Esquerra, la síndrome Nicholson i el pont sobre el riu Kwai

El bon amic S. fa temps que quan parlem de la situació política del nostre país i del paper que hi està fent Esquerra (partit del qual tots dos n'hem format part i que fins el primer tripartit era el nostre referent polític) es remet a la grandíssima película "El pont sobre el riu Kwai" i el que anomena "la síndrome Nicholson".

Els darrers esdeveniments m'han convençut de fer un post per intentar explicar-ho. Abans de fer-ho, però, he cercat al Goggle, i he vist que n'Antoni Vives, el gener del 2007, va publicar un article al Dossier Econòmic de Catalunya, amb aquest nom (El pont sobre el riu Kwai) i fent servir l'expressió "la síndrome de Nicholson". Com que amb el meu amic n'estàvem parlant bastant abans d'aquest article i disposo d'exemples molt més recents, m'he decidit a fer-ne un post.

Crec que tots i totes haureu vist aquesta película, de manera que començo per la conclusió: Esquerra pateix, des del primer tripartit, i espectacularment augmentat amb el segon, la síndrome "Nicholson", ha perdut de vista qui és, què pretèn i amb qui treballa, tal i com s'esdevé a la película amb el coronel Nicholson, en un paper brillantment interpretat per Alec Guiness.

El pont sobre el riu Kwai planteja una acció a dos nivells:

- En un primer nivell, el substancial, se situa l'objectiu de l'exèrcit japonès de construir un pont sobre el riu Kwai que permeti traslladar tropes i subministraments al front, i, en aquest mateix nivell, l'objectiu dels aliats d'impedir la construcció d'aquest pont.

- En un segon nivell, se situa el conflicte "d'honor" entre l'oficial japonès que comanda els batallons de presoners aliats que han de construir el pont, i l'oficial aliat de més graduació (Nicholson), que es resumeix en la invocació per part d'aquest de la Convenció de Ginebra per tal que els oficials no treballin.

El segon nivell centra bona part de la película, atès que, finalment, del que es tracta és que els japonesos respectin la graduació dels oficials aliats i que aquests dirigeixin amb èxit la construcció del pont, fet que es planteja quasi en termes de superioritat racial.

Nicholson, enfollit i capturat en aquest segon nivell del conflicte, en aquesta qüestió d'honor, oblida absolutament què representa el pont, quina és la seva condició -presoner-, quina és la finalitat del pont -el pas de tropes i subministraments enemics cap al front- i què implica que es posi es funcionament -la possibilitat de victòria japonesa sobre els exèrcits aliats o, en qualsevol cas, una molt més alta mortaldat de soldats aliats per assolir els objectius en aquella batalla o guerra-.

La síndrome Nicholson defineix per tant un enfolliment tal que fa que es perdin de vista els objectius propis, del primer nivell, els substantius, els únics que tenen sentit en el conflicte, i s'actuï en un segon nivell i d'acord a uns criteris secundaris mancats de tota lògica en relació als primers, fins al punt d'avantposar-los i actuar en contra dels mateixos, dels seus companys, del seu exèrcit i del seu país.

Només en aquell moment, al final de la película, que Nicholson, després d'haver fet tot el que ha pogut per impedir el sabotatge del pont, cau sobre el detonador, i el fa esclatar... només en aquell moment sembla que recupera el sentit i es pregunti "Déu meu! què he fet!", deixant a interpretació de l'espectador fins a quin punt arriba la seva consciència del que ha fet, i si, en l'últim moment, reacciona i provoca l'explosió.

Em sembla que no cal una imaginació desbordada per veure Esquerra actuant i seguint una estratègia afectada de ple per la "síndrome Nicholson", que fa que objectius secundaris esdevinguin els protagonistes, fins i tot en contra del que són els objectius de primer nivell que sempre han inspirat el corpus ideològic i d'acció d'Esquerra.

