dissabte, de desembre 30, 2006

Ara sí, bon any nou, feliç 2007!


L'any 2006 s'acaba amb la rutina de l'anticicló sobre el nostre país i les boires persistents a l'interior. En aquest temps els camps d'oliveres són un desig de pagès i el fruit de molts treballs, i la boira, si és gebradora, pot malbaratar els esforços.
Potser més del que caldria recordo els hiverns garriguencs pendents de la boira, i sempre freds. Hiverns i nadals resseguint els camps d'oliveres, estirant les borrasses, pentinant els arbres per obtenir el seu fruit, omplint els sacs... i al final del dia triant olives, llevant les fulles, ensacant, i duent el fruit preuat al molí. Aquest fred profund, intens, que ens feia dur un calderó amb brases per escalfar-nos les mans, i com miràvem la boira al pla de Lleida, sempre amenaçant amb pujar, engolir-nos, i posar fi a la nostra feina.
Tot i tenir-ho molt present, d'això en fa molt de temps. Com d'altres temps i collites de la terra: la verema, l'ametlla... Potser és un record idealitzat, des que la meva família, instal·lada definitivament a Barcelona, va desistir del conreu de la terra i de la seva possessió, desfent-se'n. Potser aquest treball de la terra i l'espera dels seus fruits s'assembla molt a tota la lluita duta per una terra lliure, per un país pròsper, per un profund amor i respecte envers tot el que ens ha estat donat i que volem preservar...
No recordo res tan intens com aquests nadals plegant olives, sentir la terra sota els peus i els seus fruits a les mans. Terra de secà, dura, menystinguda i tanmateix bella i estimada com un brodat, entre els pins i les serralades, entre camins, esbarzers, masos, pous i silenci. Però també recordo els dies de boira intensa, impossible. Dies inútils, dies blancs, dies abocats a no ser res més que una espera, parèntesis, entre els dies de feina i fruit.
Així ens arriba el cap d'any de 2006 al nostre país, com dies de boira que fan inútil i impossible qualsevol treball. Com un parèntesis, com una espera entre el que volem i podem fer. Un país submergit en una boira gebradora d'un govern tripartit reeditat des de la infàmia i la immoralitat que amenaça de glaçar-ho tot i que no ve d'un silenci, sinó que amenaça amb el silenci i la fosca.
Tanmateix sempre ens llevem amb l'esperança que la boira s'aixequi i ens permeti continuar treballant la terra, recollint els seus fruits... somiant... que les nostres mans s'omplin de veritats i el nostre esforç, malgrat no tenir nom, sigui llavor i tingui veu.
Tant de bò el 2007 ens porti la claror i la serenitat necessàries perquè la nostra terra dongui els fruits i la llibertat esperats pel treball de tants anys i de tantes generacions, i el fred sec i el vent s'emportin la boira i la tristesa d'aquests anys estèrils del tripartit rebatejat com a Entesa, de la seva inútil i mesquina existència i supervivència basada en la mentida i l'estupidesa.
Que Déu Nostre Senyor escolti les nostre plegàries i el clam de la terra i es faci justícia. Que el crit dels patriotes s'aixequi com un salm victoriós i es faci profecia, de nord a sud, de llevant a ponent... visca la terra, mori el mal govern!
I, en qualsevol cas, que el nou any sigui benigne en salut per a tots nosaltres i les nostres famílies.

dissabte, de desembre 23, 2006

Poitiers, Carlemany, Sant Esteve i... Bon Nadal!


D'un temps ençà els cursis i els ridiculistes del políticament correcte obvien "Bon Nadal" a les seves felicitacions nadalenques i circumvalen la dimensió religiosa, tot desitjant, en el millor dels casos, un pressumptament neutral "bones festes" o bé un bon any nou.

Quan veig aquestes "nadales" laïques, que eviten qualsevol referència al sentit d'aquestes dates, tan profundament religiós, adoptant aquest to burocràtic i funcionarial, com si tot es limités a una acumulació administrativa de dies de festa, d'assumptes propis en terminologia funcionarial, sento una barreja de pena i de vergonya aliena.

Nadal és una de les festes catòliques més boniques i emotives. La Nativitat del Senyor, el Crist fet home, un nadó nascut en una establia, humil, pur, innocent. Per als qui creiem és, amb el Diumenge de Resurrecció, una data cabdal. Déu es fa home per donar-nos esperança. I cada any, quan cel·lebrem el neixement d'aquest nadó que és el Crist, tenim una oportunitat de renovar-nos, d'atendre la crida de Déu perquè el seguim, perquè tinguem en el seu Fill aquell home bo, net, pur, de referència... el nostre Messies.

