divendres, d’octubre 31, 2008

Manel Bargalló escriu a Elies115


Quan el company blocaire Elies115 va dir a tots els presents al darrer sopar del nucli fundador dels Blocs amb estrella que volia tancar el seu bloc i que li agradaria que li féssim un "careo" de posts, devia fer cara de no entendre res. La paraula "careo" em va sonava a quelcom d'intercanviar cartes d'amor entre una parella (o això és una altra paraula) o quan en un judici s'obliga dues persones a debatre davant d'un jutge per veure qui diu la veritat. La veritat és que sóc un desastre amb les paraules.


Però suposo que no era l'únic que devia fer una cara estranya i n’Elies115 va continuar explicant el que volia dir amb aquesta paraula. Volia que escrivíssim un post que el publicaria en el seu bloc. Vaig pensar, bé, el que vol és una espècie de carta de comiat on li expliqui quines són les meves impressions del seu bloc.


Després de les vacances que n’Elies115 ha fet, ens va tornar a enviar un mail per recordar-nos que aquest mes de setembre pensava tancar el bloc i que, si volíem, podíem fer-ñi un “cameo”.
“Cameo” o “Careo”, en què quedem? Vaig anar a la Wiki per veure què voli dir això de “cameo” i em trobo que és quan un actor o director surt en una pel·lícula d’un altre fent un paper de figurant o amb poca rellevància, però que els fans ho saben veure de seguida com un joc que s’han fet mútuament.


Bé, vaig pensar, i això com es menja?


Li vaig enviar un correu per preguntar-li què volia dir realment amb el “cameo”, i em contesta:


Hola Manel,

un cameo és una actuació breu, com a convidat, en una cosa d'un altre. S'ha fet popular per les pelis. P.ex. a Torrente hi ha molts "cameos", com ara el d'en Buenafente fent de "dominguero" al Retiro, o la Cañadas...

és una cosa divertida, una aparició breu en una cosa d'un altre, així ho interpreto. I, evidentment, signat per vosaltres, pels autors de l'escrit.


La seva resposta coincideix amb la que he trobat a la Wiki, però segueixo sense entendre què haig de fer. Com puc fer una “aparició breu en una cosa d'un altre” en un bloc?


Com que n’Elies115 ja em coneix d’alguna “espantà” que he fet, sap que malgrat que no tinc vergonya a parlar davant 3.000 persones per criticar els seus líders, en canvi sí que ara en tinc per tornar-li a preguntar per més explicacions, al final pensarà que estic cercant excuses per no escriure-li res. Perquè fins aquí hi arribo, que es tracta d’escriure quelcom, suposo, ja que estem parlant de blocs, no?


Al final, he decidit tirar pel dret i escriure la primera idea que tenia. Per això, benvolgut lector del bloc de referència dins de l'univers estrellat que brilla com si fos l'estrella polar (agafa’t!), pots llegir aquest post sobre el que penso d’ell i del seu bloc.


Vaig conèixer n’Elies115 arran del seu post "Esquerra, la síndrome Nicholson i el pont sobre el riu Kwai", on intentava trobar una explicació igual al que jo endebades també intentava trobar, a les marrades sobiranistes de l'actual direcció d'ERC. El vaig trobar genial com tots els altres amb què ens ha delectat després. Va ser uns dels primer sindicats al meu Reader i el tinc agrupat en un reduït grup amb el nom de "de lectura imprescindible", els quals no deixo mai de llegir.


Amb els escrits de n'Elies115 sempre m’hi he trobat a gust, vull dir que no només coincidim en molt del que diu, sinó també amb la forma d'expressar-ho, encara que ell té molt més bona traça amb les lletres que jo.


N’Elies115 denota amb la seva prosa, i sobretot llargària dels seus escrits, molta passió amb el que diu. Segur que a mesura que va escrivint li van venint al cap més i més exemples, similituds, metàfores i paròdies per argumentar el que vol dir. Se li nota que viu i sent molt profundament tot aquest atzucac a què ens ha portat l'actual direcció d'Esquerra i sobretot com anem tot el país.


Abans de tenir la sort de conèixer-lo personalment, només em podia imaginar d'ell, segons llegia dels seus escrits, que era una persona una mica més jove que jo però de la dècada del 60, independentista fins al moll de l’os i amb conviccions profundes. Qui, si no, hauria escrit en el seu perfil això: La meva pàtria esdevé el meu somni i la meva lluita incansable per una terra lliure i pròspera. I aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge?


Però gràcies al procés precongressual d’Esquerra, vaig tenir la sort de conèixer-lo en persona, i us puc dir amb tota certesa que la seva humanitat irradia molta força, empenta i convicció.


N’Ellies115 és el que abans es deia un home ferm, es nota en els gens i la força de la Terra Alta ha impregnat el seu caràcter de lluitador. Té la sang d'activista, té una capacitat de motivar i engrescar el personal; amb deu més com ell, els Països Catalans ja serien des de fa temps independents.


Si no, com es pot muntar en quatre dies el portat de referència innovador com és Blocs amb estrella? De fet els blocs amb estrella van sortir gràcies a la seva idea i sobretot al seu impuls. Sense ell, no hauria estat possible.


Ens ha dit que continuarà escrivint en un altre bloc d’aquest mateix estil, com també en té un altre de diferent , més “gamberro”; no ens en vol donar el nom, però segur que la seva prosa el delatarà, segur que el trobarem.

Ja estic frisant per llegir-los.

Moltes gràcies, Elies115, per tot el que ens has donat.


Manel Bargalló des de l’Exili
Karlsruhe

Ps:Espero que em sabràs perdonar si això que he fet no és un “cameo” o una “aparició breu en una cosa d'un altre” i “tampoc és una cosa divertida”. Però és que soc de poble amb aquestes coses.

dimecres, d’octubre 29, 2008

Elies115 vist per en Joliu

(parèntesi previ d’Elies: vaig convidar als cameos d’una manera agoserada, abusant una mica dels amics, tal com p.ex. el Santiago Segura va demanar al Buenafuente que aparegués al seu Torrente. Els escrits que m’han fet arribar els meus companys i no obstant amics superen amb escreix la pretensió inicial, i, a més, dissortadament per a mi s’han centrat molt en la meva persona, fet que m’ha provocat un evident pudor i fins i tot vergonya. Però alhora els hi estic molt agraït, és una bonica mostra del que pot donar de si aquest món blocaire en el que ens movem. Espero que els gaudiu tant com jo).

ELIES115 vist per en Joliu

Quan vaig saber que l’Elies115 obriria el seu blog als amics, el primer que se’m va acudir va ser fer un post llarguíiiiissim com a venjança per les hores que he perdut llegint els seus llençols. De fet, vaig començar a escriure idees inconnexes a la PDA durant els meus trajectes diaris en transport públic. Quan em semblava que ja havia escrit la Bíblia en vers, ho vaig passar a l’ordinador i va resultar que amb prou feines passava del foli i mig. I és que resulta que jo, pel que fa a lletra, sóc ejaculador precoç, home de poques paraules, de post minimalista. M’agradaria poder fer meva aquella cita d’un periodista, no en recordo el nom, i dir que quan un article em surt llarg és que no he tingut temps de resumir... però la veritat és que m’escau més aquell famós comentari d’en Moneo: “esto del minimalismo, ¿no será pereza?. Sí, el meu problema és de puta mandra i sequera d’idees, per això sempre vaig sentir una sana admiració per aquest blog.

Al final he decidit aprofitar l’oportunitat per fer-vos coneixedors d’un fet que canviarà el rumb de la Història de la nostra nació i és de justícia que en el record de les futures generacions quedi fixat l’immens paper que ha jugat la figura (1) de n’Elies115 :

Sempre he seguit el savi criteri de no creure en les coses que no són certes, mai he permès a la meva ànima escapar-se de la meva pell perdent-se en viatges esotèrics i he mantingut sense esforç allò que en diuen els peus a terra. Considero l’empirisme el sostre del pensament intel·lectual de la nostra civilització, de la mateixa manera que considero que més allà de Pink Floid només hi ha soroll. Malgrat que us pugui semblar incoherent amb aquesta presentació, conservo el costum infantil d’associar la realització de futuribles a la verificació immediata de fets aparentment aliens. M’explicaré amb un exemple: si se’m caga un colom a sobre d’aquí a la uni, aprovaré mates (2). Us en podeu riure si voleu, però no m’ha fallat mai, només cal pensar una condició amb una probabilitat equivalent a la del futurible desitjat. Quan compreu loteria heu de dir: Si avui veig tres dones embarassades rosses i vestides de vermell amb topos blancs, em tocarà la grossa (3).

Us conto tot això, i ara sí que vaig al gra, per que acostumo a esmorzar sempre al millor bar que conec (4) amb un diari a les mans, posant-me al dia de la vida i miracles de la nostra classe política. Fa uns mesos, en un d’aquells dies en que per mala sort no quedava lliure ni el 20minutos vaig haver de quedar-me abandonat amb la tassa a les mans i no vaig tenir més remei que pensar per mi sol. Evidentment només em venia al cap allò que per als sobiranistes és l’únic tema i que no és el sexe. Em vaig dir: Catalunya serà independent, si el proper client que entra no va vestit de cap color. Fou aleshores que n’Elies115 eclipsà el contrallum de la porta del bar, la sang em va pujar a la pell i no vaig sentir ni veure res més que aquella immensa figura negra (5) amb una mirada que m’atravessava la retina projectant-la al fons del crani.

