dissabte, de juliol 22, 2006

Ara més que mai, visca Laporta!!!!

Els miserables habituals, els ressentits, els frustrats, els aixafaguitarres... han aconseguit finalment imposar un qüestionable criteri jurídic sobre la data de les eleccions al Barça, que s'hauran d'avançar.

En un altre post vaig parlar que en el món barcelonista es produeix una sublimació del cretinisme català. I la situació creada és un exemple evident del mal que aquests cretins poden arribar a fer.

Jurídicament estàvem davant un atzucac jurídic, una col·lisió de drets i d'articles dels estatuts del club, que admetia diferents interpretacions, però que els cretins habituals i el jutge han optat per la més ofensiva al sentit comú.

Els estatuts del club proclamen que els mandats de les juntes són de quatre anys. En un altre desafortunadíssim article s'estableixen uns jocs de terminis que de considerar-se estríctament, col·lisionen amb aquest dret reconegut als mateixos estatuts i general en qualsevol sistema democràtic. A més a més un altre article estableix el període per celebrar les eleccions. En la sortida judicial de l'atzucac jurídic s'ha pres en consideració l'article que estableix unes regles antidemocràtiques de mesura de mandats, i s'obvia el dret prevalent de mandats de quatre anys, i obliga a vulnerar l'article que estableix els períodes electorals.

D'aquesta manera, els miserables han aconseguit una victòria pírrica contra la marxa triomfal del projecte d'en Joan Laporta. La resta de miserables ràpidament han sortit a proclamar el seu ressentiment i les seves frustracions i a mirar de guanyar antidemocràticament el que els socis del Barça amb excel·lent bon criteri no els hi van voler donar. Així, els senyors Minguella i Majó ja es postulen de candidats i han iniciat una orgia de desqualificacions i atacs a la marxa del club que insulten la inteligència.

Joan Laporta va rescatar un club en fallida total, econòmica, social i esportiva. I en tres anys ha aconseguit tirar endavant un projecte engrescador, catalanista i triomfant. La gestió del club és modèlica. El creixement i projecció social, imparable. I esportivament podem estar vivint un dels moments més dolços i més triomfals de la nostra història. En tres anys hem fet un equip potentíssim, que ha guanyat amb autoritat dues lligues i una Champions League (la segona en la nostra història). La gestió discreta, allunyada dels conflictes on estàvem instal·lats, eficaç i moderna és la garantia de molts anys d'èxit. Aquesta és l'autèntica dimensió de l'èxit de la gestió d'en Joan Laporta i de la seva junta. Òbviament que també s'han comès errors, o s'han pres decisions que no ens plauen a tots per igual, jo assenyalaria, per greu, la distribució de les entrades de la Final de la Champions, o el paper del sr. Echevarría, o fins i tot que no s'hagi avançat més en la depuració del club i en una major democratització, que inclou la modificació dels estatuts. Però tot això és irrellevant davant una gestió espectacular...

I tanmateix, això que ho veu tothom, no ha evitat que apareguin els de sempre a emmerdar-ho tot, a buscar problemes on no n'hi havia, etc.

Com que malgrat tot sempre cal ser optimista, confio que aquesta barbaritat democràtica i jurídica permeti a Joan Laporta i el seu equip obtenir un massiu suport social perquè puguin continuar amb la seva feina.

Mai com ara hem tocat el cel amb les mans, i és el moment d'escombrar els miserables de sempre que no descansen en el seu intent de rebentar-ho tot i d'intentar que el club torni a arrossegar-se per la merda i la decadència de les juntes pre-Laporta.

Laporta i el seu equip han estat un regal del cel, una bendició, un miracle. Des d'aquí tot el meu suport entusiasta. La seva gestió, com el Barça, trascendeix els límits del Club i és un mirall del millor del nostre país i de la seva ambició. Visca Joan Laporta, visca el Barça i visca Catalunya!

No podran amb nosaltres. Guanyarem!!!

Israel: guanyar la història i la llibertat

El que avui és fàcil i políticament correcte és ficar-se mocadors palestins al coll, denunciar les barbaritats que l'exèrcit israelita comet arreu i assenyalar-lo com un monstre sense compassió capaç de les respostes més desorbitades i desproporcionades als atacs que rep.

