Volia continuar el post anterior, i analitzar totes les causes que evidencien que Esquerra és un cadàver polític, un projecte polític mort. Però l'actualitat que genera en una setmana la banda del tripartit, sigui des de la Generalitat, sigui des de l'Ajuntament de Barcelona és una invitació irresistible a referir-m'hi.
Tanmateix, com que l'actualitat és políticament tan feble, tan insubstancial, abans m'agradaria posar un llistó històric que li serveixi de contrapunt. Sovint ens deixem engolir per debats tan pobres, tan mancats de qualsevol trascendència i ambició, que cal aprofitar les oportunitats que tenim per tirar la vista enrere, conèixer millor la nostra història i extreure'n tots els ensenyaments que encara ara tenen vigència. Perquè les grans lliçons de la història en l'ordre Polític, Moral i Vital, amb majúscules, són arguments universals i eterns. I necessitem tenir-les ben presents per no caure en el que ara ens està passant, aquesta petitesa política, insignificància, immoralitat, insubstancialitat, falta d'ambició, etc.
Aquest mes de gener s'ha publicat un llibre espectacular, que us recomano amb entusiasme: La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, d'Ernest Marcos. El nostre gran rei, Jaume I, després d'una vida fascinant, pròpia d'un mite, després de donar forma a la nostra nació amb les conquestes dels Regnes de Mallorca i de València, emprèn una aventura pròpia dels grans prínceps de la cristiandat, dels herois clàssics: una croada per defensar els cristians de Terra Santa, que estaven sent massacrats pels invasors islamistes davant la impotència dels regnes cristians i el Papat.
L'altar i el tro, Déu i Rei. Vet aquí els dos eixos sobre els que es va edificar la nostra nació, el nostre espai en el món. Perquè hi ha un Déu i una Església, i perquè hi havia un rei disposat a combatre avui som el que som i no un poble subjugat a la barbàrie de la mitja lluna. Perquè hi havia una causa per la que lluitar i perquè hi havia algú disposat a lluitar i posar-se al capdavant dels nostres avantpassats. L'estol català que surt de Salou a la conquesta de Mallorca, i després la duríssima guerra que allibera el Regne de València de la dominació sarraïna. I aquesta ambició i fidelitat a Déu d'un rei, que fins a la fi dels seus dies lluita per una causa, sense defallir, amb coratge i amb tots els valors propis d'un príncep cristià. Sense obviar les dificultats, però sobreposant-s'hi, des de la seva infantesa, captiu, fins a les dificultats amb el Papat i altres regnes cristians, que també hi van ser. I fins i tot des de la crítica que avui podem fer a la seva decisió de dividir els seus regnes en l'herència.
Jaume I és l'autèntic pare de la Pàtria. A ell li devem el que encara avui som. I en ell podem trobar totes les virtuds d'un líder extraordinari: l'ambició d'una causa, el coratge, la valentia personal, la capacitat d'encapçalar realment un poble, d'encarnar un poble i de fer la nació més poderosa del seu temps. Caldria que a totes les principals places de les nostres ciutats i pobles hi hagués monuments que recordessin la figura de Jaume I, amb voluntat exemplificadora, que recollissin la seva força i dimensió, perquè els seus valors encara ara són referència. En la figura de Jaume I combreguem en armonia indiscutida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Però qui no hi combrega són aquests personatges absolutament mancats de talent, coratge, ambició i dimensió moral que farceixen els tripartits municipal de BCN i la Generalitat de Catalunya. Què lluny s'hi troben, què lluny!
El president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, ningú sap què pensa o a què aspira. Cap idea, cap projecte, cap ambició. Un silenci espès i patètic que es vol que s'estengui com una boira impenetrable fins l'últim racó del nostre país. Un president de qui es pot dubtar, amb fonament, que tingui cap idea i, el que encara és pitjor, que sàpiga que és ser president de la Generalitat. De fet aquesta setmana, en dues entrevistes, els titulars fan referència a coses que ell -l'accidental president de la Generalitat- pensa que no és ni ha de fer. No diu quin és el seu paper ni què ha de fer, hi està arribant aplicant la metodologia de descartar opcions. Hem sabut així que pensa que el seu paper no és "fer teatre ni soroll" (diumenge 21, diari Avui); entenem per tant que descarta que un president de la generalitat hagi de fer d'actor o de cantant. Divendres 26, a una entrevista a COM ràdio ens ha fet una nova revelació: "no em dedicaré a fer quiromància"; això ha tranquilitzat molt el país... potser hi havia una remor especulativa i tendenciosa que assenyalava que el president es dedicava a la quiromància? En tot cas ara ja sabem que no s'hi dedicarà. Continuem sense saber què farà, però ja sabem de tres coses que no: teatre, cantar i quiromància. Poc a poc.
Però l'espectacle de la setmana l'han protagonitzat els lumbreres de l'altra banda de la plaça Sant Jaume. Per fer-ho més inteligible, començaré el relat per l'última notícia relacionada: segons El Periódico (gens sospitós d'agent antitripartit), l'alcalde Hereu "dóna un toc d'atenció a Mayol i demana als seus socis que no airegin les seves opinions sobre els okupes". És impressionant. Com en un cole, o pitjor. D'entrada, un apunt sobre les declaracions de l'alcalde: només demana que no diguin el que pensen dels okupes, no que homogeïnitzin les seves posicions o d'una punyetera vegada tractin aquest col·lectiu com el que són, una banda de malfactors i d'aprofitats. Un exemple patètic de com una minoria captura l'agenda política per damunt dels interessos de l'enorme massa de ciutadans, que es converteixen així en ciutadans de segona, amb menys drets i moltíssimes -totes- les obligacions. Sí que anem bé... com a la Generalitat, del que es tracta és de no dir res, de passar desapercebut, que ningú se n'enteri... i fer el que vulguin.
Com s'hi ha arribat:
- la tinent d'alcalde Imma Mayol, en una entrevista a TV3 es proclama "antisistema" i diu, més o menys, que està més aprop d'un okupa no violent que d'un especulador. A veure. D'entrada dir que es considera "antisistema" quan ja fa quasi trenta anys que està manant a l'ajuntament... té pebrots! Què és el sistema llavors? Com es pot ser tan cínic? Trenta anys manant "sistemàticament" i no es considera sistema, sinó "antisistema". Acollonant. Això sí, segons ha recollit la premsa de la pròpia web municipal, l'antisistema cobra la bonica quanitat antisistema de 100.000 euros l'any (pel capbaix); això sí que és un sou fora del sistema... I després la dicotomia barrio sésamo "cerca y lejos". Aprop dels okupes, lluny dels especuladors. Miri, senyora Mayol... vostè només s'ha de preocupar d'estar aprop de la gran massa de ciutadans d'aquesta ciutat, que no són ni okupes ni especuladors, que són els autèntics herois anònims del nostre temps, treballant totes les hores que fa falta, pagant pisos i hipoteques que són un escàndol, soportant la major càrrega tributària municipal, aguantant tota mena de vexacions ciutadanes en forma d'inseguretat, brutícia, ilegalitats, etc. i que no gaudeixen perquè no els hi presten de serveis bàsics, com guarderies de proximitat, un transport públic eficient, etc.
-un altre tinent d'alcalde, Jordi Portabella, únicament conegut pels fastos funeraris de Floquet de Neu també ha fet dues brillants aportacions. Per una banda, i també sobre els omnipresents okupes, en demana la regulació, i diu que aquí està l'ajuntament per aconseguir que en espais buïts els okupin i paguin un lloguer. Home, jo diria que quan algú paga per un servei, per l'ús d'alguna cosa ja no ho fa il·legalment. Si algú paga per ocupar una propietat i hi ha un contracte i acord entre les parts, ja no hi ha okupació. Diferent sigui, senyor Portabella, que vostè vulgui impulsar polítiques de subvenció de lloguers, d'intermediació i altres pràctiques del marxisme intervencionista a la que cada cop estan més aficionats.
Però la perla Portabella és que després de no sé quants anys a l'ajuntament i d'haver tingut accés a tota la documentació, negociació, etc. es desperta aquesta setmana i diu "no donaré suport a l'AVE a la ciutat si circula a més de 50 km/h", és a dir, la velocitat del tramvia. És de bojos. Ara surts amb aquestes, xato! No es qüestiona ni es planteja la idoneïtat de la decisió del traçat de l'AVE per la ciutat, les estacions, les diferents alternatives, etc. No, el problema i la solució està en que no hi circuli a més de 50 km/h. Bé, jo proposo que a més a més ho faci per la superfície, i amb vagons de sostre descobert o transparent, tipus "bateau mouche", i que en accedir a la ciutat hi pugi una guia turística i hi pugin també tots els turistes que vulguin. D'aquesta manera convertim l'AVE en una magnífica atracció per als milions de turistes que ens visiten, que en farien un ús massiu que permetria batre, any rere any, récords de passatgers. Què perspicaç, què hàbil! Jo al principi no ho entenia, perquè em feia les preguntes equivocades, del tipus, per a això un tren d'alta velocitat? no té una altra missió, uns altres objectius? no és més important resoldre les conexions port-aeroport, que són vitals per a la nostra economia? I és clar, estava en l'error. Si el nostre futur és ser la ciutat parc temàtic turística per a les companyies de baix cost del nostre entorn, si ens volen convertir en la ciutat de bars i discoteques, del tapeo i el jaleo, doncs posem un AVE que travessi la ciutat, que passi a tocar de la Sagrada Família, etc. i així tornarem a ser innovadors i pioners. Però sobretot, serem superguais.
Tanmateix, com que l'actualitat és políticament tan feble, tan insubstancial, abans m'agradaria posar un llistó històric que li serveixi de contrapunt. Sovint ens deixem engolir per debats tan pobres, tan mancats de qualsevol trascendència i ambició, que cal aprofitar les oportunitats que tenim per tirar la vista enrere, conèixer millor la nostra història i extreure'n tots els ensenyaments que encara ara tenen vigència. Perquè les grans lliçons de la història en l'ordre Polític, Moral i Vital, amb majúscules, són arguments universals i eterns. I necessitem tenir-les ben presents per no caure en el que ara ens està passant, aquesta petitesa política, insignificància, immoralitat, insubstancialitat, falta d'ambició, etc.
Aquest mes de gener s'ha publicat un llibre espectacular, que us recomano amb entusiasme: La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, d'Ernest Marcos. El nostre gran rei, Jaume I, després d'una vida fascinant, pròpia d'un mite, després de donar forma a la nostra nació amb les conquestes dels Regnes de Mallorca i de València, emprèn una aventura pròpia dels grans prínceps de la cristiandat, dels herois clàssics: una croada per defensar els cristians de Terra Santa, que estaven sent massacrats pels invasors islamistes davant la impotència dels regnes cristians i el Papat.
L'altar i el tro, Déu i Rei. Vet aquí els dos eixos sobre els que es va edificar la nostra nació, el nostre espai en el món. Perquè hi ha un Déu i una Església, i perquè hi havia un rei disposat a combatre avui som el que som i no un poble subjugat a la barbàrie de la mitja lluna. Perquè hi havia una causa per la que lluitar i perquè hi havia algú disposat a lluitar i posar-se al capdavant dels nostres avantpassats. L'estol català que surt de Salou a la conquesta de Mallorca, i després la duríssima guerra que allibera el Regne de València de la dominació sarraïna. I aquesta ambició i fidelitat a Déu d'un rei, que fins a la fi dels seus dies lluita per una causa, sense defallir, amb coratge i amb tots els valors propis d'un príncep cristià. Sense obviar les dificultats, però sobreposant-s'hi, des de la seva infantesa, captiu, fins a les dificultats amb el Papat i altres regnes cristians, que també hi van ser. I fins i tot des de la crítica que avui podem fer a la seva decisió de dividir els seus regnes en l'herència.
Jaume I és l'autèntic pare de la Pàtria. A ell li devem el que encara avui som. I en ell podem trobar totes les virtuds d'un líder extraordinari: l'ambició d'una causa, el coratge, la valentia personal, la capacitat d'encapçalar realment un poble, d'encarnar un poble i de fer la nació més poderosa del seu temps. Caldria que a totes les principals places de les nostres ciutats i pobles hi hagués monuments que recordessin la figura de Jaume I, amb voluntat exemplificadora, que recollissin la seva força i dimensió, perquè els seus valors encara ara són referència. En la figura de Jaume I combreguem en armonia indiscutida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Però qui no hi combrega són aquests personatges absolutament mancats de talent, coratge, ambició i dimensió moral que farceixen els tripartits municipal de BCN i la Generalitat de Catalunya. Què lluny s'hi troben, què lluny!
El president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, ningú sap què pensa o a què aspira. Cap idea, cap projecte, cap ambició. Un silenci espès i patètic que es vol que s'estengui com una boira impenetrable fins l'últim racó del nostre país. Un president de qui es pot dubtar, amb fonament, que tingui cap idea i, el que encara és pitjor, que sàpiga que és ser president de la Generalitat. De fet aquesta setmana, en dues entrevistes, els titulars fan referència a coses que ell -l'accidental president de la Generalitat- pensa que no és ni ha de fer. No diu quin és el seu paper ni què ha de fer, hi està arribant aplicant la metodologia de descartar opcions. Hem sabut així que pensa que el seu paper no és "fer teatre ni soroll" (diumenge 21, diari Avui); entenem per tant que descarta que un president de la generalitat hagi de fer d'actor o de cantant. Divendres 26, a una entrevista a COM ràdio ens ha fet una nova revelació: "no em dedicaré a fer quiromància"; això ha tranquilitzat molt el país... potser hi havia una remor especulativa i tendenciosa que assenyalava que el president es dedicava a la quiromància? En tot cas ara ja sabem que no s'hi dedicarà. Continuem sense saber què farà, però ja sabem de tres coses que no: teatre, cantar i quiromància. Poc a poc.