Des d’aquell dia sé que veurem l’Estat propi que volem, i us demano que sapigueu transmetre als vostres fills i nets el definitiu paper que hi ha jugat l’amfitrió d’aquest blog. Elies115, espero que la Història sàpiga fer-te justícia.

Sempre teu,
Joliu

(1) posar en la mateixa frase les paraules immens i figura no ha estat una indirecta conscient,... com a molt ha estat inconscient.

(2) Vaig aprovar... a la tercera i passant per Plaça Catalunya dues hores abans.

(3) No m’ha tocat mai la grossa. Alguna ‘gorda’ com a molt.

(4) El millor en tant que és el que tinc més a prop. Obviant aquest criteri, no valdria res.

(5) Ara sí que ha estat conscientment.

dilluns, d’octubre 27, 2008

Ha mort Francesc Espriu


M’acaben de trucar per donar-me la trista notícia de la mort d’en Francesc Espriu. Fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Patriota exemplar fins el darrer alè de la seva fecunda vida, com demostra l’haver participat en la presentació dels actes del centenari de l’estelada.

L’any 2007 l’associació patriòtica Catalunya 1640 va impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i vam instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.

Crec que les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:

“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”

Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.

dissabte, d’octubre 25, 2008

HA ARRIBAT L’HORA…


Amics, ha arribat l’hora de tancar Elies115 i obrir un nou bloc.

A partir d’ara ens trobarem al bloc Dies de Fúria. Un nou bloc per als nous temps. Un nou bloc, com tot a la vida, circumstancial. Elies115 és una creació fruit d’un estat d’ànim determinat. Com ja us vaig dir, Elies115 és una part del meu jo, però no sóc jo. Com a creació, és un bloc que ha funcionat molt bé, n’estic molt content. Sobretot estic molt content de tota la gent que he conegut personalment o virtualment amb aquesta aventura cibernètica. I, molt especialment, d'haver conegut i participat amb ells a tots els companys de Blocs amb Estrella, un autèntic luxe!!!!

Però els temps canvien. I potser sense cap necessitat de canvi, vull canviar. Què collons, companys i companyes… això no és res més que una finestra. Canviem de finestra.

Vivim en un país presoner de la por als canvis. Perquè entre d’altres coses els canvis que se’ns han proposat han estat nefastos (p.ex. el tripartit). Però en qualsevol altre país i escenari, els canvis han de ser celebrats, aplaudits i gaudits.

Tanco Elies115 però obro un nou bloc: Dies de furia. Sincerament, al final és més un canvi de capçalera que cap altra cosa, però en el fons, un canvi. Perquè hi ha una cosa que els farà germans: denunciar el que ningú s'atreveix a denunciar. Ser radical contra el silenci, l'ostracisme, la por.

Dies de fúria espero que reculli el millor d’aquest bloc, Elies115, i que a més a més em permeti trepitjar altres espais creatius, altres formulacions dialèctiques, més efectives -si pot ser- que les d'Elies115. Dies de fúria és un bloc nou per als nous temps. Sí, és un bloc que és més dur que aquest. I ara, direu. Sí, encara més dur. Un bloc pensat per tirar amb bala dialèctica. Davant la dictura mediàtica i d'opinió del tripartit, tirar amb bala dialèctica és l'única opció que ens queda. Serem mentre resistim i ens oposem a aquesta dictadura, a aquest règim. La nació, la nostra nació, depèn en aquests moments de la nostra capacitat de resistència i oposició al tripartit i el seu poder absolut.

Per tant, i si puc, Dies de fúria serà un bloc més d’acord als nostres dies, un bloc radical, d’estètica Tarantino i de llenguatge contundent.

Espero que sigui un bloc de traspàs, en el sentit que els dies de fúria, que són els dies que ens toquen viure, donin pas als dies d’esperança. Però mentre no arribin, i mentre el nostre país sigui aquest país messell, servil, del sibwanisme… Dies de fúria serà un bloc de denúncia radical i permanent.

Espero, també, que sigui un bloc creïble. Amb la credibilitat de que on poso l’ull poso la bala. Un bloc pensat per esbudellar la xusma tripartita, un bloc que sàpigui transformar la indignació i la fúria que molts sentim en paraules precises i punyents com a bales, que destrossin dialècticament tot aquest personal del tripartit, del primer a l’últim. Un bloc útil per a destruir el tripartit.

Però en aquests dies, per fer més entretinguda la transició, faré un obsequi impagable a tots els lectors d’Elies115. Durant uns quants dies aniré penjant articles dels meus més estimats companys d’aventures blocaires.

Els hi he demanat un “cameo”, és a dir, que facin un escrit destinat a aparèixer a aquest bloc, com a despedida del bloc. És una invitació que els hi he fet i que ells han acceptat. D’aquesta manera la transició serà doblement entretinguda: gaudireu dels escrits dels meus amics blocaires i alhora podreu anar transitant cap a Dies de Fúria. I, intercaladament, hi afegiré algunes confessions personals, d'aquelles tan políticament incorrectes. O absolutament incorrectes, que són les que més calent em posen...

Començarem els cameos dimarts, amb en Joliu. No us el perdeu…

I no em perdeu… a Dies de Fúria

Moltes gràcies a tots i totes per haver estat per aquí… espero que hàgiu xalat tant com jo! VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!!!

dimecres, d’octubre 22, 2008

Marín i Huguet, paradigmes de l'actual (i patètica) Esquerra


Enric Marín, un dels personatges més grotescos que conformen això de l’entorn de l’actual direcció d’Esquerra ha tingut, com a mínim, el coratge d’escriure en forma d’article el que està fent l’actual direcció d’Esquerra.

I què és el que fa l’actual direcció d’Esquerra? No, no, en cap cas està analitzant o preocupada per la seva actuació. Què va!!! L’actual direcció d’Esquerra s’està dedicant a escampar per tot arreu que la culpa de la situació actual la tenen els crítics. Sí senyor. L’actual discurs és que l’estratègia d’Esquerra és evidentment bona, boníssima, i que si hi ha hagut algun problema electoral, això és culpa dels crítics. Perquè és clar, els votants el que no perdonen són els problemes interns a un partit. I Joan Carretero i la resta de la gent de Reagrupament són els responsables directes de la davallada de vots d’Esquerra.

Això ho ha escrit l’inefable Marín (un dels ideòlegs de l’eix social) a un article a El Punt. Un article que acaba, òbviament, d’acord a la més pura tradició de mamporreros dels sociates d’aquesta banda, lloant en Pepe Montilla com a líder del catalanisme.

Si un dels personatges que ha aconseguit finalitzar la carrera universitària en l’actual direcció d’Esquerra pensa i escriu desvergonyidament això… què no han de pensar i votar els militants de base?

Perquè és clar, suposo que a cap d’aquests militants, ni al mateix Enric Marín se li ha passat pel cap que la davallada de vots tingui res a veure amb el que fa Esquerra. I ara!

Però potser els hi aniria bé repassar algunes cosetes. Mireu, avui li tocarà el rebre a aquest personatge anomenat Huguet, que pel que sembla dirigeix una macroconselleria. Aquest polític que es defenia com a “dur”, dels que podien “marcar perfil” és un dels exemples paradigmàtics del que és en aquests moments Esquerra: una puta sucursal dels sociates. I res més.

Aquests dies hem pogut llegir a l’Avui que des de la seva conselleria s’ha impulsat la creació d’un institut per a la recerca en temes turístics: l’Institut de Recerca en Turisme de Catalunya (IRTUCA), en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona. Sabeu, segons l’Avui, quina és la persona que el senyor Huguet ha designat i la comissionada Palmada ha propagat als quatre vents per dirigir aquest institut: un tal José Antonio Donaire, per a més senyes –o úniques- diputat socialista.

Està bé, això. El sr. Huguet, en els àmbits que li són propis ja designa directament sociates de carnet, diputats sociates. Estupendo, Huguet, estupendo!!!

Però és clar, llavors, endut per la curiositat, hom comença a estirar el fil dels darrers nomenaments del senyor Huguet i la senyora Palmada, i… vet aquí que no fa res han nomenat president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (Universitats és de la conselleria d’Esquerra, “brillantment” dirigida per l’Huguet i la Palmada) un senyor conegut com a Ximo Prats, oficialment Joaquim Prats. I vet aquí que aquest senyor va ser Director general d’universitats en el primer tripartit quan es va fotre fora Esquerra del govern. Ben curiós, un sociata de socarrel, que no li fa por exhibir en el seu currículum vitae que ha estat director de la revista “Pensament i política. Revista de reflexió política i social”, editada (oh!) pel Partit dels Socialistes de Catalunya. O sigui, un “pota negra” sociata, un autèntic comissari sociata.

Anem bé, Huget i Palmada, anem bé.

Però les meves pesquisses encara han proporcionat més fruits. Sí senyor. Sabeu qui és el Director General de Recerca de la comissionada Palmada? Doncs sí, efectivament, un amiguete.

