dimecres, d’agost 23, 2006

LAPORTA PRESIDENT!

Joan Laporta ha tornat a ser proclamat president del FC Barcelona. Ha estat l'únic que ha recollit les signatures necessàries. I d'aquesta manera esdevé novament president de la primera entitat del nostre país. Després de l'estúpida maniobra jurídica que ens va dur a un atzucac jurídic per culpa d'uns mals estatuts i en contra del sentit comú, els socis hem donat novament i de manera massiva la total confiança, sense oposició, a Joan Laporta, la seva junta i el seu projecte, que és el nostre.

Finalment cap dels telepredicadors, telecrítics i telecastatròfics no va gosar plantar cara i presentar-se a les eleccions, com a mínim intentar-ho. Què podien realment oferir al soci? Les mentides, insídies i discurs catastròfic que dia a dia proclamen són massa bèsties perquè, a l'hora de la veritat, la gent els hi dongués crèdit. Vist que el club a nivell esportiu, social, de gestió i de país està en el moment més brillant de la seva història. Així les coses només un parell d'outsiders van intentar recollir les signatures necessàries, fracassant estrepitosament.

Joan Laporta de nou president del Barça. Un Barça que ha fet cada dia més gran i més triomfant. Joan Laporta és un dels actius més importants que té el nostre país. El que està fent al Barça, la modernitat i eficàcia de la seva gestió, la vocació de guanyador, el desacomplexament absolut i la llunyania dels seus discursos i acció del patètic victimisme que patim al nostre país... el converteix en una esperança perquè el nostre país tingui al seu capdavant gent amb les idees clares, desacomplexats i eficaços.

Visca Joan Laporta, visca el Barça i visca Catalunya!

dijous, d’agost 10, 2006

Israel i jo


Israel té una cosa: no deixa indiferent. O hi creus o no hi creus. O s'accepta el seu dret a existir o es combat. Bé, segurament a un nivell superficial no és tan negre i blanc, però en el fons sí que ho és. És cert que hi ha molts defensors d'Israel que han o hem vist trontollar la nostra fortalesa perquè en els últims anys potser no s'han seguit les polítiques més inteligents, o com a mínim això ens ha semblat des de la distància.

Però cal creure en Israel i en el seu dret a existir. No sempre ho he tingut tan clar. Però em vaig submergir en lectures diverses sobre la epopeia de la creació de l'estat d'Israel, i la seva gesta defensant-se només néixer de tots els seus veïns àrabs que volien aniquilar-los, llençar-los, literalment, al mar. Com a cristià, com a catòlic, són moltes les coses que em separen d'Israel. Pero em commou la seva fe introntollable que els fa ser un poble. M'ha commogut també la seva dissortada història, la seva expulsió de la seva terra i la seva condició de poble pària, errant, pels confins de la humanitat... i el seu dissortat destí de ser sempre perseguits i culpabilitzats de tots els mals que afectaven les societats on vivien. No és el moment de fer un repàs de les persecucions i progroms allà on les comunitats jueves han estat establertes, tant els askenazis com els sefardís. Però el cert és que aquestes implacables persecucions tenen la seva més cruel i esgarrifosa culminació amb l'Holocaust.

La seva història, els seus progroms, l'Holocaust i, tanmateix, la seva indefallible voluntat de ser fan de la creació, el 1948, de l'Estat d'Israel, un acte de justícia poètica històrica, única, emocionant.

És ben cert, però, que la creació de l'estat d'Israel va tenir conseqüències injustes envers els palestins. Però aquestes conseqüències van ser més una sensació que una realitat, car Israel no volia ni l'expulsió dels palestins (la prova està en els milers de palestins que tenen tots els drets dins l'estat d'Israel) ni el conflicte amb els veïns àrabs. Però molts dels palestins i la totalitat dels veïns àrabs van entendre aquella proclamació com una declaració de guerra. I des de llavors han proclamat arreu la seva voluntat d'exterminar Israel, de llençar els jueus al mar. I des d'aquell mateix moment s'han succeït guerres que sempre han tingut un mateix denominador: Israel s'hi ha jugat sempre la seva existència, mentre els veïns àrabs s'hi jugaven només el que volien, mentint, soflamant, enganyant els seus pobles i el poble palestí.

En els anys de l'oprobi i la vergonya de l'Holocaust el Gran Mufti de Jersulem alimentava l'odi contra els jueus que arribaven a la seva terra mentre es passejava amb cotxe blindat i una armilla antibales regalades per Adolf Hitler. La persecució nazi i feixista a Europa contra els jueus i l'exaltació islamista al Pròxim Orient contra Israel beuen de les mateixes fonts i comparteixen els mateixos objectius d'extermini. No seria just afirmar això sense esmentar també que en moltes societats àrabs els jueus han gaudit de benestar i respecte. Però el cert és que hi ha una connexió exarcebada entre el fanatisme nacionalsocialista i el fanatisme islamista. Connexió de persones, de projectes i d'objectius. Connexió esgarrifosa a hores d'ara per la voluntat d'anhilament del governs fanàtics islamistes com Iran, com Hezbolah, com Hamàs, com Al quaeda.

