divendres, d’abril 27, 2007

Fermín Muguruza al Razzmatazz. Què gran!!


Aquesta nit Fermín Muguruza ha tornat a Barcelona, amb un concert impressionant a la sala Razzmatazz, plena de gom a gom.

L'aventura musical d'en Fermín és apassionant, trencadora, d'una qualitat increïble, sempre avançada, sempre provant, sempre compromès, sempre incorporant sons, músiques, estils, sempre fidel a les seves inquietuds. Malgrat que les seves inquietuds sovint hagin dut la "frustració" i el buït als seus seguidors i incondicionals, quan ha liquidat projectes musicals que ens seduïen, als que estàvem entregats, com els primers Kortatu i com
després, aquest un trencament que sempre he trobat massa radical, Negu Gorriak.

Però com un fènix, Fermín sempre ens sorprèn amb noves apostes musicals, a les que ens acabem adaptant apassionadament, perquè la seva qualitat, la fortalesa de la seva música,
sempre ens porta a nous universos sonors.

Fa uns anys, a la sala Apolo de BCN, s'acomiadava de les gires, això va dir, amb Inkomunikazioa,
tercer disc en solitari, com a Fermín (quart, crec, si comptem Dub). Sortosament la seva inquietud el va dur a explorar els sons jamaicans, i ha tornat amb un disc d'inspiració reggae i africana, Euskal Herria Jamaika Clash. I amb el disc, una nova gira. Avui al Razzmatazz.

El concert s'ha centrat en els temes del nou disc i d'altres de la seva carrera en solitari, però per al nostre èxtasi, també ha incorporat alguns temes de Negu Gorriak i de Kortatu, això menys habitual, i que no s'ha limitat a la nova versió de "en la línea del frente", sinó que també ha
cantat temes legendaris com "el último ska" o "sarri sarri".

El deliri del concert ha estat quan, en els bisos finals, ha sortit a l'escenari vestint una samarreta del Barça, s'ha posat d'esquenes al públic, i quan els focos li han llençat la llum assenyalava amb els dits polzes de les dues mans el nom d'OLEGUER. Razzmatazz s'afonava, amb els crits de:
U - U- OLEGUER! U - U - OLEGUER!!!

Gran moment de la nit, gran complicitat, gran reconeixement entre dos persones que posen el seu talent també al servei de nobles ideals, que s'impliquen amb el seu poble.

Enfundat amb la samarreta del Barça amb el nom d'Oleguer ha cantat temes mítics com "Gora Herria" o "Sarri Sarri", i la pista semblava que es trencava amb els moviments convulsos del mar de pogos dels milers de joves que l'omplien sense deixar ni un forat. Els més veterans ens
ho miràvem des del darrere, però vibrant igualment.

Què gran ets, Fermín! I què mítics que són sempre els teus concerts. D'entre tots, els dos concerts de comiat de Negu Gorriak, a Baiona i Donosti, un cop absolts de la demanda
interposada per Galindo. Dos concerts per a la memòria, increïbles.

Gora herria! Visca la terra!

dijous, d’abril 26, 2007

El carlisme: un símil històric per a la fractura del nacionalisme català


A hores d'ara ja ningú no dubta que la fractura en el nacionalisme català és dura, profunda, que està tenint unes conseqüències devastadores i que té un futur imprevisible, però poc esperançador.

Quan hi penso, i veig tot el que ha passat en el poc temps transcorregut des que ERC provoca aquesta fractura colosal que aboca el país a l'abisme (amb la col·laboració de CiU), m'esgarrifo. A nivell humà desànim, divisió, violència verbal, trencament de dinàmiques, distància entre persones que abans compartien projecte i fins i tot amistat. A nivell de país desorientació, feblesa, crisis, pèrdua de confiança, apatia, política de paranys, sectarisme, etc, etc, etc.

La fractura no té la més mínima perspectiva de sol·lucionar-se, de "soldar-se", de que hi hagi un desencadenant que la tanqui i permeti recuperar dinàmiques nacionals, un govern amb prioritats nacionals, un exercici efectiu, eficaç, de la força que té el nacionalisme per fer avançar el nostre país en tots els àmbits, començant pel nacional, però atenent amb igual intensitat els aspectes socials, econòmics, d'infraestructures, etc. La fractura té, a més, components gravíssims d'enquistament: la sectarització del tripartit i la necessitat de justificar-lo està bastint un nou imaginari polític cada cop més allunyat del sobiranisme, i acrític i cec davant tot el que està passant. A l'altra banda, el ressentiment i la incomprensió davant la situació provoca una nova dinàmica basada en la desorientació i la resposta de curta volada, sense estratègia, presonera d'un passat que no es processa políticament de manera adequada i que també aboca a un altre enquistament partidista i tactista.