El director general de Recerca és un tal Ramon Moreno, a qui no se li coneix cap veleitat nacionalista (catalana), més aviat, pel que m’informen des de Girona, és (oh sorpresa!) de l’òrbita sociata. Però… i quins mèrits té més? Doncs ser amiguete de la Palmada. Segons sembla, tots dos van ser vicerectors a la Universitat de Girona, i el tal Moreno es va presentar a Rector, amb la Palmada al seu equip. I, segons sembla, i contra tot pronòstic, van perdre. I per què em diuen des de Girona que van perdre? Doncs perquè a la llista d’en Moreno hi anava la Palmada, personatge que, de prou conegut a la UdG va ser evitat electoralment, sàviament evitat. De manera que es van estalviar el “saldo” i de retruc la bofetada la rebre el tal Moreno que era qui aspirava a ser Rector. Però bé, per a això està el govern, i per a això està Esquerra al govern, per a col·locar als amiguetes. I vet aquí que la Palmada, en funcions de comissionada, el posa de Director General de Recerca.

Ah! Però no s’acaben aquí les sorpreses…. no!!! Resulta que un dels altres negociats de la conselleria de l’Huguet i la Palmada és la Direcció General d’Universitats. Alerta! Que diria el gran Monegal. Sí, alerta, perquè… potser us penseu que és d’Esquerra el director general d’universitats??? No companys no. El director general d’universitats és un catedràtic de la UPC que, segons els òrgans sociates, té la virtut de no estar significat políticament. És a dir, allò que abans es coneixia com un “apolític”.

Caramb! Quina mala ratxa, no? Quina mà més estranya per als nomenaments que tenen el senyor Huguet i la senyora Palmada….

Però ai làs! Resulta que els mateixos sociates ens donen les pistes de la manera de fer. Segons el seu òrgan de propaganda, el relleu es produeix perquè l’antic director general, que sí era d’Esquerra, no s’entenia amb l’Huguet. Tenien "discrepancias profundas con la política del consejero". És a dir, que l’Huguet no l’entenia. Potser perquè era d’Esquerra, el cessat, vull dir. O potser perquè n'Huguet no té ni puta idea d'universitats.

Vet aquí, finalment, que em diuen que tot això no ha estat un mal moment. Que més aviat és que davant el naufragi absolut en matèria de política universitària, des de presidència li van dir al senyor Huguet, et quedes amb el departament però nosaltres et fem els nomenaments i fem les polítiques. Cosa a la que el sr. Huguet, un d’aquests de “perfil”, s’hi hauria avingut com un corderet.

Ah! Amics… potser de tot això també en tenen la culpa els crítics, no Marín?

dilluns, d’octubre 20, 2008

Unió i Esquerra, la punta de llança de l'espanyolisme (semblances sorprenents…)

Aquest cap de setmana hi ha hagut el congrés d’Unió. Se’l podrien haver estalviat. El cap de setmana passat es va tancar el pesadíssim procés congressual d’ERC, que també se’l podrien haver estalviat.

Unió (Unió Democràtica de Catalunya) i Esquerra (Esquerra Republicana de Catalunya) són els dos partits històrics del sistema català de partits. Tots dos han arribat als nostres dies des de l’època republicana. Tots dos partits tenen un full de serveis al país llarg i fecund, i fins i tot han ofert al servei del país el martiri i la mort dels seus líders, com és el cas d’en Carrasco i Formiguera i d’en Lluís Companys, assassinats pel feixisme espanyol.

Unió i Esquerra són, en aquests moments, i malgrat aquest històric full de serveis, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Unió i Esquerra són, en aquests moments, i de la mà de les seves direccions, el “tonto útil” de la política catalana al servei de l’espanyolisme. Tots dos partits provoquen, per aquest miserable paper que els obliguen a jugar les seves nauseabundes direccions, amb el vistiplau incomprensible de les respectives militàncies, fàstic i llàstima a parts iguales.

Unió i Esquerra són els dos partits amb unes direccions polítiques que han fet de la seva supervivència personal el seu objectiu polític. Fins al punt que la seva continuïtat al capdavant dels projecte situa personatges com en Duran i Lleida, en Puigcercós o en Carod Rovira, a l’alçada, pel que fa a aferrament al càrrec, de personatges com en Robert Mugabe, Raúl Castro, Hosni Mubarak… i uns pocs més d’aquesta naturalesa. És evident que ÉS IMPOSSIBLE trobar a l’Europa Occidental cap altre exemple de líders que s’hagin perpetuat tant en el poder. Fins i tot els cafres dels espanyols s’han renovat més que les direccions d’Unió i d’Esquerra. Però la renovació també és un fet a Anglaterra, a França, a Alemanya…

Només a Unió i a Esquerra sobreviuen líders polítics que porten tants anys com aquells exemples tan interessants de l’africanisme i el bolivarisme.

Unió ha fet, en aquest últim congrés, una apologia fastigosa de la “sociovergència”. La defensa que n’ha fet, en termes d’enfortir la relació amb l’estat, és l’evidència que Unió ha acceptat clarament el paper de tonto útil de l’espanyolisme, és a dir, dels sociates.

Unió, a canvi de vés a saber què, ha acceptat fet tots els possibles per dinamitar el projecte de Casa Gran del Catalanisme. I fer-ho per motius ideològics, per tal de dinamitar aquest projecte que situa el Dret de Decidir com a eix del discurs. Unió situa “enfortir les relacions amb l’estat”.

Bé, això és el que porta fent Esquerra amb els dos tripartits. Actuar de tonto útil dels sociates, i, en aquest paper, porta sis anys essent l’altra punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Aquest nauseabund paper de crossa sociata…

Unió havia esdevingut, en els governs Pujol, la millor agència de col·locació de Catalunya. Ara ERC ha assumit aquest paper, i a més a més, tots dos partits, totes dues direccions gestionen amb habilitat aquest fons de reptils de les xarxes clientelars per tal de perpetuar-se en el poder.

Unió i Esquerra són en aquests moments, i de la mà de les actuals direccions i militàncies castrades, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Els tontos útils dels sociates, que fan servir les seves "ideologies" com a excusa, com a tapadera.

Quina pena veure aquests dos històrics partits en aquest paper nauseabund.

PS: el que em temo és que els sociates, l’espanyolisme, ja han aconseguit els seus objectius: governa a tot arreu a Catalunya i es barallen per fer-ho amb ell.

dimecres, d’octubre 15, 2008

Més sobre "Xirinacs al Palau", gràcies a dues col·laboracions de luxe...


Com a continuació de l’anterior post sobre l’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs, puc fer-ne aquest altre, gràcies a dues col·laboracions de luxe. Per una banda, la fotografia que encapçala aquest bloc, que molt amablement m’ha fet arribar en Lluís Brunet, fotògraf, que ha estat un dels organitzadors de l’homenatge. Moltes gràcies, Lluís! És una fotografia magnífica, preciosa, que estic segur tots els lectors d’aquest bloc sabran valorar. Correspon al moment inicial de l’acte, quan es va representar la càrrega policial que va immortalitzar el fotògraf Armengol.

El text que segueix aquesta introducció meva són les paraules que havia preparat n’Oriol Junqueras per a la seva intervenció, i a qui agraeixo enormement que me les hagi fet arribar i així poder-les compartir amb tots vosaltres. És un text escrit per ser dit, no llegit. Per tant, la intervenció de l’Oriol és molt superior encara al seu magnífic text. Però per als qui no hi vàreu poder ser, i fins que no tinguem accés a l’acte, penso que us agradarà molt. L’últim paràgraf em fot encara la pell de gallina.

Gràcies, Lluís i Oriol, també en nom de tots els lectors del bloc

INTERVENCIÓ DE L'ORIOL JUNQUERAS:
“Bona nit!

Sovint, en Lluís Maria Xirinacs apareix com una figura aïllada, com una veu que clama en el desert i, si m’ho permeteu, com una mena de bolet en un erm ressec. Afortunadament, però, en Xirinacs és molt més que una figura aïllada, que una veu que clama en el desert o que un bolet en un erm ressec. De fet, en Xirinacs és un veritable líder espiritual perquè és la veu del poble... de l’esperit del poble. I, sens dubte, en moltes ocasions, en Xirinacs va ser la veu d’aquells que no podien parlar i va parlar a les consciències d’aquells que no volien escoltar. I, en aquest sentit, en Xirinacs és una encarnació de la paràbola evangèlica del gra de mostassa que, malgrat ser la més petita de les llavors, acaba esdevenint el més formós dels arbres.

En Xirinacs és una baula en l’eterna cadena de les generacions que es passen (les unes a les altres) el relleu... el testimoni de que cal mantenir-se fidel a l’imprescindible compromís amb la llibertat i la dignitat.

I la paraula compromís significa, precisament, “prometre amb”, és a dir “prometre conjuntament amb els altres”... i, en la mesura del possible, “amb tots els altres”... amb els nostres compatriotes (perquè en Xirinacs era català), amb els nostres germans en la fe (perquè en Xirinacs era cristià), amb tots els humans (perquè en Xirinacs era pacifista) i, molt especialment, amb els més febles (perquè, a l’igual que Gandhi, en Xirinacs sabia que no podem ser neutrals entre els botxins i les víctimes).

Avui, nosaltres ens retrobem aquí per renovar el nostre compromís etern... per prometre’ns els uns als altres que nosaltres també passarem el relleu... per prometre’ns els uns als altres que, siguin quines siguin les dificultats, nosaltres també farem tot el possible per tancar les nostres pròpies baules... i, així, donar testimoni de que nosaltres també vivim... I que, en concret, tal com ens va demanar el president Lluís Companys poc abans de que l’afusellessin, vivim “Per Catalunya... i tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor”.

