Teoria de les organitzacions aplicada a la Casa Gran del Catalanisme

La teoria de les organitzacions no és una ciència exacta, és una manera d’enfocar l’estudi de les organitzacions, la seva naturalesa, la seva gestió, els canvis organitzatius, les crisis, etc.

El canvi organitzatiu és la part més interessant. Què motiva un canvi, com fer-lo, en quin sentit, amb quins mitjans, amb quins objectius, com podem anticipar els resultats, quines conseqüències tindrà, quines resistències al canvi es generaran, quins són els factors clau d’èxit, quins són els agents en cada organització que els poden facilitar, com planificar-lo…i un llarg etcètera d’interrogants als que cal donar resposta. Tot un repte que requereix lideratge, planificació, convenciment i… tocar molt de peus a terra si no volem fracassar.

Una vegada, en un seminari sobre gestió de crisis en les organitzacions, un consultor amb molts anys d’experiència en l’àmbit públic i privat se’ns va quedar mirant i va dir “sobretot, no volgueu canviar gaire les coses, perquè fracassareu”. Bé, era una manera de traslladar-nos que els canvis s’han d’acometre amb prudència. Per moltes raons. Una de les raons és la que indicaria que els grans canvis, les grans transformacions impliquen un risc enorme i tot sovint acaben fracassant o impliquen uns costos enormes per a l’organització, que no compensen el procés, perquè tampoc s’assoleixen els objectius.

Jo comparteixo aquesta teoria, i la meva experiència personal m’indica, i així ho aplico, que els canvis, per ambiciosos que siguin a la llarga, s’han de fer poc a poc, abordant sempre qüestions concretes, orientant l’estratègia, evitant que ningú a l’organització se senti amenaçat (ningú que no vulguem que se senti amenaçat, s’entén) i generant nous lideratges i sinèrgies que afavoreixin aquest canvi, que el facilitin. Els canvis importants, els que funcionen acostumen a estar en les petites coses, si tots van enfocats en una determinada direcció. No és falta d’ambició. És estratègia. Necessites menys recursos, evites resistències al canvi, dones temps a l’organització a la interiorització dels canvis en la seva cultura organitzativa, pots veure sobre la marxa com van funcionant, etc.

Tanmateix no totes les organitzacions estan en la mateixa situació a l’hora de fer front als canvis, ni s’ha de seguir la mateixa estratègia a totes les organitzacions. En les grans organitzacions els canvis sempre són més lents, han de ser més lents. El seu volum, la seva grandària, les condiciona per a moltes coses, en un DAFO (anàlisi estratègic de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) els elements que identifiquem als diferents quadrants sempre seran diferents dels que identifiquem en organitzacions petites, molt més àgils, flexibles i amb molta més capacitat d’adaptació i velocitat de transformació.

És molt gràfic definir les organitzacions grans com a “paquidèrmiques”, perquè sabem que els seus moviments són lents, que els hi costa moure’s, estan molt condicionades per la seva estructura, història, cultura organitzativa, procediments, personal, lideratges interns, visió externa, posicionament, etc. Una de les organitzacions més grans que conec és l’Església (oi que ens entenem el que implica?)… però podríem trobar d’altres exemples més propers. Com ara les administracions generals (de l’estat o de la Generalitat), on introduir-hi canvis és possible, i s’ha fet i es fa, però sempre molt lentament. I si observem l’àmbit privat, cal afegir-hi, en l'anàlisi, aspectes que no depenen directament de nosaltres, com ara la imatge de marca, com ens veuen els clients, a què associen el nostre producte, etc.

Fixeu-vos en El Corte Inglés. Tothom sap què hi pot trobar, i s’hi continua trobant el que sempre hi ha trobat (no deceb), però està en canvi permanent: la importància que hi té actualment el supermercat no té res a veure amb el que passava fa uns anys, que al principi ni existia, i en canvi ha acabat tenint també un segment de consum alt, amb el tema “gourmet”.

O una altra empresa molt important a Catalunya, Seat, que tenia associada una imatge de marca molt clara, un producte bàsicament familiar… i que ha anat evolucionant (ja veurem com acaba) cap a productes competitius en altres segments, com l’esportiu o juvenil, i tot va començar amb aquelles imatges dels anuncis que deien que portaven “motors alemanys”. La seva evolució ha estat lenta, però constant, fins pràcticament abandonar el segment familiar; ara els models estrella són l’Ibiza, el León… Si de la nit al dia hagués deixat de produir els seus productes de marca clàssica, els seus clients no hi haurien trobat el que estaven acostumats a buscar-hi, i els nous clients a què aspirava no li haurien donat cap credibilitat en els nous productes.

El canvi organitzatiu i la Casa Gran del Catalanisme
Tota aquesta llarga exposició ve al cas, com diu el títol del post, perquè dimarts, sentint en Mas, a banda de les valoracions polítiques que ja vaig fer, vaig pensar immediatament que estava plantejant de manera molt intel·ligent un procés de canvi d’una organització gran, de les paquidèrmiques. Perquè CDC és, òbviament, una organització “paquidèrmica” en el nostre sistema de partits: és la primera força política a Catalunya, és el partit més votat, el que té una major representativitat territorial (que arriba a més ajuntaments) i major representativitat de persones, etc. I tot això no és fàcil de moure i els riscos són molt grans. Està clar que en la situació actual de CiU el risc més gran és no fer res, esperar, com sembla ser l’estratègia Duran, però descaratada aquesta opció, com descarta el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, el repte és com abordar el canvi.

Em sembla que ho he dit en algun comentari de resposta a altres posts de companys blocaires, però algú s’imaginava que el procés polític de la Casa Gran del Catalanisme hagués començat amb un Mas desmelenat cridant IN INDE INDEPENDÈNCIA des de l’escenari? No, absurd.

