diumenge, de febrer 18, 2007

Reagrupament i Joan Carretero



De vegades cal aplaudir el coratge cívic i polític de persones com les que impulsen el Reagrupament.

Cal aplaudir amb energia el sr. Joan Carretero i la gent que li dóna suport perquè ennobleixen la política i fan del nostre espai nacional un espai ple de valors i de fortalesa. Tinc pocs dubtes que Esquerra Republicana de Catalunya, partit històric, és en aquests moments un dels grans problemes que té el nostre país, i un dels principals obstacles cap a la seva llibertat. Els dirigents d'Esquerra actuen, més que com una direcció política independentista i patriota, com un clan amb actituds mafioses que s'ha posat al sevei de l'espanyolisme del PSC-PSOE.

Esquerra ja no és un partit independentista, però és el partit on hi ha més militants indepentistes. Per això és un motiu d'esperança, veure com encara hi ha patriotes que lluiten insubornablement per un ideal tan noble com la llibertat del nostre poble, malgrat les amenaces i l'ostracisme a què els condemnen els actuals dirigents d'Esquerra.

Veure gent amb la preparació, capacitat i coratge polític de Joan Carretero és un motiu d'esperança per a tots i, sobretot, per als defensors d'una Catalunya Lliure. Per a tots els patriotes i militants independentistes és una pena enorme contemplar l'espectacle patètic que estan oferint els actuals dirigents d'Esquerra, perquè han fet d'aquest partit històric un agent còmplice i necessari del neoespanyolisme a Catalunya, i amaguen la seva vergonya i incapacitat darrere una pancarta d'independència. Mai a la vida uns traïdors havien gaudit d'un crèdit tan gran per desfer el nostre país i deixar-lo en mans de l'espanyolisme més atroç. Per això cal aplaudir i encoratjar qualsevol patriota que aixequi la seva veu contra aquesta lacra i el seu perjuri.

Ens calen molts reagrupaments i molts Joan Carretero que estableixin una frontera nítida entre la por i la llum, entre el coratge i la covardia, entre Catalunya i Espanya. I desitjar al seu projecte, a tota la seva gent, la millor de les sorts, la sort i la fortuna dels patriotes. Com diu el poeta:
bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el Déu dels vents
el velant del seu vaixell.


Així sigui. I aquí estem. A les ordres. Visca la terra, mori el mal govern!

diumenge, de febrer 11, 2007

La traïció d'Esquerra


El nostre present nacional és patètic. Després de la consumació del Tripartit 2, el nostre futur com a poble és molt negre. I se'ns fa molt difícil d'entendre com hem pogut arribar a aquesta situació.

Per trobar respostes de vegades cal acudir als clàssics, cal cercar en la història i en la conceptualització dels fets dels homes aquells elements que, a força de repetir-se, ens poden il·luminar, ens donguin alguna resposta, o, com a mínim, ens situïn marcs històrics de referència.

M'ha resultat molt útil el llibre "Traidores que cambiaron la historia", de José Manuel Lechado. Hi he trobat precedents que expliquen el comportament humà que ha dut Esquerra (ERC) a consumar aquesta gran traïció que representa el Tripartit 2.

"La traïció és el més gran dels pecats per a la nostra cultura occidental, no existeix cap delicte més greu que defraudar la confiança dipositada". La traïció és, tanmateix, un fet objectiu al que la història ha demostrat s'hi pot arribar amb dos substrats subjectius diferents.

La situació més clara és aquella traïció consumada per algú amb ple coneixement del que fa i de les seves conseqüències; és la traïció, p.ex. de què és víctima el cabdill iber Viriat. Els qui el traeixen ho fan per diners, sabent que l'entreguen als seus enemics romans, traïció que es clou de manera inesperada, amb la famosa frase "Roma no paga traïdors".

Però després trobem una altra traïció perpetrada sense que qui la fa sigui conscient de la magnitud dels seus actes i de les seves conseqüències. L'exemple paradigmàtic és Judes.

