diumenge, de gener 13, 2008

FNEC, Crida a la Solidaritat i Terra Lliure


En una presentació del llibre d’en David Bassa Terra Lliure Punt Final, amb pròleg de n’Oriol Junqueras i epíleg de n’Enric Ucelay da Cal, aquest últim va fer una afirmació a la que no paro de donar-hi voltes.

Segons Enric Ucelay, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), la Crida a la Solidaritat i Terra Lliure són els tres elements més interessants dels anys 80 en el terreny independentista, i que millor expliquen l’actual sobiranisme. I demanava que s’estudiessin amb profunditat.

Com que vaig ser actiu en dues d’aquestes organitzacions, la Crida a la Solidaritat i, sobretot, la FNEC, la reflexió m’ha semblat molt interessant. I hi he anat pensant, i en aquest post, que serà inevitablement llarg, us traslladaré les meves vivències i reflexions. Malgrat el que ara escriuré, espero que, a través de l’amic Oriol Junqueras, en poguem anar treient més punta, s'ho val.

D’entrada, una primera pregunta: per què són per a aquest prestigiós catedràtic d’història de la UPF tres elements decisius? M’atreveixo a formular una hipòtesi: són tres organitzacions que, inconexes entre elles, van representar, als anys 80, tres projectes molt interessants, que van liderar, en els seus àmbits, el nacionalisme català. Hi ha altres possibles explicacions metodològiques; fa poc, parlant-ho amb un bon amic, em deia que en la tradició marxista del nostre país sempre s’havia parlat de tres nivells de lluita: el partit polític, el sindicat i l’organització armada. I em comentava que potser en l’arrel d’aquesta afirmació hi podríem trobar una certa extrapolació: la Crida com a substitut del partit que no existia, la FNEC com a força sindical (tot i que d’estudiants) i en el tercer nivell, l’organització armada (tll). Home, és curiós; si més no, és curiós i suggerent. Però en no haver-hi connexió orgànica ni estratègica entre aquests possibles tres nivells, centraré la meva anàlisi en allò que representaven com a projectes.

Potser cal fer dues prèvies, abans d'entrar en el fons de la reflexió. La primera, que aquestes organitzacions van tenir –i algunes, com la FNEC, encara existeixen- una vida llarga, però entenc que l’afirmació se cenyeix als seus moments hegemònics, els anys 80. Segona, que aquesta reflexió apunta trets “generacionals”; aquest havia estat per a mi un argument clau en l’oposició inicial al triparit, i que d’alguna manera he vist “refrendada” amb la lectura –recomanada- del llibre d’en David Madí Democràcia a Sang Freda; tot i que ell en fa una referència al voltant de CDC, se’n pot treure més punta, no endebades en David, com jo, va passar per la Crida a la Solidaritat i la FNEC.

La Crida a la Solidaritat
L’experiència de la Crida a la Solidaritat, en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, s’inicia com a resposta cívica unitària i mobilitzadora davant les agressions de la LOAPA (PSOE-PSC i UCD). Després d’aquella primera mobilització massiva al Camp del Barça (Som una Nació!), la Crida a la Solidaritat es va convertir en el gran referent de l’activisme catalanista: les campanyes de catalanització i de solidaritat se succeïen a un ritme frenètic. Per posar-hi el contrapunt personal, que em sembla oportú, jo vaig començar a col·laborar amb la Crida quan estava a l’institut; per Sant Jordi demanaven la col·laboració de gent que volgués posar paradetes per vendre els seus materials, i amb uns companys vam muntar una d’aquestes tauletes –ens havíem d’espavilar per tot- a la Rambla; va ser el meu primer contacte. Tornant a la seva dimensió política, la capacitat de mobilització en defensa de coses que ara ens semblen bàsiques, com la catalanització, i per tant a favor de la llengua catalana i contra el bilingüisme van ocupar un espai propi, inèdit, en el panorama polític, en la mobilització de centenars d’activistes (van ser memorables les campanyes per la retolació en català de les grans empreses públiques) i, també, en la repressió tan desproporcionada que patien aquestes campanyes. Van ser impressionants també les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea (que es moren).