Quina credibilitat hauria tingut que ara, de cop i volta, en Mas fes un discurs insòlit en la seva organització? Cap. Què n’hauria tret? Res. Què podria perdre-hi? Molt. I això ens interessa des d'un punt de vista de país? No.

Segons les dades d’una de les últimes enquestes que han circulat (lamento la imprecisió) CiU és el partit amb més independentistes; parlo de memòria, però crec que era al voltant del 40% dels seus votants. Aquesta dada em va recordar una broma d’un vell amic que sempre ens preguntava, “sabeu quin és el país del món amb més negres?”, i no era cap país africà, sinó el Brasil. Una mica això és el que passa amb CiU i els independentistes: els països africans és on la negritud és pràcticament total entre la seva població, però pel que fa a nombre total, país a país, la comunitat negra més nombrosa es troba al Brasil, on conviuen amb blancs, amb indis, etc. Malgrat la força d’aquest 40%... un 60% dels votants de CiU no aposten, a data d'avui, per la independència. Què ha de fer, llavors? Suïcidar-se políticament? Deixar sense referents tota aquesta gent? Promoure un canvi que col·lapsi l’organització? Ja us dic jo que no. L’opció estratègica que ha pres Mas és la més intel·ligent: començar-se a moure, establint una direcció inequívoca del canvi, però... “sense passar-se”. I per a mi aquest sense passar-se no és covardia, ni “más de lo mismo”, ni “total, res”. En absolut. És una aposta valenta i intel·ligent.

La resistència al canvi
La majoria de posts i comentaris que he llegit en relació a la CGC, fins i tot jo mateix, situem com a més greu amenaça per a aquest projecte i la seva credibilitat l’actitud i les soflames d’en Duran Lleida. Però ara us plantejo una altra qüestió: amb quina credibilitat o potencialitat hauria nascut el projecte de la CGC si la primera conseqüència hagués estat “partir peres” entre CDC i UDC… valenta suma!!!

No, amics. Vist des d’un punt de vista professional, Mas ha sapigut gestionar amb prou habilitat la principal “resistència al canvi”. No l’ha eliminat, però ha sapigut plantejar el canvi sense una trencadissa inicial que hauria manllevat tota credibilitat al procés. I això és molt important. El 10 de març veurem fins a quin punt el procés continua íntegrament o s’esmicola, és a dir, com es gestiona aquest nou escenari i el que semblen interessos contraposats entre diferents agents clau o líders de l’organització.

La determinació en els canvis
Torno a un altre d’aquests elements clau de qualsevol canvi organitzatiu: la determinació. Els canvis poden ser lents o extraordinàriament lents, però el que no es pot fer és abordar-los sense determinació, de manera confusa, dubitativa, incoherent… I no es pot acusar en Mas, ni a la seva conferència de dimarts, de cap d’aquests pecats. La majoria de crítiques que he llegit al seu discurs (i han estat sorprenentment molt poques) són les previsibles: des d’alguns sectors, que no ha parlat d’independència, i des d’uns altres sectors, que ha mostrat febleses socialdemòcrates i no s’ha erigit en el líder ultraliberal que el país necessita, etc etc.

Fixeu-vos que no jutjo els objectius, només analitzo l’estratègia. I en tots dos casos la resposta ha de ser negativa, en Mas no podia fer res més del que va fer i dir, i el que va fer i dir assenyala prou clarament el sentit dels canvis que s’han emprès.

En Mas va parlar clarament del Dret de Decidir; després va llençar una mica de tinta de calamar per manllevar-li radicalitat, tot atorgant-li gradualitat i consens. Però el va plantejar, el va fixar com a hortizó del canvi.

Per als “ultraliberals” que també l’han criticat, em sembla que són molt injustos, primer de tot amb la tradició del catalanisme, i específicament de CDC i el seu fundador, Jordi Pujol, una persona de profundes conviccions cristianes, també en la dimensió social de la política. I segon, perquè d’acord al que és el país, en Mas va fer el discurs més avançat i interessant que he sentit de fa molt respecte el paper de l’empresa, dels emprenedors, de la nefasta cultura de la subvenció, etc. etc; si m’ho permeten els liberals puristes que s’han carregat al Mas, també poden continuar en la seva torre d’ivori, o bé acompanyar el canvi. Que facin el que vulguin o que continuin tan “estupendus” com sempre.

Penseu-hi una mica…:
-Si tinguéssiu el partit amb més votants, que sabeu perfectament és el més votat perquè és el que abraça un ventall més ampli de persones: socialment, ideològicament,etc. Que el vostre partit és el que té més regidors i alcaldes del país, per tant amb una representació més àmplia del país tant pel que fa a persones com a pobles, comarques, territori etc…

-Si heu de fer front a un règim tripartit blindat, que us exlou automàticament, per principi, de qualsevol pacte, i que ideològicament és un pacte tan antinatura que abasta des de l’espanyolisme fins a pressumptes independentistes, i des de comunistes, a ecosocialistes, marxistes, socialdemòcrates… i controlen tots els mecanismes i ressorts del poder a Catalunya.

-Si la sensació generalitzada al país és de desil·lusió, frustració, desafecció a tots els nivells (i no només respecte Espanya!), etc.

Com us plantejaríeu un canvi?

I si a sobre resulta que el que heu plantejat és només el tret de sortida d'un projecte de canvi profund del país, i que assumeixes -en Mas- liderar aquest projecte, com a opció majoritària, i en cooperació amb d'altres forces, per bastir un nou horitzó nacional fonamentat en el Dret de Decidir? I si, encara més, tal i com va dir en Mas, però va passar prou desapercebut en general, et poses decididament al servei d'aquest projecte, i no a l'inrevés, amb una reflexió personal final de que es pot servir al país sense tenir càrrec...

