dimarts, de gener 01, 2008

Quan surt el sol


Avui finalitza la treva de Nadal que em vaig autoimposar. Un costum, aquest de les treves de Déu, arrelat en l’Europa bàrbara de les guerres sense fi. Calia. I ho necessitava, també per mor de conservar la placidesa familiar en aquests dies.

Però ja està. Aquest Nadal ha estat, si fa o no fa, com tots. I només per això ja en dóno gràcies a Déu. A casa ens agrada el Nadal, i el celebrem, i són uns dies en què compartim molt més que la resta de l’any. El meu únic desig de Nadal és que l’any vinent ens poguem trobar tots, un altre cop, celebrant-lo, compartint.

El balanç de l’any té tres dimensions:

Una de personal i íntima, que és molt positiva, i que abasta allò més pròpiament nostre i dels nostres.

Una altra, també personal, que és la que em situa en relació al meu entorn. Des d’aquest punt de vista aquest any ha estat un any dur, de canvis profunds, amb els seus aspectes foscos i desagradables, però en el fons inevitables, uns canvis que he timonejat correctament enmig el temporal i la foscor i, el que és més important per a mi, des de la coherència i buscant una sortida. Seré breu, però no defugiré el repte d’explicar-ho, perquè ja ho he fet en d’altres post: el tripartit-2 va implicar per a mi un col·lapse polític. Des del convenciment absolut que era una cosa absolutament indefensable, fosca, menyspreable i un autèntic atemptat contra la Catalunya nacional, una autèntica agressió, vaig decidir trencar amb tot el meu passat que fós còmplice d’aquesta nova situació. D’aquesta decisió, evidentment, el més dur han estat els “costos” a nivell de relació entre persones, entre amics, amb qui feia anys i panys que compartia la meva vida. Dura, però inevitable.

I, finalment, la dimensió de país, de societat, política. Aquesta no pot ser més negativa. Porto escrivint-ne tot l’any. I malgrat tot el que he dit encara he fet curt. Sincerament, no entenc com la gent no escup al pas dels polítics del tripartit. Crec que aquest govern i l’etapa que ens fa viure són una de les més fosques i sinistres de la nostra nació. Perquè fins i tot en els moments que podríem considerar més durs de la nostra història, hi havia esperança. I el tripartit gairebé ha aconseguit acabar amb l’esperança, gairebé ha aconseguit convertir la nostra existència en un dia permanentment gris, fosc, sense llum, sense il·lusió. Són uns autèntics malparits i malgrat tot el que poguem dir d’ells, encara farem curt.

Quan surt el sol, encara
Però no ho han aconseguit del tot. Avui em trucava una amiga d’un poblet de Lleida per explicar-me que s’havia trencat una mica la boira, després de tants dies, i s’havien colat uns febles raigs de sol. Avui mateix encara podem escriure quan surt el sol.

I si no el veiem, encara, l’intuïm, o recordem la seva presència, o no ens l’han pogut fer oblidar. Aquest és el nostre gran triomf sobre aquest nefast, en termes polítics, 2007: conservem raigs de sol en la nostra ànima, i encara ens sentim vius, i encara ens llisquen llàgrimes d’emoció per les galtes.

Les coses encara aniran a pitjor, i la implacable tasca desnacionalitzadora del tripartit, de la mà d’aquest president que ha fet ERC, continuarà, i fins i tot s’incrementarà. No ens fem il·lusions al respecte. Però tenen un problema: ens volien morts, i estem vius. Aquest sol que encara trenca feblement la boira, els dies grisos, n’és la prova.

El 2008 serà l’any del xoc entre la realitat grisa del tanatori nacional del tripartit i la realitat d’un país que pren consciència, novament, que encara és viu.