Jo no hi estic d'acord. Penso que és una frivolitat del progressisme més tronat i fanàtic exhibir-se amb mocadors palestins, que Israel té dret a la seva defensa i que la mesura de la "proporció" no ha de mirar-se amb un ull tapat, sinó advertint la seva soledat física, geogràfica, i l'entorn de creixent fanatisme islamista.

El debat d'aquests dies i l'alineació d'uns i altres en relació al que està passant té, com sempre en aquest debat, un únic desllorigador i una única explicació que fonamenta les diferents postures: Israel té dret a existir, sí o no.

Els qui pensen que no miren exclusivament amb l'ull àrab i islàmic, i condemnen tot el que Israel fa, proposa o defensa; si més no són incapaços de veure la magnitud dels reptes defensius en la seva permanentment amenaçada supervivència. Els qui pensem que sí té dret a existir som els únics que critiquem el políticament correcte, l'ètica d'aparador i la política dels senyors perfectes amb receptes inqüestionables i irrefutables, i de tan fàcil aplicació que només una ment perversa les pot evitar. Tenint en compte que aquestes receptadors mai n'han encertat ni una, és un bon motiu per qüestionar-se el seu plantejament...

Que Israel està actuant amb duresa és evident. Que en la seva duresa comet barbaritats i injustícies que tots els que estimem el poble d'Israel preferiríem que no es produïssin mai... també.

Però manipulen els qui parlen de desproporció. Israel sap molt bé quines són les proporcions i les desproporcions. La seva existència és un exercici continu de fe en el seu poble i del triomf de la voluntat, d'una voluntat extrema i formidable per ser, per existir.

Jo vull que es trobi una solució per al poble palestí, que també té dret a existir i que pateix una situació injusta. Però aquest dret palestí no es pot fer contra Israel. I la supervivència d'Israel és permanent qüestionada i amenaçada, i només la seva fortalesa, espiritual, col·lectiva, i a hores d'ara militar, garanteix que no siguin, un cop més, massacrats, exterminats, esborrats del mapa. La seva determinació per ser i la fortalesa del Tsahal (exèrcit d'Israel) són les seves úniques garanties d'existència.

La proporció de la reacció d'Israel no és mesurable simplement agafant fets aïllats, com p.ex. el segrest de soldats. Les proporcions de les reaccions d'Israel estan condicionades per la seva situació d'aïllament físic i geogràfic espectacular, envoltats d'enemics ferotges i fanàtics disposats a cometre -i cometent- les més grans massacres i barbaritats entre víctimes civils, dones, nens, etc.

Israel necessita actuar amb contundència i determinació per garantir la seva supervivència, com a poble i com a estat. Els palestins han donat el seu govern a Hamàs, que nega el dret a l'existència d'Israel, en un retrocés tràgic per al poble palestí, després que l'OAP, fa uns anys, reconegués Israel i eliminés del seu ideari l'objectiu de "destruir Israel". En un context, a més, on Iran es presenta com un país en permanent orgia de fanatisme polític i religiós, que no només nega el dret a l'existència d'Israel, sinó que nega l'Holocaust i fa permanents proclames per destruir Israel... mentre segueix desenvolupant un programa atòmic que els permeti disposar d'armament nuclear.

Les fronteres del petit estat d'Israel no són unes línies imaginàries sobre el terreny, uns filferrats i unes garites de control en els passos viaris... Les fronteres d'Israel estan en el cor dels països que l'envolten, ja que la seva minúscula extensió fa que estiguin permanentment a l'abast de l'armament dels seus hostils veïns. La proporció es basa, per tant, en una defensa activa dels seus ciutadans i en una alerta màxima, dia rere dia, per evitar ser agredits.

Iran i els més fanàtics governs dels països àrabs estan empenyent les seves societats cap a l'exacerbació fanàtica islamista. L'integrisme islàmic s'estén imparable i enlloc de buscar solucions empeny milers de joves cap al fanatisme més atroç i l'odi. No és gens difícil alimentar-lo, perquè el llarg conflicte àrabo-israelià ha deixat milers i milers de víctimes i d'injustícies. És fàcil alimentar aquest odi i dona molts rèdits polítics i religiosos, però és inútil, és fatal... perquè no alimenta cap solució. Instal·la les societats i les persones en la frustració més absoluta i els aboca a l'odi i la destrucció.

