Esquerra: el fracàs de l’estratègia dels nyus

El nyu és un antílop africà de singular aparença que protagonitza una de les més espectaculars migracions massives, de caràcter estacional, en la qual una multitud d’individus, seguint no sé sap quina mena d’instint, travessen la sabana i tots els accidents, rius, i perills (cocodrils i altres depredadors), a la recerca de pastures.

El secret de l’èxit dels nyus és el caràcter massiu de la seva migració, perquè malgrat la mort de moltíssims exemplars, el nombre dels supervivents és sempre tan nombrós que permet l’èxit demogràfic de la seva població; els exemplars que arriben a les pastures del Serengueti es calcula que són un 80% dels que van iniciar la migració, i un cop a les noves pastures es reprodueixen en condicions adequades per al creixement. Aquestes són les claus de l’estratègia dels nyus: protagonitzar migracions massives a la recerca de noves pastures, on es reprodueixen i compensen amb escreix les baixes que provoca la mateixa migració.

D’alguna manera Esquerra està seguint, des del 2003, l’estratègia dels nyus. Els excel·lents resultats del 2003 (als quals vaig contribuir amb la modèstia del meu vot) van portar ERC a la conclusió que ja eren molts, i que aquest ser molts els hi donava una fortalesa suficient per emprendre una migració massiva a la recerca de noves pastures. Així es van decidir a creuar la línia, el riu, que separa el catalanisme de l’espanyolisme, per anar a buscar les pastures de l’Espanya plural, on només hi resideixen dretes i esquerres. Com en el cas dels nyus, l’èxit d’aquesta insòlita migració massiva, en aquest cas política, residia en ser una multitud, i que aquesta multitud resistís les condicions de la travessa, romangués unida, de manera que l’arribada a les pastures del tripartit els permetria reproduir-se i créixer entre l’esquerra oficial, a l’ombra de l’Espanya plural.

Com en el cas dels nyus, s’assumia que aquesta travessa implicaria baixes, però aquestes serien menyspreables, assumibles, si atenem a les magnituds globals del total de desplaçats. Així, quan després de les eleccions al Parlament del 2006 Esquerra va perdre 130.000 vots encara es va valorar com una xifra raonable, ja que probablement els vots perduts s’havien de perdre, perquè corresponien a aquells individus menys preparats, amb menys decisió per a la travessa, més lents. De fet s’afavoria la selecció natural, ja que la indecisió a l’hora de creuar el riu podia fer espantar la multitud. En termes polítics, aquells que no participessin de la nova estratègia estaven equivocats de lloc, segur que no eren prou d’esquerres i no hi havia cap problema per assumir la seva pèrdua, ja que a les noves pastures del tripartit allò que realment és important és ser d’esquerres. La resta d’atributs són perfectament prescindibles, i com en les escenes bíbliques que reprodueixen els espantosos opuscles dels Testimonis de Jheovà, lleons, rinoceronts, herbívors i homínids, conviuen en una pau duradera. Així el tripartit permetria la convivència d’espanyolistes, independentistes, ecosocialistes, marxistes, etc. sota la pau bíblica, bucòlica i cohesionadora de les esquerres.

Aquesta és una de les claus de l’estratègia: acceptar la duresa de la migració, les baixes, i confiar en que el comportament de la massa per arribar a les pastures en nombre suficient per assegurar l’èxit de la reproducció i creixement, fase que després del 2006, encara era possible i es batejava com a “acumulació de forces". L’objectiu: pasturar al Serengueti del tripartit i l’Espanya plural, etapa que els permetria l’accés a altres multituds, fins ara inaccessibles; així es podria conviure amb altres espècies, eliminar barreres i comportar-se com una massa compacta, fins tenir aquest paper preponderant dels nyus en les migracions, el grup dominant.

Però un fenòmen imprevist ha fet entrar en crisi l’estratègia dels nyus: la nova migració, en aquest cas les eleccions municipals de diumenge, han implicat una nova i terrible sagnia de vots. Els que encara han aconseguit tornar a creuar cap a la plana del Serengueti ara sí que es miren nerviosament els uns als altres amb el convenciment que aquesta carniceria que implica cada pas pel riu (cada convocatòria electoral) no només no permet créixer, sinó que implica una reducció tan radical del grup que amenaça directament la seva supervivència. De manera que hi ha més por i nerviosisme per l’amenaça que implica una possible nova migració (p.ex. convocatòria d’eleccions generals), que possibilitats efectives de regenerar el grup a partir de les pastures del poder tripartit que s’ostenta.

El problema s’agreuja no només per les gravíssimes pèrdues, sinó perquè un cop a les noves pastures se n’han adonat que no hi havia altres herbívors amb qui compartir l’Espanya plural i créixer ilimitadament, sinó depredadors ferotges que els han acabat confinant, cada cop que els ha interessat, als extrems de la sabana, allà on l'herba és secai l’aigua escasseja.

Tanmateix, la veritable estrategia dels nyus no és la promoguda per Esquerra, que ha fracassat... La veritable estrategia dels nyus és la que han desplegat amb èxit els depredadors, els socialistes, que els van poder convéncer perquè inciessin la migració i sobre aquest fet políticament insòlit estan bastint la seva supervivencia, creixement i ocupació de totes les parceles de poder. Així, mentre ells s’enforteixen amb cada migració, els nyus, que s'hi llencen impulsivament i irreflexivament, són víctimes de la voracitat de l’estratègia socialista.

El problema per a Esquerra no és només que no els hi hagi funcioniat la seva estratègia dels nyus, que ha fracassat estrepitosament. El problema és que la veritable estratègia és la dels depredadors, la dels socialistes, que els han convençut que això del catalanisme és quelcom prou intrascendent com perquè pugui alimentar pactes, que allò que és rellevant, les pastures que realment són fresques i abundants, són les de les esquerres. I així Esquerra s’aboca irracionalment a les pastures del món organitzat en dretes i esquerres, menysprea el perill de l’espanyolisme, i a sobre ho fan convençuts que no els cal témer res, perquè al cap i a la fi, tampoc no van a fer política, sinó gestió.

