dissabte, de desembre 30, 2006

Ara sí, bon any nou, feliç 2007!


L'any 2006 s'acaba amb la rutina de l'anticicló sobre el nostre país i les boires persistents a l'interior. En aquest temps els camps d'oliveres són un desig de pagès i el fruit de molts treballs, i la boira, si és gebradora, pot malbaratar els esforços.
Potser més del que caldria recordo els hiverns garriguencs pendents de la boira, i sempre freds. Hiverns i nadals resseguint els camps d'oliveres, estirant les borrasses, pentinant els arbres per obtenir el seu fruit, omplint els sacs... i al final del dia triant olives, llevant les fulles, ensacant, i duent el fruit preuat al molí. Aquest fred profund, intens, que ens feia dur un calderó amb brases per escalfar-nos les mans, i com miràvem la boira al pla de Lleida, sempre amenaçant amb pujar, engolir-nos, i posar fi a la nostra feina.
Tot i tenir-ho molt present, d'això en fa molt de temps. Com d'altres temps i collites de la terra: la verema, l'ametlla... Potser és un record idealitzat, des que la meva família, instal·lada definitivament a Barcelona, va desistir del conreu de la terra i de la seva possessió, desfent-se'n. Potser aquest treball de la terra i l'espera dels seus fruits s'assembla molt a tota la lluita duta per una terra lliure, per un país pròsper, per un profund amor i respecte envers tot el que ens ha estat donat i que volem preservar...
No recordo res tan intens com aquests nadals plegant olives, sentir la terra sota els peus i els seus fruits a les mans. Terra de secà, dura, menystinguda i tanmateix bella i estimada com un brodat, entre els pins i les serralades, entre camins, esbarzers, masos, pous i silenci. Però també recordo els dies de boira intensa, impossible. Dies inútils, dies blancs, dies abocats a no ser res més que una espera, parèntesis, entre els dies de feina i fruit.
Així ens arriba el cap d'any de 2006 al nostre país, com dies de boira que fan inútil i impossible qualsevol treball. Com un parèntesis, com una espera entre el que volem i podem fer. Un país submergit en una boira gebradora d'un govern tripartit reeditat des de la infàmia i la immoralitat que amenaça de glaçar-ho tot i que no ve d'un silenci, sinó que amenaça amb el silenci i la fosca.
Tanmateix sempre ens llevem amb l'esperança que la boira s'aixequi i ens permeti continuar treballant la terra, recollint els seus fruits... somiant... que les nostres mans s'omplin de veritats i el nostre esforç, malgrat no tenir nom, sigui llavor i tingui veu.
Tant de bò el 2007 ens porti la claror i la serenitat necessàries perquè la nostra terra dongui els fruits i la llibertat esperats pel treball de tants anys i de tantes generacions, i el fred sec i el vent s'emportin la boira i la tristesa d'aquests anys estèrils del tripartit rebatejat com a Entesa, de la seva inútil i mesquina existència i supervivència basada en la mentida i l'estupidesa.
Que Déu Nostre Senyor escolti les nostre plegàries i el clam de la terra i es faci justícia. Que el crit dels patriotes s'aixequi com un salm victoriós i es faci profecia, de nord a sud, de llevant a ponent... visca la terra, mori el mal govern!
I, en qualsevol cas, que el nou any sigui benigne en salut per a tots nosaltres i les nostres famílies.

dissabte, de desembre 23, 2006

Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... Bon Nadal!


D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no. Tanmateix la Providència ha volgut que ara el nostre poble sigui governat pels infidels i acabdillat per un descendent dels almohades que amb tant coratge i sacrifici els nostres avantpassats van poder expulsar aleshores i que és l'origen de la nostra Nació... i evidentment ara fem front un cop més a una altra amenaça de destrucció.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.

dissabte, de desembre 02, 2006

Els sense nom

És curiós. La primera vegada que em sento identificat generacionalment i resulta que sóc, d'acord a la brillant definició del mestre Cardús un "sense nom". Crec que som aquesta generació sense avals ni lligams davant l'horitzó de política miserable i caduca contra la que ens rebelem.

La rebel·lia, com sempre, és cara. Així les coses els sense nom també som en molts casos els sense veu. El mite de la societat civil catalana és una trista ombra messella que malda per fer bondat a l'espera de la sopa boba, les recompenses que la permetin anar fent. Ai si et mous pardalet, sense que jo t'ho digui...

Veig com s'ajup tota aquesta societat, i qui no s'ajup no et mira als ulls, que ens sabem les butxaques triades més d'un cop per fer bullir. I no et dic que no em plagui el que fan ni el que han fet, ni el que he fet, però aleshores no tinc res i res no valc, ni tinc nom, ni tinc veu, ni escoltaràs.

Foc nou! no té nom qui s'exclama, ni és refugi ni és còmplice de silencis a qui mana. Ni s'alimenta amb les molles d'Herodes, ni incrementa els seus sous, ni s'estranya. Sense nom, sense un sol mot que acomiadi el que fou, ni soroll quan cruix aquest gir que fan per endur-se el botí, el nom, i els mots, tan bells.

Sense nom, l'encert de ser com érem, tan sols. I aquest afany per ser encara més forts, en l'incert. Sense nom, sense dreceres ni astúcies sinistres sense ànima. Sense nom, tan sols per dir el que dèiem ja és prou, i es fa remor.

divendres, de novembre 24, 2006

Desconsol

Els pitjors presagis s'han fet realitat. L'amenaça de reedició del tripartit, si sumava, s'ha fet, dissortadament, realitat. Però la nostra dissortada sort no s'acaba aquí ja que Convergència i Unió, la força nacionalista clarament guanyadora de les eleccions a tot el Principat de Catalunya també va optar, com a primera preferència, per formar govern amb els socialistes espanyols.

Des del patriotisme no podem fer altra cosa que lamentar una situació on les dues úniques forces que es proclamen nacionalistes, o sobiranistes, o independentistes, enlloc de buscar els múltiples comuns, i bastir un projecte d'ambició nacional, s'han dedicat a buscar l'aliança per repartir-se el govern amb el socialisme espanyol. Aquesta situació provoca autèntica vergonya nacional.

El nou tripartit, rebatejat amb el nom d'entesa no és cap altra cosa que un mínim comú denominador basat en conceptes com les políques de progrés o la cohesió social. Poc bagatge de projecte per a un govern que ha sumit el nacionalisme en un profund desconcert i desànim. Un projecte de govern que es caracteritza, segons paraules del que serà president, Sr. José Montilla, en la prioritat social davant les desfassades reivindicacions identitàries, que es donen per tancades. Un govern, per tant, mancat de tremp nacional.

No es pot menysprear en cap cas les polítiques nacionals que ERC pugui impulsar des del govern. Hi ha molta feina a fer, i de ben segur que amb les persones adequades es pot fer molta feina, feina molt necessària i que encara està per fer. Això ningú ho dubta i ha de quedar al marge de qualsevol discussió. Com diuen els versos d'en Lluís Llach a Viatge a Itaca

"bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell..."


Però els fets punyents són que aquest govern, com a govern, no ofereix cap perspectiva ni objectiu nacional. Cap altra cosa que l'anar fent des d'on es pugui fer. I amb unes justificacions ideològicament tan febles que encongeixen l'ànim.

Com es pot parlar d'objectiu de cohesió social? Algú pot veure, algú percep que en aquests anys passats hi hagi hagut un problema de cohesió social???

Si d'alguna cosa s'ha acusat CiU és de tebior nacionalista, acusació davant la qual CiU sempre ha exhibit la necessitat de cohesió social. Aquesta cohesió mai ha estat en perill i mai hauria d'haver justificat, ni ara servit, d'excusa per a polítiques porugues ni per rendir-se al xantatge dels descohesionadors. Potser es formen els governs tripartits en escenaris de conflicte social, de greu "descohesió"? En cap cas. Els governs de CiU finalitzen sense cap problema de cohesió social, no és per tant la variable a eliminar. Ningú pot negar, d'altra banda, la contribució del PSOE-PSC a aquesta cohesió i la participació en importants polítiques nacionals, com p.ex. en l'àmbit educatiu. Pero tampoc ningú pot ignorar que aquest partit ha fet de la subvenció de les més tronades folcloritats i de l'enervació dels referents atàvics etnicistes dels ciutadans de Catalunya no nascuts aquí, una permanent amenaça contra la unitat cívica i política de Catalunya. Qui ha encés el foc ara rep el premi del bomber coratjós. Si no hi havia conflicte social en els governs de CiU, no es pot esgrimir aquest argument per per anar enlloc. Excepte que sobre la nostra societat pesi una amenaça de provocar-la per part d'algun o alguns partits.

Els socialistes han controlat els municipis més grans de Catalunya, la diputació més poderosa, els mitjans de comunicació de més abast popular... i aquest control que s'ha exercit amb un discret i mesurat xantatge etnicista i populista ara resulta un argument per justificar les pors per exclouere possibles majories alternatives, nacionals, de govern.

El nou tripartit neix, a més, enmig d'un corprenedor silenci i desànim entre les files nacionalistes, sobiranistes o independentistes -m'és igual el nom-. Mai com fins ara les decisions d'una elit partidista han xocat amb tantes consciències de militants per la llibertat de Catalunya. La distància entre la unanimitat partidista i l'opinió dels batejats com a "sense nom" per Salvador Cardús s'ha eixamplat fins a la desesperació. Només els propis artífex d'aquest pacte l'han defensat en l'opinió publicada, a banda d'aquests actors en primera persona, la resta d'opinadors, des de profundes conviccions sobiranistes, s'ha mostrat perplexa, deprimida, desorientada i/o desanimada. Tot i que des del punt de vista de partit ERC pugui exhibir unanimitat, mai com fins ara s'havia posat de manifest aquesta amarga dissidència independentista i nacionalista davant tot el que està passant.

El forat polític és gran, ja que Convergència i Unió també va apostar en primera instància per pactar amb els socialistes espanyols, menyspreant un possible pacte nacional.

Catalunya no es mereix aquesta situació. I aquest estat de coses no es correspon amb cap projecte nacional. Més aviat és fruit de la simple argumentació partidista i dels vols gallinacis dels actuals referents polítics nacionals. Sens dubte tenim el que sembrem, però crec que Catalunya no es mereix els anys que portem de pactes amb les forces polítiques espanyoles simplement per assegurar quotes de poder als partits, mentre el país se submergeix en la confusió i el desencoratjament. Els governs de CiU amb el PP, els governs d'ERC amb el PSOE-PSC, el frau de l'estatut, les ocultacions de pactes electorals... l'únic que han dut al nostre poble és foscor i desànim.

