divendres, de juny 30, 2006

La ciutat perduda (II)


Ahir a la nit okupes del barri de Gràcia van rebentar el barri contra els veïns. La nostra ciutat pateix el malgovern municipal des de fa temps. La tinent d'alcalde Mayol s'ha proclamat amiga dels okupes. I l'ajuntament els tolera, els acompanya, els hi dona pisos, els consenteix...

Ahir els veïns del barri de Gràcia van patir el seu malson, amb el fum negre de les barricades sense sentit entrant pels seus habitatges, quedant-se sense llum, patint autèntica por i desemparats per la polícia i els bombers que no s'hi van presentar fins 45 minuts més tard que donessin l'avís. En mig la fosca, el fum i la por, els veïns es van armar de coratge i van provar d'apagar el foc que amenaçava les seves vivendes i el fum negre dels contenidors i pneumàtics cremants que penetrava per qualsevol finestra o balcó.

Avui tots els responsables municipals es fan els escandalitzats, i els responsables policials fan veure que allò no anava amb ells i els va agafar de sopresa.

Mentida. Els veïns del barri de Gràcia pateixen, de fa temps, l'acció vandàlica d'aquests consentints municipals i la seva impunitat. Aliens a l'acció de la llei i a la més mínima ordenació de la convivència, les seves cases "okupades" s'han convertit en espais al marge de la llei i de la convivència, llocs de festes il·legals i sense horaris... llocs contra els veïns i la civilitat.

En aquest temps l'acció vandàlica d'aquests feixistes contemporanis emparats en el "rotllo okupa" ha atemorit els veïns, ha causat estralls entre el mobiliari urbà, entre els cotxes amb distintius catalans com el ruc o el CAT... i finalment han rebentat la convivència de les festes majors i populars dels veïns, als quals han extorsionat impunement.

Avui han atemorit tal vegada per últim cop els veïns, finalment revoltats contra la seva impunitat, i que s'han abocat a apagar el foc de les barricades, contenidors i pneumàtics... davant l'absència policial, institucional. Avui els veïns som tots, i hem trencat la por davant el nou feixisme altermundista. Avui hem apagat les fogueres de la por i el xantatge, i els veïns hem recuperat el barri per a nosaltres.

Avui s'ha fet dia entre la por i el temor. I hem dit prou amb les nostres galledes d'aigua i esperança al nostre paper de víctimes silencioses del feixisme okupa.

diumenge, de juny 25, 2006

Otger Cataló. Vigència del mite...

(escrit recuperat d'internet i simplement corregit estilísticament. Cal deixar-se endur per la vigència del mite romàntic fundacional de la nostra Pàtria per copsar tot el seu significat... i vigència!)

La mitologia tradicional europea atribueix la fundació de Roma a dos personatges anomenats Ròmul i Rèmul. Segons aquesta tradició, aquests dos personatges va ser criats enmig de la naturalesa amb la llet d´una lloba, que els protegí, se suposa, a l'abric d'una cova.

Catalunya també té una mitologia tradicional que fa referència a la seva fundació nacional, la qual, es pot entroncar dins la mitologia tradicional europea.

La fundació nacional de Catalunya s'atribueix a l'Otger Cataló, un personatge llegendari convertit en mite, el qual, també va ser alimentat per la llet d'un animal - en aquest cas una ovella -, i la companyia d'un gos gànguil que el va protegir en mig de la naturalesa, se suposa que, també, a l'abric d'una cova.

Alguns asseguren que va ser un personatge real que va servir amb les seves armes a Carlemany, l'Emperador d'Europa. La seva vida exemplar ha estat enaltida fins a convertir-lo en llegenda mitològica.

Otger Catalò, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un guerrer català va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus.

Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l´afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava recuperant. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el que l´Otger va considerar havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama"

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe vernacla. Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l´altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, - que és situada a prop del monestir de Ripoll, que és alhora relacionat amb un altre mite català: Guifré d'Arrià, el Pelós -, i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L´únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

Cal presentar atenció també al fet que "el gos" és també el nom amb el qual es coneix una constel•lació astrològica. Otger Cataló va voler que el gos gànguil pintat al seu escut dugués un dogal d´or. Aquest va ser un escut simbòlic de Catalunya. En el segle X, Guifré I el Pelòs va reinstaurar com a escut català l'escut dels quatre pals vermelles sobre fons groc.

