dissabte, de gener 27, 2007

Comentaris d'actualitat contrastats a la llum de la nostra història


Volia continuar el post anterior, i analitzar totes les causes que evidencien que Esquerra és un cadàver polític, un projecte polític mort. Però l'actualitat que genera en una setmana la banda del tripartit, sigui des de la Generalitat, sigui des de l'Ajuntament de Barcelona és una invitació irresistible a referir-m'hi.

Tanmateix, com que l'actualitat és políticament tan feble, tan insubstancial, abans m'agradaria posar un llistó històric que li serveixi de contrapunt. Sovint ens deixem engolir per debats tan pobres, tan mancats de qualsevol trascendència i ambició, que cal aprofitar les oportunitats que tenim per tirar la vista enrere, conèixer millor la nostra història i extreure'n tots els ensenyaments que encara ara tenen vigència. Perquè les grans lliçons de la història en l'ordre Polític, Moral i Vital, amb majúscules, són arguments universals i eterns. I necessitem tenir-les ben presents per no caure en el que ara ens està passant, aquesta petitesa política, insignificància, immoralitat, insubstancialitat, falta d'ambició, etc.

Aquest mes de gener s'ha publicat un llibre espectacular, que us recomano amb entusiasme: La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, d'Ernest Marcos. El nostre gran rei, Jaume I, després d'una vida fascinant, pròpia d'un mite, després de donar forma a la nostra nació amb les conquestes dels Regnes de Mallorca i de València, emprèn una aventura pròpia dels grans prínceps de la cristiandat, dels herois clàssics: una croada per defensar els cristians de Terra Santa, que estaven sent massacrats pels invasors islamistes davant la impotència dels regnes cristians i el Papat.

L'altar i el tro, Déu i Rei. Vet aquí els dos eixos sobre els que es va edificar la nostra nació, el nostre espai en el món. Perquè hi ha un Déu i una Església, i perquè hi havia un rei disposat a combatre avui som el que som i no un poble subjugat a la barbàrie de la mitja lluna. Perquè hi havia una causa per la que lluitar i perquè hi havia algú disposat a lluitar i posar-se al capdavant dels nostres avantpassats. L'estol català que surt de Salou a la conquesta de Mallorca, i després la duríssima guerra que allibera el Regne de València de la dominació sarraïna. I aquesta ambició i fidelitat a Déu d'un rei, que fins a la fi dels seus dies lluita per una causa, sense defallir, amb coratge i amb tots els valors propis d'un príncep cristià. Sense obviar les dificultats, però sobreposant-s'hi, des de la seva infantesa, captiu, fins a les dificultats amb el Papat i altres regnes cristians, que també hi van ser. I fins i tot des de la crítica que avui podem fer a la seva decisió de dividir els seus regnes en l'herència.

Jaume I és l'autèntic pare de la Pàtria. A ell li devem el que encara avui som. I en ell podem trobar totes les virtuds d'un líder extraordinari: l'ambició d'una causa, el coratge, la valentia personal, la capacitat d'encapçalar realment un poble, d'encarnar un poble i de fer la nació més poderosa del seu temps. Caldria que a totes les principals places de les nostres ciutats i pobles hi hagués monuments que recordessin la figura de Jaume I, amb voluntat exemplificadora, que recollissin la seva força i dimensió, perquè els seus valors encara ara són referència. En la figura de Jaume I combreguem en armonia indiscutida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Però qui no hi combrega són aquests personatges absolutament mancats de talent, coratge, ambició i dimensió moral que farceixen els tripartits municipal de BCN i la Generalitat de Catalunya. Què lluny s'hi troben, què lluny!