Acabo com començava. Més enllà de les valoracions polítiques, tècnicament, estratègicament, estic convençut que en Mas ha fet el que havia de fer, i que a més a més el que ha fet és l’únic que podia fer. I que m'ha agradat sentir-lo, i desitjo fermament que se n'ensurti. Aplaudeixo que ho intenti i crec que és sincer i va de debò.

Després ja veurem...

PS: i un consell de gratis per a navegants. Un client és qui repeteix en la compra. Posem-hi en els vots...

Príncep de l'Església

Lluís Martínez Sistach ha entrat a formar part del Col·legi cardelanici. El Sant Pare l'ha cridat a aquesta especial missió dins l'Ésglésia. Per a tots els catòlics catalans avui és un gran dia, un dia de felicitat. La seu catedralícia de Barcelona té al seu capdavant un Príncep de l'Església. Com ha dit avui el nou cardenal, després de la cerimònia, el púrpura cardelanici implica estar disposat a donar la vida per Déu.

En un entorn de relativisme ferotge, de menyspreu de la fe i dels creients, avui em permeto expressar la meva alegria per aquesta comunió entre els fidels de l'Església catalana i el Sant Pare a través de la figura del nostre cardenal, que ho és per mèrits propis, per una vida pietosa, pels seus costums, per la seva doctrina i prudència en la gestió dels seus assumptes.

La seva prudència i comunió amb el sentit històric de l'Església catalana, tan allunyada en aquest sentit dels excessos ideològics i dialèctics de l'Església espanyola, ha estat recompensada amb aquest honor, el més gran honor al que pot aspirar un servidor de Déu.

El discurs d'en Mas, la Casa Gran del Catalanisme (de Prat de la Riba a la plaça de les Glòries Catalanes)

Uf! Un post difícil, avui. Em poso a escriure’l tot just després d’arribar de la Conferència de n’Artur Mas, per una amable invitació de l’amic Quico Homs. La prudència aconsellaria deixar macerar una mica el que avui s’ha dit, que ha estat molt, però que també hi haurà qui pensarà que ha estat insuficient... malgrat que ha assumit solemnement el dret de decidir...

Crec que hi havia tres actituds entre els assistents: la del públic convergent, majoritari (i entusiasmat, amb ganes), la dels que anaven a sentir en Mas reivindicar la independència o carregar-se’l del tot, sense matisos, i els pocs que hi hem anat ni entregats ni disposats a menysprear el que se’ns digués, perquè entenem que en aquest país, el que decideixi CDC, és molt important, i com mig en broma mig en sèrio deia en Joan Arnera fa uns quants posts, la independència si arriba, ho farà de la mà de CDC. Bé, jo no sé si arribarà la independència de la mà de CDC, però en tot cas, la majoria de les coses importants que poden passar en aquest país arribaran de la mà de CDC.

A diferència de l’anàlisi que vaig fer de la Conferència Nacional d’ERC, el cert és que aquí no tinc tanta informació, i fins ara, tot i que tinc molt bons amics, camarades patriotes, a CDC, el meu entorn polític natural ha estat l’independentisme, i tinc més claus per fer anàlisis. Però com que sobre covards no hi ha res escrit, som-hi. I disculpeu l'extensió, no he sabut fer-ho més curt...

En Mas ha fet un molt bon discurs, un discurs molt sòlid, molt ben argumentat, i que ha sapigut enllaçar la història i tradició del catalanisme des del seu origen, els seus reptes i ambicions, amb els seus assoliments, la situació actual… per acabar fent una proposta molt ben formulada, amb moltes idees força i amb una innegable ambició política per al nostre país, i en tots els ordres. En Mas és un polític molt sòlid, amb molt bon ofici, potser no és brillant, però és altament fiable i sempre ho fa bé. Jo diria que és el millor discurs que li he sentit mai. I és sens dubte un discurs potent.

Però no deixo de fer-me una pregunta. És aquest el discurs que s’esperava en un moment com aquest? És aquest el discurs que requereix aquest moment?

Hi ha dues possibles maneres d’enfocar la resposta. Com a independentista la resposta sempre serà negativa. Però ja ho hauria estat sempre davant un discurs convergent, o qualsevol discurs que no comencés i acabés amb "independència", amb "independència" o fins i tot menyspreu del seu farcit. Trobava intel·lectualment ocorrents, fins i tot gracioses, les afirmacions d’alguns com en López Bofill que deien anar-hi només per sentir si en Mas diria que referèndum d’autoderminació ja mateix i independència, o alguns blocaires com en Xavier Mir, que ja vaticinava que o es proclamava independentista o fracàs. Bé, jo crec que era previsible que res d’això passés. Per tant, això era un plantejament purament morbós (tot sigui dit, sense arribar al morbo de veure uns líders "independentistes" fent discursos abraonats en defensa d'un espanyolista com en Montilla, però vaja, què més haig de dir a hores d'ara...). Abans d’entrar he tingut ocasió de parlar amb algun líder independentista dels debò, dels de sempre, de pedra picada, que també hi assistien, i en cap cas eren tan reduccionistes.

Tanmateix, i descartada aquesta posició morbosa, era esperable que s’anés més enllà en el discurs? Bé, potser abans de respondre fora interessant veure fins on ha arribat el discurs.

Mas ha plantejat quatre eixos fonamentals per a la refundació del catalanisme. Cal aclarir que l’argument de la refundació és coherent en el seu discurs ja que, segons Mas, els objectius d’aquell catalanisme de mitjans s.XIX a hores d’ara ja s’han assolit, i per tant, el catalanisme, per continuar sent la ideologia-motor de Catalunya, necessita refundar-se i plantejar-se aquests nous objectius que avui venia a proposar.