Aquesta és l'amenaça a la que contínuament ha de fer front Israel. Una amenaça que es manifesta i desencadena de diferents maneres, l'última amb el segrest de soldats per Hezbolah i Hamàs, organitzacions que governen els seus països i que es financien per l'islamisme més radical.

Israel sap que no pot permetre's oferir una imatge de feblesa. Està obligat a respondre i fer-ho amb la màxima contundència de que sigui capaç. No fer-ho posa directament en perill la seva supervivència.

Per això Israel ataca el Líban, perquè no pot permetre que organitzacions que estan al govern d'aquest país es dediquin a agredir-lo. El Líban és responsable de la situació creada, i ho tindria fàcil per arreglar-ho. Desmarcar-se dels islamistes i de les seves accions o exigir la seva rectificació. Israel està obligat a colpejar durament perquè és l'única manera de sobreviure.

Mentre el fanatisme islamista estengui l'odi i la frustració enlloc de buscar solucions el conflictre anirà a més. I es cometran més injustícies, i passaran coses que mai hauríem volgut que passessin. Però només Israel sap el preu que té mostrar-se indiferent o incrèdul a les amenaces... La memòria dels progroms, de les persecucions seculars contra els jueus, fins arribar a l'holocaust, enmig la indiferència o complicitat dels "proporcionals" és el preu a pagar per la feblesa. I Israel no es tornarà a mostrar mai feble, ara té una terra per defensar, perquè s'ha guanyat la seva llibertat (i a quin preu!), i aquesta llibertat ja té un lloc geogràfic en la història.

diumenge, de juliol 16, 2006

Clons i llegendes


Vinc d'un concert d'un clon de l'Elvis a la sala Zacarias, de Barcelona. He vibrat. Me n'havien parlat molt bé, i la realitat és que ha estat una experiència formidable. El clon és un noi de Terrassa, que té una veu, segons diuen els entesos, un 93% dels registres de l'Elvis. Moltes cançons era tancar els ulls i imaginar-te l'Elvis de debò. No és que sigui un gran fan de l'Elvis, però té moltes cançons que són de les de tota la vida, i algunes, fantàstiques, com el Suspicious Minds, una autèntica joia. Acompanyat de tres bellíssimes coristes i d'una banda del tot solvent, és una experiència del tot recomanable.

El gran grup clon de Barcelona són els Abbey Road, uns dels millors clons dels Beatles. El primer cop que els vaig veure, va ser a la sala Bikini. Era plena de gom a gom, de manera que quan vaig arribar, ja havien començat, i des del gran hall distribuidor els vaig veure de lluny, sobre l'escenari, cantant.. i vaig tenir una impressió acollonant, semblaven, fins i tot físicament, els Beatles de debò. Un concert que va ser una autèntica festa.

Pel que sembla hi ha un autèntic circuït de clons, i que funciona. N'hi ha d'U2, dels rollings, de David Bowie... No puc parlar pels que no he vist, però tant el clon de l'Elvis com els Abbey Road són una autèntica delícia i les seves actuacions una oportunitat de passar una magnífica vetllada.

Fa molt poc també he tingut l'ocasió de veure actuar en Santi Carulla, dels Mustangs. Evidentment els Mustangs em cauen tan lluny que no sabria ni dir una cançó seva, però la presència d'aquest home a l'escenari, les seves taules, com es guanya el públic, el seu repertori nostàlgic d'una època que no he viscut, però que musicalment és llegendària, el neixement del pop... fan que una actuació seva sigui una oportunitat única i diferent de passar una molt bona estona.

Si fóssim un país una mica més normal, el sr. Carulla podria ser tranquilament un Toni Bennet Català, un cantant que conecta amb un públic ampli els fa passar una molt bona vetllada. Existeix aquest públic, i és una pena que el país no doni per més i no doni per un circuït de músiques diferents per a públics diferents. Ja n'hi ha prou de beure només de festes majors. Hi ha cantants que són llegenda, o com a mínim ho haurien de ser, perquè la seva trajectòria així ho proclama.

Els clons no tenen cap altra aspiració que ser el màxim de fidels a l'original. En la vida diària, en canvi, ens trobem molts clons amb aspiracions de ser originals. Quan en realitat són uns replicants que es dediquen a reproduir una i altra vegada les mateixes consignes, amb els seus cervells anul·lats i intrascendents.

