Etto'o s'ha rebelat contra els crits racistes a Saragossa consistents en imitar sons de mico cada cop que el jugador del Barça, negre, tocava la pilota.
No puc retreure-li res. Em sembla que tenia motius suficients per a la seva indignació. Però cal ser inteligents en la gestió de la nostra indignació, que passa per no fer fer protagonistes els causants. No es tracta d'amagar res, i són sobradament justes les sancions als camps on es practiquen aquests càntics racistes i menyspreables. Tanmateix no crec que la seva actitud sigui la més positiva per erradicar aquesta pràctica execrable. De fet els sons que només havia proferit una minoria llavors es van generalitzar. Als camps de futbol sempre hi ha hagut insults i hòsties. La civilització avança en la mesura que s'erradiquen, però no podem negar la seva existència ni suprimir-la per decret, perquè, simplement, no passarà. Els porters són sistemàticament insultats en la seva persona i en la de la seva mare. No ho vull comparar, però sene sentit racista, són insults que cap de nosaltres toleraria en cap altra circumstància.
M'agradaria equivocar-me i pensar que el gest d'Etto'o serveixi per erradicar aquesta pràctica exrecable, però no ho crec. La gent ha vist que serveix per desestabilitzar i ho farà servir sense pietat. Tant de bo m'equivoqui. A més a més el Barça i els seus jugadors haurien d'abstreure's absolutament d'aquesta mena de coses, i en cap cas donar arguemnts al conflicte. Anant líders i jugant com juguem el que interessa és dedicar-nos a jugar i guanyar els partits, i no entrar en polèmiques, sinó ignorar-les. Ignorar-les em sembla el menyspreu més valuós i intel·ligent.
Tanmateix els crits ung ung ung siguin la manifestació més primària d'un racisme existent, però no l'única ni la més greu. El racisme, la xenofòbia i la discriminació s'amaguen i niuen indissimuladament al voltant de la nostra vida. De vegades de manera molt evident, de vegades amagadament, entre subterfugis. Algú no veu en el rebuig a l'OPA de Gas Natural sobre Endesa un comportament xenòfob? Algú no veu en la persecució implacable de les condicions que han d'afavorir la recuperació del català com a llengua pròpia de Catalunya un rebuig racista, de connotacions colonialistes que preconitza l'existència de llengües de primera i de segona? Algú no veu l'evidència d'un odi atàvic en els promotors i seguidors del boicot als productes catalans? Algú no pot sentir l'alè de la discriminació per raó d'origen p.ex. quan un empresari català no es pot presentar a president de la CEOE perquè és català? Algú pot pensar que és factible que un català sigui president d'Espanya, o candidat a la presidència d'Espanya?
No ens enganyem. Els catalans hem patit i patim un "ung, ung, ung" polític, econòmic, social, lingüístic i nacional permanent. Sincerament crec que no hi ha res a fer davant aquest "ung, ung, ung", i que l'única opció és ignorar-lo i superar-lo. Prescindir-ne i castigar-lo amb els mitjans a l'abast que ens dona la nostra civilització occidental. Des de la intel·ligència, que és la nostra principal arma.
diumenge, de febrer 26, 2006
dissabte, de febrer 25, 2006
y construyó castillos en el aire...
Segons sembla el consell de ministres del govern espanyol ha aprovat avui la cessió a la ciutat de Barcelona del castell de Montjuic... amb condicions. De vegades sembla que els catalans siguem un poble de somiadors, que existim com a poble perquè hem estat i sempre hem volgut ser, de vegades sense saber com ni cap a on... I tot sovint sense que els nostres enemics sapiguessin d'on ens venia la força per resistir, què ho feia possible. I en aquest punt sempre ens omplen d’afalacs per intentar explicar-se el seu odi irracional, des de ser uns fenicis, uns mercaders, uns antipàtics, uns avariciosos, uns "agarraos", uns “muy suyos” a ser, fins i tot uns somiatruites. En el fons és igual com siguem. El problema és que existim.
I perquè existim el que no entenen és que les truites que somiàvem i somiem són la llibertat. Somiem truites, però és un orgull pertànyer a un poble que ha sapigut mantenir la seva identitat davant tanta adversitat, que ha estimat tant la seva llengua com per mantenir-la durant segles de persecució, que ha professat una fe tan noble en la intel·ligència, en l'art, en el pacte, en la integració, en la cultura... i que alhora tant sovint ha sapigut lluitar fins a la mort, fins a l’extenuació, per la seva llibertat, pels seus drets, pel nostre futur.
N'hi ha, crec que cada dia més, que esperem viure el dia que els nostres somnis es facin realitat. I que visquem en el país lliure, just i cult que durant tants i tants anys hem somiat.
N'hi ha, però, que d'això en diuen "construir castillos en el aire", i són com nosaltres. En una altra llengua, però com nosaltres.
I n'hi ha que dels castells en fan fortaleses per bombardejar aquests somnis. Això ha estat sempre Montjuïc. Un castell únic en el món perquè no està fet per defensar res, ni tan sols la ciutat que té als seus peus, sinó per atacar-la, per bombardejar-la, per reprimir els seus somnis.