No entraré en els tres primers. Són bàsics per al seu discurs, i tenen força, fins i tot tenen algunes coses que m’han agradat molt, però és el quart l’eix bàsic per al que ha reservat la concreció política i en el que avui em centraré: “el dret de decidir per a Catalunya”. El nou enfoc reivindicatiu per al catalanisme l’ha enquadrat en un eix que porta per títol la reivindicació del dret de decidir. Aquí és on s’ha arribat. I aquesta frase ha arrencat aplaudiments molt importants.

Però si s’ha arribat aquí, us podeu preguntar, “ a què venen els dubtes?”, “no és el mateix que va plantejar la Plataforma que porta aquest nom, el dret de decidir?”, no és fins i tot l’expressió que s’ha fet servir a la darrera CN d’ERC per no haver de parlar d’autodeterminació”, “no és el mateix que planteja l’Ibarretxe?” I tindreu raó en fer-vos la pregunta, i en que jo mateix me la faci.

Per això parlava de la necessitat de deixar “macerar” el discurs. Perquè si bé és cert que en Mas ha parlat del Dret de Decidir, també ho és que quan ha explicat la interpretació i concreció que en feia ha estat molt poc contundent, i excessivament ambigu. Una altra cosa: no m’ha semblat que en cap cas en Mas hagi pronunciat la paraula “sobirania” o “sobiranista”; no ho podria jurar, però no m’ho ha semblat. Això és important, en dret aquestes coses donen pautes d’interpretació de les normes. En aquest cas l’absència de la paraula, què implica?

Quina interpretació o dimensió política ha donat Mas al dret de decidir? Doble. Per una banda la capacitat irrenuncialbe de Catalunya de decidir en totes les seves coses, que es pensa defensar. I per una altra banda, en què aquest exercici és successiu, en funció dels temes, i requereix d’un gran consens nacional.

No ha buscat per tant una equivalència entre dret de decidir i referèndum d’autodeterminació. Més aviat s’ha acollit a una de les estratègies clàssiques sobiranistes segons la qual la sobirania no cal guanyar-la en un únic acte, sinó que es pot assolir paulatinament, gradualment, reconeixent esferes de sobirania que cada cop la doten de majors continguts, o dels continguts propis del que avui en dia podem entendre per sobirania a un país de l’Europa Occidental integrat a la UE i l’OTAN. I ha posat alguns exemples de concrecions, prou immediates, d’aquest dret de decidir: el dret de decidir en matèria d’infraestructures (tal com demana la mani de la Plataforma del proper dia 1 de desembre), o el dret de decidir si volem o no l’Estatut que ens retorni el Tribunal Constitucional (sobre aquest punt, no s’ha pogut estar d’explicar l’estratègia de CiU -¿- per quan el tombin, prou interessant, tot sigui dit, i que centrarà, crec, més que els continguts de la conferència, l’atenció mediàtica –al final m’hi referiré-), o, també, el dret de decidir sobre un futur concert econòmic per a Catalunya. Ha plantejat per tant un dret de decidir amb un horitzó gradual, i per a alguns, potser també decebedor, en el sentit que no l'ha reivindicat integralment (tot i que també aquí alguns episodis del seu discurs ho podrien rebatre, com quan ha apelat a l’estricta radicalitat democràtica d’aquest dret).

Hi torno. Uns podran veure que l’ampolla definitivament està buida i d’altres que es va omplint inequívocament. Es podrà dir que no s’ha fet el pas que s’esperava, o que s’han fet passos importants, d’inequívoca arrel sobiranista. No ho sé, ja ho he dit al principi, necessito deixar macerar aquest discurs, perquè no domino tant les coordenades convergents, em falten referents.

En aquest punt potser convé que em refereixi, per trobar claus d’interpretació de l’abast del discurs, a les parts prèvies, que també han estat interessants. El discurs ha begut, al meu entendre, de les fonts clàssiques del catalanisme, i d’aquesta figura que s’engrandeix amb el temps que és en Prat de la Riba. Els tres eixos previs de la refundació del catalanisme són una actualització ambiciosa d’aquell catalanisme que ens ha permès arribar on som avui: la Nació plena, un país de referència i un país globalitzat. El segon eix no l’ha titulat així, però ha estat un dels més sucosos, en la mesura que ha descrit el que són les polítiques i actituds clau en diferents ordres de la configuració i modernització (ha fet servir una altra paraula) del país, des de l’ensenyament al territori, les infraestructures, la recerca, l’economia, la cultura, la societat, etc. El país globalitzat ha buscat definir els elements que poden assegurar l’èxit de Catalunya en l’encaix no amb Espanya ni amb Europa, sinó amb una economia global. I pel que fa a la Nació, ha fet un discurs inclusivista, que com a objectiu té la màxima adhesió dels catalans a la idea nacional, actualitzant allò del “és català qui viu i treballa a Catalunya” per un “és català qui se’n sent i ho vol ser”.

Ha estat per tant un discurs molt Prat de la Riba en el sentit que clarament ha dibuixat tres eixos clau per a una nació catalana més forta en tots els àmbits. I ha parlat del “després ja veurem” a través del dret de decidir, no com un dret absolut, sinó com un dret d’exercici gradual i, d’alguna manera “temàtic”, sense posar-hi límits.

Fins aquí l’anàlisi d’urgència del que han estat al meu entendre les claus del discurs d’en Mas. Estic segur que sortiran moltes més coses i que fins i tot puc estar equivocat amb algunes de les que he dit, ja que no tinc per escrit el discurs i s’ha de filar prim amb les paraules. No he entrat en algunes altres idees força que ha llençat, respecte al país que hem de construir (esforç, mèrit, família, immigració, etc.) I és més necessari que mai atendre amb inquietud intel·lectual, les valoracions que en pugui fer altra gent com en Cardús o en Culla, passant pel Joan Oliver o en Villatoro, o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela).