Els 4 pals catalans també tenen un simbolisme iniciàtic: per determinat corrent cabalístic fan referència a les 4 lletres del nom de Déu - IHVH- que durant l'Edat Mitjana eren conegudes amb el nom de Tetragrammaton.

Ambdós personatges, Otger i Guifré, duen noms gots o catalano-alemanys. Otger, en llengua germànica vol dir "Pàtria". Guifré, en llengua germànica vol dir "pau victoriosa". Otger també vol dir "Aquell que escolta la paraula" derivat del grec "ot" que vol dir orella.

Al llarg de la historia d'Europa sempre que hi ha hagut un emperador alemany, ha tingut un conseller català al seu costat. Otger Cataló n'és un exemple. Un dels 9 cavallers que va acudir a la crida d'Otger Cataló es diu precisament "Alemany". Amb Frederic de Sicília el conseller va ser Arnau de Vilanova. Amb Carles V va ser E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull.

Tots ells formaven part d'un pensament cultural i polític, segons el qual, la pau a la Terra entre tots els éssers humans, havia de fer-se realitat quan s´establís un ordre universal basat en la diversitat de les cultures i llengües autòctones o vernacles. Tenia present aquella ensenyança bíblica que diu: "Déu va repartir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums".

Cada poble, doncs, té dret a un lloc en el que viure segons els dictats del seu Esperit i aquest Esperit es manifesta per mitjà de les diverses cultures vernacles.

Creien que la cultura del coneixement veritable es basa en l'observació dels fenòmens naturals. El seu pensament estava en la línia de Plató, Pitàgores, Galileu Galilei, Godescald,...I també del català Ramon Sibiuda, i altres pensadors catalans de caire naturalista. Antoni Gaudí també ens ha deixat per escrit que la seva matemàtica i la seva geometria es basava en observacions de la naturalesa. Aquest pensament sempre ha estat present en la cultura del nacionalisme català i el seu concepte de nacionalisme, que no és racista sinó espiritual en base a un concepte naturalista i científic de la divinitat. El gran mestre seria Ramon Llull.

Donar a conèixer aquesta cultura, ha estat i és la missió dels Països Catalans, segons ens explica molt bé Francesc Pujols en el seus llibres "Concepte General de la Ciència Catalana" i "La visió artística i religiosa d'en Gaudí".

Si analitzem la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra 9 (9 llocs i 9 cavallers). Aquesta xifra té una interpretació cabalista que està en la línia del pensament esmentat.

També van ser 9 els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà, el qual, per altra banda, era dipositari segons la tradició del Sant Graal que, després de la seva mort va anar a parar a un lloc dels Països Catalans, concretament a la catedral de València.

La xifra 9 també la trobem en el nombre de cavallers que es van reunir a Jerusalem amb Hug de Pyns per a fundar l'Orde del Temple del Rei Salomó.(potser no es deia "Pyns" sinó "Pinós" igual com se'n diu un dels catalans que formaren part dels 9 Barons de la Fama. Per alguns historiadors el nom veritable d'Hug de Pyns, era Hug de Pinós i era de Castellar d n'Hug a prop de Bagà.

Aquells lectors que vulguin aprofundir en el pensament de E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull i conseller de l'Emperador alemany Carles V (que també va ser rei d'Espanya amb el nom de Carles I i es va retirar al monestir de l'orde de Sant Jeroni a Yuste, prop de Cáceres)poden llegir el seu llibre més emblemàtic: De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull)commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae.

En aquest llibre s'explica, fins i tot, com s'han d'organitzar les nacions d'Europa en funció de les seves identitats vernacles, que són les identitats relacionades amb les lleis basades en l'observació de la naturalesa i les seves configuracions astrològiques.