El president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, ningú sap què pensa o a què aspira. Cap idea, cap projecte, cap ambició. Un silenci espès i patètic que es vol que s'estengui com una boira impenetrable fins l'últim racó del nostre país. Un president de qui es pot dubtar, amb fonament, que tingui cap idea i, el que encara és pitjor, que sàpiga que és ser president de la Generalitat. De fet aquesta setmana, en dues entrevistes, els titulars fan referència a coses que ell -l'accidental president de la Generalitat- pensa que no és ni ha de fer. No diu quin és el seu paper ni què ha de fer, hi està arribant aplicant la metodologia de descartar opcions. Hem sabut així que pensa que el seu paper no és "fer teatre ni soroll" (diumenge 21, diari Avui); entenem per tant que descarta que un president de la generalitat hagi de fer d'actor o de cantant. Divendres 26, a una entrevista a COM ràdio ens ha fet una nova revelació: "no em dedicaré a fer quiromància"; això ha tranquilitzat molt el país... potser hi havia una remor especulativa i tendenciosa que assenyalava que el president es dedicava a la quiromància? En tot cas ara ja sabem que no s'hi dedicarà. Continuem sense saber què farà, però ja sabem de tres coses que no: teatre, cantar i quiromància. Poc a poc.

Però l'espectacle de la setmana l'han protagonitzat els lumbreres de l'altra banda de la plaça Sant Jaume. Per fer-ho més inteligible, començaré el relat per l'última notícia relacionada: segons El Periódico (gens sospitós d'agent antitripartit), l'alcalde Hereu "dóna un toc d'atenció a Mayol i demana als seus socis que no airegin les seves opinions sobre els okupes". És impressionant. Com en un cole, o pitjor. D'entrada, un apunt sobre les declaracions de l'alcalde: només demana que no diguin el que pensen dels okupes, no que homogeïnitzin les seves posicions o d'una punyetera vegada tractin aquest col·lectiu com el que són, una banda de malfactors i d'aprofitats. Un exemple patètic de com una minoria captura l'agenda política per damunt dels interessos de l'enorme massa de ciutadans, que es converteixen així en ciutadans de segona, amb menys drets i moltíssimes -totes- les obligacions. Sí que anem bé... com a la Generalitat, del que es tracta és de no dir res, de passar desapercebut, que ningú se n'enteri... i fer el que vulguin.

Com s'hi ha arribat:
- la tinent d'alcalde Imma Mayol, en una entrevista a TV3 es proclama "antisistema" i diu, més o menys, que està més aprop d'un okupa no violent que d'un especulador. A veure. D'entrada dir que es considera "antisistema" quan ja fa quasi trenta anys que està manant a l'ajuntament... té pebrots! Què és el sistema llavors? Com es pot ser tan cínic? Trenta anys manant "sistemàticament" i no es considera sistema, sinó "antisistema". Acollonant. Això sí, segons ha recollit la premsa de la pròpia web municipal, l'antisistema cobra la bonica quanitat antisistema de 100.000 euros l'any (pel capbaix); això sí que és un sou fora del sistema... I després la dicotomia barrio sésamo "cerca y lejos". Aprop dels okupes, lluny dels especuladors. Miri, senyora Mayol... vostè només s'ha de preocupar d'estar aprop de la gran massa de ciutadans d'aquesta ciutat, que no són ni okupes ni especuladors, que són els autèntics herois anònims del nostre temps, treballant totes les hores que fa falta, pagant pisos i hipoteques que són un escàndol, soportant la major càrrega tributària municipal, aguantant tota mena de vexacions ciutadanes en forma d'inseguretat, brutícia, ilegalitats, etc. i que no gaudeixen perquè no els hi presten de serveis bàsics, com guarderies de proximitat, un transport públic eficient, etc.

-un altre tinent d'alcalde, Jordi Portabella, únicament conegut pels fastos funeraris de Floquet de Neu també ha fet dues brillants aportacions. Per una banda, i també sobre els omnipresents okupes, en demana la regulació, i diu que aquí està l'ajuntament per aconseguir que en espais buïts els okupin i paguin un lloguer. Home, jo diria que quan algú paga per un servei, per l'ús d'alguna cosa ja no ho fa il·legalment. Si algú paga per ocupar una propietat i hi ha un contracte i acord entre les parts, ja no hi ha okupació. Diferent sigui, senyor Portabella, que vostè vulgui impulsar polítiques de subvenció de lloguers, d'intermediació i altres pràctiques del marxisme intervencionista a la que cada cop estan més aficionats.