La música catalana ha donat sempre grans músics, grans cantants i grans intèrprets. Tanmateix no hi ha una autèntica oportunitat de circuït de sales i actuacions dissenyades per als difernts públics. Dintre la música catalana, la música en català té a més a més unes dificultats estructurals de difusió, que fa que necessàriament el seu consum no pugui ser mai majoritari, de masses. Permetre la difusió de la música que es fa a casa nostra i la programació d'actuacions estables hauria de ser un repte de país.

dijous, de juliol 13, 2006

En la ment d'un perturbat

Avui, el pitjor president de la Generalitat de Catalunya que hi ha hagut mai, i del pitjor govern autònom que mai hem tingut, el sr. Pasqual Maragall, ha convocat les eleccions autonòmiques per dimecres 1 de Novembre, festivitat de Tots els Sants.

És la penúltima excentricitat d'un president egocèntric, frívol, sectari, inconseqüent, traumatitzat, acomplexat, irresponsable... d'una persona incapaç i que fa temps hauria d'haver estat inhabilitada per a l'exercici de qualsevol càrrec públic.

En aquests dos anys i mig que ha estat de president, que per al país s'han fet eterns i insuportables, les seves decisions i no decisions han estat un continu despropòsit, un insult al sentit comú, una exaltació de la irresponsabilitat, una exhibició de frivolitat, de tantsemenfotisme... Quan això s'ha fet més evident sempre ha mirat d'embolicar-se en la bandera del respecte institucional. Un respecte que hauria d'haver començat sempre pel de la seva persona cap a la institució que en mala hora ERC li va permetre presidir, i que mai ha tingut. No hi ha hagut falta de respecte cap a la institució en les crítiques que se li han fet, hi ha hagut denúncia de la demència de la seva gestió i de la indignitat de la seva actuació. Mai ha estat a l'alçada de la institució, i ha humiliat el record de tots els presidents de la Catalunya autònoma. Aquest insult permanent al poble de Catalunya i a la memòria i dignitat de la institució que en mala hora ha presidit costarà de superar i d'oblidar. El mal fet és molt gran.

Els seus fans sempre han defensat una pressumpta genialitat dels seus gestos, silencis i fets. Res més lluny de la realitat. Tot i intentar justificar-los, mai han trobat arguments, ja que pensar en què hi havia darrere les seves decisions és entrar en la ment d'un perturbat.

Aquest és el drama que ha hagut de patir aquest país mercès al tripartit i la seva presidència. Un país governat per un perturbat, algú incapaç de prendre decisions lògiques, raonables i en benefici del país, algú que només pensa en ell mateix i es comporta com un nen malcriat, consentit i insuportable.

La convocatòria de les eleccions el dia 1 de novembre, festivitat de Tots els Sants, és la penúltima malifeta. A dia d'avui és el darrer insult i una immensa falta de respecte a tots els ciutadans de Catalunya.

La festivitat de Tots Sants és una de les diades més arrelades al nostre poble. Un dia de recolliment familiar i de record dels nostres difunts. Un dia consagrat a la visita als cementiris, la pregària i el record dels nostres difunts més propers. Milions de catalans ens desplacem als cementiris on reposen les restes de les nostres persones més estimades que ja no estan amb nosaltres. Els cementiris floreixen per un dia de vida i d'esperança, perquè el record permanent dels nostres difunts els fa ser vius entre nosaltres. Existim mentre se'ns recorda. Els nínxols i tombes s'omplen de flors, d'amor, de proximitat. Plorem en silenci en el record dels que ja no estan entre nosaltres. I és un moment íntim i profund de les nostres vides, que cada any repetim, plens de respecte, d'amor i de comunió entre les famílies.

Tot això avui al president de la Generalitat li ha importat un colló, s'ho ha passat pel folre de la seva frivolitat i intrascendència. Creu en res aquest home? Té respecte per res? Ha pensat mai en res que no sigui ell mateix?

Com es poden posar les eleccions un dia que les famílies consagren a un dels actes d'amor i de record més bells i recollits de tot l'any. Com pot condemnar tots les persones que hauran de treballar aquella jornada a no retre homenatge, a no poder recordar i fer present el seu amor pels seus difunts?

