dissabte, de setembre 23, 2006

La ciutat perduda (IV)

Són les festes de la Mercè. Festa Major de Barcelona. Podrien ser les festes majors de qualsevol lloc, res no fa veure, res no diu, res no les fa viure com les festes del cap i casal, de la capital de la nació catalana.

Dos elements concentren l'atenció enguany. El primer, que els estúpids de l'Ajuntament han portat a fer el pregó una persona sense res a dir, sense res a veure amb la ciutat i a sobre sense poder fer el ridícul en la nostra llengua. La pregonera d'enguany sublima la tonteria del tripartit municipal, aquesta buidor, aquesta relliscosa manera de veure i entendre la ciutat, com si no fós res, com si no vingués d'enlloc, com si no tingués on anar.

Segon, la programació musical. L'ajuntament concentra els actes festius de divendres a diumenge, amb un epitafi piromusical dilluns. No estaran contents si no baten algun record d'assistència, aquesta serà la mesura del seu èxit. La programació, de funcionari espanyol. Sense ànima, sense esperit, sense saber el què. Bé, això no és del tot cert, és una programació feta des de l'autoodi, des del menyspreu més absolut als grups i cantants que s'expressen, naturalment, en la nostra llengua. Així, al BAM, la programació nocturna festivalera, la presència catalana es redueix a tres grups, dos dels quals portats per promotors privats, no per l'ajuntament. En general, és probable que la presència de grups catalans no superi el 5% de la programació de les festes. La llengua àrab o alguns dialectes africans tenen una presència major, o poc hi falta.

Res d'això és nou. Ve de lluny i anirà més lluny si no acabem amb el tripartit municipal. La presència d'ERC al govern municipal és patètica, no serveix de res, no se sap quin model de ciutat tenen, són incapaços de defensar els més elementals i mínims valors de catalanitat que correspondrien al Cap i Casal. La presència d'ERC al govern municipal és tan supèrflua i gratuïta, tan intrascendent... que si algun dels alcaldes republicans de la ciutat aixequés el cap no s'ho creuria, se n'entornaria al forat per no plorar.

La ciutat agonitza, i tanmateix la majoria dels ciutadans semblen encantats d'haver-se conegut, en una estúpida deriva cap al no res, cap a la fosc i la buidor més absoluta. La ciutat ja no pot oferir res i no ofereix res. Preus abusius arreu, serveis públics patètics, intrascendència econòmica i industrial. La ciutat s'aixeca presonera cada dia del pensament més sectari i perillós del país, d'aquest progressisme absurd que no ofereix res i només es dedica a crear problemes i debats dantescos, surrealistes, per a la que hauria de ser la capital d'un país civilitzat.

I tanmateix la ciutadania sembla com hipnotitzada per aquesta buidor, per aquesta fosca que ens condueix al no-res. Aquí s'ha aplaudit als okupes, s'ha fet claca dels comportaments més incivics, s'han ignorat les necessitats industrials i de desenvolupament de la ciutat, s'ha menyspreat els problemes gravíssims dels ciutadans, amb prepotència i superioritat, temes com l'habitatge, el transport, la seguretat, el soroll, la qualitat de vida... han esdevingut morralla indesitjable per a aquesta colla d'estúpids del tripartit municipal.

Sóc pessimista, perquè tampoc veig ni sento cap discurs potent i sòlid per retornar la ciutat perduda als seus ciutadans i redreçar el seu rumb.

diumenge, de setembre 17, 2006

Visca el Sant Pare Benet XVI!!!

La internacional islamista ha proferit com una jauría en tota mena de gravíssimes desqualificacions, insults i amenaces contra el Sant Pare Benet XVI (a la imatge, l'escut papal de Benet XVI). I les societats occidentals assistim, un cop més, impàvides i atemorides a la barbàrie que propaguen des de les seves mesquites i palaus.

Aquí hi ha vàries coses a tenir en compte i analitzar.

Primer de tot, el poble de Déu i molt especialment els catòlics, que creiem en la transmissió divina de la missió papal, des del Crist, quan diu a Pere "tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església" hem d'estar i estarem sempre al costat del Sant Pare. Cap fisura, cap dubte.

Segon, les paraules de Benet XVI són sàvies, plenes de coratge evangèlic i d'acord amb la missió de pastor del Sant Pare. El cristianisme és la gran força inspiradora de la civilització occidental, i davant les amenaces contra tots els valors cristians i humans que representa l'islamisme, les paraules del Sant Pare són imprescindibles.

Tercer, amb independència fins i tot de que les civilitzacions occidentals professem una fe més o menys intensa, o que sigui inexistent, les paraules del Sant Pare són un bàlsam intelectual i una guia ineludible perquè sapiguem valorar i defensar amb coratge no només els valors de la fe, sinó tot allò que conforma els valors de la nostra civilització, que és el que directament ataca, menysprea i vol destruir l'islamisme.