I això, amics, amigues, és la gran notícia, perquè malgrat tot, encara tenim l’oportunitat de lluitar, de plantar cara, de combatre. I prendre consciència d’això ens mantindrà vius. Diuen que només es perden les lluites que s’abandonen. I nosaltres hem decidit no abandonar el nostre país. Hem decidit plantar cara al tripartit, i, dispersos, desorientats, famolencs de lideratges, sense recursos, i gairebé sense veus… ens aprestem a la batalla. Hem donat forma a la resistència. I aquesta voluntat de viure, de sobreviure a la vergonya del tripartit, a aquest intent execrable d’acabar amb la Catalunya nacional, la que creu en la nostra nació, i no en les nacions veïnes o en quimeres d’eixos dreta/esquerra… és el combustible, l’energia, del nou catalanisme, del nou sobiranisme, del nou patriotisme. No sabem encara com guanyar, però al llarg d’aquest any hem vist que algú planta una bandera de resistència aquí, i un altre allà, i més enllà, i finalment el 2007 ha acabat amb tot el país ple de banderes, com a fars, que avisen de la nostra existència i criden a la resistència, a lluitar.

Quan surt el sol… hi ha un país on el sol representa la seva nació, el país del sol ixent. Hi ha molta gent, entre els que m’hi incloc, que trobem en el Japó tot de coses interessants. Jo hi vaig arribar a través de les arts marcials. Modernitat i tradició! Tanmateix, potser com a les novel·les de cavalleria tot aquest món dels samurais i les seves flors blanques de cirerer ens remet a un passat mitificat i inversemblant.

I potser l’exemple més clar d’aquesta mitificació inversemblant sigui una película que tots coneixereu: “L’últim samurai”. Però fins i tot al darrere de l’estètica hollywoodiense hi ha un parell de coses que, si recordeu la película, defineixen amb claredat –i val a dir que en ocasions amb gran bellesa- alguns arguments universals.

El primer, que és possible lluitar per les coses en què creiem malgrat la certesa de la superioritat del contrari, i que en aconseguir sobreposar-nos a la por d’aquesta certesa material rau un dels valors més preuats per tots els homes al llarg de la història: l’honor. L’honor de la persona que creu en el que diu i que defensa allò en el que creu. No és un honor cosmètic, sinó aquell valor que lliga l’home a les coses en les que creu i que defensa amb coherència.

El segon, que quan les coses es plantegen en els termes abans descrits, d’honor, fins i tot la derrota més tràgica i implacable pot esdevenir la llavor d’una victòria final. L’exèrcit de samurais, massacrat pel modern armament de l’exèrcit nou de l’emperador, proveït per potències colonials… és la llavor d’un canvi d’actitud en l’assumpció de la modernitat per part del Japó, i per tant, i en el fons, una victòria. Bé, en una altra película que també recordareu hi ha un altre exemple formidable: Braveheard. Aquell etern aspirant de perilla al tro escocès, manipulat contínuament pel seu pare leprós, acaba conduïnt els escocesos a la victòria després que tot semblés estar perdut amb la traïció final sobre William Wallace.

El sol surt, i és la promesa d’un demà. Ens sentim vius. I tenim ganes de lluitar. És una lluita d’honor que potser podem perdre, però aquesta lluita que avui mantenim contra el tripartit és la llavor de la Catalunya de demà, que es fonamentarà sobre els valors amb què hàgim plantejat aquest combat.

Perquè, tercer, només podem lluitar pel nostre futur amb els valors amb què hàgim construït la nostra lluita, només aquests valors ens poden portar a la victòria. No podem aspirar a res si la corrupció moral del nostre poble és tal que sucumbeix a governs com el del tripartit i les seves pràctiques execrables. Algú pot pensar que manllevem energies en aquestes lluites “internes”. No és cert. Tornem a alguns arguments universals d’aquestes películes: l’exèrcit dels samurais combat contra el nou exèrcit occidentalitzat de l’emperador, i és derrotat; però aquesta derrota alimenta el canvi decisiu en l’actitud davant l’occidentalització, que és la victòria real. I igual a Braveheard, sense aquella lluita heroïca i sense possibilitats, amb tot de traïcions entre els mateixos escocesos pel servilisme d’uns quants a l’ocupant, no hi hagués hagut cap batalla definitiva guanyada. Fins i tot Gandhi deia que per guanyar calia ser moralment superiors.

