Mentre avança aquest matí xafogós de diumenge i abans de cridar el taxi que em porti a l’aeroport, encara tinc temps de fer un post, més que res per escriure alguna cosa, perquè no en tinc massa ganes, aquests dies.
Un bon amic em comentava divendres, mentre sopàvem al Palau de Mar, en mig del parc temàtic de Barcelona, que després de la derrota d’en Carretero i les tesis renovadores al congrés d’ERC, ens hem quedat amb una certa depressió, com aquella que va seguir a la ciutat als Jocs Olímpics i la gent que havia treballat al COOB.
Bé, potser és una exageració, però sí és cert que la victòria de les tesis continuïstes i col·laboracionistes ha estat un cop dur. I ho és perquè som molts els que compartim el diagnòstic que les coses no és que no vagin bé, al nostre país, sinó que van molt malament. La renovació d’ERC que proposava en Carretero i la gent de Reagrupament era una oportunitat claríssima de redreçar la situació, com a mínim d’intentar-ho. Com aquell que està sent arrossegat per la força d’un riu i intenta desesperadament agafar-se a la corda que miraculosament algú li tira des de la vora. I a sobre van els mateixos que s’estan ofegant i enlloc de fer un esforç per agafar-la, encara t’estiren la cama cap al fons del riu.
El nostre futur no depèn d’ERC, però ERC sí que hi tenia molt a dir. Ara ja hi té a dir ben poca cosa.
Mentres tant les aigües cada cop són més fortes i les roques amb les que ensopeguem cada cop fan més mal. Així estem.
Però a més a més hom té la sensació que el nostre país s’ha begut absolutament l’enteniment. Qui hi ha una mena de pandèmia que ha estès una febrada de tonteria que no presagia res de bo.
Aquest cap de setmana les CUP analitzen si es presenten a les properes eleccions del Principat. No hi tinc una opinió clarament formada, en relació a aquest tema. En Josep Sort ho té molt clar. Jo en canvi, matiso que moviments com les CUP, sense referent nacional clar quedaran en testimonialisme local. No habilitaran cap opció estratègica d’ampli espectre. I de vegades cal jugar-se-la.
Hi ha, en relació a les CUP, una cosa que em preocupa bastant més que la decisió d’aquest cap de setmana, i és tot aquest poti poti ideològic de la radicalitat més extrema, absolutament “extraterrestre” en relació al que és la nostra societat. És aquí cap a on ens volen estirar?
Per exemple, aquests joves tan simpàtics de la CAJEI, Maulets i Endavant, que formen part de les CUP,, han fet uns cartells per a reivindicar que “alliberem les nostres sexualitats”. Brutal. I fan una crida abrandada perquè “destruïm l’hetereopatriarcat”. Realment impressionant. Són conceptes que em superen. Quan vaig veure el cartell per primera vegada, abans d’entrar al metro, quasi em passo de parada pensant en l’abast d’aquesta destrucció que proclamen i reivindiquen.
No ho sé, mig adormit com estava m’imaginava que ens fotien a tots i als nostres fills els primers i separats dels pares, en una mena de camps de reeducació polpotians, però en versió “rosa”, dirigits per un exèrcit de Carmens de Mairena i Venenos. Esgarrifós. Destruïm l’heteropartriarcat! Però per a fer què????
Hi ha certes coses que em posen els pèls de punta i contribueixen a aquest ensopiment transitori que pateixo.
Després, està clar, hi ha el tema del futbol. Uf! La d’avui si guanyen els espanyols pot ser sonada. És el triomf del nacionalisme banal, cada cop més nacionalisme –espanyol- i menys banal. Està clar que ho superarem –també espero que els alemanys guanyin- però tot això ens fa mal.
O, també, la purga d’en Bassas. L’havia deixat d’escoltar, o només ho feia intermitentment. Però això no treu que sigui una purga escandalosa, en una estratègia perfectament calculada de liquidació de la “crosta nacionalista”. Una estratègia que sens dubte portarà que algun dels grans comissaris o comissàries dels sociates se’n faci càrrec, als efectes de reconduir el programa de cara a fer més còmode encara per al règim del tripartit, la seva autorenovació, a l’estil cubà, de perpetuació en el poder. És clar que amb els brillants comissaris que tenen el més probable és que Catalunya Radio acabi com la COM, que no l’escolten ni els mateixos de la secta. I llavors s’hauria aconseguit l’altre efecte volgut de nacionalització espanyola, atorgant a la SER el lideratge radiofònic en aquesta “laboriosa región española”.
Bé. Aquest és el panorama que deixo uns quants dies enrere. Amb en Puigcercós fent de catifa d’ós al Polònia, amb els braços estirats i la boca oberta perquè en Montilla hi pugui repenjar els peus. Amb un país sumit en la desorientació i que abraça les causes més alienígenes que ens poguem imaginar. I que fa veure que sura, mentre el corrent se'ns emporta riu avall sense que ningú sembli adonar-se’n… del que ens espera.
