar-se 3/5 parts de l’aforament, ja sigui per vendre les entrades directament ells, per a les seves invitacions o per a la Federació francesa. Un autèntic escàndol.

A nivell intern també és una pena i motiu de disgust veure que el repartiment d’entrades no va ser tan transparent com se’ns havia anunciat, i que tant el RACC com la directiva van fer un mangoneo d’invitacions i de substracció d’entrades per als socis inacceptable.

La passió amb què es va viure el partit a París i fins a l’últim racó dels Països Catalans posa en evidència, un cop més, i per si a algú encara li cal alguna prova, l’adhesió i la identificació nacional catalana amb el Barça. Veure el mar de senyeres a París, i la festa a Barcelona i tots els racons del nostre país per aquest triomf és realment emotiu i engrescador. És clar que hi ha una identificació entre el Barça i Catalunya! Només faltaria que no hi fós! El Barça projecta internacionalment i de manera espectacular la nostra catalanitat, i ens fa sentir orgullosos. És clar que compensa les nostres frustracions polítiques i nacionals! Ja ens agradaria tenir el país lliure i pròsper que somiem, i poder competir internacionalment amb les nostres seleccions, però fins que aquest dia no arribi el Barça és l’entitat que amb més fidelitat transporta els nostres sentiments i converteix en realitat els nostres somnis.

És aquesta voluntat de ser, aquest orgull i aquesta fidelitat que han fet gran al Barça i que faran gran qualsevol equip català que realment vulgui assumir aquesta responsabilitat i actuï en conseqüència.

I també és aquesta identificació el que no entenen molts dels seguidors blaugranes que hi ha per Espanya i que a mig termini seran una font de problemes amb els seguidors catalans. Perquè no entenen que el Barça és més que un club i es limiten a veure-hi la seva vessant estrictament futbolística. I això no pot ser, perquè per això que es facin de l’equip del seu poble o de la seva ciutat. El FCB porta al seu escut la senyera i la creu de Sant Jordi, i qui, al costat dels colors del club no porti aquests colors, sinó uns altres, mereix la nostra reprobació i expulsió del món blaugrana. Ja n’hi ha prou, som grans perquè som catalans. Qui ho vulgui així, bé, qui no ho entengui, fa nosa.

Presentar-se a animar el Barça amb banderes que no són les que llueixen al nostre club és una imbecilitat i una falta de respecte greu. Ja n’hi ha prou de seguidors culés que venen a veure el Barça amb banderes de la Rioja, d’Extremadura, d’Andalusia, de Galícia, d’Astúriesl… què collons té a veure el Barça amb aquestes banderes!!!??? Si les porten és perquè d’alguna manera necessiten afirmar la seva identitat, i això ho han de fer amb els clubs i els equips dels seus llocs, no amb el Barça. Només la bandera del Barça, la senyera i la creu de Sant Jordi són les banderes del Barça. La resta és un intent d’imbècils de desnaturalitzar el nostre club que no podem tolerar i no tolerarem.

I el club també hauria de prendre mesures perquè les entrades disponibles vagin cap als socis i cap a les penyes que realment entenen el que és el FCB. Sense contemplacions ni males consciències. O s’accepta el que és el Barça i el que representa o fora. Prou problemes tenim a casa com per haver de carregar a les nostres esquenes la imbecilitat del culé espanyol.

Feta aquesta dissertació, el que importa és que hem guanyat la Champions, que el club és més gran que mai i que tenim un equip de futbol que ens permetrà gaudir de molts èxits durant molts anys. El que importa és que tenim un Club dirigit per persones que s'estimen el país, que, com tots, poden cometre errors que en alguns casos com el de les entrades ens són dolorosos, però que han tornat a fer del FCB un referent nacional indiscutible i fidel, i esportivament gloriós. Gràcies, president i junta directiva.

Tal i com es va cridar a pulmó a l’estadi de Saint Denis i pels carrers de tots els pobles de Catalunya: Visca el Barça i Visca Catalunya, lliure!