I, si em permeteu una última disgressió: les coses de vegades no surten com volem, sinó millor. Aquest Nadal tots vàreu poder tornar a veure la película “Coronel Macià”. Després d’una evolució política interessantíssima, Macià emprèn l’aventura de Prats de Molló, que és un fracàs estrepitós. Res no surt com estava planejat. Però en el fons les coses surten millor, perquè aquella “aventura” és el que finalment catapulta Macià a la imatge de cabdill, de persona amb honor disposada a sacrificar-ho tot pel seu país, que és el que l’hi permet la gran victòria de les eleccions del 1931. Què lluny, Déu meu! d'aquests polítics que semblen capaços de sacrificar-ho tot, inclòs el país, per ells mateixos, per salvar el seu miserable cul.

No tinc CAP dubte que si Macià aixequés el cap i veiés el que està passant al nostre país, estaria amb nosaltres, amb la resistència al tripartit. I que personatges tan foscos i mediocres com en Carod o en Puigcercós haurien d’anar volant a canviar-se els calçotets, si se’ls hi plantés al davant.

Aquest 2008 ens proporciona encara l’ocasió de sentir-nos vius, i de plantar cara. I aquest plantar cara, aquesta lluita pel que volem ser, l’hem de plantejar alhora amb l’honor i la dignitat de qui sap que, malgrat poder perdre, ser escombrat, aquesta lluita serà la llavor de la Catalunya de demà, la Catalunya lliure que tots somiem. Aquesta és la nostra esperança i aquest és el compromís i el sacrifici que se’ns demana.

Aquest és el rumb que des d’avui mateix hem de seguir. Buscant el sol, aquest nou sol ixent entre la fosca. El nostre sol, la nostra llibertat.
PS1: BON ANY A TOTHOM!
PS2: Per fer baixar -que diuen ara- si voleu uns relats, que jo he trobat força divertits, al voltant del partit que la nostra selecció va jugar contra Euskal Herria, us recomano aneu al post dels amics de la PB Creu de Sant Jordi, que he linkat als favorits...

18 comentaris:

tonibanez ha dit...

Un post magnífic per a començar l'any. Has de saber que no estàs sol. El futur és nostre.

Joan ha dit...

Molt bon any i felicitats, gran post.

Anònim ha dit...

Realment Elies, escrius molt i molt bé...malgrat tot, jo em resisteixo a creure que tot és tan senzill i unidireccional com tu ho veus, a mi tampoc no em va agradar gens el Tripartit 2, però el 21 de gener a la Moncloa va ser tan lamentable també...estem instal·lats en una partitocràcia cínica que, a més, no ens podem permetre de cap de les maneres perquè no som un poble lliure, però tu identifiques només un culpable principal, i n'hi ha tants! bé en qualsevol cas, molt bon any 2008 i que com tu dius, comenci a sortir el sol i a créixer l'esperança...

Anònim ha dit...

Ara no sé exactament si va ser Koestler o Zweit qui va dir que el sistema està totalment indefens davant d'un sol element, un sol home, els planti cara i estigui disposat a resistir fins al final. Només espero que siguem molts i moltes que estiguem en aquesta línia. Bon any!!!

joliu ha dit...

S'agraeix un post optimista com aquest per començar l'any, i que tot i ser llarg com sempre s'acava fent curt.
Si Macià aixequés el cap!
Bon any company i que no ens faltin forces per assenyalar el camí de sortida.

David ha dit...

Molt bona reflexió, que comparteixo en bona mesura. Esperem que tots els problemes que hem anat tenint comencin a solucionar-se. I sobretot, que no ens en creïn de nous!

el nano ha dit...

Hola Elies,

Interesant post per estrenar l' any.

Entre altres toques un tema molt "complicat" que és el tema del distànciament amb les amistats de tota la vida per discrepàncies amb els criteris de la política per tirar endevant el País.