Ara calia un govern amb ambiciosos objectius nacionals. I no el tenim. I no sembla que el poguem tenir en aquest lamentable estat de les coses. Tenim un govern fet des de ressentiment, a la contra i entre perdedors, vestit amb ropatges d'ideologia progressista desfassada, i que torna a posar en mans del socialisme espanyol els més importants ressorts de l'escàs poder del govern autònom de Catalunya. Un poder que resta en mans, a més, dels principals agents de la involució autonòmica (LOAPA), de les pitjors pràctiques polítiques per a la conquesta del poder (Banca Catalana) i de les més tristes actuacions per minvar els fonaments de la nostra autonomia política, simbologia, etc. La reivindicació d'ERC de quotes de poder estratègiques nacionalment és important, i pot donar fruits, però els ressorts del poder estaran, com ha patit en carn pròpia, en mans del president de la Generalitat.

I tenim també, com a primera força de l'oposició que aspira a "pal de paller" del nacionalisme, una coalició, CiU, que es desviu per pactar amb el govern espanyol i el carrer Nicaragua.

Pensar en termes de futur és igualment desencoratjador. Aspira realment ERC a convertir-se en l'esquerra nacional i substituir els socialistes? Aquest argument és una quimera, no hi ha ni el més mínim indici ni evidència que l'estratègia d'aliances del tripartit hagi provocat el més mínim moviment en aquest sentit. I d'altra banda, què es pretén que passi amb CiU? Si davant un escenari de clara victòria electoral de la coalició nacionalista, es reedita de manera fulminant el tripartit... no és això empènyer CiU cap a aliances que són fatals per al país? Quines alternatives li queden a CiU. Més aviat sembla que es vulgui configurar un escenari de fatalitat aritmètica parlamentària, on només sigui possible formar govern al bloc tripartit, tal i com ja passa a l'ajuntament de BCN. Quins rèdits ha tret ERC d'aquesta política? A la ciutat de Barcelona ERC ha perdut, respecte les eleccions autonòmiques del 2003, el 47% dels vots.

Hom no pot deixar de deprimir-se pensant en els temps polítics que vivim i el desànim que s'estén i es percep entre els nostres compatriotes.

Avui he estat a un acte a l'Escola Industrial, i els meus ulls s'humitejaven pensant en la força i l'empenta de la Mancomunitat, un ni-govern sense res al darrere -només la coordinació de les diputacions- que va ser capaç d'aixecar el país, de modernitzar-lo, de ser un referent en les arts, la indústria, l'arquitectura, l'economia... des d'una profunda reivindicació de l identitat catalana i amb quatre canyes, però aplegant el més important talent que tenia el país aleshores: Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra i molts altres. Encara vivim ara de la feina que fa cent anys es va impulsar des de la Mancomunitat, aquells autèntics líders polítics, culturals, econòmics, etc.

Qui recordarà el govern que ara se'ns ofereix d'aquí cent anys? On està el projecte revitalitzador i modernitzador des del més profund de la nostra identitat? Quina cara posarem quan hàgim de retre comptes davant la història i ens interrogui sobre els nostres governants i un president de la Generalitat que s'amaga en silencis sense anhel i en la buidor de l'absència... un president i un govern al servei de burocràcies partidistes -amb honroses excepcions que confirmen la regla-. Un president investit per una majoria unida únicament per un eix traçat artificialment sobre el panorama polític català per dividir el país entre esquerres i dretes, per atorgar el govern a l'esquerrenositat més buida, casposa i retrògrada. Un president que es presenta davant el seu poble com un buròcrata treballador a qui la fortuna ha ungit per oficiar un funeral.

No hi ha en aquesta anàlisi cap mena de qüestionament del Sr. Montilla pel seu origen. El nacionalisme i l'independentisme estan plens de militants fills de persones d'origen no català. I això no ha estat mai cap problema ni s'ha exhibit com un mèrit per atemorir els adversaris. La integració es produeix amb naturalitat amb la simple voluntat d'integrar-se al país que ens ha acollit o que ha acollit els nostres pares.

Com a patriota, com a patriotes, no podem fer altra cosa que menysprear aquest estat de les coses, i invocar els valors més profunds de la nostra catalanitat per continuar reivindicant un govern català ambiciós, que aplegui les més diverses formes de patriotisme i de talent i que faci de la defensa de la catalanitat i la modernitzacio i el progrés del país l'eix de la seva actuació. Un govern nacionalista, patriòtic, radicalment eficaç, que no tingui altres fronteres que la llibertat ni altres mitjans que la modernització i el progrés en tots els ordres. Un govern hereu d'una història gloriosa en defensa dels nostres drets i de les nostres llibertats, de la catalanitat i d'una ambició silenciosa i extraordinària per ser un país prósper, culte, emprenedor i socialment just. Un govern que honori tots els valors i principis pels que portem tants anys lluitant, fidel a la terra, orgullós del seu poble.

Vull acabar aquest post amb un dels magnífics poemes de Màrius Torres, versos de consol i refugi davant aquests governs que enfosqueixen els nostres més bells somnis i desdibuixen el camí que traçàvem.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, mes prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
(5 de març, 1939)

diumenge, de novembre 05, 2006

DIGNITAT!

Les eleccions de l'1 de novembre no van donar directament a cap partit la possibilitat de formar govern. La falta de majories suficients fa que tot quedi, un cop més, en mans dels diferents partits i a l'albir dels seus possibles pactes i combinacions.

A diferència del 2003, tres pactes s'han mostrat possibles: la sociovergència (CiU i PSOE-PSC), el tripartit (PSOE-PSC, ERC i ICV-EUA) i el pacte nacional i per la dignitat (CiU + ERC).

No cal dir quina és la meva preferència, el pacte nacional i per la dignitat. Dissortadament els que haurien d'haver estat protagonistes d'aquest pacte històric s'han vinclat, d'entrada, per intentar pactar amb el PSOE-PSC. Em sembla una falta de dignitat inconcebible en dos partits que es proclamen nacionalistes, i un d'ells independentista. No vull ni entrar a considerar les motivacions, patètiques, d'uns i altres per perdre el cul d'aquesta manera per pactar amb els socialistes, d'humiliar-se d'aquesta manera. És lamentable i deixa al descobert les nostres vergonyes, la nostra falta de dignitat nacional. Escric això només a partir de les declaracions que s'estan produïnt. També tinc la sensació que una cosa és el que s'està transmetent, el que sabem a través dels media, que pot ser comèdia, i una altra la negociació profunda que hi pugui haver. Però el fet que cap dels dos partits nacionals hagi sortit defensant en primera instància un pacte nacional els deixa tots dos en una posició lamentable.

No sé què acabarà passant. Fins i tot és possible que finalment s'acabi produïnt, per eliminació de les primeres opcions, aquest pacte nacional. Però m'entristeix profundament que això no hagi estat la gran opció i des del primer moment ni per a CiU ni per a ERC, i em desanima molt.

Crec que un pacte nacional és de les poques coses que en aquests moments pot fer remoure les aigües estancades i grises del nostre panorama polític. Per a mi seria un pacte que retornaria la il·lusió, l'empenta i les ganes de fer coses a la majoria dels ciutadans d'aquest país. Hi ha moltes coses a fer i la millor manera de fer-les és amb un pacte d'aquesta naturalesa. Segons les últimes infos, CiU hauria ofert a ERC un pacte amb repartiment d'iguals conselleries per a tots dos partits, i la conselleria en cap. Em sembla una oferta generosa, molt generosa, i que en el moment de fer aquest post em fa mantenir una espurna d'esperança.

Els socialistes també podrien sortir beneficiats d'aquest pacte. Han estat el partit que ha patit una major davallada de tots, i se li han obert ferides importants en el seu electorat, s'han trencat les costures que aguantaven el seu espai ideològic i electoral. Amb un pacte nacional, ni es farien l'harakiri polític que representa la sociovergència ni apunyalarien el seu líder, ZP, amb un pacte tripartit que implicaria amb molta seguretat la derrota del socialisme espanyol les properes generals. Un partit com el PSOE-PSC no pot governar desenvolupant polítiques nacionals coherents, com les que reclament CiU i ERC, no és el seu espai, no és la seva política. I a les proves del resultat electoral em remeto.

Un pacte nacional permetria desplegar en condicions de fortalesa el nou estatut, i desenvolupar polítiques avançades a nivell nacional. El nostre país necessita il·lusió i coratge, unitat i empenta. No podem perdre més temps, cal posar al dia el país a tots els nivells. I cal fer-ho no en clau partidista, sinó de país, amb un sentit profund de país, sabent que tot el que fem ho fem per lliurar un país més pròsper, més avançat i, sobretot, més lliure a les futures generacions. Només els partits que el seu únic objectiu és Catalunya poden liderar aquest procés. Un procés a la força ple d'obstacles, però que requereix d'un gran sentit nacional, de gent amb principis, de valors i de capacitat de sacrifici. Jo estic disposat al que sigui perquè així sigui, a fer tota la pinya que calgui.

Qualsevol alternativa seria d'una profunda indignitat. Pel que fa a mi, alternatives nacionalment menyspreables amb resultats previsibles.

Visca la terra, mori el mal govern!

dimecres, de novembre 01, 2006

... i ser humils


Feliços els humils, perquè d'ells serà la terra...


Ha acabat la campanya electoral i la jornada de reflexió. De vegades visualitzo clarament el xoc de realitats possibles que s'abraonen sobre nosaltres, pobres electors. De vegades penso que guanyi qui guanyi i voti qui voti no passarà res i tot continuarà igual, igual de bo i de penós, igual d'intrascendent, igual d'igual. Però de vegades també penso que no sempre és així, i que algun cop, i sense previ avís, una votació pot girar el destí d'un país, d'un continent, d'un planeta.

Aquest dimecres hi ha unes eleccions al parlament de Catalunya que, d'acord a la meva visió, poden ser molt importants per al nostre futur nacional, poden ser un pols inesperat entre la voluntat de ser i la voluntat d'anul·lar el ser. I això per a mi és totalment trascendent, i supera les dinàmiques partidistes i de govern. No tothom ho veu així, és clar, però aquesta és la meva anàlisi.

Potser tot seguirà igual i cap mal auguri ni cap benaurança faran fila en aquest temps. Però m'hi ha fet pensar molt, en la trascendència dels moments que ens passen desapercebuts, la història d'Al Gore. Vist en la perspectiva dels anys i de tot el que ha passat des que va perdre sense perdre-les les eleccions a president dels USA, aquelles eleccions van ser trascendents, fatídicament trascendents, per al futur del planeta. Tant pel que el seu contrincant tramposament guanyador ha fet que probablement Gore no hagués fet, com, sobretot, pel que s'ha deixat de fer, per les sensibilitats perdudes en les diferents polítiques. I és que no podem saber què podran fer els nostres polítics, però sí podem anticipar quina sensibilitat tindran pels diferents assumptes, respecte les nostres idees.

El discurs de Gore al voltant del canvi climàtic i dels mitjans de comunicació és providencial. Ha esdevingut un autèntic profeta que fa que els humans hàgim de maleir cada dia la trampa que el va impedir ser president. No sabem què hauria passat, però no crec que hagués fet el que Bush ha fet ni que s'hagués despreocupat de la quantitat de coses que ara se'ns presenten davant nostre com una amenaça llargament ignorada. No tinc ni idea, ni m'importen, les polítiques concretes que proposaven aquests dos candidats en aquelles eleccions, però sí es podia veure quines sensibilitats hi havia al darrere de cadascun d'ells.