Per cert, un zero als organitzadors, tant pel que fa a l’organització dels accessos en transport públic, com a l’estadi, com en la sortida, etc. Sembla mentida que es pogués generar el kaos que es va generar i que si no va anar a més és perquè Déu no va voler i perquè les dues aficions van mantenir un comportament més que correcte durant el partit i les hores i dies que el van envoltar. Una autèntica vergonya que algú hauria de denunciar.

diumenge, de maig 14, 2006

Sí senyor... un NO diferent per acabar amb Maragall i el tripartit

Sí senyor, i amb un parell de collons, he pensat que jo també puc trobar motius per votar NO en el referèndum de l’Estatut. És cert que no tinc suficients elements de frustració personal per votar NO, i que crec que el futur del nostre país es construeix treballant cada dia, progressant, de vegades poc a poc, però decididament, i que per això no tenia cap dubte per votar sí a l’Estatut. Però ara em trobo en la disjuntiva que no puc vèncer la temptació d’acceptar el repte irresponsable del president Maragall per votar no i fotre’l fora d’una vegada. Em sap greu que sigui així, però és la invitació que ha fet a tots els catalans: si em voleu fora, rebenteu el referèndum. Quina mania egocèntrica de voler-lo convertir en un plebiscit. Quin deliri de grandesa i misèria política!

Així les coses, com que sóc un tipus coherent i decidit, el meu NO inundarà l’urna. Serà un No magnífic, excel•lentíssim. I ara que m’hi he posat, ja no paro de veure que la vida està plena d’arguments pel NO, només cal parar-se a pensar i assignar a l'Estatut tot el que no ens agrada d'aquesta vida i del món per trobar arguments suficents per votar no. Però no, el meu NO no serà un no qualsevol, minúscul, sinó un NO d’aquells que fa època, indecent, il•lustre, extraordinari.

Això sí, faré els possibles perquè el meu NO no es confongui ni barregi amb altres NO, nos vulgars, generalistes, frustrats, sotanescos, josepmariaescrivanescos, ultradretans, vidalquadristes, boadellescos, carodrovirians, bolivarians… tots ells tan antisistemàticament i entranayablement units, però sense personalitat.

El meu NO no és un no en resposta a la crida marxista de “Emprenyats del món sencer, uniu-vos”, ans el contrari. És un NO amb estúpides i quimèriques pretensions elitistes, noucentistes, ruralista si cal, però sempre un NO amb estil propi, probablement singular i indiferent a la resta de NO.

En el capítol d'agraïments al meu NO, en primer i preferent lloc, situo al president Maragall. Aquests dos anys de govern nefast, aquesta indecisió, aquesta ineficàcia, aquest tantsemenfotisme, aquest sotmetre el seu futur al resultat del referèndum és una invitació elegantíssima al NO… no necessitava saber-ne altra. President, el meu NO té els seus nom i cognoms, vostè l’ha desencadenat amb el seu egocentrisme i a l’haver sembrat el temor a que el que hauria de ser un resultat normal en el referèndum, és a dir, un SÍ a la millora de Catalunya, vostè l’interpreti com una empenta per tornar-se a presentar a la reelecció, atès que amb aquests dos anys i mig no ha pogut consumar la seva obra destructiva.

Agraïments també a la resta de membres del fatídic tripartit. En aquest capítol, i amb pena, un agraïment personalitzat, a ERC, a la seva incoherència, irresponsabilitat i demencial política a cavall entre l’entreguisme vergonyós, l’abduccionisme, el perpinyanisme, l’inocentisme i el victimisme. Hi ha cap ciutadà de Catalunya que no s’hagi sentit atret per aquest vertígen del misticisme independentisme-zapaterisme-maragallisme-federalisme-plurinacionalisme-bargallonisme???

I també en els agraïments tripartits al bloc sodomita-ecologista-altermundista-anticapitalista-ecologista-tomaquista-marcianista. Aquests que pensen que no cal regular res (ordenança de civisme) i si ens descuidem ho acaben regulant tot.

Malgrat que pensi en el NO, no voldria descuidar-me el concurs inútil dels nostres entranyables talibans ultracatòlics, teocràtics, teoconservadors, teoenriquits, teomanipuladors, teopredicadors, teodiosos. Suma y sigue contra l’Estatut. Vés per on ara veuen en el nou estatut les amenaces que no havien vist en el vigent. O que sí havien vist però no s’havien atrevit a esmentar. Tampoc ningú es pensava, fa unes desenes d’any, que l’Alcorà i la llei islàmica s’estendrien com a marc jurídic civil de tants països. Quina enveja, eh? Com us agradaria que la societat estigués sotmesa als dictats de les autoritats religioses… i dels seus –vostres- negocis, és clar. Tanmateix penso que la vostra hipocresia no podrà véncer la voluntat de sí que es modula en nos diversos.