Avui el ministre de Defensa espanyol Bono, propietari del castell i dels exèrcits que l’han fet servir durant tants anys, enlloc de fer un acte de contricció i de demanar excuses per totes les vegades que aquesta fortalesa infame ha servit per destruir els somnis i la vida dels ciutadans de Barcelona i dels catalans, s'ha permès la indignitat de xulejar-nos, de vacilar-nos, d'exhibir la seva grolleria i incomprensió feixistoide.
Qui pot, des d'un sentiment democràtic, negar a la ciutat el que és seu, no només les maleïdes pedres i metres quadrats d'aquest castell, sinó la dignitat i l'homenatge que mereixen tots els ciutadans massacrats pels seus canons, empresonats entre els seus murs i afusellats en els seus fossars...? Tanta és la por que ens tenen o la humiliació que encara ens volen infringir per posar condicions a una devolució que hauria de ser un acte de reparació, millor dit, de justícia, com la tornada dels papers espoliats pel franquisme i custodiats en la infàmia a Salamanca?
Cal encara recordar que en un fossar del castell va ser afusellat el president de Catalunya, Lluís Companys, únic president assassinat pel feixisme europeu?
Si algú dels que manen al nostre país i a la nostra ciutat m’escoltés li diria que no volem que ens cedeixin el castell.
Volem i exigim una reparació històrica, un acte de contricció, un reconeixement del dolor infringit, sempre injustament, des d’aquest castell, un gest democràtic de respecte a un país, a una ciutat, als milers de persones represaliades en aquest castell i en aquesta muntanya i al president democràtic de Catalunya afusellat al trenc d’alba del 15 d’octubre de 1940 al glacis del castell, al fossar de Santa Eulàlia (“descalçar-se per morir trepitjant a peu nu la terra catalana. I cridar, abans de la descàrrega dels fusells “Visca Catalunya”. Aquestes foren les seves darreres paraules”).
El meu avi, militar de la República, també era pres en aquells dies al castell de Montjuic, hi va ser tres llargs anys. Havia estat capità en l’exèrcit de la República. Hi ha mals que no podran oblidar-se mai. Però com a mínim ens hem d’exigir la dignitat democràtica i nacional de no admetre més humiliacions i d’exigir una reparació i un reconeixement del dolor que aquest castell ha causat i posar-lo, sense condicions, finalment, als peus de la ciutat perquè en fem el que creguem més oportú. Ni cessions ni condicions.
I perquè existim el que no entenen és que les truites que somiàvem i somiem són la llibertat. Somiem truites, però és un orgull pertànyer a un poble que ha sapigut mantenir la seva identitat davant tanta adversitat, que ha estimat tant la seva llengua com per mantenir-la durant segles de persecució, que ha professat una fe tan noble en la intel·ligència, en l'art, en el pacte, en la integració, en la cultura... i que alhora tant sovint ha sapigut lluitar fins a la mort, fins a l’extenuació, per la seva llibertat, pels seus drets, pel nostre futur.
N'hi ha, crec que cada dia més, que esperem viure el dia que els nostres somnis es facin realitat. I que visquem en el país lliure, just i cult que durant tants i tants anys hem somiat.
N'hi ha, però, que d'això en diuen "construir castillos en el aire", i són com nosaltres. En una altra llengua, però com nosaltres.
I n'hi ha que dels castells en fan fortaleses per bombardejar aquests somnis. Això ha estat sempre Montjuïc. Un castell únic en el món perquè no està fet per defensar res, ni tan sols la ciutat que té als seus peus, sinó per atacar-la, per bombardejar-la, per reprimir els seus somnis.
Avui el ministre de Defensa espanyol Bono, propietari del castell i dels exèrcits que l’han fet servir durant tants anys, enlloc de fer un acte de contricció i de demanar excuses per totes les vegades que aquesta fortalesa infame ha servit per destruir els somnis i la vida dels ciutadans de Barcelona i dels catalans, s'ha permès la indignitat de xulejar-nos, de vacilar-nos, d'exhibir la seva grolleria i incomprensió feixistoide.
Qui pot, des d'un sentiment democràtic, negar a la ciutat el que és seu, no només les maleïdes pedres i metres quadrats d'aquest castell, sinó la dignitat i l'homenatge que mereixen tots els ciutadans massacrats pels seus canons, empresonats entre els seus murs i afusellats en els seus fossars...? Tanta és la por que ens tenen o la humiliació que encara ens volen infringir per posar condicions a una devolució que hauria de ser un acte de reparació, millor dit, de justícia, com la tornada dels papers espoliats pel franquisme i custodiats en la infàmia a Salamanca?
Cal encara recordar que en un fossar del castell va ser afusellat el president de Catalunya, Lluís Companys, únic president assassinat pel feixisme europeu?
Si algú dels que manen al nostre país i a la nostra ciutat m’escoltés li diria que no volem que ens cedeixin el castell.
Volem i exigim una reparació històrica, un acte de contricció, un reconeixement del dolor infringit, sempre injustament, des d’aquest castell, un gest democràtic de respecte a un país, a una ciutat, als milers de persones represaliades en aquest castell i en aquesta muntanya i al president democràtic de Catalunya afusellat al trenc d’alba del 15 d’octubre de 1940 al glacis del castell, al fossar de Santa Eulàlia (“descalçar-se per morir trepitjant a peu nu la terra catalana. I cridar, abans de la descàrrega dels fusells “Visca Catalunya”. Aquestes foren les seves darreres paraules”).