Judes Iscariote consuma un dels actes de traïció més roïns, coneguts i greus de la història de la humanitat: lliurar Jesús de Natzaret, el Messies, als seus enemics. Però Judes, amb el seu petó, no volia trair Jesús, sinó provocar una reacció perquè esdevingués aquell Messies que esperava, i que a foc i espasa havia d'alliberar el poble d'Israel. Judes era un zelot (secta jueva que lluitava contra l'ocupació romana), va creure en Jesús com el Messies, però volia que es comportés com el Messies que esperava, l'alliberador invencible. Quan Judes s'adona del que ha fet, veu les conseqüències dels seus actes, el seu error, se suïcida. Havia entès que Jesús era el Messies, però no havia entès el seu missatge, i Jesús no empunya cap espasa, sinó que mor a la Creu.

Sentint les gents d'Esquerra el relat de la traïció de Judes els hi escau cada cop més. Per justificar el pacte amb un partit "absolutament espanyolista" com el PSC (d'acord al llibre de Rafael Vallbona sobre un conseller d'Esquerra al primer Tripartit), Esquerra s'ha fabricat un argumentari subjectiu en el que òbviament, no es reconeix la traïció perpetrada. Vull ser benèvol (que no vol dir prendre per idiota a ningú) i admetre que de vegades els nostres actes estan motivats per idees equivocades i que aquestes idees ens porten a fer coses que, objectivament, són traïció. Esquerra vol que el PSC-PSOE, el principal partit espanyolista de Catalunya, deixi de ser-ho, vegi la llum del catalanisme i abraci la bandera independentista. Tal com Judes esperava que aquell Jesús que ell creia fermament que era el Messies, deixés de predicar l'amor i parar l'altra galta perquè empunyés l'espasa de foc i alliberés el poble d'Israel. Bé, doncs ni els espanyolistes es poden convertir, mercès a una traïció, en uns catalanistes, ni Judes havia entès la naturalesa del veritable missatge alliberador de Jesús, del Messies.

En tots dos casos, tanmateix, entreguen el que més estimen als seus enemics i les conseqüències de la traïció són letals. Judes entrega Jesús als romans i ERC entrega Catalunya als espanyolistes.
Aquesta és la gran lliçó de la història. No cal tenir consciència plena d'estar traïnt, la traïció, es produeix amb independència dels nostres elements motivacionals, volitius. Però un cop produïda és perfectament objectivable i reconeixible, i llavors ja és massa tard per lamentar-se.

Quan Esquerra i la gent que encara els vota -per sort cada cop menys- siguin conscients de la traïció nacional que ha representat el Tripartit-2 ja serà molt tard, massa tard, i llavors tot seran lamentacions i dolor.

L'únic que podem fer és denunciar rotundament la traïció d'ERC. Dir ben fort i ben clar que la constitució del tripartit 2 és un acte de traïció total, i confiar en una reacció del nostre poble que minvi els seus efectes devastadors. Judes, en ser-ne conscient, es penja de la branca d'una olivera, superat pel dolor. No desitjo en cap cas aquest final ni aquest dolor als dirigents d'Esquerra i els seus sequaços, però per evitar-los-hi cal que la nostra denúncia sigui prou forta i prou alta com perquè aturem el mal i les conseqüències que ha generat.

divendres, de febrer 09, 2007

Per la llibertat d'expressió: gràcies, Oleguer!


Oleguer va fer un article valent, compromès i just denunciant l'evident fallida dels principis més bàsics d'un estat de dret. En represàlia per expressar amb educació i mesura les seves idees l'empresa Kelme li ha rescindit el contracte, en atac indecent a la llibertat d'expressió. Cal mostrar la nostra solidaritat amb l'Oleguer i denunciar aquest atac a la llibertat d'expressió de Kelme. No ens deixarem acoquinar.

divendres, de febrer 02, 2007

ERC: momificació versus descomposició (i 2)



Els temps són prolífics en esdeveniments que condicionen les anàlisis. Aquest post tanca l'exposició forense que fa evident que Esquerra (ERC) és un cadàver polític, que el seu projecte polític està finiquitat, mort. La certificació de la mort d'aquest projecte és del tot necessària perquè el nostre país pugui aspirar a la plena sobirania, a la llibertat, a la independència.

Des del post inicial d'aquests dos, i a banda de les interferències cojunturals pròpies d'estar analitzant una banda d'indocumentats, s'han produït esdeveniments significatius, que no alteren l'anàlisis, però sí que fan que poguem reconsiderar la contundència dels resultats d'alguna analítica. És obvi que les informacions de la Vanguardia, i els posteriors articles a l'Avui d'en Joan Carretero indiquen que a ERC encara hi ha restes de vida intel·ligent. Tanmateix, aquesta intervenció, lluny de qüestionar el diagnòstic, el confirma. El que passa és que la seva manifestació forense, que compartim, obliga a extremar certes precaucions, a actuar prudentment a la vista de l'existència d'una simptomatologia vital fins aleshores descartada.