Però hi ha més dimensions per a l’anàlisi del que ha estat la conferència d’avui i el projecte de la Casa Gran als que no puc deixar de fer esment:

Primer, si no ho havia entès malament, el discurs d’avui era el tret de sortida a un projecte de reflexió i acció que ha de culminar d’aquí a més d’un any. Des d’aquest punt de vista el discurs m’ha semblat massa concret, que ha convidat poc a la reflexió –massa receptes- i que en canvi ha perdut l’oportunitat de plantejar a l’auditori i al catalanisme en general algunes altres preguntes i reflexions que són del tot oportunes. No és res definitiu, i segurament això en els debats i procés que s’iniciarà tindrà cabuda, però tinc aquesta sensació, que el discurs s’ha mogut massa aprop de la cosa programàtica.

Segon, aquest procés de la Casa Gran, del que em consta la bona voluntat, i del que a més a més opino que és valent i necessari… té greus amenaces a sobre seu: l’actualitat política se’l pot menjar, es pot menjar les seves millors intencions que alhora és el que em sembla més interessant de tot el procés.

Per una banda tenim en Duran i les eleccions generals. Reconec que aquest home em treu de polleguera. No el suporto. I em sembla que no és un sentiment exclusiu meu. En Duran, la seva actitud i el seu discurs és un llast terrible per a aquest projecte i en general per a CDC. Torno a dir i reconèixer la meva admiració per un partit històric com UDC, i molta de la gent que n’ha format part, començant evidentment per Carrasco i Formiguera, però arribant, si m’apureu, a la gent de “el matí”. Però aquesta Unió d’en Duran no té cap, cap ni un, dels valors històrics del partit. De fet sentir en Duran és fastigós. I això, no en tinc cap dubte, tindrà repercussió a les generals.

De cara a les generals penso el mateix de la candidatura d’ERC-Ridao i de la de CiU-Duran: una important rebregada seria saludable. No passa res ni s’acaba el món. Al contrari, seria com una febrada que permetria contenir les infeccions, fer net. Si no és així, les infeccions tumorals continuaran amenaçant la salut d’aquestes dues opcions, que són tenen les claus del nostre futur.

Però en el cas de CiU, a més, hi ha un perill associat a les generals molt greu: la possibilitat que, tot i fotre’s una hòstia, acabi sent necessària per fer govern a Madrid. I de la mà d’en Duran, qualsevol escenari és pitjor que dolent. I això pot afectar encara més severament el futur de bones paraules i intencions d’en Mas. El pot llastrar definitivament.

Una altra qüestió seran les conseqüències polítiques del rebuig del Tribunal Constitucional a l’Estatut. Avui en Mas ha enumerat les alternatives que s’han de posar en marxa quan es produeixi aquest fet gravíssim: 1) nova convocatòria de referèndum perquè decidim els catalans 2) Si l’estat no autoritza el referèndum, fer un govern de concentració nacional amb tots els partits que varen aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya i recuperar el text del 30 de novembre 3) si això no es donés, eleccions anticipades.

Jo crec que el tripartit es blindarà i no admetrà cap d’aquestes tres alternatives. ERC no farà res, amb qualsevol excusa covarda i miserable (i tant de bo m’equivoqui), què sé jo dirà alguna cosa així com que el referèndum ja es farà el 2014 i a continuar vivint… Però alguna cosa greu haurà passat i no sé si es podrà aturar…

Finalment, la quarta consideració, els dos congressos que al llarg del 2008 seran decisius per a les possibles futures estratègies del sobiranisme: el de CDC i el d’ERC. Tots dos congressos poden oferir escenaris molt i molt interessants... i diversos, en funció del que passi els propers mesos (quins resultats hauran tret a les eleccions? Quins lideratges estaran amenaçats? Quines línies estratègiques s’aprovaran?, etc.)

Resumint:
-un molt bon discurs, sòlid, important, però que cal deixar macerar per valorar el seu abast real.
-un projecte, el de la CGC, interessant, que neix catapultat per un discurs que serà de referència, per unes idees clau perquè la nostra nació sigui aquesta nació forta que tots volem, i amb el reconeixement explícit del dret de decidir com a un eix clau del nou catalanisme... però que sembla massa vulnerable als atzars polítics dels propers mesos.

É pur si muove… i tanmateix es mou. El catalanisme i el país estan en el seu pitjor moment des del s.XIX, i tanmateix les coses s’estan movent. Estava amb aquestes reflexions quan l’autobus ha arribat a la Plaça de les Glòries Catalanes, quasi al final del trajecte. Havia recorregut tota la diagonal, de punta a punta. Sortia de la refundació del catalanisme i l’autobus enfilava aquesta plaça de nom tan evocador d'heroïcitats i emotiu, però d’una realitat urbanística horrible, fins al punt que cal tirar-la tota a terra i refer-la. Una imatge interessant, he pensat, de l'empresa que tenim al davant els sobiranistes: superar aquesta situació, que no ens agrada, per bastir un nou projecte de la mà del que ens ha permès ser on som, reivindicant alhora la tradició i un futur de prosperitat i llibertat. Alguna cosa s'ha mogut avui...

Sobre la "societat civil" (remasterització del post anterior amb un corolari personal de militàncies i actituds)

Faig una remasterització i reordenació del post anterior, que continuo recomanant a qui l'interessi el tema. I hi afegeixo un corolari de les meves militàncies i actituds perquè s'entengui millor el que vull explicar.