El meu avi, militar de la República, també era pres en aquells dies al castell de Montjuic, hi va ser tres llargs anys. Havia estat capità en l’exèrcit de la República. Hi ha mals que no podran oblidar-se mai. Però com a mínim ens hem d’exigir la dignitat democràtica i nacional de no admetre més humiliacions i d’exigir una reparació i un reconeixement del dolor que aquest castell ha causat i posar-lo, sense condicions, finalment, als peus de la ciutat perquè en fem el que creguem més oportú. Ni cessions ni condicions.
dijous, de febrer 23, 2006
Chelsea vs FC Barcelona
Magnífica nit futbolera! El Barça ha guanyat al Chelsea de Mourinho al seu propi camp . És només el primer assalt de l'eliminatòria, però té el gust de les grans victòries i de l'èpica de les competicions continentals. Ara falta la tornada, el dia 7 de març. I ho tenim molt bé perquè ho estem fent molt bé.
El repte del Barça d'enguany és la Champions, que és la competeció gran, la que compta, la que es recompta al final de tot...
El nostre país sempre ha mirat a Europa com una taula de salvació. Quan aquí era la fosca Europa era la llum, quan aquí no podíem aconseguir la llibertat, Europa s'apareixia com un heroi, un paladí de la llibertat, i quan a la fi la real-politik ens va estabellar contra la vorera vam pensar en el poder alliberador d'Europa per alliberar-nos del poder asfixiant que Espanya exerceix sobre nosaltres. I al cap i a la fi, comptat i debatut... res. Manen els que manen i som el que som.
Però en el futbol és diferent. Des de la mítica final de Basilea les competicions europees han estat per al Barça, per a l'afició i per al país un aparador brillant de la nostra fortalesa i de la nostra ambició. No hi ha ni hi pot haver un sol aficionat al futbol a Europa que en sentir el nom del Barça no senti respecte i no hi vegi una bandera amb quatre barres vermelles sobre fons groc que exhibeix, arreu, la seva afició. I a més a més, si parlem en plan professsional i només esportiu, quina insignificància de les competicions estatals davant la Champions League! Per tant si parlem de futbol de debò hem de parlar d'Europa i hem de parlar de la Champions. I aquí el Barça, el nostre club, hi té un lloc preferent, d'honor, que disfrutem com mai.
D'acord, queda la tornada de l'eliminatòria amb el Chelsea, però el partit i el resultat d'avui 22 de febrer és de les coses que s'han de saber disfrutar i paladejar. Som una afició de vegades excessivament acomplexada i perepunyetes. El partit d'avui ha estat gran i el resultat, espectacular. El partit de tornada al Camp Nou serà a un estadi en festa major, una olla a pressió amb una comunió extraordinària amb l'equip.
Aquest equip té escrit al seu ADN que ha de fer grans coses i ha de marcar una època, i tots hem de saber estar a l'alçada.No tinc cap dubte de qui és el "responsable" d'aquest bon moment del Club, del FC Barcelona. Té noms i cognoms i té equip, és en Joan Laporta i és la seva Junta Directiva i el seu equip tècnic. Després de la infame i degradant presidència del sr. Juan Gaspart (obvio referir-me a l'etapa Nuñez), el triomf de la candidatura d'en Joan Laporta ha estat providencial, una autèntica bendició per a tots els barcelonistes i per a tot el país. I el que s'endevinava com un fet històric, quasi bíblic (pel que fa al salvador), ha esdevingut una realitat que poc a poc ofereix els seus fruits més saborosos (sorry Carner, per fer servir en aquest context el deliciós títol del teu poemari). Que així siga durant molt de temps.
I, tanmateix, no es fa història si no es triomfa, i aquest equip i aquest moment només entrarà a la història, per més bé que s'estiguin fent les coses, si guanyem la Champions.
I ara un retret tant important com dolorós:
Estic escrivint aquesta nova història al blog perquè no estic a Londres. I no estic a Londres perquè per primera vegada en molts anys de passió blaugrana el club no ha venut ni una sola entrada a la nostra penya. És un fet tan històric com la victòria del Barça al Chelsea de Mourinho. I dol. Fa molt mal. Que socis i una penya que hem seguit al Barça pel dret i pel revès, aquí i allà, en la victòria i en la derrota, sempre amb orgull i sempre am fidelitat... de sobte ens trobem que no podem seguir i animar el club perquè no se'ns ha donat NI UNA SOLA de les entrades demanades... És un fet inèdit. Ni tan sols una excusa o una disculpa... res.
No ens havia passat mai. Mai ningú de la nostra penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, s'havia vist impossibilitat de seguir i animar l'equip senzillament perquè no se'ls hi ha facilitat cap entrada. Sense ànim de recompte ara mateix em venen al cap els desplaçaments -només europeus, els estatals serien incomptables- Berna, Rotterdam, Londres, Sevilla, Atenes, Mònaco, París, Eindhoven, Glasgow... què sé jo, són tants anys seguint el club i animant l'equip...