Moltes gràcies!

Oriol Junqueras”

dimarts, d’octubre 14, 2008

Xirinacs al Palau


Ara, són les dotze i poc de la nit de dilluns, arribo de l’espectacular acte d’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs Xirinacs al Palau” (la foto és de l'e-noticies).

Només escric per descarregar tota l’emoció acumulada aquestes hores al Palau. Ha estat molta. Confesso que se m’han humitejat –i molt- els ulls un parell (formenterer) de vegades.

Ha estat un homenatge extraordinari. Un homenatge a flor de pell que li hem volgut retre una multitud de patriotes anònims. I un acte que ha comptat amb una organització i una realització impecables. Des d’aquí, la meva més càlida felicitació als organitzadors i als realitzadors de l’acte, i a totes les persones que hi han intervingut: artistes, ponents, coral, músics…

Tinc moltes ganes de disposar dels parlaments que han fet les diferents persones que hi han intervingut. Han estat, tots, magnífics, amb molt nivell i coratge abordant aquesta personalitat tan polièdrica d’en Xirinacs. I han estat valents, com sempre ho va ser en Xirinacs.

Ara mateix tinc un munt de frases bellíssimes i emocionants que han circulat pel Palau i han creuat el meu cervell sense que les pogués retenir. Però voldria referir-me especialment a la singular, única, extraordinària, intervenció del meu amic Oriol Junqueras. A peu dret des d’un racó del primer pis, amb el Palau a les fosques i enfocat per un únic foco, l’Oriol ha fet una intervenció apassionada i brillant, brillantíssima. Ell em sembla que també estava emocionat, però a mi em rajaven les llàgrimes a dojo.

La combinació d’intervencions de ponents, d’actuacions músicals i d’intervencions en video ha estat magistralment conduïda, realitzada. Avui ha estat una nit que en Xirinacs es mereixia i que tots nosaltres li volíem oferir… i que a sobre n’hem pogut gaudir, i sortir amb una renovada energia i compromís.

No ha estat un acte de floritures, buit. No. Ha estat un homenatge dur, de radical expressió de militància per part dels ponents. Tan dura –i tan justament dura cal afegir- en ocasions, com la d’en Pep Guia -que m’ha recordat el Guia dels millors moments- quan ha llençat una estracanada brutal, com una mascletà dialèctica en mig la platea, que de tan fort que ha petat ha provocat fins i tot algun incomprensible xiulet que ha estat ofegat amb aplaudiments.

Ha estat un acte valent, que no ha defugit cap de les vessants intelectuals o militants d’en Xirinacs. M’ha agradat sentir parlar mossèn Dalmau d'en Xirinacs a la llum de Jesús de Natzaret. M’ha agradat que els ponents en més d’una ocasió s’hagin referit a la fe cristiana d’en Xirinacs. Xirinacs, el fill de Déu tan incomprès, tan vilipendiat, que tants somriures de compleança distant i superioritat (per no dir una altra cosa) provocava en els sempre tan posats polítics del nostre país. Valent, mossèn Dalmau, valent.

També m’ha agradat la referència a l’absència de mitjans de comunicació que ha fet en Puigbò: a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. La cara de vergonya li hauria d'haver caigut a més d'un.

Però les paraules definitives han vingut del mateix Xirinacs, en un video amb diferents intervencions seves. En la seva glossa de la no-violència, valent com sempre, ens deia “prefereixo un violent valent que un no-violent covard…”. No ens incitava a la violència, en cap cas, això només ho poden pensar els energúmens. Ens incitava a ser valents, a tenir coratge. I a fe de Déu que ell en va tenir sempre, i no li va fer por MAI exhibir-lo, fins i tot en solitari, fins i tot a risc de que ens n’enriguessim d’ell i el veiéssim ridícul. Qui estigui lliure d’aquest pecat que llenci la primera pedra.

Suposo que podrem gaudir de la gravació de l’homenatge. Que es penjarà a Vilaweb o on sigui. No us el perdeu. Prepareu-vos per retre homenatge i perquè la vostra pell i ànima s’amari de radicalitat patriòtica.

Prepareu-vos, també, a gaudir amb aquests artistes compromesos del nostre país, que avui han posat el seu talent al servei d’aquest homenatge i del nostre poble. Un sorprenent Joan Reig, extraordinari amb la versió de Al Tall. Els Obrint Pas, espectaculars i emocionats -fins i tot tímids- en l’acústic. En Feliu Ventura, cada cop més gran, que li ha dedicat -i ens ha dedicat- la preciosa cançó basada en el poema de Salvat Papasseit “Prometença”:
Lluitaria qui sap per quina ampla bandera
— però millor que fos la de la meva terra:
Quatre barres de sang
l’or del cor que voleia.

I també, com no, la gran dama de la cançó catalana, la Maria del Mar Bonet, que ha fet –un altre cop- una interpretació magistral del “Què volen aquesta gent” que m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Quina cançó tan adequada per a un homenatge com el d’avui.
I tots els altres, els At Versaris, els Aramateix, la Dharma...

El clímax ha arribat amb la Muixeranga, amb tot el Palau dempeus i enmig un silenci commovedor, mentre les dolçaines creixien des dalt del cor i es feien himne, sempre amunt, sempre més fort. M’ha recordat l’homenatge que, de la mà de l’Eliseu Climent, vam retre al general Basset al Fossar, en vespres d’un Onze de setembre, amb en Carles Santos dirigint un exèrcit de dolçaines i interpretant una Muixaranga militar que és de les coses més belles i emocionants que he sentit mai.

Com aquell dia, avui també he tingut el plaer de trobar-me i xerrar una estona amb en Miquel Gironès, dels Obrint Pas, a qui feia uns anys que no veia.

Des d'aquell dia al Fossar. El mateix lloc on vam retre l’últim adéu a en Xirinacs, l’agost de l’any passat. Amb una basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom i amb una emoció apenes continguda, en una missa concelebrada per una munió de capellans. I després, vam treure –el poble va treure- el ferètre cap al Fossar, enmig la pluja, enmig d’un mar de punys enlaire.

I per acabar, una magnífica lectura del seu últim text, Acte de sobirania… amb un video sorprenent que ha volgut ser també un homenatge i memòria dels nostres herois, dels nostres patriotes. D’aquests pels qui, com ha dit avui en Titot, aixecarem el got per brindar el dia de la nostra independència.

La coral Sant Jordi ha interpretat Els Segadors, i tot el Palau ha cantat a pulmó.

Algú ha parlat avui dels herois...
PS: per cert, poc herois els qui avui, emparant-se en la fosca i la multitud s'han dedicat a xiular les persones que intervenien en els videos, especialment en Cuní. Han tingut un comportament indigne en un homenatge com el d'avui, i gens respectuós amb els organitzadors, si ells havien considerat que el seu testimoni era important. Hi ha gent que sembla que no entén mai res. Per a ells, fins i tot avui, cal mantenir alta la nostra exigència moral i recriminar-los-hi aquesta actuació indigna i covarda.

diumenge, d’octubre 12, 2008

Eleccions ERC-BCN: discrepo de la lectura que en fa Reagrupament Independentista


Divendres van ser les eleccions a la Federació d’ERC de Barcelona. Després d’una setmana de parlar-ne des d’aquest bloc, i de donar suport explícit a la Rut, a RI, avui la veritat és que haig de discrepar de la lectura que han fet des de RI dels resultats.

Dissortadament per a ERC, per a Barcelona i per al país, han tornat a guanyar els continuïstes. Els mateixos que porten manta eleccions perdent vots, i que ja han perdut, de manera clamorosa, la confiança dels ciutadans.

El resultat final ha estat:
Oriol Amorós: 425
Rut Carandell: 276
Xavier Florensa: 220

Una altra oportunitat perduda per la militància d’ERC. Tanmateix, en aquest cas, crec que els que ens estimem el projecte de RI faríem un mal negoci no fent una lectura adequada del que ha passat i del resultat. Crec que és imprescindible que RI faci una anàlisi rigorosa i profunda de com ha anat tot plegat. I de si, realment, n’han d’estar tan satisfets.

El primer que caldria analitzar és el punt de partida i els objectius que es tenien.

Ja ho he dit aquests dies: aquestes eleccions “locals” tenen unes regles de joc diferents de les generals. Això és així en clau de partit i en clau de qualsevol mena d’eleccions.

El punt de partida més immediat que hauríem de buscar és el que va passar al congrés d’ERC. Si sóc coherent amb la frase prèvia, els resultats del congrés no eren quelcom que es pogués donar per sentat, ni tan sols que es tornarien a donar automàticament, però sí són una dada que ens permet saber com estaven les coses, amb què es podia comptar.

Reagrupament i Esquerra Independentista van obtenir a Barcelona, presentant-se per separat a les eleccions del congrés, més de 400 vots, concretament 403: 210 de la Rut i 193 de l’Uriel. Mentre que els carodians, des de la direcció de la Federació de BCN es van quedar amb una mitjana de 368 vots (363 Niubó i 372 Benach). Perdoneu si balla algun vot, són dades que tenia guardades i no sé si són els resultats finals, tot i que no hi pot haver gaire diferència.