El fet de plantejar l'escenari polític català en termes de "dretes i esquerres", i secundaritzar la qüestió nacional és clarament una actuació que se situa en el mateix nivell de conflicte que es dibuixa al Pont sobre el riu Kwai, quan les qüestions d'honor i els pactes per fer complir la convenció de Ginebra passen pel davant de l'objectiu de tot soldat d'evitar que l'enemic sigui més fort i que amb la nostra acció li facilitem la seva victòria.

La captura "mental" que s'ha produït en els dirigents d'Esquerra és de tal abast que, en un sopar al que vaig assistir fa poques setmanes, un diputat d'Esquerra afirmava que l'important per a Catalunya era no perdre el tren de la lluita de classes. I que Esquerra, per a aquesta lluita, i amb aquest govern tripartit, s'estava posicionant bé. Això no m'ho ha explicat ningú, ho he sentit jo d'un diputat d'Esquerra a la mateixa taula.

Però la cosa va molt més enllà. No només s'evidencia aquesta "captura", sinó que l'acció d'Esquerra sovint és equiparable al coronel Nicholson intentant evitar, posant-se al servei dels japonesos, que "els seus" volin el pont, tot delatant-los i assenyalant-los. ¿Quina altra lectura podríem fer dels intents d'Esquerra de silenciar qualsevol crítica, p.ex., i molt recentment, al decret del govern sobre la tercera hora? Aquest decret no afavoreix el català, en això tots els analistes hi estan d'acord, i evita prendre una decisió que contravingui el govern espanyol, que ha impulsat aquesta mesura "per a fomentar el bilingüisme". La plataforma pel Català a l'Escola va haver de suspendre, "per motius tècnics" una roda de premsa on volia criticar la posició del govern de la Generalitat (15 de juny del 2007): "Fonts de la plataforma han denunciat a e-notícies que el vicesecretari general de coordincació interna d'ERC, "ha amenaçat a aquesta entitat, i d'altres que li donen suport, d'ofegar-nos econòmicament i tancar-nos l'aixeta de les subvencions". En canvi fonts oficials han asssegurat que "es va desconvocar perquè hi haurà noves reunions amb Esquerra". Per la seva part, el gabinet de premsa d'Esquerra ha rebutjat fer cap tipus de declaració sobre aquests fets i ha manifestat que "no sabem res de res" sobre el tema en qüestió."

També hi podríem afegir aquí la segona part del post anterior, quan Carod desacredita a Ridau en relació a la seva proposta perquè s'abandoni la comissió de traspassos si en la propera reunió no hi ha avenços significatius.

En definitiva, la síndrome Nicholson que afecta Esquerra ho fa en relació a la confusió de quins són els seus objectius i perquè estan lluitant, però a més a més, perquè és un agent actiu i enfollit contra els qui lluiten pel que se suposa que també Esquerra hauria de lluitar, tot col·laborant i fent més poderós a l'enemic.

No podem esperar l'atzar que, en l'últim moment, Esquerra sigui conscient del que està fent, se n'adoni compungidament. Això està bé com a moment cinematogràfic, però un país, el nostre país, és quelcom molt més seriós i trascendent. Per això és important que la gent com en Joan Carretero i Reagrupament, que es mouen en el primer nivell de la realitat i no s'han deixat capturar per les esterilitats absurdes del segon nivell, puguin arribar a redreçar la situació.

Dos històries patètiques del tripartit i en Carod.

Ahir l'Avui portava dues notícies "delicioses":

1. "Una majoria àmplia de catalans no saben què fa el seu govern". Segons el Centre d'Estudis d'Opinió (organisme faldillero del tripartit), a la pregunta "Què és el que creu que ha fet millor l'actual govern de la Generalitat?", un 64.4% responen que no ho saben. És espectacular, una dada d'aquelles que si tinguessin vergonya, els faria envermellir. A la pregunta contrària, és a dir, què és el que ha fet pitjor, un 57.7% tampoc ho sap. Tot i que hi ha un 7% de població que sí sap identificar el que han fet pitjor i no troben res positiu, la dada continua essent espectacular, terrible.