Per això menyspreo la frivolitat, el menyspreu dels principis i la lògica del concret. Al planeta ens resulta irrellevant una promesa de reducció d'uns determinats punts impositius, o de qualsevol altra política concreta, però ens era trascendent un líder mundial amb la consciència mediambiental i geoestratègica que exhibeix Gore.

I això és aplicable també a qualsevol escala. M'és igual tot això que es cou darrere la política del concret que ignora les sensibilitats i els principis. El país, el nostre futur nacional, no ens el juguem en una mesura més o menys, en un determinat acord o desacord. El nostre futur està en la sensibilitat amb què siguem capaços de governar-nos. Segons quina sigui, així serem, així anirem.

Però avui, jornada de reflexió, he volgut pensar al voltant de les paraules que fem servir i de la intransigència amb què podem plantejar les coses. Això m'ha dut a pensar en les benaurances del Nou Testament... i en el valor de la humiltat, del qual sovint n'estem prou mancats.

"Feliços els humils..." quin gran goig de Déu aquesta afirmació del nostre Senyor, del Redemptor, quina lliçó de veres per a tots nosaltres. Ser humils, fugir de la pressumpció, d'allò que afirmem i pot no ser... Ser humils, penso, sense ser frívol. Quin dificil equilibri.

El nacionalisme català necessita grans dosis d'humiltat, no respecte els qui ignoren, menyspreen o combaten la nostra realitat nacional, sinó entre els qui la defensem. Només així podrem sentir nostra la nostra terra. Humiltat per reconèixer i valorar l'altre, per no menysprear, per construir tot allò que creiem i que volem. Estendre mans, obrir camins, edificar un futur en llibertat i prosperitat.

Faig un acte de contricció sincer, i amb independència del que les eleccions deparin i dels governs que sorgeixin, vull treballar per minvar les diferències que hi ha entre tots els qui estimem tant aquesta terra que volem lliure, que de vegades la passió ens ofusca o ens enerva...

Ser humils per ser millors.

diumenge, d’octubre 29, 2006

Mireu-me els ulls!



Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible

Fa ja alguns mesos, quan es va plantejar quina seria la batalla entre els diferents candidats a les eleccions de la tardor, que vaig escriure un post dissortadament vaticinador del que acabaria passant i està passant.

Després de la fatídica i irresponsable aventura del tripartit, quan es va saber que en José Montilla seria el candidat del PSOE-PSC, vaig escriure que les eleccions del proper 1 de novembre serien una lluita terrible entre la catalanitat i l'espanyolitat, entre Catalunya i Espanya. I vaig pronosticar quines serien les aliances finals d'aquesta batalla: la sol•litud del nacionalisme convergent contra l'aliança indigna del tripartit, de l'antic i del futur. Perquè si una cosa estava clara llavors per qui no es volgués enganyar, i a pocs dies de les eleccions ja és totalment transparent, és que les forces del tripartit reeditaran aquest govern pervers excepte que l'aritmètica parlamentària, el poble de Catalunya, els ho acabi impedint. I això només ho pot impedir Mas i CiU.

Sincerament, això és el que desitjo i en això confio. No he votat mai Convergència i Unió, però ara ho faré. I tot i desitjar no haver-ho de fer més, perquè no defensen el país que somio, ara ho faré amb el convenciment de que és el vot millor per al meu país, i que hi estic, per patriotisme, obligat. El projecte i les polítiques de CiU no són les meves. Però el que està clar és que el país del tripartit tampoc no és el meu. El país de Montilla, Espanya, no és el meu. I una Generalitat de Catalunya presidida per un espanyolista, amb el recolzament d’un independentisme retòric i els ecosocialistes, tampoc no és el meu govern, si se'n pot dir govern

Vull somiar el demà
Sense la nosa ni el pes
D’un vent caduc
Que entela els ulls
I els lleva força i delit per lluitar

Crec i he lluitat des de sempre per una Catalunya lliure. I em dol enórmement que tants anys i tantes lluites s'aboquin pel retòrico-independentisme al sac de l'espanyolisme més ranci que representen Montilla i el PSOE-PSC.

Ara és un moment especial d’aquests en què cal compartir la trinxera amb gent que no pensa com tu, però que està en la mateixa guerra, la defensa de la catalanitat davant l'espanyolisme. Com el 1714, quan els diferents gremis lluitaven baluard per baluard en la defensa de Barcelona i les llibertats de Catalunya, com el 1938, quan catòlics catalanistes i faieros compartien trinxera a la Batalla de l'Ebre per evitar la derrota davant el feixisme que amenaçava anorrear el país i les llibertats. L'1 de novembre ens planteja novament la necessitat de sumar esforços per guanyar la guerra. Després ja cadascú defensarà el seu model de país, el país que volem. Però primer cal que hi hagi país. I un nou govern tripartit és el no-país, la humiliació i la derrota nacional a les nostres pròpies mans. Lliurar les nostres depauperades institucions a l'enemic amb els nostres propis vots, amb plena consciència.

Mas i Convergència i Unió representen en aquests moments, i sento la ferida en dir-ho, l'única esperança del nacionalisme català, de molts dels que somiem amb una terra lliure, amb el país pròsper, just i en llibertat pel que tants patriotes catalans han combatut al llarg dels segles.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
Ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
Que creure i esperar la nova arquitectura
Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Montilla i el tripartit representen la desfeta nacional, la rendició incondicional al govern espanyol i el PSOE, la conversió d'una nació que resisteix i vol ser en una regió que s'humilia.

Serem només si el coratge
Ens fa anar més lluny d’aquí

Per ser cal tenir voluntat de ser. I ara més que mai ens cal, sobretot, voluntat de ser. Salvem primer la voluntat de ser, la voluntat nacional, i després que cadascú defensi com ha de ser aquest país, la nostra nació. Però el dia 1 de novembre cal, de totes totes, evitar que els nostres vots legitimin la nostra liquidació, esdevinguin un trist, covard, epíleg nacional.

Vull ser, per damunt de tot vull ser. No s’hi valen partidismes, ni estratègies miops, ni frivolitats. O demostrem que volem ser o deixem de ser. No hi ha zones grises, ni ningú pot crear-les per refugiar-s’hi.

Per això votaré per primera vegada CiU i confio en una victòria de n'Artur Mas que faci impossible un nou tripartit. L'endemà, salvat el país, demostrat un cop més que volem ser, respirarem, i possiblement comenci a criticar, sense prejudicis, les polítiques de CiU, que ja sé que no m'agradaran. Però com a patriota em sentiré orgullós d'haver estat on calia quan més falta feia, sense amagar-me, sense cap por del “què diran”.

Però també em sentiré generacionalment orgullós. Crec que mai fins ara la meva generació no havia hagut de fer front a un desafiament semblant, i quan aixeco el cap veig que majoritàriament som on hem de ser. Una generació desacomplexada, alliberada de prejudicis, amb voluntat de ser i de victòria, sense testimonialismes ni marginalismes, una generació de patriotes per guanyar la llibertat, el gran repte. La generació Catalunya.

Tot el que m’espera és el misteri d’un gran mar llunyà
I un horitzó sempre distant
Que amb tu serà molt més clar

dissabte, de setembre 23, 2006

La ciutat perduda (IV)

Són les festes de la Mercè. Festa Major de Barcelona. Podrien ser les festes majors de qualsevol lloc, res no fa veure, res no diu, res no les fa viure com les festes del cap i casal, de la capital de la nació catalana.

Dos elements concentren l'atenció enguany. El primer, que els estúpids de l'Ajuntament han portat a fer el pregó una persona sense res a dir, sense res a veure amb la ciutat i a sobre sense poder fer el ridícul en la nostra llengua. La pregonera d'enguany sublima la tonteria del tripartit municipal, aquesta buidor, aquesta relliscosa manera de veure i entendre la ciutat, com si no fós res, com si no vingués d'enlloc, com si no tingués on anar.

Segon, la programació musical. L'ajuntament concentra els actes festius de divendres a diumenge, amb un epitafi piromusical dilluns. No estaran contents si no baten algun record d'assistència, aquesta serà la mesura del seu èxit. La programació, de funcionari espanyol. Sense ànima, sense esperit, sense saber el què. Bé, això no és del tot cert, és una programació feta des de l'autoodi, des del menyspreu més absolut als grups i cantants que s'expressen, naturalment, en la nostra llengua. Així, al BAM, la programació nocturna festivalera, la presència catalana es redueix a tres grups, dos dels quals portats per promotors privats, no per l'ajuntament. En general, és probable que la presència de grups catalans no superi el 5% de la programació de les festes. La llengua àrab o alguns dialectes africans tenen una presència major, o poc hi falta.

Res d'això és nou. Ve de lluny i anirà més lluny si no acabem amb el tripartit municipal. La presència d'ERC al govern municipal és patètica, no serveix de res, no se sap quin model de ciutat tenen, són incapaços de defensar els més elementals i mínims valors de catalanitat que correspondrien al Cap i Casal. La presència d'ERC al govern municipal és tan supèrflua i gratuïta, tan intrascendent... que si algun dels alcaldes republicans de la ciutat aixequés el cap no s'ho creuria, se n'entornaria al forat per no plorar.

La ciutat agonitza, i tanmateix la majoria dels ciutadans semblen encantats d'haver-se conegut, en una estúpida deriva cap al no res, cap a la fosc i la buidor més absoluta. La ciutat ja no pot oferir res i no ofereix res. Preus abusius arreu, serveis públics patètics, intrascendència econòmica i industrial. La ciutat s'aixeca presonera cada dia del pensament més sectari i perillós del país, d'aquest progressisme absurd que no ofereix res i només es dedica a crear problemes i debats dantescos, surrealistes, per a la que hauria de ser la capital d'un país civilitzat.

I tanmateix la ciutadania sembla com hipnotitzada per aquesta buidor, per aquesta fosca que ens condueix al no-res. Aquí s'ha aplaudit als okupes, s'ha fet claca dels comportaments més incivics, s'han ignorat les necessitats industrials i de desenvolupament de la ciutat, s'ha menyspreat els problemes gravíssims dels ciutadans, amb prepotència i superioritat, temes com l'habitatge, el transport, la seguretat, el soroll, la qualitat de vida... han esdevingut morralla indesitjable per a aquesta colla d'estúpids del tripartit municipal.

Sóc pessimista, perquè tampoc veig ni sento cap discurs potent i sòlid per retornar la ciutat perduda als seus ciutadans i redreçar el seu rumb.

diumenge, de setembre 17, 2006

Visca el Sant Pare Benet XVI!!!