D’acord a aquestes dades prèvies jo crec que era raonable plantejar-se com a factibles dos objectius:
- mirar de conservar els suports obtinguts al congrés del juny per separat, i per tant consolidar aquests 400 vots
- si aquest objectiu s’aconseguia (conservar els 400 vots) era possible guanyar, atès que els carodians s'havien quedat a uns 30 vots de diferència.

D’entrada, per tant, en relació a aquests dos primers reptes, cal reconèixer que la cosa no ha funcionat. Si bé és cert que la Rut ha obtingut més vots que els que va obtenir ella mateixa quan es va presentar a Secretària general del partit (de 210 a 276), el resultat final queda molt lluny dels 403 vots obtingus per la Rut i n’Uriel. S’ha perdut al voltant del 30% dels vots. Aquest seria un dels primers motius de reflexió per a la gent d’RI de Barcelona. Per què pràcticament un de cada tres votants del congrés aquest cop no ha renovat la confiança en la candidatura conjunta? Jo no sé com ha anat, com s’ha treballat, amb quines complicitats, com ha participat la gent, etc. però és clarament un element per a la reflexió.

Conseqüència d’aquesta pèrdua dels propis vots, la candidatura de la Rut ha quedat molt lluny de tenir opcions a guanyar. Els 149 vots de diferència entre n’Amorós i la Rut són massa vots. S’ha quedat molt lluny de tenir cap opció de victòria quan, d’entrada, jo crec que era raonable, amb les forces d’Rcat i d’EI, aspirar a guanyar. Després et pots quedar a prop, p.ex. si haguessin clavat els vots, 403, no s’hauria guanyat, perquè n’Amorós n’ha tret més dels que els carodians van tenir al congrés. Però s’hauria estat a prop, dintre de la lluita. La diferència de vots ha estat massa gran, i no és dissimulable.

Per això em sap greu llegir com acabo de fer al web d’Rcat que la Rut es mostra satisfeta amb els resultats perquè consoliden RI com l’alternativa a BCN. Jo crec que és un error fer-ne aquesta lectura. Era aquest l’objectiu, consolidar-se com a alternativa? Si era aquest l’objectiu, fatal. I si no era aquest, que crec, números en mà, que no ho havia de ser-ho en cap cas, no se’n pot fer aquesta lectura. Cal reconèixer les coses. No passa res, tampoc han sigut uns resultats espantosos, però no han estat uns bons resultats, i s’ha quedat molt lluny de les expectatives raonables que es podien tenir.

Jo crec que RI es farà un mal favor si no analitza rigorosament els resultats a la llum dels objectius que raonablement es podien tenir. Cal veure què no ha funcionat, perquè s’han obtingut resultats molt per sota dels que es van obtenir per separat i perquè s’ha quedat tan lluny de poder disputar la victòria. Jo crec que clarament no s’han acomplert les expectatives.

Però hi ha uns altres factors en aquestes eleccions que crec que cal abordar, i fer-ho també de manera sincera. La pregunta és: per què no s'ha arribat a un acord per la renovació a ERC-BCN amb en Florensa? Crec que era raonable plantejar-se un tercer objectiu en aquestes eleccions, un objectiu que a més a més es podia compartir amb la candidatura d’en Florensa: eliminar el sector Carod de la lluita pel poder a ERC. Després del triomf del reagrupat Pereira amb una candidatura de consens renovador a Tarragona… si a Barcelona s’hagués guanyat implicava automàticament l’enterrament del sector Carod i de les seves expectatives.

I això era molt bo per a ERC i per a Rcat. Eliminar un competidor, clarificar el panorama entre dos grans grups a nivell nacional era una oportunitat que no es podia desaprofitar de cap manera. No hi ha cap empresa, cap organització, que no valori positivament eliminar, deixar fora del joc, un dels “competidors”.

En Carod és en aquests moments un element absolutament fora de control, conscient de la seva limitada força i escasses opcions de renovar com a candidat, que està practicant una política de terra cremada. Se li enfot tot. M’expliquen, no sé fins a quin punt serà veritat, que està absolutament asilvestrat, fora de control, actuant únicament en clau personal (veure nomenaments, germà inclòs) i practicant un cert hedonisme indecent des del poder. És a dir, una vergonya i un perill constant. Absolutament fora de control. Una reacció molt pròpia en una persona de la seva desmesurada vanitat.

En aquest escenari, crec que és obligat fer-se aquesta pregunta: com és possible que finalment no s’hagi pogut concretar un pacte amb la candidatura d’en Florensa, que assegurés la renovació a ERC-Barcelona???

Ho vaig dir al primer dels posts sobre aquestes eleccions a BCN: en unes eleccions locals com aquestes, és important mesurar molt bé les pròpies forces i ser capaços de teixir aliances que potser no són possibles ni aconsellables a nivell nacional, però que són molt útils i molt importants a nivell local.

Teixir aquestes complicitats locals va ser bàsic en el celebrat triomf d’en Pereira a Tarragona. I ho és també en les opcions d’en Fernàndez a Lleida, amb un altre joc d’aliances, però totes orientades a posar fi als cabdillismes locals i impulsar i dirigir els processos de renovació, també des de la base local. RI hauria de ser capaç de respondre a la pregunta de per què no ha estat possible, finalment i malgrat les contínues negociacions i acords als que s’havia arribat, tancar un pacte amb en Florensa que garantís la renovació a ERC Barcelona.

Jo era partidari d’aquest pacte. Ferm partidari. Per molts motius, entre d’altres fins i tot per assegurar realment les opcions de canvi. Perquè malgrat que la Rut hagués guanyat a les eleccions de divendres a BCN, ho hauria fet per poca diferència de vots. De manera que l’elecció, dissabte, de l’executiva, era una espasa de Damòcles que penjava sobre les opcions de renovació. Un risc que calia eliminar. Eliminar el risc que, tot i guanyar, una aliança d’última hora al congrés de dissabte entre l’Amorós i en Florensa hagués imposat una executiva alternativa a la Rut, és a dir, que no hagués pogut treballar amb la seva executiva. Una situació kafkiana que hauria convertit la victòria en una victòria pírrica.

Bé, en definitiva són aquestes les qüestions clau que RI hauria d’abordar en una reflexió interna sincera i productiva. És imprescindible que ho facin si volen que les seves opcions de dirigir ERC siguin reals, i no convertir-se –i donar-se per satisfets!- en una eterna alternativa. Perquè em sembla que és un error el que llegeixo al web de Reagrupament, inclosos els comentaris, aquest discurs i aquesta lectura autocomplaent, d’incomprensible satisfacció, amb els resultats de BCN. Un greu error.

dijous, d’octubre 09, 2008

Rut Carandell, contra la falsedat i la immundícia polítiques


-Hola, si us plau, podrien abaixar la música?
-Vostè el que és un torracollons, un sectari i no ens deixa expressar-nos amb llibertat
- Ja, però és que són les cinc de la matinada i no hi ha manera de dormir, i cada dia igual
- El que passa és que vostè i la seva família són uns carques, uns antisocials i no ens deixen disfrutar de la vida i d’aquesta Barcelona oberta que tots volem

La política, en el fons, és molt simple. És senzilla. Es regeix per regles clares. I només quan aquestes regles es trenquen comencen els problemes.

És l’exemple de l’escala de veïns. Ets un veí modèlic, respectes les normes de la comunitat, actues amb sentit comú. I de repent arriben uns personatges que foten la música al mil a les cinc de la matinada. El primer dia calles i t’aguantes. Després puges i els hi dius que no són hores de tenir la música a tota pastilla. I llavors va i t’insulten.

En política, a ERC és exacatament el mateix. Si hi hagués sentit comú, si seguissin les regles bàsiques de la política, si no es perpetuessin en els càrrecs, si no s’agafessin desesperadament al càrrec quan perden vots a cabassos, etc. les coses serien molt més civilitzades. Però són els que trenquen, violen, les regles del sentit comú els qui posen les coses difícils, per no dir molt complicades.

Què passa quan la gent es planteja, escolti, vostè ha perdut més vots dels que ha conservat, potser hauria de plegar… Llavors et diuen que ets un sectari, que estàs desenfocat, etc.

Quan continues dient, escolti, és que vostè està fent una cosa que és incomprensible, i ha de plegar, llavors s’exciten i et diuen de tot.

La Rut Carandell porta fent una campanya a cor obert intentant denunciar aquests veïns tocacollons que fan la vida impossible a la resta de veïns. I els hi diu, vostès han perdut la confiança de la ciutadania. Vostès estan enganyant la gent dient que pleguen mentre continuen. Vostès només estan pendents de conservar les seves poltrones.

I llavors l’ataquen a n’ella. I li diuen que és poc respectuosa. I que està crispant l’ambient.

El que és una puta vergonya és que a una persona decent i compromesa com la Rut, que s’està deixant la pell per defensar un missatge de renovació, per oferir un futur a ERC a Barcelona… ara vinguin i l’acusin de crispar l’ambient. No hi ha vergonya. Que la gent que intenta restablir l’ordre i el sentit comú s’hagi de sentir aquestes coses sí que és una vergonya.