Fets, no paraules, pensa el cocodril mentre els seus ulls i ulleretes amb prou feina emergeixen de l’aigua, però no es perden detall del pas dels nyus.

(Q. gràcies per la conversa i la imatge!!)

Tria Trias!! (remasterització de l'anterior post)

Tria Trias! per promoure un canvi necessari a la ciutat de Barcelona i per donar una empenta regeneracionista al catalanisme, que ens faci recuperar la il·lusió i la fe en el nostre país i le seves possibilitats!

- Perquè Trias pot guanyar, i guanyarà, si ens escoltem una mica més a nosaltres mateixos, als nostres sentiments, que a la nostra "estupendíssima" capacitat d'anàlisi i crítica de tot el que passa.

- Perquè després de 28 anys la ciutat necessita urgentment una renovació profunda de persones, d'idees, d'equips, de projectes.

- Perquè ens cal un nou alcalde i un nou equip per retornar la ciutat als ciutadans, que faci que els barcelonins siguem els autèntics protagonistes.

- Perquè hem d'evitar la degradació de la ciutat convertida en parc temàtic i turisme low cost, lloretització i ser el bar-restaurant-discoteca d'Europa

- Perquè necessitem que BCN recuperi el lideratge del país, vulgui exercir de Cap i Casal, i creixi amb el país, i no d'esquenes al país, si no menyspreant-lo i amagant els símbols de la catalanitat.

- Perquè necessitem algú que lideri la ciutat i es posi al davant de les seves necessitats, de les necessitats de l'economia, dels emprenedors, de la gent, d'infraestructures, de transport, de mobilitat, de sanitat... no algú que es dedica a ballar samba, que el mal espanta, i a muntar vacances pagades per als amiguetes.

- Perquè necessitem algú que sigui un referent moral per a la ciutat, algú proper als veïns, algú per fer front als problemes i no per amagar-se'n sistemàticament, que els ignori o que els negui fins que li peten a les mans. Algú que entengui la importància de les famílies i que faci de la solució de les seves angoixes, com la tria d'escola o la falta de places de llars d'infants, la seva principal preocupació i obsessió. No hi ha dret a que els pares estiguin passant els calvaris que passen per trobar una plaça de llar d'infants o d'escola per als seus fills.

- Perquè el catalanisme necessita una empenta que generi il·lusió, retorni l'optimisme i la fe en el nostre poble, en la nostra gent, i en la victòria. Perquè es demostraria que les coses es poden canviar.

-Perquè cal un sotrac que faci reflexionar ERC i els seus dirigents, perquè no pot ser que no se n'adonin del que està passant i del que pot passar, perquè no pot ser que visquin tan allunyats de la realitat com per pensar que un vot a ERC és un vot per fer baixar els fums al PSC-PSOE.

-Perquè es pot iniciar una nova dinàmica política molt interessant i engrescadora, amb nova gent, noves aliances, nous projectes, noves estratègies.

-Perquè tot i que no tinc ni idea del que pot passar a les eleccions ni després de les eleccions, estic convençut de que ni que només sigui per una vegada, val la pena deixar-se caure en la temptació de la poma que se'ns ofereix. I promoure un canvi.

Tria Trias!

(si voleu més arguments, consulteu l'anterior post)

Cal votar Trias. Es pot guanyar, està a l'abast del catalanisme governar la ciutat de Barcelona

Perquè el nostre país necessita tornar a creure en ell mateix, i aquesta confiança, aquest canvi de dinàmica el tenim a l’abast si aconseguim canviar coses que semblen inamovibles.

Perquè 28 anys instal·lats a l’Ajuntament de Barcelona, amb quatre alcaldes que s’han transmès directament l’alcaldia sense passar prèviament per les urnes han convertit el Cap i Casal en una finca, en un reducte feudal que molts ciutadans tenen la impressió de que les coses no poden ser d’una altra manera. No podem ser víctimes de la ressignació i el pessimisme.

Perquè les darreres eleccions “autònomiques” el catalanisme va obtenir un triomf inqüestionable a la ciutat de Barcelona, i això demostra que és possible, a banda de necessari, que el catalanisme també governi la ciutat de Barcelona.

Perquè no pot ser que les enquestes, amb els graus de cuina i manipulació que tots coneixem, hagin condicionat tant aquesta campanya i els estats ànims, que fins i tot sembla que això d’anar a votar diumenge és irrellevant, que tot està dat i beneït. Mentida. No ho està. Hi ha encara moltes coses a dir, i per sort, les podem dir els mateixos que les darreres autonòmiques vam aconseguir la important victòria del catalanisme a la ciutat de Barcelona.

Perquè en 28 anys de gestió hi ha hagut molts encerts, però des de fa anys la ciutat navega sense rumb, sense cap model de desenvolupament ni de futur, sense saber quin és el seu lloc al país, ni a Europa, ni al món.

Perquè s’ha prostituït la ciutat i s’ha venut la seva ànima a un turisme de masses, descontrolat, que no feia cap falta i que ha manllevat terriblement qualitat de vida als barcelonins. Perquè la nostra ciutat, que sempre ha estat un punt d’atracció, l’han llançada a les urpes de la més salvatge especulació turística, sense cap límit, sense cap regulació, aplicant receptes de turisme massiu i de “lloretització” absolutament desfassades i contraproduents a mig termini. Perquè aquest model ha desequilibrat l’estructura econòmica de la ciutat, d’una ciutat històricament industrial, empresarial, de creació, emprenadora i d’emprenedors, per abocar-la a una ciutat de serveis d’oci, “playera”, de restaurants, bars, hotels, hostals, pensions i apartaments turístics. Amb un centre històric i una oferta museística devaluada per la seva conversió en una mena de parc temàtic low cost.