El primer castell construït a la muntanya de Montserrat, on es troba el santuari de la verge negra Patrona de Catalunya, Nostra Senyora de Montserrat, s´anomenà "Castell d´Otger" en honor i memòria del cavaller Otger Cataló. ("Nostra Senyora" i no "mare de Déu" perquè és el nom amb el qual són esmentades i devocionades les verges negres durant l'Edat Mitjana en base al seu simbolisme iniciàtic o cabalístic).

El Castell d'Otger Cataló a Montserrat estava situat a prop d´on es troba actualment l´ermita de Sant Miquel.

Mas (Catalunya) vs Montilla (Espanya)

Tot i que encara és temps de celebracions per la defunció del tripartit i la renúncia de Pasqual Maragall... i tot i que tindrem temps d'aprofundir, gaudir i cabrejar-nos amb la campanya electoral de la tardor... no puc resistir-me a fer una anàlisi del que se'ns ve a sbore i de la importància que té per al nostre país.

El naufragi del tripartit i la defunció política del president Maragall ens ha dut a les eleccions anticipades de la tardor. En aquestes eleccions ens hi juguem més que mai el nostre futur. Ni referèndum de l'Estatut ni res... on realment Catalunya es juga la seva voluntat de ser és en les eleccions de la tardor a la Generalitat.

Totes les dades ens fan pensar que només hi ha dues candidatures per a aquestes eleccions: Mas president o Montilla president.

Què significa cadascuna de les candidatures? Mas compta amb la força de CiU, la feina feta al govern i la responsabilitat exhibida en tot el procés de reforma estatutària. Té al seu favor l'atipament d'un govern tripartit que serà recordat, malgrat els esforços de l'escòria intel·lectual progressista, com el pitjor govern de la Catalunya autònoma. Té al seu favor la voluntat de tenir un govern normal, catalanista, que faci avançar el país, que sigui seriós, etc. Però no té res més.

Montilla compta amb que és el candidat de tres partits: el PSOE, ERC i ICV-EUA.Tots tres partits han fet proclames públiques per la reedició del tripartit. De manera que tots hi conflueixen amb Montilla de candidat, i amb la voluntat que els vots els permetin controlar alguna conselleria i fer alguna politiqueta.

Dos models de país, per tant, afrontaran el combat més important dels últims temps, i que probablement determinaran com serà el nostre país en molts anys.

Amb Mas s'hi aplegarà tot el nacionalisme català més divers i tots els ciutadans més plurals amb voluntat de tenir un govern normal i responsable, que no lliuri les seves polítiques a l'orgia sodomita, ecologista, altermundista i immigracionista del tripartit. Un govern català per a un país normal, de futur, amb voluntat de ser i amb voluntat de progrés econòmic i social.

Amb Montilla s'hi aplegarà tot el socialisme espanyolista, el feudalisme polític depenent de Ferraz-Moncloa, l'anticovergentisme radical, l'etnicisme espanyolista, el progressisme-ecologisme-vedetisme-altermundisme d'ICV i el retorico-independentisme d'arrel marxista d'ERC.

Ens aboquem a triar entre la mínima voluntat de ser, que representa Mas, i la voluntat d'anorrear-nos que representa Montilla. Entre l'escassa possibilitat de que les polítiques de Catalunya es facin a Catalunya i la certesa que les polítiques de Catalunya es dictaran entre el C/Ferraz i la Moncloa.

Mas recollirà un vot catalanista transversal, que va des dels independentistes que no vulguin assumir un nou tripartit fins el catalanisme més moderat que no vol veure el govern de Catalunya en mans de la Moncloa. També recollirà un vot de sentit comú entre moltes persones de diferents sensibilitats políques que no voldrà veure arriscar el futur del país en mans de la irresponsabilitat altermundista i immigracionista, que vol una escola normal i que funcioni, uns drets normals i que siguin respectats, etc; gent que no vol el seu país en mans dels extremistes socials que no existeixen ni governen enlloc d'Europa però que a Catalunya són carta de naturalesa del tripartit. Mas recollirà el vot útil de tota la gent normal d'aquest país que no vol veure en mans d'un nou tripartit el futur del nostre país, és a dir, que no volen veure perillar el futur del nostre país. Mas recollirà, per tant, tot el vot de convergència i unió, com mai, més el vot nacionalista i independentista no marxista, més el vot més civilitzat d'altres opcions, com el mateix PSOE i el PP, que preferiran aquest vot útil abans que una aplicació immoral de l'estatut, que aboqui el país a l'ecologisme que paralitza el progrés, als papers per a tots que fagociten els recursos públics, a l'establiment de drets immorals i anticristians de manera generalitzada i insòlita a l'europa occidental.

