divendres, de novembre 24, 2006

Desconsol

Els pitjors presagis s'han fet realitat. L'amenaça de reedició del tripartit, si sumava, s'ha fet, dissortadament, realitat. Però la nostra dissortada sort no s'acaba aquí ja que Convergència i Unió, la força nacionalista clarament guanyadora de les eleccions a tot el Principat de Catalunya també va optar, com a primera preferència, per formar govern amb els socialistes espanyols.

Des del patriotisme no podem fer altra cosa que lamentar una situació on les dues úniques forces que es proclamen nacionalistes, o sobiranistes, o independentistes, enlloc de buscar els múltiples comuns, i bastir un projecte d'ambició nacional, s'han dedicat a buscar l'aliança per repartir-se el govern amb el socialisme espanyol. Aquesta situació provoca autèntica vergonya nacional.

El nou tripartit, rebatejat amb el nom d'entesa no és cap altra cosa que un mínim comú denominador basat en conceptes com les políques de progrés o la cohesió social. Poc bagatge de projecte per a un govern que ha sumit el nacionalisme en un profund desconcert i desànim. Un projecte de govern que es caracteritza, segons paraules del que serà president, Sr. José Montilla, en la prioritat social davant les desfassades reivindicacions identitàries, que es donen per tancades. Un govern, per tant, mancat de tremp nacional.

No es pot menysprear en cap cas les polítiques nacionals que ERC pugui impulsar des del govern. Hi ha molta feina a fer, i de ben segur que amb les persones adequades es pot fer molta feina, feina molt necessària i que encara està per fer. Això ningú ho dubta i ha de quedar al marge de qualsevol discussió. Com diuen els versos d'en Lluís Llach a Viatge a Itaca

"bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell..."


Però els fets punyents són que aquest govern, com a govern, no ofereix cap perspectiva ni objectiu nacional. Cap altra cosa que l'anar fent des d'on es pugui fer. I amb unes justificacions ideològicament tan febles que encongeixen l'ànim.

Com es pot parlar d'objectiu de cohesió social? Algú pot veure, algú percep que en aquests anys passats hi hagi hagut un problema de cohesió social???

Si d'alguna cosa s'ha acusat CiU és de tebior nacionalista, acusació davant la qual CiU sempre ha exhibit la necessitat de cohesió social. Aquesta cohesió mai ha estat en perill i mai hauria d'haver justificat, ni ara servit, d'excusa per a polítiques porugues ni per rendir-se al xantatge dels descohesionadors. Potser es formen els governs tripartits en escenaris de conflicte social, de greu "descohesió"? En cap cas. Els governs de CiU finalitzen sense cap problema de cohesió social, no és per tant la variable a eliminar. Ningú pot negar, d'altra banda, la contribució del PSOE-PSC a aquesta cohesió i la participació en importants polítiques nacionals, com p.ex. en l'àmbit educatiu. Pero tampoc ningú pot ignorar que aquest partit ha fet de la subvenció de les més tronades folcloritats i de l'enervació dels referents atàvics etnicistes dels ciutadans de Catalunya no nascuts aquí, una permanent amenaça contra la unitat cívica i política de Catalunya. Qui ha encés el foc ara rep el premi del bomber coratjós. Si no hi havia conflicte social en els governs de CiU, no es pot esgrimir aquest argument per per anar enlloc. Excepte que sobre la nostra societat pesi una amenaça de provocar-la per part d'algun o alguns partits.

Els socialistes han controlat els municipis més grans de Catalunya, la diputació més poderosa, els mitjans de comunicació de més abast popular... i aquest control que s'ha exercit amb un discret i mesurat xantatge etnicista i populista ara resulta un argument per justificar les pors per exclouere possibles majories alternatives, nacionals, de govern.

El nou tripartit neix, a més, enmig d'un corprenedor silenci i desànim entre les files nacionalistes, sobiranistes o independentistes -m'és igual el nom-. Mai com fins ara les decisions d'una elit partidista han xocat amb tantes consciències de militants per la llibertat de Catalunya. La distància entre la unanimitat partidista i l'opinió dels batejats com a "sense nom" per Salvador Cardús s'ha eixamplat fins a la desesperació. Només els propis artífex d'aquest pacte l'han defensat en l'opinió publicada, a banda d'aquests actors en primera persona, la resta d'opinadors, des de profundes conviccions sobiranistes, s'ha mostrat perplexa, deprimida, desorientada i/o desanimada. Tot i que des del punt de vista de partit ERC pugui exhibir unanimitat, mai com fins ara s'havia posat de manifest aquesta amarga dissidència independentista i nacionalista davant tot el que està passant.

El forat polític és gran, ja que Convergència i Unió també va apostar en primera instància per pactar amb els socialistes espanyols, menyspreant un possible pacte nacional.