Havent-les demanat quan tocava i essent una de les penyes i socis que més activament hem participat en la defensa de la catalanitat del club i en donar suport als equips de bàsquet i de futbol des de temps immemorials... avui és un dia triomfant amb un regust dolorós per no poder estar al mateix Londres, tal i com hi érem l'any passat.
I, per favor, deixem de ser un país de pandereta. La ràdio nacional de Catalunya no està per organitzar desplaçaments d'aficionats del Barça a Londres, és una ràdio pública que el que ha de fer és informar. Ja estem les penyes per organitzar-nos a donar suport al club. Que cadascú ocupi el seu lloc i faci la seva feina.
El repte del Barça d'enguany és la Champions, que és la competeció gran, la que compta, la que es recompta al final de tot...
El nostre país sempre ha mirat a Europa com una taula de salvació. Quan aquí era la fosca Europa era la llum, quan aquí no podíem aconseguir la llibertat, Europa s'apareixia com un heroi, un paladí de la llibertat, i quan a la fi la real-politik ens va estabellar contra la vorera vam pensar en el poder alliberador d'Europa per alliberar-nos del poder asfixiant que Espanya exerceix sobre nosaltres. I al cap i a la fi, comptat i debatut... res. Manen els que manen i som el que som.
Però en el futbol és diferent. Des de la mítica final de Basilea les competicions europees han estat per al Barça, per a l'afició i per al país un aparador brillant de la nostra fortalesa i de la nostra ambició. No hi ha ni hi pot haver un sol aficionat al futbol a Europa que en sentir el nom del Barça no senti respecte i no hi vegi una bandera amb quatre barres vermelles sobre fons groc que exhibeix, arreu, la seva afició. I a més a més, si parlem en plan professsional i només esportiu, quina insignificància de les competicions estatals davant la Champions League! Per tant si parlem de futbol de debò hem de parlar d'Europa i hem de parlar de la Champions. I aquí el Barça, el nostre club, hi té un lloc preferent, d'honor, que disfrutem com mai.
D'acord, queda la tornada de l'eliminatòria amb el Chelsea, però el partit i el resultat d'avui 22 de febrer és de les coses que s'han de saber disfrutar i paladejar. Som una afició de vegades excessivament acomplexada i perepunyetes. El partit d'avui ha estat gran i el resultat, espectacular. El partit de tornada al Camp Nou serà a un estadi en festa major, una olla a pressió amb una comunió extraordinària amb l'equip.
Aquest equip té escrit al seu ADN que ha de fer grans coses i ha de marcar una època, i tots hem de saber estar a l'alçada.No tinc cap dubte de qui és el "responsable" d'aquest bon moment del Club, del FC Barcelona. Té noms i cognoms i té equip, és en Joan Laporta i és la seva Junta Directiva i el seu equip tècnic. Després de la infame i degradant presidència del sr. Juan Gaspart (obvio referir-me a l'etapa Nuñez), el triomf de la candidatura d'en Joan Laporta ha estat providencial, una autèntica bendició per a tots els barcelonistes i per a tot el país. I el que s'endevinava com un fet històric, quasi bíblic (pel que fa al salvador), ha esdevingut una realitat que poc a poc ofereix els seus fruits més saborosos (sorry Carner, per fer servir en aquest context el deliciós títol del teu poemari). Que així siga durant molt de temps.
I, tanmateix, no es fa història si no es triomfa, i aquest equip i aquest moment només entrarà a la història, per més bé que s'estiguin fent les coses, si guanyem la Champions.
I ara un retret tant important com dolorós:
Estic escrivint aquesta nova història al blog perquè no estic a Londres. I no estic a Londres perquè per primera vegada en molts anys de passió blaugrana el club no ha venut ni una sola entrada a la nostra penya. És un fet tan històric com la victòria del Barça al Chelsea de Mourinho. I dol. Fa molt mal. Que socis i una penya que hem seguit al Barça pel dret i pel revès, aquí i allà, en la victòria i en la derrota, sempre amb orgull i sempre am fidelitat... de sobte ens trobem que no podem seguir i animar el club perquè no se'ns ha donat NI UNA SOLA de les entrades demanades... És un fet inèdit. Ni tan sols una excusa o una disculpa... res.
No ens havia passat mai. Mai ningú de la nostra penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, s'havia vist impossibilitat de seguir i animar l'equip senzillament perquè no se'ls hi ha facilitat cap entrada. Sense ànim de recompte ara mateix em venen al cap els desplaçaments -només europeus, els estatals serien incomptables- Berna, Rotterdam, Londres, Sevilla, Atenes, Mònaco, París, Eindhoven, Glasgow... què sé jo, són tants anys seguint el club i animant l'equip...
Havent-les demanat quan tocava i essent una de les penyes i socis que més activament hem participat en la defensa de la catalanitat del club i en donar suport als equips de bàsquet i de futbol des de temps immemorials... avui és un dia triomfant amb un regust dolorós per no poder estar al mateix Londres, tal i com hi érem l'any passat.
