divendres, de maig 30, 2008

HAIKA MUTIL


Haika Mutil és una cançó del gran Mikel Laboa. Vol dir alguna cosa així com “noi, aixeca’t”. Molt simbòlica. La cançó de Mikel Laboa és preciosa. Però hi ha una versió, que és la que ara mateix tinc al cap, de Su Ta Gar. Una versió brutal, radical, plena de força, d’energia; una versió que t’aixeca de la cadira, que provoca convulsions rítmiques… i emocionades.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap. I en arribar a casa he anat directe a buscar el CD de Su Ta Gar.

Amunt, noi, aixeca’t. Laboa estableix un xoc poètic entre les coses que passen, de debò, i el detall tan vanal fins i tot amb què ho podem jutjar. Diu: “mira si plou,- i respon-, sí senyor, plou, la nostra ovella està mullada”.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap pensant, evidentment, en el debat que hi ha a ERC, en la trascendental cita del 7 de juny.

Primer, perquè em bull la sang. I perquè ja no sóc aquell jove que va començar a militar a la Crida, que va entrar a ERC, que va cooperar en la fundació d’un Casal d’ERC, que va militar a la FNEC i que després va fundar un Casal Independentista, etc, etc.. No, ja no sóc aquell xaval. Però encara em bull la sang, després de tants anys, encara em bull la sang. I això m’agrada.

Segon, perquè m’agrada veure en el jovent –i ho veig encara en molts joves- aquesta passió. Haika mutil! Tanmateix, m’agradaria veure’n molts més d'aixecats, dempeus... de debò. Però sovint l’únic que hi veig és un conformisme inútil, una assumpció acrítica de consignes i una repetició desenfrenada d’aquestes consignes. Sovint només hi veig radicalitat xic, evomoralisme, instrascendència. En aquests joves no hi veig joves que s’aixequin, sinó joves messells, que basteixen la seva pròpia justificació moral i militant en quatre consignes, sense veure-hi res al darrere. Una pena. És com afirmar que plou perquè hi ha una ovella mullada. I no és això. Plou perquè plou. Aixecar-se vol dir molt més que aquesta radicalitat “xic”.

Tercer, perquè en aquest període de campanya intensa a favor de la renovació a ERC, des d’aquest bloc o conseqüència d’aquest bloc, he rebut o llegit comentaris aquí mateix i també en blocs d'altres companys o de diferents webs, portals o diaris que m’han fet pixar de riure… però de llàstima. Està clar que quan hom opta per fer un bloc anònim, el no saber qui hi ha al darrere del bloc és la clau. Però veure aquests xavalets dient segons què de mi (també d'altres companys)… em provoca una certa hilaritat i pena. Primer perquè normalment aquests comentaris els fan mindundis que no s’han llegit bé el que he escrit o que no han entès res. Segon perquè s’atreveixen a fotre la seva cagadeta, sense haver entès res i sense saber res. I, tercer, perquè sovint penso, haig de reconèixer que amb certa i malsana superioritat (inevitable?), nen, si sapiguessis el que hi ha aquí al darrere et cagaves a sobre.

Però és clar, d’un bloc anònim ningú té perquè saber-ne res més que les idees i els escrits que s’hi recullen. Aquí està la gràcia, collons, en que alliberats de prejudicis, ens lliurem exclusivament a llegir i debatre el que s'ha escrit, per se, que s'eleva d'aquesta manera a la categoria nuclear, pura, despullada de tot allò que és accessori en termes dialèctics. El problema, el gran problema, és que ni s’ho miren. No fan cap esforç intelectual, comprensiu, enraonador. Pengen una etiqueta i dipositen la seva cagadeta en forma de consigna. No entenen res, ni volen entendre-ho. Semblen programats per esputar consignes. No entenen el joc de la provocació dialèctica i argumental, ni les metàfores, ni l'enllaç històric, ni res de res. Una pena. Seria molt més interessant si ho entenguessin, si veiessin una miqueta, res, més enllà del que pensen haver vist o llegit. Una pena. Això ho fa innecessàriament avorrit.

Sort, evidentment, dels companys de Blocs amb estrella. Això sí que és xalar! Això sí que és nivell. Fer un tomb pels continguts de Blocs amb estrella és un autèntic gust. Radicalitat, experiència, ironia, enfotisme, inteligència, cinisme, arguments… totes les virtuts que podem buscar en la gent que escriu i s’expressa escrivint. Fins i tot quan ho fan a través d’imatges.

Doncs sí, nens, àlexs… ja sé que no és de bon amfitrió enfotre-se’n dels seus visitants, però és que quan us poseu patèticament ploramiques, fent-vos els ofesos, els setciències… jo m’ho passo molt bé. Sovint penso que de tenir-vos al davant sentiria els vostres collons rodolant pel terra (clín, clín, clín…).
Però vaja… em conformo amb que si arribeu aquí mireu d’aprendre alguna cosa dels qui tenim el cos i l'ànima endurida de donar-nos d'hòsties amb els espanyols. Segur que en treureu més profit, per més que ens critiqueu, que d'aquestes soflames pressumptament radicals d’aquests que us donen tantes consignes estúpides. Perquè no n’hi ha prou amb cridar, i fer-s’ho de “guai”. Valdria la pena que demanéssiu una mica, abans de seguir una consigna, contra qui ha empatat qui us la dona, quina mena de credibilitat té i perquè penseu realment que la té. Perquè, i està malament que ho digui, no només de collons vivim els lluitadors, del nostre coratge, de la nostra capacitat de fer front a l’enemic. Cal alguna cosa més, com preparació, com inteligència, com haver demostrat saber-se guanyar la vida sense la mamella. I per a això també calen collons, normalment els que falten als qui reparteixen soflames i tot sembla indicar que pensen guanyar-se la vida indefinidament d'aquesta manera, els continuïstes, digue'm-ho clar.

Per tot això… endavant Reagrupament! Endavant Joan Carretero i Rut Carandell! Endavant el talent, la preparació, la força, el coratge! Endavant contra la microtesticularitat orgànica dels continuïstes!

Haika mutil!


PS: aupa!

dilluns, de maig 26, 2008

El full de ruta del pacte entre les tres candidatures continuïstes, al descobert!


El meu país és tan petit… cantava el gran Lluís Llach. Per a segons què, massa petit. Com per exemple per a mantenir en secret les negociacions d'uns acords.

INTRODUCCIÓ

Quan es va saber que s’avançava el congrés d’ERC, i en començar la campanya i al veure les diferents candidatures i els seus posicionaments, des d’aquest bloc vaig afirmar que només hi havia una candidatura renovadora, amb un projecte nou, amb una estratègia diferent, la de Reagrupament, la que defensen en Joan Carretero i la Rut Carandell.

La resta de candidatures: Puigcercós-Ridao, Uriel-Ranyer i Benach-Niubò eren i són continuïstes. Amb diferències entre elles únicament de personalismes o de matisos. Bé, això, a l’equador de la campanya, ja ha quedat absolutament palès per a tothom. Ja ningú no ho discuteix. Era així i s’ha demostrat, ha quedat clar. Fins i tot una persona afí al Puigcercós com n’Oriol Junqueras ho reconeixia obertament la setmana passada a RAC1.

Però a hores d’ara estic en condicions d’afirmar que aquestes tres candidatures continuïstes, que són les responsables de la desfeta d’ERC, del seu naufragi, estan treballant en un acord postelectoral, post 7-J.

En aquest article explicaré els punts més destacats del full de ruta amb què s’està negociant aquest acord. El punt de partida és que totes tres candidatures han assumit –o han arribat al convenciment- que en Puigcercós guanyarà les eleccions a President i n’Uriel Bertran a Secretari General. I que en Carretero i la Rut quedaran en tercera posició. Aquest és l’escenari sobre el que s’ha gestat l’acord (és evident, com es veurà, que l’acord, amb elements de bilateralitat, no és neutral sobre el resultat que es vol, i sobre el que es treballa).

Les tres candidatures han acordat una estratègia d’unitat en l’escenari electoral immediatament posterior al 7-J. Es planteja com un exercici de responsabilitat envers el partit que les tres candidatures, que comparteixen un projecte comú, facin aquest gest i crida a la unitat del partit, que s’edifica, així, exclusivament sobre elles.

