divendres, de setembre 14, 2007

El Gran Farsant (Carod) i els “àlex”


Dimecres dia 12 un teletip va sacsejar totes les redaccions: Àlex, un lloro africà que podia diferenciar fins a 50 objectes i distingir 7 colors i formes, havia estat trobat mort a la seva gàbia, al laboratori de la Universitat de Brandeis (Massachusetts). La Dra. Irene Peppberg, que el tenia al seu càrrec per a les seves investigacions, va declarar “És devastador perdre un individu amb el qual he treballat tots els dies durant 30 anys”.

Àlex havia après fins a 100 paraules en anglès, i fèia anar frases curtes, com ara “vine aquí” o “jo vull”.

Els "àlex"
Aquests dies he tingut ocasió de pensar molt en l’Àlex, moltes situacions m’hi han fet pensar, i he anat comprenent que estàvem davant un cas extraordinari de comportament animal. Tanmateix, a diferència de la línia d’investigació de la Dra. Peppberg, centrada en l’adopció per part del lloro de comportaments humans, el que a mi més em meravellava era que al meu voltant trobava tot d’humans que havien assumit el comportament propi d’un lloro, que el seu comportament seguia les mateixes pautes del dissortat Àlex, el lloro gris africà de la Universitat de Brandeis.

Vaig fer aquesta clara associació d’idees a partir del magnífic article de l’Àstrid Bierge, on criticava ferotgement i amb raó els militants (sortosament cada cop menys) mentalment abduïts, acrítics, que davant qualsevol reflexió responen sempre amb la mateixa paraula o frase curta, consigna. Tremendo! Vaig pensar, tot recordant també els comentaris que li havien fet o que havia tingut ocasió de llegir en altres blocs crítics amb la direcció d'ERC.

El gran farsant
Una altra cosa, aparentment inconexa amb aquestes reflexions, m'inquietava: les darreres setmanes havíem assistit a un fet extraordinari, quasi paranormal, la resurrecció d’un mort (un mort polític, s’entén)! El sr. Carod Rovira, la morsa, com li diuen –o li dèien- alguns.

He pensat que tot devia començar un matí, mentre es repassava el bigoti davant el mirall. Li devia venir al cap un acudit: "ara diré que el 2014 farem un referèndum!!" Dit i fet, tu! Al primer periodista que se li va acostar va posar aquella cara tibada de quan anem apretats i li va dir “El 2014 farem un referèndum!”.

Una broma així no hagués passat del mal gust, perquè no està bé jugar amb les il·lusions de la gent, i ningú li hauria fet més cas, si no fós... ah! si no fós perquè estem al país dels prodigis! L’home, el Gran Farsant, en Carod, va començar a repetir l’acudit i tot de sobte un munt d’àlex van aixecar el cap de les seves gàbies mentals i van començar a repetir “referèndum 2014” o “Càrod 2014”, fins al punt que el mateix Carod ho reconeixia amb orgull en una entrevista a l’Avui: “em veuen i, sense que jo digui res, em diuen ‘Carod 2014, Carod 2014’”. Extraordinari!!!

Les proves empíriques de l'existència dels "àlex"
En un primer moment em va semblar que ja disposava de proves empíriques que confirmaven, al nostre país, aquesta estranya mutació que converteix els militants d’ERC fidels a la direcció en clons de l’Àlex, uns replicants de l'autèntic àlex, el lloro africà.

Tanmateix, després de la sorpresa inicial vaig pensar “vés que això no hagi estat una casualitat, un estrany cas de suggestió col·lectiva, com allò de l'Uri Geller i les culleretes...”.

Vaig seure a una terrassa de la Barceloneta, i, refrescat per la marinada i la contemplació del mar, vaig treure una llibreta per fer memòria i apuntar. I vaig descobrir que aquest fenomen es reproduia amb molta freqüència. En els mesos previs a les eleccions del 2003, la paraula més repetida era “equidistància, equidistància”. La simptomatologia era inapreciable, però la malaltia s'havia començat a estendre. Al principi del primer tripartit els van ensenyar altres frases curtes: "calia un canvi, calia un canvi" i la seva versió posterior “i en 23 anys què? i en 23 anys què” que repetien fins a l’extenuació davant qualsevol estímul extern a què se’ls sotmetès. Posteriorment van ser capaços, això ja en el segon tripartit, d’associar una resposta a una pregunta: quan se’ls hi demanava “què esteu fent?”, els àlex responien sempre “acumulació de forces! acumulació de forces!”.

Un moment especialment crític dels “àlex” va ser quan els seus cuidadors (la direcció d’Esquerra) els hi van donar ordres contradictòries en relació al nou Estatut i tan aviat repetien “sí crític, sí crític”, com “vot nul, vot nul”, “abstenció, abstenció" o "vota no, vota no”. Quasi li costa el "puesto" a la direcció!