No soc ningú per dir rés, pero imagino que va directament relacionat amb l' escala de valors de cadascú. Particularment valoro molt l' amistat i per aixó en fot que de vegades directa o indirectament ens distanciem per diferències de criteris amb els amics.

Crec que és un tema al que l' hi hauries de dedicar com a mínim un post i fer-ne reflexió.

Potser entre tots en treiem algunes conclusions interesants...

Bé, que tinguis molt bon any tú i els companys blocaires!!!

El nano

reflexions en català ha dit...

Tot té uns costos, quan et mulles. Et felicito per ser coherent amb els teus principis, encara que això t’hagi comportat desavinences personals.

A mi el tripartit 2 també em desespera, i demanaré als Reis que se l’emportin.

I encara que estiguem fotuts, plantarem cara i continuarem lluitant, amb el nostre esforç i el dia a dia, perquè sempre ho hem fet així i encara no ens han pogut vèncer.

Salut i endavant les atxes!


Comença a ploure. I quina falta que ens fa...

Manel des de Blanes ha dit...

Bon any elies,

Jo també he conegut una mica la idiosincràsia dels japonesos, he fet judo durant 20 anys i encara avui sento nostàlgia del tatami i del quimono.
Però tornant al teu article, n'estic força d'acord malgrat que soc una mica més optimista que tu i crec que en el proper estiu a Catalunya haurà canvis importants als partits catalans, sobretot a ERC, que permetran redefinir de nou l'estratègia nacional independentista. No caldrà que ens eliminin com els samurais. Peró entenc el teu missatge.
Bon any 2008

Josep-Empordà ha dit...

Només se m'acut dir una cosa: COLLONS!!

I perdoneu la expresió però jo veig la situació política amb força pessimisme i llegir aixó m'ha aixecat la moral.Gràcies!.

Diego Sola i Garcia ha dit...

Hola, Elies. Enhorabona per aquest post d'inici d'any. Aixeca molt la moral. Jo també comparteixo aquest sentiment, i aquesta qüestió de la relació amb l'entorn i el patriotisme... He arrossegat des de fa un any i més aquest desencís nacional i comparteixo del tot aquesta visió més espiritual de la nació i del sentiment nacional, tant arrelat al nostre propi jo, tot i que tu ho expresses d'una forma única, pel que veig.

Enhorabona pel bloc, m'agrada molt i el llegeixo des que el vaig descobrir fa unes setmanes. L'he afegit al meu llistat de blocs recomanats!

Així doncs, endavant! Molts pensem de la mateixa manera i continuarem lluitant en aquest 2008 i pel temps que calgui!

Salut i no ens rendirem!

Mercè ha dit...

Jo també crec que cal lluitar i que val la pena. Demana esforç i rigor, però és el que devem als nostres fills i el que ens devem a nosaltres mateixos, a la nostra dignitat.
No oblidem, però, que un cop ens hàgim desempallegat de la pitjor munió de dirigents polítics que ha tingut mai el nostre país (mireu tots els partits i mireu totes les èpoques, no n'hi ha hagut de més mediocres que ara), hem d'unir-nos contra els espanyols perquè ells sempre estan junts contra nosaltres.Bon any 2008!

Elies ha dit...

Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris. Són una bona manera de començar l'any, un any que promet ser important i en el que haurem de donar molta canya.

Anònim, assumeixo els costos de la unidireccionalitat. Quan està passant tot el que està passant amb el tripartit, que és el gran responsable de la instauració d'un règim... no em vull posar esplèndit. Sí, el gran responsable és el tripartit. I se l'ha d'atacar sense pietat abans no es carregui el país i el sistema de minces llibertats de què encara gaudim.

Manel... a veure si els reis ens porten aquest regal!!!!

Benvingut, Diego! Veig que sí compartim la manera de veure les coses.

Mercè, està clar, claríssim. Subscric el que has dit. Però d'alguna manera combatre el tripartit és ja combatre directament els espanyols.