I és pensant-hi, en aquesta fractura, que m'ha vingut al cap un símil històric: l'esclat del carlisme, i el que representa de divisió brutal entre persones que compartien l'essencial, ser monàrquics i borbònics. A la mort de Ferran VII, la disputa política no es planteja respecte el règim monàrquic, ni tan sols entre dinasties diferents, sinó en relació a la legitimitat successòria, i esclata una cruenta i llarguíssima pugna política i bèlica, entre els defensors de la legitimitat dinàstica que encarnava el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó i els isabelins, que acceptaven la filla de Ferran VII com a successora malgrat que l'accés al tron fós fruit d'una tramposa derogació de les lleis tradicionals, de la llei sàlica, que va canviar en interés personal d'un rei una norma de caràcter general.

Aquesta disputa es fa cada cop més gran, i cada cop es vesteix més ideològicament, esdevenint els isabelins uns monàrquics liberals corruptes i jacobins, i els carlistes defensors d'una legitimitat històrica i hereus de la tradició, amb una ideologia que es bastia sobre una fe inquebrantable en Déu, en l'obediència a l'Església i el reconeixement del seu paper en l'estat (per tant social i polític) i en la defensa dels furs (dels que quedaven, val a dir, després que els avantpassats de tots dos pretendents haguessin arrabassat les constitucions dels pobles de la Corona d'Aragó), tot plegat embolcallat d'un conservadorisme intransigent.

La fractura a causa de la successió dinàstica, que no qüestionava en cap cas els seus elements substancials (la monarquia com a règim i els borbons com a dinastia) esdevenia així per ella mateixa el nou eix polític de l'Espanya i la Catalunya del s. XIX fins ben bé començaments del s. XX i comportava un qüestionament permanent de la legitimitat i un continu bany de sang. Així les coses totes les forces s'abocaven a resoldre políticament i militarment aquest conflicte, que es vestia ideològicament per incrementar la fractura i la demonització de l'altre. I el que era una simple qüestió dinàstica esdevé l'origen de dues parts enfrontades i irreconciliables. Aquest és l'element de similitud històrica que hi trobo (si voleu una visió sobre altres elements més ideològics del carlisme, podeu consultar un altre post meu).

Crec que la fractura en el nacionalisme català té punts de contacte amb la fractura entre monàrquics borbònics. Òbviament no ho dic perquè es pugui establir cap paral·lelisme ideològic, sinó simplement pel que representa de conformació de dos bàndols que, compartint el substancial, esdevenen pols irreconciliables, que només persegueixen l'afirmació pròpia a través de la negació i demonització de l'altre, i que donant dimensió nacional a la disputa, manlleven el potencial i recursos del país per avançar en tots els ordres, especialment el nacional. Els recursos i les forces es distreuen cap al combat entre bàndols, i no per a construir res, i no per a enfrontar-se amb garanties i amb projectes a l'espanyolisme.

L'enfrontament inicial no conté cap element de qüestionament dels elements bàsics de la situació catalana, les diferències són, en tot cas, a llarguíssim termini i objectiu final. Els objectius finals no expliquen en cap cas la divisió, però un cop provocada aquesta els esforços es concentren en alimentar el conflicte entre els bàndols, buscant diferències sota les pedres, i exercint una política d'enfrontament permanent, de retret i de demonització de l'altre de voluntat liquidacionista. De la divisió inicial es passa a la fractura, i de la fractura a l'establiment polític de projectes antagònics, disfressats ideològicament amb l'apelació indecent a dretes i esquerres.

No hi haurà violència física, però hi ha batalles, hi ha estratègies únicament de desgast de l'altre i, sobretot, el problema és el que no hi ha: cap perspectiva de projecte nacional, d'unir forces per tirar endavant el país, de treballar per la nostra recuperació nacional i per assolir les més altes cotes de llibertat. Mentres tant el país està abatut, confús, desorientat, mancat de projecte i de lideratge, empantanegat entre la indecència política i la incompetència i incapacitat governamental. Mentres tant l'enemic creix i se les promet felices contemplant la devastació. Mentres tant el tren de la història i del futur passa per davant nostre sense que hi tingui estació.