Si l'islam planteja la seva fe com un combat contra tots els valors de la societat occidental, i no només la seva fe, tindrà batalla, i tornarem a guanyar, costi el que costi i davant qui sigui.

La Terrazza!!!!

Aquesta nit he anat a la Terrazza amb una amiga eivissenca. Per a mi és la millor discoteca de Barcelona. Al Poble espanyol, en el que representa una possessió mallorquina... una discoteca a l'aire lliure, amb un pati central amb palmeres i altres arbres... un autèntic luxe per a una ciutat com Barcelona acostumada en excés al cutrerio massificat. Un indret privilegiat, singular, una música sempre boníssima i rabiosament actual... Un lloc on gaudir plenament de la nostra cultura mediterrània i de la seva vessant més sensual, més edonista.

Terrazza dels somnis que fan que les ciutats tinguem coses bones i diferents a oferir i per gaudir-ne. Un lloc pensat per gent d'aquí i per a la gent d'aquí, però on s'hi pot trobar gent d'arreu.

Fa anys hi anava molt i m'ho he passat sempre molt bé. Ara ja no surto tant, i els dos últims anys hi anat poquíssim, un parell o tres de vegades. Els ambients canvien (jo també he canviat), però encara et trobes amics i guapes conegudes o per conèixer i encara et fa sentir únic: per la ciutat, pel clima, per la bellesa i perquè hi hagi gent com la de Night Sun Group capaces, amb aquest bon gust, estil i motivació, de fer-nos-ho passar tan bé.

L'ajuntament, tan preocupat de collonades i tan indiferent al benestar dels barcelonins, hauria de premiar i considerar com es mereix un espai com La Terrazza, que és IMPOSSIBLE que destorbi ningú, que té una gestió modèlica i que permet gaudir de les llunes d'estiu i de la torbadora bellesa de les noies com enlloc de la ciutat.

Molts anys i bons a la Terrazza i a la gent de NSG!

dissabte, de setembre 16, 2006

La generació perduda

(publico aquest article imprescindible del blog del gran Salvador Sostres http://www.salvadorsostres.com/, no li he demanat permís, però com que l'he copiat íntegrament crec que no hi haurà problemes. És una missió trascendent donar a conèixer el talent, l'art i la virtut)

Ara en tenen prop de 60, es diuen a ells mateixos intel•lectuals però ningú més no els identifica com a tal. Barcelona entre Pedralbes, Sant Gervasi i Sarrià. Primer van ser comunistes i el mur va caure amb totes les seves falsedats, amb tota la misèria i els cadàvers que havia causat. Després van ser antifranquistes de reunió clandestina i taller de propaganda, però a Franco no van ni bufar-li. La gran novel•la que tenien al calaix per culpa de la censura va acabar desfent-se quan arribà la democràcia i vam poder llegir-la. Després anaren contra l’OTAN però al final van claudicaren. Van ser antiamericans però amb Milòsevic una cosa marron i tova els va caure a les calces. Renegaren de la moda, per frívola, i es tornaren frívols. Adoraren Sartre i al final era un fill de puta, feren cançons per la Winnie Mandela i bé, no han sortit mai a disculpar-se, però la vergonya que devien passar va haver de ser bonica. Barcelona va ser la ciutat que més diners envià a l’Arafat i ara ja sabem que no era la solució sinó el problema. La lliçó del Fòrum que van voler-li donar al món va acabar en desastre, Bush va guanyar la reelecció, Ratzinger va ser escollit Papa i Zapatero va tornar a enviar tropes a Iraq i fins i tot al Líban tot just ara. La traca final l’ha protagonitzat l’heroi local, Pasqual Maragall i Mira. Ells mateixos han hagut de reconèixer que ha fet el ridícul de la manera més salvatge, i han donat per bo que els sociates espanyols l’hagin enviat a casa. Els murs han caigut, les teories han fracassat, els intel•lectuals s’equivocaven i el partt polític que fundaren és ara una sucursal més d’Espanya. I tot allò que un dia somiaren, tot aquella il•lusió, tot aquell món d’intel•lectualitat i progresia; tota aquella superioritat, tota aquella fantasia ha quedat avui reduïda a una bata blava i el llapis a l’orella, aquí les epilideidis i allà els minipímers, segona nau a la dreta i pregunti per l’encarregat Pepe Montilla.

dissabte, de setembre 09, 2006

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI!!


11 de setembre del 2006. La meva nació recorda un cop més la fatídica data de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

No puc deixar d'imaginar, de pensar, què hauria estat de la meva vida, de la vida de les persones que estimo, de ser encara un país normal, no subjugat al domini espanyol. Fa tants anys que patim el domini espanyol que fins i tot de vegades perdem la visió de l'esclavatge que patim.