Diversos blocaires (En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez…) han escrit reflexions en els últims temps al voltant de la societat civil, interrogant-se sobre la seva passivitat. Arran l’acte d’OC, la Lídia Pelejà i en Xavier Mir van aplaudir la iniciativa i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

1. Entenc per societat civil la societat organitzada per a la gestió d’interessos propis al marge dels poders públics.

2. L’apel·lació a la societat civil es produeix quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i es fa perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

3. Una altra característica clau que fa important la societat civil és que gaudeix de legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

La legitimitat d’aquesta societat civil deriva de l’organització i la representativitat, però sobretot del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

4. Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

5. La societat civil que tenim al cap pràcticament ja no existeix, és un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha posada en mans dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

6. Una altra dimensió diferent de la crisi de la societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc (Foros, espíritus, fundaciones, etc.) i a Catalunya (babeles i enaltiment immigracionista).

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya els xantatgistes, eaven amb fractura social han aconseguit un partit que es proclamava independentista, els hi regalés la presidència de la Generalitat i constituïssin plegats el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

7. La temptació del poder sempre ha estat la de controlar la societat civil. Però la situació actual és la més greu que hem viscut perquè mai com ara el poder s’ha mostrat tan barroerament intervencionista i perquè l’absència de contrapoders ofereix al bloc espanyolista del tripartit un monopoli absolut en l’exercici del poder.

8. Els exemples recents d’intervencionisme són clars: ERC va voler liquidar la Plataforma pel Dret de Decidir quan després de la mani del 18 de febrer aquesta plataforma decideix no sotmetre’s als criteris i l’estratègia que volia imposar ERC. I curiosament es produeixen, simultàniament, “afectacions” sobre persones. Pel que fa a la Plataforma Sobirania i Progrés, impulsada per la direcció d’ERC, que hi fa i desfà com vol, treu gent, posa gent…

9. Aquesta absència de contrapoders aboca els governants a la temptació de l’exercici totalitari del poder. I això està passant. La crisi del catalanisme acabarà per tant repercutint també en la societat civil. Tinc Uun dels objectius no confessats, però prou evident, del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites. En aquests moments hi ha una amenaça real a la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla (amb amenaces i xantatges a periodistes i empreses periodístiques)

10. Estem, per tant, davant una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou.

Corolari.: breu inventari de militàncies i actituds
Militàncies
JOBAC (vida cristiana)
Crida a la Solidaritat (activista)
Joves Independentistes (activista)
Crida Nacional a ERC (participant)
ERC (militant)
FNEC (amb responsabilitats)
Seleccions Catalanes (activista)
Un Casal Independentista (amb responsabilitats)
Òmnium Cultural (membre)
Una penya barcelonista
Una associació de memòria històrica
Una Fundació cultural emergent (amb responsabilitats)

Actituds

Amb el segon tripartit vaig plegar de tot. Si 22 anys d’intensa militància nacionalista on em portaven era a fer president de la Generalitat en Montilla i constituir el govern més espanyolista de la Catalunya autònoma, més valia plegar i treballar per fer foc nou. Em vaig negar, radicalment, a ser còmplice de tota aquesta trama que es mostrava indiferent o resignada a aquesta situació. Des d’aleshores, només faig coses que combatin aquest estat de les coses. Per sort, la meva situació i independència professional i econòmica m’ho permet.

En situacions de crisi, el realisme és una obligació, i dir a les coses pel seu nom, també. I això no és derrotisme ni pessimisme. Això és no enganyar-nos, ni autoenganyar-nos. Ni tan sols és “absentisme o distanciament”, ben al contrari, és implicació i són ganes de fer les coses ben fetes, des del convenciment absolut que només fent les coses molt ben fetes ens n’ensortirem. El nostre dia arribarà només amb la més alta exigència, com a persones, com a entitats i com a país. Mentre no arriba, hem de ser intransigents amb l’engany, la manipulació i les coses mal fetes, que ens aboquen irremeiablement al desastre.

El nostre dia arribarà. Ara estem desorientats i decebuts, és normal amb tot el que està passant. El que cal és denunciar la situació, prendre consciència i treballar, com ja hi ha molta gent que està treballant, per canviar les coses. No és fàcil, i tot i que l’empresa sembli titànica, ens n’ensortirem. D’entrada, tenim una cita l’1 de desembre, de la mà de la Plataforma pel Dret de Decidir.

El mite de la "societat civil" (i Rèquiem...)

En el post anterior parlava de la “pastisseria catalana” per referir-me a aquest catalanisme col·lapsat, que fa servir ingredients i receptes caducades per continuar cuïnant, els de sempre, una oferta política embafadora, edulcorada, absolutament mancada d’ingredients bàsics per a una dieta equilibrada. També parlava de la pastisseria catalana en referència a aquest pessebre de polítics, entitats i conceptes que de tant en tant algú vol fer veure que poden estar presents en un mateix plat, però que l’únic que fan és provocar el fastigueig de les coses que totes saben igual, que no aporten cap novetat i que acaben provocant una autèntica diarrea ideològica i política.

Als partits catalans els hi encanta aquesta pastisseria, o s’hi senten prou bé com per no rebutjar-la, o massa pressionats per deixar el plat a taula.

Tanmateix avui estiraré aquest fil per fixar-me en qui posa el plat a taula, és a dir, qui ha preparat aquest menú de pastisseria catalana, i s’ha equivocat.

En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez… han escrit reflexions en els últims temps sobre el que en podríem dir la crisi, o l’absència… de la societat civil en tot el que està passant al nostre país, amb la que està caient.... “On és la societat civil?” Es preguntaven. “Per què no fa res?” I la Lídia Pelejà i en Xavier Mir han aplaudit la iniciativa d’OC i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

En aquest entorn de societat civil ara tenim una bona notícia, amb la convocatòria de l’1 de desembre de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Però això no altera per a res l’anàlisi. Algú finalment sembla que s’ha mogut, i entre tots hauríem de procurar que aquesta mani sigui un èxit, però en aquest post intentaré anar al fons de l’assumpte d’això que en diem la societat civil.