Avui, 25 d'abril, aniversari de la Batalla d'Almansa, la que obrí, amb la derrota de les nostres tropes, les portes a l'ocupació borbònica del nostre país i l'aniquilament de les nostres consititucions i institucions, avui, en el 300 aniversari, la lluita cruel entre els qui es proclamen defensors de la pàtria, entrega als hereus de l'espanyolisme les nostres institucions sense cap resistència, anul·lats i entretinguts com estem en les nostres lluites internes.

I ni tan sols puc imaginar-me que una mena de nova "abraçada de Bergara" pugui acabar amb aquesta sagnia inútil i catastròfica.

Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, d’abril 19, 2007

La guerra fallida d'Israel contra Hezbolah...

Us recomano un llibre: La guerra fallida de Israel contra Hezbolá, de Renaud Girard, de l'editorial Malabar.

En el nostre marc imposat pel políticament correcte d'estúpida i incondicional adhesió a la causa palestina, arabista, islamista, etc, un llibre com aquest és un alenada de llibertat.

Hezbolah va perpetrar un atac a Israel que era una declaració total de guerra i una autèntica declaració de principis bèlics dels combatents islamistes més fanàtics i antioccidentals: Hezbolah al Líban, Hamas als territoris "ocupats" palestins i l'Iran dels aiatolahs des de la reraguarda, a l'ombra de tot, i amb el control de tot.

El llibre analitza els fets amb freda objectivitat. Assenyala la gravetat i autèntica dimensió de l'agressió de Hezbolah. I analitza la resposta israelita, amb una descripció precisa del que s'ha considerat fracàs de la doctrina militar del Tsahal.

Malgrat analitzar les errades del Tsahal des d'un punt de vista objectiu i no antisemita -com seria l'habitual des de posicions políticament correctes europees-, i malgrat reconèixer la fallida guerra entre Israel i Hezbolah, el llibre de Renaud Girard descriu amb precisió els elements que fan que Israel pugui considerar que ha guanyat aquesta guerra, tot i que en l'ànim col·lectiu hi hagi un sentiment de derrota, de fracàs.

Realment els raonaments i l'anàlisi de Girard m'han sorprès, però els hi he donat crèdit. I em sembla que pot tenir raó. Això només ho podrem veure amb el pas del temps i l'evolució dels esdeveniments.

El llibre descriu com l'opinió pública occidental sucumbeix a la propaganda islamista. Per això em sento profundament orgullós d'haver proclamat, just en el moment de les més dures hostilitats, el meu suport incondicional a Israel. El combat d'Israel i la seva autodefensa són, en el fons, el combat de tots per la nostra llibertat i per la nostra seguretat davant els fanàtics feixistes islamistes.

Shalom!

divendres, d’abril 13, 2007

El dret a la felicitat i el dret a la insubmissió a la tonteria


Aquest és un post "trampós", perquè recupero, per donar-li entitat pròpia, l'argument del final del post anterior. Però és que com més hi penso, més abominable trobo aquesta moguda del sr. Saura del dret a la felicitat.

Aquests dies s’ha sabut que des de l’inefable i patètic govern tripartit, de la mà de l’amic dels okupes i antisistemes, sr. Joan Saura, s’està promovent un congrés al voltant de la felicitat i la seva mesura, com mesurar-la. No en vam tenir prou amb el ridícul mundial que al nou estatut figurés el “dret a la felicitat”, que ara promouen accions, estudis, i congressos per mesurar la felicitat. M’han vingut ganes de vomitar.

No és cap broma ni cap concepte innocent. És la màquina implacable del marxisme governamental, intervencionista, subvencionista, censurador, controlador. Que algú, des d’un govern, es plantegi estudiar la felicitat dels ciutadans seria qualificat d’imbecilitat a qualsevol país i en qualsevol escenari…excepte aquí, i perquè sabem que aquests energúmens en porten alguna al cap.

Un grup musical basc cantava, fa temps, “se ha reunido la asamblea de majaras y ha decidido: mañana sol, y buen tiempo”. No els preocupa la nostra felicitat: els preocupa el control social per decretar la felicitat i fer-ne una exhibició electoral. A més, d’aquí sorgiran subvencions per a la promoció de la felicitat, comissions interdepartamentals per a la felicitat i qui sap, com diu avui a l'Avui en Marçal Sintes, una Conselleria de la Felicitat. Però coneixent-los em temo que també sorgeixin llistes de desafectes al règim pels qui no manifestem nivells de felicitat homologables a la mitjana, clarament serem elements contraris al bé comú, a la felicitat col·lectiva, que caldrà aïllar.