El que més m'agrada del meu poble és la voluntat de ser. Per sobre de qualsevol circumstància o situació, la nostra voluntat de ser roman. Voldria que tinguéssim més coratge cívic, polític, nacional. Que sapiguéssim defensar amb més fermesa els nostres drets manllevats, que tinguéssim prou coratge i valentia per situar-nos un cop més com una nació entre les nacions lliures, i no com ara, com una miserable comunitat autònoma enmig de l'imperialisme espanyol, feixista, camuflat entre el talante i els bigotis dels militars colpistes.

No n'hi ha prou per tant amb ser una nació, amb tenir una llengua i cultura pròpies, ni amb la voluntat de ser, ni amb l'èpica lluita del nostre poble per la llibertat i la dignitat democràtica. Res d'això és prou. Si no som un estat, ens diuen, no som res. Per això, en la vespra de l'Onze de Setembre del 2006 reivindico, demano, eixigeixo...que jo també vull un estat.

Jo també vull un estat. Un estat català, un país pròsper, lliure i democràtic.

Visca la terra!

divendres, de setembre 01, 2006

La ciutat perduda (III)

L'agost toca la fi i s'esmuny entre els nostres dits com un sospir. L'agost és la ciutat estranya, desconeguda. L'agost és l'absència de la ciutat. L'agost és la ciutat d'absències. Des del balcó d'aquests dies pregoners de retorns la ciutat reprèn una quotidianitat salvatge que ha abandonat sense voler-ho durant unes setmanes. He vist aquest agost intrascendent que ens oferia una ciutat asimètrica, amb barris i places buïdes, solitàries, desitjoses, i un centre i barris marítims populosos, plens de gent i de soroll.

He travessat a peu la ciutat des de la plaça Lesseps fins la Barceloneta, relliscant pels carrers dels diferents barris com una ombra, absent de la seva realitat, observant simplement el seu pols. M'ha ofert carrers i places semibuits, silenciosos, tranquils. Botigues tancades i tràfec cadenciós, silent. L'esperit de la ciutat que fou planava i abocava les façanes esgrafiades, el veïnatge, el tracte afable dels cambrers a les terrasses, la conversa de veïns al recer d'ombres i una intensitat de ciutat insòlita la resta de l'any.

En arribar a la Plaça Urquinaona el tràfec humà i motoritzat s'ha fet més intens, i la plaça de la catedral esdevenia una frontera entre la ciutat de sempre i la ciutat dels turistes, que tot ho omplien. Tanmateix el capvespres s'ha mostrat benevolent i ens ha obsequiat amb una fresca i un silenci també insòlits per a aquests paratges de fotografia obligada, d'estàtues humanes, de fonambulistes de la vida i l'espectacle de carrer, dels músics espantosos vora les terrasses i d'aquesta humanitat viatgera que de tot se sorprèn i admira sense saber de res ni perquè.

Més avall els carrers s'han econgit davant una marea humana que els envaïa i establia un nou domini, una nova colonització, una nova frontera respecte la ciutat perduda, que ignoren. Tocant el mar la ciutat es fon, perd el seu noble nom i es converteix en un objecte de souvenir de sol i platja, només habitat per passavolants de banyador i xancleta, també descalços, i agressives columnes de cicloturistes travessant els passejos o d'skaters filmant-se aprofitant qualsevol element del mobiliari urbà.

La Barceloneta s'ha fet fonadissa en aquest eixam humà lloretitzat. Les terrasses dels tinglados han esdevingut terrasses de negocis de pakis que criden sense cap gràcia els vianants perquè s'asseguin a prendre-hi alguna cosa, quasi per obligació.

La fugida de la ciutat de sempre és palesa en els locals de sempre tancats per aquestes dates. Abans no ho feien, però ara és inútil resistir-se a l'absurd. No té cap sentit ser en la ciutat que no és.

Fins i tot, enguany, n'ha fugit l'alcalde, expulsat pels seus, per la seva secta. Des que es va poder votar, la secta ha governat la ciutat, i, després d'encerts i injecció d'il·lusió, van convertir el somni dels ideals de la ciutat perduda en una ciutat perduda per a sempre, en una ciutat desdibuixada, buida, ombra, absurda, desgovernada i absent de la seva pròpia història i ciutadans. Una ciutat sense rumb entregada a la cobdícia del rècord turístic i el vampirisme.

He pujat les escales del pis que deixaré en breu. Just en aquest moment que les platges s'han buidat i la marxa nocturna no s'ha engegat... la ciutat reté un instant d'intensitat urbana bellíssima. He recordat els carrers i les ciutats que no esperen grans coses, ciutats de silenci on les tardes reposen... i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes.

La ciutat perduda. Com els prestatges buits del meu pis que esperen la mudança.