Montilla recollirà el vot socialista tradicional (incrementat per la presència d'en ZP) i el vot ètnicista espanyol que fins ara no ha votat en les eleccions autonòmiques. I la seva opció a la presidència es veu complementada pel vot de les formacions satèl·lits d'ERC i ICV-EUA. Ambdues tenen com a únic objectiu poder fer quatre cosetes en l'àmbit de les conselleries que els hi toquin, a canvi de ser l'excusa, la pantalla, la quota, independentista, ecologista, feminista, altermundista, etc. Es conformen en ser la comparsa política folclòrica d'un govern del PSOE a Catalunya.

Tindrem temps d'analitzar el futur d'aquesta pugna. Titànica en el cas de CiU, ja que es presenta més sola que mai (atesa la deriva ultradretana del PP) i de les opcions del tripartit. CiU només podrà governar si el vot de la ciutadania normal aconsegueix evitar que el tripart reediti el seu govern immoral i ruïnós.

Tots ens veurem obligats a escollir entre els dos únics candidats: Mas o Montilla, Catalunya o Espanya, un país que vol ser normal o un país en mans dels anormals.

divendres, de juny 23, 2006

victimisme...


Pasqual Maragall, el pitjor president de la Generalitat de Catalunya, el president amb un mandat més breu, el president més menystingut pel poble de Catalunya ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions.

No fer-ho és un dels pocs gestos conseqüents i dignes que ha tingut com a president. No fer-ho és, tanmateix, una frustració perquè el poble de Catalunya pogués expressar-li clarament el seu enuig pel que ha estat el seu govern, el més demencial i catastròfic de la història de l'autogovern català.

En paral·lel a l'anunci de la seva retirada, i arran l'aprovació del nou estatut de Catalunya, aquest president frívol i egocèntric es va permetre la llicència de dir que aquesta aprovació significava la fi del victimisme català.

És una frase lapidària que només la misericòrdia pot evitar que sigui la frase definitiva de l'esclau esdevingut president. És una ofensa sense precedents que qui ha de ser el màxim defensor dels drets dels catalans esdevingui el seu botxí.

D'acord a aquesta apologia de la víctima, els catalans hem de demanar perdó per existir i per reivindicar el que ens correspon, el que és just. Victimisme ha estat, per a aquest infame president, que els catalans hàgim reivindicat històricament la nostra llengua, que hàgim demanat un tracte fiscal just, que hàgim combatut l'espoli fiscal i l'ofec econòmic i d'infraestructures que ens ha condemnat a la incompetència i el bandejament econòmic en l'entorn de les nacions civilitzades.

Per a aquest president, reivindicar el que és just és victimisme. Tal com les dones violades provoquen els violadors, tal com les dones maltractades provoquen els seus maltractadors, tal com els assaltadors saquegen les llars perquè han acumulat patrimoni, tal com patim menyspreu lingüístic perquè ens capfiquem en parlar la nostra llengua...

Voldria saber, de debò, què entén aquest en mala hora president per la fi del victimisme. Maldem per veure que la fi del victimisme no sigui, als seus ulls, la fi definitiva de la víctima, el seu escanyament, la seva mort.

I, tanmateix, la seva depravada percepció presidencial del que són les justes reivindicacions catalanes s'ha esgotat en la seva mateixa inconsistència. Sense ell, i amb la desfeta del tripartit, el nostre país albira futurs de llibertat i plenitud. Som un demà d'esperances blanques que s'obre pas entre nosaltres. Mentre en el pou de l'oblit s'apaguen les veus tremoloses que ens acusen de voler ser, de voler parlar, de voler somiar la llibertat...