Tanmateix, hi ha un fet que en les últimes hores ha disparat la rumorologia en els entorns de la direcció d’ERC, i és la por a Reagrupament. Això fa que, insisteixo, en aquestes últimes hores, fins i tot s’estigui especulant amb un acord públic entre dues candidatures previ al 7-J. No en tinc més dades, però sí tinc constància dels rumors.

ELS PUNTS BÀSICS DEL FULL DE RUTA PER A L’ACORD ENTRE CONTINUÏSTES:
S’estableix que s’elaborarà un nou document de mínims en relació a la presència d’ERC al govern, que cerqui, des de la inamobilitat i el blindatge del pacte amb els socialistes (que no es qüestiona en cap moment), la fidelitat al president Montilla (que es garanteix implícitament i explícitament) i la confirmació, per tant, de l’estratègia seguida fins ara, poder mostrar un perfil propi i exhibir assoliments en el curt i mitjà termini.

El sector “carod” assumeix, per a poder-se incorporar a aquest pacte, el sacrifici del seu líder, d’en Josep Lluís. Aquesta és la condició per a la seva integració. Per tant, en Carod serà sacrificat pels seus per poder-se integrar a la nova executiva que sorgirà del Congrés. Al Carod, a l’acte central d’en Puigcercós, li van dedicar L’Estaca, en un exercici de morro i cinisme inaudit. Es concentrarà sobre la seva figura la imatge interna de la victòria d’en Puigcercós, però s’incorpora a la seva gent. Fins i tot s’admet que a Carod se li buscarà una sortida honorable, un bon destí, reconeixent el seu paper en el partit. La gent d’en Carod ho han assumit com a inevitable a la vista dels escassos suports rebuts en aquest procés precongressual i de la seva derrota cantada a les votacions del 7-J. Malgrat això, confien que els seus candidats (Benach i Niubò) quedin en segona posició per tal de poder negociar amb una mínima força les altres condicions de la integració, els càrrecs a repartir i les condicions de la continuïtat al govern de la seva gent.

Totes tres candidatures (puigcercocistes, excarotians i urielistes) assumeixen l’objectiu d’establir un “cordó sanitari” al voltant de Reagrupament i les persones que hi donen suport. Estan d’acord que cal presentar davant la militància i davant l’opinió pública a Reagrupament i a la seva gent com a un moviment i unes persones situats ja fàcticament “fora del partit”, i fins i tot s’especula amb convidar-los a abandonar ERC, atès que, segons aquest full de ruta, no comparteixen els mínims del projecte en comú que la militància ha defensat majoritàriament, és a dir, l’estratègia del pacte tripartit i les polítiques socials com a via de creixement i per a generar una majoria social favorable a la independència. I s’insistiria en el que ha estat la gran “estratègia” d’estafa de la direcció: situar Reagrupament en l’òrbita de Convergència, o animar-los a crear un nou partit que reculli les seves idees, que ells respecten, però que no són les que la militància comparteix majoritàriament.

El cordó sanitari implica, segons aquests acords, que si Reagrupament i la seva gent no abandona el partit, seran sistemàticament exclosos dels òrgans de direcció del partit a tots els nivells i a qualsevol escala: Consell Nacional, Executiva, executives locals, comarcals, etc. L’acord implica donar-se suport mutu en els diferents àmbits amb l’objectiu d’excloure sistemàticament els candidats de Reagrupament o afins a Reagrupament. De fet, per Calàbria ja circulen les famoses “llistes negres”, sobre les que el sector Puigcercós vol edificar el seu control absolut sobre el partit, fonamentat en els càstigs exemplars per a qualsevol persona que hagi gosat manifestar la seva discrepància o suport a Reagrupament.

Aquests serien els acords bàsics sobre el que les tres candidatures continuïstes estarien treballant el seu pacte per al post 7-J.

PUIGCERCÓS A LA PRESIDÈNCIA, URIEL A LA SECRETARIA GENERAL
Previ a aquest full de ruta per a un futur pacte a tres bandes, s’hauria produït una convergència entre Puigcercós i n’Uriel, amb l’objectiu de difondre entre els seus sectors més propers, el vot creuat: Puigcercós de president i Uriel de Secretari General. Aquest acord no ha estat negat per gent del Puigcercós. Segons els seus càlculs, i sense necessitat de fer públic l’acord entre candidatures, els vots dels urielistes a Puigcercós per a la presidència el situarien fàcilment en un escenari mínim de 3.000 vots (2.200 que ja van signar per Puigcercós, més uns 500 vots provinents de l’urielisme…). Pel que fa a la secretaria general, es confia que les signatures obtingudes per l’Uriel, més els vots prestats dels puigcercocistes el situïn en un escenari d’uns 2.000 vots, que es consideren suficients per fer front a la resta de candidats. Segons l’anàlisi que han fet, és a la candidatura a la presidència on Reagrupament, amb Joan Carretero, té més força i pot generar més dificultats i captar més vots; i es consideren molt menors les opcions de la Rut Carandell d’obtenir els mateixos sufragis que en Carretero. Per tant, l’Uriel podria ser secretari general amb menys vots, ja que es considera que hi haurà una major dispersió, tant perquè Reagrupament concentrarà menys vots en aquesta posició, com pel perfil més potent d’en Niubò (en contraposició a la “feblesa” d’en Benach).

El creuament entre Puigercós i l’Uriel estaria ben vist per en Ridao, a qui assumir la secretaria general no li era especialment grat o atractiu, i ja estaria per tant d’acord amb aquesta maniobra. Pel que fa al Ranyer, ignoro si n’està al cas o no, però en tot cas s’ haurien aconseguit garanties suficients que en Ranyer seria “compensat” amb escreix, amb un bon destí.

Aquest full de ruta post 7-J parteix també de la idea que, malgrat tot, en Benach quedarà pel davant d’en Carretero, i que aquest, tot i que s’espera que tregui un bon grapat de vots més de les signatures que va presentar, quedi suficientment lluny d’en Puigcercós, que en cap cas passi del 25% dels vots.

UNA VALORACIÓ D’AQUEST FULL DE RUTA, D’AQUESTS CÀLCULS I DEL QUE CAL FER
Aquest és l’escanari que han previst i pel que estan treballant. Evidentment res d’això no es farà públic abans del 7-J, però es posarà en pràctica immediatament, a partir de dilluns dia 9, amb l’objectiu d’arribar a la segona part del congrés, el cap de setmana següent, del 14 i 15 de juny, en un escenari “d’unitat”. Tot i que és ben clar que és un pacte per preservar “la menjadora”.

Però hi ha una cosa que, com he dit abans, els preocupa molt les últimes hores, i és l’increment de la percepció d’intenció de vot per a Reagrupament. És clar, el full de ruta no contempla en cap cas que Rcat excedeixi el 25% dels vots, però aquesta previsió està saltant pels aires les últimes hores. Tant pel que fa als dubtes sobre els seus propis votants i/o seccions que consideraven “contralades” i estan veient que no ho estan, com l’enorme presència entre la militància de Reagrupament, que no ha parat de recollir suports.

I és que fins i tot l’Avui recollia dissabte, en el seu confidencial, que Carretero podria estar, en intenció de vot, molt i molt aprop de Puigcercós. Jo personalment crec que podem estar per sobre. Però vaja, limitem-nos a treballar amb informació externa. Aquest escenari, amb Rcat situat en una franja del 35% dels vots els està generant pànic, perquè és clar, voldria dir fer fora a una tercera part del partit.

Aquesta és una situació que no pensaven que es produís i que podria generar encara, d’avui fins el dia 7-J, alguna sorpresa. Fins i tot, en un rumor que jo considero altament improbable, es parla d’un pacte Puigcercós-Niubò.

Ara més que mai, per tant, es fa evident que només hi ha un vot possible per a renovar ERC, per canviar la seva estratègia, per retornar-la a l’esperit de l’ERC d’en Macià, per treure-la del pou al que l’ha abocat l’actual direcció: el vot complet al tiquet de Reagrupament, el vot per a Joan Carretero i per a Rut Carandell.

Qualsevol altra idea que els militants d’ERC tinguin en relació al seu vot és autoenganyar-se. O voten perquè les coses segueixin igual o voten perquè les coses es facin d’una altra manera. I aquesta altra manera només la defensen i la poden fer possible en Carretero i la Rut.