La Crida van ser moltes coses, però si hagués de trobar alguna expressió per definar-la seria la de l’activisme en estat pur, la capacitat, a través de l’activisme, d’autocentrament, de convertir la causa de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació en un element central del debat polític, en un motor nacional; les campanyes de la Crida ocupaven sempre l’agenda política. Es van cometre errors, i hi van haver fracassos, però La Crida va saber acumular un enorme capital de persones i energies, de sumar. Sempre hi havia la possibilitat de col·laborar, de participar, i ningú preguntava “pel carnet”: els projectes i l’activisme estaven sempre per sobre dels particularismes, allà hi havia gent amb idees diverses, però que assumien el treball plegats com a “marca de la casa”. I amb un funcionament prou obert que es combinava amb els lideratges forts. La Crida va esdevenir un autèntic referent, i jo diria que la seva aventura “acaba” amb la Crida Nacional a ERC, moment en el qual bona part dels activistes que llavors hi estàvem treballant passem a ERC, amb la voluntat de convertir ERC, com no es cansava de repetir l’enyorat Àngel Colom, en el “pal de paller de l’independentisme”. I l’èxit d’aquesta crida, en la que evidentment hi va participar molta altra gent que no era de la Crida, però sota el seu lideratge, és ben a la vista. La llàstima és que, amb el capital acumulat, alguns estiguin fent les barbaritats que estan fent i hagin malmès el somni, i manllevat tot el potencial que tenia.

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
La FNEC és el projecte polític que més m’estimo, en el que vaig assumir més responsabilitats i on he desenvolupat l’experiència de militància que més positivament m’ha marcat; potser per això em sembla rellevant “personalitzar” l’anàlisi. I fer l’explicació més llarga per intentar explicar la inclusió que en fa n’Enric Ucelay, ja que probablement sigui l’experiència més desconeguda.

Hi vaig arribar perquè quan la Crida Nacional a ERC ja estava a la Facultat de Dret (no recordo si feia primer o segon curs), i a l’entrar en contacte amb gent de la FNEC que era d’ERC, i de Dret, aquests em van animar a implicar-me. I ho vaig fer. I a més a més de seguida em va semblar molt més interessant el que podia fer a la FNEC que el que podia fer a ERC, on em consumia en les batalles entre sectors, i on fer les coses sempre era complicat, i on perdíem el temps, indecentment, discutint el color de l’estelada. En fi, tornem a la FNEC. Havia estat el sindicat nacionalista clau de la Universitat republicana. Va ser refundada a començaments dels 80 per gent de diversa procedència. La gent de CDC era, en aquells moments (quan hi vaig entrar, amb altres companys), la majoritària, però realment era una organització molt oberta, i en la que també hi havia molta gent d’ERC. Convergència hi tenia per tant una gran ascendència, però no controlava el sindicat, i en tenim una prova en el que va passar amb l’elecció del Rector Bricall.

La FNEC ja era un dels sindicats més importants a la Universitat, una Universitat fins alehsores controlada pels elements comunistes i socialistes. La FNEC era un gran projecte nacionalista, que prenia, com a lema d'identificació, unes paraules del poeta JV Foix en el congrés de refundació: “els estudiants, ultra estudiar, han d’esdevenir activistes d’allò que representa la revitalització cívica, cultural i política del nostre país”. Ho feiem. La FNEC va tenir un congrés clau per al que va ser el seu gran salt i hegemonia a la Universitat: el tercer congrés, on la majoria del sindicat, que ja havia crescut força, va imposar una candidatura plural a la candidatura –val a dir que per exclusió- de la gent més directament vinculada a Convergència. Tanmateix, a la Coordinadora Nacional sortint hi havia gent de CDC, d’UDC i d’ERC, però, sobretot, hi havia gent sense carnet. I aquesta va ser la gran clau de l’explosió de la FNEC a la Universitat, que es va saber obrir a tot de gent que hi arribava sense militància prèvia a partits. La FNEC no responia a una estratègia de partit, sinó a una força interna aglutinadora de gent molt plural a qui ens unia el nacionalisme.

La FNEC va esdevenir el sindicat hegemònic a la UB, la UAB i la UPC, i a gairebé totes les facultats. El seu projecte era clarament nacionalista, i implicat amb la Universitat però sense un estudiantilisme buit; compromesos amb el país, i amb les nostres universitats i facultats. Amb una clara voluntat de créixer (fer gent de la FNEC contínuament), de guanyar (a totes les eleccions que ens presentàvem) i de donar servei. La voluntat de guanyar em sembla un dels trets més importants d’aquella època. Aquella idea tan clara i arrelada de fugir del testimonialisme –que aleshores es portava molt…-. Sempre volíem guanyar, i sabíem com gestionar la pluralitat del sindicat per fer-ho possible: les llistes electorals es confeccionaven amb gent de totes les sensibilitats que convivien al sindicat, per arribar al màxim nombre de gent, i els programes eren útils, plantejàvem, d’una manera natural, coses d’això que ara en diuen “els problemes que preocupen a la gent”, en aquell moment als estudiants com nosaltres. Però sempre des d’una òptica nacionalment molt compromesa, i fins i tot dura. A les nostres llistes hi tenien llavors cabuda o ens donaven suport des de gent de l’Opus, UDC, CDC, ERC… fins a gent propera a l’MDT, passant per tota mena de militàncies personals. Però, sobretot, i crec que val la pena remarcar-ho, el gruix majoritari de militància era independent, i només estava compromès amb el sindicat pel seu inequívoc component nacionalista.