Però la perla Portabella és que després de no sé quants anys a l'ajuntament i d'haver tingut accés a tota la documentació, negociació, etc. es desperta aquesta setmana i diu "no donaré suport a l'AVE a la ciutat si circula a més de 50 km/h", és a dir, la velocitat del tramvia. És de bojos. Ara surts amb aquestes, xato! No es qüestiona ni es planteja la idoneïtat de la decisió del traçat de l'AVE per la ciutat, les estacions, les diferents alternatives, etc. No, el problema i la solució està en que no hi circuli a més de 50 km/h. Bé, jo proposo que a més a més ho faci per la superfície, i amb vagons de sostre descobert o transparent, tipus "bateau mouche", i que en accedir a la ciutat hi pugi una guia turística i hi pugin també tots els turistes que vulguin. D'aquesta manera convertim l'AVE en una magnífica atracció per als milions de turistes que ens visiten, que en farien un ús massiu que permetria batre, any rere any, récords de passatgers. Què perspicaç, què hàbil! Jo al principi no ho entenia, perquè em feia les preguntes equivocades, del tipus, per a això un tren d'alta velocitat? no té una altra missió, uns altres objectius? no és més important resoldre les conexions port-aeroport, que són vitals per a la nostra economia? I és clar, estava en l'error. Si el nostre futur és ser la ciutat parc temàtic turística per a les companyies de baix cost del nostre entorn, si ens volen convertir en la ciutat de bars i discoteques, del tapeo i el jaleo, doncs posem un AVE que travessi la ciutat, que passi a tocar de la Sagrada Família, etc. i així tornarem a ser innovadors i pioners. Però sobretot, serem superguais.

divendres, de gener 19, 2007

ERC: Momificació vs descomposició


Des del suïcidi polític d'ERC amb la constitució del Tripartit 2 una de les principals incògnites que tenim és saber què fer amb aquest cadàver polític. Per poder analitzar millor la situació, el post tindrà dues parts.

El primer post aborda el que és més urgent: definir les possibles alternatives per al cadàver d'ERC i les seves implicacions. El següent post analitzarà les característiques del suïcidi d'ERC que han motivat aquest funest desenllaç que fa que molts assistim, alguns encara incrèduls, a una vetlla loctuosa i trista, però que requereix una decisió ràpida sobre el cadàver, cos present encara en la política catalana.

(I) Momificació vs descomposició.
Després del suïcidi d'ERC amb el Tripartit 2, sembla clar que els seus actuals dirigents i líders, així com una majoria de la seva militància que assisteix silenciosa i resignada a aquest trist desenllaç, aposten clarament per la momificació del cadàver polític d'ERC.
La momificació és un procés antiquíssim, que pot tenir un origen natural (en certes condicions ambientals i del terreny on es practiqui la sepultura) o realitzada pels homes, amb una tècnica que es basa en l'eliminació de les matèries orgàniques susceptibles de descomposició (cervell, budells...) i en l'aplicació de certes substàncies i materials que indueixen la momificació del cos. Aquesta tècnica, la momificació, permet conservar al llarg del temps les despulles, que, desprovistes de vida, esperit i ànima (el primer que cal fer és buidar el cervell), adopten una nova forma apergaminada a partir de l'estructura òssea i la pell, que després es farceix. El cos momificat conserva així l'esquelet, la pell i uns certs trets facials en forma de rictus sovint patètic. La momificació permet, per tant, i en absència de vida, de carn i de tots els òrgans interiors, conservar l'aparença de cos. Per a certes cultures de l'antiguitat això afavoria el trànsit a una altra vida i fins i tot la ressurrecció futura, la vida eterna. Però, sobretot, evita la desaparició del cadàver, que no es descomposa.

Aquest és, sembla, l'objectiu dels actuals dirigents d'ERC, momificar el cadàver polític d'aquest històric partit. L'èxit en aquest procés els permetria continuar presents en la política catalana, i en les institucions; ja mancats de tots els atributs vitals que el van generar, que li van donar vida, però perfectament encaixats en el tanatori nacional, administrat pel socialisme espanyol, que els asseguraria una sala. La momificació genera una il·lusió de vida, de ser entre els vius, i una esperança de ressurrecció, en el futur. I mentre la il·lusió persisteixi entre els fidels, sempre es pot continuar gaudint de les ofrenes i prevendes, ser el farcit a partir d'una ocupació amable del poder, i transformar el seu espai polític en una cambra funerària inaccessible, inexpugnable, on romandrien amb voluntat de perpetuació partit i sèquit.