Què hi ha al darrere d'aquesta pregunta i de la massiva ignorància del que fa l'actual govern de la Generalitat? Dues coses:

La primera, que el Tripartit-2 està assolint els seus objectius. Se'n recordeu allò que diuen de Franco, que aconsellà no sé qui "haga como yo, no se meta en política". Doncs òbviament un govern que la seva màxima és que no se sàpiga de la seva existència, què fa, què diu, què pensa, què vol... la gent no sap què fa el seu govern. Objectiu assolit. Això no vol dir que no faci res, perquè és obvi que l'aliança letal del tripartit està exercint el matonisme polític contra la societat civil de manera implacable.

La segona, més estructural. De què serveix el govern de la Generalitat? En l'època convergent, que va ser una època de posada en marxa, era molt més fàcil d'identificar què s'estava fent: hospitals, escoles, universitats, suport a l'empresa, etc. Amb tots els dèficits que volgueu, però evidentment el logo del a Generalitat va començar a aparèixer en tots els àmbits de la vida ciutadana. I perquè al darrere també hi havia una voluntat política. Ara, a banda que el nostre pobre autogovern queda al descobert, s'hi suma la gravetat d'un govern que l'únic objectiu que el cohesiona és passar desapercebuts. Això que se n'ha dit la "gestoria Montilla".

Què trist.

2. "Carod es desmarca de Ridao" (proposta d'abandonar la comissió bilateral de traspassos si fracassa la propera reunió). Però alerta amb el raonament de la Morsa Alegre: segons la informació de l'Avui, va atribuir la proposta "a l'opció d'un grup polític" i va afegir que comparteix la inciativa com a president del partit que la impulsa , però la rebutja com a opció de govern". Sensacional. Quina esquizofrènia i quina presa de pèl!!!!

No us ha recordat ningú? Efectivament, el "gran" Joan Gaspart, en la fatídica època que era president del Barça, quan distingia, en les seves declaracions, si parlava el "Joan Gaspart president del Barça" del "Joan Gaspart soci del Barça". "Ara li parlo com a soci, no com a president". Fantàstic!

Quina facilitat per al desdoblament de la personalitat que tenen alguns. Així et pots menjar tots els gripaus que calgui, assumir totes les contradiccions i incoherències que calgui i poder treballar així per l'acompliment de l'objectiu número 1, govern, quin govern?

Com es pot ser tan penós? La cara dura pot arribar tan lluny per pensar que tots som tan estúpids que ens ho mengem sense més, com si fós el més normal del món. Doncs no, ni ens ho mengem, ni és el més normal del món.

Què trist, què patètic i quina presa de pèl.

El conte de la lletera

El que està passant amb en Duran Lleida, Unió i Convergència és gros. I estúpid. Aquest indecent oferiment per ser ministre en qualsevol govern a qualsevol preu és demencial. No m'estranya que hagi esclatat una crisi forta. El que no tinc clar és si assistirem a un altre final d'aquests de componenda, en què no s'aclarirà res i tot haurà estat un joc de politiqueig absurd d'arrel personalista en què tot es posarà a mercè d'una pau forçada i a l'espera de la satisfacció de no se sap quina mena d'interessos personals simplement per passar aquesta nova convocatòria electoral.

Potser al Duran no li van explicar prou bé, en el seu moment, el conte de la lletera. Els contes tenen un valor pedagògic molt gran. Potser, si el recordés o n'hagués après alguna cosa, veuria que això d'anar fent números i oferint-se de ministre per a després de les eleccions generals i poder governar així amb el Zapatero té tota la pinta d'acabar amb el gerro trencat, sense ministeris, sense govern, sense Generalitat... i amb moltíssima mala llet escampada.

A veure. A qui se li acut anticipar una estratègia per a després d'uns possibles -i cada cop més remots- resultats electorals en unes eleccions que encara no se sap quan seran ni en quin context? A qui se li acut ignorar en aquestes infantils projeccions el que està passant a Catalunya i la realitat a Catalunya de Convergència i Unió? I com es pot convertir aquest conte de la lletera d'en Duran en l'estratègia de CiU???