I que hi hagi militants d’ERC tan pusilànimes que es pensin que la Rut és massa dura denunciant els energúmens, els que fan la vida impossible a la resta de l’escala, els que perden més vots dels que conserven… és per plegar, per enviar-los A TOTS a pastar fang.

Però la Rut aguantarà ferma en contra de totes aquestes falsedats i manipulacions, plantarà cara també en aquest terreny de la mentida en que han instal·lat, els de sempre, els apoltronats, la campanya. Perquè té la raó. I perquè el que denuncia és just. Perquè els qui han fracassat haurien d'haver plegat. No passa res per reconèixer un fracàs, ben al contrari. Però no, aquí els que fracassen encara ens volen fer vendre que són els reis dels mambo i s'aferren a la poltrona desesperadament. Per això la continuarà denunciant el que cal denunciar i plantant-se davant els qui cal plantar-se perquè abusen continuament de tots nosaltres.

No sé si la Rut guanyarà divendres vinent. Sé que és el que necessita ERC, també a BCN, i el país. Però, en qualsevol dels casos, la Rut és la veïna que tots voldríem a la nostra escala, que planta cara als energúmens que ens fan la vida impossible i que ningú gosa dir-los-hi res.

Rut, endavant!

dilluns, d’octubre 06, 2008

Més coses que només passen a l’escorxador d’ERC


A través del recull de blocs de Vilaweb aquesta tarda n'he arribat a un de nom originalíssim: “Republicans i Independentistes”, amb un post que portava per títol “La bona gent de Barcelona”. M'he dit..." això promet!"

Resulta que el bloc és d’un tal Carles Macian, i la referència a La Bona gent de Barcelona era a ell mateix i els seus amiguetes que donen suport al continuïsme a la Federació d’ERC de Barcelona, és a dir, a la candidatura de n'Amorós/Portabella. Literàriament és un encant, l’article, feia temps no trobava res... igual

Diu aquest xicot: “Us recomano una passejada pel lloc web de la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós, a la Federació de Barcelona. Hi trobareu les cares i les paraules de la bona gent de Barcelona”.

Alerta, que diria en Monegal. Curiosa definició dels membres d’una candidatura i la gent que li dóna suport: “la bona gent de Barcelona”. Hem d’entendre que la resta de la gent de Barcelona no tenim aquest privilegi de que siguem considerats “la bona gent”. Jo ja ho sé, però... i la resta?

El tema m’ha intrigat, perquè és clar, com a argument polític he arribat a un punt que no sabia si és que ho deia amb aquesta autoritat perquè han estat demanant un certificat de penals… o perquè de tan bons que són… els hi donen suport.

És clar, la intriga m’ha dut a veure qui era aquest home. I tate, que hi ha trampa. Resulta que ha estat el secretari d’Organització de la Federació de Barcelona, amb l’Amorós, amb en Portabella. Ai làs, Macian, que això té trampa home.

Però ens diu més coses al seu article, en Macian. Es veu que al web d’aquesta gent hi han deixat tot de fotos de gent que els hi dona suport, i l’amic Macian ens demana, endut per l’emoció: “Ara bé, el que us demano és que us fixeu en les seves cares i en la seva mirada. Són netes, transparents, il·lusionades. Estan aquí perquè només volen una cosa: treballar amb rigor, amb i·lusió, per a fer possible el seu somni, la llibertat del seu país i el benestar del seus conciutadans.”

Osti tu, què gran. Així dona gust, oi que sí? Netes, transparents, il·lusionades… uf! No sé si ho haurà traduït d’algun conte de la Gloria Fuertes.

I és clar, hom no pot sentir cap altra cosa que unes ganes fraternals d’abraçar amb llàgrimes als ulls aquesta gent de la mirada tan neta i tan transparent, i que estan aquí perquè només volen una cosa… i, ja plorant tots, sacesejar-los i dir-los-hi, "que t’estan prenent el pèl, home!!! Espavila't!!!"

Collons, no n'hi ha prou amb "l’esperit de treballar" per tot això i tots aquests somnis! Què cal fer alguna cosa! I a sobre cal fer-la d’una manera eficaç! O és que esperareu a perdre un altre 50% dels vots i quedar fora de l’Ajuntament per fer més eficaç, vistosa i transparent la vostra feina???

Ah, senyors, la política de l’escorxador. Que ben muntada la tenen. Sembla mentida.

Però no s’acaba aquí el xou Macian. L’home, ja definitivament embriagat per les seves pròpies paraules ens fot la següent soflama: “N'hi ha de tot, a la vinya del senyor. I al partit, també. Hi ha gent que es queixa, hi ha gent que grimpa, hi ha gent que s'emprenya. Però també hi ha gent que penca, hi ha gent que fa propostes, hi ha gent que transmet il·lusió.Crec que tinc la sort de tenir més amics i amigues entre els segons que entre els primer. I molts d'ells i d'elles, -no tots, és evident-, donen suport a la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós a la presidència de la Federació de Barcelona.”

Osti tu, no s’hi fica per poc. Però és clar. Hom llavors fot a google Carles Macian, pensant-se que es passarà tot el dia a Càritas o al Cotolengo… i resulta que aquest xicot és el “Director del Consell Català de l’Esport”, que és “un organisme autònom de caràcter administratiu adscrit al Departament de la Vicepresidència que està dotat de personalitat jurídica, patrimoni propi, autonomia administrativa i econòmica i plena capacitat d'obrar per al compliment de les finalitats i els objectius de la Llei de l'Esport”

Caramb, amic! A qui acusaves de grimpador?? Qui hi ha a vicepresidència? Ah, sí, en Carod i en Niubò. Ai ai ai, Macian, ai ai ai.

Perquè no crec que fessis referència al teu jefe (ui, perdoneu, m’havia descuidat de dir-vos que l’amic Macian va de número 2 de la candidatura del sr. Amorós! Quin lapsus més tonto!!!). Doncs això, suposo que no dius això de grimpador pel teu jefe, sr. Oriol Amorós, Secretari general d’Immigració. No, no ho crec, oi, Macian.

Vaja, no ho sé, potser aniria bé que ens aclarissis per qui anava això dels grimpadors. Venint d’una gent amb la mirada tan neta i tan transparent, seria el mínim que podries fer, no et sembla?

Doncs ja ho sabeu, si voleu que ERC a BCN continuï camí de l’escorxador, aneu-la deixant en mans d’aquesta gent, que és clar, com no tenen cap responsabilitat en res, perquè tenen la mirada tan clara, tan neta i tan il·lusionada, doncs se’ls hi pot perdonar tot. Fins i tot quedar fora de l’Ajuntament les properes eleccions.

PS: ah! M’oblidava. Quin nom més original per a la candidatura: Barcelona Oberta. Acollonant. Oberta de cames? Obert l’esfínter? Que voleu que ens obrim més, xatos, perquè això ja és un disbarat. Té cap relació amb la vostra brillant política de promoure el nudisme a la ciutat? Oberta com a família de multiculti, transversal, mestissa, siiiiiiii què güais que sou, colegues!

diumenge, d’octubre 05, 2008

Coses que només passen a ERC (amb E d'escorxador)


El post anterior, on assenyalava directament els militants d’ERC que havien votat Puigcercós i Carod com a responsables de les debacles electorals que està patint ERC i de les que pronostiquen les enquestes, el vaig fer... dijous de matinada.

No coneixia, per tant, quan els augurava un futur diabòlic, els sorprenents resultats a nivell de signatures que s’han produït per al congrés de Barcelona ciutat. D’haver-los conegut és evident que m’hauria cebat molt més en aquest argument, contra l'estupidesa que exhibeix bona part –la part majoritària- de la militància d’ERC. Estupidesa que es correspon totalment amb la de l’actual direcció. És ben bé allò que els militants d’ERC dels corrents continuïstes poden dir ben alt que “tenim el que ens mereixem”.

Posem-nos en antecedents. A la ciutat de Barcelona és on ERC ha patit el seu retrocés més brutal. Un retrocés que podríem definir, senzillament, com a acollonant.

Perquè si ets un partit polític i no t’acollona perdre més del 50% dels teus vots, ja em direu què t’ha d’acollonir a la vida. Bé, sí una altra cosa: a la direcció d’ERC hi ha una cosa que l’acollona més que perdre el 50% dels vots, i és perdre les poltrones. Com deia en el post anterior, fa temps que la direcció d’ERC només pren decisions en clau personal, d’assegurar-se la poltrona.

Però és clar, en el cas de la ciutat de Barcelona això és clamorós. Clamorós que rima amb Amorós, ves per on…

I és que el senyor Amorós, un altre cop candidat a continuar presidint la Federació de Barcelona Ciutat, és el responsable del partit en el lloc on més vots ha perdut. El sr. Amorós, a més, pertany al sector Portabella, que és un dels candidats del partit que més vots ha perdut en unes eleccions.

La situació, per tant, és esperpèntica. Tots dos, Amorós i Portabella, haurien d’haver presentat la renúncia, dimitit, fa molt de temps. Moooolt de temps. Quan hom perd més del 50% dels vots no li queda absolutament cap altra sortida que la de retirar-se educadament. Però això, és clar, no entra al cap, ni de lluny, de cap membre de l’actual direcció d’ERC. Suposo que el Xuriguera que hi ha a la seu d'ERC deu tenir algun error d'impremta i no s'hi pot trobar el verb "plegar" ni "dimitir". Perquè l'il·lustrat sr. Ridao, que també es va fotre una patacada antològica, lluny de dimitir o dedicar-se a fer punt de creu... es presenta a Secretari General i, a més, resulta el candidat més votat de totes les eleccions internes. Són coses que només passen a ERC...