Perquè el que compta finalment és que jo també sóc un NO. Humiliant NO, però què caramb! Com si els ciutadans normalets no tinguéssim també la nostra ànima animal! Com si no tinguéssim dret a sortir de l’armari de la responsabilitat i dir que, ja posats, si a tothom li importa una merda tot, a nosaltres també. Per què collons el que jo penso no es pot imposar als altres i hem de buscar punts d’acord? Francament, no ho entenc, em sembla que jo sempre tinc la raó, i no sóc guapo, però agrado. De manera que no, no i NO.

Em venen infinitats de NO més al cap i a les tecles de l’ordinador. Però caldria fer un cens de NO i frustracions. Per això elevo la meva pregària i vindico un NO glamurós, modèlic, NO sense motllos ni imposicions, NO de tarda de diumenge. Però sobretot un NO amb dedicatòria al president Maragall. Un NO et volem veure més, ni en pintura. NO al malson. Un adéu per sempre.

I quan el No hagi vençut, els catalans, com a mínim, i ja serà molt, ens haurem tret de sobre aquesta lacra maragalliana i tripartita. Dissortadament també haurà triomfat i es reivindicarà aquest NO de la destrucció i l’autodestrucció, de l’etern emprenyat, del tantsemenfotisme. També serà el NO que espera hipòcritament que l’endemà sigui Sí, perquè sap que només destruïnt no es construeix res, i que el seu testimonialisme fa grans frases i manifestos plens de coherència inútil. Però que, en la seva impotència marginalista, confia s’imposi la voluntat de ser i de fer, per més que ell no ho faci possible.

He recordat els versos del poeta Pedro Salinas:

“Seguros por un día
-hoy, nada más que hoy-
de que los “no” eran falsos,
apariencias, retrasos,
cortezas inocentes.
Y que estaba detrás,
despacio, madurándose,
al compás de este ansia
que lo pedía en vano,
la gran delicia: el sí.”

dissabte, de maig 13, 2006

La ciutat perduda

El gran poeta català Màrius Torres va invocar una ciutat llunyana com a imatge de la civilització que desapareixia eixafada pel feixisme durant la guerra civil.

Més físicament, més prosaïcament, els barcelonins assistim diàriament a la desaparició de la nostra ciutat, dels seus valors, de la seva bellesa, de la seva veritable ànima.

Els ciutadans de Barcelona hem perdut la nostra ciutat, i em costa de creure que algun dia la poguem recuperar. El tripartit municipal ha fet una nefasta gestió de la nostra ciutat, li ha canviat l'ànima i l'ha venuda al dimoni de la vulgaritat, la massificació i la indiferència. M'agradaria que algú em fés creure que és possible tornar la ciutat als seus ciutadans, als barcelonins.

El centre de la ciutat és una degradada caricatura del que fou. Carrers farcits de turistes amunt i avall, d'estranys irrespectuosos, de fast food, de turistiqueo, d'invasió. La Barceloneta i les Rambles han perdut tot el seu encant i s'han convertit en llorets, salous, centres de massificació playera, de xancla, calça curta, banyador, tovallola d'hotel i borratxera.

La delinqüència campa a l'engròs per la ciutat, sense mesura, control o esperança. Els top manta invaeixen impunement els nostres carrers, converteixen passejar-hi o circular-hi en una processó, lenta, a causa de la increïble i impune ocupació de la via pública. Músics de l'est martiritzen totes les nostres places i terrasses reproduïnt fins al fàstic melodies tòpiques i estridents. Mantenir una agradable conversa, cap al vespre, en una de les nostres terrasses ha esdevingut un exercici de paciència i de contenció davant músics infames, venedors de flors, cd, dvd...

Passejar??!!! masses de joves europeus han pres a l'assalt els nostres carrers per fer allò que no poden fer als seus països, a les seves ciutats... convertir-los en un circuit de skate o bicicleta acrobàtica. Els ciclistes no circulen per la ciutat... hi fan carreres, el risc de ser atropellat és una constant.

Places com la de la Mercè són envaïdes sistemàticament per grups de vàndals jugant, fort, a futbol, com si fos una pista esportiva, i n'han fet fugir veïns, famílies i els nens que hi corrien i hi passejaven a l'ample, en una de les places amb més encant de ciutat vella.

El transport públic està desbordat, massificat, incapaç d'assumir les masses que es desplacen pel i al centre de la ciutat i que fan la ciutat impracticable pels que hi vivim.