Perquè l’Ajuntament d’aquests 28 anys, però sobretot dels darrers 8 anys, ha menystingut la societat civil, el món de l’empresa, i les necessitats dels sectors productius i que creen riquesa amb la seva pròpia empenta i arriscant els seus propis diners.

Perquè es necessita un canvi radical en el lideratge de la ciutat, un nou lideratge que es posi al davant de les necessitats de la ciutat, i en sigui el primer en detectar-les, en donar-los-hi resposta o en reivindicar-les. Ha estat patètic el paper de l’Ajuntament en tot el tema de l’aeroport o de l’arribada de l’alta velocitat; com si no hi fós, com si no existís, únicament amb declaracions de cara a la galeria quan s’han trobat una mica apretats.

Perquè també es necessita un nou lideratge davant els problemes de la ciutat i de la seva gent. Ha estat insuportable assistir a la degradació de la convivència davant l’absoluta inhibició municipal, obsessionat a negar-ho tot fins que la bola es feia tan gran que els hi esclatava a les mans: la brutícia, la inseguretat, la massificació i insuficiència del transport públic, la permissivitat absoluta amb l’incivisme, etc.

Perquè necessitem urgentment reconèixer i donar suport a les famílies i atendre els seus principals problemes, com la falta de places de llars d’infants i les dificultats per trobar una escola per als seus fills, que són qüestions que angoixen profundament a moltes famílies que paguem uns impostos dels més abusius de l’estat, i que són tractats amb absoluta displicència.

Perquè necessitem un nou govern que retorni la ciutat als ciutadans, que siguem nosaltres els autèntics protagonistes. Un govern que esborri del mapa la tonteria i el papanatisme, que tingui sentit del ridícul i ens estalviï vergonyes i inútils despeses com les del Fòrum de les Cultures, la factura del qual encara ignorem.

Perquè necessitem una nova manera de governar, allunyada de la prepotència que ignora sistemàticament els veïns. Necessitem gent nova, amb menys demagògia, però amb més respecte per la ciutat i el seu entorn. És inadmissible i vergonyós que espais que són una autèntica sort que hagin arribat als nostres dies com ho han fet, com la muntanya de Montjuic o el Tibidabo, es vegin matxacats amb projectes com el nou hotel Miramar, una mole de ciment en mig del verd de la muntanya, o el nou telefèric, més propi d’una pista d’esquí, o l’ampliació del Parc d’atraccions del Tibidabo.

Perquè podem fer que el catalanisme governi la ciutat, i això seria una injecció d’optimisme i d’esperança per al nostre país, que retornaria la il·lusió davant els intents mesquins d’adormir el país, de convertir-lo en una gestoria gris, apàtica, mediocre i autoritària. Perquè si el Cap i Casal assumeix novament el seu paper i destí nacional, pot encapçalar, com li correspon, el ressorgiment nacional, pot tenir tot el país al darrere, pot liderar la sortida de l’actual estat de desorientació. Perquè cal acabar amb aquests anys d’infàmia que només han perseguit dissenyar una ciutat d’esquenes al país, arraconant tots els símbols de la catalanitat (començant pel patètic intent d’eliminar les quatre barres de l’escut de la ciutat) i convertir-se en un contrapoder nacional (i un apèndix sense personalitat del govern de la Generalitat des que hi ha el tripartit).

Perquè no ens podem posar estupendos ara, i desaprofitar aquesta oportunitat de canviar les coses, que, ens agradi o no (i per a molts, entre els que m’hi incloc, no hauríem pensat mai que acabaríem fent això, però és l’única opció que ens queda) passa per votar Xavier Trias, per votar CiU.

Perquè ERC, dissortadament, ha estat invisible en el govern de la ciutat des que hi és. I avalar ERC en aquests moments és impedir que aquest partit i la seva gent facin la reflexió profunda que els hi toca fer. No pot ser que ERC visqui tan allunyada de la realitat i, per posar l’exemple que recollia en l’anterior post, en Carod faci unes declaracions com les que va fer dient que calia votar ERC per fer baixar els fums al PSC. Citant una altra vegada el comentari d’en Quim Monzó, per a què els hi volen baixar els fums, al PSC, per després tornar-los-hi a pujar ells mateixos?

Només un triomf de Trias a l’ajuntament permetria remoure les coses i qui sap si obrir una nova etapa política, amb altres eixos i altres idees. Aquestes sí, noves, i des de la més profunda fidelitat a Catalunya. Perquè ja sigui per convicció, ja sigui per consciència de totes les coses que s’han fet malament i cal canviar, ja sigui per càlculs estratègics o per moltes altres coses, hi ha molts motius per votar CiU i Trias aquestes eleccions.

Perquè no havia trobat gaire sentit al tema de la poma en la campanya de Trias, però ara veig que val la pena caure en la temptació d’agafar-la i mossegar-la, gaudir de la seva frescor i propietats, ni que només sigui per un mos. No em costa gens imaginar-me el canvi que es proposa, i només hi veig coses positives. Cal votar Trias.

Des del patriotisme, unes reflexions sobre les eleccions del 27 de maig

Aquest diumenge, 27 de maig, tenim al llarg de la nostra Nació diverses eleccions. A tots els nostres pobles i ciutats, dins l’estat espanyol, hi haurà eleccions municipals. A més a més al País Valencià i a les Illes hi haurà eleccions als governs autònoms.

Pel que fa al Principat, les eleccions es plantegen un cop més com un nova oportunitat de combatre l’empenta espanyolista del tripartit. El hòlding sectari, en les seves diverses ramificacions, hi concorre amb un objectiu comú molt clar, i amb diversos interessos particulars en joc.

