Israel: guanyar la història i la llibertat

El que avui és fàcil i políticament correcte és ficar-se mocadors palestins al coll, denunciar les barbaritats que l'exèrcit israelita comet arreu i assenyalar-lo com un monstre sense compassió capaç de les respostes més desorbitades i desproporcionades als atacs que rep.

Jo no hi estic d'acord. Penso que és una frivolitat del progressisme més tronat i fanàtic exhibir-se amb mocadors palestins, que Israel té dret a la seva defensa i que la mesura de la "proporció" no ha de mirar-se amb un ull tapat, sinó advertint la seva soledat física, geogràfica, i l'entorn de creixent fanatisme islamista.

El debat d'aquests dies i l'alineació d'uns i altres en relació al que està passant té, com sempre en aquest debat, un únic desllorigador i una única explicació que fonamenta les diferents postures: Israel té dret a existir, sí o no.

Els qui pensen que no miren exclusivament amb l'ull àrab i islàmic, i condemnen tot el que Israel fa, proposa o defensa; si més no són incapaços de veure la magnitud dels reptes defensius en la seva permanentment amenaçada supervivència. Els qui pensem que sí té dret a existir som els únics que critiquem el políticament correcte, l'ètica d'aparador i la política dels senyors perfectes amb receptes inqüestionables i irrefutables, i de tan fàcil aplicació que només una ment perversa les pot evitar. Tenint en compte que aquestes receptadors mai n'han encertat ni una, és un bon motiu per qüestionar-se el seu plantejament...

Que Israel està actuant amb duresa és evident. Que en la seva duresa comet barbaritats i injustícies que tots els que estimem el poble d'Israel preferiríem que no es produïssin mai... també.

Però manipulen els qui parlen de desproporció. Israel sap molt bé quines són les proporcions i les desproporcions. La seva existència és un exercici continu de fe en el seu poble i del triomf de la voluntat, d'una voluntat extrema i formidable per ser, per existir.

Jo vull que es trobi una solució per al poble palestí, que també té dret a existir i que pateix una situació injusta. Però aquest dret palestí no es pot fer contra Israel. I la supervivència d'Israel és permanent qüestionada i amenaçada, i només la seva fortalesa, espiritual, col·lectiva, i a hores d'ara militar, garanteix que no siguin, un cop més, massacrats, exterminats, esborrats del mapa. La seva determinació per ser i la fortalesa del Tsahal (exèrcit d'Israel) són les seves úniques garanties d'existència.

La proporció de la reacció d'Israel no és mesurable simplement agafant fets aïllats, com p.ex. el segrest de soldats. Les proporcions de les reaccions d'Israel estan condicionades per la seva situació d'aïllament físic i geogràfic espectacular, envoltats d'enemics ferotges i fanàtics disposats a cometre -i cometent- les més grans massacres i barbaritats entre víctimes civils, dones, nens, etc.

Israel necessita actuar amb contundència i determinació per garantir la seva supervivència, com a poble i com a estat. Els palestins han donat el seu govern a Hamàs, que nega el dret a l'existència d'Israel, en un retrocés tràgic per al poble palestí, després que l'OAP, fa uns anys, reconegués Israel i eliminés del seu ideari l'objectiu de "destruir Israel". En un context, a més, on Iran es presenta com un país en permanent orgia de fanatisme polític i religiós, que no només nega el dret a l'existència d'Israel, sinó que nega l'Holocaust i fa permanents proclames per destruir Israel... mentre segueix desenvolupant un programa atòmic que els permeti disposar d'armament nuclear.

Les fronteres del petit estat d'Israel no són unes línies imaginàries sobre el terreny, uns filferrats i unes garites de control en els passos viaris... Les fronteres d'Israel estan en el cor dels països que l'envolten, ja que la seva minúscula extensió fa que estiguin permanentment a l'abast de l'armament dels seus hostils veïns. La proporció es basa, per tant, en una defensa activa dels seus ciutadans i en una alerta màxima, dia rere dia, per evitar ser agredits.

Iran i els més fanàtics governs dels països àrabs estan empenyent les seves societats cap a l'exacerbació fanàtica islamista. L'integrisme islàmic s'estén imparable i enlloc de buscar solucions empeny milers de joves cap al fanatisme més atroç i l'odi. No és gens difícil alimentar-lo, perquè el llarg conflicte àrabo-israelià ha deixat milers i milers de víctimes i d'injustícies. És fàcil alimentar aquest odi i dona molts rèdits polítics i religiosos, però és inútil, és fatal... perquè no alimenta cap solució. Instal·la les societats i les persones en la frustració més absoluta i els aboca a l'odi i la destrucció.

Aquesta és l'amenaça a la que contínuament ha de fer front Israel. Una amenaça que es manifesta i desencadena de diferents maneres, l'última amb el segrest de soldats per Hezbolah i Hamàs, organitzacions que governen els seus països i que es financien per l'islamisme més radical.

Israel sap que no pot permetre's oferir una imatge de feblesa. Està obligat a respondre i fer-ho amb la màxima contundència de que sigui capaç. No fer-ho posa directament en perill la seva supervivència.

Per això Israel ataca el Líban, perquè no pot permetre que organitzacions que estan al govern d'aquest país es dediquin a agredir-lo. El Líban és responsable de la situació creada, i ho tindria fàcil per arreglar-ho. Desmarcar-se dels islamistes i de les seves accions o exigir la seva rectificació. Israel està obligat a colpejar durament perquè és l'única manera de sobreviure.

Mentre el fanatisme islamista estengui l'odi i la frustració enlloc de buscar solucions el conflictre anirà a més. I es cometran més injustícies, i passaran coses que mai hauríem volgut que passessin. Però només Israel sap el preu que té mostrar-se indiferent o incrèdul a les amenaces... La memòria dels progroms, de les persecucions seculars contra els jueus, fins arribar a l'holocaust, enmig la indiferència o complicitat dels "proporcionals" és el preu a pagar per la feblesa. I Israel no es tornarà a mostrar mai feble, ara té una terra per defensar, perquè s'ha guanyat la seva llibertat (i a quin preu!), i aquesta llibertat ja té un lloc geogràfic en la història.