Els restaurants i bars de tota la vida s'han vist envaïts de masses motxileres que ocupen els llocs i subsisteixen amb una aigua, que consumeixen un plat i no deixen lloc als clients de tota la vida, per als qui cada cop seguir els seus nostres hàbits esdevé una aventura.

No hi ha silenci enlloc. Tot és una remor insuportable i una massa desplaçant-se d'un lloc a l'altre compulsivament. Cada cop són menys els racons que ens queden, autèntics oasis que desapareixeran fruit d'una concepció instrumental de la ciutat, pensada per batre rècords contínuament i no per als seus ciutadans i les seves necessitats i benestar. Quan deu ser l'últim cop que un responsable municipal ha pensat en el benestar dels ciutadans de BCN???? Val més pensar en els okupes, en pagar-los-hi pisos, en els sodomites i nudistes, en els bolivarians, acampats i escampats, en els multiculturals i en general en tota la tropa d'aliens que ens xuclen la sang.

He començat amb un poeta i acabo amb un altre, amb un poema d'un autor poc conegut, Pau Sagal:

"M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats de silenci on les tardes reposen
i els carrers són deserts de migdies sense ombres.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on els vents són les portes quan s’obren
i el passat no és excusa a mirades ansioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats vora el mar amb cafès com a llotges
i racons al raser de petjades curioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on la història s’asseu entre els homes
i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes."

dissabte, de maig 06, 2006

Electa Una Via Non Datur Recursus Ad Alteram


Aquest latinisme i màxima jurídica,vol dir que un cop escollida una via no es pot canviar, i serveix per analitzar bona part de la nostra realitat, mutant, on és difícil trobar referències i les posicions, discursos i motivacions canvien sense coherència i sense que ningú assumeixi cap responsabilitat pels errors comesos.

Trobo que en aquests moments és del tot aplicable a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que en dos anys i mig, després d’haver generat una gran il•lusió i esperança en un bon nombre de ciutadans, ha esdevingut un exemple d’incoherència, d’engany i manipulació, d’irresponsabilitat i d’incapacitat política i de gestió.

Jo mateix vaig estar il•lusionat i confiat en el missatge d’ERC de renovació, de llibertat, de fermesa i d’equidistància, fins i tot entregat i partícep. Una nova manera de fer i una nova política que permetés el nostre poble superar la situació de submissió i d’espoli que patim. Una nova manera de fer no testimonial ni marginalista. Una nova manera de fer fonamentada en la capacitat, eficàcia i eficiència.

Les coses es van tòrcer ràpid. L’equidistència era una pura mentida, un màrketing electoral per, a través d’aquest engany, atreure un electorat que d’altra manera podien no haver tingut. Essent una possibilitat que la incertesa del resultat electoral aboqués a tota mena de pactes, l’engany va ser que els pactes ja estiguessin fets i pensats amb independència del resultat electoral. I que en comptes de construir una majoria nacional, o no es participés en un procés de política capada, es lliurés la Generalitat al PSOE. Per primera vegada en la nostra minsa història política autonòmica s’entregava la Generalitat a un partit sucursalista, que no obeeix als interessos de Catalunya i del poble de Catalunya, sinó als interessos d’Espanya i d’un partit espanyol com el PSOE. El que ha passat aquests dos anys és una confirmació absoluta d’aquest entreguisme i d’aquesta dependència. Però no passa res, als ulls dels brillants estrategues, no passa res, ni tan sols s'és conscient del que ha passat.

Es va justificar per la necessitat d’un nou estatut. Necessitat que no era tal, sinó una pura estratègia per desgastar el govern de Jordi Pujol, i intentar fer entrar en contradicció la postura nacional de CiU. El mateix interès, purament especulatiu, que tenia en l’estatut l’irresponsable candidat socialista, Maragall, que finalment i en mala hora va esdevenir president de la Generalitat, per a vergonya de la institució i dels presidents que l’han precedit.

Un partit pressumptament independentista ficat a reformes estatutàries que s’havien d’ajustar a la Constitució Espanyola. Increïble, però cert.

Enlloc de dedicar-se a abordar els greus problemes que té el país, principalment acabar amb l’espoli fiscal que mina la nostra economia i les nostres possibilitats socials (i que era l'autèntica reivindicació ciutadana), ens embarquen en una reforma estatutària necessàriament constitucionalista (això no es va negar mai ni es va voler superar aquest marc), i sense voluntat sincera que esdevingués o fós un projecte de país, sinó una eina per fotre als altres, en aquest cas a CiU, però en general de lluita entre partits.