Tanmateix, al meu entendre el millor per al país és evitar aquesta momificació i permetre, si no afavorir, el procés natural de descomposició del cadàver polític d'ERC. La nostra nació, el nostre poble, es troba en una cruïlla històrica que determinarà el seu futur, clarament amenaçat, i no es pot permetre confiar, no pot dipositar cap esperança, en la il·lusió de vida d'un cadàver momificat. Cal que els cicles naturals de la política segeuixin endavant i la putrefacció i descomposició final del cadàver obri el pas a nova vida.

Aquest procés, com tothom sap, passa per diferents fases. Anticipant les conclusions forenses que certifiquen la defunció, i que seran analitzades amb més deteniment posteriorment, feia temps que els sistemes de circulació, excretor, nerviós i respiratori s'havien col·lapsat, havien fracassat, i això va dur al cessament total de les funcions vitals, tanmateix produït per suïcidi.
Així es va iniciar el procés de descomposició, que actualment es troba en la fase dita enfisematosa, pròpia dels mesos següents a la mort i que es caracteritza per l'onflament del cos. Els protagonistes són unes bactèries que generen uns gasos que van consumint elements orgànics interiors, etc. Aquest procés bacterià que genera aquests gasos provoca l'onflament del cadàver. En termes polítics també és visible aquest onflament, a partir de l'ocupació de parcel·les de poder per càrrecs polítics, eventuals i confiats diversos. És un procés natural que en cap cas implica la presència de cap altra forma de vida que no siguin les pròpies bactèries. Mancats d'idees, de projectes, d'estratègia, de sentiment, ERC s'onfla amb l'ocupació i l'exercici del poder.

A partir dels sis mesos, normalment, apareixen diversos tipus de coleòpters i lepidòpters, tot el cos adopta una forma uniforme, confonent-se els òrgans i acabant amb una neteja total de la matèria orgànica. I quan el cos està sec i apergaminat entren en acció els àcars. Fins a la reducció esquelètica.

Per patriotisme, cal confiar que no s'estigui momificant aquest cadàver d'ERC i que la seva descomposició deixi pas a nova vida, nous polítics amb noves idees, renovades ambicions, i un profund sentit moral i de la dignitat en l'actuació pública, del que tan mancats n'estem. No ens podem aturar en lamentacions ni menys encara a preservar una il·lusió de vida momificada.

divendres, de gener 12, 2007

2 notícies, 1 metàfora...



El recull de premsa del món universitari porta avui dues notícies que esdevenen una cruel metàfora del nostre país.

- "La UOC prepara un portal d'Internet solidari de referència internacional". (El Punt, 11/01/07)

- "El IESE estrena su nuevo campus en Barcelona". (Expansión, 11/01/07)

Un projecte universitari públic amb forma privada com la UOC esdevé un trist agent agitador d'aquest magma del pensament político-correcte més tronat. Per als seus alumnes la UOC no és precisament un servei públic, pel preu de les seves matrícules, i tanmateix té una dependència òbvia dels poders públics, fins al punt que un conseller, com és el cas del sr. Carles Solà (ERC) es va atrevir a treure un Rector i posar-ne un altre, al seu caprici. Que el patronat n'estigués en contra va ser un fet anecdòtic. L'important és que qui paga mana, i en aquest cas el conseller d'universitats, que paga, va imposar un relleu arbitrari al capdavant de la UOC, malgrat la seva forma jurídica ambígua entre el que és públic i privat.

La UOC ha fet moltes coses, i moltes coses bé, però l'atzar ha volgut que avui els reculls de premsa facin públic el projecte d'un portal d'Internet solidari de referència internacional. I que això sigui notícia al costat de la inauguració de la nova seu de l'IESE.

Què té a veure? Molt, moltíssim. Resulta que una universitat que en el fons és pública tot i que amb forma jurídico constitutiva privada dedica els seus esforços a la generació d'un projecte que vol esdevenir un referent internacional en l'Internet solidari...