La internacional islamista ha proferit com una jauría en tota mena de gravíssimes desqualificacions, insults i amenaces contra el Sant Pare Benet XVI (a la imatge, l'escut papal de Benet XVI). I les societats occidentals assistim, un cop més, impàvides i atemorides a la barbàrie que propaguen des de les seves mesquites i palaus.

Aquí hi ha vàries coses a tenir en compte i analitzar.

Primer de tot, el poble de Déu i molt especialment els catòlics, que creiem en la transmissió divina de la missió papal, des del Crist, quan diu a Pere "tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església" hem d'estar i estarem sempre al costat del Sant Pare. Cap fisura, cap dubte.

Segon, les paraules de Benet XVI són sàvies, plenes de coratge evangèlic i d'acord amb la missió de pastor del Sant Pare. El cristianisme és la gran força inspiradora de la civilització occidental, i davant les amenaces contra tots els valors cristians i humans que representa l'islamisme, les paraules del Sant Pare són imprescindibles.

Tercer, amb independència fins i tot de que les civilitzacions occidentals professem una fe més o menys intensa, o que sigui inexistent, les paraules del Sant Pare són un bàlsam intelectual i una guia ineludible perquè sapiguem valorar i defensar amb coratge no només els valors de la fe, sinó tot allò que conforma els valors de la nostra civilització, que és el que directament ataca, menysprea i vol destruir l'islamisme.

Si l'islam planteja la seva fe com un combat contra tots els valors de la societat occidental, i no només la seva fe, tindrà batalla, i tornarem a guanyar, costi el que costi i davant qui sigui.

La Terrazza!!!!

Aquesta nit he anat a la Terrazza amb una amiga eivissenca. Per a mi és la millor discoteca de Barcelona. Al Poble espanyol, en el que representa una possessió mallorquina... una discoteca a l'aire lliure, amb un pati central amb palmeres i altres arbres... un autèntic luxe per a una ciutat com Barcelona acostumada en excés al cutrerio massificat. Un indret privilegiat, singular, una música sempre boníssima i rabiosament actual... Un lloc on gaudir plenament de la nostra cultura mediterrània i de la seva vessant més sensual, més edonista.

Terrazza dels somnis que fan que les ciutats tinguem coses bones i diferents a oferir i per gaudir-ne. Un lloc pensat per gent d'aquí i per a la gent d'aquí, però on s'hi pot trobar gent d'arreu.

Fa anys hi anava molt i m'ho he passat sempre molt bé. Ara ja no surto tant, i els dos últims anys hi anat poquíssim, un parell o tres de vegades. Els ambients canvien (jo també he canviat), però encara et trobes amics i guapes conegudes o per conèixer i encara et fa sentir únic: per la ciutat, pel clima, per la bellesa i perquè hi hagi gent com la de Night Sun Group capaces, amb aquest bon gust, estil i motivació, de fer-nos-ho passar tan bé.

L'ajuntament, tan preocupat de collonades i tan indiferent al benestar dels barcelonins, hauria de premiar i considerar com es mereix un espai com La Terrazza, que és IMPOSSIBLE que destorbi ningú, que té una gestió modèlica i que permet gaudir de les llunes d'estiu i de la torbadora bellesa de les noies com enlloc de la ciutat.

Molts anys i bons a la Terrazza i a la gent de NSG!

dissabte, de setembre 16, 2006

La generació perduda

(publico aquest article imprescindible del blog del gran Salvador Sostres http://www.salvadorsostres.com/, no li he demanat permís, però com que l'he copiat íntegrament crec que no hi haurà problemes. És una missió trascendent donar a conèixer el talent, l'art i la virtut)

Ara en tenen prop de 60, es diuen a ells mateixos intel•lectuals però ningú més no els identifica com a tal. Barcelona entre Pedralbes, Sant Gervasi i Sarrià. Primer van ser comunistes i el mur va caure amb totes les seves falsedats, amb tota la misèria i els cadàvers que havia causat. Després van ser antifranquistes de reunió clandestina i taller de propaganda, però a Franco no van ni bufar-li. La gran novel•la que tenien al calaix per culpa de la censura va acabar desfent-se quan arribà la democràcia i vam poder llegir-la. Després anaren contra l’OTAN però al final van claudicaren. Van ser antiamericans però amb Milòsevic una cosa marron i tova els va caure a les calces. Renegaren de la moda, per frívola, i es tornaren frívols. Adoraren Sartre i al final era un fill de puta, feren cançons per la Winnie Mandela i bé, no han sortit mai a disculpar-se, però la vergonya que devien passar va haver de ser bonica. Barcelona va ser la ciutat que més diners envià a l’Arafat i ara ja sabem que no era la solució sinó el problema. La lliçó del Fòrum que van voler-li donar al món va acabar en desastre, Bush va guanyar la reelecció, Ratzinger va ser escollit Papa i Zapatero va tornar a enviar tropes a Iraq i fins i tot al Líban tot just ara. La traca final l’ha protagonitzat l’heroi local, Pasqual Maragall i Mira. Ells mateixos han hagut de reconèixer que ha fet el ridícul de la manera més salvatge, i han donat per bo que els sociates espanyols l’hagin enviat a casa. Els murs han caigut, les teories han fracassat, els intel•lectuals s’equivocaven i el partt polític que fundaren és ara una sucursal més d’Espanya. I tot allò que un dia somiaren, tot aquella il•lusió, tot aquell món d’intel•lectualitat i progresia; tota aquella superioritat, tota aquella fantasia ha quedat avui reduïda a una bata blava i el llapis a l’orella, aquí les epilideidis i allà els minipímers, segona nau a la dreta i pregunti per l’encarregat Pepe Montilla.

dissabte, de setembre 09, 2006

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI!!


11 de setembre del 2006. La meva nació recorda un cop més la fatídica data de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

No puc deixar d'imaginar, de pensar, què hauria estat de la meva vida, de la vida de les persones que estimo, de ser encara un país normal, no subjugat al domini espanyol. Fa tants anys que patim el domini espanyol que fins i tot de vegades perdem la visió de l'esclavatge que patim.

El que més m'agrada del meu poble és la voluntat de ser. Per sobre de qualsevol circumstància o situació, la nostra voluntat de ser roman. Voldria que tinguéssim més coratge cívic, polític, nacional. Que sapiguéssim defensar amb més fermesa els nostres drets manllevats, que tinguéssim prou coratge i valentia per situar-nos un cop més com una nació entre les nacions lliures, i no com ara, com una miserable comunitat autònoma enmig de l'imperialisme espanyol, feixista, camuflat entre el talante i els bigotis dels militars colpistes.

No n'hi ha prou per tant amb ser una nació, amb tenir una llengua i cultura pròpies, ni amb la voluntat de ser, ni amb l'èpica lluita del nostre poble per la llibertat i la dignitat democràtica. Res d'això és prou. Si no som un estat, ens diuen, no som res. Per això, en la vespra de l'Onze de Setembre del 2006 reivindico, demano, eixigeixo...que jo també vull un estat.

Jo també vull un estat. Un estat català, un país pròsper, lliure i democràtic.

Visca la terra!

divendres, de setembre 01, 2006

La ciutat perduda (III)

L'agost toca la fi i s'esmuny entre els nostres dits com un sospir. L'agost és la ciutat estranya, desconeguda. L'agost és l'absència de la ciutat. L'agost és la ciutat d'absències. Des del balcó d'aquests dies pregoners de retorns la ciutat reprèn una quotidianitat salvatge que ha abandonat sense voler-ho durant unes setmanes. He vist aquest agost intrascendent que ens oferia una ciutat asimètrica, amb barris i places buïdes, solitàries, desitjoses, i un centre i barris marítims populosos, plens de gent i de soroll.

He travessat a peu la ciutat des de la plaça Lesseps fins la Barceloneta, relliscant pels carrers dels diferents barris com una ombra, absent de la seva realitat, observant simplement el seu pols. M'ha ofert carrers i places semibuits, silenciosos, tranquils. Botigues tancades i tràfec cadenciós, silent. L'esperit de la ciutat que fou planava i abocava les façanes esgrafiades, el veïnatge, el tracte afable dels cambrers a les terrasses, la conversa de veïns al recer d'ombres i una intensitat de ciutat insòlita la resta de l'any.

En arribar a la Plaça Urquinaona el tràfec humà i motoritzat s'ha fet més intens, i la plaça de la catedral esdevenia una frontera entre la ciutat de sempre i la ciutat dels turistes, que tot ho omplien. Tanmateix el capvespres s'ha mostrat benevolent i ens ha obsequiat amb una fresca i un silenci també insòlits per a aquests paratges de fotografia obligada, d'estàtues humanes, de fonambulistes de la vida i l'espectacle de carrer, dels músics espantosos vora les terrasses i d'aquesta humanitat viatgera que de tot se sorprèn i admira sense saber de res ni perquè.

Més avall els carrers s'han econgit davant una marea humana que els envaïa i establia un nou domini, una nova colonització, una nova frontera respecte la ciutat perduda, que ignoren. Tocant el mar la ciutat es fon, perd el seu noble nom i es converteix en un objecte de souvenir de sol i platja, només habitat per passavolants de banyador i xancleta, també descalços, i agressives columnes de cicloturistes travessant els passejos o d'skaters filmant-se aprofitant qualsevol element del mobiliari urbà.

La Barceloneta s'ha fet fonadissa en aquest eixam humà lloretitzat. Les terrasses dels tinglados han esdevingut terrasses de negocis de pakis que criden sense cap gràcia els vianants perquè s'asseguin a prendre-hi alguna cosa, quasi per obligació.

La fugida de la ciutat de sempre és palesa en els locals de sempre tancats per aquestes dates. Abans no ho feien, però ara és inútil resistir-se a l'absurd. No té cap sentit ser en la ciutat que no és.

Fins i tot, enguany, n'ha fugit l'alcalde, expulsat pels seus, per la seva secta. Des que es va poder votar, la secta ha governat la ciutat, i, després d'encerts i injecció d'il·lusió, van convertir el somni dels ideals de la ciutat perduda en una ciutat perduda per a sempre, en una ciutat desdibuixada, buida, ombra, absurda, desgovernada i absent de la seva pròpia història i ciutadans. Una ciutat sense rumb entregada a la cobdícia del rècord turístic i el vampirisme.

He pujat les escales del pis que deixaré en breu. Just en aquest moment que les platges s'han buidat i la marxa nocturna no s'ha engegat... la ciutat reté un instant d'intensitat urbana bellíssima. He recordat els carrers i les ciutats que no esperen grans coses, ciutats de silenci on les tardes reposen... i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes.

La ciutat perduda. Com els prestatges buits del meu pis que esperen la mudança.

dimecres, d’agost 23, 2006

LAPORTA PRESIDENT!

Joan Laporta ha tornat a ser proclamat president del FC Barcelona. Ha estat l'únic que ha recollit les signatures necessàries. I d'aquesta manera esdevé novament president de la primera entitat del nostre país. Després de l'estúpida maniobra jurídica que ens va dur a un atzucac jurídic per culpa d'uns mals estatuts i en contra del sentit comú, els socis hem donat novament i de manera massiva la total confiança, sense oposició, a Joan Laporta, la seva junta i el seu projecte, que és el nostre.