La primera qüestió que ens hem de plantejar és què és o què entenem per “societat civil”. Tot i admetent les fisures de la definició que plantejo, entenc per societat civil la societat organitzada al marge del que conforma l’estructura de poder polític d’un país (partits, parlament, administració, exèrcit…) que gestiona “els interessos generals”. Se situa per sobre de la societat (entesa com a conjunt d’individus) perquè està organitzada en funció d’uns determinats interessos (culturals, esportius, econòmics, laborals, nacionals, locals, solidaris, mediambentals, etc.).

Per què apel·lem a la “societat civil”? Ho fem quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i ho fem perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

Hi ha una altra característica clau de la societat civi: la legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

Resumint: l’organització, la representativitat i la legitimitat d’aquesta societat organitzada o “societat civil” són els trets bàsics que la defineixen i que alhora la converteixen, en situacions excepcionals, en un agent polític, que canalitza els sentiments dels individus. Òbviament aquesta societat organitzada ja intervé en el dia a dia, hi té el seu espai de participació, en allò que fa referència a les polítiques que directament els afecten o interessos propis (p.ex. sindicats i patronals en qüestions econòmiques i laborals, o associacions culturals en temes de llengua, o conservacionistes en temes de mediambient, etc, etc, etc, fins arribar, si m’apureu, al club de bitlles que defensa el seu espai al barri per poder practicar aquest esport).

Així les coses, quan els amics blocaires, recollint una pregunta que es fa molta gent, invoquen a la societat civil és perquè al seu entendre –i el meu- estem en una situació excepcional, i hi ha una societat organitzada que és representativa i té legitimitat per a plantejar la defensa d’uns interessos generals amenaçats o menystinguts davant els poders públics.

La legitimitat d’aquesta societat deriva de l’organització i la representativitat, però també del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

Crec que OC i la major part de la nostra societat organitzada depenen en aquests moments del finançament que els hi procuren els poders públics. Són, simplement, societat subvencionada. Poden fer coses interessantíssimes, però han perdut aquella legitimitat que les convertia en societat civil.

La societat civil que tenim al cap ja no existeix. Quan apel·lem a la societat civil invoquem un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha convertida en una mena de la “nostra cosa” dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

Imaginem una d’aquestes organitzacions importants del país, representativa, històrica, seriosa, i amb uns objectius amplis en defensa de la identitat nacional catalana. I que el pressupost d’aquesta organització depèn en un 70% de les subvencions i suport que li presti el govern. Quina independència tindrà? Quin no serà el poder del govern per intervenir en les decisions d’aquesta entitat? I per tant el que faci aquesta entitat quina credibilitat pot tenir? Quina garantia tenim que no s’ha vist convidada a fer una cosa o deixar-la de fer per pressions? Cap. I farem bé de no fiar-nos-en. El sistema ha entrat en crisi, una crisi irreversible.

Una altra dimensió diferent de la crisi d’això que en dèiem societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc i a Catalunya. Al País Basc amb tot el tema dels Foros, fundaciones, víctimes, etc. que, després d’un injustificat boom mediàtic i polític, i sorgides del no res, van semblar que canalitzaven i condicionaven obligatòriament qualsevol política. I a Catalunya el PP amb tot el tema de les convivències, babeles, toleràncies, etc. per a canalitzar els atacs a la llengua catalana, i el PSOE-PSC a través de les associacions d’emigrants de tota mena i l’exaltació del mite de l’origen remot com a dimensió de pertenència que evités la integració normal i paulatina dels nouvinguts a Catalunya, i els hi permetés –als socialistes- gestionar políticament l’amenaça permanent de la fractura social.

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya fer front al xantatge i l’amenaça de la fractura social ha justificat portar els amenaçadors al govern per part d’un partit que es proclamava independentista, fins al punt que ha acabat formant el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

La imitació des del catalanisme no ha estat tan afortunada, o, en tot cas, s’ha vist sotmesa a més convulsions abans d’assolir les seves fites. Potser perquè en absència de poder real, aquest s’exerceix sobre els més propers, a qui s’exigeix humiliació i obediència per a compensar les pròpies frustracions. Així tenim la primera fase de la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocà la massiva manifestació del 18 de febrer, i que va gaudir d’un espectacular suport d’ERC. Curiosament les coses per a la gent de la PDD es comencen a tòrcer el dia de la mani, quan la direcció d’ERC els fica en una llista negra perquè no els han deixat posar a la capçalera de la mani. Curiosament també, poc després, quan la PDD es planteja el seu treball futur i no accepta sotmetre’s als criteris i l’estratègia que li vol imposar la direcció d’ERC, i suposo que sense tingués res a veure, la portantveu de la PDD va perdre el seu lloc de treball en una altra entitat d’aquestes de “societat civil”. Pura coincidència, suposo.

O el cas de la Plataforma Sobirania i Progrés, plenament sotmesa a la direcció d’ERC, fins al punt que n’han apartat alguns dels seus fundadors exclusivament per maniobres internes del partit.

Així les coses, em temo que la monumental crisi del catalanisme no s’acabarà en els partits polítics, els dirigents i les estratègies que l’han generada, sinó que s’acabarà estenent a això que en dèiem “societat civil”, per la manera matussera com s’exerceix el poder i perquè, definitivament, l’absència de contrapoders polítics al nostre país, sotmès plenament, monolíticament, als dictats espanyolistes del tripartit, ha manllevat el fràgil equilibri i decència en el tractament envers la societat civil que existia abans que les forces tripartites assolissin els seus últims objectius. L’eix nacional s’ha acabat.

Tinc la sensació, que un dels objectius no confessats del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites.