I, per favor, deixem de ser un país de pandereta. La ràdio nacional de Catalunya no està per organitzar desplaçaments d'aficionats del Barça a Londres, és una ràdio pública que el que ha de fer és informar. Ja estem les penyes per organitzar-nos a donar suport al club. Que cadascú ocupi el seu lloc i faci la seva feina.
dissabte, de febrer 11, 2006
DEPECHE MODE
Avui he anat al concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Ha estat un concert impressionant, fantàstic. Ple a rebentar (demà dissabte tornen a tocar), una autèntica marea humana, un estol de braços saludant les cançons i seguint tots els temes, especialment els més mítics, els històrics, tot i que la història es remunti en ocasions als últims discos.
Depeche Mode és un grup que forma part de la meva banda sonora. Sovint associem cançons o grups a determinades vivències, ja siguin relacions, ja siguin mogudes, ja siguin èpoques de la nostra vida. Depeche Mode ha estat el grup que sempre m'ha acompanyat en la meva etapa més futbolera, als grans desplaçaments. A desplaçaments en autocar fins a París, Mònaco, Madrid, Saragossa, Donosti... Sempre m'emportava uns walkmans i una cinta de Depeche Mode amb la que em ficava en el meu seient de l'autocar en la tornada. Amb independència del resultat. Em deixava submergir, en mig del cansament, l'alcohol, la tensió... en la seva música, que m'anava embriagant mentre deixàvem enrere la ciutat i l'autocar enfilava les autopistes. Era el moment de recuperar la meva individualitat després d'hores i hores formant part d'una massa més o menys nombrosa unida per la passió blaugrana, pel desig de victòria, per l'orgull català que havíem proclamat en les hores prèvies.
Avui, mentre vibrava enmig del concert he recordat aquestes escenes futboleres. Però és clar que Depeche Mode són molt més, i avui ho han demostrat. Són un grup amb una trajectòria brutal, amb un estil propi i inconfusible. Un grup que ha sapigut arribar fins aquí evolucionant tant com els seus seguidors. Que ha aconseguit tenir temes que han esdevingut himnes i continuar explorant fronteres sonores plenes d'actualitat.
La posada en escena ha combinat futurisme, elements electrònics i audiovisuals marca de la casa i, malgrat tot, una certa sobrietat. La combinació dels diferents elements: pantalla de vídeo amb projeccions, decoració amb aires discotequeros (esferes), llums que a voltes semblaven meduses sobre els caps del grup, etc ha captivat un auditori entregat.
Dave Gahan és un cantant magnètic, ho ha demostrat avui. Tot i que els seus moviments per l'escenari en alguns moments han tingut algun punt de "loca" ha connectat ràpidament amb l'auditori i s'ha deixat dur, igual que el públic. La seva entrega a l'escenari és enorme. I la gent ho ha sapigut reconèixer.
Crec que el concert d'avui els ha unit a la ciutat, ha estat especial. Com a mínim a mi m'ho ha semblat, tot i que no tinc possibilitat de comparar-ho amb altres ciutats, i això, en tot cas, ens ho acabaran de dir els crítics i el mateix grup. M'agradaria que s'hagués generat la complicitat que existeix a la ciutat, a Barcelona, amb altres estrelles tipus el Boss. Des d'aquest punt de vista he trobat a faltar algun gest de complicitat més intensa, en paraules o en proclames. Alguna referència més apassionada a Barcelona o a Catalunya, alguna paraula en català, que sortissin del monolingüisme anglòfil. Potser amb la complicitat i carinyo que avui s'ha generat ho podrem veure en el proper concert.
Mentres tant em quedo amb la seva música dimensional i la marea humana que avui corejava les seves cançons, tal i com probablement ho faci també demà dissabte. Gràcies per l'espectacles, gràcies per la vostra música, gràcies perquè sense saber-ho ens heu acompanyat multitud de vegades i ens heu fet retrobar-nos amb un món oníric, sempre a mig camí de la realitat industrial i dels nostres somnis i destijos.
Depeche Mode és un grup que forma part de la meva banda sonora. Sovint associem cançons o grups a determinades vivències, ja siguin relacions, ja siguin mogudes, ja siguin èpoques de la nostra vida. Depeche Mode ha estat el grup que sempre m'ha acompanyat en la meva etapa més futbolera, als grans desplaçaments. A desplaçaments en autocar fins a París, Mònaco, Madrid, Saragossa, Donosti... Sempre m'emportava uns walkmans i una cinta de Depeche Mode amb la que em ficava en el meu seient de l'autocar en la tornada. Amb independència del resultat. Em deixava submergir, en mig del cansament, l'alcohol, la tensió... en la seva música, que m'anava embriagant mentre deixàvem enrere la ciutat i l'autocar enfilava les autopistes. Era el moment de recuperar la meva individualitat després d'hores i hores formant part d'una massa més o menys nombrosa unida per la passió blaugrana, pel desig de victòria, per l'orgull català que havíem proclamat en les hores prèvies.
Avui, mentre vibrava enmig del concert he recordat aquestes escenes futboleres. Però és clar que Depeche Mode són molt més, i avui ho han demostrat. Són un grup amb una trajectòria brutal, amb un estil propi i inconfusible. Un grup que ha sapigut arribar fins aquí evolucionant tant com els seus seguidors. Que ha aconseguit tenir temes que han esdevingut himnes i continuar explorant fronteres sonores plenes d'actualitat.