Que gaudiu d'aquesta festivitat tan bonica de l'Epifania del Senyor. I a veure si es fan realitat els nostres desitjos i somnis...

Mentres tant, canya!

Albert ha dit...

Deixant apart els comentaris sobre els tripartits siguin 1, 2, 3 o 4000 subscric el demès que comentes i ho trobo molt interessant i il·lusionant de cara al militant i votant de CIu que entenc que no passen pel millor moment.

Dit això, i com a militant d'ERC no penso pas pretendre defensar el tripartit perquè també estic en desacord amb el format d'aquesta entesa, pèrò d'aquí a dir que és el "dimoni", perquè amb les paraules utilitzades s'està definint al mateix satan n'hi ha un bon tros. Sobretot quan es diu que aquest govern es carregarà les "minces" llibertats de que encara gaudim. Això és una comentari de la més alta i pura demagògia possible. Ja sabem valorar què és la llibertat? Abans del 1975, any en què vaig néixer, sí que no hi havia llibertat! Com entens la llibertat? Que potser molesta alliberar pisos perquè els puguin usar persones que no troben la manera d'emancipar-se? Tan amenaçada està la propietat privada, quan el capitalisme és l'ordre que governa el món? Per favor!
Vist el teu escrit, només desitjo que se'l llegeixi l'Artur Mas i el convencis de què l'independència és necessària, cosa que dubto. CIu està dolguda, ho entenc, Mas havia de ser president, ho puc entendre... Però d'aquí a proclamar la guerra al tripartit hi ha un pas que se'n diu: ABISME! Realment penses que és a partir de la Refundació del Catalanisme de'n Mas que tot tornarà a arrencar? Que teniu indicis de repunt electoral? O potser és que havent-hi ERC al poder de la Generalitat i veient que el vents que bufen són els independentistes teniu por que aquesta casa gran no quedi en una barraca de suburvi i ara aneu trallant per aquí i per allà el vostre ressentiment i la por de quedar fora de joc?

Doncs ni una cosa ni l'altra!

Les coses han anat com han anat! I tothom té part de culpa! Assumim-la!!! Tan que parles aquí d'unitat i després et contradeixes fotent a parir tots els altres partits amb vocació catalanista. Quina mena d'Unitat d'Acció és aquesta. Jo et criticaré les actituts dels partits, per això, per allò, però no em carregaré a qui necessito per assolir el més important dels objectius! El Montilla pot ser com sigui, però va plantar al ZP! Ja sé que això us fa ràbia, però reconeixeu-ho! Què passa aquí? Els castellanoparlants de Catalunya no són catalans? Sabeu quants Martínez i Pérez són independentistes? Moltíssims més dels que ens pensem! Molt al tanto a l'hora de definir: Poble Català. Els d'ICV si que són una mica pastanagues, però no podem negar que el repte més important que té l'humanitat en el present segle XXI és el del canvi climàtic. Part dels seus postulats també són importants. Això és carregar-se les "minces" llibertats de que encara gaudim?

No senyors/es, desenganyem-nos, actualment qui ha pres part de la dignitat política perduda (per tots!) és la Plataforma Pel Dret a Decidir i sinó us convenç és sintomàtic veure la "forma" que va prendre la manifestació de l'1-D. La PDD anava a davant amb tot el poble de Catalunya a darrera, i els partits eren a darrera de tot! La gent no va sortir pels partits, va sortir per Catalunya!!! I en el camp intel·lectual aquesta dignitat l'ha recollit qui parla clar: El Cercle d'Estudis Sobiranistes! Ells sí que les diuen grosses i clares i són actius i amb voluntat d'Unitat d'Acció. Són positivistes! Constructors! Creadors d'idees! Per tant deixem d'autoflagel·lar-nos entre nosaltres, i posem-nos en marxa!!! Una mica més pedagogicament si pot ser, sobretot pel què fa el govern. Critiqueu l'Acció de Govern i no les persones del govern! Amb arguments, no amb sarcasmes i amb infundacions de por al poble! Perdrem la llibertat! Per favor! No si, l'enemic encara serà ERC al final!!!