M’ha semblat útil explicar aquesta “anècdota” de les llistes perquè és un dels grans aprenentatges d’aquella FNEC, l’aprendre a treballar amb la diversitat, amb diferents sensibilitats, per sumar, i per guanyar.

A més a més la FNEC va tenir una molt activa presència “institucional”, a tots els òrgans de govern, i, vist des d’ara, amb una enorme responsabilitat i alhora ambició. És clar, ho abarcàvem TOT en l’espectre nacionalista. Fins al punt que, més enllà de nosaltres, només quedava l’AEIU (Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat) a la UAB i algunes experiències “de Facultat”, amb les que també vam acabar arribant a acords (p.ex. l’EPPI de Física de la UB). No és estrany, si vam ser capaços fins i tot de fer aprovar mocions a la Junta de Govern de la UB per la detenció d’estudiants “pressumptes” membres de Terra Lliure. Realment deixàvem poc espai a altres projectes, he he he. A més a més, teníem una presència física sobre el terreny espectacular: des de ser els primers que vam confeccionar calendaris d’exàmens per a tots els companys de Facultat, fins a muntar, p.ex. la primera mostra de llibres de Dret en català, i, perquè no dir-ho, les especatculars “nits de la benvinguda”, impressionants concerts a l’aire lliure que congregaven milers i milers d’estudiants, i on vam portar per primera vegada a BCN molts dels grups del que seria l’explosió del rock català, i que fins i tot van arribar a retransmetre en directe per la ràdio (RAC105).

Però, amb qui combatia la FNEC alheshores l’hegemonia a la Universitat? Excepte a Dret de la UB, on la segona força era la ultradreta, a la resta de les nostres universitats competíem amb els sociates i iniciativeros (AJEC, AEP, EP, etc.), aquests sí, directament controlats pels seus partits. I no ens podíem ni veure. Era una lluita sense pietat, eren els nostres autèntics enemics, amb els que no compartíem absolutament res, començant perquè eren uns espanyols. Res a parlar, lluita sense treva. Molts d’aquells enemics són ara càrrecs dels socialistes i d’iniciativa. I, vist el que està passant ara mateix al nostre país, és interessant recordar que en Joan Puigcercós estava llavors a l’AEIU, un sindicat marginal, per al qual la FNEC era l’enemic a batre. Nosaltres combatíem als espanyols, i ells, ja aleshores, tenien a la FNEC com a blanc de les seves ires i crítiques…

En definitiva, una experiència, mentre va durar, de voluntat d’ocupar un espai nacionalista transversal i plural, i saber gestionar aquesta pluralitat, amb una voluntat permanent de créixer i de ser la força hegemònica (en representants, presència, etc.), d’incidir (ser realment útils, fer i proposar coses útils, i no aquesta permanent reivindicació de la universitat bolivariana que empastifa els nostres campus actualment) i, finalment, per sobre de tot, amb el convenciment absolut d’estar servint a Catalunya, de treballar per Catalunya.

Aquesta experiència va acumular un capital de joves mobilitzats i amb talent espectacular. Quan refaig mentalment la llista dels que estàvem llavors al peu del canó no tinc cap dubte que formàvem una de les generacions de nacionalistes més compromeses i més interessants des de tots els punts de vista. I la prova està en que la majoria d’aquells companys d’aleshores són en aquests moments magnífics professionals.

Terra Lliure
Només puc parlar des de fora, evidentment, i al seu voltant ja hi ha força coses escrites, com el mateix llibre del David. En aquesta triple proposta entenc que representa, als anys 80, la radicalitat independentista intransigent. D’alguna manera, l’ortodòxia independentista. Un projecte –en el fons més polític que armat- que va aconseguir crear un espai propi i molt interessant en l’entramat que formaven TLl, MDT, organitzacions antirepressives, etc. D’alguna manera la “mítica” de la lluita armada permetia crear un univers polític d’un alt compromís militant i que va aconseguir generar un espai propi amb una alta presència al carrer. Però, per sobre de tot, era l’entorn que parlava sempre i inequívocament d’independència.

L’independentisme, com a formulació política desacomplexada, es fa present a través de TLl i el seu entorn. Però… hi podem trobar alguna altra característica? Crec que sí, com a qualsevol organització que es mou en la clandestinitat, el seu tancament, l’ortodòxia com a pal de paller, i la sospita com a way of life d’activisme polític.

Conclusions?
No sé fins a quin punt és rellevant observar com aquests tres projectes nacionalistes han desaparegut del nostre escenari polític. No només les sigles, també els seus "espais" (val a dir que afortunadament en el cas de TLl).