I ara m’adreço directament a vosaltres, als militants d’ERC: penseu en clau de país, penseu per sobre dels vostres interessos personals, penseu per sobre de les fidelitats personals que inevitablement es generen en el dia a dia de la militància. Si sou conscients de la deriva en la que ha entrat ERC. Si sou conscients que les properes eleccions, i amb l’estratègia seguida fins ara, que ha allunyat brutalment el partit dels seus votants i del gruix de la societat, ERC no treurà més d’entre 10-15 diputats… Si sou conscients que cal un cop de timó, redreçar el rumb, renovar, regenerar i tornar a conectar amb la societat i amb els votants… només teniu una única opció: votar Carretero i Rut. No us autoenganyeu, no feu càlculs estranys, no busqueu vots creuats per buscar estranyes justificacions, per quedar-vos més tranquils i sense càrrecs de consciència. Si sou conscients de tot això, voteu Rut i Carretero.

O Reagrupament, o Joan Carretero i Rut Carandell…. o continuïsme… i desfeta total.

divendres, de maig 23, 2008

Diuen que diuen...


Diuen que diuen que els nervis s’han apoderat definitivament dels calabresos. Que les notícies d’aquesta setmana, els suports públics que ha rebut Reagrupament l’última setmana: la declaració de més de 40 militants i càrrecs institucionals i del govern, el suport d’en Víctor Alexandre i en Ramon Tremosa… s’interpreta com un canvi de tendència pública amb impacte sobre la militància. I que hi ha prous elements en relació a aquesta mateixa militància que posen de manifest aquest canvi de tendència a favor de Reagrupament.

Diuen que diuen que el nombre final de vots del dia 7 permetrà saber qui és el guanyador. Que la candidatura de Puigcercós pot guanyar sempre que la participació se situï al voltant dels 5.000 militants, però que en canvi, si la participació se situa sobre els 6.000 vots o més la victòria serà per a Reagrupament.

Diuen que diuen que en Puigcercós ja té dissenyada i pactada la seva estratègia post 7-J. Ja hi hauria acord amb el sector d’en Carod, d’incorporar-los a l’executiva a canvi de sacrificar en Carod. També amb l’Uriel, de fet i pel que m’explica gent que està molt i molt aprop d’en Puigcercós, en aquest sector ja no es nega aquest pacte post-electoral. D’aquest procés només quedaria exclòs el sector Carretero, que seria així assenyalat per tots com les “ovelles negres”. En el fons, però, assistim a la clàssica maniobra Puigcercós, de fer pactes abans de les eleccions, però mantenir-los en silenci fins que aquestes no passin, és a dir, enganyar, un cop més, els electors. Aquesta estratègia ja és la que ha precedit els dos tripartits

És clar, aquesta estratègia només té una petita cosa… Puigcercós no guanyarà. Guanyaran en Carretero i la Rut. D’altra banda confirma el que a hores d’ara ja sap tothom, que hi ha tres candidatures continuïstes i una única renovadora: Reagrupament. Quina pena que tots aquests hagin demostrat un cop més, que la intriga, l’ocultació i l’engany als electors, fins i tot quan aquests són els seus propis militants, és la seva manera de fer política. De tots tres: dels carods, dels calabresos i dels uriels. No se n’adonen que s’encaminen directament a la catàstrofe? És evident que per les seves poltrones estan disposats al que calgui i a arrossegar a l’abisme el que calgui. El canvi a ERC, la renovació a ERC és una autèntica urgència nacional.

Diuen que diuen que ningú s’explica els gravíssims errors de tota mena que ha comès en Puigcercós aquesta campanya, i molt especialment la gran cagada de pensar que arribaria sense despentinar-se a les 4.000 signatures i, aquests dies, l’organització populista d’un acte, amb autocar, dinar i entrada al futbol a un preu inferior al cost de la mateixa entrada més barata per a aquest partit. Sort n’hi tenen, que la gent som més responsables que ells i no estirarem d’aquesta manta tan podrida. És lamentable que hàgiu arribat a aquests nivells d’indecència, se us hauria de caure la cara de vergonya.

Diuen que diuen que hi ha un autèntic pollo muntat arran de l’última maniobra conjunta d’en Vendrell i l’Uriel, gestionada per dos dels seus homes de màxima confiança compartida, uns tals Ramon Carranza (amb qui l’Uriel i en Vendrell van maniobrar a Sobirania i Progrés per desfer-se d’elements que els hi resultaven “incòmodes”) i Daniel Casanovas (que va ser Secretari d’Imatge i comunicació a les JERC de l’Uriel). Pel que sembla, i després d’haver posat en marxa, amb pràctiques “poc ètiques” el diari electrònic “inDirecte.cat” van voler “quedar-s’ho tot”, sense cap mirament ni respecte envers la gent que hi havia estat treballant i posant-lo en marxa. El fracàs d’aquesta maniobra els ha dut a impulsar dos nous projectes digitals: el diari “crònica” i el portal “sms25”. Diuen que diuen que per a aquests dos projectes hi ha hagut un finançament brutal (a través de subvencions i publicitat), que han rascat de diferents conselleries del govern, i que això ha estat tan escandalós que fins i tot ha generat tensions dins el mateix govern, entre els mateixos “paganinis”, per l’exageració. El que és curiós també de tot aquest pollo és que qui ha acudit al rescat del Directe ha estat en Joan Puig…

Diuen que diuen que l’Uriel està adoptant últimament el paper de víctima en relació a Reagrupament (quins collons!!), que va plorant per les cantonades que no se l’estima, i que no sap què fer perquè el creguin, perquè quedi clar que ell ja no és un submarí. A banda que jo crec que això és l’última estratagema per tal de justificar el seu pacte final amb en Puigcercós, amb l’argument de “ho vam intentar, però no ens estimen, ens han rebutjat”, n’Uriel ho tindria molt fàcil per guanyar credibilitat, per merèixer respecte, aquí va la solució (i gratis!)

Tan sols caldria que expliqués la veritat en relació al sorgiment d’Esquerra Independentista. Vol que la gent se’l cregui? Perfecte, jo també voldria creure’l. Reconeix, explica amb claredat com, per què i amb quines connivències va néixer Esquerra Independentista. I després, si vol, ens explica que des d’aquell moment les coses han anat diferent, que ha canviat i ja no obeeix aquells interessos inicials. Que expliqui ben clarament com s’explica que en aquella maniobra inicial hi participés tanta gent del nucli dur, del pinyol, d’en Puigcercós. Explicar la veritat, reconèixer les coses. Explicar com s’explica que sortís de la mà d’en Pere Aragonès, actual director de campanya del Puigcercós. No veus que això no cola? No veus que es veu massa, que tothom ho ha vist, que vàreu nèixer amb l’objectiu de frenar Reagrupament? Que les coses han canviat des d’aleshores? Perfecte, me n’alegro. Però explica la veritat, sincera’t. És la millor manera de tenir credibilitat, de que algú pugui confiar en tu. Com ja vaig dir, la càrrega de la prova la té EI.

Diuen que diuen que en Portabella ja torna a tenir un peu i mig dins del govern municipal. Avui mateix n’Hereu ha dit, en unes declaracions a BTV “volem arribar a acords amb la força política que HORES D’ARA és d’esquerres” Ja ja ja, se’ls hi entén tot. Gràcies, xato, per reconèixer que fins i tot en els cercles sociates es comença a donar per fet que guanyarà en Carretero. Osti tu, la cara que se’ls hi quedarà a tota aquesta crosta espanyolista serà per filmar-la. Ah! I, ERC continuarà sent d’esquerres, però no de les esquerres dels carnets expedits per tota aquesta colla de progres espanyolistes i desarrelats. Torna l’esquerra d’en Macià.

Diuen que diuen que... guanyarem! Que en Joan Carretero i la Rut Carandell tindran la confiança majoritària dels militants d'ERC per iniciar el procés de renovació que tant necessita el partit i el país.

dimecres, de maig 21, 2008

Per un canvi real a ERC (amunt els valents!)

Ahir dimarts es va fer pública una declaració de més de 40 militants d’ERC, la majoria joves professionals, alguns empresaris, i alguns interessants càrrecs institucionals (membres del govern, alts càrrecs i regidors) en suport a Reagrupament i les candidatures d’en Joan Carretero i la Rut Carandell.

Hi ha el cas, a més, que alguns dels signants de la declaració, havien signat abans per altres candidatures.