L’interès comú és, per a aquestes eleccions, continuar l’extensió del seu projecte dominacionista, que ara passa per allunyar CiU dels àmbits de poder municipal que encara conserva. Per a aquest objectiu no s’han estat de res. El hòlding es planteja com a principals objectius conquerir l’ajuntament de Tarragona i alguna de les diputacions que no controla (Tarragona, Lleida o Girona). A banda de conservar els seus tradicionals feus, especialment la ciutat de Barcelona. L’element cohesionador continua essent parlar de dretes i esquerres, amenaçar amb el fantasma de la dreta i continuar ignorant, menyspreant, la dimensió nacional, el projecte nacional del nostre país.

A banda, dins el hòlding, cada ramificació té objectius propis. La secta mare (PSOE-PSC), conservar i, si pot ser, incrementar directament el teixit municipalista que l’ha mantingut fins ara com un contrapoder antinacional a Catalunya, i enfortir-se davant els seus socis, iniciant una recuperació del seu vot, en caiguda lliure des de fa anys, que permeti un major control de la direcció del hòlding.

Per la seva banda la palanga (PSOE-ICV) i la palangana bis (PSOE-ERC), asipiren a salvar prou mobles com per poder aspirar a no perdre quota de negoci en el hòlding.

És a la ciutat de BCN on aquesta dinàmica es manifesta amb més duresa, i un cop més pensant que tots som uns imbècils actuen com si no s’haguessin vist mai i no tinguessin cap responsabilitat en la degradació de la ciutat. Ha estat brillant, en aquest sentit, en Quim Monzó, al seu article a La Vanguardia, quan en referència a les declaracions de la Morsa Alegre perquè la gent votés PSOE-ERC per “baixar els fums" al PSOE-PSC, diu:

“Y uno se pregunta: ¿Para qué querran los de Esquerra bajarle los humos al PSC? ¿Para que, así, luego puedan ellos volver a subírselos?” BRILLANT, MONZÓ!!!

Es obvi que la palangana-bis encara continuarà beneficiant-se electoralment de la bona gent que encara hi creu, que continua sense veure que davant seu només hi té uns grans farsants, i que aquest partit és en aquests moments la més gran farsa de l’escena política catalana.

Per la seva banda, la principal força que aguanta l’escomesa sectària, CiU es presenta amb un perfil molt baix i una notable desorientació. El candidat a BCN no ha acabat de definir mai un model propi de ciutat, i el principal argument -que no és poca cosa, però que és insuficient- és que votar-lo amb ell és l’única manera d’acabar amb la prepotència del hòlding, que dura ja des dels anys setanta, massa… Però s’ha de reconèixer que han faltat idees noves, idees força, i molta més ambició per denunciar la secta. Política és també pedagogia, i cal aprofitar totes les oportunitats per fer pedagogia.

A nivell de tot Catalunya, CiU ni tan sols pot veure amenaçada la seva principal força, que és la d’arribar a tots els racons de Catalunya i ser, amb diferència, la primera força política municipalista, però patirà per mantenir-se clau en les tres diputacions que controla i l’ajuntament de TGN, ja que el hòlding va a per totes. Particularment em sabria molt de greu que CiU perdés TGN, ja que la ciutat té una abans i un després de la seva arribada al poder; CiU va agafar una ciutat en fallida, depauperada, sense cap aspiració, i ara ofereix als tarragonins una capital emergent.

En un altre nivell polític, val la pena assenyalar el sorgiment o l’extensió de diferents projectes des de la radicalitat sobiranista, com el PRC o les CUP. Pel que fa a aquestes, cal valorar el que representen d’intent d’establir un espai municipalista des de l’esquerra independentista. Tot i que ideològicament, en els aspectes de projecte social, etc, impregnat de tots els ístmes demagògics imaginables, ningú no pot negar que en l’àmbit nacional, són el resultat d’una presència real al país i d’una tradició de lluita que mereix respecte.

Al País Valencià, les possibilitats de promoure un canvi i treure el PP del poder són escasses. La unió de forces en aquesta mena d’estat d’emergència nacional permanent que és el País Valencià, ha comptat un cop més amb el boicot de la palangana bis, que sense cap possibilitat de res, es presenta en solitari, simplement per fer-se notar i fer-se l’interessant, sabotejant els intents de la gent normal de dotar el País Valencià d’una mínima normalitat política i exhibint novament la seva baixesa política, el nul respecte per la gent i pel país. Quina vergonya!

A les Illes les perspectives de canvi són una mica més favorables. Com a mínim les enquestes se situen en marges d’incertesa superiors. És curiós els moviments polítics de les illes, tant pel que fa a la important unió de forces nacionalistes i progressistes per fer front al PP, com pels moviments del PP en relació al fitxatge de la Maria de la Pau Janer. Déu n’hi dó.

A banda, el calorrisme pepero ens continua oferint imatges terrorífiques, com el senyor Fabra i el seu càrrec hereditari a la diputació de Castelló, o el clan Matutes, o el xou de “Monchito” Roque López, decidits a actuar com a autèntics senyors feudals en els seus dominis .

En definitiva, unes eleccions per a aguantar i, com a molt, començar a parar els cops del hòlding sectari, que continua empenyent en la seva campanya i aniquilacionista de qualsevol discrepància (política, intelectual, periodística…) i que ja gaudeix de més poder al país del que mai ningú ha tingut, i que, no en tingueu cap dubte, no s’exercirà en benefici de Catalunya, ni dels seus ciutadans, ni molt menys de les nostres aspiracions nacionals i de llibertat.

Crec que no hi ha ningú que es consideri patriota que no sàpiga el que toca fer, què cal combatre. A sac contra el tripartit!

Notes sobre el llibre "la guerra fallida de Israel contra Hezbolah"

Fa unes setmanes vaig recomanar la lectura del llibre "La guerra fallida d'Israel contra Hezbolah", de Renaud Girard, publicat per l'editorial Malabar.