La posada en escena ha combinat futurisme, elements electrònics i audiovisuals marca de la casa i, malgrat tot, una certa sobrietat. La combinació dels diferents elements: pantalla de vídeo amb projeccions, decoració amb aires discotequeros (esferes), llums que a voltes semblaven meduses sobre els caps del grup, etc ha captivat un auditori entregat.
Dave Gahan és un cantant magnètic, ho ha demostrat avui. Tot i que els seus moviments per l'escenari en alguns moments han tingut algun punt de "loca" ha connectat ràpidament amb l'auditori i s'ha deixat dur, igual que el públic. La seva entrega a l'escenari és enorme. I la gent ho ha sapigut reconèixer.
Crec que el concert d'avui els ha unit a la ciutat, ha estat especial. Com a mínim a mi m'ho ha semblat, tot i que no tinc possibilitat de comparar-ho amb altres ciutats, i això, en tot cas, ens ho acabaran de dir els crítics i el mateix grup. M'agradaria que s'hagués generat la complicitat que existeix a la ciutat, a Barcelona, amb altres estrelles tipus el Boss. Des d'aquest punt de vista he trobat a faltar algun gest de complicitat més intensa, en paraules o en proclames. Alguna referència més apassionada a Barcelona o a Catalunya, alguna paraula en català, que sortissin del monolingüisme anglòfil. Potser amb la complicitat i carinyo que avui s'ha generat ho podrem veure en el proper concert.
Mentres tant em quedo amb la seva música dimensional i la marea humana que avui corejava les seves cançons, tal i com probablement ho faci també demà dissabte. Gràcies per l'espectacles, gràcies per la vostra música, gràcies perquè sense saber-ho ens heu acompanyat multitud de vegades i ens heu fet retrobar-nos amb un món oníric, sempre a mig camí de la realitat industrial i dels nostres somnis i destijos.
dimecres, de febrer 08, 2006
poetes i cantants...
Vaig parlar del sensacional disc de Miguel Poveda "Desglaç". La capacitat de llegir un poema, entendre'l, assumir-lo, trobar-hi els racons expressius que el fan una nova obra d'art està reservada a uns pocs, a uns pocs i grans.
Un dels més grans ha estat i és en Lluís Llach. He descobert molts poetes i he après a rellegir-los gràcies a la seva fecunditat creativa i sensibilitat. Des del meravellós Viatge a Itaca de Kavafis fins a Màrius Torres. Algú hauria pogut imaginar que un poema tan bell com el viatge a Itaca de Kavafis prengués la dimensió que li dona Lluís Llach? que es pogués estirar tant com per fer-ne una obra musical i poètica tan intensa i compromesa com el Viatge a Itaca de Llach, amb tota la seva pròpia aportació? Hauríem trobat la sensibilitat, la intensitat emocional de la "Cançó a Mahalta" que interpreta en Llach? Jo segur que no. Les vinyes verdes vora el mar, els temes d'en Miquel Martí i Pol, d'en Joan Fuster... Llach és ell mateix un poeta gran, però és a més a més un creador tan sensible que ha estat capaç d'apropar-nos i fer-nos entendre un munt de poetes.
N'hi ha molts més, Raimon amb Espriu o Ausiàs March, Serrat amb Salvat Papasseit, Ma. del Mar Bonet amb tants d'altres... són uns clàssics.
Però a hores d'ara per a mi hi ha un altre cantant amb una capacitat de llegir, emocionar i interpretar excepcional, en Miquel Gil. El seu disc Orgànic és una obra mestra. Una altra obra d'aquestes extraordinàries amb què de tant en tant ens sorprèn la nostra cultura malmesa. "L'amor és Déu en barca", sobre un poema d'Enric Casassas (un dels pocs poetes vitals i nats que tenim) esdevé un conjunt que vessa intensitat lírica i musical. Com els altres temes "Línia de flotació", basat en un poema d'Antoni Fornés, o "Mire la mar", d'Isidre Martínez, extraordinaris, farcits de bellesa, creativitat i saber fer, cantats desgarradament i musicats i arrenjats al detall.
La cançó d'autor no és l'única referència. Grups com Mesclat han sabut extreure tota l'energia, compromís i intensitat poètica que resideix en poemes de Miquel Martí i Pol (També per tu). I més enllà de les nostres fronteres, al Euskal Herria, el grup RIP va saber convertir transformar en un himne la lletra de Telesforo Monzón "Lepoan hartu ta segi aurrera", o Arrano Beltza, de Negu Gorriak, sobre una cançó de Mikel Laboa (Gernika) basada en una lletra de J.A. Arze. Són uns pocs exemples que tinc a mà entre molts.
No hi ha cap millor promoció per als nostres poetes que els nostres cantants i els nostres grups.