Tol plegat és per a mi un honor comptar amb aquests valents a les nostres files, a les files de la gent que creiem en el paper trascendental d’ERC en la lluita per la independència, i que justament per això apostem per un canvi real a ERC, que justament per això apostem per l’única força que el defensa, que garanteix la renovació: Reagrupament, i el tiquet de presidència i secretaria general de Joan Carretero i Rut Carandell.

Conec alguns dels signants. Entre d’altres l’Emili Valdero, secretari de Comerç i Turisme, que encapçala la declaració, al costat d’en Carles Rion i en Carles Barcons. L’Emili és un dels meus més grans amics, de fa molts anys. I és també un d’aquests amics amb qui el segon tripartit ens havia distanciat. Ara hem recuperat, feliçment, el plaer de l’amistat i de treballar conjuntament en una causa en la que creiem fermament. Vaja, jo m’hi incloc simplement perquè vaig al darrere ajudant en el que puc. Però davant dels valents, això és l’únic que es pot fer. Posar-se a disposició. Ho vaig fer amb en Joan Carretero i la Rut i ho he fet ara amb l’Emili.

L’Emili és, a més, una de les persones més capaces que he conegut. Doctor en Economia, professor titular de la UB… treballador incansable, hiperactiu, etc. És una de les perles d’aquella famosa FNEC que vaig descriure en un post. Allà ens vam conèixer. Ell, un dels líders a Econòmiques i jo a Dret. Després, ja a ERC, va impulsar el mític casal "6 d'octubre" i va ser president de la federació de BCN de les JERC.

Però hi ha molts més signants amb els que amb orgull puc dir que m’hi uneix l’amistat (bé, i fins i tot la sang, que també hi ha un dels meus germans!) i ara, a sobre, puc dir que també l’honor d’estar al mateix bàndol.

No cal insistir en la importància d’aquest gest. Em sembla que és per a tots prou evident que cal tenir-los molt ben posats per fer un pas d’aquesta naturalesa i a aquestes alçades de la película. Però allò realment rellevant és la importància política que té. I és molta.

D’entrada perquè destrueix de soca-rel les falsedats i insídies que s’havien escampat contra Rcat. Aquesta declaració i les persones que la signen són la prova més clara que l’únic motor de renovació és Reagrupament, és, com diu la seva declaració, el canvi real. Sense maquillatges, sense dubtes, sense sospites de connivències. Reagrupament, les candidatures d’en Carretero i la Rut són l’única renovació possible.

Segon, perquè enforteixen extraordinàriament Reagrupament a Barcelona. Sempre s’havia dit que Rcat no tenia implantació en àrees urbanes. Això no era cert, evidentment, però és que a més a més a partir d’ara ja no ho podrà dir ningú, atès que la majoria de signants són de diferents casals d’ERC de BCN.

Tercer, perquè incrementa públicament el talent a disposició d’RCat. I això és important perquè de talent ja n’hi ha, i molt, a RCat (també de modèstia, a diferència d’altres), però també perquè són una evidència de saber treballar amb aquest talent. Només cal veure, al web d’RCat, els actes en els que participarà l’Emili. A treballar. Aquesta és la clau. Tothom a treballar.

Quart, perquè el compromés creix. Des que ha començat la campanya, els actes d’RCat, tant de la Rut com d’en Carretero, han omplert totes les sales on han convocat. I a més a més, la gent n’ha sortit satisfeta del que ha sentit, del missatge que ha rebut. Des del seu neixement, RCat no ha parat de crèixer. I aquesta última declaració és una altra evidència d’aquest creixement, d’aquesta capacitat per sumar esforços, per convèncer, per arribar a la gent, per retornar la il·lusió.

Només puc dir, per tant, que gràcies a tots els qui han fet aquest pas, que entenc no ha estat fácil, i que… benvinguts i a treballar per un canvi real a ERC, per l’únic canvi real posible, perquè la Rut sigui la propera Secretària General d’ERC i en Joan Carretero el proper president.

dilluns, de maig 19, 2008

Metamorfosis impossibles


El cap de setmana ha estat ric en fenòmens polítics certament paranormals, protagonitzats pels senyors Carod i Puigcercós. Estranyes mutacions, estranyes conversions, que ens continuen deixant atònits.

Hi ha una prèvia a la descripció d’aquestes metamorfosis, i és aquest fet tan “curiós” de veure els espais que li han dedicat els diaris més afectes al “règim”, com El Periódico, una pàgina per a cadascun d’ells. Ben curiós, sí senyor. Ells es poden esbatussar, però està claríssim que la victòria de qualsevol dels dos, o dels dos i mig si comptem l’Uriel, és la gran garantia dels sociates que tot segueixi igual, la garantia de que poden disposar amb tranquilitat d’una ERC servil. I a això s’apliquen, que l’amo és l’amo i s’han de preservar els seus interessos.

Metamorfosis primera: Carod
La primera de les metamorfosis sorprenents a què hem assistit aquest cap de setmana ha estat a la del senyor Carod Rovira. Uf! Josep Lluís, estàs que et surts! Et proposo per al Club de la Comèdia. Triomf assegurat. T’imagino així, amb aquesta vehemència mitinera que vas exhibir a l’acte central de la teva candidatura el passat dissabte, així, tot vestit fosc, en un cafè teatre, explicant aquests acudits tan bons amb que últimament ens obsequies. Oblida’t ja d’aquestes tonteries de vanitat mal gestionada i aprofita el teu talent. Fes-nos passar bones estones amb aquestes històries que expliques, per favor!

Diu en Carod Rovira que ells defensen l’Esquerra “responsables i seriosa”. I ho va repetir vàries vegades, en contraposició, deia ell, a l’Esquerra de calçotada dels senyors Puigcercós i Vendrell. No defensaré aquí l’Esquerra d’aquests dos senyors ni, evidentment, les soflames calçotaires, que ens van avergonyir prou a tots.

El que passa, Josep Lluís, és que li fots una mica massa de morro, no trobes? A veure, qui se’n va anar a Perpinyà, quan estava de president de la Generalitat en funcions, a entrevistar-se amb uns senyors encaputxats? Això és responsabilitat? És aquesta la responsabilitat amb que ara ens vols marejar.

O, benvolgut Josep Lluís, la teva Esquerra “seriosa” és aquesta dels teus rampells, que et foten una carxofa un diumenge al matí i llences la soflama del 2014, sense encomanar-te a ningú. Sense, evidentment, haver-ho exposat als òrgans de direcció del partit. Sense, evidentment, tenir ni puta idea del que cal fer, ni cap pla, ni res de res. El pla ha anat sorgint després, pel que sembla un any després l’home ens ha presentat un llibre “ruta”. És aquesta, la seriositat? S’ha de reconèixer que va estar fi el Puigcercós quan dilluns, a la reunió de l’executiva, tal com entrava el Carod li pregunta “què ens has d’explicar, Josep Lluís?”. Quina seriositat, Josep Lluís, quina seriositat. Com per anar donant lliçons. És ben bé allò de “consejos vendo que para mi no tengo”.

Metamorfosis segona: Niubò
Vaig tenir ocasió en un post de fa unes setmanes de preguntar al sr. Niubò –preguntar retòricament, s’entén- si de debò tota una sèrie de valors dels que “s’autoinvestia” els havíem de donar per suposats. L’home feia referència a la transparència, a la política exercida amb responsabilitat, etc.

Doncs bé, després d’haver proclamat a tort i dret que un cop proclamat candidat plegaria de la Secretari General de la Conselleria de Vicepresidència, aquesta setmana passada, ben esqüetament, el DOGC recollia que havia sol·licitat i obtingut una “suspensió temporal” de les seves funcions.

Toooma moreno! Acollonant. Del 14 de maig al 14 de juny. Clavat, tu. Però a veure, company… encara et penses que aquí no hi ha ningú que es miri el DOGC? Com se li pot fotre tan de morro??? Estic intentant treure’n l’aigua clara respecte la legalitat d’aquesta suspensió temporal. Jo crec que és un abús, un clar abús impropi en una persona que ostenta el càrrec de Secretari General de la conselleria de vicepresidència.

En tot cas, això demostra que feia molt bé, francament bé, en preguntar-me si de debò ho havíem de donar per suposat. Ja es veu que no.