Mentre un president legítim de la Generalitat de Catalunya moria afusellat pel feixisme, trepitjant amb els peus nus la terra catalana i proclamant al món la justícia i la dignitat de la nostra lluita, un altre president, indecentment investit president sense haver guanyat les eleccions, proclama al món la fi de la nostra història i la frivolitat espúria de les nostres justes i legítimes reivindicacions.

divendres, de juny 16, 2006

Per Catalunya... Sí!


Finalment he decidit votar Sí al nou estatut d'autonomia de Catalunya.

No ha estat una decisió fàcil, ni n'estic especialment orgullós. Però he pres aquesta decisió perquè penso que des d'un punt de vista patriòtic és el millor per al meu país.

Una única cosa he acabat tenint clara: que no votaria No ni en blanc. Els dubtes s'han centrat entre abstenir-me, votar nul o votar sí. Vaig pensar votar No per castigar el govern infame del tripartit i la irresponsabilitat del president Maragall. Però era caure en la misèria de la seva política de baixa volada.

Com a patriota, el tema de l'estatut no ha estat mai una opció estratègica que m'hagi agradat. Ha estat -i encara és- una lluita entre partits, absurda, patètica, fratricida i antipatriòtica. Dos partits tenen la principal responsabilitat de la lamentable situació en què ens trobem: ERC i el PSC-PSOE. Ambdos van veure l'oportunitat irresponsable de desgastar CiU i de tenir un element de cohesió davant el PP. Inevitablement CiU s'ha sumat a la proposta, i crec que és just reconèixer que és el partit que ha actuat amb més criteri, situant les fites de la reivindicacio catalana més bàsica i acceptant irremeïablement la situació sorgida del fracàs del tripartit i de l'evident traïció dels socialistes catalans al projecte del 30 de setembre.

El principal problema de Catalunya era i és el finançament, i qualsevol govern sensat hauria d'haver centrat en aquest punt la seva activitat, i optimitzar la corelació de forces al congrés espanyol. Però no, els capcigranys d'ERC i del PSC-PSOE impulsen una reforma estatutària.

Quasi tres anys negres per arribar on som ara, i amb l'estatut que tenim ara, que no soluciona cap dels nostres problemes però que introdueix millores en tots els àmbits. Hi ha hagut una campanya de desinformació massiva. Els partidaris del Sí han venut coses que no són, perquè aquest estatut no solucionarà res. I els partidaris del No encara més, perquè són incapaços de veure el que s'ha aconseguit. Ningú ha fet un exercici ponderat i creïble del que representa el nou estatut.

Els partidaris del No neguen les millores reals del nou estatut i s'emparen en qüestions purament ideològiques i tactistes, contràries als interessos nacionals i de la gent. El nou estatut fa un pas endavant importantíssim en el reconeixement nacional de Catalunya, en el reconeixement que el nostre autogovern emana d'uns drets històrics, en el finançament, en la llengua, en les competències, etc.

Els negacionistes acusen el nou estatut de deixar les coses massa obertes. És una argumentació intelectualment miserable. No existeix cap norma suprema que ho deixi tot tancat. A qualsevol país existeix un tribunal que interpreta el text en última instància i una flexibilitat en la seva aplicació. Això és així amb la Constitució Espanyola del 1978 i ho era amb l'estatut del 79, fins al punt que encara l'any 2006 s'estan transferint competències, i n'hauran quedat per transferir. I se n'hauran transferit que no estaven previstes. Això és la política, senyors.

El nou estatut, per tant, ens situa novament en l'escenari inexcusable de l'exigència política. Però qui critica aquest fet manipula, perquè això SEMPRE és així, aquí i arreu, i no pot ser d'una altra manera. L'estat de dret avançat i constitucional té aquesta formulació ambigua. No és ni un bé ni un mal. És un fet.