Israel esdevé així la prova del nou de la nostra llibertat, entesa com a bé suprem, entesa com a combat al fanatisme liquidacionista. És la nostra primera frontera contra el fanatisme i la voluntat d'acabar amb el sistema de vida i l'escala de valors occidentals.

La lluita d'Israel per la seva existència és una lluita que hauria de comprendre tota la humanitat, és una lluita poètica, increïblement lírica. Mai un poble ha representat tant per a tots nosaltres i mai la llibertat i la dignitat democràtica, d'homes lliures, ha tingut un camp de batalla tan evident com Israel.

Els soldats del Tsahal que lluiten arreu de les fronteres sempre amenaçades d'Israel són la frontera de la nostra dignitat democràtica, no som nosaltres, que contemplem el seu sacrifici des de la covardia, però que també endevinem la costosa pàtria de la llibertat i la humiliació i vergonya de la nostra inactivitat, del nostre conformisme, de la nostra comoditat a qualsevol preu. Som nosaltres qui hauríem de combatre per recuperar la dignitat i proclamar que mai més romandrem indiferents al feixisme i l'Holocaust.

Per això de jove vaig voler conèixer l'experiència dels kibbutz, per això sempre he pensat que haig d'estar al costat d'Israel. Per això rendeixo tribut, admiració i proximitat a tots els joves i reservistes del Tsahal. Serem en cada mirada seva sobre el fanatisme, en cada camí que protegeixin, en cada nit i en cada matinada que vetllin per nosaltres en la intempèrie de les muntanyes i deserts que envolten Israel. Shalom!

divendres, d’agost 04, 2006

Viure, viure... jo viuré...

Se m'acaba el contracte de lloguer del pis on he estat vivint els darrers 10 anys. No hi ha cap possibilitat de renovació: em demanen una xifra astronòmica.

Des que he sabut que hauré de deixar el pis m'ha envaït una estranya sensació de pena i una frenètica activitat a la recerca d'un nou pis que pugui comprar. Tinc pena perquè durant 10 anys he gaudit d'un pis magnífic, on he estat molt feliç, i d'un barri i d'una gent que sento com a part intensa del meu paisatge vital. I ara ja no puc continuar al barri... els preus són impossibles. He vist que els lloguers han pujat tant que pràcticament no hi ha diferència amb la compra i amb una hipoteca. I m'he llançat a la recerca d'un pis que pugui comprar i on em senti de gust, diferent d'on sóc ara, però que també em satisfagui.

I en aquesta recerca m'he donat de morros amb una realitat cruel. Malgrat tenir un bon sou, crec que bastant per sobre de la mitjana, em veig incapaç d'arribar als preus de la vivenda en oferta que em podria plaure. No busco cap cosa de l'altre món: un pis d'uns 60 m2, amb dues habitacions i on pugui entrar-hi a viure, ja perquè sigui d'obra nova, ja perquè estigui adequadament reformat i actualitat. Però no trobo res. Visito els pisos, amb el pensament... si aquest m'agrada i me'l quedo m'hipoteco fins les celles de per vida... però en veure'ls se'm cau l'ànima al terra. M'haig d'hipotecar de per vida per un pis que no em desperti el més mínim entusiasme, que no m'engresqui gens ni mica? No vull. I no volent, vaig veient pisos que descarto i em sento exclòs. De tota la informació de pisos que m'arriba la meitat estan totalment per sobre de les meves possibilitats... i l'altra meitat per sota de les meves expectatives i dignitat.

L'estreta franja entre ambdues meitats que visito i per la que m'interesso acaba sempre en frustració, en decepció.

Penso que comprar un pis "decent" no és en aquests moments una operació possible per a un single, per més bon sou que tingui. Els pisos que podria comprar no em desperten el més mínim entusiasme, en cap cas, en cap visita m'ha vingut el pensament que desitjo de "aquí estaré bé".

Pel que he calculat que puc pagar i hipotecar-me no trobo cap pis a BCN. He mirat fora de BCN, i hi ha coses, però viure fora de BCN altera tan profundament el meu estil de vida que ho descarto. Altra cosa fora que visqués amb parella. No només perquè augmentarien les meves possibilitats de comprar un pis decent a BCN, sinó perquè també s'aixamplaria el perímetre on podria residir. No és el mateix el way of life d'un single que amb parella. I pel preu d'un pis indecent a BCN es poden trobar pisos molt interessants fora de BCN, cap al Maresme o cap al Garraf.

Em pregunto com la nostra societat pot assumir els preus als que han arribat i s'ofereixen els pisos. Si el meu sou, que està per sobre d'una parella de mileuristes, no em permet aspirar a un pis que m'engresqui, que em motivi... i ja descarto més de la meitat de les ofertes pel seu preu astronòmic... qui i com hi pot fer front? Tanta gent amb tants diners hi ha a Barcelona?

A més, cada cop que visito un pis, veig les pors que sobre els problemes de convivència a què potser ens hem d'afrontar: pisos patera, veïns insolidaris... i veig de nou el gran problema del nostre país, de desprotecció de les classes mitjanes. Res afavoreix la gent normal que compleix la llei... molt sovint veus en les cares dels venedors la selva urbanística i convivencial que ens envolta, i en la que només es mouen amb soltura els rics i els caradures...