Metamorfosis tercera: Puigcercós
En Puigcercós ha estat sensacional, aquest cap de setmana. Es veu que avui dilluns sortia un llibre que es diu “Generació.Cat”, un llibre entrevista. Deu ser apassionant, però declino la seva lectura. Tanmateix, pel que han recollit els mitjans (em vaig cansar de sentir-ho a Catalunya Informació), en Puigcercós proclama: “dit d’una altra manera, he dit que sí a la proposta de la majoria de companys i companyes d'ERC de ser el candidat a la presidència de la Generalitat". A veure, Joan, quina majoria? D’on l’has treta? Això és el que diu el llibre. I és clar, diumenge va haver de córrer a dir que bé, s’haurien de fer primàries si algú més s’hi presentava.

Potser aquesta metamorfosis és conseqüència de l’ensurt de les signatures. Pel que sembla n’esperaven recollir unes 4.000, i d’aquesta manera posicionar-se hegemònicament de cara al congrés. Com aquell que diu, matar-lo allà mateix, amb aquesta exhibició de força. Però la cosa, com ja tothom sap, no ha anat ben bé així, i s’ha quedat molt lluny dels seus objectius, d’aquelles 4.000 signatures, malgrat tot el poder i recursos de què indignament han fet ús per a recollir-les. I és clar, això es va quedar al llibre, ningú hi va pensar més. Fins que algú ho ha trobat, ho ha tret i ha calgut metamorfosejar l’expressió.

I és que de tots és sabut que per al tema càlculs electorals la candidatura Puigcercós coixeja bastant. Pocs dies abans de les generals estaven convençuts de treure’n 7. Sense comentaris.

Però la gran metamorfosis impossible s’ha esdevingut quan l’home, en Puigcercós, es fot un embolic parlant dels seus referents. Diu la crònica de El Periódico, diari amic: “Puigcercós explicita que els seus referents internacionals són Václav Havel, Bill Clinton, Tony Blair i Nelson Mandela. Reconeix que el verd Joschka Fischer l'ha "decebut" i, des de certa discrepància, mostra repetidament la seva admiració per Nicolas Sarkozy.
D'ells en destaca que hagin abandonat la "concepció paternalista" i el "multiculturalisme" de l'esquerra de matriu marxista davant l'Estat de benestar i una immigració que "planteja problemes". A Clinton i Blair, a més a més, els reivindica com a líders d'una "esquerra modernitzadora" que abraça un liberalisme clàssic (el distingeix del neoliberalisme) al qual "l'esquerra --particularment l'esquerra republicana-- no pot renunciar".

Osti tu, em punxen i no em treuen sang. O sigui, el líder de les esquerres, el gurú de l’eix social, l’amic del Montilla, l’amic dels qui diuen “l’important és no perdre el tren de la lluita de classes” ara se’ns destapa admirant al Sarkozy, i abraçant un “liberalisme clàssic”.

Acollonant. Senzillament acollonant. Apa, jerkis, on estan tots aquells discursos que Rcat són “de dretes”. Ja ho sap l’Evo Morales, això del liberalisme, ja li has dit a través del teu director de campanya, el gran Pere Aragonès? On estan aquells cartells de “independència i socialisme”?

Però com és possible tanta impostura? O sigui ens les hem hagut de sentir de tots els colors… i ara va aquest home i invoca en Clinton i en Sarkozy. Quina empanada mental, Mare de Déu Senyor. Però… a qui voleu enganyar? Insisteixo: a qui voleu enganyar????

dissabte, de maig 10, 2008

Bartomeu! No et comprometis!!!


Fa temps vaig sentir explicar una història deliciosa a en Baltasar Porcel. Li servia per il·lustrar l’impacte terrible, terrorífic, de la repressió franquista a les illes. El silenci, la fosca i la por que s’hi va estendre, que tot ho impregnava.

Explicava que als anys 60, a Menorca, amb uns amics, van decidir sortir a pescar amb un pescador de l’illa. El dia acordat, ben de matinada, es van presentar a la casa del pescador. Aquest els va rebre als baixos de la casa, i mentre preparava les coses per a la jornada de pesca, van preguntar-li, “què, tindrem bon temps, avui?”. I llavors, sortint per la balconada del pis de dalt, es va sentir a la dona del pescador que cridava “Bartomeu! No et comprometis!!!”

Aquests dies he recordat aquesta història. I ho he fet mirant en l’entorn blocaire sobiranista. Des de la posada en marxa de Blocs amb estrella, amb l’Arnera, en Dessmond, en Sort, els Marcs, en Joliu, l’Espelt, en Manel, han estat molts els blocaires que s’hi han anat adherint. A hores d’ara ja en som més de 50.

Més de 50 blocaires que han fet un pas endavant i s’han posicionat de manera clara davant una de les fites cabdals per a l’independentisme com és el proper congrés d’ERC. Des de Blocs amb estrella hem defensat que aquest congrés, el que els militants d’ERC decideixin, va molt més enllà de les quatre parets del partit. Per això ens hem implicat i posicionat d’una manera tan clara. Per això hem pres partit de manera inequívoca a favor de la renovació i regeneració que defensen la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero i la Rut Carandell.

El nombre de blocaires adherits ha superat amb escreix les nostres expectatives inicials, com a mínim les meves. Per als promotors de Blocs amb estrella una de les grans satisfaccions ha estat veure com s’hi anaven adherint altres amics blocaires, aquells amb qui d’acord al funcionament obert de la xarxa manteníem un enllaç i participació mútua més intensa. I molts d’altres blocaires que no coinexíem i que han anat adherint-se en un degoteig incessant. I tots plegats, tots aquests més de 50 companys ens hem posicionat, cadascú amb els seus arguments i motivacions de manera explícita.

Ens hem compromès. Hem pres part. Ens hem mullat. Hem escrit, hem dit, hem defensat, hem criticat, hem proposat…

Aquesta iniciativa de Blocs amb estrella, com a portal dels blocs que donem suport a Reagrupament és absolutament innovadora en el nostre panorama polític i cibernètic. No hi ha cap precedent. S’han fet moltes coses (blocs, manifestos, etc.), però com aquest portal, cap. Recentment ha estat copiada per una altra candidatura, la dels senyors Benach i Niubò, amb un resultat, tot sigui dit, força discret, tant per l’escàs nombre de blocaires que s’hi han adherit com pel fet que tots els qui ho han fet tenen un sou que depèn de la seva activitat política a ERC.

Tanmateix, hi ha un fet sorprenent en aquesta campanya: la quantitat de Bartomeus que han quedat en evidència, de blocaires que s’autoproclamen com a sobiranistes i que des de l’inici d’aquesta decisiva campanya d’ERC porten defugint entrar-hi. Han exhibit unes importants dosis d’autisme, i han anat omplint de posts més o menys intrascendents els seus blocs.

Potser es pensen que aquest no posicionament, que no prendre-hi part, els permetrà estar per sobre del bé i del mal. En un estrat superior al del proletariat blocaire que pren part de manera decidida i activa, que es posiciona.

És cert que és humà pensar que allò que nosaltres pensem, que allò que ens passa és el més important i rellevant del món. Però molt em temo que intentar aplicar aquest factor humà al que estem vivint en termes polítics seria un cert exercici d’hipocresia o cinisme insostenible. Perquè la majoria d’aquests bartomeus tenen per costum parlar d’ERC.

No. Tot això que està passant no és la típica coseta intranscendent de la que el millor que es pot fer és romandre al marge. Ens hi estem jugant molt. El que hi ha en joc no és una qüestió de noms. Estem parlant d’estratègies, de visions, de polítiques i de lideratges molt diferents entre ells. També del paper d’ERC pel que fa al lideratge del sobiranisme, fins i tot del seu paper en la política catalana i la seva utilitat en la lluita per la independència. Pel país que tots somiem.

Ah! Els bartomeus!! És evident que els assisteix tot el dret del món a fer el que vulguin. Com reivindicava la dona d’en Bartomeu. El dret a no comprometre’s. Però és ben curiós…

La meva àvia se'ns està anant


La meva àvia es mor. Té 90 anys. Fa temps que li van diagnosticar Alzheimer. I els últims mesos la malaltia s’ha disparat. A més, vam veure que alguna cosa no anava bé, a banda d’aquesta penosa malaltia, i fa unes setmanes la vam haver de portar d’urgències al Clínic. I ens van diagnosticar un cancer molt estès.