Per intentar eliminar de la seva memòria aquest desagradable episodi, que els cuïdadors temien pogués deixar seqüeles o repetir-se, els “àlex” van ser ensinistrats amb una altra frase curta que servia per a respondre quan s'intentava que associessin conseqüències als propis actes: “la culpa és del pacte Mas-ZP, la culpa és del pacte Mas-ZP”, repetien incessament. L’inici del segon tripartit va incrementar el vocabulari dels “àlex”, incorporant termes com “pluja fina” o “catalanisme social”.

La llista esdevenia molt llarga. I confirmava plenament la tesi que a casa nostra hi havia humans que havien adquirit pautes de comportament pròpies del dissortat “Àlex”, el lloro africà.

Els crits d’uns turistes em van treure del meu estat d’absència i estupefacció. S'havia fet tard i la llum del capvespre es reflectia amb uns primerencs tons de tardor sobre les aigües tranquiles del Port Vell, entre els velers. Llavors vaig recordar que encara em calia aclarir el misteri d’en Carod Rovira i la seva "ressurrecció". No hi trobava la punta: "era realment mort? Qui l’havia enterrat? Encara se’l creien? Era possible que després de tants anys estafant els pobres “àlex”, el vell cuidador encara pogués fer-los-hi aprendre una nova frase curta i que la repetissin?" Em vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les Rambles. Va ser llavors, a l’alçada de Drassanes, contemplant una rotllana de turistes incauts que s'havia format al voltant d’un grup de tril·leros, que ho vaig entendre.

No em va costar gens veure en Carod assenyalant un cigró i movent a gran velocitat els tres pots mentre mirava fixament als ulls de la gent. On és? A la pluja fina? Al catalanisme social? A l’independentisme no nacionalista? Al 2014? A l’equidistància? Al sí crític al referèndum? Al vot nul? Al no? A l'eix dretes i esquerres?

Però és clar, mentre la gent li mira el dit que assenyala el cigró i després als ulls, ja te l’ha fotut. El secret és que no hi ha cigró quan comença la jugada! L'ensenya, fa veure que hi és, però en el moment de començar a jugar ja no hi ha res!

És un farsant, el GRAN FARSANT! Va parlar d’equidistància, però era mentida, el pacte per constituir el primer tripartit ja estava tancat abans de les eleccions. Va defensar el sí, el nul, el blanc i el no a l’estatut, però qualsevol opció li anava bé mentre no li toquessin la cadira. Abans de les eleccions del 2006 va tornar a recuperar la cosa de l'equidistància i va dir que pactaria amb qui assumís més punts del programa d’Esquerra, però un cop més el pacte ja estava tancat abans de les eleccions. S’havia presentat a les eleccions parlant d’independència i va fer president en Montilla per evitar una pressumpta “fractura social”, i per fer “catalanisme social”. Se li van pixar a sobre, i va dir que era “pluja fina”.

El Gran Farsant i els "àlex"
Aquell matí, afaintant-se, quan l’equip de cuidadors ja pràcticament l’havia jubilat, el Gran Farsant va tenir aquest darrer acudit “i si faig aprendre als àlex, sense que ho sàpiga ningú, referèndum 2014?”. Com que referèndum els costava massa de pronunciar, ho va canviar per “Carod 2014”.

Cofoï del seu acudit, ara es passeja somrient per la premsa i les ràdios amb les gravacions dels seus “àlex”, “Carod 2014, Carod 2014”, sense la més mínima vergonya. Això és l’únic que volia, trobar una frase curta que els àlex poguessin aprendre ràpidament i començar a repetir-la incessament. Sabia que si la frase és curta, és bona i s'aprèn rapidament, els àlex la repeteixen contínuament i se'ls hi bloquegen certes capacitats que sí tenia l’Àlex lloro traspassat, que a més de repetir paraules i frases curtes, podia expressar idees coherents, comprenia conceptes de categoria “igual-diferent”, d’absència, de quantitat i de tamany. I fins i tot era capaç de respondre negativament davant una situació “d’absència”.

Els àlex militants desconeixen el concepte abstracte d’absència, com p.ex. l’absència d’idees, l’absència de coherència, l’absència de lògica, l’absència d’estratègia, l’absència de planificació. Ni poden valorar el tamany o la quantitat d’estafes a què són sotmesos. Ni distingir en paràmetres "igual-diferent" o "presa de pèl-proposta raonable". I, per suposat, en aquest estat són incapaços totalment d'associar cap conseqüència als seus actes. És la irresponsabilitat màxima, la de qui ignora completament la relació entre els seus actes i les conseqüències que se'n deriven.