Em sembla que si CiU arriba a les eleccions amb l'estratègia plantejada aquests dies per Unió i amb en Duran de cap de llista la patacada electoral serà monumental, històrica.

I si no hi arriba en aquestes condicions... en quines ho farà? S'atrevirà CDC a plantar-se definitivament? Si CiU i els seus líders remen tots en el mateix sentit és obvi que és més forta que si ho fa cadascú per la seva banda. Però és que a CiU fa temps que en Duran rema al seu ritme, rarament acompassat. Sempre esperant veure què fa en Mas per fer o dir exactament el contrari. Això genera un desgast espectacular. Inadmissible.

Al meu entendre CiU només té, al punt que han portat les coses des d'Unió , dues sortides: o bé hi ha una catàrsis fenomenal, històrica, i es fusionen definitivament, acceptant el lideratge d'en Mas, acabant amb tanta tonteria a la què s'ha assistit, o bé es trenca i que cadascú es guanyi les garrofes amb el seu propi esforç. En un context de crisi històrica del nacionalisme, que CiU hagi de passar per una moguda d'aquesta naturalesa no ajuda. Però pot aplanar definitivament el camí perquè CDC assumeixi un rol central de la política catalana que li retorni l'hegemonia política, que inclou no només guanyar eleccions, sinó poder governar.

En cas contrari no hi veig sortida. Més aviat hi veig alternatives. Avui en Ramon Tremosa, a un brillant article a l'Avui, es plantejava: "Qui, però, canalitza avui la defensa dels interessos catalans a Madrid: un president sucursalitzat? ¿Dos ministres que no siguin els de Foment i el d'Economia, per escombrar cap a casa en inversions i finançament autonòmic? ¿Fer bondat des de les institucions? Qui lideri una reivindicació catalana contundent, parlant clar de l'origen d'alguns dels nostres principals problemes (estil Sarkozy), no només pot salvar encara un país de primera: també se n'emportarà l'hegemonia política."

Si d'aquí a les eleccions generals la cojuntura és la que estem veient aquests dies, el meu pronòstic és una debacle impressionant de CiU i d'Esquerra, que hi arribarien sense saber què fer ni què dir ni cap a on anar.

I en aquest context (que és clarament modificable perquè tant a CiU com a Esquerra d'ara fins aleshores poden passar coses substantives) potser sí seria interessant i el moment que es generés una candidatura alternativa promoguda des de la societat civil (no la societat subvencionada, alerta!) centrada en assegurar i donar credibilitat a aquesta necessària defensa dels nostres interessos a Madrid, per sobre de partidismes, de personalismes, i de tàctiques i estratègies tan penoses que només estan portant que desànim i ruïna al país.

Potser hi haurem de pensar. No sé si val la pena esperar res més. Pot passar alguna cosa sèria a CiU? Acceptarà Duran l'estratègia -per a mi l'única possible- que avui ha fet pública Mas? Es continuarà amb fent la viu-viu a esperar que escampi? Què passarà amb Esquerra? Fins quan el paper de crossa estúpida d'un govern infame i servil de l'espanyolisme? Qui serà el decapitat en el proper congrés i quan serà aquest congrés? Aconseguirà en Carretero fer-se amb el control del partit i redreçar el rumb i l'estratègia?

Amb aquests debats ens hi podem estar aquí fins la matinada dels temps. Però el rellotge de la història corre cada cop més ràpid, i aquí cada cop semblem més adormits, més encantats. I atrapats en un paisatge polític desolador.

Lost in translation

Fa unes setmanes van fer per TV la magnífica pel·lícula Lost in translation.

M'agraden les pel·lícules que em commocionen, que m'arrenquen de la meva cadira, ni que sigui, com en aquesta peli, des dels silencis, des d'una melanconia brutal que t'acaba envaïnt i omplint d'imatges millors que paraules. Té més mèrit sentir que transmetre. I Lost in translation fa sentir. Impregna. Per més que no sapiguem què ens hi estem trobant.