De totes maneres m'alegro de la manifestació catalanista entusiasta d'aquest bloc. Fixa't que el recomanaré i mira, si el rencor generat pel Tripartit-2 ha servit, ni que sigui indirectament, per ajudar a fer aparèixer aquestes paraules aquí escrites. Per alguna cosa haurà servit aquest "nefast" govern al món convergent. Això heu de fer! Reflexionar! Perquè per reconduir el vostre partit del reialme pujolià, els seus hereus i subordinats cap un partit socialdemòcrata (va!...liberal) modern, us convé encara més reflexió i ACCIÓ!!!

Per tant, tots culpables!!! Construïm ponts de diàleg com aquest espai i posem-nos a caminar per recuperar la llibertat que ens va prendre Espanya! Espanya és qui ens nega la llibertat! El PSC és un trist "àlfil" perdut en els llims del federalisme asimètric... Encara no he entès mai què vol dir tota aquesta ràtzia de paraules... Ni Federalisme ni òsties!

INDEPENDENCIA!!!

Salut a tothom!

Josep-Empordà ha dit...

En total desacord amb l'Albert.

Ahir i avui, al diari Avui, hi ha uns escrits del M.H. Heribert Barrera que desmenteixen que el PSC sigui un "simple alfil" de l'espanyolisme, i jo m'el crec al M.H. Heribert Barrera.
Al diari electrònic Nació Digital, hi ha una noticia (que está passant desapercebuda) en la que reprudueixen unes paraules d'en Joan Ridao en las que diu que al 2023, Catalunya ha de tenir un sistema de finançament com el Pais Basc. L'ha traït el subconscient, donç el 2023 és 9 anys después del 2014, data en la que mercés a Esquerra, ja serem independents... o no?.

Al Diari de Girona d'avui, hi ha un altre noticia referida a en Ridao i una possible llei electoral pactada entre el PP i el PSOE (aquests si que poden pactar, es veu) i parla de traïr el federalisme de Catalunya. Ara son federalistes?.

D'Esquerra, ha arribat un moment que l'únic que voldria és que tornessin a la irrellevancia política, ja que pretendre que canvíin, és una utopia, així, probablement, ens lliurariam d'aquests tripartits ignominiosos, el catalanisme es podría regenerar i modernitzar i deixariam de sentirnos tractats com imbècils.

Salut a tothom!.

Elies ha dit...

És impossible estar més en desacord amb el que diu l'Albert.

Primer, alguns ja som independentistes i portem en el combat més de vint anys. I el que emprenyarem, encara. Lliçons, poooques, poquíssimes, doncs. Si ja és letal el tripartit, només falta que hi hagi qui interpreti que dona carta de naturalesa a l'independentisme, o fins i tot que aquest no existia abans d'ERC. Déu n'hi dó.

Segon, boníssim això que en Montilla planta cara. Jo ho enviaria al Polònia, és el millor gag de l'any. Molt bo.

Tercer, seria més útil que els llegissin, els meus posts, el gran farsant (Carod) i altres farsants de menor tamany com en Carod, en Vendrell, etc. Molt més útil. Per a tots. Sobretot si arran d'això decidissin plegar, desaparèixer del mapa.

Quart. El tripartit és una veritable amenaça a les llibertats, és un monopoli del poder exercit de manera implacable que tendeix a anorrear, a fer desaparèixer del mapa qualsevol iniciativa que no s'aixplugui sota algun dels partits que conformen aquesta nova edició del "sindicat del crim". I si no, que ho preguntin els periodistes permanentment amenaçats, als directors de diaris cessats, a les associacions sense subvencions, etc.

Albert ha dit...