Avui acabaré amb un fragment d'un poema d'Anna Montero que canta Miquel Gil, "Amaga l'arbre":
"Sota del saltze
s'aixampla la terra
i a dintre
un món de saba
creix amb el sol
i amb la lluna brolla"
Un dels més grans ha estat i és en Lluís Llach. He descobert molts poetes i he après a rellegir-los gràcies a la seva fecunditat creativa i sensibilitat. Des del meravellós Viatge a Itaca de Kavafis fins a Màrius Torres. Algú hauria pogut imaginar que un poema tan bell com el viatge a Itaca de Kavafis prengués la dimensió que li dona Lluís Llach? que es pogués estirar tant com per fer-ne una obra musical i poètica tan intensa i compromesa com el Viatge a Itaca de Llach, amb tota la seva pròpia aportació? Hauríem trobat la sensibilitat, la intensitat emocional de la "Cançó a Mahalta" que interpreta en Llach? Jo segur que no. Les vinyes verdes vora el mar, els temes d'en Miquel Martí i Pol, d'en Joan Fuster... Llach és ell mateix un poeta gran, però és a més a més un creador tan sensible que ha estat capaç d'apropar-nos i fer-nos entendre un munt de poetes.
N'hi ha molts més, Raimon amb Espriu o Ausiàs March, Serrat amb Salvat Papasseit, Ma. del Mar Bonet amb tants d'altres... són uns clàssics.
Però a hores d'ara per a mi hi ha un altre cantant amb una capacitat de llegir, emocionar i interpretar excepcional, en Miquel Gil. El seu disc Orgànic és una obra mestra. Una altra obra d'aquestes extraordinàries amb què de tant en tant ens sorprèn la nostra cultura malmesa. "L'amor és Déu en barca", sobre un poema d'Enric Casassas (un dels pocs poetes vitals i nats que tenim) esdevé un conjunt que vessa intensitat lírica i musical. Com els altres temes "Línia de flotació", basat en un poema d'Antoni Fornés, o "Mire la mar", d'Isidre Martínez, extraordinaris, farcits de bellesa, creativitat i saber fer, cantats desgarradament i musicats i arrenjats al detall.
La cançó d'autor no és l'única referència. Grups com Mesclat han sabut extreure tota l'energia, compromís i intensitat poètica que resideix en poemes de Miquel Martí i Pol (També per tu). I més enllà de les nostres fronteres, al Euskal Herria, el grup RIP va saber convertir transformar en un himne la lletra de Telesforo Monzón "Lepoan hartu ta segi aurrera", o Arrano Beltza, de Negu Gorriak, sobre una cançó de Mikel Laboa (Gernika) basada en una lletra de J.A. Arze. Són uns pocs exemples que tinc a mà entre molts.
No hi ha cap millor promoció per als nostres poetes que els nostres cantants i els nostres grups.
Avui acabaré amb un fragment d'un poema d'Anna Montero que canta Miquel Gil, "Amaga l'arbre":
"Sota del saltze
s'aixampla la terra
i a dintre
un món de saba
creix amb el sol
i amb la lluna brolla"
diumenge, de febrer 05, 2006
D'entrada
Acabo de crear el blog. Ho he fet compulsivament, per històries diverses d'internet. Estic massa acostumat a moure'm per internet i pel correu electrònic com per desestimar aquesta oportunitat que té un cert punt d'absurd. En realitat no vull explicar res, i en realitat quan vull explicar alguna cosa ho faig directament. No crec per tant en deixar en l'espai cibernètic missatges sense destinatari conegut o reconeixible. Però alguna cosa m'impulsa a fer-ho, he estat convidat a llegir alguns blogs i això m'ha despertat l'interès.
Ara és dissabte nit, camí de la matinada. Demà tinc destinat el dia a la família, i cap al vespre prepararé un viatge de feina a Madrid. De manera que he preferit no sortir, per més que ara no trobi el moment d'anar a dormir.
Avui hi ha hagut algunes notícies interessants. S'han fet els actes commemoratius del retorn dels papers confiscats a Catalunya i els catalans i que fins ara havien estat a l'Arxiu de Salamanca. Fa molt temps que els catalans lluitem per aquest retorn. Hi ha hagut gent que ha estat prou perseverant perquè aquest acte de dignitat i justícia es fes realitat. M'impressiona pensar que aquesta documentació confiscada servís en el seu moment per organitzar la repressió. He recordat el meu avi matern, militar republicà, que es va lliurar, després de la caiguda de Barcelona, a les tropes invasores. Va estar tres anys pres a Montjuïc. Hi era quan van afusellar el president Companys. Tots tenim alguna història per explicar en relació a aquesta guerra cruel i excepcional. Tinc amics els avis dels quals van lluitar en bàndols diferents. Però ara tots estem al mateix bàndol. No hi ha excepcions. I confio que el feixisme i la intolerància s'arrossegui per les nostres vides únicament buscant signatures estúpides per al seu projecte anticatalà i totalitari.
L'altra notícia ha estat la inauguració de la quarta terminal de l'aeroport de Barajas. Aquesta notícia, a continuació de l'anterior, em provoca una certa basarda. No m'agradaria, per més just que sigui, veure el meu país amarrat a la recuperació -justa- de la seva història i de la seva dignitat, mentre el futur ens passa pel davant exhibint els triomfs de la nostra impotència. No tinc cap aspiració perquè El Prat esdevingui un macroaeroport continental, però em resulta desesperant aquesta exhibició de la quarta terminal de Barajas mentre el meu país es desespera ofegat econòmicament no només per l'espoli fiscal, sinó per la indignant falta d'actualització de les seves infraestructures. TV3 ha fet una comparació quantitativa del que seran els dos aeroports. Tampoc vull això, simplement vull que l'aeroport d'El Prat respongui a les necessitats de la nsotra economia i de la nostra societat. I això és extensible a la resta d'infraestructures, des de l'absurd TGV continental (té tots els inconvenients d'un tren d'alta velocitat i cap dels seus beneficis) fins a les precàries xarxes ferroviàries i vials.