Estratègicament, hi ha una seqüència interessant de fets i d’evolució política. La Crida parlava d’autodeterminació, però finalment quan es genera la Crida Nacional a ERC, es fa amb la bandera de l’independentisme, per tal de formular un projecte polític independentista. I l’èxit d’aquesta formulació acaba portant a la disolució de Terra Lliure, i la incorporació de molta gent provinent del seu entorn, a ERC.

ERC comença a experimentar un creixement espectacular, i acaba dominant clarament l’agenda política del nacionalisme. Curiosament, però, l’arribada al poder d’ERC es fa amb un alt component sectari i de ressentiment. Resulta sorprenent recordar l’experiència universitària del sr. Puigcercós, ja que les seves energies ja aleshores les dedicava a “combatre” la FNEC, el nacionalisme majoritari i clau per al país des del punt de vista universitari. Mentre la FNEC es dedicava a combatre els espanyols. Quan arriba al poder, el sr. Puigcercós ho fa de la mà dels espanyols.

Quin és per a mi el gran fracàs? Que l’experiència de la FNEC no hagi esdevingut l’hegemònica al nacionalisme. Això té dues conseqüències greus. D’una banda, perquè implica manllevar tota l’experiència de treball en comú, de treball amb la diversitat del nacionalisme des de postulats inequívocament sobiranistes i des de la més irreductible voluntat de créixer i de guanyar, de ser hegemònics. Però, per una altra banda, també, i em sembla que és duríssima i amarga aquesta experiència, de manllevar un enorme capital humà, una generació difícilment repetible de patriotes preparats, que clarament estàvem cridats a un major protagonisme polític.

Això no ha passat per molts motius (entre d'altres perquè molts vam desistir de fer vida de partit i ens vam dedicar a obrir-nos un futur com a professionals), però tinc claríssim que un dels principals és el sectarisme dels partits, i especialment d’ERC, on el poder el va assumir no la gent més preparada, sinó la gent més sectària, que l’únic mèrit que podien exhibir era el de dedicar més hores que ningú al partit i els seus “trapicheos”. Aquesta és la generació política del tripartit, els nostres enemics polítics a la universitat eren llavors ja part del partit, dels sociates i d’iniciativa, amb qui Puigcercós ja estava “unit” aleshores perquè tenien en la FNEC el seu objectiu a batre. Ja li anava bé aleshores, i es manté en l'actualitat, el testimonialisme, la irrellevància política, i actuar de crossa dels sociates. No sé quina mena de fantasmes personals espanta amb aquesta actitud política.

No tinc dubtes en relació al fort compenent generacional de què parla en David Madí al seu llibre, i que explica també el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Després del fenomen Pujol, crec que hi havia una generació preparada per assumir el relleu i portar el país al territori dels nostres somnis, i aquesta era la generació FNEC dels anys 80, per això crec que la destaca el Dr. Ucelay. El somni s’ha estroncat. La fractura ha manllevat la possibilitat de fer realitat els somnis. I ERC s’ha emportat la pitjor part, perquè malgrat l’increment constant de poder que experimenta… ha esdevingut la gran responsable del col·lapse polític del país. I, encara més, ha quedat en evidència total en el moment d’exercir el poder, tant per la seva aliança amb l’espanyolisme, com per la seva incapacitat per tractar amb el talent, la gent preparada, de manera que la seva gestió ha esdevingut un autèntic motiu de vergonya. El cert, però, és que només queden "restes" d'aquell traç generacional a CDC, tal i com descriu en Madí. I és una pena que no en quedin a ERC, presonera dels pitjors vicis d'aquells 80 (l'ortodòxia pseudomarxista i clandestinoide -els fidels com a argument-) i de cap de les virtuts (voluntat hegemònica, treball en comú, irreductibilitat, preparació).

Es poden treure moltes lliçons de tot això, és un debat suggerent, i que fins i tot pot explicar algunes de les coses que estan passant actualment. Potser aniria bé que, com reclamava n'Enric Ucelay, s'estudiés aquestes tres organitzacions. I, per al nostre país, que es recuperés l'esperit de la Crida i la FNEC. Curiosament, en l'única opció que té ERC de tornar a ser alguna cosa important per a Catalunya, la que representa Reagrupament, dos dels seus líders, l'Albert Pereira i la Rut Carandell... van ser companys de la FNEC de Dret...