Catalunya no es mereix aquesta situació. I aquest estat de coses no es correspon amb cap projecte nacional. Més aviat és fruit de la simple argumentació partidista i dels vols gallinacis dels actuals referents polítics nacionals. Sens dubte tenim el que sembrem, però crec que Catalunya no es mereix els anys que portem de pactes amb les forces polítiques espanyoles simplement per assegurar quotes de poder als partits, mentre el país se submergeix en la confusió i el desencoratjament. Els governs de CiU amb el PP, els governs d'ERC amb el PSOE-PSC, el frau de l'estatut, les ocultacions de pactes electorals... l'únic que han dut al nostre poble és foscor i desànim.

Ara calia un govern amb ambiciosos objectius nacionals. I no el tenim. I no sembla que el poguem tenir en aquest lamentable estat de les coses. Tenim un govern fet des de ressentiment, a la contra i entre perdedors, vestit amb ropatges d'ideologia progressista desfassada, i que torna a posar en mans del socialisme espanyol els més importants ressorts de l'escàs poder del govern autònom de Catalunya. Un poder que resta en mans, a més, dels principals agents de la involució autonòmica (LOAPA), de les pitjors pràctiques polítiques per a la conquesta del poder (Banca Catalana) i de les més tristes actuacions per minvar els fonaments de la nostra autonomia política, simbologia, etc. La reivindicació d'ERC de quotes de poder estratègiques nacionalment és important, i pot donar fruits, però els ressorts del poder estaran, com ha patit en carn pròpia, en mans del president de la Generalitat.

I tenim també, com a primera força de l'oposició que aspira a "pal de paller" del nacionalisme, una coalició, CiU, que es desviu per pactar amb el govern espanyol i el carrer Nicaragua.

Pensar en termes de futur és igualment desencoratjador. Aspira realment ERC a convertir-se en l'esquerra nacional i substituir els socialistes? Aquest argument és una quimera, no hi ha ni el més mínim indici ni evidència que l'estratègia d'aliances del tripartit hagi provocat el més mínim moviment en aquest sentit. I d'altra banda, què es pretén que passi amb CiU? Si davant un escenari de clara victòria electoral de la coalició nacionalista, es reedita de manera fulminant el tripartit... no és això empènyer CiU cap a aliances que són fatals per al país? Quines alternatives li queden a CiU. Més aviat sembla que es vulgui configurar un escenari de fatalitat aritmètica parlamentària, on només sigui possible formar govern al bloc tripartit, tal i com ja passa a l'ajuntament de BCN. Quins rèdits ha tret ERC d'aquesta política? A la ciutat de Barcelona ERC ha perdut, respecte les eleccions autonòmiques del 2003, el 47% dels vots.

Hom no pot deixar de deprimir-se pensant en els temps polítics que vivim i el desànim que s'estén i es percep entre els nostres compatriotes.

Avui he estat a un acte a l'Escola Industrial, i els meus ulls s'humitejaven pensant en la força i l'empenta de la Mancomunitat, un ni-govern sense res al darrere -només la coordinació de les diputacions- que va ser capaç d'aixecar el país, de modernitzar-lo, de ser un referent en les arts, la indústria, l'arquitectura, l'economia... des d'una profunda reivindicació de l identitat catalana i amb quatre canyes, però aplegant el més important talent que tenia el país aleshores: Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Pompeu Fabra i molts altres. Encara vivim ara de la feina que fa cent anys es va impulsar des de la Mancomunitat, aquells autèntics líders polítics, culturals, econòmics, etc.

Qui recordarà el govern que ara se'ns ofereix d'aquí cent anys? On està el projecte revitalitzador i modernitzador des del més profund de la nostra identitat? Quina cara posarem quan hàgim de retre comptes davant la història i ens interrogui sobre els nostres governants i un president de la Generalitat que s'amaga en silencis sense anhel i en la buidor de l'absència... un president i un govern al servei de burocràcies partidistes -amb honroses excepcions que confirmen la regla-. Un president investit per una majoria unida únicament per un eix traçat artificialment sobre el panorama polític català per dividir el país entre esquerres i dretes, per atorgar el govern a l'esquerrenositat més buida, casposa i retrògrada. Un president que es presenta davant el seu poble com un buròcrata treballador a qui la fortuna ha ungit per oficiar un funeral.

No hi ha en aquesta anàlisi cap mena de qüestionament del Sr. Montilla pel seu origen. El nacionalisme i l'independentisme estan plens de militants fills de persones d'origen no català. I això no ha estat mai cap problema ni s'ha exhibit com un mèrit per atemorir els adversaris. La integració es produeix amb naturalitat amb la simple voluntat d'integrar-se al país que ens ha acollit o que ha acollit els nostres pares.