Com que és el meu primer escrit, aprofito per tocar altres temes. Una recomanació... hi ha una joia en el mercat musical... el disc de Miguel Poveda cantant a poetes catalans, Desglaç. És un disc espectacular, que diu molt de Miguel Poveda, del seu coratge per, des del món del flamenc, assumir el repte de musicar poetes catalans amb un sentiment i una intensitat úniques. I atrevir-se, a més, amb poetes en general minoritaris, no els grans totems. Això sí que és mestissatge, això sí que és integració cultural i artística. I aquest disc mereix el més alt dels reconeixements, crec que no m'emocionava tant sentint un poema musicat i cantat des de la impressionant Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, que va cantar Lluís Llach. El poema "No et veuré més", de Joan Margarit, que canta amb Moncho és una autèntica obra d'art. Són aquestes coses imprevisibles de la nostra cultura, ser capaços de crear obres d'art úniques que no tenen cap projecció, són incomprensiblement ignorades, fora del nostre país.
No trobo cap altra millor manera d'acabar aquesta primera incursió que reproduïnt uns altres versos d'aquest disc de Miguel Poveda, els de Joan Barceló (1955-1980):
"Si algú em pregunta quan, diré: enlloc,
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és fosc"
Ara és dissabte nit, camí de la matinada. Demà tinc destinat el dia a la família, i cap al vespre prepararé un viatge de feina a Madrid. De manera que he preferit no sortir, per més que ara no trobi el moment d'anar a dormir.
Avui hi ha hagut algunes notícies interessants. S'han fet els actes commemoratius del retorn dels papers confiscats a Catalunya i els catalans i que fins ara havien estat a l'Arxiu de Salamanca. Fa molt temps que els catalans lluitem per aquest retorn. Hi ha hagut gent que ha estat prou perseverant perquè aquest acte de dignitat i justícia es fes realitat. M'impressiona pensar que aquesta documentació confiscada servís en el seu moment per organitzar la repressió. He recordat el meu avi matern, militar republicà, que es va lliurar, després de la caiguda de Barcelona, a les tropes invasores. Va estar tres anys pres a Montjuïc. Hi era quan van afusellar el president Companys. Tots tenim alguna història per explicar en relació a aquesta guerra cruel i excepcional. Tinc amics els avis dels quals van lluitar en bàndols diferents. Però ara tots estem al mateix bàndol. No hi ha excepcions. I confio que el feixisme i la intolerància s'arrossegui per les nostres vides únicament buscant signatures estúpides per al seu projecte anticatalà i totalitari.
L'altra notícia ha estat la inauguració de la quarta terminal de l'aeroport de Barajas. Aquesta notícia, a continuació de l'anterior, em provoca una certa basarda. No m'agradaria, per més just que sigui, veure el meu país amarrat a la recuperació -justa- de la seva història i de la seva dignitat, mentre el futur ens passa pel davant exhibint els triomfs de la nostra impotència. No tinc cap aspiració perquè El Prat esdevingui un macroaeroport continental, però em resulta desesperant aquesta exhibició de la quarta terminal de Barajas mentre el meu país es desespera ofegat econòmicament no només per l'espoli fiscal, sinó per la indignant falta d'actualització de les seves infraestructures. TV3 ha fet una comparació quantitativa del que seran els dos aeroports. Tampoc vull això, simplement vull que l'aeroport d'El Prat respongui a les necessitats de la nsotra economia i de la nostra societat. I això és extensible a la resta d'infraestructures, des de l'absurd TGV continental (té tots els inconvenients d'un tren d'alta velocitat i cap dels seus beneficis) fins a les precàries xarxes ferroviàries i vials.
Com que és el meu primer escrit, aprofito per tocar altres temes. Una recomanació... hi ha una joia en el mercat musical... el disc de Miguel Poveda cantant a poetes catalans, Desglaç. És un disc espectacular, que diu molt de Miguel Poveda, del seu coratge per, des del món del flamenc, assumir el repte de musicar poetes catalans amb un sentiment i una intensitat úniques. I atrevir-se, a més, amb poetes en general minoritaris, no els grans totems. Això sí que és mestissatge, això sí que és integració cultural i artística. I aquest disc mereix el més alt dels reconeixements, crec que no m'emocionava tant sentint un poema musicat i cantat des de la impressionant Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, que va cantar Lluís Llach. El poema "No et veuré més", de Joan Margarit, que canta amb Moncho és una autèntica obra d'art. Són aquestes coses imprevisibles de la nostra cultura, ser capaços de crear obres d'art úniques que no tenen cap projecció, són incomprensiblement ignorades, fora del nostre país.
No trobo cap altra millor manera d'acabar aquesta primera incursió que reproduïnt uns altres versos d'aquest disc de Miguel Poveda, els de Joan Barceló (1955-1980):
"Si algú em pregunta quan, diré: enlloc,
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és fosc"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
