Aquests dies tothom està marxant, poc a poc, de vacances. Enguany, per motius de feina, no en podré fer. Com a molt m’he pogut agafar el dimarts per anar a Milà.
La Setmana Santa és una època colpidora emocionalment si se sap viure o, com a mínim llegir, en la seva dimensió religiosa. Diuen que la fe és un do. Per als que hem viscut amb profundes conviccions religioses, amb una fe que pensàvem forta… el que representen en la litúrgia i fe catòlica aquests dies són una sacsejada intensa.
No em puc estar de pensar en el que sento, penso o crec. De llegir els passatges de l’Evangeli que descriuen la passió de Crist i el gran misteri de la Resurrecció. Són els fets cabdals del cristianisme, de la fe cristiana.
La litúrgia catòlica és la meva. Encara em sento catòlic, culturalment catòlic. Però la meva fe trontolla. Les pantalles de la TV i bona part dels carrers de l’estat s’omplen de processons que em resulten incomprensibles. Davant l’espectacle dels passos, natzarens, imatges i iconografia vària l’únic que sento és una angoixa i un malestar profunds. Entenc el fenòmen com a tradició, com a fet cultural, d’una cultura que no m’agrada, però que puc respectar. Però m’acaba repugnant com a expressió de fe.
He viscut la meva fe d’una manera senzilla, com un diàleg amb Déu despullat d’artificis i exhibicions. Quan em sento amable penso que tothom té dret a viure la seva fe de la manera que cregui més convenient. Però en veure aquests espectacles barrocs que freguen la idolatria, aquesta sobreactuació emparada en l’anonimat, aquesta fe viscuda des de la penitència sense contricció, des de l’acceptació del càstig sense la voluntat de viure d’acord a la paraula de Déu… no puc.
Sempre he imaginat el Sant Sopar en una cambra semiclandestina del convuls Jerusalem d’aquells dies, un sopar senzill i íntim entre amics, ignorants de la dimensió que aquell sopar i els dies següents tindrien per a les seves vides i per a la història de la humanitat. He pensat en les pregàries, en solitud, de Jesús, conscient del seu destí, però a la vegada home, amb les pors i les inquietuds dels homes, amb la necessitat que els seus amics i seguidors l’acompanyessin en el seu trasbals i en la confiança que entenguessin el que aquell sacrifici que s’apropava representava.
Penso en la virtud de poder viure aquests dies sense exhibir-se, en comunió amb Déu en el silenci de l’oració, en la fosca de les vetlles. Imagino el rostre de Jesús que representen les nostres imatges romàniques, tan serè. Fins i tot les talles gòtiques i renaixentistes.Però aquesta representació de Crist va mutar. Al meu entendre el paganisme, en la seva versió de la por dels homes, va envair l’espai del crist i de l’oració. I es va obrir pas una representació d’un crist barroc, recarregat, ple de guarniments, de flors, de fanals, de mantells, de brodats, de capes d’or, de sang i de dolor. Una litúrgia penintencial que crec que resultaria incomprensible per a Jesús. Estic segur que s’obriria pas enmig les processons, els penitents, les cadenes, els caramels, les càmares de tv… com ho va fer al Temple de Jerusalem. I que cridaria que l’estan profanant i que si el volen… simplement cal que el segueixin, a Ell, com a Fill de Déu, i al seu missatge, a la seva bona nova. Quan s’adreça als seus deixebles i els hi diu a qui vosaltres perdoneu el pecats, els seran perdonats… no crec que s’imaginés que s’acabés fent un negoci o un espectacle amb la penitència.
Aquest acte tan íntim de diàleg amb Déu que no vol el nostre càstig, sinó fer-nos millor, ser fidels als ensenyaments de Crist, als seus manaments.M’imagino la seva expressió adreçant-se a aquests devots penitents i dient-los-hi que no és això el que vol d’ells, que aquest no és el sentit del seu sacrifici… i em ve al cap quan discuteix amb els fariseus al voltant del divorci, que condemna, tot i que estava admès en la llei judaïca… per la duresa dels vostres cors, els hi diu. Com volent dir, si no hi havia manera que ho entenguéssiu, què voleu que hi fés el pobre Moisès… però ara ja s’ha acabat.
No sé quanta gent, més enllà de la seva vivència idòlatra d’aquests dies, haurà pogut reflexionar sobre el que representa la passió, mort i ressurrecció del Crist. Aquest sentit profund de ser l’Anyell de Déu, aquell que se sacrifica per proporcionar-nos una salvació. Perquè el que és cabdal no és el seu martiri, sinó la seva resurrecció i l’esperança de vida eterna que representa per als qui creuen en Ell i per als qui viuen d’acord a les seves ensenyances. En cap cas diu que seuran amb ells els que més cadenes hagin carregat, els que més s’hagin destrossat els peus, els que més hagin plorat… simplement cal seguir els seus manaments, per ser aprop seu. Aquest em sembla que és el sentit profund d’aquests dies.
No puc estar-me de pensar que la manera com vivim les festes, i les festes que celebrem, diu molt de nosaltres. Nosaltres, com tots els pobles d’influència carolíngia, l’endemà de Pàsqua fem festa. Ens aboquem a l’alegria del que representa la Pasqua, en aquest cas, el Diumenge Sant, la Resurrecció. Carlemany va disposar que l’endemà de cada Pàsqua fós festa, per allargar la celebració. Els nostres veïns no fan aquesta festa, per ells la festa comença en dijous, se centra en la passió, en el calvari… no en la llibertat i la bona nova que representa la resurrecció.
Curiós...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada