Quo Vadis, ERC?

Esquerra Republicana ha celebrat una reunió de la que n'ha sortit una mini autocrítica, centrada en la posició d'aquest partit en relació al referèndum de l'Estatut, i a partir d'aquí han proclamat la unió del partit i la necessitat que tenen de tornar a connectar amb el seu electorat.

Avui també ha sortit una enquesta a El Periódico, que, amb totes les precaucions d'aqueest tipus d'enquestes, indicava una davallada significativa de la tendència de vot a ERC.

Al meu entendre l'autocrítica es queda curta i no apunta les causes profundes de la possible crisi d'ERC, sinó una de les conseqüències, la rebregada en el referèndum. Una altra manifestació de les causes profundes vindrà en les eleccions de la tardor.

L'enquesta, més enllà de la projecció de vot, resulta interessant per la manera com es posava de manifest la convivència, en l'electorat d'ERC, de dues ànimes. La de tendències més esquerranoses, per a la qual l'independentisme és poc més que un accident, i que es proclama, amb orgull pueril "no nacionalista" (com si fós un pecat del que estan curats) i l'ànima patriòtica, nacionalista, per a la qual la lluita nacional, l'independentisme, el nacionalisme, és l'epicentre ideològic.

Aquestes dues ànimes es manifesten molt clarament en la preferència de pactes post-electorals, optant els esquerranosos per la reedició del tripartit i els nacionalistes per una coalició amb CiU.

Tot i que la convivència de les dues ànimes és possible, i fins i tot pot ser desitjable, les tensions que poden generar aquests dos models són molt importants. Mentre el vent bufa a favor, no s'evidencien els problemes. Però en quan les coses van mal dades és normal que les tensions es manifestin, en la cerca de les diferents estratègies, receptes o sol·lucions que permetin superar la crisi.

Hi ha una altra tensió que a nivell d'enquestes queda oculta, i fins i tot a nivell de partit, i és el paper i l'estratègia a seguir per un partit que es proclama independentista i que tanmateix proclama també que és un partit de govern i vol apostar pel pragmatisme. Es poden fer molts equilibris, però és una opció difícil de combinar i que aboca fàcilment a les contradiccions, incoherències, i haver de passar per calvaris polítics que no ho són tant o ho són gens en partits d'ideologia més difusa, menys contundent, per als que el control del poder esdevé pràcticament una finalitat en si mateix, com són PSC i CiU. Aquests partits han "acostumat" de fa molts anys a la seva militància i al seu electorat a una visió menys sacralitzada de la ideologia. Partit, militants i electorat són més pragmàtics. Per a un partit en canvi que basa el seu creixement en la soflama, en la contundència ideològica i en la crítica ferotge a la situació, el pragmatisme esdevé un exerci molt més dolorós.

Amb tots els estira i arronses viscuts per ERC des de la Crida Nacional a ERC que va protagonitzar Àngel Colom, i fins a l'actualitat, ERC ha fet grans coses, i s'ha convertit en un referent indispensable en el panorama polític català, i amb ERC, l'independentisme.

Però tal vegada aquest partit i les seves bases no hagin sapigut madurar adequadament, i en certs ambients, s'hagin instal·lat en la demagògia barata, en el vedetisme intel·lectual de pa sucat amb oli i en una dinàmica "deconstructiva", de la política facilona i de consigna.

Calen moltes coses, però m'atreveixo a suggerir-ne algunes:
- madurar com a organització. Disposar d'una direcció que dirigeix, assumeix les decisions i ret comptes a la militància. I d'una militància que, des del seu lloc, participa d'acord amb els mecanismes democràtics i representatius, que mai són una assemblea.
- suavitzar la tensió entre l'ànima independentista i l'esquerranista. No té cap sentit esdevenir la força anitsistema i proclamar politiques d'esquerranisme caspós que, de dur-se a terme, col·lapsarien el país. S'ha de ser també més madur en aquest àmbit ideològic, i connectar amb el conjunt del país, que no són els extremistes socials que semblen aniuar en algunes assemblees d'ERC i en l'organització juvenil. La gent és d'ERC i vota ERC pel país. Per patriotisme. Aquest és l'autèntic motor, d'ERC i també de CiU.
- evitar caure en l'anticonvergentisme demagògic i més tronat, fer de comparsa en la cacera de bruixes cap a CiU promoguda des de les forces polítiques espanyoles és un greu error. Cadascú té el seu espai, però l'espai nacionalista necessita d'ERC i de CiU.
- superar l'orgull del marginalisme. Semblava que havia estat així. Però no. Les apel·lacions insultants i demagògiques a les grans empreses catalanes i la seva influència és un insult a la intel·ligència i al sentit comú si es vol ser un partit de govern. És obvi que un partit progressista, i que es nodreix de classes mitges i populars no és el partit preferit de les grans empreses ni dels grans empresaris. Però en cap cas no han de ser ni fer-se veure com a enemics. Qualsevol país del món necessita grans empreses i fortes. El nostre problema serà quan no hi hagi grans empreses catalanes, radicades a Catalunya, que no vulguin influir en el govern. Voldrà dir o que el nostre teixit empresarial està mort o que el nostre govern no pinta res. Cal afavorir les nostres grans empreses, que n'hi hagi més i que siguin més fortes. I com a partit progressista, establir les polítiques que compensin aquesta influència i poder. En cap cas, com sembla en segons quines declaracions i soflames que s'estenen entre i per la seva militància, un autèntic enemic.
- Superar els complexes ideològics esquerranosos davant socialistes i iniciativeros, tant a nivell polític com dels seus intel·lectuals. Aquests partits tendeixen trampes contínues no ja a ERC, sinó a tot el nacionalisme. Desmarcar-se del nacionalisme és donar la victòria a tota la caspa espanyolista d'aquests partits. Copsar l'autèntica ànima d'aquests partits és veure, finalment, que no s'hi pot fer res amb ells, perquè cada cosa que facin ells serà contra Catalunya, contra la seva dimensió nacional i el seu projecte de llibertat.
- no tenir por de ser a l'oposició. Ja sé que el poder és llaminer i permet fer moltes coses. Però no s'ha de fer a qualsevol preu. I de vegades permet ser més fort i bastir un projecte més interessant i que reculli millor les aspiracions del nostre poble.

ERC té molt mala peça al teler per a les eleccions de la tardor. Crec que té el que ha sembrat. No recollirà fruïts perquè ho ha fet malament, molt malament. I perdrà suports, perquè la seva erràtica política i deriva demagògica els ha allunyat de molt gent. No n'hi ha prou amb cridar molt. Cal fer bé les coses. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors. I ERC no ho ha estat, s'ha divinitzat en certs dirigents, s'ha allunyat de la seva gent i ha estat incapaç d'atreure nous suports cap a les opcions independentistes. Molts independentistes som, sobretot i per damunt de tot, patriotes.