Això combrega perfectament amb la dinàmica de l'actual govern de la Generalitat de Catalunya, esforçat en convertir el nostre país i la nostra capital, Barcelona, en el referent mundial del bonrotllisme, del bonisme, dels okupes, del paradís dels sense papers i els papers per a tothom, dels top manta, de les akampades... en definitiva, de la capitalitat i referència internacional en la tonteria i el progressisme internacional més estúpid, tronat i acomplexat. Una herència patètica del maig del 68 que estèticament i moralment col·lapsa una societat cada cop més buida, fofa i en caiguda lliure com la catalana. La nova rectora de la UOC va ser imposada pel conseller Solà, d'ERC, a disgust del patronat de la mateixa universitat, que va demostrar amb aquesta acceptació la seva subordinació i el seu paper testimonial. La UOC esdevenia, des del mateix moment del cop d'estat d'ERC, un agent polític.

La segona notícia informava de la inauguració de la nova seu de l'IESE, escola de negocis barcelonina que figura en els rànquings internacionals d'escoles de negoci com una de les primeres, o la primera. L'IESE inaugura la seva nova seu, amb molts més metres quadrats per a la docència i la recerca, i converteix aquest fet en un esdeveniment amb una altíssima repercussió social i econòmica. No només l'IESE ha bastit aquesta nova seu amb els seus propis recursos, privats, sinó que aquest fruït del seu esforç els permetrà continuar projectant-se com el que ja són, una referència internacional en el món de les escoles de negocis.

La UOC dedica els seus esforços a consolidar i fer públic un projecte polític sectari que només interessa a polítics com els d'ERC i els seus còmplices governamentals, però especialment als primers, presoners dels seus complexos i falta d'empenta i idees, i que limiten la seva ambició a la seva homologació esquerranosa, a la seva justificació i legitimació progressista perpètuament preocupada de fer-se perdonar la seva existència en un país de l'Europa Occidental, d'arrels cristianes i econòmicament pròsper.

L'IESE ha crescut i creix al marge d'aquesta caspa política, i a l'empara d'una tremenda implicació empresarial ha esdevingut una escola de negocis de referència internacional, si no la millor, una de les millors i més reconegudes del món. Mentre els diners públics abocats a la UOC es dilapiden en fer campus de solidaritat de referència internacional, l'IESE ha esdevingut un referent internacional per al món de l'empresa i la formació de directius i empresaris. Per a la inauguració de la nova seu convida els Reis d'Espanya i 500 personalitats de reconegut prestigi i influència política, acadèmica i econòmica del nostre país.

Quina metàfora més cruel del nostre país! Uns polítics patètics que destinen els recursos públics a fer campus de solidaritat de referència internacional. Mentres tant els autèntics referents internacionals són una societat civil que representa l'IESE que en viu al marge ii que té un espai inimaginable per créixer gràcies a la dimissió pública de competir amb ells per liderar la formació dels quadres econòmics, empresarials i socials del nostre país i amb vocació internacional.

El meu patriotisme s'afligeix pensant en aquesta situació. Jo voldria un país preocupat per la seva economia, les seves empreses, per formar els millors quadres directius, públics i privats...i on l'accés a aquesta formació no tingués cap altra restricció que la capacitat i el talent, mai la renda individual.


Però no, el nostre país i els nostres governants tenen una tendència irrefrenable a la marginalitat i el testimonialisme, i converteixen la cosa pública en la cosa de la tonteria, l'almoina, el solidarisme... i fan que a l'hora de la veritat, l'únic que vaguil sigui la formació privada, com la que proporciona l'IESE, o fins i tot l'ESADE, que no s'estan per històries ni viuen i formen acomplexadament.


Això és el que volen aquests inútils? L'esquerranisme és fer del privat l'únic que val la pena i del públic la caspa i la tonteria?

Però els problemes creixen quan l'opció empresarial de referència convida i fa abanderat dels seus èxits i creixement els reis d'Espanya, mentre els campus de la solidaritat emergeix com la gran realització de l'esquerranisme caspós que ens governa.

Aquest és el futur? Aquest és el nostre futur? Una borregada que reivindica la seva referència internacional i capitalitat en la tonteria des d'opcions retòriques independentistes mentre l'empresa privada patrimonialitza la formació de qualitat dels directius del futur i dels nous líders des de l'espanyolitat? Quin coi de país volem??? per quin país lluitem??? Estem bojos???