Com a patriota, com a patriotes, no podem fer altra cosa que menysprear aquest estat de les coses, i invocar els valors més profunds de la nostra catalanitat per continuar reivindicant un govern català ambiciós, que aplegui les més diverses formes de patriotisme i de talent i que faci de la defensa de la catalanitat i la modernitzacio i el progrés del país l'eix de la seva actuació. Un govern nacionalista, patriòtic, radicalment eficaç, que no tingui altres fronteres que la llibertat ni altres mitjans que la modernització i el progrés en tots els ordres. Un govern hereu d'una història gloriosa en defensa dels nostres drets i de les nostres llibertats, de la catalanitat i d'una ambició silenciosa i extraordinària per ser un país prósper, culte, emprenedor i socialment just. Un govern que honori tots els valors i principis pels que portem tants anys lluitant, fidel a la terra, orgullós del seu poble.

Vull acabar aquest post amb un dels magnífics poemes de Màrius Torres, versos de consol i refugi davant aquests governs que enfosqueixen els nostres més bells somnis i desdibuixen el camí que traçàvem.

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, mes prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
(5 de març, 1939)

diumenge, de novembre 05, 2006

DIGNITAT!

Les eleccions de l'1 de novembre no van donar directament a cap partit la possibilitat de formar govern. La falta de majories suficients fa que tot quedi, un cop més, en mans dels diferents partits i a l'albir dels seus possibles pactes i combinacions.

A diferència del 2003, tres pactes s'han mostrat possibles: la sociovergència (CiU i PSOE-PSC), el tripartit (PSOE-PSC, ERC i ICV-EUA) i el pacte nacional i per la dignitat (CiU + ERC).

No cal dir quina és la meva preferència, el pacte nacional i per la dignitat. Dissortadament els que haurien d'haver estat protagonistes d'aquest pacte històric s'han vinclat, d'entrada, per intentar pactar amb el PSOE-PSC. Em sembla una falta de dignitat inconcebible en dos partits que es proclamen nacionalistes, i un d'ells independentista. No vull ni entrar a considerar les motivacions, patètiques, d'uns i altres per perdre el cul d'aquesta manera per pactar amb els socialistes, d'humiliar-se d'aquesta manera. És lamentable i deixa al descobert les nostres vergonyes, la nostra falta de dignitat nacional. Escric això només a partir de les declaracions que s'estan produïnt. També tinc la sensació que una cosa és el que s'està transmetent, el que sabem a través dels media, que pot ser comèdia, i una altra la negociació profunda que hi pugui haver. Però el fet que cap dels dos partits nacionals hagi sortit defensant en primera instància un pacte nacional els deixa tots dos en una posició lamentable.

No sé què acabarà passant. Fins i tot és possible que finalment s'acabi produïnt, per eliminació de les primeres opcions, aquest pacte nacional. Però m'entristeix profundament que això no hagi estat la gran opció i des del primer moment ni per a CiU ni per a ERC, i em desanima molt.

Crec que un pacte nacional és de les poques coses que en aquests moments pot fer remoure les aigües estancades i grises del nostre panorama polític. Per a mi seria un pacte que retornaria la il·lusió, l'empenta i les ganes de fer coses a la majoria dels ciutadans d'aquest país. Hi ha moltes coses a fer i la millor manera de fer-les és amb un pacte d'aquesta naturalesa. Segons les últimes infos, CiU hauria ofert a ERC un pacte amb repartiment d'iguals conselleries per a tots dos partits, i la conselleria en cap. Em sembla una oferta generosa, molt generosa, i que en el moment de fer aquest post em fa mantenir una espurna d'esperança.

Els socialistes també podrien sortir beneficiats d'aquest pacte. Han estat el partit que ha patit una major davallada de tots, i se li han obert ferides importants en el seu electorat, s'han trencat les costures que aguantaven el seu espai ideològic i electoral. Amb un pacte nacional, ni es farien l'harakiri polític que representa la sociovergència ni apunyalarien el seu líder, ZP, amb un pacte tripartit que implicaria amb molta seguretat la derrota del socialisme espanyol les properes generals. Un partit com el PSOE-PSC no pot governar desenvolupant polítiques nacionals coherents, com les que reclament CiU i ERC, no és el seu espai, no és la seva política. I a les proves del resultat electoral em remeto.

Un pacte nacional permetria desplegar en condicions de fortalesa el nou estatut, i desenvolupar polítiques avançades a nivell nacional. El nostre país necessita il·lusió i coratge, unitat i empenta. No podem perdre més temps, cal posar al dia el país a tots els nivells. I cal fer-ho no en clau partidista, sinó de país, amb un sentit profund de país, sabent que tot el que fem ho fem per lliurar un país més pròsper, més avançat i, sobretot, més lliure a les futures generacions. Només els partits que el seu únic objectiu és Catalunya poden liderar aquest procés. Un procés a la força ple d'obstacles, però que requereix d'un gran sentit nacional, de gent amb principis, de valors i de capacitat de sacrifici. Jo estic disposat al que sigui perquè així sigui, a fer tota la pinya que calgui.