Epitafi?
Ningú, absolutament ningú, amb una unanimitat que faria replantejar-se a qualsevol persona decent en què s'ha convertit, s'ha cregut en Carod. Ningú, més enllà dels àlex, li ha donat cap credibilitat, ni tan sols -per fotre- aquella premsa espanyola que temps enrere el fèia servir per apallissar en ZP (un altre farsant). Tothom ha vist que era una jugada sense contingut, buïda, amb l’únic objectiu de salvar el seu cul, de forçar una sortida personal, de continuar trampejant i de poder arribar al 2014 viu.

Tothom sap que ni fa ni farà res per això del 2014, i l'engendro del seu govern tripartit cada dia ens empeny més cap a Espanya, però el Sr. Carod Rovira, el Gran Farsant, ha trobat un argument que repeteixen sense cessar els àlex del seu partit i que l'ha de permetre retirar-se tranquilament, sense que fins aleshores li compliquin gaire la vida ni li demanin gaires explicacions. S'acaba de treure de la xistera una mena de "vuelva usted mañana", en aquest cas "això ja ho trobarem al 2014, no m'emprenyi".

Llavors he recordat una frase d'un post de n'Arnera que ben bé podria ser l'epitafi polític d'aquest gran farsant: "...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Ells (els socialistes) mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres."

6 comentaris:

L'Espelt ha dit...

Brillant.
I diria que divertit, si no fos que en el fons, tot és molt trist.
Ara, t’agrairia una mica de llum, i que arrodonissis la teva tesi, donat una via de curació pels àlexs.
Els podem guarir? Podem fer que pensin per ells mateixos? Podem fer que passin de la repetició de sons a la creació de paraules i frases pròpies, fruit d’un procés intern de pensament, de raonament? És possible? Faran el salt en el procés evolutiu del Lloro al Ésser Humà?
Potser la resposta ja l’has donada. Articles com el de l’Àstrid i com el teu, els poden fer despertar... potser és un remei a mig i llarg termini, no immediat, però necessito pensar que aquest pot ser un camí cap a la curació... potser l’únic.
Felicitats !

Joan Arnera ha dit...

L'Arnera t'agraeix, once again, la referència. Ara que el post del lloro i els àlexs t'ha quedat llarguet llarguet, eh!! Com n'estem, d'animats, tots!
I per cert que us veug a tots molt contents amb la tal Astrid... suposo que la llegiu també al bloc del Sostres... on en diu de grosses.
Apa, salut

Elies ha dit...

sí, tu, massa llarg... m'embalo i de vegades ja no sé tallar a temps... tant de bo, com a mínim, no s'hagi fet massa pesat de llegir. Procuraré moderar...

No a, a can Sostres només he llegit un parell de cosetes seves després de llegir el dels militants, però és que aquest dels militants era molt bo, des de la provocació, bo.

Espelt, t'he posat als links. I no tinc receptes. Ja t'ho he comentat al teu bloc. Però penso que com a mínim denunciar-ho sempre és el primer pas. A veure si prenen consciència. El problema és l'actitud. I la solució més fàcil... què guanyi Carretero!

Mercè ha dit...

Excel·lent, Elies, si bé també deprimeix. Al meu parer, la malaltia dels "àlex" es guareix quan el vent canvia d'orientació. Per exemple, si les bases d'ERC votessin majoritàriament la ponència de RCat, en lloc de l'esbravada de la direcció (encara que sigui amb l'afegitó del 2014), llavors els "àlex" comencen a quequejar i, en alguns casos, poden arribar a sortir del seu estat.

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Elies, un post ple de raó, rodó i divertit (...i una mica llençol com sempre). I fabulosa la frase de l'Arnera!
Tens raó quan dius que el pacte per constituir el primer tripartit ja estava tancat abans de les eleccions, el mateix Carod ho va reconèixer la setmana passada sense embuts a l'AVUI Esquerra es va presentar a les eleccions del 2003 amb un objectiu. Sempre vaig tenir clar que, perquè sortís un Estatut com el del 30 de setembre, el PSC havia de ser al govern, i CiU, el primer partit de l'oposició. Així garantíem que el primer partit de l'oposició era catalanista.
Amb aquest comentari, com deia en Roger, a més d'acceptar la premeditació del Tripi reconeix que no considera al PSC un partit catalanista.
Per cert,...hem fet post

Elies ha dit...

Doncs com el tema de l'ALEX i els "alex" ha triomfat bastant, un investigador amic m'ha passat la info (d'altra banda pública, vol dir que la meva documentació pel post no va ser prou rigorosa) que ALEX, el nom del lloro, és... UN ACRÒNIM!!!!

I vol dir: Avian Learning EXperiment

Igual dona per un altre post...