Per què parlo d'Esquerra com a cadàver polític, de la defunció del seu projecte polític? Primer de tot perquè s'ha produït un fet gravíssim que ha desencadenat aquesta situació: el suïcidi. Esquerra, amb la signatura del tripartit 2 o Entesa, s'ha suïcididat. Això no ha fet cap altra cosa que precipitar un fet biològic, organitzativament i políticament, que ja apuntava aquesta conseqüència fatal, obituòria, des del Tripartit 1. I és que mai un partit independentista o sobiranista pot dipositar en els partits espanyolistes el govern del país. És un fet tan antinatura, tan greu, tan fora de qualsevol estratègia que només es pot explicar en termes absolutament excepcionals. I les situacions excepcionals només són dues: o bé un pacte polític definitiu respecte l'estatus polític previ (p.ex. el que s'esdevé a Irlanda del Nord, amb el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la necessitat de formar un govern d'unitat que piloti la transició des d'una situació "bèlica", fet que justifica que Sinn Fein i unionistes radicals -Ian Pasley- puguin compartir govern) o bé per una bogeria absoluta, superior a qualsevol capacitat d'imaginació i de comprensió racional. Per això parlo de mort i suïcidi del projecte independentista que fins ara ha representat ERC.

La vida és un sistema de cèl·lules interelacionades entre elles amb funcions que mantenen viu l'organisme. No hi ha un únic sistema, sinó varis. I la mort arriba per la fallida paulatina de tots els sistemes.

Un dels sistemes és el sistema nerviós, que coordina i centralitza la resta de sistemes. És el primer que va fallar a ERC. Amb el primer tripartit es va convertir en un organisme incapaç de transmetre els inputs vitals i nerviosos a la resta de l'organisme. No hi havia cap sistema coordinat, i els seus membres actuaven per impulsos simpàtics (Perpinyà, Bargalló, Solà, etc.). No existia transmissió orgànica ni nerviosa entre govern, partit i Presidència, fins al punt que els consellers d'ERC eren cessats sense coneixement del partit, que reaccionava atròficament. El tripartit 2 o Entesa va confirmar la defunció del sistema nerviós, atesa la descoordinació entre Carod i Puigcercós en la valoració de les ofertes per formar govern (supòsit fàctic però irreal).

Un altre dels sistemes és el circulatori. També aquí podem certificar la fallida crítica del sistema. Esquerra, des del Tripartit 1 es va convertir en una caixa autista de ressonància, incapaç de traslladar oxigen a les cèl·lules. Això ha estat especialment dramàtic i dolorós -per a ERC- en el cas del Tripartit 2 o Entesa, quan només els propis signants del pacte han estat capaços de defensar-lo. El poc oxigen que l'organisme era capaç de captar -en el seu entorn natural- induïa una decisió diferent de la que finalment va prendre la direcció palanganera d'ERC, i d'aquesta situació només es pot inferir la fallida del sistema circulatori. El sistema circulatori feia temps presentava riscos grans de trombosis, d'alteració greu de la circulació, ensimismat en la seva follia esquerranista i marxistoide, tal com reiteradament ha proclamat orgullosament el Dr. Slump.

El sistema respiratori és l'encarregat de captar oxigen per a les cèl·lules. Per tant, i amb indepedència del que podia haver estat el funcionament del sistema circulatori, encarregat de repartir l'oxigen capturat, la prèvia reclamava la capacitat de capturar oxigen. Ja amb el tripartit 1, però especialment amb el tripartit 2, Esquerra ha demostrat una absoluta incapacitat de capturar oxigen. Les conselleries d'ERC, i ERC com a partit, s'han convertit -tot i que amb alguna excepció- en organismes autistes incapaços de captar talent o gent preparada per gestionar les competències que tenien -i tenen- atribuïdes. Esquerra actuava -i acuta- com a ETT de barres del bar del rotllo, promocionant gent sense cap mena de formació ni de preparació, i, sobretot, provocant un rebuig contundent de qualsevol persona a qui se li oferissin càrrecs o llocs singulars, fins al punt, en el Tripartit 2, d'haver de recórrer a l'almoïna d'altres partits per poder cobrir determinats càrrecs. No és així, Metropagès? No has parlat amb algun ex ciutadà pel càrrec i ex conseller perquè t'ajudi a cobrir llocs encara vacants al teu departament??? Per tant, hi ha una evidència radical de no captació d'oxigen.