Així es posa en marxa l'assumpte de la reforma, sense que ningú la volgués sincerament i pensada exclusivament com una arma de lluita partidista, de desgast de l’altre, d’intentar deixar contínuament l’altre en fora de joc o immers en contradiccions. Cadascú tirant cap a la seva banda, i no empenyent conjuntament. El 30 de setembre és un miratge, tothom continuava estirant cap a la seva banda.

Triada aquesta via, el normal i l'exigible és que s'hagués dut fins al final. Però, ah no! Ara han decidit que ells no tenen res a veure amb això,i fan veure que es plantejaven una cosa diferent, mentint novament al poble de Catalunya. Que es volgúes anar més enllà és una evidència. Que es pogués, una altra. I si no s’havia plantejat aquesta història per trencar res sinó per millorar l'estatut del 79 ajustant-se als termes de la constitució espanyola ara no és vàlid alegar que no s’han satisfet uns objectius que no s’havien plantejat.

Perquè el resultat final és insatisfactori, cert. Però és el resultat de la via triada i dels aliats triats. Qui estava, si no, amb les estisores per retallar l’estatut del 30 de setembre, el del Parlament? Doncs els mateixos que ERC manté al govern, els socialistes. Ni més ni menys. I qui retalla és qui té la principal responsabilitat, no qui accepta les retallades perquè coneix les regles de joc i veu que aquest no era el moment de superar-les perquè tampoc no era l’objectiu. Ni tan sols seria el responsable si ho hagués acceptat per fer-se una foto, argument fals, però igualment fútil, perquè l'únic que hauria d'importar és qui retalla, no qui accepta la retallada ni la mida de la retallada.

Tanmateix, essent insatisfactori, és un estatut que millora notablement l'Estatut del 79 i el potencial de Catalunya i que ha de permetre un mínim de 10 anys de millores continuades en l’autogovern, el finançament, les infraestructures, etc. És un estatut, això sí, que requereix d’un exercici polític intens. Com si algú es pensés que un estatut ho resol tot. Això ni les taules de la Llei, atorgades per Jhavé a Moisès, no ho garantien. Calia continuar treballant, calia ser virtuós. Però el cert és que objectivament millora la situació prèvia, i per tant és un fruit real de la via escollida.

Aquestes dues circumstàncies conformen una pinça que evidencia les contradiccions d’ERC, que culminen al demanar el vot negatiu al nou estatut...un autèntic despropòsit. Una mà de la pinça la forma l’engany de dir que l’estatut no assoleix uns objectius que no s’havien plantejat (s’havia dit que el dret a decidir, l’autodeterminació, era el motor de l’estatut? No. Per tant no serveix exhibir-lo ara, en el tram final, igual que no serveix invocar la situació de Montenegro a aquestes alçades, quan no s'ha demanat aquest exercici i quan s'ha fet president de la Generalitat el líder dels serbis unionistes).

I per una altra banda, l’altra mà de la pinça, l’evidència que el nou estatut millora en pràcticament tot la situació de Catalunya (en tot no, hi ha algunes coses que són concessions a la minoria eco-comunista-bolivariana-altermundista que són un insult per a la tradició nacional i per a un país seriós com Catalunya).

I per què ERC ha decidit votar no? Doncs per la mateixa motivació que va decidir impulsar un nou estatut. En cap cas pensant en el país, sinó per interès partidista, novament pensant que això permet fer merder, remoure les aigües, etc. No importa el bé del país, sinó el bé del partit. No importa si s’actua irresponsablement, sinó que es generin rèdits. És el mateix que fa el PP a Espanya, quan amb la seva irresponsabilitat encén l’anticatalanisme, promou boicots, menteix, recull signatures, etc. No ho fa pel bé comú, ni tan sols del seu país, d’Espanya, sinó per intentar arreplegar vots i desgastar el PSOE. L’interès electoral i partidista habilita la irresponsabilitat com a estratègia.

Em sento molt decebut, profundament decebut. També de què en el meu país aquesta estratègia tingui seguidors, que no es vegi que la irresponsabilitat mai és el camí. Que la nostra estratègia ha de ser la millora contínua, el creixement i la reconstrucció nacional, la seriositat, la responsabilitat, l’exemple, la coherència i la fermesa.