I aquesta setmana hi he associat les declaracions dels líders d'Esquerra, tots ells desquiciats, insolvents, absurds. Hem hagut de tornar a sentir-nos dir que el problema d'Esquerra i de la seva davallada electoral era que "no s'havien sabut explicar", i que com a conseqüència del dèficit explicatiu, la gent no els entenia i per tant no els votava. He recordat el fotògraf japonès donant instruccions en japonès a Bill Murray sobre com havia de posar amb el seu got de whisky, mentre aquest repetia sorneguerament els sons de les instruccions que retenia, però alhora anava posant d'acord al que la seva intuïció el dictava.

Què trist aquest recurs al "no ens han entès, no ens hem sabut explicar" per justificar la davallada electoral i la crisi de confiança social d'Esquerra. Prou que ho ha entès la gent, prou que els electors han vist de què anava la cosa. Massa que s'ha vist. No cal que siguem capaços de reproduir, paraula per paraula, aquest discurs sectari que exhibeixen els líders d'Esquerra per justificar, del 2003 ençà, la seva estratègia, pactes, renúncies i traïcions. Si hi ha un problema de comunicació és, simplement, que s'ha entès tot.

S'entén molt bé. No hi ha cap problema d'explicació, no necessitem cap traductor, no necessitem ningú que ens faci veure llebres on només hi ha gats. Dissortadament per als dirigents d'Esquerra, no és un problema d'explicació, de comunicació, de traducció. S'ha entès tot, i perquè s'ha entès tot està passant el que passa. No ens hem perdut res.

Però el cinisme polític d'aquests depauperats dirigents d'Esquerra ha arribat més lluny. Més enllà de considerar gilipolles els seus votants per no entendre'ls, es permeten el luxe de considerar-los prescindibles. Això ja ho vaig tractar en el post sobre la fracassada estratègia dels nyus, però és que hi continuen insistint. Aquesta setmana, el sr. Vendrell ha dit que l'estratègia és bona per fer forat en el vot espanyol, però que provoca la pèrdua de vots entre els catalanistes. És obvi que el desquiciament de la direcció d'Esquerra i els seus seguidors sectaris no els permet abastar la magnitud del titular. Però pel que fa a mi, m'esgarrifa.

I una última perla "l'estratègia d'Esquerra és portar al sobiranisme el PSC". De vegades la vergonya d'altri que hom sent no és suficient per apaigavar-la. No sé, és com aquestes coses absurdes que es canten o es diuen, com esperar que els elefants volin batent les seves orelles.

M'ha agradat tornar a veure Lost in translation. M'ha agradat deixar-me captivar per la seva atomòsfera de silencis encongits i de personatges que com uns anti-herois s'enfronten al seu present captiu i desencisat. Però que troben refugi en una complicitat casual, quimèrica i fugaç.

M'ha agradat veure que una película que forma part dels arguments universals, també té la seva estúpida versió catalana. Només lamento no veure cap Scarlett Johansson en el paper de Charlotte que, com a mínim, ens faci somriure i esperar que algú ens faci arribar un sobre per sota la porta per sortir d'aquesta letàrgica somnolència nacional.

Corpus de Sang: actes de commemoració

Els actes de commemoració del Corpus de Sang promoguts per l'Associació Catalunya 1640 han estat un èxit.

El primer èxit ha estat recuperar aquesta commemoració. Des que el Front Nacional de Catalunya, els anys 80, va deixar de convocar-la, aquesta diada havia caigut en l'oblit. Un oblit del tot injust, ja que la seva importància nacional és cabdal. Fins al punt que els fets que simbòlicament es desencadenen el Corpus de Sang, l'any 1640, i els fets que els segueixen, com la proclamació de la República Catalana i la guerra dels segadors, es troben recollits a la lletra del nostre himne nacional. Hi havia per tant una dissociació entre la importància nacional d'aquests fets, que inspiren el nostre himne nacional, i la seva cel·lebració i repercussió popular.

