Clons i llegendes

Vinc d'un concert d'un clon de l'Elvis a la sala Zacarias, de Barcelona. He vibrat. Me n'havien parlat molt bé, i la realitat és que ha estat una experiència formidable. El clon és un noi de Terrassa, que té una veu, segons diuen els entesos, un 93% dels registres de l'Elvis. Moltes cançons era tancar els ulls i imaginar-te l'Elvis de debò. No és que sigui un gran fan de l'Elvis, però té moltes cançons que són de les de tota la vida, i algunes, fantàstiques, com el Suspicious Minds, una autèntica joia. Acompanyat de tres bellíssimes coristes i d'una banda del tot solvent, és una experiència del tot recomanable.

El gran grup clon de Barcelona són els Abbey Road, uns dels millors clons dels Beatles. El primer cop que els vaig veure, va ser a la sala Bikini. Era plena de gom a gom, de manera que quan vaig arribar, ja havien començat, i des del gran hall distribuidor els vaig veure de lluny, sobre l'escenari, cantant.. i vaig tenir una impressió acollonant, semblaven, fins i tot físicament, els Beatles de debò. Un concert que va ser una autèntica festa.

Pel que sembla hi ha un autèntic circuït de clons, i que funciona. N'hi ha d'U2, dels rollings, de David Bowie... No puc parlar pels que no he vist, però tant el clon de l'Elvis com els Abbey Road són una autèntica delícia i les seves actuacions una oportunitat de passar una magnífica vetllada.

Fa molt poc també he tingut l'ocasió de veure actuar en Santi Carulla, dels Mustangs. Evidentment els Mustangs em cauen tan lluny que no sabria ni dir una cançó seva, però la presència d'aquest home a l'escenari, les seves taules, com es guanya el públic, el seu repertori nostàlgic d'una època que no he viscut, però que musicalment és llegendària, el neixement del pop... fan que una actuació seva sigui una oportunitat única i diferent de passar una molt bona estona.

Si fóssim un país una mica més normal, el sr. Carulla podria ser tranquilament un Toni Bennet Català, un cantant que conecta amb un públic ampli els fa passar una molt bona vetllada. Existeix aquest públic, i és una pena que el país no doni per més i no doni per un circuït de músiques diferents per a públics diferents. Ja n'hi ha prou de beure només de festes majors. Hi ha cantants que són llegenda, o com a mínim ho haurien de ser, perquè la seva trajectòria així ho proclama.

Els clons no tenen cap altra aspiració que ser el màxim de fidels a l'original. En la vida diària, en canvi, ens trobem molts clons amb aspiracions de ser originals. Quan en realitat són uns replicants que es dediquen a reproduir una i altra vegada les mateixes consignes, amb els seus cervells anul·lats i intrascendents.

La música catalana ha donat sempre grans músics, grans cantants i grans intèrprets. Tanmateix no hi ha una autèntica oportunitat de circuït de sales i actuacions dissenyades per als difernts públics. Dintre la música catalana, la música en català té a més a més unes dificultats estructurals de difusió, que fa que necessàriament el seu consum no pugui ser mai majoritari, de masses. Permetre la difusió de la música que es fa a casa nostra i la programació d'actuacions estables hauria de ser un repte de país.