Però tornant al sr. Portabella, després de la monumental patacada que es va fotre, l’únic que se li acudí fou, per salvar la seva pell, dir que no entraria un altre cop al govern municipal. Una postura curiosa, ben curiosa, que li va servir per salvar el seu culet polític, però absolutament ridícula, esperpèntica. Perquè tota la seva gent va continuar als càrrecs que ocupaven (no tinc les més mínimes ganes de que ningú perdi la seva feina, però en termes polítics resulta curiós…). I perquè el sr. Portabella i ERC continuen donant suport pràcticament incondicional al govern muncipal. És a dir, me’n vaig però ens quedem i us dono igualment suport.

Una cosa així, una comèdia tan barata com aquesta jugadeta política, realment només pot passar a ERC. Però bé, el sr. Portabella i el sr. Amorós amb aquesta jugada van salvar els seus respectius culs polítics. I a viure, que són dos dies, i un i mig ja l’he cobrat.

Això sí: són uns grans seguidors del manual de ciència política del politòleg Marco Paquetti. Així, mentre perden més del 50% dels vots i continuen donant suport incondicional i estant presents al govern muncipal… de tant en tant surten a la premsa amb qualsevol xorrada política, com ara la pataleta aquesta per si el referèndum del tramvia per la Diagonal ha de ser vinculant o no. Demencial.

El sr. Portabella, a qui haig de reconèixer que en temes personals sempre s’ha portat bé amb mi, i és una persona de tracte exquisit, hauria d’haver presentat la seva dimissió de manera fulminant quan es va fotre l’hòstia que es va fotre. I el sr. Amorós, a BCN, també, evidentment, perquè si ERC ha perdut tal descomunal proporció de vots, i si ell era -i és i vol continuar essent- el màxim responsable del partit, alguna cosa hi té a dir o a veure.

Bé, doncs ni l’un ni l’altre ho van fer, això de presentar la dimissió. Ans al contrari, van fer tots els moviments possibles per continuar remenant les cireres.

I és aquí on es demostra l'estupidesa dels militants d’ERC que els hi donen suport. Perquè és clar, si ells no ho fan, el que seria normal a qualsevol lloc del món és que la militància els fes fora. Perquè se suposa que a ningú li agrada que el duguin a l’escorxador. I quan veiem aquestes pobres vaques que les duen a l’escorxador, si sabessin el que els espera se suposa que s’hi resistirien, que intentarien canviar el seu destí.

Doncs la militància d’ERC no. Han vist, veuen i saben que els han dut a l’escorxador polític (han perdut més del 50% dels vots… i els que perdran), i continuen donant suport als que els hi duen. És a dir, que si els militants d’ERC que donen suport al continuïsme fossin vaques, i fossin conscients del seu horrorós destí, s’hi avindrien, signarien -és un dir- a favor, donarien el consentiment. Aquestes coses només passen a ERC.

Un cas certament insòlit, ja no només en la naturalesa humana, sinó que m’atreviria a dir que en tot el regne animal.

Perquè ja em direu si no és insòlit, gairebé diria que patèticament commovedor, que un dels màxims responsables de la debacle, aspirant a perpetuar-se en el càrrec per seguir exhibint la seva incompetència, hagi aconseguit reunir les signatures que divendres va presentar:

Amorós: 440
Florensa: 243
Carandell: 117
Eduardo: 84

Aquestes coses només passen a ERC. Segurament perquè no només han canviat el logo, sinó el significat de les sigles, per esdevenir, políticament, l’Escorxador Republicà de Catalunya. Una autèntica pena, una situació miserable. Però sens dubte aquests militants poden dir ben alt allò de “tenim el que ens mereixem”.

Hi ha, a més, algunes altres coses dignes de ser comentades, perquè realment són coses que només passen a ERC.

Resulta que el sr. Amorós ha aconseguit a BCN més signatures que no pas vots va tenir el sr. Niubò. En principi tots dos són del mateix sector. Però ai làs! no ben bé. El sr. Amorós és del sector Carod sector Portabella, mentre que el sr. Niubò és sector Carod sector Niubò. I així, i vist com ha anat tot plegat, no seria d’estranyar que gent del sector Portabella del sector Carod no votés el sector Niubò del sector Carod.

Però després també ha passat el que passa a ERC –i suposo que a molts altres llocs, això ja no és exclusiu seu- i és que han posat a treballar la maquinària de col·locació al servei del candidat. No al servei del partit o del país, si fós així ja haurien plegat fa temps. Al servei del candidat que els garanteix el seu status quo, el seu way of life. I contra això, xiquets, estimats meus, s’ha demostrat que és molt difícil lluitar. Ja ho vaig analitzar amb números a la mà en el post “les xarxes clientelars, decisives en el resultat del congrés d’ERC” . Ara, un cop més, també.

Fins al punt que m’apunten que molt probablement el sr. Amorós tingui menys vots que signatures. Em consta la “repassada” de càrrecs i colocats que han fet. I em consta també que hi ha molt descontent entre la militància. Perquè, si volem baixar a coses més locals i de partit, la inutilitat del tal Amorós és tal que ha aconseguit que un casal gran com el que és el de Sarrià Sant Gervasi no tingui local, no tingui Casal. És ben bé una casa de bojos, aquest partit.

Finalment, haig de confessar-vos que m’ha sorprès negativament el nombre tan baix de signatures que ha obtingut Reagrupament. No es correspon amb la fortalesa que va exhibir Rcat a les eleccions de president i secretari general. Per això ho atribueixo a que potser s’ha produït una certa desmobilització, per cansament –que ho entenc perfectament- de bona part de la militància il·lusionada per canviar les coses. Confio que aquesta militància es mobilitzi divendres vinent, que són les eleccions, i aposti decididament per la Rut i la renovació a ERC, també a Barcelona.

Rcat, i més encara després de la fusió amb Esquerra Independentista, (per tant, RI) té un potencial humà magnífic a BCN ciutat. És important que la candidatura que encapçala la Rut Carandell, que és una excel·lent i preparadíssima candidata, treballi i pugui fer visible aquesta pluralitat i potencial, aquest equip. Després de la normal depressió pel triomf del continuïsme, cal adaptar-se al tipus de noves eleccions internes que suposen aquests congressos, que es viuen més en clau local i on el joc d’aliances possibles i estratègies és molt diferent del del congrés nacional. Fixeu-vos, sinó, en el que abans us deia, que n’Amorós ha tingut més signatures que no pas vots va tenir en Niubò… i que, no me n’he descuidat, hi ha un quart candidat en les files del carodisme, n’Eduardo. Una situació realment d’aquestes que només passen a ERC, tot i que presumiblement n’Eduardo no arribarà fins al final.

Ah! I una altra cosa, per a relativitzar el tema de les signatures en relació al resultat de les eleccions de divendres: aquest cop es podia signar per tots els candidats que es volgués

En definitiva, espero i confio que la militància d’ERC deixi de pensar que la “E” del seu partit és la d’Escorxador, i que mirin una mica més enllà del seu melic i interès personal i apostin d’una punyetera vegada per mirar al seu electorat (l'ectorat perdut a mans de la direcció i els candidats actuals) i al país (al que han girat l’esquena).

PS: després de les eleccions, que són en dues jornades: divendres per a la presidència i no sé si per a cap altre càrrec, i dissabte per a l’executiva, fet que dificulta enormement –a diferència de la resta de congressos regionals- l’establiment d’aliances prèvies, serà el moment de parlar de com han anat o no han anat les aliances o possibles aliances en aquestes eleccions.

divendres, d’octubre 03, 2008

ERC i el futur diabòlic


Us amenaço amb un futur post, d’aquests llargs que tan us agrada a alguns i que tan destesteu d’altres. I us avanço el títol (l’estic treballant): ERC o la teoria del caos.

Mentres tant no acabo d’enllestir aquest post de fons, permeteu-me que en faci un de cojuntural, però vinculat.

El nostre amic Cesc ho avançava en un comentari al Cimera, però jo us ho puc confirmar, i de fet us ho confirmo i en trec conclusions.

La direcció d’ERC té en aquests moments sobre la seva taula una enquesta segons la qual si ara mateix es fessin eleccions “autonòmiques” a Catalunya, ERC estaria al voltant dels 12 diputats.

Bé, l’hòstia és, evidentment, monumental. Però no és res més que la conseqüència lògica de la política desplegada per la direcció d’ERC aquests anys. Fixeu-vos que l’enquesta, pel que jo sé, no preguntava per les opcions d’ERC amb Puigcercós o amb Carod. És exactament el mateix. Tots dos representen exactament el mateix, perquè són aliquotament responsables de la política desplegada per ERC des del primer tripartit. Per tant, i com ja ve passant en totes les eleccions, el càstig de l’electorat d’ERC a ERC és brutal, descomunal. I molt encertat.