Confiem que el camí reprès per Catalunya 1640 sigui, en aquest sentit, fecund i exitós. El nostre país necessita de referents, ja que els referents, com els símbols, són el que creen consciència.

L'ofrena al monument a Pau Claris ha estat modesta, però sentida. Ens hi hem aplegat entre 20 i 30 patriotes, que de manera recollida hem assistit a l'ofrena d'una corona de llaurer i a les paraules que un historiador ens ha dirigit, situant els elements claus d'aquesta diada i els motius que han impulsat l'associació Catalunya 1640 a recuperar aquesta commemoració.

Els actes han continuat amb un sopar al que han assistit al voltant de 7o persones. Hi havia patriotes de diferent procedència, i això ha sigut, en si mateix, un èxit, una fita. En un moment en què el nacionalisme català sembla més dividit que mai, i quan aquesta divisió estén el pessimisme i la desil·lusió entre tots els patriotes, veure gent de procedència tan diversa compartint l'homenatge, sopant plegats, també s'ha de considerar un èxit. Convocats per Catalunya 1640, al sopar hi havia diputats de Convergència i d'Esquerra, regidors d'Esquerra, líders de la Plataforma pro-seleccions esportives Catalanes, dirigents d'UNC, i gent de diferents associacions i casals del nostre país. Hi havia, també, i ocupaven un espai central dels actes de commemoració, antics combatents i militants del Front Nacional de Catalunya. I molts patriotes de diferent condició que s'havien sumat a l'homenatge.

L'historiador Oriol Junqueras ha dissertat, magníficament, al voltant del que va representar el Corpus de Sang, el context nacional i europeu, els fets polítics i militars que desencadenen la revolta catalana, el que succeí a continuació, etc. Menció especial mereix la descripció de l'entrada a Catalunya dels exèrcits hispànics, fins que arriben a assetjar la ciutat de Barcelona. Un setge que es planteja amb una desproporció de tropes brutals, i no només numèrica, sinó també perquè els exèrcits reials eren professionals, mentre la defensa de Barcelona quedava en mans dels mateixos ciutadans. La narració de la batalla de Montjuïc (a la foto), heroïca victòria catalana en una increïble inferioritat, ha encongit el cor de tots els assistents, que escoltaven en un silenci emocionat el seu desenvolupament, i la terrible contraofensiva catalana, quan, havent massacrat el gruix dels exèrcits del rei, es llencen sobre la desbandada reialista, en una orgia bèl·lica sanguinària (els soldats catalans, la gent convertida en defensors de la terra, mataven els ocupants en retirada i els hi tallaven les orelles per enclavar-les en les seves espases). Oriol Junqueras no només és un historiador brillant, un pou de coneixement inesgotable, sinó que a més a més té el do d'explicar les coses i captivar l'auditori, que assisteix -hem assistit- embadalits a les seves explicacions.

A continuació ha intervingut el president de Catalunya 1640, que ha explicat els objectius que inspiren l'associació, i ha fet una crida a la unitat de tots els patriotes en la defensa de Catalunya. El discurs del president de Catalunya 1640 ha maldat perquè tots seguíssim l'exemple dels patriotes del Front Nacional de Catalunya, que en una època de desfeta per a Catalunya, com la victòria dels exèrcits feixistes, i mentre el millor de la societat catalana emprenia el duríssim camí de l'exili, van considerar que no s'havia perdut la guerra, sinó una batalla. I van convertir la unitat d'acció en el seu leiv-motiv, implicant-se directament en el combat, a Europa i a Catalunya, contra el feixisme. L'heroïsme dels seus militants, el suport als exèrcits aliats, les xarxes d'evasió de fugitius del nacisme (des d'aviadors aliats a tota mena de perseguits), els ha fet mereixedors de tota mena de condecoracions de tots els governs aliats: EEUU, Anglaterra, França, Polònia, etc. Justament el testimoni de la seva voluntat de front nacional, unitària, i el coratge que sempre va caracteritzar la seva activitat, han estat els motius pels quals se'ls hi ha atorgat la primera medalla "Pau Claris" que atorga Catalunya 1640, a la trajectòria de persones físiques o jurídiques en defensa dels drets i les llibertats de la Nació Catalana.

Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el seu darrer secretari general. Entre la fundació, l'any 1939, quan encara no tenia ni nom, a partir dels diferents nuclis de patriotes a l'exili, i el ser l'últim secretari general, als anys 80, una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge, de valor... que és un autèntic exemple per a tots nosaltres.

Gràcies a Catalunya 1640 per haver-nos permès gaudir d'una cel·lebració patriòtica unitària, de la que tots n'hem sortit amb les piles carregades, i que ens ha permès somiar en un futur millor de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia, i que ha enaltit el testimoni i el record dels patriotes, que en condicions duríssimes, duríssimes, no van defallir i van continuar, amb tots els mitjans, lluitant per una terra lliure.

Visca la terra, mori el mal govern!

Corpus de Sang

Demà és Corpus. La festivitat de Corpus Christi, en que els catòlics enaltim l'Eucaristia, el sagrament que fa present el cos de Crist. És una cel·lebració que arrenca a l'Edat Mitjana i arriba fins als nostres dies amb singular explosió de fe i de colors en molts indrets. Atès que era tradicional exposar el "Cos de Crist" en processó, els carrers es guarnien. A casa nostra encara es conserva la tradició a molts llocs, entre els que destaca Sitges. A Barcelona és un dels dies més bonics per passejar pel centre de la ciutat, ja que a les fonts de nombrosos patis es fa ballar l'ou, "l'ou com balla", un espectacle magnífic, amb tots els patis guarnits de flors i l'ou ballant sobre el raig de la font. Molt recomanable el Claustre de la Catedral i l'Ardiaca.

Tanmateix, per als catalans, demà també commemorem el Corpus de Sang, una data que ha quedat segellada en la nostra memòria a través del nostre himne nacional, Els Segadors. Els fets que s'iniciaren el dia de Corpus de 1640 desencadenaren una revolta popular i nacional, que portà a la proclamació de la República Catalana i a la coneguda com a Guerra dels Segadors. Fou, sens dubte, en llenguatge dels nostres dies, una opció sobiranista: entre el rei i la terra, la lleialtat a la terra.

Les coses, traïcions incloses dels nostres aliats, no acabaren bé. I el tractat dels Pirineus entre França i España posà fi a la nostra resistència i al nostre intent d'emancipació de la corona castellana. I implicà la pèrdua de la Catalunya Nord. El nostre himne nacional recorda aquells fets i la nostra lluita. I encara és més descriptiva la versió antiga,

Catalunya,comtat gran

qui t'ha vist tan rica i plena

Ara el Rei Nostre Senyor

declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!

bon cop de falç

defensors de la terra!

Bon cop de falç! (...)

Demà, Corpus Christi, l'associació Catalunya 1640 recupera la commemoració del Corpus de Sang, amb un homenatge a Pau Claris i tots els patriotes que donaren la seva vida en defensa de la terra.

Visca la terra, mori el mal govern!

Música catalana: 3 bones notícies!

Aquests dies m'he comprat, escoltat i gaudit tres CD de músics catalans. Qui diu que la nostra música està en crisi? No us els creiu. Si em voleu creure a mi, disfruteu d’aquestes tres creacions, tan diferentes entre elles, però amb moltíssima qualitat.