Ara que l'he llegit i rellegit per gaudir-ne plenament, encara ho faig amb més intensitat. El llibre compleix plenament el seu objectiu: explicar amb claredat les claus del conflicte que desencadena les contínues agressions del moviment islamista Hezbolah, la resposta, la legítima resposta "nunca hubo una guerra más legítima", d'Israel, i els elements bàsics tant de la dimensió militar del conflicte com de la política. A més a més, retrata l'estat d'ànim de la reraguarda israelita i els conflictes latents en una societat democràtica, permanentment amenaçada, i que sap perfectament que la més mínima feblesa significarà la seva aniquilació. Com funciona el Tsahal? Què són els golani? Com es mobilitzen els reservistes? Com es relacionen entre ells soldats i oficials de diferents races, origen, llengua, classes socials, etc.?

Confio que l'editorial no s'emprenyi si em permeto destacar -desordenadament- alguns paràgrafs que m'han semblat especialment interessants i reveladors:

- Este reservista se llama Yaïr y es en la vida civil director de una escuela primaria de Lod: "¿Qué es lo que siento? ¡Frustración!... A lo largo de este mes de guerra el ejército ha tenido las manos atadas por los dirigentes políticos. No nos han dejado terminar nuestro trabajo y poder aplastar a Hezbolah de una vez por todas, empleando toda la potencia del Tsahal. En Oriente Medio no se puede titubear cuando se es atacado, porque en ese caso lo que se hace es enviar un mensaje de debilidad a los enemigos. Por ello esta historia no ha terminado."

-Bialik (65 anys, propietari d'un petit hotel familiar que pervé d'una família jueva instal·lada a la regió des del s. XIX): "Hezbolah violará esta tregua cuando le convenga. Hemos tenido que ceder (es refereix a la treva i l'acceptació de la resolució i intervenció de l'ONU, amb una força pacificadora interposada) porque Israel es muy pequeño y no puede permitirse tener a todo el mundo contra él. Pero ustedes los europeos son totalmente inconscientes de la amenaza islamista. Irán ahora va a por nosotros, pero mañana será el turno de ustedes."

-Los árabes de nacionalidad israelí son hoy en día un millón. Descienden de los 200.000 palestinos que no huyeron de sus casas durante la Guerra israelí-árabe de 1948 (la que segueix el reconeixement d'Israel, i en la que van intervenir tots els països àrabs que l'envoltaven amb l'objectiu de llençar tots els jueus al mar) y mantienen un espíritu de solidaridad con los palestions menos afortunados que se fueron "por quinze días" en busca de refugio a los países árabes vecions y que ya no pudieron regresar jamás. Al elegir a sus propios diputados en la Kneser (cuyos discursos retransmitidos por la TV son, en esta quinta semana de guerra, violentamente hostiles a la campaña aérea llevada a cabo por el gobierno...), utilizan plenamente la libertad de expresión garantizada por la democracia israelí. Pero, beneficiándose como hacen de todas las ventajas sociales de un estado moderno y de la prosperidad económica de Israel en el contexto del Oriente Medio, serían muy pocos los árabes israelíes que querrían cambiar su pasaporte por el de un Estado palestino que se estableciese en Cisjordania y Gaza".

-"Los árabes israelíes legalmente sólo difieren en un aspecto de los cinco millones de judíos que viven en Israel: están exentos de realizar el servicio militar. Este hecho dificulta considerablementge su integración en una sociedad en la que el ejército es la institución más respetada del país y el crisol de las futuras élites política y económica".

Interessants, oi? Un milió d'àrabs israelís, 800.000 més dels que es van quedar... (molt malament no sembla haver-los-hi anat). Un milió d'àrabs i cinc milions de jueus... i tot els veïns en contra.

Origen de l'armament de Hezbolah:
Des de la retirada israelí del sud del Líban, en compliment de la resolució de l'ONU, Hezbolah, incomplint la mateixa i davant la passivitat de l'ONU i del tot el món, va ocupar totes les posicions i s'ha anat equipant de tota mena d'armament per a la seva lluita islamista contra Israel. Només en els primers quatre dies del conflicte, Hezbolah llença un miler de míssils a l'atzar sobre el territori d'Israel: els clàssics katiuskes, els modificats a l'Iran per incrementar el seu abast, els Grad 1 i Grad 2 fabricats a Síria i els míssils estratègics Fajura 3 (240 mm de calibre i 45 km d'abast) i Fajura 5 (330 mm i 75 km d'abast) fets a l'Iran.

-Moshe Gottlieb, professor universitari i tinent coronel en la reserva que ha estat mobilitzat, després d'un discurs del líder de Hezbolah proclamant la victòria, accepta que "si sus objetivos constituían en matar al mayor número posible de soldados judíos y convertirse así en un héroe de las masas populares políticamente frustradas del mundo árabe-musulmán, ha triunfado brillantemente. Por el contrario, Hezbolah ha perdido el poder de disuasión que le daba su inmenso stock de misiles de todos los tipos, tanto de fabricación siria como iraní. "Han caído sobre territorio israelí casi 4.000 cohetes, matando a 43 civiles. Es algo terrible para las familias afectadas, pero no es gran cosa en términos absolutos. Cada año mueren 500 israelíes en accidentes de tráfico. Los atentados suicidas hicieron casi un millar de muertos... No podrán intentar intimidar al gobierno israelí con esta amenaza.

Corolari:
Una guerra fallida no es lo mismo que una guerra perdida. La pretensió del jefe de Hezbolah de haber conseguido una victoria estratégica histórica sobre Israel es ridícula. Si los 1.100 muertos civiles (Hezbolah ha emprat sistemàtica la tàctica d'atac des d'habitatges civils, hospitals, etc.), 900.000 desplazados, 15.000 viviendas destruidas o dañadas, y la desaparición de las principales infraestructuras de transporte en el sur y el este del Líbano constituyen una victoria, ¿qué es entonces una derrota?