Quin govern de psicòpates pot estar més preocupat en mesurar la felicitat que en mesurar el nivell de benestar dels seus ciutadans i de la millora de les prestacions públiques??? Aquest no és el pacte social de cap règim democràtic. Els poders públics (governs i administracions) s'han de preocupar de gestionar els recursos de què disposen (que els hi hem transferit nosaltres) per donar-nos el màxim de serveis i prestacions. I en el seu cas, de reduir el que ens prenen perquè ens espabilem (que ho prefereixo). Però on s'és vist un govern democràtic penetrant en l'esfera més íntima i personal dels ciutadans???

Exigeixo que el Sr. Saura i el tripartit no posin ni un puto dit de la seva policia ideològica sobre la meva felicitat o infelicitat. De la mateixa manera que li exigeixo que els nostres veïns no s'hagin d'organitzar i anar armats per defensar les seves propietats, que d'això és del que s'ha de preocupar.

Ens hem tornat bojos??? Tan malament estem per admetre que un govern violi d'aquesta manera tan bèstia l'esfera més íntima i personal dels ciutadans? Mesurin els indicadors de benestar, mesurin la satisfacció dels ciutadans amb els serveis públics, mesurin com podem pagar menys impostos i disposar de més renda. Però ni s'acostin al que penso, crec, sento, estimo, desitjo, valoro.

Per cert, i ja que totes aquestes tonteries les paguem tots nosaltres, i per evitar menys danys a la meva butxaca, li dono una idea: què tal si PROZAC patrocina el congrés. Potser arriba a la conclusió que amb una pastilleta d'aquestes tothom serà més feliç, o com a mínim ens ho semblarà... i així s'acaba imposant obligatòriament com a part de la nostra dieta mediterrània.

Déu meu, quanta tonteria...

dijous, d’abril 12, 2007

La ciutat perduda (V)


Segons diuen Barcelona ha tornat a batre un rècord de turistes en aquest període vacional de Setmana Santa. Qualsevol que hagi passejat per Barcelona en podrà donar fer, i tant pel que fa a aquests dies de Pàsqua com pel que fa als previs, quan una multitud d’escolars europeus ocupava tota la ciutat. L’any 2006, segons les estadístiques cofòïes de Turisme Barcelona, es va batre també el rècord de visites. Fonts alternatives apunten que els milers i milers de turistes rècord no van aportar més moviment de diner a la ciutat.

Però l’important, segons sembla per a aquest tripartit municipal, és que cada any la ciutat pugui batre algun rècord, preferentment de visites turístiques. Però n’hi ha d’altres, de rècords “exclusius” de la nostra ciutat, com p.ex. el del nombre de nudistes pels nostres carrers -a peu o en bici-, el del nombre de cases okupades, el del nombre d’atracament a turistes, etc. Des dels Jocs Olímpics Barcelona s’ha tornat una màquina de batre rècords. No importa quin, l’important és el què, és a dir, superar alguna marca mundial.

Del 92 ençà el nombre de places hoteleres a la ciutat de Barcelona s’ha incrementat any rere any, sense control. No se n’ha amortitzat cap (hotels, hostals, albergs, residències, etc.), però cada cop s’incrementa més el nombre de places destinades als turistes. Si a això hi afegim que Catalunya s’ha convertit en una capital europea de les companyies aèries low cost, i que en l’entorn de BCN s’ofereixen centenars de milers de places turístiques, tenim el que tenim.

I què és el que tenim? Una ciutat desbordada pel turisme. Una ciutat que ha perdut el seu nord, que no sap què vol ser i que es ven al postor més baix, el turisme de qualsevol mena, amb l’únic objectiu de superar-ne el nombre any rere any.

I què és el que passa? Que els barcelonins acabem sent estranys a casa nostra. El turisme de masses, el turisme desbordat, ho envaeix tot, absolutament tot, i la ciutat perd tot el seu encant, desapareix, i es torna un aparador més de Port Aventura. Una ciutat de la que han de fugir els seus habitants, perquè ens hi trobem incòmodes, estranys. Una ciutat sense ciutadans, una ciutat que es prostitueix dia i nit, mentre els seus habitants contemplen l’espectacle de la decrepitud, de l’abandonament, de la pèrdua d’identitat i de la intimitat mínima ciutat-ciutadà.

No ataco el turisme. Per a Catalunya i probablement per a Barcelona el turisme és una de les fonts de riquesa més importants que tenim. Ataco la irresponsabilitat i la falta de planificació d’uns responsables municipals que en cap moment han vetllat perquè el turisme a la ciutat es mantingués en unes xifres equilibrades, que garantissin a turistes, però en primer lloc als barcelonins, gaudir de la ciutat de manera civilitzada. Està bé que tinguem turisme, fins i tot que la ciutat es converteixi en un referent mundial del turisme urbà, de negocis (aquí cal reconèixer, no em dol gens ni mica, que s’han fet coses molt ben fetes), de fires, etc.