Aquesta convocatòria és una falta de respecte tan bèstia per a tanta gent, per al poble de Catalunya, que requeriria una actuació contundent de la ciutadania, molt més enllà del que poguem fer o deixar de fer a les eleccions. Estem parlant de respecte, de la falta de respecte cap als ciutadans. És d'una gravetat extrema.

Finalment, i al marge i a més a més d'aquesta situació gravíssima, la pregunta que ens hem de fer és com és possible que la seva frivolitat i demència arribi fins al punt de carregar-se una de les pràctiques democràtiques més raonables i esteses del món, com és fer les eleccions en diumenge, un dia sense costos laborals ni costos per a les empreses ni, en definitiva, costos per a la nostra economia.

Tot això a ell li és igual. És frívol i irresponsable. Se l'hi enfot tot. És la demència d'aquest home i en general dels progressistes més absurds que abunden en aquest país, que es pensen que són genials i la resta del món uns estúpids. Ara tindrem, en una falta de respecte clamorosa i trascendent, eleccions la diada de Tots Sants. D'altres progressistes estúpids han proposat fer les eleccions en feiner. Que això perjudica el país i la seva economia... què més dona, que es fotin els empresaris! L'important és la secta, l'únic que serveix és el comportament sectari. Des de l'any 1980 totes les eleccions s'han fet en diumenge, perquè és el millor dia per fer-ho, el que menys problemes planteja. I és una regla sagrada i ben entesa en beneficí de tots. Excepte per a aquests sectaris i aprofitats que ens governen.

Quina pena de govern i quina desgràcia per al nostre pobles estar encara en mans de la ment d'un perturbat.

Tot hauria de canviar a partir de les eleccions. No podem estar més temps així. És una urgència nacional posar-hi remei. Confio que tothom sàpiga estar a l'alçada de la situació excepcional que vivim.

diumenge, de juliol 02, 2006

Quo Vadis, ERC?


Esquerra Republicana ha celebrat una reunió de la que n'ha sortit una mini autocrítica, centrada en la posició d'aquest partit en relació al referèndum de l'Estatut, i a partir d'aquí han proclamat la unió del partit i la necessitat que tenen de tornar a connectar amb el seu electorat.

Avui també ha sortit una enquesta a El Periódico, que, amb totes les precaucions d'aqueest tipus d'enquestes, indicava una davallada significativa de la tendència de vot a ERC.

Al meu entendre l'autocrítica es queda curta i no apunta les causes profundes de la possible crisi d'ERC, sinó una de les conseqüències, la rebregada en el referèndum. Una altra manifestació de les causes profundes vindrà en les eleccions de la tardor.

L'enquesta, més enllà de la projecció de vot, resulta interessant per la manera com es posava de manifest la convivència, en l'electorat d'ERC, de dues ànimes. La de tendències més esquerranoses, per a la qual l'independentisme és poc més que un accident, i que es proclama, amb orgull pueril "no nacionalista" (com si fós un pecat del que estan curats) i l'ànima patriòtica, nacionalista, per a la qual la lluita nacional, l'independentisme, el nacionalisme, és l'epicentre ideològic.

Aquestes dues ànimes es manifesten molt clarament en la preferència de pactes post-electorals, optant els esquerranosos per la reedició del tripartit i els nacionalistes per una coalició amb CiU.

Tot i que la convivència de les dues ànimes és possible, i fins i tot pot ser desitjable, les tensions que poden generar aquests dos models són molt importants. Mentre el vent bufa a favor, no s'evidencien els problemes. Però en quan les coses van mal dades és normal que les tensions es manifestin, en la cerca de les diferents estratègies, receptes o sol·lucions que permetin superar la crisi.

Hi ha una altra tensió que a nivell d'enquestes queda oculta, i fins i tot a nivell de partit, i és el paper i l'estratègia a seguir per un partit que es proclama independentista i que tanmateix proclama també que és un partit de govern i vol apostar pel pragmatisme. Es poden fer molts equilibris, però és una opció difícil de combinar i que aboca fàcilment a les contradiccions, incoherències, i haver de passar per calvaris polítics que no ho són tant o ho són gens en partits d'ideologia més difusa, menys contundent, per als que el control del poder esdevé pràcticament una finalitat en si mateix, com són PSC i CiU. Aquests partits han "acostumat" de fa molts anys a la seva militància i al seu electorat a una visió menys sacralitzada de la ideologia. Partit, militants i electorat són més pragmàtics. Per a un partit en canvi que basa el seu creixement en la soflama, en la contundència ideològica i en la crítica ferotge a la situació, el pragmatisme esdevé un exerci molt més dolorós.