El no d’ERC, des de la realitat de la seva actuació d'aquests dos anys, és una autèntica i covarda fugida per les clavegueres de la política, això sí, fent grans declaràcions retòriques i omplint-se la boca de principis que ignoren.

L’espectacle d’aquests dies ha estat patètic. Ara s’apel•la a les bases, després d’haver enganyat i manipulat els sentiments i d'estendre la sensació insana de frustració. Un exercici de pseudodemocràcia populista i assembleària que en realitat és irresponsabilitat.

Què lluny queden aquells polítics capaços d’assenyalar el camí, en positiu, de fer política per a construir, i no d’actuar com a agents de frustracions a força de ser incoherents i manipuladors. Dit això ara podria acabar fàcil aquest escrit dient que el nostre país no mereix aquests polítics, però realment ara ja no ho crec, no ho penso. Em sembla que sí ens els mereixem, perquè no som millors i perquè no tenim l’alta exigència cívica, moral i política que hauríem de tenir, i ens conformem amb les engrunes de la crispació, la irresponsabilitat, la ineficàcia i l’emprenyament atàvic.

Només ens queda treballar, treballar i treballar. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors per poder vèncer. Aquesta hauria de ser la nostra aspiració, el que evitaria la frustració personal i col•lectiva. A això aspiro i per això treballo. I em sembla que tots plegats hauríem d’exigir un comportament, unes idees i una actuació més coherent i més ajustades a les nostres necessitats com a poble, en la perspectiva d’un futur de llibertat, no de ridícul permanent. Som un gran poble, hem estat un imperi mediterrani, hem tingut el primer parlament d'Europa, hem generat una economia potent, hem estat creatius, emprenedors, hem sobreviscut i tirat endavant en les pitjors circumstàncies, tenim encara orgull i força per anar molt lluny, fidels a la nostra tradició i impulsant un país pròsper, lliure i just. No necessitem profetes de desgràcies i de frustracions.

dijous, de maig 04, 2006

El cretinisme culé... sublimació del cretinisme català...


Els catalans, com la resta de pobles, tenim les nostres pròpies virtuts i defectes. Les hem de saber veure totes. Avui toca parlar d'un defecte dels pitjors que reconec en el meu poble: un cert cretinisme. Això es veu habitualment en qualsevol esfera de la vida. Però on aquest defecte sublima amb una major crueltat és en els socis del Barça. Jo ho sóc. I sé que som gent meravellosa i que hem sigut capaços de fer el millor club del món, un autèntic orgull i referència nacional. Però, collons quan surt la vena cretina. És insuportable. I passa sovint. Hem tingut presidents que han sintetitzat radicalment aquesta característica, com els srs. Núñez i Gaspart. És obvi que sense una massa social propensa al cretinisme aquests dos personatges mai haurien estat presidents del Barça. I ho van ser, dissortadament i per a vergonya del club ho van ser. Com a exemple, tanmateix, que sabem rectificar i som capaços també del millor, aquesta mateixa massa social va escollir anys més tard en Joan Laporta com a president, amb més vots que qualsevol altre president hagi tingut mai. Això ens exculpa. Però no ens ha alliberat d'aquest defecte, que es manifesta a la mínima. Ara, amb les entrades de París. Aquests són els fets:

Fet 1: som 140.000 socis i 5 milions de catalans disposats a seguir el Barça a la final... i la Unió d'Especuladors, la UEFA, només ens ha donat 21.000 entrades. La insatisfacció de socis i afeccionats està assegurada. Qui no tingui entrada estarà frustrat...

Fet 2. Mai havíem tingut un sistema de repartiment d'entrades transparent, i ara sí l'hem tingut. Ens agradi o no, hàgim estat afavorits o no... per primera vegada hem tingut un sistema transparent de repartiment d'entrades.

Fet 3: és possible trobar sistemes de repartiment d'entrades per a una final que ponderin l'esforç de penyes i socis en donar suport al club al llarg de la temporada. Això seria més just... sempre i quan fós transparent...

Fet 4: La frustració sublima el clàssic cretinisme culé, que a la seva vegada és el màxim exponent del cretinisme català. És difícil trobar una exhibició més alta de cretinisme que en la nostra afecció.

