Si parlem de furs i drets històrics...

Avui s'ha esdevingut l'Aberri Eguna, el dia de la pàtria Basca. El lehendakari ha fet una reivindicació important dels furs bascos com a autèntica constitució. Això és així, i a més a més els bascos n'han sapigut treure un bon partit. Està clar que per consevar-los han hagut de lluitar, i no sempre, com a mínim part dels bascos (navarresos i alabesos) en els bàndols correctes...

El nou estatut de Catalunya que s'està fent fa un reconeixement explícit dels nostres drets històrics. Això és un acte de justícia, i políticament tan interessant com convenient. El que passa és que em sembla que, més enllà d'esdevenir un fil de legitimitat històrica dels drets dels catalans... no sé quina aplicació pot tenir. Per als bascos és clara, els habilita el règim foral, que tants grans drets econòmics els proporciona, sobretot en comparació amb l'espoli que patim a Catalunya.

Em pregunto quina dimensió volem donar a aquests drets històrics. Si reivindiquem drets històrics, que em sembla de justícia fer-ho, potser fora bo ser conscients de les implicacions d'aquesta reivindicació. No endebades em fa l'efecte que molta gent no sap què han representat i quines lluites han guiat. L'any 1872 l'aspirant legitimista a la corona espanyola, Carles VII (foto), va proclamar, enmig la tercera guerra carlista:

"Fa un sigle y mitx que mon il.lustre avi Feliph V cregué deurer esborrar vostres furs (fueros) del llibre de las franquesas de la Patria.
Lo que éll com á Rey us tragué, jo com a Rey us ho torno, que si foren contraris al fundador de ma dinastia, baluart son are de llur llegitim descendent.
Jo us torno vostres furs perque só lo mantenedor de tota justicia; y per durho á cap,com los anys corran y trasmudan las cosas, us cridaré y tots plegats podrén adaptarlos á las circunstancias de nostros temps."

Tenint en compte que la tercera guerra carlista va ser una guerra profundament catalana i on molt bona part del territori va estar en mans dels partidaris de la tradició, podem concloure que l'últim cop que els furs catalans, els nostres drets històrics, van estar vigents, restituïts, després de la infàmia del 1714, va ser un segle després i fa poca cosa més d'un segle. És una dada curiosa i realment espectacular, que un borbó restituís els mateixos drets que un altre borbó ens havia manllevat. El que passa és que això es feia en nom de la tradició, i això a molta part dels historiadors progressistes els resulta extraordinàriament molest, de manera que prefereixen silenciar-ho. Però els fets són els fets. I si parlem de drets històrics, aquesta és la història.

Caldria afegir a més el menyspreu amb que la intelectualitat espanyolista de Catalunya va imputar a Convergència i Unió de ser poca cosa més que uns trabucaires carlins al capdavant de la Generalitat. És curiós, també, que amb un govern tripartit que exalta els pitjors vicis del progressisme i poques de les seves virtuts, tirin endavant una reivindicació històrica d'aquesta importància.

Suposo que aquesta reivindicació dels drets històrics forma part de la fòrmula estatutària, d'empat en tot. Es reconeixen drets de la progressia més absurda (el dret a la felicitat forma part de la història jurídica més absurda) i alhora es reconeixen els drets històrics, que emparen una lectura tradiconalista de la nostra norma suprema. Té la seva gràcia. Encara veurem algun president de la Generalitat recuperant vells usos de jurament en la presa de possessió, tal com el jurament antic dels bascos, a l'ombra de l'arbre de Guernika, que imposava, de genolls, la fòrmula: "humiliat davant Déu"