19 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
Extraordinari aquest article teu. Jo no conec ni de lluny la majoria del que tu expliques aquí, són les teves vivències i parles en primera persona, però si vaig conèixer força la FNEC i vaig tenir molta relació amb gent d’aquesta organització, de fet la tinc encara amb molts antics membres i no necessàriament de CDC.
La pèrdua de l’hegemonia de la FNEC va ser per a mi un dels fracassos més grans del moviment nacional universitari. I coincideixo plenament amb tu que va ser el sectarisme d’ERC aleshores, el que va provocar el cop de gràcia. El BEI, l’alternativa guanyadora, va ser el que va substituir la FNEC. Jo havia intentat amb ells, de fet no hi havia tanta diferència ideològica, bastir alguna cosa. Res a fer. Després alguns del que aleshores eren del BEI s’han cregut, dins del tripartit, que eren uns genis. Alguns, bellíssimes persones, han fet coses bé, altres, imbècils acabats, han demostrat un sectarisme indigne. Amb algun d’ells, fins i tot, després d’haver-lo ajudat en èpoques posteriors, vaig experimentar directament el que és ser sectari. Clar que no insulta qui vol sinó qui pot, de porc i de senyor s’ha de venir de mena.
La FNEC, però, també va morir per les rivalitats internes entre gent del mateix “color”. No vull posar noms aquí, però els coneixes bé, segur.
Encara recordo, quan la FNEC estava ja donant senyals de què alguna cosa no anava bé, una conversa amb Josep Laporte i Josep Espar, que molt va tenir a veure, per ajudar a salvar el projecte, transversal com bé dius.
Saps que, com tu, soc amic de la transversalitat, de l’obertura, els partits són enemics naturals d’aquest moviments. En el moment que violen dominar les organitzacions, les maten.
Molt interessant aquest escrit teu. M’ha fet recordar moltes coses.

joliu ha dit...

Sí, sí, molt interessant tot plegat,....
... saps quan ocupa el teu escrit passat a word amb arial del 12?
8 planes nen, 8 planes!
Amb aquesta extensió es fa inevitable una lectura en diagonal, (quasi vertical).
Sort que la bona estructuració de l'article -presentació, nus i conclusions- facilita la lectura.

Ei, ara que ho rellegeixo pot semblar un comentari una mica gilipolles. No m'entenguis malament eh, va de molt bon rotllo.

Reflexions en català (marc) ha dit...

Encara que sigui evident, és d'agrair que de tant en tant algú ens recordi que a ERC -i jo diria que en general- "el poder el va assumir no la gent més preparada, sinó la gent més sectària, que l’únic mèrit que podien exhibir era el de dedicar més hores que ningú al partit i els seus “trapicheos”".

www.GUILLEMCAROL.cat ha dit...

Ho desconeixia completament. Gràcies per aquest regal.

Elies ha dit...

Enric, ho he fet expressament, això de no fer cap referència al "final" que va tenir l'hegemonia de la FNEC. Va ser penós. Però és un capítol a banda. M'he centrat en els elements clau de la seva hegemonia. Des d'una visió molt personal, està clar, i per tant també sotmesa a crítica i discrepància. Intentant trobar els elements que per a l'Ucelay podien haver impulsat la seva afirmació.

Joliu, ja he advertit que no era un post convencional. Si se'm permet la broma, és de cafè, copa i puro. No és una cigarreta.

Marc... i els resultats són ben a la vista.

Guillem, m'alegro que t'hagi agradat. Sé que hi ha molts joves universitaris que llegeixen el bloc, i m'ha semblat interessant que poguessiu conèixer de primera mà una versió d'una història no escrita.

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
No m'he pogut estar. M'han vingut molts records, diferents dels teus, és clar, jo vaig ser espectador interessat però no actor. Ara cdom bé dius penòs.
Llàstima que no hi hagin grups similars als d'aleshores, com aleshores, hi ha havia una il·lusió de país, perduda ara.

Manel des de l'exili ha dit...

Quins records, jo vaig entrar a la facultat de biologia el 79 i malgrat que vaig participar amb mobilitzacions, com la de impedir l'eliminació dels camps de conreu d'experimentació que teníem a la facultat, a on vaig conèixer de primera ma com les gastava la tinent alcalde Mercè Sala, no vaig entrar mai a les FNEC.
En canvi si que vaig participar a la Crida, sobretot em vaig fer un munt de pintades a les estacions de Malgrat i Pineda, així com a les oficines de Correus i les cabines telefòniques.
Respecte a Terra Lliure només tinc alguna anècdota indirecta.

Estic molt d'acord amb el que tu dius al respecte al tipus de politic que tenim i els seus "trapicheos"; de fer vull escriure un dels darrers articles al meu bloc abans de tancar al respecte, el titol ja ho tinc: "El polític xusquero".

Salut i felicitats per l'article
Manel

Andreu ha dit...

Elies,
Gràcies, moltes gràcies. Es part de la història recent d'aquest pais. Llarga exposició, rica i densa. Evidentment, el primer subrallat que faig és el comentari d'un jove tant preparat i treballador com en Guillem. No en sabia ni mú. That is one problem. No s'expliquen les coses normalment, amb normalitat, quan es fan i quan es desfan. Tot és un secret, perque...no se sap perquè.

Segona observació. No vull reduir el més mínim la importància d'aquestes tres organitzacions en aquella època, però em sembla que la mitificació excesiva és un "defecte"/"vici" nacional.