Fins i tot per als qui no creuen aquestes dates són una magnífica oportunitat de renovació espiritual i vital. És el triomf de la vida, de la llum, del dia, que s'imposa sobre la fosca i les tenebres, sobre les nostres misèries i angoixes.

Nadal no és, per tant, un dia més marcat de vermell en el nostre calendari. I desitjar un Bon Nadal és molt més que desitjar passar-s'ho bé un dia que tenim festa.

I a més a més, després de Nadal cel·lebrem Sant Esteve. L'emperador Carlemany va establir que l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I els pobles de la cristiandat carolíngia preservem aquest llegat, l'endemà de la Pàsqua de la Nativitat del Senyor, l'endemà de la Pàsqua de la Resurrecció del Senyor... És un tret diferencial i identitari clau, que es remonta als orígens de la nostra nació, de la nostra gènesis com a poble. I, sens dubte, a les arrels cristianes d'Europa.

L'any 732 de Nostre Senyor, a la batalla de Poitiers o de Tours els exèrcits francs van derrotar els exèrcits islamistes; segons els historiadors, les tropes de Carles Martell, amb un màxim de 75.000 homes, van derrotar un exèrcit musulmà de 400.000 efectius, invicte fins alhesores. Es tracta d'un esdeveniment d'importància macrohistòrica, pel fet que va aturar la invasió d'Europa per part dels musulmans i preservat el cristianisme com la fe dominant durant un període en què l'islam estava arrassant les restes dels antics imperis romà i persa.

L'any 768 va ser coronat emperador Carlemany, els exèrcits del qual arribaven als Pirineus, i que, amb posterioritat a aquesta data ajuda els comtats catalans en la recuperació de les terres al sud dels Pirineus. En aquest període té lloc l'edicte imperial segons el qual en les seves terres cristianes l'endemà de cada Pàsqua seria festiu. I d'aleshores fins ara. Per això és festa Sant Esteve, i per això a Espanya no. Tanmateix la Providència ha volgut que ara el nostre poble sigui governat pels infidels i acabdillat per un descendent dels almohades que amb tant coratge i sacrifici els nostres avantpassats van poder expulsar aleshores i que és l'origen de la nostra Nació... i evidentment ara fem front un cop més a una altra amenaça de destrucció.

Però ara és Nadal. Gaudirem del seu profund significat i de l'ocasió de retrobament i comunió familiar que representa. Assistirem als actes litúrgics més populars del calendari catòlic, com la Missa del Gall. I atravessarem els segles, fins a l'Edat Mitjana, escoltant el Cant de la Sibil·la.

dissabte, de desembre 02, 2006

Els sense nom

És curiós. La primera vegada que em sento identificat generacionalment i resulta que sóc, d'acord a la brillant definició del mestre Cardús un "sense nom". Crec que som aquesta generació sense avals ni lligams davant l'horitzó de política miserable i caduca contra la que ens rebelem.

La rebel·lia, com sempre, és cara. Així les coses els sense nom també som en molts casos els sense veu. El mite de la societat civil catalana és una trista ombra messella que malda per fer bondat a l'espera de la sopa boba, les recompenses que la permetin anar fent. Ai si et mous pardalet, sense que jo t'ho digui...

Veig com s'ajup tota aquesta societat, i qui no s'ajup no et mira als ulls, que ens sabem les butxaques triades més d'un cop per fer bullir. I no et dic que no em plagui el que fan ni el que han fet, ni el que he fet, però aleshores no tinc res i res no valc, ni tinc nom, ni tinc veu, ni escoltaràs.

Foc nou! no té nom qui s'exclama, ni és refugi ni és còmplice de silencis a qui mana. Ni s'alimenta amb les molles d'Herodes, ni incrementa els seus sous, ni s'estranya. Sense nom, sense un sol mot que acomiadi el que fou, ni soroll quan cruix aquest gir que fan per endur-se el botí, el nom, i els mots, tan bells.

Sense nom, l'encert de ser com érem, tan sols. I aquest afany per ser encara més forts, en l'incert. Sense nom, sense dreceres ni astúcies sinistres sense ànima. Sense nom, tan sols per dir el que dèiem ja és prou, i es fa remor.