El diagnòstic va ser molt clar. Se’ns en va. Li ha arribat l’hora. Amb 90 anys la meva àvia no havia posat el seu cos en un llit d’hospital. Una dona de ferro. Alta, corpulenta, valenta, forta. Els metges ens ho van dir molt clar: potser tres mesos.

I ens van donar l’alta. Amb una immobilitat absoluta. No ens ha quedat cap altra sortida que dur-la a un centre sociosanitari privat (ja tindré ocasió d'explicar les "polítiques socials i de progrés" del tripartit, després de 6 anys), d’aquests amb una atenció mèdica constant, infermeres i auxiliars. D’aquests que, en un altre eufemisme dels nostres temps, estan preparats per a “cures paliatives”.

La meva mare hi puja cada dia a les 09:00, i també la seva germana -de la meva mare-, quan pot, per motius de salut. Entre els néts ens ho combinem per anar-hi a l'hora de dinar, per les tardes, etc. Vull dir que tots ens mobilitzem el que podem per estar a prop de “la iaia”.

Explico tot això perquè normalment en la nostra societat no ens agrada parlar del dolor, de la mort, de la malaltia. En fugim. Podem explicar festes, concerts, viatges, aventuraes, de tot. Però quan estem immersos en una malaltia, en un procés dolorós, quan la mort s’acosta a passes lentes i inconcretes…sembla que ens faci por parlar-ne. Que tinguem com un pudor estúpid. Quan tots sabem que tots hi hem passat o hi passarem.

Doncs sí. I ara no ho estem passant bé. Veure un ésser tan estimat com es consumeix sense poder-hi fer res és desesperant. Saps que li ha arribat l’hora. Que no hi ha res a fer. Que fins i tot dones gràcies a Déu per haver-la tingut fins els 90 anys amb aquesta fortalesa espectacular. Però ara es marceix, ara li ronda la mort de manera implacable i no hi podem fer res. I en aquest estat inconcret de la seva consciència o no consciència que implica l’Alzheimer… qualsevol gest, sospir, mirada… ens commou.

Avui hi he estat tota la tarda. I l’hi he donat el sopar. Quan estic amb ella m’agrada agafar-li la mà. Ens diuen que és una cosa que poden sentir. I ni que dormi i jo estigui llegint, li agafo la mà. De tant en tant es desvetlla, i mira estranyada l’habitació. I intenta dir alguna cosa amb un fil de veu incomprensible, ininteligible. De vegades em confon amb el meu cosí, amb qui ha viscut, a casa de la germana de la meva mare, els últims anys, i el crida. Llavors l'enganyo li dic, sí iaia, estic aquí.

De vegades l’envaeix un desassossec intens. Es posa nerviosa. Et mira. Amb aquesta mirada perduda que no saps fins on arriba, fins on arriba la seva consciència. Llavors la intento tranquilitzar. Li haig de parlar fort, quasi cridar, perquè em senti, o perquè em pugui sentir. Sovint la seva mirada em sembla que suplica que s’acabi tot. No es queixa, o la seva queixa és inconcreta. Però em temo que pateix. Sé que pateix. Avui, en un d’aquests moments que no saps si són moments de lucidesa, i des d’aquell fil de veu tan prim, m’ha semblat que em deia, fins i tot que em repetia “me’n vull anar a dalt”.

Déu meu! Per què ens tornes a posar a prova, amb aquest calze tan cruel? Per què?

Som una família molt catòlica. Però... per què haig de contenir les llàgrimes a dures penes quan la meva àvia em mira, sense saber si em mira o em reconeix, però que em sembla em suplica que s’acabi el seu calvari?

No ho vull per a mi. Però no ho podria dir ni pensar per a ningú. És aquesta mirada de la meva àvia la que ens posa davant els grans reptes morals i personals. La que sacseja la nostra vida comfortable i ens trasllada al que sovint pensem que és un malson de dolor i patiment. I llavors l’intentem amagar, viure en silenci.

Per això he volgut escriure avui aquest post. Des del dolor, però en cap cas per a la compassió. Des d’allò més humà i que tots hem patit i patirem: el dolor, la malaltia, la mort. Els catòlics preguem sovint en el silenci de les nostres esglésies (a la foto, l'església de la Pobla de Cèrvoles, on va néixer la meva àvia, amb la Mare de Déu de la Jonquera al fons), dels nostres temples. Però hi ha una pregària molt intensa, també, en aquestes llargues hores al costat del llit d’un malalt. Hi ha, també, un interrogant sobre nosaltres mateixos en aquestes veus que t’arriben d’altres malalts, i que trenquen el silenci de l’habitació de la residència. Aquella dona que es passa el dia en un monòleg absurd, ple de renecs. Aquell home que es queixa amb una cadència de rellotge, que profereix un “ai”. O aquella altra dona que la sents lamentar-se de manera inconcreta, quasi com si fós el cant d’un ocell al bosc, estranyament familiar.

Quan venen les infermeres, al vespre, ens aixequem i marxem. Tanquem l’última porta de la residència, i agafem el metro. Però allà es queda tot el dolor. I tots els interrogants. I tots els nostres dubtes, aquests dubtes que defugim, que no ens agrada plantejar-nos, i per als que no tenim resposta.

Sovint, aquests dies, quan arribo a casa m'agrada sentir música de la meva etapa més "cristianita" que diu un bon amic ara en terres llunyanes (Albacete, i no per voluntat pròpia). No sé si heu sentit mai les músiques i la pregàries de Taizé (si no ho heu fet, feu-ho). A mi m'agrada molt la música sacra. Però sentir "mon âme se repose", ... des de i fins al fons del cor i de la meva fe i relació amb Déu. Busqueu aquesta pregària a l'enllaç, tanqueu els ulls, penseu en vosaltres mateixos i els que us estimeu i us estimen... i en Deú... "Mon âme se repose en paix sur Dieu seul: de lui vient mon salut. Oui, sur Dieu seul mon âme se repose, se repose en paix"

dimecres, de maig 07, 2008

"Txala"... i una inevitable reflexió política (també ens hem de fer del RMadrid, Puigcercós i Carod?)


He apagat la tele. El Barça ja perd 2-0 a camp del Madrid. Quina temporada per oblidar. Per aixecar l’ànim m’he acostat a la col·lecció de CDs, totalment desendreçada –encara- des que vaig fer la mudança… ara ja farà set mesos. En fi, ser molt ordenat no és una de les meves virtuts.

Però sóc afortunat. N’he agafat uns quants d’una de les piles, els he anat repassant i m’he trobat a les mans el CD “txalaria”, d’un curiosíssim i fantàstic grup que es diuen “Txala”. El lidera en Guillem Anguera, a qui vaig tenir la sort de conèixer una magnífica vetllada al poble, al celler del meu bon amic Tomàs, mentre assajaven amb els seus acordions. Quins bons records, essent un espectador privilegiat del duel d’acordionistes, mentre ho amaníem amb uns bons licors de la terra. Esperit de llibertat.

El nom del grup, “Txala”, juga amb aquest preciós verb tan tarragoní de “xalar” (gaudir, disfrutar, passar-s’ho bé) i el “txala” de la txalaparta, un instrument basc ancestral que han incorporat al seu grup i que proporciona una autèntica i trobadíssima singularitat a la seva música tradicional.

És clar, a bodes em convides. Bona música d’arrel tradicional, amb aquests aires de la música tradicional basca que proporciona la txalaparta. A través del meu amic Tomàs (algun dia us en parlaré) vaig començar a “simpatitzar” amb la música tradicional. Sempre m’havia fet molta angúnia –de fet encara me’n fa- tota aquesta història dels balls que monten “ara farem una rotllana, ara passarem un braç sota la màniga i amb l’altre braç i la cama aixecada farem una passa endavant, una enrere, una a la dreta, una a l’esquerra iuf!!”.

Però no, al darrere de tots aquests grups, d’aquesta gent, hi ha una feina increïble per recuperar instruments, per recuperar músiques, cançons, etc i oferir-nos-les perquè passem una bona estona.