Es allò de la mitificació dels papers trobats, i al cap de 25 anys, algun historiador professional, en fa un llibre bó...........però basat en papers, documents o articles...i poca cosa més.

Per què ho dic? Per què els historiadors d'aquest pais (no tots, però si la majoria) mai es preocupen de 2 aspectes decisius en l'activisme nacionalista, sempre:

a)- el nucli dur de la idea, i no em refereixo només als qui la comencen a dur a terme, sinó també als qui pensen, creuen i arriben a la conclussió que cal cobrir un nou front, o millorar-ne algun que va per mal borràs. Aquests són, crec, els més pares de les criatures que ningú, però com estaven fent altres coses i no quedava bé - i es cert- saber que estaven en aquella iniciativa, només la definien -o ajudaven a definir-la- i a crearla.

b)- Els diners. El finançament. Sí, això tant prosaïc om son els diners. Indispensables per endegar, desenvolupar i mantenir om expandir qualsevol cosa que faci un cert forat. D'on surten els diners inicials? D'on surten els fons de manteniment regular durant molt de temps? Ací sí que la gent de lletres, (perdoneu l'exageració), els d'història, catedràtics i tot el que es vulgui, no n'ensuma ni vol saber-ne res. I es un arc de volta decisiu.Però per ací sembla que això dels diners és una cosa sempre bruta i no cal anar a intentar saber com es financen coses, molt positives, com dos d'aquestes, o molt negatives, com d'altres.

Tenim, col.lectivament, aversió als diners emprats en activisme o en accions patriòtiques o activistes, sobretot en el món sobiranista. Creiem que seriem més impurs si sabessim o preguntessim d'on venen els diners que ens permeten fer coses, tenir locals, etc.

Les executives.....perdoneu que pontifiqui que no en saben ni la meitat de la meitat. No ho critico, ei. ! Però passat algun temps, i la majoria de vegades no hi ha cap cosa lletja, valdria la pena fer també el capítol financer de l'aventura. I, ja no en aquestes, en cap de les mes grosses, no en sabem ni un borrall. Tampoc de les espanyolistes, cert, però aquest abandonament de conèixer la influència dels diners, crec, és un dels motius se l'excessiu idealisme, purisme, que molta gent aficionada o practicant o professional de la política aplica excessivament massa vegades.

Un darrer matís, i no voldria semblar negatiu, benvolgut Elies, però al meu entendre necessari.

Terra Lliure va ser una desgràcia. En tots els sentits. No va ser escola de res. Un camí 100% erroni de gent massa pel.liculera, mes que idealista. Fixem-nos en quin idealisme més merda demostren quan estan en càrrecs a ERC. Pura mitificació per a gent jove amb poc poca autoestima i poca capacitat de decisió autònoma.

La Crida va ser molt útil, un temps. El tirenni inicial. Contra els manifiesto dels 2300, la Loapa i la connivencia espanyola contra els nacionalismes democràtics català i basc,i poca cosa més. Escola d'activistes, una mica, però, com tot, ací, no se sap aturar o fer el punt i final, quan s'han complert els objectius inicials, que eren prou clars.

Ja se que aleshores vé allò de la gent de bona fe que hi es, de que sempre hi ha coses sobre les quals protestar o queixar-se, etc., pero si ja no eren objectius fundacions, val la pena plegar ordenament.

Crec que l'Angel Colom, i els seus més propers, sí ho volgueren fer i preparar, però el Jordi Sanchez, que era molt i molt diferent que en Colom, i alguns més, van fer el conte de la llàgrima i van mantenir l'organització, en decliu, massa temps. Fou important, si, però tampoc decisiva en la resistencia a l'ofensiva espanyola. I era lògic.

I per últim la Fnac. Res a dir del factor diferencial, en positiu, i amb diferències elevadíssimes, de la FNAC com a "sindicat universitari", paraula que no m'agrada gens. Fou, això sí, el primer gran triomf nacionalista en un entorn -com l'universitari- sempre dominat per les autoanomenades esquerres i ultraesquerres. I també trencà amb l'esperit estrictament d'aparell que tenien i tenen els altres. Tingué gent molt preparada que, santament, optaren per la seva activitat professional després en lloc de professionalitzar-se en la política d'aparells, que si feren alguns, i que em mereixen tot el respecte, com el cas del Madi.

Crec, sincerament, que la FNAC - nacionalisme obert i trasnversal en el seu segment- va fer tasques de suplència que corresponien i corresponen a les escoles formatives i als canals formatius dels partits nacionalistes que, sigui dita la veritat, no existeixen ni s'ha volgut que existeixin de veritat. I això es una gran mancança.

Que no han tingut als països escandinaus, ni a Holanda, ni a Flandes, ni el PNB-EAJ.

