Caragirats

La pericada ha guanyat la Copa. M’emprenya. M’indigna veure les grades que omplien l’afecció espanyolista plena de banderes espanyoles onejant en les seves variants: amb toro, amb escut constitucional, amb llegenda, etc. M'emprenya però alhora em provoca la compassió cap als infeliços, cap a aquells que tota la vida lluitaran per negar-se.

Per això puc dir que no em sorprèn gens aquest espectacle d'espanyolisme a ultrança, de dur més banderes espanyoles que els aragonesos, el RCD Español és el que és i representa el que representa a la nostra ciutat i al nostre país. Els amargats, els colonialistes de cafè, la quinta columna. Ben segur que hi ha seguidors blanquiblaus que viuen en el limb de ser un equip de futbol, dels colors de Roger de Llúria i altres bajanades. Però l’Espanyol és el que és i la seva afició representa el que representa: la Catalunya ultra, l’espanyolisme irreductible, la incomprensió absoluta respecte el país que els envolta, respecte a la catalanitat. L’enyorança d’un paper de club colonial, representant i favorit d’èlits dominants sobre el país.

S’equivoquen els qui hi veuen una rivalitat futbolística entre dos equips. Són dos concepcions de país el que hi ha al darrere del RCD Español i del FC Barcelona. Tant de bo un dia hi hagi a la ciutat de Barcelona dos clubs que puguin rivalitzar esportivament i que tanmateix comparteixin la mateixa complicitat nacional. Aquest dia serem més lliures, serem allò que en diuen “més normals”.

Però en fi, que gaudeixin la seva glòria efímera aquests dies, que es pensin que així humilien el país i les gents que els envolta i que la seva victòria sigui una altra victòria espanyola sobre els catalans irredempts.

Dimarts anirem a Milà, a animar al Barça, a exhibir amb orgull les nostres senyeres, les nostres estelades, les nostres creus de Sant Jordi. A combregar amb la tradició d’un país fidel als seus colors i orgullós dels qui el defensen i se l’estimen de debò, pel que és, i no per la reivindicació de l’autodi o la dominació. Per bé que en l’entorn del Barça també hi ha residus dominacionistes, no ens enganyem. Sortosament el club, de la mà d’en Joan Laporta i la seva directiva, s’ha reivindicat amb l’orgull i la fidelitat al seu ésser i el que representa.

Fins a la victòria, sempre, des de l'orgull autèntic de la catalanitat i amb la passió dels qui somien la glòria i la llibertat.