Finalment cap dels telepredicadors, telecrítics i telecastatròfics no va gosar plantar cara i presentar-se a les eleccions, com a mínim intentar-ho. Què podien realment oferir al soci? Les mentides, insídies i discurs catastròfic que dia a dia proclamen són massa bèsties perquè, a l'hora de la veritat, la gent els hi dongués crèdit. Vist que el club a nivell esportiu, social, de gestió i de país està en el moment més brillant de la seva història. Així les coses només un parell d'outsiders van intentar recollir les signatures necessàries, fracassant estrepitosament.

Joan Laporta de nou president del Barça. Un Barça que ha fet cada dia més gran i més triomfant. Joan Laporta és un dels actius més importants que té el nostre país. El que està fent al Barça, la modernitat i eficàcia de la seva gestió, la vocació de guanyador, el desacomplexament absolut i la llunyania dels seus discursos i acció del patètic victimisme que patim al nostre país... el converteix en una esperança perquè el nostre país tingui al seu capdavant gent amb les idees clares, desacomplexats i eficaços.

Visca Joan Laporta, visca el Barça i visca Catalunya!

dijous, d’agost 10, 2006

Israel i jo


Israel té una cosa: no deixa indiferent. O hi creus o no hi creus. O s'accepta el seu dret a existir o es combat. Bé, segurament a un nivell superficial no és tan negre i blanc, però en el fons sí que ho és. És cert que hi ha molts defensors d'Israel que han o hem vist trontollar la nostra fortalesa perquè en els últims anys potser no s'han seguit les polítiques més inteligents, o com a mínim això ens ha semblat des de la distància.

Però cal creure en Israel i en el seu dret a existir. No sempre ho he tingut tan clar. Però em vaig submergir en lectures diverses sobre la epopeia de la creació de l'estat d'Israel, i la seva gesta defensant-se només néixer de tots els seus veïns àrabs que volien aniquilar-los, llençar-los, literalment, al mar. Com a cristià, com a catòlic, són moltes les coses que em separen d'Israel. Pero em commou la seva fe introntollable que els fa ser un poble. M'ha commogut també la seva dissortada història, la seva expulsió de la seva terra i la seva condició de poble pària, errant, pels confins de la humanitat... i el seu dissortat destí de ser sempre perseguits i culpabilitzats de tots els mals que afectaven les societats on vivien. No és el moment de fer un repàs de les persecucions i progroms allà on les comunitats jueves han estat establertes, tant els askenazis com els sefardís. Però el cert és que aquestes implacables persecucions tenen la seva més cruel i esgarrifosa culminació amb l'Holocaust.

La seva història, els seus progroms, l'Holocaust i, tanmateix, la seva indefallible voluntat de ser fan de la creació, el 1948, de l'Estat d'Israel, un acte de justícia poètica històrica, única, emocionant.

És ben cert, però, que la creació de l'estat d'Israel va tenir conseqüències injustes envers els palestins. Però aquestes conseqüències van ser més una sensació que una realitat, car Israel no volia ni l'expulsió dels palestins (la prova està en els milers de palestins que tenen tots els drets dins l'estat d'Israel) ni el conflicte amb els veïns àrabs. Però molts dels palestins i la totalitat dels veïns àrabs van entendre aquella proclamació com una declaració de guerra. I des de llavors han proclamat arreu la seva voluntat d'exterminar Israel, de llençar els jueus al mar. I des d'aquell mateix moment s'han succeït guerres que sempre han tingut un mateix denominador: Israel s'hi ha jugat sempre la seva existència, mentre els veïns àrabs s'hi jugaven només el que volien, mentint, soflamant, enganyant els seus pobles i el poble palestí.

En els anys de l'oprobi i la vergonya de l'Holocaust el Gran Mufti de Jersulem alimentava l'odi contra els jueus que arribaven a la seva terra mentre es passejava amb cotxe blindat i una armilla antibales regalades per Adolf Hitler. La persecució nazi i feixista a Europa contra els jueus i l'exaltació islamista al Pròxim Orient contra Israel beuen de les mateixes fonts i comparteixen els mateixos objectius d'extermini. No seria just afirmar això sense esmentar també que en moltes societats àrabs els jueus han gaudit de benestar i respecte. Però el cert és que hi ha una connexió exarcebada entre el fanatisme nacionalsocialista i el fanatisme islamista. Connexió de persones, de projectes i d'objectius. Connexió esgarrifosa a hores d'ara per la voluntat d'anhilament del governs fanàtics islamistes com Iran, com Hezbolah, com Hamàs, com Al quaeda.

Israel esdevé així la prova del nou de la nostra llibertat, entesa com a bé suprem, entesa com a combat al fanatisme liquidacionista. És la nostra primera frontera contra el fanatisme i la voluntat d'acabar amb el sistema de vida i l'escala de valors occidentals.

La lluita d'Israel per la seva existència és una lluita que hauria de comprendre tota la humanitat, és una lluita poètica, increïblement lírica. Mai un poble ha representat tant per a tots nosaltres i mai la llibertat i la dignitat democràtica, d'homes lliures, ha tingut un camp de batalla tan evident com Israel.

Els soldats del Tsahal que lluiten arreu de les fronteres sempre amenaçades d'Israel són la frontera de la nostra dignitat democràtica, no som nosaltres, que contemplem el seu sacrifici des de la covardia, però que també endevinem la costosa pàtria de la llibertat i la humiliació i vergonya de la nostra inactivitat, del nostre conformisme, de la nostra comoditat a qualsevol preu. Som nosaltres qui hauríem de combatre per recuperar la dignitat i proclamar que mai més romandrem indiferents al feixisme i l'Holocaust.

Per això de jove vaig voler conèixer l'experiència dels kibbutz, per això sempre he pensat que haig d'estar al costat d'Israel. Per això rendeixo tribut, admiració i proximitat a tots els joves i reservistes del Tsahal. Serem en cada mirada seva sobre el fanatisme, en cada camí que protegeixin, en cada nit i en cada matinada que vetllin per nosaltres en la intempèrie de les muntanyes i deserts que envolten Israel. Shalom!

divendres, d’agost 04, 2006

Viure, viure... jo viuré...

Se m'acaba el contracte de lloguer del pis on he estat vivint els darrers 10 anys. No hi ha cap possibilitat de renovació: em demanen una xifra astronòmica.

Des que he sabut que hauré de deixar el pis m'ha envaït una estranya sensació de pena i una frenètica activitat a la recerca d'un nou pis que pugui comprar. Tinc pena perquè durant 10 anys he gaudit d'un pis magnífic, on he estat molt feliç, i d'un barri i d'una gent que sento com a part intensa del meu paisatge vital. I ara ja no puc continuar al barri... els preus són impossibles. He vist que els lloguers han pujat tant que pràcticament no hi ha diferència amb la compra i amb una hipoteca. I m'he llançat a la recerca d'un pis que pugui comprar i on em senti de gust, diferent d'on sóc ara, però que també em satisfagui.

I en aquesta recerca m'he donat de morros amb una realitat cruel. Malgrat tenir un bon sou, crec que bastant per sobre de la mitjana, em veig incapaç d'arribar als preus de la vivenda en oferta que em podria plaure. No busco cap cosa de l'altre món: un pis d'uns 60 m2, amb dues habitacions i on pugui entrar-hi a viure, ja perquè sigui d'obra nova, ja perquè estigui adequadament reformat i actualitat. Però no trobo res. Visito els pisos, amb el pensament... si aquest m'agrada i me'l quedo m'hipoteco fins les celles de per vida... però en veure'ls se'm cau l'ànima al terra. M'haig d'hipotecar de per vida per un pis que no em desperti el més mínim entusiasme, que no m'engresqui gens ni mica? No vull. I no volent, vaig veient pisos que descarto i em sento exclòs. De tota la informació de pisos que m'arriba la meitat estan totalment per sobre de les meves possibilitats... i l'altra meitat per sota de les meves expectatives i dignitat.

L'estreta franja entre ambdues meitats que visito i per la que m'interesso acaba sempre en frustració, en decepció.

Penso que comprar un pis "decent" no és en aquests moments una operació possible per a un single, per més bon sou que tingui. Els pisos que podria comprar no em desperten el més mínim entusiasme, en cap cas, en cap visita m'ha vingut el pensament que desitjo de "aquí estaré bé".

Pel que he calculat que puc pagar i hipotecar-me no trobo cap pis a BCN. He mirat fora de BCN, i hi ha coses, però viure fora de BCN altera tan profundament el meu estil de vida que ho descarto. Altra cosa fora que visqués amb parella. No només perquè augmentarien les meves possibilitats de comprar un pis decent a BCN, sinó perquè també s'aixamplaria el perímetre on podria residir. No és el mateix el way of life d'un single que amb parella. I pel preu d'un pis indecent a BCN es poden trobar pisos molt interessants fora de BCN, cap al Maresme o cap al Garraf.

Em pregunto com la nostra societat pot assumir els preus als que han arribat i s'ofereixen els pisos. Si el meu sou, que està per sobre d'una parella de mileuristes, no em permet aspirar a un pis que m'engresqui, que em motivi... i ja descarto més de la meitat de les ofertes pel seu preu astronòmic... qui i com hi pot fer front? Tanta gent amb tants diners hi ha a Barcelona?

A més, cada cop que visito un pis, veig les pors que sobre els problemes de convivència a què potser ens hem d'afrontar: pisos patera, veïns insolidaris... i veig de nou el gran problema del nostre país, de desprotecció de les classes mitjanes. Res afavoreix la gent normal que compleix la llei... molt sovint veus en les cares dels venedors la selva urbanística i convivencial que ens envolta, i en la que només es mouen amb soltura els rics i els caradures...

dissabte, de juliol 22, 2006

Ara més que mai, visca Laporta!!!!

Els miserables habituals, els ressentits, els frustrats, els aixafaguitarres... han aconseguit finalment imposar un qüestionable criteri jurídic sobre la data de les eleccions al Barça, que s'hauran d'avançar.

En un altre post vaig parlar que en el món barcelonista es produeix una sublimació del cretinisme català. I la situació creada és un exemple evident del mal que aquests cretins poden arribar a fer.

Jurídicament estàvem davant un atzucac jurídic, una col·lisió de drets i d'articles dels estatuts del club, que admetia diferents interpretacions, però que els cretins habituals i el jutge han optat per la més ofensiva al sentit comú.

Els estatuts del club proclamen que els mandats de les juntes són de quatre anys. En un altre desafortunadíssim article s'estableixen uns jocs de terminis que de considerar-se estríctament, col·lisionen amb aquest dret reconegut als mateixos estatuts i general en qualsevol sistema democràtic. A més a més un altre article estableix el període per celebrar les eleccions. En la sortida judicial de l'atzucac jurídic s'ha pres en consideració l'article que estableix unes regles antidemocràtiques de mesura de mandats, i s'obvia el dret prevalent de mandats de quatre anys, i obliga a vulnerar l'article que estableix els períodes electorals.