Bona nit,

Simplement intentava demanar menys visceralitat entre partits polítics catalans i persones afins. No vaig pas fer defensa d'esquerra ni del PSC ni de ICV, simplement els definia pel què crec que són i parlant del PSC no vaig pas dir que fossin "alfils" de l'espanyolisme sinó d'una cosa molt més estranya que se'n diu: federalisme asimètric. Vull dir que el PSC té una idiosincràcia particular. En part lligada amb el PSOE, en part catalanista. I que quan va decidir governar ell amb ERC i ICV, simplement va ser un acte de deslleialtat al ZP. Ho sento per CIu però això va anar així i és innegable. Per tant les coses s'han de valorar pel què són, no pel què semblen o voldriem que fossin.

Vosaltres us agafeu a la crítica cínica i anorreadora. I més encara contra partits catalans que contra els partits espanyols. No recordeu que fa uns anys anaveu de bracet amb el PP? Jo no vull anar tocant el voraviu, el què vull és mirar endavant, crear nous ponts, renovar il·lusions i el ressentiment no ajuda a això, al contrari, enterboleix els sentits.

I no pretenc donar cap carta de naturalesa independentista a ningú. Simplement constato les evidencies reals. Jo veig que vostè és independentista, perquè ho expressa i ho diu clarament. Però a nivell d'arc parlamentari només un partit ha expressat la voluntat d'assolir la independència de Catalunya i això és indiscutible. Aquí no valen ni subterfugis, ni mitges tintes, ni negociacions d'amagatotis a la Moncloa. Aquí s'ha de parlar clar! Hem arribat al cap del carrer i necessitem a tothom per assolir els objectius. A tothom que sigui capaç de declarar-se independentista vingui dels sector social o polític que vingui i politicament s'ha de fer el mateix! I hem de lluitar perquè tothom camini cap aquí. Com més serem més força tindrem. Tirant-nos pedres no anirem enlloc, la història ens ho explica prou clar.

Salut a tothom! Independència!

Josep-Empordà ha dit...

No, Albert,
CiU no ha anat mai del bracet del PP i aquesta canço ja cansa. Al PP, el varen triar els espanyols i no CiU. CiU governaba la Generalitat i estaba obligada a defensar els interessos de Catalunya, no com ara, que es priman els interessos dels partits del tripartit. Per fer-ho, signaren l'anomenat "Pacte del Majestic" del qual el M.H. Heribert Barrera, en diu aixó:"El millor pacte d'investidura ha estat, fins ara, el tan criticat pacte del Majestic. El PSOE, de qui ens sentim més pròxims, fa servir maneres més suaus, però és d'ell de qui hem rebut les pitjors escomeses. Recordem la massa oblidada LOAPA i els greuges econòmics reiterats, la llista completa dels quals seria molt llarga" (Diari Avui). I el temps, malgrat la demagògia barata dels expenedors de proclames, li donan la raó donç el tripartit, mercés a aquell "Pacte del Majèstic" disposa del DOBLE de pressupost que el més gran que tingué mai CiU, encara que ningú ho diria, el jovent, entre el que potser t'hi incloguis, no han de perdre el temps fent la mili i el transit depén dels mossos ( i els diners de les multes, es queden a Catalunya).

El pscPSOE te una part de l'ánima catalanista?, deu ser la part de l'ánima que anirá a l'infern, per mentir. Ja possats a "copiar i enganxar" et deixo aixó d'en Ricard Huguet (Club d'Opinió Arnau de Vilanova) a El Singular Digital que defineix a la perfeccó al pscPSOE: "I és que la clau que ho explica tot es l’odi, alguns prefereixen dir-ne autodi. Aquest odi que els dirigents socialistes professen vers Catalunya i el Catalanisme, durant trenta anys quedà emmascarat en presentar-se com antipujolisme. Sense Pujol ha quedat al descobert que és el Catalanisme i la Catalanitat el què els fa nosa". I arribats a aquest punt, a ningú li pot sobtar que a persones que portem tota una vida instalats en el combat de la supervivencia de Catalunya, no entenguem le política d'Esquerra.... o si que la entenem, que encara és pitjor.
Salut, i perdoneu que hagi quedat una mica llarg.