I si m’ho permeteu, no em puc estar de fer un comentari d’actualitat que em suggereix tot això. Diu en Carod, a la presentació de la seva palla mental, d’aquesta farsa del 2014, que “tindrem abans l’estat que la nació”. És el clàssic joc de paraules d’aquest home desfassat, caducadíssim. Com cansa aquest home, uf! A veure, Josep Lluís, què collons estàs dient? Aquest és un dels grans erros estratègics d’aquesta ERC d’en Carod i Puigcercós. El menyspreu de l’enfortiment de la nació com a motor polític. És aquesta tonteria que ens costarà caríssima de que tot s’hi val, perquè l’important és que la gent vegi que la independència els proporcionarà un “major benestar”.

Doncs no senyor. Ningú qüestiona que la independència com a opció política necessita d’un convenciment social ampli, que ha d’incloure gent que prové d’altres cultures. Això no ho ha qüestionat mai ningú, i n’hem donat sobradíssimes proves. El que qüestionem és el tot s’hi val, l’aprimament de la nació en benefici d’un suposat –i fals- consens social per la independència. Com si aquí, si un dia fóssim majoria, haguéssim d’instaurar patrulles per perseguir altres cultures i llengües. Per favor.

El que qüestiono des de la més absoluta convicció i radicalitat, és aquesta tonteria de que per ser independents ens cal espanyolitzar-nos, afeblir les bases nacionals. Com si aquest afebliment garantís que s’hi pogués incorporar més gent, com si aquesta assumpció i proximitat als espanyols hagúes de generar una òsmosis política que els convertís en independentistes. Això és una fal·làcia argumental gravíssima que es van empescar tota aquesta banda per pactar amb els espanyolistes, per fer els tripartits, per posar com a eix polític bàsic la cosa social per sobre de la nacional.

Doncs no senyor. Som independentistes, sí. Però com a tals, la nostra primera feina és enfortir la nació, enfortir la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres trets nacionals. No s’hi val aquesta remissió a un futur, sigui quan sigui, independent, en el que com per art de màgia tot s’arreglarà. La nació és el primer, i el que cal conservar com a motor de la nostra militància.

No hi ha estat sense nació. No hi ha continent sense contingut. Prou bla bla bla. Prou estratègies d’esclau, d’anar demanant perdó per existir, per ser un poble, per tenir una llengua, per tenir una cultura. I per voler-les defensar. Prou! Prou a aquesta estratègia nefasta d'en Puigcercós i en Carod. Ja només em falta sentir que hem de donar entrada a les nostres vides als cabrons del Reial Madrid, perquè a Catalunya hi ha moltes penyes del Madrid, que no hem de ser tan del Barça no sigui que els del Madrid se sentin exclosos del nostre projecte i no vulguin el nostre estat. Prou!

dilluns, de maig 05, 2008

Signatures


Avui s’han donat a conèixer les xifres aproximades que les diferents candidatures a la direcció d’ERC han presentat. Els números provisionals no permeten, tanmateix, extreure’n gaires conclusions.

Podem dir que l’única força renovadora, Reagrupament, té pel davant una feina titànica. Tot plegat per cada signatura renovadora n’hi ha 4 de continuïstes. Hi ha, però, el factor que els continuïstes es presenten (Puigcercós, Carod i Uriel), per ara, dividits.

Per tant, totes les opcions continuen obertes.

Les prop de 900 signatures de Reagrupament són, des d’aquest punt de vista, un molt bon punt de partida, però que obliga a redoblar els esforços, a fer una aposta decidida per la renovació. I aquesta renovació, a hores d’ara, està clar que només la representa Reagrupament. El debat és molt clar: els militants d’ERC han d’apostar o per la renovació i la regeneració del partit, o pel continuïsme, en qualsevol de les seves variants. Com deia l’Arnera fa uns dies: o Reagrupament o PSOE. Aquest és l’únic debat d’aquestes eleccions a ERC.

En el món continuïsta i euzkadikoesquerranós de la resta de candidatures, les coses han anat de diversa manera.

Crec que en Puigcercós ha aportat un nombre molt justet de signatures. Tenint en compte que són l’única candidatura que ha disposat del cens, de l’aparell del partit per trucar i recollir signatures, de la pressió i/o amenaça sobre tots els “colocats” en les diferents administracions, etc, les dues mil dues centes signatures no deixen de ser un resultat prou pobre per haver gaudit de tant d’avantatge. Puigcercós, i ho deixo escrit, tindrà menys vots que signatures. Conec de molts casos de gent que ha signat pel Puigcercós però no el pensa votar.

El Puigcercós 2.0, l’Uriel, ha assolit un nombre important de signatures. Realment m’ha sorprès. Bé, això pot estar en l’arrel de la seva pròpia formació, com bé se sap, n’Uriel no abandonarà mai el Puigcercós. Més enllà de la seva habilitat per enredar el personal, i dels possibles suports de l’aparell del partit, que ja vaig posar de manifest en aquest bloc (m’han arribat altres exemples, no t’esveris, Uriel, no facis que els vagi treient o provocaré fatiga entre els lectors), les més de 900 signatures són moltes. Són moltes per a algú tan fútil, tan intrascendent políticament com l’Uriel i aquesta cosa de l’Esquerra Independentista. Hi ha, però, un cert tipus de militant plenament conscient que és un vot fidel a Puigcercós, i pensa que d’aquesta manera pot estirar cap a la radicalització esquerranosa (evidentment mai la nacional, de la que fa molt temps n’han fugit) al Puigcercós, en el sentit de l’evomoralisme que practiquen alguns dirigents de les JERC. Aquesta radicalitat casposa del socialisme revolucionari i altres "ismes".

Finalment, els continuïstes del Carod han presentat la cosa més fluixeta, amb un argumentari propi d’aquests farsants, com el de que no presenten totes les que tenen per protegir els signants. Patètic. No perquè no sigui veritat. Ja ho vaig denunciar jo en aquest bloc abans que ningú que aquest debat és cert, i que les llistes de signants seran, en mans del Clan dels Calabresos, les autèntiques llistes negres del partit. Però vaja, Carod & cia, quina poca imaginació. Quina manera de voler continuar enredant el personal. Quin patir, no, el dels vostres signants? Hauré estat jo el que m’han delatat? Seré jo, Carod, es deuen preguntar? Perquè és clar, se suposa també que quan t’han donat la signatura la gent ja assumia que es “delatava”, no? Ai senyor, quina paciència s’ha de tenir amb aquest personal.

Què pot passar a partir d’ara? Bé, com deia la principi, només una candidatura renovadora, la de Regrupament, davant de tres continuïstes. O Reagrupament o socialistes. Aquesta és la disjuntiva.

Una altra cosa clara és que l’única candidatura que ha expressat, i té credibilitat per mantenir-ho, és clar, que no pactarà, és la de Reagrupament. Això posarà nerviosos, sens dubte, al personal de les candidatures continuïstes. Nerviosos per pactar amb el Putxi, és clar. Aguantaran en solitari? Ah, què difícil ho veig. Tot i que evidentment això seria el millor per a Reagrupament.

En la mesura que les candidatures continuïstes, i atenent a que les diferències entre elles són de matisos o personals, es mantinguin separades, poden facilitar clarament la victòria de Reagrupament. No tinc cap dubte que signar per Reagrupament era la signatura més complicada de totes, en la mesura que és l’única que veritablement ha fet una oposició a l’estratègia seguida i l’actual direcció. I, com deia, en Puigcercós treurà menys vots que signatures. Per tant, amb un Rcat en ascens (en l’entorn del Puigcercós s’assegurava que Rcat no presentaria ni la meitat de les que ha presentat) i un Puigcercós que coneix perfectament els seus límits i les negatives tan significades a signar per ell que malgrat el matonisme exercit ha tingut arreu del territori, en aquesta situació els continuïstes podrien preferir acabar amb la farsa i tornar a caminar juntets. Com a mínim entre la gent del Puigcercós i del Puigcercós 2.0.

Per tant, un panorama d’allò més interessant d’ara i fins el 7 de juny. Un escenari en el que poden passar encara, i passaran, moltíssimes coses, i hi haurà molts moviments que canviaran l’actual estructura i corelació de forces. I en que els nervis clarament poden jugar una mala passada als continuïstes. Fins on arribarà l’Uriel amb la seva farsa? Ah, quina gran pregunta…

Pel que fa a la gent que donem suport a Reagrupament, doncs bé, encara ens queda la part més dura de la feina. Un mes a mort, a per totes. Tenim la sort que hem vist crèixer el suport a Rcat dia rere dia. Un exemple el tenim a Blocs amb estrella, que ja passa dels 50 blocaires adherits, i que té una producció d’articles de gran qualitat. Els suports creixen dia a dia, i amb la mobilització, encara més. Aquest és l’esforç que hem de fer. Remoure les consciències. Empènyer. Denunciar. Acabar amb les farses. I propugnar d’una manera clara la renovació i la regeneració d’ERC. Per tornar ERC a la fidelitat als valors de l’ERC d’en Macià. Ara podem!