D'aquesta manera, els miserables han aconseguit una victòria pírrica contra la marxa triomfal del projecte d'en Joan Laporta. La resta de miserables ràpidament han sortit a proclamar el seu ressentiment i les seves frustracions i a mirar de guanyar antidemocràticament el que els socis del Barça amb excel·lent bon criteri no els hi van voler donar. Així, els senyors Minguella i Majó ja es postulen de candidats i han iniciat una orgia de desqualificacions i atacs a la marxa del club que insulten la inteligència.

Joan Laporta va rescatar un club en fallida total, econòmica, social i esportiva. I en tres anys ha aconseguit tirar endavant un projecte engrescador, catalanista i triomfant. La gestió del club és modèlica. El creixement i projecció social, imparable. I esportivament podem estar vivint un dels moments més dolços i més triomfals de la nostra història. En tres anys hem fet un equip potentíssim, que ha guanyat amb autoritat dues lligues i una Champions League (la segona en la nostra història). La gestió discreta, allunyada dels conflictes on estàvem instal·lats, eficaç i moderna és la garantia de molts anys d'èxit. Aquesta és l'autèntica dimensió de l'èxit de la gestió d'en Joan Laporta i de la seva junta. Òbviament que també s'han comès errors, o s'han pres decisions que no ens plauen a tots per igual, jo assenyalaria, per greu, la distribució de les entrades de la Final de la Champions, o el paper del sr. Echevarría, o fins i tot que no s'hagi avançat més en la depuració del club i en una major democratització, que inclou la modificació dels estatuts. Però tot això és irrellevant davant una gestió espectacular...

I tanmateix, això que ho veu tothom, no ha evitat que apareguin els de sempre a emmerdar-ho tot, a buscar problemes on no n'hi havia, etc.

Com que malgrat tot sempre cal ser optimista, confio que aquesta barbaritat democràtica i jurídica permeti a Joan Laporta i el seu equip obtenir un massiu suport social perquè puguin continuar amb la seva feina.

Mai com ara hem tocat el cel amb les mans, i és el moment d'escombrar els miserables de sempre que no descansen en el seu intent de rebentar-ho tot i d'intentar que el club torni a arrossegar-se per la merda i la decadència de les juntes pre-Laporta.

Laporta i el seu equip han estat un regal del cel, una bendició, un miracle. Des d'aquí tot el meu suport entusiasta. La seva gestió, com el Barça, trascendeix els límits del Club i és un mirall del millor del nostre país i de la seva ambició. Visca Joan Laporta, visca el Barça i visca Catalunya!

No podran amb nosaltres. Guanyarem!!!

Israel: guanyar la història i la llibertat

El que avui és fàcil i políticament correcte és ficar-se mocadors palestins al coll, denunciar les barbaritats que l'exèrcit israelita comet arreu i assenyalar-lo com un monstre sense compassió capaç de les respostes més desorbitades i desproporcionades als atacs que rep.

Jo no hi estic d'acord. Penso que és una frivolitat del progressisme més tronat i fanàtic exhibir-se amb mocadors palestins, que Israel té dret a la seva defensa i que la mesura de la "proporció" no ha de mirar-se amb un ull tapat, sinó advertint la seva soledat física, geogràfica, i l'entorn de creixent fanatisme islamista.

El debat d'aquests dies i l'alineació d'uns i altres en relació al que està passant té, com sempre en aquest debat, un únic desllorigador i una única explicació que fonamenta les diferents postures: Israel té dret a existir, sí o no.

Els qui pensen que no miren exclusivament amb l'ull àrab i islàmic, i condemnen tot el que Israel fa, proposa o defensa; si més no són incapaços de veure la magnitud dels reptes defensius en la seva permanentment amenaçada supervivència. Els qui pensem que sí té dret a existir som els únics que critiquem el políticament correcte, l'ètica d'aparador i la política dels senyors perfectes amb receptes inqüestionables i irrefutables, i de tan fàcil aplicació que només una ment perversa les pot evitar. Tenint en compte que aquestes receptadors mai n'han encertat ni una, és un bon motiu per qüestionar-se el seu plantejament...

Que Israel està actuant amb duresa és evident. Que en la seva duresa comet barbaritats i injustícies que tots els que estimem el poble d'Israel preferiríem que no es produïssin mai... també.

Però manipulen els qui parlen de desproporció. Israel sap molt bé quines són les proporcions i les desproporcions. La seva existència és un exercici continu de fe en el seu poble i del triomf de la voluntat, d'una voluntat extrema i formidable per ser, per existir.

Jo vull que es trobi una solució per al poble palestí, que també té dret a existir i que pateix una situació injusta. Però aquest dret palestí no es pot fer contra Israel. I la supervivència d'Israel és permanent qüestionada i amenaçada, i només la seva fortalesa, espiritual, col·lectiva, i a hores d'ara militar, garanteix que no siguin, un cop més, massacrats, exterminats, esborrats del mapa. La seva determinació per ser i la fortalesa del Tsahal (exèrcit d'Israel) són les seves úniques garanties d'existència.

La proporció de la reacció d'Israel no és mesurable simplement agafant fets aïllats, com p.ex. el segrest de soldats. Les proporcions de les reaccions d'Israel estan condicionades per la seva situació d'aïllament físic i geogràfic espectacular, envoltats d'enemics ferotges i fanàtics disposats a cometre -i cometent- les més grans massacres i barbaritats entre víctimes civils, dones, nens, etc.

Israel necessita actuar amb contundència i determinació per garantir la seva supervivència, com a poble i com a estat. Els palestins han donat el seu govern a Hamàs, que nega el dret a l'existència d'Israel, en un retrocés tràgic per al poble palestí, després que l'OAP, fa uns anys, reconegués Israel i eliminés del seu ideari l'objectiu de "destruir Israel". En un context, a més, on Iran es presenta com un país en permanent orgia de fanatisme polític i religiós, que no només nega el dret a l'existència d'Israel, sinó que nega l'Holocaust i fa permanents proclames per destruir Israel... mentre segueix desenvolupant un programa atòmic que els permeti disposar d'armament nuclear.

Les fronteres del petit estat d'Israel no són unes línies imaginàries sobre el terreny, uns filferrats i unes garites de control en els passos viaris... Les fronteres d'Israel estan en el cor dels països que l'envolten, ja que la seva minúscula extensió fa que estiguin permanentment a l'abast de l'armament dels seus hostils veïns. La proporció es basa, per tant, en una defensa activa dels seus ciutadans i en una alerta màxima, dia rere dia, per evitar ser agredits.

Iran i els més fanàtics governs dels països àrabs estan empenyent les seves societats cap a l'exacerbació fanàtica islamista. L'integrisme islàmic s'estén imparable i enlloc de buscar solucions empeny milers de joves cap al fanatisme més atroç i l'odi. No és gens difícil alimentar-lo, perquè el llarg conflicte àrabo-israelià ha deixat milers i milers de víctimes i d'injustícies. És fàcil alimentar aquest odi i dona molts rèdits polítics i religiosos, però és inútil, és fatal... perquè no alimenta cap solució. Instal·la les societats i les persones en la frustració més absoluta i els aboca a l'odi i la destrucció.

Aquesta és l'amenaça a la que contínuament ha de fer front Israel. Una amenaça que es manifesta i desencadena de diferents maneres, l'última amb el segrest de soldats per Hezbolah i Hamàs, organitzacions que governen els seus països i que es financien per l'islamisme més radical.

Israel sap que no pot permetre's oferir una imatge de feblesa. Està obligat a respondre i fer-ho amb la màxima contundència de que sigui capaç. No fer-ho posa directament en perill la seva supervivència.

Per això Israel ataca el Líban, perquè no pot permetre que organitzacions que estan al govern d'aquest país es dediquin a agredir-lo. El Líban és responsable de la situació creada, i ho tindria fàcil per arreglar-ho. Desmarcar-se dels islamistes i de les seves accions o exigir la seva rectificació. Israel està obligat a colpejar durament perquè és l'única manera de sobreviure.

Mentre el fanatisme islamista estengui l'odi i la frustració enlloc de buscar solucions el conflictre anirà a més. I es cometran més injustícies, i passaran coses que mai hauríem volgut que passessin. Però només Israel sap el preu que té mostrar-se indiferent o incrèdul a les amenaces... La memòria dels progroms, de les persecucions seculars contra els jueus, fins arribar a l'holocaust, enmig la indiferència o complicitat dels "proporcionals" és el preu a pagar per la feblesa. I Israel no es tornarà a mostrar mai feble, ara té una terra per defensar, perquè s'ha guanyat la seva llibertat (i a quin preu!), i aquesta llibertat ja té un lloc geogràfic en la història.

diumenge, de juliol 16, 2006

Clons i llegendes


Vinc d'un concert d'un clon de l'Elvis a la sala Zacarias, de Barcelona. He vibrat. Me n'havien parlat molt bé, i la realitat és que ha estat una experiència formidable. El clon és un noi de Terrassa, que té una veu, segons diuen els entesos, un 93% dels registres de l'Elvis. Moltes cançons era tancar els ulls i imaginar-te l'Elvis de debò. No és que sigui un gran fan de l'Elvis, però té moltes cançons que són de les de tota la vida, i algunes, fantàstiques, com el Suspicious Minds, una autèntica joia. Acompanyat de tres bellíssimes coristes i d'una banda del tot solvent, és una experiència del tot recomanable.

El gran grup clon de Barcelona són els Abbey Road, uns dels millors clons dels Beatles. El primer cop que els vaig veure, va ser a la sala Bikini. Era plena de gom a gom, de manera que quan vaig arribar, ja havien començat, i des del gran hall distribuidor els vaig veure de lluny, sobre l'escenari, cantant.. i vaig tenir una impressió acollonant, semblaven, fins i tot físicament, els Beatles de debò. Un concert que va ser una autèntica festa.

Pel que sembla hi ha un autèntic circuït de clons, i que funciona. N'hi ha d'U2, dels rollings, de David Bowie... No puc parlar pels que no he vist, però tant el clon de l'Elvis com els Abbey Road són una autèntica delícia i les seves actuacions una oportunitat de passar una magnífica vetllada.

Fa molt poc també he tingut l'ocasió de veure actuar en Santi Carulla, dels Mustangs. Evidentment els Mustangs em cauen tan lluny que no sabria ni dir una cançó seva, però la presència d'aquest home a l'escenari, les seves taules, com es guanya el públic, el seu repertori nostàlgic d'una època que no he viscut, però que musicalment és llegendària, el neixement del pop... fan que una actuació seva sigui una oportunitat única i diferent de passar una molt bona estona.