Un bon amic em comentava divendres, mentre sopàvem al Palau de Mar, en mig del parc temàtic de Barcelona, que després de la derrota d’en Carretero i les tesis renovadores al congrés d’ERC, ens hem quedat amb una certa depressió, com aquella que va seguir a la ciutat als Jocs Olímpics i la gent que havia treballat al COOB.
Bé, potser és una exageració, però sí és cert que la victòria de les tesis continuïstes i col·laboracionistes ha estat un cop dur. I ho és perquè som molts els que compartim el diagnòstic que les coses no és que no vagin bé, al nostre país, sinó que van molt malament. La renovació d’ERC que proposava en Carretero i la gent de Reagrupament era una oportunitat claríssima de redreçar la situació, com a mínim d’intentar-ho. Com aquell que està sent arrossegat per la força d’un riu i intenta desesperadament agafar-se a la corda que miraculosament algú li tira des de la vora. I a sobre van els mateixos que s’estan ofegant i enlloc de fer un esforç per agafar-la, encara t’estiren la cama cap al fons del riu.
El nostre futur no depèn d’ERC, però ERC sí que hi tenia molt a dir. Ara ja hi té a dir ben poca cosa.
Mentres tant les aigües cada cop són més fortes i les roques amb les que ensopeguem cada cop fan més mal. Així estem.
Però a més a més hom té la sensació que el nostre país s’ha begut absolutament l’enteniment. Qui hi ha una mena de pandèmia que ha estès una febrada de tonteria que no presagia res de bo.
Aquest cap de setmana les CUP analitzen si es presenten a les properes eleccions del Principat. No hi tinc una opinió clarament formada, en relació a aquest tema. En Josep Sort ho té molt clar. Jo en canvi, matiso que moviments com les CUP, sense referent nacional clar quedaran en testimonialisme local. No habilitaran cap opció estratègica d’ampli espectre. I de vegades cal jugar-se-la.
Hi ha, en relació a les CUP, una cosa que em preocupa bastant més que la decisió d’aquest cap de setmana, i és tot aquest poti poti ideològic de la radicalitat més extrema, absolutament “extraterrestre” en relació al que és la nostra societat. És aquí cap a on ens volen estirar?
Per exemple, aquests joves tan simpàtics de la CAJEI, Maulets i Endavant, que formen part de les CUP,, han fet uns cartells per a reivindicar que “alliberem les nostres sexualitats”. Brutal. I fan una crida abrandada perquè “destruïm l’hetereopatriarcat”. Realment impressionant. Són conceptes que em superen. Quan vaig veure el cartell per primera vegada, abans d’entrar al metro, quasi em passo de parada pensant en l’abast d’aquesta destrucció que proclamen i reivindiquen.
No ho sé, mig adormit com estava m’imaginava que ens fotien a tots i als nostres fills els primers i separats dels pares, en una mena de camps de reeducació polpotians, però en versió “rosa”, dirigits per un exèrcit de Carmens de Mairena i Venenos. Esgarrifós. Destruïm l’heteropartriarcat! Però per a fer què????
Hi ha certes coses que em posen els pèls de punta i contribueixen a aquest ensopiment transitori que pateixo.
Després, està clar, hi ha el tema del futbol. Uf! La d’avui si guanyen els espanyols pot ser sonada. És el triomf del nacionalisme banal, cada cop més nacionalisme –espanyol- i menys banal. Està clar que ho superarem –també espero que els alemanys guanyin- però tot això ens fa mal.
O, també, la purga d’en Bassas. L’havia deixat d’escoltar, o només ho feia intermitentment. Però això no treu que sigui una purga escandalosa, en una estratègia perfectament calculada de liquidació de la “crosta nacionalista”. Una estratègia que sens dubte portarà que algun dels grans comissaris o comissàries dels sociates se’n faci càrrec, als efectes de reconduir el programa de cara a fer més còmode encara per al règim del tripartit, la seva autorenovació, a l’estil cubà, de perpetuació en el poder. És clar que amb els brillants comissaris que tenen el més probable és que Catalunya Radio acabi com la COM, que no l’escolten ni els mateixos de la secta. I llavors s’hauria aconseguit l’altre efecte volgut de nacionalització espanyola, atorgant a la SER el lideratge radiofònic en aquesta “laboriosa región española”.
Bé. Aquest és el panorama que deixo uns quants dies enrere. Amb en Puigcercós fent de catifa d’ós al Polònia, amb els braços estirats i la boca oberta perquè en Montilla hi pugui repenjar els peus. Amb un país sumit en la desorientació i que abraça les causes més alienígenes que ens poguem imaginar. I que fa veure que sura, mentre el corrent se'ns emporta riu avall sense que ningú sembli adonar-se’n… del que ens espera.