Algunos observadores constatan que Israel se ha abierto paso, alterando brutalmente el statu quo anterior, tanto a nivel militar como político. La posición de seguridad global del Estado judío es, según dicen, mejor hoy en día que antes de la guerra, ya que la Resolución 1701 del Consejo de Seguridad de la ONU representa un avance real para Israel. Efectivamente, ha conseguido que su frontera norte sea defendida por una fuerza internacional europea que respalda el despliegue del Ejército Regular libanés.... e Israel está en trance de conseguir la interrupción de las entregas de armas a Hezbolah procedentes de Siria e Irán.

Tanmateix, i com posteriorment ha assenyalat l'informe winograd, la guerra no va ser correctament conduïda ni per les instàncies polítiques ni per les militars. Quan va entrar en vigor l'alto el foc, "los oficiales y reservistas, empujados por los medios de comunicación israelíes, se lanzaron contra el gobierno y el Estado Mayor, acusándolos de haberlos arrastrado a una aventura costosa y desprovista de victoria sin la debida preparación. El Tsahal deberá llevar a cabo una revisión completa de su doctrina sobre el empleo de fuerzas."

Israel, que és una democràcia, ha analitzat i continuarà analitzant el que ha passat, i si no abans, les eleccions permetran establir responsabilitats polítiques i, atenent a que l'exèrcit d'Israel és un exèrcit de ciutadans, "en algunos puntos semejante a la Atenas de Pericles o a la República romana de la época de las guerras púnicas", el debat també es produeix en temes militars. El Tsahal sap que de la seva fortalesa i capacitat de reacció en depèn l'existència del seu poble.

A l'altra banda, dissortadament, els islamistes de Hezbolah van interpretar el desig de pau d'Israel com a símbol de feblesa. Per això va atacar. "¿Qué quiere? A esa gente no le interesa la paz ni el bienestar económico, ni tan siquiera la vida. ¡Su única ambición es convertirse en mártires!"

Aquesta és, també, la gran amenaça per a nosaltres, per al món cristiàs, per al món occidental, per a la llibertat i la civilització. Ens enfrontem a una religió on s'ha imposat el fanatisme, l'exclusió, una religió lliberticida i que pretén imposar-se allà on hi hagi un musulmà. I un exèrcit de fanàtics disposats a convertir-se en màrtirs en qualsevol moment.

"L'almorrana" catalana

Apa, ja està. Aquest dolor per on evaqüem les nostres excrecències, i que periòdicament ens ataca, ja ha passat.

El Reial Club Deportiu Espanyol, aquesta cosa que no té equip, ni té país, ni té llengua (se la inventa), ni estadi (i quan el tingui no tindrà ciutat), ni sap fer o ser cap altra cosa que un dolor agut de tant en tant allà on les persones i els països fem les nostres evaqüacions, acaba de perdre la seva segona final de la UEFA, un títol francament menor a escala europea.

Allà s'han quedat plorant aquells que ahir sentia per la ràdio cridar "aquí estamos los españoles de Barcelona!". Doncs molt bé, allí estan i no se'ls troba a faltar. De fet si els coneixen a ca seu ja serà molt.

Què trist, què penós, viure instal·lats en l'anticatalanisme com a raó de ser i d'existir, haver de gaudir proclamant que són tot allò que la gent d'on viuen rebutgem. Ser sense saber perquè. Fer sense saber perquè. Disfrutar només per fotre.

Doncs avui heu tornat a tenir l'únic que us mereixeu: derrota, humiliació, rebuig. Perquè les risses per la vostra derrota s'han escampat per tots els pobles i ciutats del país.

L'únic consol que teniu és haver-vos sentit acompanyats per altres almorranes (ja sé que són morenes, però mola més almorranes) nacionals, com el Montilla i el Carod a Glasgow, i el Fernández i el Piqué al Palau Sant Jordi, entre els energúmens, entre els ultres, entre els perdedors, entre els que només tenen raó de ser per coure una mica quan evaqüem les nostres excrecències. I això, cada cop més de lluny en lluny. He he he.

Les declaracions de Margall i la necessitat d'un moviment anti-sectari

Aquests dies l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall està fent tota una sèrie de declaracions explosives. Aquestes declaracions tenen dues dimensions.

Per una banda el seu propi contingut, que posa en evidència totes les falsedats i mentides amb què es va constituir el primer govern tripartit que ell mateix va presidir: un govern en clau espanyola, absolutament supeditat no ja al govern espanyol, sinó a l'executiva del PSOE i l'exercici de la política entenent els projectes polítics no com a projectes per al país i la gent, sinó com a armes electoralistes per arribar al govern.

Però per una altra banda posen de manifest la necessitat de constituir un moviment anti-sectari per fer front a aquest hòlding de partits que conformen el tripartit. Les declaracions de Maragall són ben bé pròpies d'un adepte que ha conseguit sortir de la influència sectària, i és com si de repent li traguessin una bena dels ulls.

Els orígens del govern sectari els podem trobar en l'exercici despòtic del poder exercit a totes les administracions, mitjans i entorns que han pogut controlar, des de la ciutat de Barcelona, a tots els ajuntaments i diputacions on ha pogut posar les seves urpes. Al nucli inicial "sectari" s'hi han afegit amb l'entusiasme propi dels conversos primer ICV i després ERC, fins arribar al govern de la Generalitat. Aquests tres partits són a hores d'ara, més que un tripartit, un hòlding sectari que exerceix de manera implacable el poder en benefici propi, i ho fa amb un menyspreu absolut de les regles democràtiques.

El seu primer objectiu ha estat teixir una trama d'interessos que s'alimenten mútuament de manera opaca i que exclouen el que no pertanyi a cap de les ramificacions sectàries. Aquesta és la situació creada de fa molts anys a BCN i la seva àrea metropolitana, diputació de BCN i finalment Generalitat de Catalunya. En aquesta trama hi participen els diferents governs, les administracions, els partits, i empreses, consultories, mitjans de comunicació, etc. Mentre CiU governava a la Generalitat va existir un contrapoder que feia impossible que aquesta trama ofegués el país, com en aquests moments està fent, i n'exclogui, amb total determinació, els qui no hi estan ficats. No és el més important, però sí resulta especialment dur i oportú d'esmentar un dia com avui que s'inicia la campanya electoral per les eleccions municipals, la vergonyosa situació creada a molts pobles de Catalunya on per promoure el transfuguisme cap a candidatures del hòlding sectari es fan servir els recursos públics, en forma de promeses d'inversions, que prèviament han degut anar acompanyades de deixar seques les arques municipals. I si no, consulteu aquest video.