Si fóssim un país una mica més normal, el sr. Carulla podria ser tranquilament un Toni Bennet Català, un cantant que conecta amb un públic ampli els fa passar una molt bona vetllada. Existeix aquest públic, i és una pena que el país no doni per més i no doni per un circuït de músiques diferents per a públics diferents. Ja n'hi ha prou de beure només de festes majors. Hi ha cantants que són llegenda, o com a mínim ho haurien de ser, perquè la seva trajectòria així ho proclama.

Els clons no tenen cap altra aspiració que ser el màxim de fidels a l'original. En la vida diària, en canvi, ens trobem molts clons amb aspiracions de ser originals. Quan en realitat són uns replicants que es dediquen a reproduir una i altra vegada les mateixes consignes, amb els seus cervells anul·lats i intrascendents.

La música catalana ha donat sempre grans músics, grans cantants i grans intèrprets. Tanmateix no hi ha una autèntica oportunitat de circuït de sales i actuacions dissenyades per als difernts públics. Dintre la música catalana, la música en català té a més a més unes dificultats estructurals de difusió, que fa que necessàriament el seu consum no pugui ser mai majoritari, de masses. Permetre la difusió de la música que es fa a casa nostra i la programació d'actuacions estables hauria de ser un repte de país.

dijous, de juliol 13, 2006

En la ment d'un perturbat

Avui, el pitjor president de la Generalitat de Catalunya que hi ha hagut mai, i del pitjor govern autònom que mai hem tingut, el sr. Pasqual Maragall, ha convocat les eleccions autonòmiques per dimecres 1 de Novembre, festivitat de Tots els Sants.

És la penúltima excentricitat d'un president egocèntric, frívol, sectari, inconseqüent, traumatitzat, acomplexat, irresponsable... d'una persona incapaç i que fa temps hauria d'haver estat inhabilitada per a l'exercici de qualsevol càrrec públic.

En aquests dos anys i mig que ha estat de president, que per al país s'han fet eterns i insuportables, les seves decisions i no decisions han estat un continu despropòsit, un insult al sentit comú, una exaltació de la irresponsabilitat, una exhibició de frivolitat, de tantsemenfotisme... Quan això s'ha fet més evident sempre ha mirat d'embolicar-se en la bandera del respecte institucional. Un respecte que hauria d'haver començat sempre pel de la seva persona cap a la institució que en mala hora ERC li va permetre presidir, i que mai ha tingut. No hi ha hagut falta de respecte cap a la institució en les crítiques que se li han fet, hi ha hagut denúncia de la demència de la seva gestió i de la indignitat de la seva actuació. Mai ha estat a l'alçada de la institució, i ha humiliat el record de tots els presidents de la Catalunya autònoma. Aquest insult permanent al poble de Catalunya i a la memòria i dignitat de la institució que en mala hora ha presidit costarà de superar i d'oblidar. El mal fet és molt gran.

Els seus fans sempre han defensat una pressumpta genialitat dels seus gestos, silencis i fets. Res més lluny de la realitat. Tot i intentar justificar-los, mai han trobat arguments, ja que pensar en què hi havia darrere les seves decisions és entrar en la ment d'un perturbat.

Aquest és el drama que ha hagut de patir aquest país mercès al tripartit i la seva presidència. Un país governat per un perturbat, algú incapaç de prendre decisions lògiques, raonables i en benefici del país, algú que només pensa en ell mateix i es comporta com un nen malcriat, consentit i insuportable.

La convocatòria de les eleccions el dia 1 de novembre, festivitat de Tots els Sants, és la penúltima malifeta. A dia d'avui és el darrer insult i una immensa falta de respecte a tots els ciutadans de Catalunya.

La festivitat de Tots Sants és una de les diades més arrelades al nostre poble. Un dia de recolliment familiar i de record dels nostres difunts. Un dia consagrat a la visita als cementiris, la pregària i el record dels nostres difunts més propers. Milions de catalans ens desplacem als cementiris on reposen les restes de les nostres persones més estimades que ja no estan amb nosaltres. Els cementiris floreixen per un dia de vida i d'esperança, perquè el record permanent dels nostres difunts els fa ser vius entre nosaltres. Existim mentre se'ns recorda. Els nínxols i tombes s'omplen de flors, d'amor, de proximitat. Plorem en silenci en el record dels que ja no estan entre nosaltres. I és un moment íntim i profund de les nostres vides, que cada any repetim, plens de respecte, d'amor i de comunió entre les famílies.

Tot això avui al president de la Generalitat li ha importat un colló, s'ho ha passat pel folre de la seva frivolitat i intrascendència. Creu en res aquest home? Té respecte per res? Ha pensat mai en res que no sigui ell mateix?

Com es poden posar les eleccions un dia que les famílies consagren a un dels actes d'amor i de record més bells i recollits de tot l'any. Com pot condemnar tots les persones que hauran de treballar aquella jornada a no retre homenatge, a no poder recordar i fer present el seu amor pels seus difunts?

Aquesta convocatòria és una falta de respecte tan bèstia per a tanta gent, per al poble de Catalunya, que requeriria una actuació contundent de la ciutadania, molt més enllà del que poguem fer o deixar de fer a les eleccions. Estem parlant de respecte, de la falta de respecte cap als ciutadans. És d'una gravetat extrema.

Finalment, i al marge i a més a més d'aquesta situació gravíssima, la pregunta que ens hem de fer és com és possible que la seva frivolitat i demència arribi fins al punt de carregar-se una de les pràctiques democràtiques més raonables i esteses del món, com és fer les eleccions en diumenge, un dia sense costos laborals ni costos per a les empreses ni, en definitiva, costos per a la nostra economia.

Tot això a ell li és igual. És frívol i irresponsable. Se l'hi enfot tot. És la demència d'aquest home i en general dels progressistes més absurds que abunden en aquest país, que es pensen que són genials i la resta del món uns estúpids. Ara tindrem, en una falta de respecte clamorosa i trascendent, eleccions la diada de Tots Sants. D'altres progressistes estúpids han proposat fer les eleccions en feiner. Que això perjudica el país i la seva economia... què més dona, que es fotin els empresaris! L'important és la secta, l'únic que serveix és el comportament sectari. Des de l'any 1980 totes les eleccions s'han fet en diumenge, perquè és el millor dia per fer-ho, el que menys problemes planteja. I és una regla sagrada i ben entesa en beneficí de tots. Excepte per a aquests sectaris i aprofitats que ens governen.

Quina pena de govern i quina desgràcia per al nostre pobles estar encara en mans de la ment d'un perturbat.

Tot hauria de canviar a partir de les eleccions. No podem estar més temps així. És una urgència nacional posar-hi remei. Confio que tothom sàpiga estar a l'alçada de la situació excepcional que vivim.

diumenge, de juliol 02, 2006

Quo Vadis, ERC?


Esquerra Republicana ha celebrat una reunió de la que n'ha sortit una mini autocrítica, centrada en la posició d'aquest partit en relació al referèndum de l'Estatut, i a partir d'aquí han proclamat la unió del partit i la necessitat que tenen de tornar a connectar amb el seu electorat.

Avui també ha sortit una enquesta a El Periódico, que, amb totes les precaucions d'aqueest tipus d'enquestes, indicava una davallada significativa de la tendència de vot a ERC.

Al meu entendre l'autocrítica es queda curta i no apunta les causes profundes de la possible crisi d'ERC, sinó una de les conseqüències, la rebregada en el referèndum. Una altra manifestació de les causes profundes vindrà en les eleccions de la tardor.

L'enquesta, més enllà de la projecció de vot, resulta interessant per la manera com es posava de manifest la convivència, en l'electorat d'ERC, de dues ànimes. La de tendències més esquerranoses, per a la qual l'independentisme és poc més que un accident, i que es proclama, amb orgull pueril "no nacionalista" (com si fós un pecat del que estan curats) i l'ànima patriòtica, nacionalista, per a la qual la lluita nacional, l'independentisme, el nacionalisme, és l'epicentre ideològic.

Aquestes dues ànimes es manifesten molt clarament en la preferència de pactes post-electorals, optant els esquerranosos per la reedició del tripartit i els nacionalistes per una coalició amb CiU.

Tot i que la convivència de les dues ànimes és possible, i fins i tot pot ser desitjable, les tensions que poden generar aquests dos models són molt importants. Mentre el vent bufa a favor, no s'evidencien els problemes. Però en quan les coses van mal dades és normal que les tensions es manifestin, en la cerca de les diferents estratègies, receptes o sol·lucions que permetin superar la crisi.

Hi ha una altra tensió que a nivell d'enquestes queda oculta, i fins i tot a nivell de partit, i és el paper i l'estratègia a seguir per un partit que es proclama independentista i que tanmateix proclama també que és un partit de govern i vol apostar pel pragmatisme. Es poden fer molts equilibris, però és una opció difícil de combinar i que aboca fàcilment a les contradiccions, incoherències, i haver de passar per calvaris polítics que no ho són tant o ho són gens en partits d'ideologia més difusa, menys contundent, per als que el control del poder esdevé pràcticament una finalitat en si mateix, com són PSC i CiU. Aquests partits han "acostumat" de fa molts anys a la seva militància i al seu electorat a una visió menys sacralitzada de la ideologia. Partit, militants i electorat són més pragmàtics. Per a un partit en canvi que basa el seu creixement en la soflama, en la contundència ideològica i en la crítica ferotge a la situació, el pragmatisme esdevé un exerci molt més dolorós.

Amb tots els estira i arronses viscuts per ERC des de la Crida Nacional a ERC que va protagonitzar Àngel Colom, i fins a l'actualitat, ERC ha fet grans coses, i s'ha convertit en un referent indispensable en el panorama polític català, i amb ERC, l'independentisme.

Però tal vegada aquest partit i les seves bases no hagin sapigut madurar adequadament, i en certs ambients, s'hagin instal·lat en la demagògia barata, en el vedetisme intel·lectual de pa sucat amb oli i en una dinàmica "deconstructiva", de la política facilona i de consigna.