La sorpresa: Mazoni, amb el CD "Esgarrapada". Una realitat que promet. Base rítmica constant, sobre la que construeix cançons amb una profunda emprenta personal, que beu -a mi em semblen clares les influències- de Quimi Portet i, més de lluny, Pau Riba. Et quedes enganxat a les primeres cançons, reconeixes les influències, però emergeix un talent evident i molt personal. Jo diria que el talent i la seva qualitat encara estan per explotar, i per tant anirà a més. Però en relació a Quimi Portet, p.ex. sap acabar millor els temes. Valoro molt en Portet, i la seva qualitat, però escoltant els seus discos sempre em sembla que falta alguna cosa, aquell punt de genialitat, d'aportació, que faci que t'hi enganxis. Mazoni (Jaume Pla) crec que el té. Encara pot estar buscant el seu propi llenguatge musical, pero sentint el CD s'hi aprecia l’originalitat i el talent. Cançons com Gised, o No tinc temps són magnífiques. Com deia al principi, construeix els seus temes sobre una base rítimica constant, de vegades obsessiva (aquí potser Carles Santos hi podria dir alguna cosa), i per sobre d'aquesta base, original, unes lletres treballades i una veu personal. Tot i les influències, crec que renova el nostre panorama musical des de la qualitat, amb energia i originalitat. Si això fós una web d'apostes, apostaria per ell i per la seva música. Esclatarà. No és el típic pavo amb guitarra i amb missatge profund que "ve de lluny" i sona ranci.

La segona recomanació és el darrer disc de Els Pets, "Com anar al cel i tornar". El cert és que des que van sortir els Pets, amb el seu primer disc, no me n'havia tornat a comprar cap altre. Sempre m'ha semblat que la seva proposta musical havia quedat excessivament adolescintada. Però aquest disc, que em vaig comprar, ho reconec, perquè en Puig en va parlar molt i molt bé al programa d'en Bassas, realment és bo. Al contrari que Mazoni, no crec que Els Pets, per més que ens ho poguem passar bé als seus concerts, estiguin en condicions de fer gaires aportacions al panorama musical català. Però aquest CD és un punt d’inflexió en la seva carrera. Tal vegada una vegada d’acomiadar-se amb un disc ple de sentiments, amb uns arrenjaments i reinterpretació dels esquemes musicals tradicionals dels Pets que em resulta atractiu. Entenc la valoració d’en Puig. És un molt bon disc. Un disc que fa de molt bon sentir. Un disc d’aquests que et permet entrar al cotxe i fer quilòmetres. Té aquesta personalitat de la terra que és el millor dels Pets. Els sentia des del sofà de casa, però em venien al cap les costes del Garraf, la carretera de Tarragona vorejant la costa, el Priorat, el Coll de la Teixeta, les vinyes i els pobles, la seva gent. Això que tant m’agrada del meu país forma part de la música dels Pets, potser sense que ells ho sàpiguin. Un disc, a més, que parla de la gent. Proveu-ho.

I el tercer comentari no pot ser una recomanació, no m’atreveixo. Miquel Gil ha tornat a treure un disc: Eixos. Miquel Gil i la seva música són un luxe. La seva veu desgarrada, aquests poemes fets música. Quan Miquel Gil tria un poema l’eleva a la categoria d’obra d’art, li treu tota l’emoció que porta entre els seus versos. La seva veu l’estripa, el rebrega fins al fons del cor, com si ens arraconés contra la paret del que podem entendre llegint i ens colpegés. I els versos confessen, més enllà fins i tot, n’estic segur, del que amaguen, i es converteixen en pura lírica, d'una intensitat commovedora. La producció sempre és acuradíssima, excepcional i molt racial. Aquest cop s’hi poden trobar una mena d’aires jazzístics, lents, suaus, perfectament encaixats en l’etnicitat i profunditat sonora de la seva música. La veu de Miquel Gil es regira a cada vers, a totes les cançons, i ens fa pensar en aquestes nits delicades com a flors d’ametller. Nits de silenci i lluna. Música i nits per encongir-te l’ànima amb tanta bellesa, com a “Fil de vint”, poema de l’alcoià Manel Rodríguez Castelló:

"Agulleta i fil de vint
els àngels quan ve la nit,
un llençol de lluna plena
i randes blanques de seda."