Qualsevol alternativa seria d'una profunda indignitat. Pel que fa a mi, alternatives nacionalment menyspreables amb resultats previsibles.

Visca la terra, mori el mal govern!

dimecres, de novembre 01, 2006

... i ser humils


Feliços els humils, perquè d'ells serà la terra...


Ha acabat la campanya electoral i la jornada de reflexió. De vegades visualitzo clarament el xoc de realitats possibles que s'abraonen sobre nosaltres, pobres electors. De vegades penso que guanyi qui guanyi i voti qui voti no passarà res i tot continuarà igual, igual de bo i de penós, igual d'intrascendent, igual d'igual. Però de vegades també penso que no sempre és així, i que algun cop, i sense previ avís, una votació pot girar el destí d'un país, d'un continent, d'un planeta.

Aquest dimecres hi ha unes eleccions al parlament de Catalunya que, d'acord a la meva visió, poden ser molt importants per al nostre futur nacional, poden ser un pols inesperat entre la voluntat de ser i la voluntat d'anul·lar el ser. I això per a mi és totalment trascendent, i supera les dinàmiques partidistes i de govern. No tothom ho veu així, és clar, però aquesta és la meva anàlisi.

Potser tot seguirà igual i cap mal auguri ni cap benaurança faran fila en aquest temps. Però m'hi ha fet pensar molt, en la trascendència dels moments que ens passen desapercebuts, la història d'Al Gore. Vist en la perspectiva dels anys i de tot el que ha passat des que va perdre sense perdre-les les eleccions a president dels USA, aquelles eleccions van ser trascendents, fatídicament trascendents, per al futur del planeta. Tant pel que el seu contrincant tramposament guanyador ha fet que probablement Gore no hagués fet, com, sobretot, pel que s'ha deixat de fer, per les sensibilitats perdudes en les diferents polítiques. I és que no podem saber què podran fer els nostres polítics, però sí podem anticipar quina sensibilitat tindran pels diferents assumptes, respecte les nostres idees.

El discurs de Gore al voltant del canvi climàtic i dels mitjans de comunicació és providencial. Ha esdevingut un autèntic profeta que fa que els humans hàgim de maleir cada dia la trampa que el va impedir ser president. No sabem què hauria passat, però no crec que hagués fet el que Bush ha fet ni que s'hagués despreocupat de la quantitat de coses que ara se'ns presenten davant nostre com una amenaça llargament ignorada. No tinc ni idea, ni m'importen, les polítiques concretes que proposaven aquests dos candidats en aquelles eleccions, però sí es podia veure quines sensibilitats hi havia al darrere de cadascun d'ells.

Per això menyspreo la frivolitat, el menyspreu dels principis i la lògica del concret. Al planeta ens resulta irrellevant una promesa de reducció d'uns determinats punts impositius, o de qualsevol altra política concreta, però ens era trascendent un líder mundial amb la consciència mediambiental i geoestratègica que exhibeix Gore.

I això és aplicable també a qualsevol escala. M'és igual tot això que es cou darrere la política del concret que ignora les sensibilitats i els principis. El país, el nostre futur nacional, no ens el juguem en una mesura més o menys, en un determinat acord o desacord. El nostre futur està en la sensibilitat amb què siguem capaços de governar-nos. Segons quina sigui, així serem, així anirem.

Però avui, jornada de reflexió, he volgut pensar al voltant de les paraules que fem servir i de la intransigència amb què podem plantejar les coses. Això m'ha dut a pensar en les benaurances del Nou Testament... i en el valor de la humiltat, del qual sovint n'estem prou mancats.

"Feliços els humils..." quin gran goig de Déu aquesta afirmació del nostre Senyor, del Redemptor, quina lliçó de veres per a tots nosaltres. Ser humils, fugir de la pressumpció, d'allò que afirmem i pot no ser... Ser humils, penso, sense ser frívol. Quin dificil equilibri.

El nacionalisme català necessita grans dosis d'humiltat, no respecte els qui ignoren, menyspreen o combaten la nostra realitat nacional, sinó entre els qui la defensem. Només així podrem sentir nostra la nostra terra. Humiltat per reconèixer i valorar l'altre, per no menysprear, per construir tot allò que creiem i que volem. Estendre mans, obrir camins, edificar un futur en llibertat i prosperitat.

Faig un acte de contricció sincer, i amb independència del que les eleccions deparin i dels governs que sorgeixin, vull treballar per minvar les diferències que hi ha entre tots els qui estimem tant aquesta terra que volem lliure, que de vegades la passió ens ofusca o ens enerva...

Ser humils per ser millors.