Calen moltes coses, però m'atreveixo a suggerir-ne algunes:
- madurar com a organització. Disposar d'una direcció que dirigeix, assumeix les decisions i ret comptes a la militància. I d'una militància que, des del seu lloc, participa d'acord amb els mecanismes democràtics i representatius, que mai són una assemblea.
- suavitzar la tensió entre l'ànima independentista i l'esquerranista. No té cap sentit esdevenir la força anitsistema i proclamar politiques d'esquerranisme caspós que, de dur-se a terme, col·lapsarien el país. S'ha de ser també més madur en aquest àmbit ideològic, i connectar amb el conjunt del país, que no són els extremistes socials que semblen aniuar en algunes assemblees d'ERC i en l'organització juvenil. La gent és d'ERC i vota ERC pel país. Per patriotisme. Aquest és l'autèntic motor, d'ERC i també de CiU.
- evitar caure en l'anticonvergentisme demagògic i més tronat, fer de comparsa en la cacera de bruixes cap a CiU promoguda des de les forces polítiques espanyoles és un greu error. Cadascú té el seu espai, però l'espai nacionalista necessita d'ERC i de CiU.
- superar l'orgull del marginalisme. Semblava que havia estat així. Però no. Les apel·lacions insultants i demagògiques a les grans empreses catalanes i la seva influència és un insult a la intel·ligència i al sentit comú si es vol ser un partit de govern. És obvi que un partit progressista, i que es nodreix de classes mitges i populars no és el partit preferit de les grans empreses ni dels grans empresaris. Però en cap cas no han de ser ni fer-se veure com a enemics. Qualsevol país del món necessita grans empreses i fortes. El nostre problema serà quan no hi hagi grans empreses catalanes, radicades a Catalunya, que no vulguin influir en el govern. Voldrà dir o que el nostre teixit empresarial està mort o que el nostre govern no pinta res. Cal afavorir les nostres grans empreses, que n'hi hagi més i que siguin més fortes. I com a partit progressista, establir les polítiques que compensin aquesta influència i poder. En cap cas, com sembla en segons quines declaracions i soflames que s'estenen entre i per la seva militància, un autèntic enemic.
- Superar els complexes ideològics esquerranosos davant socialistes i iniciativeros, tant a nivell polític com dels seus intel·lectuals. Aquests partits tendeixen trampes contínues no ja a ERC, sinó a tot el nacionalisme. Desmarcar-se del nacionalisme és donar la victòria a tota la caspa espanyolista d'aquests partits. Copsar l'autèntica ànima d'aquests partits és veure, finalment, que no s'hi pot fer res amb ells, perquè cada cosa que facin ells serà contra Catalunya, contra la seva dimensió nacional i el seu projecte de llibertat.
- no tenir por de ser a l'oposició. Ja sé que el poder és llaminer i permet fer moltes coses. Però no s'ha de fer a qualsevol preu. I de vegades permet ser més fort i bastir un projecte més interessant i que reculli millor les aspiracions del nostre poble.

ERC té molt mala peça al teler per a les eleccions de la tardor. Crec que té el que ha sembrat. No recollirà fruïts perquè ho ha fet malament, molt malament. I perdrà suports, perquè la seva erràtica política i deriva demagògica els ha allunyat de molt gent. No n'hi ha prou amb cridar molt. Cal fer bé les coses. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors. I ERC no ho ha estat, s'ha divinitzat en certs dirigents, s'ha allunyat de la seva gent i ha estat incapaç d'atreure nous suports cap a les opcions independentistes. Molts independentistes som, sobretot i per damunt de tot, patriotes.

divendres, de juny 30, 2006

La ciutat perduda (II)


Ahir a la nit okupes del barri de Gràcia van rebentar el barri contra els veïns. La nostra ciutat pateix el malgovern municipal des de fa temps. La tinent d'alcalde Mayol s'ha proclamat amiga dels okupes. I l'ajuntament els tolera, els acompanya, els hi dona pisos, els consenteix...

Ahir els veïns del barri de Gràcia van patir el seu malson, amb el fum negre de les barricades sense sentit entrant pels seus habitatges, quedant-se sense llum, patint autèntica por i desemparats per la polícia i els bombers que no s'hi van presentar fins 45 minuts més tard que donessin l'avís. En mig la fosca, el fum i la por, els veïns es van armar de coratge i van provar d'apagar el foc que amenaçava les seves vivendes i el fum negre dels contenidors i pneumàtics cremants que penetrava per qualsevol finestra o balcó.

Avui tots els responsables municipals es fan els escandalitzats, i els responsables policials fan veure que allò no anava amb ells i els va agafar de sopresa.

Mentida. Els veïns del barri de Gràcia pateixen, de fa temps, l'acció vandàlica d'aquests consentints municipals i la seva impunitat. Aliens a l'acció de la llei i a la més mínima ordenació de la convivència, les seves cases "okupades" s'han convertit en espais al marge de la llei i de la convivència, llocs de festes il·legals i sense horaris... llocs contra els veïns i la civilitat.

En aquest temps l'acció vandàlica d'aquests feixistes contemporanis emparats en el "rotllo okupa" ha atemorit els veïns, ha causat estralls entre el mobiliari urbà, entre els cotxes amb distintius catalans com el ruc o el CAT... i finalment han rebentat la convivència de les festes majors i populars dels veïns, als quals han extorsionat impunement.

Avui han atemorit tal vegada per últim cop els veïns, finalment revoltats contra la seva impunitat, i que s'han abocat a apagar el foc de les barricades, contenidors i pneumàtics... davant l'absència policial, institucional. Avui els veïns som tots, i hem trencat la por davant el nou feixisme altermundista. Avui hem apagat les fogueres de la por i el xantatge, i els veïns hem recuperat el barri per a nosaltres.

Avui s'ha fet dia entre la por i el temor. I hem dit prou amb les nostres galledes d'aigua i esperança al nostre paper de víctimes silencioses del feixisme okupa.

diumenge, de juny 25, 2006

Otger Cataló. Vigència del mite...

(escrit recuperat d'internet i simplement corregit estilísticament. Cal deixar-se endur per la vigència del mite romàntic fundacional de la nostra Pàtria per copsar tot el seu significat... i vigència!)

La mitologia tradicional europea atribueix la fundació de Roma a dos personatges anomenats Ròmul i Rèmul. Segons aquesta tradició, aquests dos personatges va ser criats enmig de la naturalesa amb la llet d´una lloba, que els protegí, se suposa, a l'abric d'una cova.

Catalunya també té una mitologia tradicional que fa referència a la seva fundació nacional, la qual, es pot entroncar dins la mitologia tradicional europea.

La fundació nacional de Catalunya s'atribueix a l'Otger Cataló, un personatge llegendari convertit en mite, el qual, també va ser alimentat per la llet d'un animal - en aquest cas una ovella -, i la companyia d'un gos gànguil que el va protegir en mig de la naturalesa, se suposa que, també, a l'abric d'una cova.

Alguns asseguren que va ser un personatge real que va servir amb les seves armes a Carlemany, l'Emperador d'Europa. La seva vida exemplar ha estat enaltida fins a convertir-lo en llegenda mitològica.

Otger Catalò, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un guerrer català va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus.

Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l´afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava recuperant. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el que l´Otger va considerar havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama"

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe vernacla. Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l´altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, - que és situada a prop del monestir de Ripoll, que és alhora relacionat amb un altre mite català: Guifré d'Arrià, el Pelós -, i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L´únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

Cal presentar atenció també al fet que "el gos" és també el nom amb el qual es coneix una constel•lació astrològica. Otger Cataló va voler que el gos gànguil pintat al seu escut dugués un dogal d´or. Aquest va ser un escut simbòlic de Catalunya. En el segle X, Guifré I el Pelòs va reinstaurar com a escut català l'escut dels quatre pals vermelles sobre fons groc.

Els 4 pals catalans també tenen un simbolisme iniciàtic: per determinat corrent cabalístic fan referència a les 4 lletres del nom de Déu - IHVH- que durant l'Edat Mitjana eren conegudes amb el nom de Tetragrammaton.

Ambdós personatges, Otger i Guifré, duen noms gots o catalano-alemanys. Otger, en llengua germànica vol dir "Pàtria". Guifré, en llengua germànica vol dir "pau victoriosa". Otger també vol dir "Aquell que escolta la paraula" derivat del grec "ot" que vol dir orella.

Al llarg de la historia d'Europa sempre que hi ha hagut un emperador alemany, ha tingut un conseller català al seu costat. Otger Cataló n'és un exemple. Un dels 9 cavallers que va acudir a la crida d'Otger Cataló es diu precisament "Alemany". Amb Frederic de Sicília el conseller va ser Arnau de Vilanova. Amb Carles V va ser E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull.

Tots ells formaven part d'un pensament cultural i polític, segons el qual, la pau a la Terra entre tots els éssers humans, havia de fer-se realitat quan s´establís un ordre universal basat en la diversitat de les cultures i llengües autòctones o vernacles. Tenia present aquella ensenyança bíblica que diu: "Déu va repartir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums".

Cada poble, doncs, té dret a un lloc en el que viure segons els dictats del seu Esperit i aquest Esperit es manifesta per mitjà de les diverses cultures vernacles.

Creien que la cultura del coneixement veritable es basa en l'observació dels fenòmens naturals. El seu pensament estava en la línia de Plató, Pitàgores, Galileu Galilei, Godescald,...I també del català Ramon Sibiuda, i altres pensadors catalans de caire naturalista. Antoni Gaudí també ens ha deixat per escrit que la seva matemàtica i la seva geometria es basava en observacions de la naturalesa. Aquest pensament sempre ha estat present en la cultura del nacionalisme català i el seu concepte de nacionalisme, que no és racista sinó espiritual en base a un concepte naturalista i científic de la divinitat. El gran mestre seria Ramon Llull.

Donar a conèixer aquesta cultura, ha estat i és la missió dels Països Catalans, segons ens explica molt bé Francesc Pujols en el seus llibres "Concepte General de la Ciència Catalana" i "La visió artística i religiosa d'en Gaudí".

Si analitzem la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra 9 (9 llocs i 9 cavallers). Aquesta xifra té una interpretació cabalista que està en la línia del pensament esmentat.

També van ser 9 els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà, el qual, per altra banda, era dipositari segons la tradició del Sant Graal que, després de la seva mort va anar a parar a un lloc dels Països Catalans, concretament a la catedral de València.

La xifra 9 també la trobem en el nombre de cavallers que es van reunir a Jerusalem amb Hug de Pyns per a fundar l'Orde del Temple del Rei Salomó.(potser no es deia "Pyns" sinó "Pinós" igual com se'n diu un dels catalans que formaren part dels 9 Barons de la Fama. Per alguns historiadors el nom veritable d'Hug de Pyns, era Hug de Pinós i era de Castellar d n'Hug a prop de Bagà.

Aquells lectors que vulguin aprofundir en el pensament de E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull i conseller de l'Emperador alemany Carles V (que també va ser rei d'Espanya amb el nom de Carles I i es va retirar al monestir de l'orde de Sant Jeroni a Yuste, prop de Cáceres)poden llegir el seu llibre més emblemàtic: De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull)commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae.

En aquest llibre s'explica, fins i tot, com s'han d'organitzar les nacions d'Europa en funció de les seves identitats vernacles, que són les identitats relacionades amb les lleis basades en l'observació de la naturalesa i les seves configuracions astrològiques.

El primer castell construït a la muntanya de Montserrat, on es troba el santuari de la verge negra Patrona de Catalunya, Nostra Senyora de Montserrat, s´anomenà "Castell d´Otger" en honor i memòria del cavaller Otger Cataló. ("Nostra Senyora" i no "mare de Déu" perquè és el nom amb el qual són esmentades i devocionades les verges negres durant l'Edat Mitjana en base al seu simbolisme iniciàtic o cabalístic).

El Castell d'Otger Cataló a Montserrat estava situat a prop d´on es troba actualment l´ermita de Sant Miquel.