Ens hem de creuar de braços davant això??? de què serveix tenir el poder i exercir-lo si és per a la xuminada, la tonteria, la impresentabilitat... que en el fons l'únic que fa és eixamplar dramàticament l'abisme que separa les preocupacions i les ambicions d'un país normal... i les preocupacions de quatre acomplexats del bonisme i el progressisme més caduc, incapaços de processar els reptes del país i de la seva gent, del que cal fer i és estratègic, de la més mínima ambició que no sigui justificar-se per ser més d'esquerres que ningú.

Pot ser que ningú tingui ni idea de com funciona l'economia internacional i del que cal fer en el nostre país i l'ambició que hem de tenir per sobreviure???

Quanta estupidesa i quin mal que fa a la nostra causa!

Aquest és un motiu més perquè fem foc nou i emergeixi una nova política amb ambició per fer progressar el país, perquè només generant riquesa i prosperitat pot millorar la vida de les nostres gents, i perquè aquesta prosperitat només és possible a partir de gent formada, perfectament formada, i ambiciosa, que no es recreï en la tonteria i el bonisme, sinó que vinculi el seu progrés individual al progrés nacional en el marc d'una economia internacional que exigeix el millor de tots nosaltres.

diumenge, de gener 07, 2007

L'Epifania del Senyor, el triomf de la fe i de la tradició



Avui s'ha esdenvingut la festivitat de l'Epifania del Senyor, en què es recorda l'ofrena al Nen Jesús, el Messies, enmig la persecució d'Herodes i el seu edicte per eliminar tots els nous nats entre els quals pensava havia nascut un nou Rei que l'amenaçava. Culmina les cel·lebracions del Nadal, i és una de les festes més boniques i entranyables de la nostra societat. L'adoració dels mags, dels reis d'orient es transforma els nostres pobles, barris i ciutats en una magnífica processó commemorativa i en un esclat d'il·lusió.

No hi ha cap nen que escapi de la màgia d'aquesta dia, d'aquesta nit. Tampoc els adults que ho cel·lebrem ens escapem a la màgia d'obsequiar, de manifestar el nostre amor als que estimem, i de cel·lebrar la joia de compartir.
Fa temps que s'intenta imposar una moda artificial i desarrelada de la nostra tradició i fe, com és el Pare Noël o Santa Claus, que es vol que sigui l'excusa per fer-nos regals. I patèticament s'han estés els ninots que el simbolitzen, amb l'última moda dels trepadors, via la Xina.

En termes esportius podríem dir que la nit de Reis han patit una derrota humiliant, amb els carrers plens de nens i famílies seguint les cavalcades dels Mags. L'Epifania del Senyor, l'Adoració, continua sent un referent de la nostra societat i una tradició viva i magníficament assumida pels catalans de vell i de nou, que ens deixem dur per aquesta màgia especial, única. No tinc res en contra de la tradició del Pare Noël en aquells països que els és pròpia, però sí en contra del mercantilisme més buit i absurd que ens l'intenta inculcar a base d'un màrqueting espectacular. M'emociona veure com la màgia del dia de Reis és més viva que mai, i que conviu amb altres tradicions pròpies com el tió de la nit de Nadal.

Nadal, la Nativitat del Senyor i totes les cel·lebracions pròpies d'aquestes període pateixen un setge mercantilista i laïtzant terrible. I tanmateix em plau veure com, malgrat tot, gaudeixen en el conjunt de la societat de la vivència de la fe i la pervivència de la tradició. D'altra manera ningú podria explicar convincentment les esglésies plenes a vessar la Nit de Nadal, o el mateix Nadal, i ningú podria explicar tampoc l'existència i presència entre nosaltres d'aquests tres Mags que ens retornen la il·lusió de la innocència i la bondat.

Nadal i l'Epifania del Senyor són dos signes prodigiosos de fe i de la presència del Crist en la nostra societat, alhora que dues derrotes humiliants del laïcisme i el multiculturalisme més buits i absurds que pretenen arrencar del nostre ésser les nostres arrels cristianes. Fins i tot amb independència de la nostra fe, són dates especials que haurien de moure i commoure les consciències de tots aquests profetes de l'oblit i el desarrelament. I que ens haurien d'esperonar a viure amb intensitat les nostres tradicions seculars i assumir amb convicció la nostra història i arrels de nació cristiana.