Perquè el que passa amb la societat subvencionada, passa també amb les persones. Quan des del govern tripartit s’amenaça, condiciona, etc. la premsa de la manera que s’està fent (recordem els episodis Bolaño, les transcripcions de converses d’opinadors remeses amb una tarjeteta presidencial amb paràgrafs crítics subratllats, el cessament d’en Sanchis, els opacs relleus a 8TV…) el que s’està buscant és eliminar l’opinió independent, convertir opinadors i periodistes en funcionaris. La temptació del poder sempre ha estat aquesta, però la falta de contrapoders del moment actual fa que aquesta pràctica hagi arribat a límits que amenacen directament la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla.

Una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou, perquè tot està tan podrit que ja no em crec res. Absolutament res. Però com a mínim tinc aquest espai per a denunciar-ho. Fins que m’enxampin, és clar, com diu un amic “se t’està posant cara de Miquel Badia”.

Dedicat a la Lídia Pelejà, de bon rotllo. Música: Stabat Mater (Vivaldi)

La pastisseria catalana

Aquests dies he rebut, com a soci d’Òmnium Cultural (OC) informació sobre una jornada que organitza aquest dissabte dia 10 per a debatre el futur del catalanisme. La proposta d’OC forma part de la detestable “pastisseria catalana”. Coses d’entrada organitzades amb bona voluntat (això els ho acceptarem), però d’un resultat tan previsible i embafador, tan artificialment edulcorat que la diarrea, en aquest cas política, està assegurada.

Primer ens obsequien amb la clàssica reposteria de plataformes i iniciatives diverses. N’hi ha tres, però n’hi podria haver més. Així ho trobarem en López Tena (Cercle d’Estudis Sobiranistes), la Mònica Sabata (Dret de Decidir) i en Ramon Carranza (Sobirania i Progrés –la presència del qual confirma les meves informacions que vaig traslladar en el famós post “diuen que diuen” sobre la crisi induïda per la direcció d’ERC en aquesta plataforma, apartant als seus fundadors i posant-ho en mans d’un d’aquests homes de gris de l’aparell). Sense menystenir la vàlua d’en López Tena i la Mònica Sabata, el debat podria ser més interessant si p.ex. es pogués visualitzar l’endogàmia dels projectes. Què sé jo, em sembla que el gran Héctor López Bofill n’és membre de les tres coses aquestes. Podria parlar només ell i anar-se canviant el cartellet quan es matisés i repliqués les seves pròpies propostes en funció del barret de cada plataforma. A què estem jugant? Però no ens n’adonem del ridícul i falta de credibilitat que tenen totes aquestes mogudes quan es passen pel sedàs del contrast amb la realitat i “l’origen” dels projectes? Té tota la pinta d’aquesta reposteria de diferents formes i que tot té el mateix gust. Resultat: res.

Després ve el plat fort de la jornada, la gran mona dels partits catalans. Només hi falta el PP. El PP, pel que sembla és el límit on l’apalancat món del catalanisme benpensant, de l’establisment catalanista, es mostra pudorós. Però que accepta impúdicament la presència del PSOE, això sí, a través de l’acurada cerca d’algun personatget d’aquests d’aureola catalanista. Un debat, evidentment, d’allò més interessant i constructiu. No tinc cap dubte que les conclusions seran molt productives, i que hi haurà un abans i un després d’aquest debat, que d’altra banda els organitzadors deuen pensar que és inèdit. Perquè és clar, al parlament, aquests partits que tenen el 85% dels diputats es dediquen a altres coses molt més importants que parlar del futur del catalanisme, és a dir, del futur del nostre país. Com diuen ara a les empreses i les organitzacions “se’ls menja el dia a dia…”.

La presentació de la mona, com és obvi, la tradicional. Tot de bones paraules, tot d’assenyades preocupacions, tot de cants de sirena, ben distribuït com és preceptiu a les bones mones, la fruita confitada, per tota la superfície, que n’hi hagi a cada tall, de síndria, de cireres, de taronja. I unes quantes plomes ben vistoses del políticament correcte, una bona picada d’ametlles i consensos transversals hàbilment escampats… i a impulsar el catalanisme, que això està fet.

Doncs no, evidentment no hi aniré. El resultat d’aquest empatx de passtisseria catalana és ben previsible. Una diarrea política absoluta.

No és això el que necessita el país ni el que pot donar noves ales al catalanisme. Com diuen els de Reset, el nou sobiranisme no el poden fer ni impulsar els que han portat el catalanisme a l’actual col·lapse. I tota aquesta pastisseria catalana està totalment passada, l’olores i fa venir basca. I una certa sensació de vertigen.

El que tinc clar és que quan les coses es podreixen, el primer que s’ha de fer és llençar-les, i netejar-ho tot bé, i després, començar a pastar de nou, noves receptes, nous cuiners. Els nous lideratges que reclamava en Cardús fa una setmana des de la Vanguardia.

Fa poc d'un mes l’amic Joan Arnera , en un brillantíssim post, i en relació als nostres polítics i la desafecció a la política i més que provable abstenció a les generals, ens deia “Ara, hauríem de començar a assumir, tota la gent normal del país, que la derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics, els polítics catalans, aquesta colla d’impostors, el grup de papanates que domina la política nacional i que continua posant, siguin de dreta o d’esquerra, els collons a dins de la nevera, ben amagadets.

Una tradició molt nostrada, aquesta, la de la covardia política.

Però vaja, conservem el somriure i l’esperança, gràcies a la bellíssima i imprudent Pandora, que si més no va ser capaç de tancar la caixa (la caixa dels trons). I repeteixo: La derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics. No som nosaltres el problema, el problema són ells.

Ells són els que ja han estat vençuts.”

Per més que continuïn sent els protagonistes d'aquestes mones de la més tradicional pastisseria catalana postfranquista.