Però el problema de Barcelona és que fa molt temps que ha superat el punt de saturació turística, i aquest era el límit que no es podia franquejar. Quan la ciutat, el seu centre històric, els seus museus, les seves platges, els seus barris més característics deixen de ser el que eren i esdevenen centres massificats de turistes dels que fugen els barcelonins, és que tenim un problema molt gros.

La principal preocupació dels responsables municipals hem de ser els barcelonins, i no ho és. La seva principal preocupació hauria de ser que ens sentíssim a gust en la nostra ciutat que tant estimem, que poguéssim anar als nostres bars i restaurants de sempre sense que ens sentim uns estranys, i que no esperem els dies de festa per fugir-ne… però no ho és. Perquè la desnaturalització de la ciutat i la pèrdua d’identitat amb els seus habitants és el primer pas per al declivi inexorable. Insisteixo que no es tracta en cap cas de criticar el turisme, sinó de criticar la manca de planificació municipal i de l’establiment de límits per evitar la lamentable situació actual. No només no haver impedit sobrepassar brutalment el punt de saturació, sinó haver-ho fomentat i fer-ne un espectacle grotesc, alienant i alienígena.

Fa molts anys, quan vaig anar de viatge a Venècia, em van explicar que pràcticament ja no hi vivien venecians, que s’havia convertit en un dormitori de turistes i en un meravellós escenari diürn per als milions de turistes que la trepitgen diàriament. Sense ignorar la duresa del clima i la humitat venecianes, per primera vegada he tingut aquest sentiment a la meva ciutat. I he entès perquè els catalans viatgem tant. Han omplert de manera indecent el nostre país, la nostra ciutat i els nostre pobles de turistes fins al punt preferim agafar un avió amb qualsevol destí que sentir-nos actors secundaris d’un decorat low cost.

Aquests dies s’ha sabut també que des de l’inefable i patètic govern tripartit, de la mà de l’amic dels okupes i antisistemes, sr. Joan Saura, s’està promovent un congrés al voltant de la felicitat i la seva mesura. No en vam tenir prou amb el ridícul mundial que al nou estatut figurés el “dret a la felicitat”, que ara promouen accions, estudis, i congressos per mesurar la felicitat. M’han vingut ganes de vomitar. Mentre el tripartit municipal expulsa els ciutadans de BCN de la seva ciutat, el tripartit Generalitat es pregunta com mesurar la felicitat. No és cap broma ni cap concepte innocent. És la màquina implacable del marxisme governamental, intervencionista, subvencionista, censurador, controlador. Que algú, des d’un govern, es plantegi estudiar la felicitat dels ciutadans seria qualificat d’imbecilitat a qualsevol país i en qualsevol escenari…excepte aquí, i perquè sabem que aquests energúmens en porten alguna al cap.

Un grup musical basc cantava, fa temps, “se ha reunido la asamblea de majaras y ha decidido: mañana sol, y buen tiempo”. No els preocupa la nostra felicitat: els preocupa el control social per decretar la felicitat i fer-ne una exhibició electoral. A més, d’aquí sorgiran subvencions per a la promoció de la felicitat, i llistes de desafectes al règim pels qui no manifestem nivells de felicitat homologables a la mitjana. Quin govern de psicòpates pot estar més preocupat en mesurar la felicitat que en mesurar el nivell de benestar dels seus ciutadans i de la millora de les prestacions públiques???

Es preocupen per mesurar la meva felicitat, i en canvi no els preocupa que no pugui passejar pels meus barris, que no hi pugui comprar un pis, que la Rambla i Ciutat Vella siguin una prolongació dels escenaris de Port Aventura o Terra Mítica, que els meus bars de sempre hagin esdevingut una cova d’ali baba i els quaranta turistes, que hagi de fugir de restaurants de sempre, que els metros i autobusos, dimensionats per als habitants de BCN i la seva àrea, es col·lapsin fruït d’un turisme i d’una immigració descontralada.

La massificació turística, la falta de planificació, la falta de mesura, només són una evidència del descontrol municipal i de la pèrdua d’identitat de la nostra ciutat, abandonada a la seva sort, prostituïda fins al límit, mentre la ciutat emprenedora, industrial, comercial, bohèmia, artística, creadora, que vam conèixer i que ara atrau les multituds, agonitza, convertida en una ciutat sense ànima, venuda al diable del turisme de masses. La ciutat perduda.