Un altre objectiu necessari per als fins sectaris ha estat la trama de mitjans de comunicació, opinadors i intel·lectuals encarregats de difondre les proclames i consignes. Un cop més la situació actual fa que es puguin comptar amb els dits de la mà els mitjans que s'han pogut alliberar d'aquesta pressió. A més a més, la diversificació sectària del tripartit fa que les estratègies d'atac als mitjans de comunicació que es resisteixen a integrar-se en la trama sigui més diversal i pugui exercir-se des de més posicions, amb idèntics fins, però amb diferents mitjans o arguments. Posem el cas, p.ex. dels atacs rebuts per la Vanguardia; des del govern de la Generalitat es va amenaçar de no parar fins a "joderlos", o "hundirlos" és a dir, fins eliminar-los, mentre que des d'entorns pròxims a ERC s'ataca la Vanguardia per "espanyolisme" i se l'assenyala com (sic) el gran obstacle per al nostre "alliberament". És una estratègia combinada molt més eficaç que l'atac frontal en una única direcció.

Una altra característica d'aquest exercici sectari del poder és convertir qualsevol situació en un complot. Posem el cas, p.ex. que en una conselleria pleguen dos directors generals que ha posat el mateix partit, la primera manifestació és que això obeeix a una trama partidista, a un conflicte generat per interessos partidistes, sense especificar-los, però remetent-se de manera clara a un enemic que no s'identifica (en ocasions sí) amb l'objectiu de cohesionar els adeptes. O, la també molt recorrent, malaltia, molt pròpia de la formació marxista leninista i la pràctica dels entorns soviètics, on els desafectes s'identificaven amb malalts, de manera que la dimensió política de les coses es dilueix en una qüestió sanitària (sortosament aquí no s'ha arribat als extrems de tractament i aïllament terapèutic dels "malalts").

Finalment, perquè tampoc cal fer una tesi doctoral i els exemples serien molts, trobaríem la interpretació del món exclusivament a través dels ulls sectaris. Posem el cas que a França hi ha unes eleccions, amb dos candidats, un allunyat dels postulats sectaris i l'altre o l'altra, que és vist amb simpatia. Doncs en aquest cas, la conexió amb l'enviat especial sempre es produeix a la seu del candidat per qui es tenen simpaties, i és irrellevant que hagi perdut de manera clara. Igualment, en aquesta situació de derrota, l'anàlisi no serà sobre els motius de la victòria del candidat guanyador, sinó les causes de la derrota del "nostre" candidat, el perdedor.

Aquest exercici del poder, del que a Catalunya ja hi havia molts exemples, ha arribat al límit de la seva extensió amb l'ocupació total del poder a Catalunya: ajuntaments més grans, principal diputació i Generalitat. Comptant sempre a més a més amb la tutela del gran hermano PSOE o govern espanyol.

Les eleccions municipals del 27 de maig sembla que es plantegen pel hòlding sectari com una oportunitat d'ocupar els darrers àmbits que se'ls hi escapen al control, com són alguns ajuntaments i tres diputacions. La situació és molt complicada. Per això cal que des de les nostres trinxeres i posicions individuals siguem implacables, mentre poguem, amb aquest tipus d'exercici del poder, i el combatem amb totes les nostres forces. Per Catalunya, per la nostra dignitat nacional, però també per la personal. No només és una qüestió d'emergència nacional, sinó d'higiene política.

Cap de setmana a Euskal Herria

Hem pujat a Euskal Herria a veure la Reial Societat- FC Barcelona, dissabte 5 de maig.

Divendres anem a Bilbo, hi arribem al capvespre, gris que amenaça pluja, però aguanta. Fem un tomb pel casc antic, i alguns "potes". Les parets dels carrers són netes, ja no estan plenes de pintades com anys enrere, recordar-ho és com escoltar un antic vinil. És divendres i la gent passeja amunt i avall amb despreocupació. Uns amics ens han convidat a sopar a un txoko. Agafem el metro, modern i net. El tren comunicava en l'àrea de Bilbo les fàbriques i la indústria al llarg de la ria amb els barris dormitori, amb les ciutats proletàries que envolten Bilbao. El metro comunica els centre i els barris. Ens retrobem i fem més potes. Després anem al txoko, el local social d'una societat gastronòmica; fantàstic, quina enveja aquesta història dels txokos. Ens han preparat un sopar suculent: marisc, carn, bon vi i patxaran. Amfitrions esplèndids, impossible de correspondre. Continuem fent copes fins altes hores de la matinada, massa altes, potser.

Dissabte. Ens hem adormit. I tenim una mica de ressaca. M'aixeco el primer i mentre espero vaig a esmorzar alguns pintxos, no m'atreveixo amb la birra. Fem tard per arribar a la sidreria, a Astigarraga. Ja s'acaba la temporada, però encara n'hi ha algunes d'obertes. El menú sidreria i tota la festa que l'acompanya és fantàstic. Grups de penya amb moltes ganes de passar-s'ho bé, bona sidra, txistorra o xoriço cuït, truita de bacallà, bacallà amb pebrot escalivat o fregit, txuletón (el plat estrella, una carn i un tall excel·lents) i codony, anous i formatge de postre.

