divendres, d’abril 21, 2006

Catalan glorious tour (Milan 0 - FCBarcelona 1)

Vam ser a Milà i vam deixar els estandards catalans ben alts. Durant tot el dia va ser una ciutat exemplarment ocupada pels seguidors barcelonistes. Menys de dos mil en vam ser prou per fer-nos presents, per omplir la ciutat dels colors del Barça, de senyeres, d'estelades i de creus de Sant Jordi. Un comportament a l'alçada del nostre Club i del nostre país. Otger Cataló (foto), que amb els nou barons de la fama va contenir la invasió sarraïna i va fundar i donar nom (segons la nostra mitologia romàntica) a la pàtria catalana, Catalunya, n'hauria estat orgullós.

Il Castelo, il Duomo, les galeries, les places i carrers del centre van bullir de seguidors, alegria i coratge barcelonistes i catalanistes, desplaçats en avió, autocar, furgonetes o cotxes. Dia de cafeteries, trattories, pasta, pizza i birra.

Vam anar a San Siro en tramvia, el ja mític tramvia 16, destí San Siro. Pels bars del voltant de l'estadi al nostre rotllo, fent birres i exhibint els nostres símbols, de bon rotllo, però amb orgull. Sempre hi ha sòmines i perturbats, però vam tenir la sort de no ensopegar-ne amb cap (milanista)... o ens van tenir prou respecte. Amb la gent que es comporta amb dignitat i orgull sempre hi ha d’haver respecte.

San Siro va ser un espectacle grandiós. L’estadi acompanya, i l’afició milanista és fidelíssima, entregada. Amb una megafonia abraonada, els càntics, les grades plenes a rebentar i farcides de pancartes de suport al seu club... tot un espectacle per gaudir-lo. No arriben, en cap cas, a provocar l’emoció que hem sentit a l’estadi del Cèltic de Glasgow mentre milers de seguidors de totes les edats cantaven, a pulmó, Your never walk allone.

El partit, memorable. Quin Barça! Quin partit! Vam imposar el nostre domini, després d’un inici amb angoixes. Però vam marcar i vam fer nostre el partit. Un equip que brodava el futbol i hauria pogut sentenciar l’eliminatòria, i una afició que, infinitament superada en nombre pels milanistes, va acabar imposant els seus càntics, amb coratge.

Com ja ve essent habitual, l’única nota negativa va venir per uns quants barcelonistes (ridículament pocs), els protagonistes negatius de sempre, aquest residu testimonial, aquesta ombra patètica del que van ser, els boixos, lliurats al matonisme cap a la resta d’aficionats blaugranes i cap als símbols de la catalanitat, camuflant la seva impotència amb la viagra de les bengales. Ni així van aconseguir atemorir ningú ni fer ombra a la massa de seguidors, volcats amb l’equip, que els ignorava i es dedicava a animar incansablement.

Quin orgull, excepte aquests quatre, els dos milers de seguidors a San Siro, quina dignitat, quin sentit de l’honor i quina bona imatge del país que vam transmetre. En acabar el partit, els centenars de SMS i trucades que vàrem rebre des de Catalunya testimonien, a més, l’orgull per la gesta de Milà, pels nostres càntics i per la nostra grada farcida de colors blaugrana, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

Per cert, i en relació al significat de la Creu de Sant Jordi, davant els qui des de la seva ignorància l’exhibeixen no sé si com a símbol futbolístic, per mimetisme dels seguidors anglesos (és la seva bandera), o perquè la consideren un símbol nacionalment irrellevant, o sense càrrega nacional, cal que sàpiguen (és un dir no poden saber res) que és just el contrari. És el símbol nacional català més important i antic, i que representa la dignitat nacional combatent:

“La Generalitat, un contrapoder establit enfront del rei, adoptà aquesta bandera (la Creu de Sant Jordi) en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà a l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant augmentant lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents. »

Aquesta és la significació autèntica per als catalans de la creu de Sant Jordi, i per això figura tant a l’escut de la ciutat, del club, d’institucions, associacions, etc. I amb aquest sentit l’enarbolem els catalans.

Un cop gaudit aquest partit, cal dir que l’eliminatòria encara és viva. Dimecres enllestirem la feina. Estic segur que ho farem, i que la final a París serà un altre moment de glòria per al nostre Club i un altre motiu d’orgull nacional.

Visca la gent blaugrana! Visca el Barça! Visca Catalunya!

1 comentari:

Cisco ha dit...

Elies, jo també hi vaig ser i estic molt d'acord amb el que expliques. Ni un pas enrere! Visca la terra!