La fallida del sistema excretor ha estat la més dura, la més cruel. L'organisme ERC, en fallida de captura i circulació de l'oxigen, va iniciar el col·lapse excretor amb el Tripartit 1, que es va agreujar fatalment a partir del virus Perpinyà. El col·lapse del sistema excretor va presentar una pauta seqüencial diferent a la resta de sistemes. D'entrada s'hi trobaven factors endògens i exògens. Així, el virus Perpinyà va propiciar una primera sotregada en el sistema excretor, que va portar a l'expulsió del Conseller Primer i líder d'ERC, Carod Rovira. El sistema excretor exogen va continuar funcionant a ple rendiment, i va culminar amb l'expulsió de tots els consellers i càrrecs palanganeros del govern de la Generalitat i de la seva administració abans del referèndum de l'Estatut. Internament, el sistema excretor ha provocat un gravíssim estrenyiment i col·lapse final, entre doloroses contorsions intestinals i incontinència liquoïde. Informacions posteriors han demostrat que l'epidèmia "consulta a les bases" era induïda i programada, i va provocar l'ús fraudulent del sistema excretor per dir no a l'Estatut, i en canvi va ser col·lapsat, amb resultats letals, abans de debatre la conveniència d'un nou Tripartit.

El sistema químic, el fetge, és el que ha presentat unes evidències més radicals de col·lapse. Des del Tripartit 1, però especialment amb el Tripartit 2 o Entesa, el sistema químic s'ha mostrat absolutament incapaç d'assumir la quantitat d'excrecències circulant pel sistema. Allò popularment acceptat com a "no tenir fetge" per a segons què... s'ha revelat una evidència que afectava radicalment la capacitat orgànica de processar el que estava passant, la consumació del major pacte de traïció i humiliació nacional des del Compromís de Casp. Literalment, el sistema químic ha comportat en un primer moment la pèrdua de 130.000 vots des de les darreres eleccions, i més del 50% dels vots a la ciutat de Barcelona. La momificació de què parlava fa dos posts orienta l'estratègia política a conservar aquest espai, però la realitat només és una, i és que es deixa de créixer i que tots els indicadors apunten a una davallada continuada en els propers anys, que cal precipitar perquè no esdevingui un procés agònic cap al no res.

És evident que tots els sistemes vitals d'ERC estaven en fallida, però el que precipita la seva defunció és el seu suïcidi amb el Tripartit 2 o Entesa, que evidencia la pèrdua total de les constants vitals. Atorgar la presidència de la Generalitat de manera reiterada a l'espanyolisme pseudoesquerranós del psoe català, trencar l'eix nacional per convertir-lo en un eix dretes esquerres, tal com sempre han reivindicat els més ferotges enemics del nostre poble i els més lerrouxistes, pensar que la nostra causa és un debat que es pot definir com a post (president Montilla) o pre (conseller de vicepresidència Carod) nacional és un patètic clos per a traïdors, per a tots els qui de la mà d'Esquerra ens volen arrossegar a la tomba nacional, al tanatori nacional.

Davant d'això només ens queda que evitar la momificació política del projecte d'ERC, i treballar, d'entrada, per un enterrament ràpid i digne. Donem-li sepultura amb els honors que mereixen un partit històric, una figura com Macià i els milers de patriotes que hi han confiat, i obviem la covarda, trista i patètica traïció que han protagonitzat els seus actual dirigents.

Macià i tots els patriotes que darrere les sigles suara ultratjades d'ERC han estat referent i exemple no han de contemplar aquesta mort mesquina ni la baixesa moral i indignitat dels actuals dirigents i dels seus sequassos.

Despertem els "sense nom" i recuperem la flama i l'empenta de la nostra història, la fidelitat a la terra i el coratge que ens mena. Cal evitar la momificació d'un projecte polític mort i emergir, amb foc nou, amb l'estandard de les renovades esperances per al nostre poble, i no decebre, no trair.