Fet 5.1.: declaracions de culés cretins reivindicant el sistema de repartiment d'altres clubs, del tot modestos i insignificants pel que fa a massa social en comparació al Barça. He sentit: "el Sevilla ens ha donat una lliçó..." Aquest cretí diu, sense saber-ne, que el Sevilla ha repartit les seves entrades per a la final de la UEFA a partir del soci més antic. Tot i així han hagut de retornar dues mil entrades. Si el Barça hagués repartit les entrades a partir del soci més antic, per a les 8.000 entrades a disposició dels socis hauria hagut de muntar una expedició geriàtrica, amb UVI, oxigen, etc. Els cretins ignoren totalment la realitat barcelonista.

Fet 5.2.: declaracions de culés reividicant el repartiment amb el sistema de l'Arsenal, de premiar els seguidors més fidels en els desplaçaments: a Milà només hi vam anar 1.700 barcelonistes, a Lisboa uns 2.000... com nosaltres hi vam ser estaríem encantats, tots hauríem tingut entrades. El cretí que feia les declaracions estic segur que només assisteix a finals. Juga a guanyador. Se supera en cretinisme.

Fet 6: La UEFA té 34.000 entrades a la seva disposició. Cada club només n'ha tingut 21.000. Això és promoure la revenda a escala planetària. És no entendre el futbol. És no saber que el motor del futbol són els clubs i els seus seguidors. La glòria d'una final la proporcionem els clubs i els seguidors que hi arribem, no la UEFA.

Fet 7: la UEFA disposa al seu lliure albir 14.000 entrades. Diuen que n'han repartit 60 per federació europea. És una manera de comprar la reelecció. A costa dels seguidors de futbol, dels clubs i de l'espectacle. Tal vegada la propera final pugui dispotar-se a l'Scala de Milà o al Liceu. Sense seguidors, sense soroll, només amb convidats de federacions i de patrocinadors. Estic vibrant per conèixer els 60 afortunats de les federacions letones, lituanes, estones, ukraïneses, holandeses, fineses... tots els 60 afortunats presents a la Champions la viuran apassiondament... en els burdells de París! 14.000 entrades per a indiferents a la final, per a ignorats, per a puteros, per comprar vots per reelegir els jerifaltes de la UEFA...Quin fàstic!

Fet 8: Volem ser a París, però no sabem si hi podrem ser. Entenem perfectament el repartiment del club, però no comprenem gens ni mica que 34.000 entrades s'hagin sustret de la il·lusió i la passió dels seguidors dels clubs que hem arribat a la final. Només hi ha un responsable: la UEFA, la unió d'especuladors. Hem d'acabar amb el seu poder mafiós. Cal que els clubs, els grans clubs europeus, tinguin el control sobre la competició.

Fet 9: Els cretins culés centren majoritàriament la crítica en aspectes absolutament superficials del repartiment de les escassíssimes entrades disponibles pel club, com ara que els directius pressumptament disposin de 30 entrades. Em pregunto... si directius que avalen amb el seu patrimoni el pressupost del club no tenen dret a aquestes 30 entrades... a què tenen dret? Si han sigut capaços de treure el nostre club de la misèria esportiva, social i econòmica... és possible ser tan cretí per dir que és un greuge que 15 directius disposin de 30 entrades... per favor! No ens apuntem al partit dels qui els arbres no deixen veure el bosc... la UEFA ens ha robat 34.000 entrades... i aquest és l'únic i gran problema

Fet 10: Els seguidors blaugranes, a París, només tenim un enemic, algú de qui tèmer agressions: els falsos seguidors blaugranes que sota aquests colors exerceixen una coacció mafiosa i delinqüent sobre la resta de seguidors barcelonistes i catalans. Veurem el final del malson feixista.

Corolari: el nostre club, el FC Barcelona mai havia viscut uns moments de glòria com els actuals, per la perfecta organització de tot el club i a tots els nivells: econòmic, social, esportiu... És increïble que la junta d'en Joan Laporta hagi pogut, en 3 anys, fer aquest tomb a un club que estava precipitat al fracàs, a la ruïna esportiva i econòmica... i el que és pitjor, un club, per mor de les seves directives, abocat a la immoralitat, la corrupció i el perjuri.

Mai podrem donar prou gràcies a Déu perquè Joan Laporta i el seu equip de directius guanyessin les eleccions i assumissin la direcció del nostre club i acabessin amb l'època de la fosca i la infàmia.

Ara podem cridar amb llibertat i orgull: Visca el Barça i visca Catalunya lliure!!!