Van obrint diferents botes de sidra, cadascuna té un sabor diferent, diuen, però cal ser un entés, a mi tota em sembla boníssima, fresca, amb aquella acidés de la poma... Baixem a una mena de trulls o cellers, on estan les botes "preferides" de la casa. Ens diuen que ho fan perquè al ser final de temporada avui som pocs, que quan està a tope no poden. I que començaran a embotellar. Els grups són heterogenis. Hi ha un parell de "veterans" bascos, euskalduns, i alguns grups de gent jove. Un dels senyors grans està sorprès que hàgim arribat a la sidreria si anàvem a veure el futbol "así que catalanes...". És molt catxondo i comencem a parlar de futbol, n'entén molt... a la seva manera. No parlem de política, fins que recordant Zubizarreta diu "Zubizarreta es como el PNV", i es queda plantat al mig mirant-nos, allarga una mica la mà simulant que una pilota li va per l'esquerra i diu "una pelota por la izquierda" i es mou lentament uns centímetres cap a l'esquerra estirant tots dos braços com per blocar la pilota; "una pelota por la derecha" i es mou lentament uns centímetres cap a la dreta estirant tots dos braços cap a la dreta amb la mateixa intenció. El símil i l'escena són boníssims, i hi ha molt bon ambient. Vaig pensant, perquè no li pregunto, quina opinió tenia de Zubi com a porter, si li semblava bo... perquè no he acabat de pillar la intenció del símil, tan podia ser una broma irònica com una manifestació d'orgull. El PNB, com un bon porter, sempre ben situat, que en té prou amb moure's una mica per arribar on vol. Realment el PNB és un partit que vertebra Euskadi, com a mínim m'ho sembla, i és un partit que es fa admirar. Com Zubi? Encara que no parés un penal ni a la de tres???

Sortim molt tard de la sidreria. Sembla que el pla d'arribar a la pensió a Donosti i poder fer migdiada perilla. Finalment, i tot i que la pensió ens costa una mica de trobar, encara podem estirar-nos vint minutets. I cap a Anoeta. Estem trillats, de manera que només podem fer un parell de birres abans d'entrar, la cosa no dóna per gaire més.

Guanyem. La segona part del Barça és bona, amb orgulll. Per primera vegada tinc la sensació que es treuen la son de les orelles i comencen a tenir clar que o es posen les piles que tinguin o la Lliga perilla. La victòria d'avui és molt important, molt. Sap greu que sigui davant una Real amb tan perill de baixar... però el futbol és així, que diuen, i no podem perdonar. Hem pujat molts catalans, és un desplaçament agraït. Hi ha molt bon ambient. Al final tothom respira una mica tranquil, s'ha vist un Barça compromès, Ronaldinho ha "tornat" i tot i que no desborda mai en l'u contra u el seu nivell d'implicació i participació és molt superior, i la seva qualitat, ni que sigui amb magnífiques assistències, desborda el rival. La societat amb Eto'o, ni que sigui oportunista, és letal. I Messi és un geni que cada cop va a més.

Quan acaba el partit anem de potes i pintxos pel casc antic de Donosti. Diuen que hi ha els millors pintxos del món. Més birra i més pintxos. Alguns locals s'han sofisticat, i ofereixen "delicatessens" en pintxo, com un tall de foie a la planxa amb xarop de cirera o altres... Els locals i els carrers del centre estan a rebentar. Gent de totes les edats, però molta gent jove. Molts catalans (òbviament) i altre turisme "internacional" no polític ni futbolístic, molta gent que arriba a Donosti a gaudir d'una ciutat preciosa i d'un molt bon ambient. Estem molt cansats, i seiem a la plaça de la constitució, fa una mica de fresca, però seure és el que ve més de gust. Arriba una mani d'unes cent persones, joves, tots d'estètica "borroka". No he pogut veure ni entendre què deia la pancarta. Estan posant punt final a la mani a la plaça, es posen en rotllana, diuen unes paraules i s'estan un minut amb el puny en alt en silenci. No veig el moment de preguntar ningú per què o per qui era la mani. Es dissolen sense més.

Aquesta nit (la de dissabte) el Tribunal Suprem espanyol havia de pronunciar-se sobre les candidatures d'Abertzale Socialistak i d'Acció Nacionalista Basca. No ho faran fins la matinada, però no hi ha cap sorpresa en el seu pronunciament. La doctrina espanyola del que és terrorisme és tan aberrant i salvatge que podem dir que realment és una llei molt espanyola, molt anclada en la seva tradició més negra, repressora i fanàtica. El nacionalisme espanyol potser sigui el més fanàtic i energumènic de l'Europa Occidental (així excloc als energumènics bessons polonesos). La llei de partits i la interpretació de la llei de partits és aberrant, antidemocràtica i absolutament inconsistent. Les idees no han de ser mai delicte, i menys encara, defensar unes idees. Els delictes els cometen les persones. No té cap sentit que pel simple fet d'haver format part d'un partit polític, d'unes llistes electorals, i tot i que mai hagis comès cap delicte, ni se t'hagi encausat, ni processat, ni pogut defensar, ni res... simplement per haver format part d'unes llistes electorals, sigui motiu per prohibir-ne d'altres. És aberrant. Només hi pot haver pena envers les persones, i no es pot condemnar 10.000 persones sense judici simpliment per haver format part d'un partit o d'unes llistes electorals. La violència no és cap camí, això està molt clar i no crec que a aquestes alçades hi hagi ningú que ho discuteixi. Però la violència té moltes manifestacions i aquesta de la llei de partits, amb tot el vestit formalista que vulguin, és una de les aberracions més grans que aquesta escassa i casposa democràcia espanyola haurà comès.

En aquestes desquisicions m'he acabat un cubata sense reaccionar. De manera que a dormir, enfilo el bulevard, amb la Conxa al fons. La part vella de la ciutat bull. Però en creuar el bulevard apareix silenciosa i adormida. Com jo, que començo a caminar i sense adonar-me'n em passo el carrer de la pensió. Fa fred, i refaig les passes de carrers sense ni un gat.

Gora Herria! Visca la terra!