En definitiva, ho veig amb menys caliu que tu, potser perque excepte col.laboracions puntuals, i economiques, amb la Crida, no les vaig arribar a conèixer a fons, des de fora, i no hi tinc vinculacions sentimentals i activistes continuades, però en la meva perspectiva el més important en les organitzacions o iniciatives nacionalistes intemporals és durar, i durar amb incidència social i política, i això, dissortadament, no es va aconseguir gaire.

Tanmateix, es molt positiu que es comenci a fer conèixer, primer perque es veritat, i part de la història catalana i catalanista, i segon perque molt jovent jove es faci la idea, d'una vegada per totes, que no neix el món de l'activisme amb ells, ni molt menys. Aspirar a ser anelles relligades, o continuadores, i conèixer els perquès van anar bé o malament, o les dues coses, seria molt més positiu que aspirar a descobrir les amèriques altra vegada.

Bona nit, i moltíssimes gràcies,

Andreu

Elies ha dit...

Sí, Enric. A mi, quan l'Oriol -ens vam conèixer a la FNEC- m'ho va explicar em va costar començar a ordenar els records.

De fet aquest post portava "fent-lo" des d'abans de Nadal.

Andreu, gràcies pel teu comentari. El trobo interessantíssim, i tens raó. Només insistir en què el post l'únic que fa és "entrar" en la invitació al debat formulada per l'Ucelay. Igual ell té al cap idees ben diferents a les meves, això no ho sé.

jordi ha dit...

He trobat aquest post molt interessant. Coincideixo que caldria estudiar a fons aquest període. A vegades n'he estat temptat. Només explicant allò que vaig veure a la Crida, a l'MDT fins a ERC, passant per l'AEIU, em sembla que es podrien trobar algunes per entendre la situació actual. Alguns "pájarus" actuals ja despuntaven aleshores...

L'Espelt ha dit...

Aquesta tarda he escrit un comentari des de la feina... i collons! abans de publicar-lo s'ha tallat la conexió ADSL i l'he perdut (made in Telefonica).
I torno, però ara seré més breu. Llàstima m'havia sortit tan rodó!
Només volia dir-te que ja saps que molts dels teus posts son per mi com el millor i més exquisit dels aliments. Son un luxe pel meu paladar mental. I aquest n'és un, també. Així que, pel que mi fa, ja t'has guanyat la segona estrella Michelin!!! Que tremoli en Ferràn Adrià i el seu Bulli!!!
Eps! I m'apunto pel dia que vulguis a desgustar-ho amb café, copa i puro!!!
El meu pas per la Universitat va ser de puntetes (ràpid i sense fer soroll). Els meus esforços i inquietuts personals estaven molt lluny de l'ambient universitari. A la Universitat vaig viure la meva època més individual i no-militant de res. Bé, de concerts, bars, Barça, pup's i festasas de les que no es poden explicar, si que n'era militant, i molt (massa), actiu. Però era tot en un ambient aliè al universitari. Suposo que és per això que m'ha encantat llegir el que expliques de l'FNEC. M'has fet "delir", que no arrepentir, del meu passotisme d'aleshores. Però, cadascú viu la vida i crema les etapes com li correspon.
T'animo a ampliar el tema FNEC i Crida en un futur. I accepto el café, copa, puro i el que toqui després.
Un post excelent... i no tinguis por a fer-los llargs. Estant molt ben escrits i inteligentment desenvolupats per poder-ho ser.
Salut company!!!

Anònim ha dit...

Bon dia,

Estic d'acord en la primera part de l'enunciat: el trio més interessant dels 80. No en la segona part. En l'actual consolidació de l'independentisme (sobiranisme o altres mots ...) crec que hi han incidit en peu d'igualtat l'experiència MDT i les sigles BEI (finals 80s i 90s).

Salut i independència!

Josep (sl) ha dit...

Com a universitari aquest escrit és un regal.

Cap sindicat universitari de la meva universitat m'agrada o es esquerranós perdut o independentista radical esquerranós perdut. No n'hi cap de nacionalista/independentista transversal i fot fàstic tot.

Puc dir te, que inclús hi ha bon rotllo amb els sectaris del sindicat d'estudiants i del SEPC(puny i sobre tot colze alçat, mocador palestí i usen el perfum EAU(o)de porro). Fins què dius què la teva afiliació política o què tan se te'n dóna l'Irak i Palestina i què el què m'interessa és Catalunya.

Dessmond ha dit...