No puc, de cap manera, votar No ni votar en blanc a un estatut que, sense voler-lo, és obvi que millora la nostra situació i obre noves fronteres i possibilitats al nostre país. Votar No és un vot purament tàctic, de qui no espera res perquè no s'ofereix res a canvi i se situa en el testimonialisme amb la voluntat única que el seu negativisme introdueixi elements de frustració col·lectiva. El No recull les posicions extremes, demagògicament extremes, dels qui atribueixen al nou estatut el trencament d'Espanya i dels que li atribueixen una hipoteca no cancel·lable amb Espanya. I no és ni una cosa ni l'altra. Tots dos col·lectius han desplegat estratègies d'engany massiu per justificar la seva postura. I això fa que sigui especialment rebutjable. Mai s'ha plantejat l'estatut com una qüestió de sobirania, al marge dels elements constitucionals i per sobre de l'ordenament jurídic. El recorregut de l'estatut ha estat el previsible, per més que no ens satisfagui.

No puc, per tant, votar igual que els dos pòls que més manipulació han introduït en el debat estatutari: el PP a Espanya i ERC a Catalunya. Però no puc, a més, votar no a un text que millora la situació del nostre país en tots els aspectes, insuficientment, però millora, sense que hi hagi cap alternativa, excepte la frustració, l'emprenyament i el quedar-nos com estem, és a dir, pitjor.

Vaig plantejar-me l'abstenció com a manera d'evitar que, votés el que votés, algú s'apropiés del meu vot i en fés una interpretació fastigosa, que em repugnés, que em ferís. Sé que això passarà, perquè en el sí i en el no hi ha arguments i motivacions que em regiren l'estómec. Votar No i que el sr. Acebes o Rajoy s'apropiï d'aquest vot, o els integristes catòlics... Votar Sí i que els sociates, en Maragall, s'apropiïn d'aquest vot... He pensat que valia la pena abstenir-se per no patir aquest dany moral.

També vaig pensar votar nul: Visca la terra, mori el mal govern. Un vot que testimoniés la meva emprenyamenta amb tot plegat i l'escassa diligència patriòtica dels nostres polítics, i especialment del fatídic govern tripartit. Un vot conseqüent, però irremeiablement testimonial.

Així he arribat al Sí. Perquè comptat i debatut prefereixo estar el dia 19 millor que el dia 18, amb més recursos, amb més reconeixement, amb més competències... Per què negar aquesta millora? Per una dignitat sobrevinguda en un procés indignament iniciat? Per una qüestió de rebotar-se sense oferir res alternativament?

El que faci el nostre país no depèn en cap cas del nou estatut, que no deixa de ser una eina. Depèn del que els catalans volguem ser i fer. Si aquest estatut és vàlid per a una legislatura o una generació només ho direm els catalans. Avançar cap a la nostra sobirania depèn de nosaltres mateixos i de la nostra voluntat, però és millor fer-ho en les millors condicions possibles d'autogovern. I el nou estatut ofereix millors condicions que el del 79, i no hipoteca res. Només ens hipotequem nosaltres mateixos, la nostra impotència i la nostra incapacitat per construir un projecte sobiranista fort, compartit majoritàriament i fiable, que transmeti confiança i credibilitat. En cap cas un sobiranisme de foc d'encenalls, capriciós i incompetent.

El veritable repte del nostre poble és decidir qui i com ens governarà i cap a on anirem. I lamentablement la cadena d'errors d'ERC ens aboca a triar entre un renovat tripartit, és a dir, entre el PSOE amb pinzellades d'independentistes retòrics (ERC) i ecologistes d'aparador (ICV)... i CiU i la seva opció de sobiranisme light. Un govern al servei del PSOE amb quatre cosetes contralades i subvencionades per ERC per anar fent (amb la milor de les intencions) mentre la resta del govern espanyolitza a les ordres de Ferraz i la Moncloa... i una opció d'extensió nacional light, però en tots els àmbits, una opció estrictament nacional.

La fatídica constitució del tripartit i la irresponsable aventura estatutària impulsades per ERC tenen, a banda dels innombrables danys ja infringits, un aspecte personal i col·lectiu frapant, i és la fractura espectacular del món nacionalista i la divergència d'estratègies entre persones que persegueixen les mateixes fites. Crec que la principal missió que tenim tots els patriotes és reconduir la situació cap a un escenari on els interessos de partit sucumbeixin davant l'interès nacional. No podem assistir impàvids, intrascendents, a la sagnia ideològica i personal que suposa l'actual situació.