Avui sopava amb un bon amic a la Barceloneta, i comentàvem la situació. Ell m’argumetava feblement que això eren uns mals resultats per a Catalunya. I jo discrepava. Són uns excel·lents resultats per a Catalunya. Vol dir que a Catalunya encara hi ha vida intel·ligent. Si, d’acord al discurs de la letal direcció d’ERC, el problema és que no se saben explicar, la resposta al carrer, de la gent, dels seus votants, és molt clara, molta alta, i i molt sotinguda. S’entén sobradament el que està fent ERC, i per això deixem de votar ERC. Si fent-ho bé o fent-ho malament els resultats fossin els mateixos, voldria dir que el vot no es pensa, que és estúpid i captiu. Però això ja s'ha demostrat abastament que no és així.

La militància d’ERC ha de ser plenament conscient que revalidant Puigcercós al capdavant d’ERC ha acabat d’ensorrar el partit i les seves expectatives. L’ha acabat d’allunyar del seu electorat. Per tant, tots els que van votar Puigcercós o Carod són responsables directes de l’hòstia descomunal que es fotrà ERC les properes eleccions. És obvi que va pesar més la menjadora que les expectatives nacionals, que el servei al país. Doncs aquí teniu la moneda de canvi.

Hi ha, però, un altre factor que incrementa el maldecap d’en Puigcercós. Segons m’arriba directament de Calàbria, hi ha un estat de pànic sense precedents per la possibilitat que, d’aquí dos anys, les CUP puguin presentar una candidatura nacional al Parlament de Catalunya. Segons em diuen, si les CUP es presentessin a hores d’ara podrien arribar a treure 3-4 diputats, que caldria descomptar dels votants d’ERC i que sens dubte, també tindrien impacte en els resultats d’ERC, fins al punt que es podria quedar en uns 9 diputats.

Aquest escenari provoca autèntic pànic al Puigcercós i la seva gent. No oblidem que l’actual direcció d’ERC fa temps que no pren cap decisió en clau de país, en clau nacional, i que únicament les pren en clau personal, i d’assegurament de les poltrones.

Però, és clar, el pavor d’en Puigcercós i la direcció d’ERC davant aquest escenari és tremendo. Estan literalment acollonits. Fins al punt que han inciat una barroera campanya per intentar convèncer opinadors perquè parlin bé de tot el que estan fent bé al govern (¿?).

És a dir, que no han entès absolutament res. Que encara es pensen que els espectaculars mals resultats que està tenint ERC les darreres eleccions i els letals resultats que els hi pronostiquen les enquestes per al futur… són conseqüència únicament de que no saben explicar bé el que fan, que la gent no els entèn.

Bé, està clar que la gent sap perfectament el que fan o no-fan al govern, i actua i vota en conseqüència. Però resulta sorprenent el capteniment de la direcció d’ERC en pensar que l’estratègia és bona, i el problema és que la gent no els entèn. Seguiu així, xatos.

Tota la comèdia d’en Puigcercós d’acostament a CiU és això, pura comèdia. Puigcercós i el seu cercle més ampli de col·laboradors i ideòlegs varis estan convençuts, absolutament convençuts, de la bondat de l’aposta pel tripartit. I no es mouen d’aquesta posició. La resta de coses són moviments de farsant per aconseguir recuperar posicions d’estafador en la cosa de la “Erc-quidistància”.

Tanmateix, i atès que el metropagès està acollonit pel seu cul, arriben veus que el millor fora provocar un avançament electoral. Això els permetria, malgrat el descens previsible de vots -que s'assumeix-, evitar que les CUP tinguin temps per presentar-se i que per tant la debacle sigui absoluta.

Això, i no res més, és l’únic que preocupa en aquests moments a la direcció d’ERC. Com salvar els seus culs.

dimecres, d’octubre 01, 2008

Sí, bwana!

Avui ha comparegut al Parlament de Catalunya l’encarregat del PSOE, el sr. Montilla, president de la Generalitat gràcies a ERC. I ha dit, en públic, i prou clar perquè el sentíssim tots, “Sí Bwana”.
La resta de paraules pronunciades omplien el buit de la intervenció. Sí bwana, era el missatge i el discurs. El pressupost de l’estat que fins i tot incompleix l’estatut, perfecte. Tot va bé.

Fa dies que la maquinària sociata està preparant el sí bwana. És una preparació meticulosa, pròpia d’aquesta terrible i implacable maquinària del poder que són els sociates. Aquesta maquinària abassagadora que no deixa bri d’herba on trepitja. I ara ja, mercès a ERC, ho trepitja tot. L’empleada sociata Milagros noséquè ho deia clar ahir dilluns a l’Àgora “qui trenqui la unitat serà penalitzat electoralment”. Bé, ho poso entrecomillat però no sé si van ser aquestes les paraules exactes, però l’esperit sí que ho era.

Es referia, és clar, a la unitat al voltant dels sociates, de les propostes sociates, del discurs sociata. Tot el que se situï fora del discurs sociata està fora del món. És clar, ho diu amb total convenciment i raó, perquè ja no hi ha res en aquest puto país fora del control sociata. No era una intervenció, era una amenaça.

Aquest discurs fastigós que ens hem hagut d’empassar els últims mesos de la “unitat” per a la negociació del finançament és la penúltima estafa sociata. I em sap greu que CiU hi hagi jugat tant de temps. Potser avui se n’han adonat que no portava enlloc i que els hi estaven prenent el pèl de mala manera.

Fa temps, molt de temps, que CiU no fa un discurs d’oposició com cal i com necessita el país. Els sociates, aquesta tropa de botiflers i espanyolistes que des de l’oposició a CiU ho van rebentar tot, que van estar en contra de tot el que impliqués un major autogovern, i en contra de tot el que impliqués cap millora de l’autogovern... han aconseguit bastir un imperi de poder tan espectacular que fins i tot han acabat controlant el discurs nacional.

Quan des dels governs de CiU es reivindicaven més competències per desplegar l’Estatut de Sau, els sociates sempre hi estaven en contra. I radicalment en contra mentre van poder manar a Madrid. Quan es reivindicava un millor finançament, els sociates catalans van escampar la teoria del “victimisme”, és a dir, que el que es reivindicava des de la Generalitat era espuri, instrascendent, i calia combatre-ho, perquè només era “victimisme”, és a dir, fer-se les víctimes per obtenir el que no ens corresponia, que tot era una mentida perquè CiU no sabia gestionar bé els grans pressupostos de la Generalitat.

Mai. Mai. Mai en un govern de CiU els putos sociates van donar suport a la Generalitat per a la millora del nostre finançament o per a l’assoliment de noves competències.

I ara, aquests mateixos putos sociates espanyolistes atenallen el país amb aquest discurs de la unitat mentre, com és obvi, fan i desfan el que els hi convé i se n’enriuen de tot i de tots i se’ns pixen a la cara.

I em sap greu per CiU, perquè els veig, pobres, atenallats i paralitzats pel discurs sociata. Fins avui, que l’empleat del PSOE, el sr. Montilla, s’ha tret la polla al Parlament i s’ha pixat a sobre de tots els diputats, i especialment els de CiU i ens ha dit i els hi ha dit que això del finançament ho estan negociant ells per la seva banda i d’acord als seus números.

És clar, la cara de l’Oriol Pujol en la compareixença posterior era tot un poema. Tots aquests mesos justificant-se i fent tots els papers possibles de l’auca perquè no se’ls pogués acusar de trencar la “unitat”… i aquesta unitat només existia en l’estafa del discurs sociata i tripartit.

En tots aquests mesos d’estafa de la “unitat” els sociates han comptat amb la complicitat entregada i apassionada d’aquest ésser políticament infame d’en Joan Ridao. Aquest pobre home polític, aquest desgraciat polític que ha actuat de mamporrero dels sociates, vull pensar que per tonto, simplement perquè és així d’imbècil. No m’entra al cap que ho hagi fet per convenciment, per participar, sabent-ho, en aquesta miserable conxorxa.

Així el manporrero Ridao ha fet el que tocava fer, defensar l’empleat del PSOE i atacar sistemàticament CiU. Sense importar gens ni mica que en la defensa de l’empleat del PSOE, sr. Montilla, i l’atac indiscriminat i sistemàtic a CiU estigués rebentant les opcions del nostre país. A qui l’importa això a l’actual direcció d’ERC???? No fem bromes, que amb el pa de cada dia no s’hi juga.

El paper de CiU en tota aquesta comèdia ha estat trist, per deixar-se entabanar i enredar d’aquesta manera.

Però el paper d’ERC, i lamento molt haver-ho de dir així, ha estat, un altre cop, el dels traïdors. Ho han traït tot. Han traït el país i les seves expectatives i, el que és pitjor, però habitual, han actuat, en tota aquesta comèdia, de mamporreros dels sociates, fent-los-hi la feina bruta i marcant CiU permamentment.

El futur d’aquest país, dissortadament, ja no passa per ERC. Però el futur d’aquest país necessita, urgentment, també, desempallegar-se de tota aquesta bassura de la direcció d’ERC i el seu manporrisme. I si CiU vol liderar res, farà molt bé de no fer ni puto cas d’aquesta caspa hermafrodita de la direcció d’ERC i dels seus discursets, i anar al gra, i denunciar severament l’estafa tripartita, l’estafa del finançament i l’estafa del discurs oficial tripartit que només persegueix colgar de merda el nostre país. CiU farà molt bé de desempellagar-se del discurs del “sí bwana” del tripartit i d’ERC. I així espero que ho faci, pel bé del país.