Amb tots els estira i arronses viscuts per ERC des de la Crida Nacional a ERC que va protagonitzar Àngel Colom, i fins a l'actualitat, ERC ha fet grans coses, i s'ha convertit en un referent indispensable en el panorama polític català, i amb ERC, l'independentisme.

Però tal vegada aquest partit i les seves bases no hagin sapigut madurar adequadament, i en certs ambients, s'hagin instal·lat en la demagògia barata, en el vedetisme intel·lectual de pa sucat amb oli i en una dinàmica "deconstructiva", de la política facilona i de consigna.

Calen moltes coses, però m'atreveixo a suggerir-ne algunes:
- madurar com a organització. Disposar d'una direcció que dirigeix, assumeix les decisions i ret comptes a la militància. I d'una militància que, des del seu lloc, participa d'acord amb els mecanismes democràtics i representatius, que mai són una assemblea.
- suavitzar la tensió entre l'ànima independentista i l'esquerranista. No té cap sentit esdevenir la força anitsistema i proclamar politiques d'esquerranisme caspós que, de dur-se a terme, col·lapsarien el país. S'ha de ser també més madur en aquest àmbit ideològic, i connectar amb el conjunt del país, que no són els extremistes socials que semblen aniuar en algunes assemblees d'ERC i en l'organització juvenil. La gent és d'ERC i vota ERC pel país. Per patriotisme. Aquest és l'autèntic motor, d'ERC i també de CiU.
- evitar caure en l'anticonvergentisme demagògic i més tronat, fer de comparsa en la cacera de bruixes cap a CiU promoguda des de les forces polítiques espanyoles és un greu error. Cadascú té el seu espai, però l'espai nacionalista necessita d'ERC i de CiU.
- superar l'orgull del marginalisme. Semblava que havia estat així. Però no. Les apel·lacions insultants i demagògiques a les grans empreses catalanes i la seva influència és un insult a la intel·ligència i al sentit comú si es vol ser un partit de govern. És obvi que un partit progressista, i que es nodreix de classes mitges i populars no és el partit preferit de les grans empreses ni dels grans empresaris. Però en cap cas no han de ser ni fer-se veure com a enemics. Qualsevol país del món necessita grans empreses i fortes. El nostre problema serà quan no hi hagi grans empreses catalanes, radicades a Catalunya, que no vulguin influir en el govern. Voldrà dir o que el nostre teixit empresarial està mort o que el nostre govern no pinta res. Cal afavorir les nostres grans empreses, que n'hi hagi més i que siguin més fortes. I com a partit progressista, establir les polítiques que compensin aquesta influència i poder. En cap cas, com sembla en segons quines declaracions i soflames que s'estenen entre i per la seva militància, un autèntic enemic.
- Superar els complexes ideològics esquerranosos davant socialistes i iniciativeros, tant a nivell polític com dels seus intel·lectuals. Aquests partits tendeixen trampes contínues no ja a ERC, sinó a tot el nacionalisme. Desmarcar-se del nacionalisme és donar la victòria a tota la caspa espanyolista d'aquests partits. Copsar l'autèntica ànima d'aquests partits és veure, finalment, que no s'hi pot fer res amb ells, perquè cada cosa que facin ells serà contra Catalunya, contra la seva dimensió nacional i el seu projecte de llibertat.
- no tenir por de ser a l'oposició. Ja sé que el poder és llaminer i permet fer moltes coses. Però no s'ha de fer a qualsevol preu. I de vegades permet ser més fort i bastir un projecte més interessant i que reculli millor les aspiracions del nostre poble.

ERC té molt mala peça al teler per a les eleccions de la tardor. Crec que té el que ha sembrat. No recollirà fruïts perquè ho ha fet malament, molt malament. I perdrà suports, perquè la seva erràtica política i deriva demagògica els ha allunyat de molt gent. No n'hi ha prou amb cridar molt. Cal fer bé les coses. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors. I ERC no ho ha estat, s'ha divinitzat en certs dirigents, s'ha allunyat de la seva gent i ha estat incapaç d'atreure nous suports cap a les opcions independentistes. Molts independentistes som, sobretot i per damunt de tot, patriotes.