Endavant, que això està més animat que mai!!! Guanyarem!!! Visca la terra!

diumenge, de maig 04, 2008

Sobre el Barça i Laporta


Segona temporada sense títols. Aquella nit a París, quan guanyàvem la Champions, tots pensàvem que aquell era el gran títol d’una nova era triomfal. Un equip fantàstic, jugadors joves i motivats, una directiva competent, un club endreçat i un president que havia tornat al Barça a la seva identitat.

Ningú podia pensar que aquell títol era un punt final d’aquell projecte esportiu. I remarco la cosa del projecte esportiu, perquè continuo confiant, tot i que tinc alguns dubtes, que en Laporta sàpigui redreçar la situació.

És evident que en Laporta i la seva junta han comès errades greus. Jo n’assenyalaria un parell, que estan molt associades. Per una banda haver deixat que se’ls hi escapès de les mans la disciplina exigible a uns jugadors professionals, l’haver permès que es podrís la situació sense saber-hi fer res. I, per una banda, l’haver-ho ocultat, l’haver practicat la política del calamar, de llençar tinta sobre els problemes. No es va fer el que s’havia de fer i a més a més s’ha intentat fer veure que no passava res. Aquest diagnòstic m’és familiar…

Esportivament la temporada passada va ser pèssima. La degradació física de la plantilla, la falta de compromís que exhibien algunes de les estrelles, el que tothom intuïa que allà dintre allò era can pixa, que entrenava qui volia i el que volia, etc. Amb una cadena de comandament trencada, on ningú ha estat capaç d’imposar la mínima disciplina exigible i necessària: ni president, ni directius, ni secretari tècnic, ni entrenador ni capitans. No hi ha hagut el lideratge necessari per fer front a aquesta situació, per acabar amb ella. A finals de la temporada passada es van començar a dir tonteries com allò del codi intern i bla bla bla. Però aquesta temporada encara ha estat pitjor que l’anterior.

Això que tothom ho veia, el Club s’ha esforçat tot el que ha pogut per amagar-ho. La tàctica del calamar. No s’ha afrontat el problema i s’ha negat, ocultat, tapat. Això no és mai una bona solució. No sóc innocent respecte als difícils equilibris que s’han de tenir en compte, però malgrat això, la política de llençar fum, tinta, ha estat la pitjor. I ha estat greument contraproduent.

Fins aquí, i sabent que han de canviar moltes coses, m’agradaria que aquesta junta, i el president al capdavant, reconeguessin públicament els errors, els analitzessin davant els socis i prenguessin les mesures necessàries per bastir un nou projecte esportiu.

El problema és que a tot això s’hi afegeix que últimament en Laporta no sembla aquell president que vam votar amb entusiasme i que tant bé ha fet pel Barça. Començant, ho torno a dir, per la reconciliació del club amb la seva història i identitat.

Els episodis que està protagonitzant, com el numeret del congrés de penyes, amb un comportament essencialment nuñista (per la demagògia i donar les culpes de tot als altres), l’escena al camp del Manchester, sense mantenir la mínima compostura institucional exigible a un president del Barça, el numeret de l’aeroport, de l’ordinador portàtil, etc. Sembla que ens l’hagin canviat. I em sap molt de greu. Potser no està passant un bon moment, o potser el moment és “massa” bo, algunes infos m’arriben sobre això. Però no és justificable.

Per abordar la nova etapa caldria que tornés a ser el Laporta de sempre. Aquesta és una reflexió que només pot fer ell. I l’ha de fer urgentment. Si encara té força i il·lusió, endavant, té crèdit per tornar a posar-s’hi.

To us and our good fortune!


Divendres, aprofitant el pont, alguns amics vam pujar a parlar amb “el jefe”, en Joan Carretero. Vam quedar a Puigcerdà, a la Taverna del Call. Hi havia compartit taula, fins i tot va estar sopant a casa meva a la Barceloneta. Però divendres va ser quelcom espectacular.

Més d’un cop he dit que la distància curta d’en Joan Carretero és brutal, irresistible. Divendres ho vaig confirmar. També hi havia l’actual alcalde de Puigcerdà, l’amic Joan Planella, a qui feia molts anys que no veia, des dels anys de militància universitària a la Facultat de Dret.

Vam parlar de política. De molta política. I del país. Però el que és millor és que vam parlar de la vida. Vam fer un brindis per la vida, to life, lehaim. Tot el dinar va ser un brindis a la vida, al país, a nosaltres, a la nostra lluita. Va faltar poc perquè ens aixequéssim a ballar, agermanadament.

Porto molts anys militant, uns 22. Les he vistes de tots els colors, i he treballat amb molta gent diferent. Però en Carretero és diferent a tots. Sé que llegeix el meu bloc, i això no li agradarà, però és el nou Macià. No en tinc cap dubte. He estat a la Crida, vaig participar a la crida nacional a ERC, vaig fundar, amb altres companys, un Casal d’ERC, he estat vicepresident de la FNEC, he estat president d’un Casal Independentista… i moltes altres coses. Però tot plegat no serviria de res si no fós capaç, amb aquesta experiència, de reconèixer un lideratge inequívoc, indiscutible, com el d’en Joan Carretero. Si no fós capaç de reconèixer en ell el nou Macià que tant necessitem.

Un lideratge basat en l’autenticitat, en la veritat per bandera, en el patriotisme. I amb això no hi ha res que ens pugui aturar. Som un país cansat de la mediocritat, de mitges mentides o veritats, de tacticismes absurds. Necessitem, ja! un lideratge d’autenticitat, com el que ofereix en Joan Carretero. Un lideratge d’aquests que et fa saltar de la taula per brindar. Un lideratge, si m’ho permeteu, on per sobre del resultat final, hi ha l’honor d’haver combatut i lluitat al costat de persones com en Carretero i la gent de Reagrupament.

Guanyarem, però per sobre de la victòria hi ha l’honor de les persones amb qui has combatut. Les persones amb qui has brindat per la pàtria i per la vida. To life. Lehaim!

Per la regeneració d’ERC, per l’ERC d’en Macià. Pel nou Macià, en Joan Carretero. To life! Lehaim!!! Visca la terra!

dijous, de maig 01, 2008

Eretz-Israel (celebració del 60è aniversari de la creació de l'estat d'Israel i la cerimònia del record)


Ahir al vespre vam fer la primera trobada d’internautes amics d’Israel, en una data assenyalada en què cel·lebràvem el 60è aniversari de la creació de l’estat d’Israel, i en què també es va fer una cerimònia “del record”, perquè coincidia amb el dia de l’Holocaust i la Valentia.

Va ser una vetllada extraordinària. En una pantalla s’anaven projectant imatges d’aquells dies, d’aquella èpica, que va acompanyar la creació de l’estat d’Israel.

Tot plegat molt emotiu. La cerimònia del record va comptar, per primera vegada, amb uns textos en català. Es van encendre 6 llumeneres, una per cada milió de morts, mentre diferents persones anaven llegint uns textos magnífics, que ens recordaven els fets i la seva dimensió moral. Al darrere, la bandera d’Israel i la senyera.

Hi havia moltíssima gent, el Centre Comarcal Lleidatà es va quedar petit. Després hi va haver un sopar casher.

Vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me o de conèixer companys blocaires com en Joan Safont o n’Odalric. I altres amics i amigues a qui feia temps no tenia ocasió de saludar, i va ser tota una alegria. Tot sota la direcció decidida i atenta d’en Moré.

El dia de l’Holocaust i la Valentia. És així. Recordar el que va passar. I tenir plena consciència de la Valentia per sobreviure. La poesia i la valentia de tots els jueus que van poder sobreviure i l’èpica de la seva existència.

L’any vinent, si Déu vol, hi tornaré, amb el cor encara emocionat. Ha Tikvah. L’esperança.