Elíes,
El cas de la FNEC és digne d'estudi. Però per a la psicología clínica.
Vaig tenir una experiència molt agre en el tercer congrés, pel fet de ser militant de la JNC. Em van ploure hòsties de dins i de fora. Va ser molt alliçonador i una gran escola. Tan la JNC com la FNEC.
El millor de tot és que hi vaig fer amics que avui encara hi tinc relació constant. Segurament en veuries més d'un a la manifestació 1-D!.
Vam sortir molt mal parats. Però després, gràcies a l'experiència obtinguda en el pas per la FNEC, ens vam embarcar en altres projectes com els Freedom i molt molt més tard amb el Grup Hayek, per exemple.
És una gent que em mereix un gran respecte. En situacions compromeses sempre han respost impecablement.
És una llàstima, però, aquest desfici per carregar-nos qualsevol intent de pal de paller en el nacionalisme català. Veient això és quan trobo més admirable la tasca de'n Pujol. Un pal de paller indiscutit en una terra que calcina qualsevol intent de pal de paller nacional. La FNEC segurament va ser la primera prova de laboratori del que avui és la gran desfeta del nacionalisme català.
No sabia això de'n Puigcercós. Sabia que l’AEIU éren uns frikis de marca major. Però no sabia que un invent semblant arribés a donar consellers. Així va aquest país.
Bon post, Elíes, bon post. Es nota que de més jove vas pencar molt a la FNEC!.

Elisenda ha dit...

Hola Elies, el teu post m'ha emocionat, i que l'Ucelay digués això m'ha impressionat. Crec que l'experiència FNEC ens ha marcat profundament a tots els que hi vam passar, fins al punt que a mi m'ha costat i encara em costa sentir-me identificada de la mateixa manera en els altres projectes on m'he implicat posteriorment. Crec que també a tots els que vam passar per la FNEC ens uneix un fil invisible i molt poderós, fins i tot encara que acabessim malament o ens enfrontessim en congressos. Per mi, per exemple, la Rut Carandell sempre serà la Rut de la FNEC, i tu també, i el Madí, i tants altres...T'escriuré un email per parlar-ne més a fons, però et volia informar que a l'Arxiu Nacional de Catalunya hi ha una carpeta FNEC que va obrir l'Arnau Figueras on de moment només hi ha coses de la FNEC de la República, però crec que és molt important que comencem a omplir la carpeta de documentació de la nostra època, per si mai algú s'anima i ho vol estudiar

Elies ha dit...

Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris.

M'alegro que t'hagi agradat, Elisenda, i que et passis per aquest bloc. Sí, malgrat com va acabar tot, ens va marcar a tots. L'Arnau és una formigueta incansable.

Dessmond, així va anar. Per sort encara tenim força per pencar molt més, donarem guerra.

Espelt... que no era incompatible, he he he!!!

Josep (sl), sí, jo també quan em passejo pel Campus tinc la sensació que s'ha perdut "qualitat" i força; i no em sembla que sigui falsa nostàlgia, que no ho sóc gens, de nostàlgic.

Anònim, no dic que no. M'he basat exclusivament en el que va proposar l'Ucelay. Tanmateix, també he parlat d'un cert entorn.

Jordi, sí, aquets "pàjarus" comencen a fer el mateix pànic que els de la peli del Hitchcock.

Salutacions a tots i totes

Anònim ha dit...

M'han recomanat la lectura d'aquesta aportació teva i el consell era bo. Ara bé, tot i que m'ha sobtat la precisió en que has copsat l'esperit d'aquella FNEC que vaig tenir l'oportunitat prematura de presidir també t'he de dir que entre alguns dels qui vaig tenir a la coordinadora, encara que fos en moments puntuals, es va practicar aquest comportament sectari, inclos tu, que ara critiques tant, àdhuc amb amenaces ocasionals de dimissions infantils. Sí, crec que resisitir aquestes obssessions va ser una manifestació d'independentisme humil, útil, integrador i transversal que sempre he procurat practicar i difondre, fins i tot quan comportaments teus i d'amics teus molt propers a mi a voltes implicaven un intent infantil de menysprear-me o d'imposar les coses per la via dels fets consumats. Et felicito per aquesta anàlisi. Daniel

Anònim ha dit...

Al pròleg podeu trobar alguna consideració -des del meu punt de vista- interessant:

http://www.sepc.cat/documents/llibre5anysCEPC.pdf

La meva experiència (BEI) va ser a la UPC i vam treballar estretament amb una persona de la FNEC molts cops. Quan dic una, vull dir que, a la UPC la FNEC era en realitat quasi inexistent, mentre que quan arribaben les claustrals apareixien tots els seus mitjans.

Pel que fa al BEI, coincideixo amb el que dius de la FNEC en un punt: la importància d'un gran nombre de militants sense carnet (jo mateix) per fer front als intents d'ingerència d'altres partits o grups. Suposo que impresentables n'hi ha a tot arreu. Una de les claustrals amb qui vaig coincidir, de l'AJEC, avui en dia és un molt alt càrrec del PSOE (informàtica).

Salut i independència!

Anònim ha dit...

Gràcies per explicar-nos -als joves universitaris compromesos amb el país- una part de la nostra història!

Gràcies novament


Francesc Marco