Però l'espectacle de la setmana l'han protagonitzat els lumbreres de l'altra banda de la plaça Sant Jaume. Per fer-ho més inteligible, començaré el relat per l'última notícia relacionada: segons El Periódico (gens sospitós d'agent antitripartit), l'alcalde Hereu "dóna un toc d'atenció a Mayol i demana als seus socis que no airegin les seves opinions sobre els okupes". És impressionant. Com en un cole, o pitjor. D'entrada, un apunt sobre les declaracions de l'alcalde: només demana que no diguin el que pensen dels okupes, no que homogeïnitzin les seves posicions o d'una punyetera vegada tractin aquest col·lectiu com el que són, una banda de malfactors i d'aprofitats. Un exemple patètic de com una minoria captura l'agenda política per damunt dels interessos de l'enorme massa de ciutadans, que es converteixen així en ciutadans de segona, amb menys drets i moltíssimes -totes- les obligacions. Sí que anem bé... com a la Generalitat, del que es tracta és de no dir res, de passar desapercebut, que ningú se n'enteri... i fer el que vulguin.
Com s'hi ha arribat:
- la tinent d'alcalde Imma Mayol, en una entrevista a TV3 es proclama "antisistema" i diu, més o menys, que està més aprop d'un okupa no violent que d'un especulador. A veure. D'entrada dir que es considera "antisistema" quan ja fa quasi trenta anys que està manant a l'ajuntament... té pebrots! Què és el sistema llavors? Com es pot ser tan cínic? Trenta anys manant "sistemàticament" i no es considera sistema, sinó "antisistema". Acollonant. Això sí, segons ha recollit la premsa de la pròpia web municipal, l'antisistema cobra la bonica quanitat antisistema de 100.000 euros l'any (pel capbaix); això sí que és un sou fora del sistema... I després la dicotomia barrio sésamo "cerca y lejos". Aprop dels okupes, lluny dels especuladors. Miri, senyora Mayol... vostè només s'ha de preocupar d'estar aprop de la gran massa de ciutadans d'aquesta ciutat, que no són ni okupes ni especuladors, que són els autèntics herois anònims del nostre temps, treballant totes les hores que fa falta, pagant pisos i hipoteques que són un escàndol, soportant la major càrrega tributària municipal, aguantant tota mena de vexacions ciutadanes en forma d'inseguretat, brutícia, ilegalitats, etc. i que no gaudeixen perquè no els hi presten de serveis bàsics, com guarderies de proximitat, un transport públic eficient, etc.
-un altre tinent d'alcalde, Jordi Portabella, únicament conegut pels fastos funeraris de Floquet de Neu també ha fet dues brillants aportacions. Per una banda, i també sobre els omnipresents okupes, en demana la regulació, i diu que aquí està l'ajuntament per aconseguir que en espais buïts els okupin i paguin un lloguer. Home, jo diria que quan algú paga per un servei, per l'ús d'alguna cosa ja no ho fa il·legalment. Si algú paga per ocupar una propietat i hi ha un contracte i acord entre les parts, ja no hi ha okupació. Diferent sigui, senyor Portabella, que vostè vulgui impulsar polítiques de subvenció de lloguers, d'intermediació i altres pràctiques del marxisme intervencionista a la que cada cop estan més aficionats.
Però la perla Portabella és que després de no sé quants anys a l'ajuntament i d'haver tingut accés a tota la documentació, negociació, etc. es desperta aquesta setmana i diu "no donaré suport a l'AVE a la ciutat si circula a més de 50 km/h", és a dir, la velocitat del tramvia. És de bojos. Ara surts amb aquestes, xato! No es qüestiona ni es planteja la idoneïtat de la decisió del traçat de l'AVE per la ciutat, les estacions, les diferents alternatives, etc. No, el problema i la solució està en que no hi circuli a més de 50 km/h. Bé, jo proposo que a més a més ho faci per la superfície, i amb vagons de sostre descobert o transparent, tipus "bateau mouche", i que en accedir a la ciutat hi pugi una guia turística i hi pugin també tots els turistes que vulguin. D'aquesta manera convertim l'AVE en una magnífica atracció per als milions de turistes que ens visiten, que en farien un ús massiu que permetria batre, any rere any, récords de passatgers. Què perspicaç, què hàbil! Jo al principi no ho entenia, perquè em feia les preguntes equivocades, del tipus, per a això un tren d'alta velocitat? no té una altra missió, uns altres objectius? no és més important resoldre les conexions port-aeroport, que són vitals per a la nostra economia? I és clar, estava en l'error. Si el nostre futur és ser la ciutat parc temàtic turística per a les companyies de baix cost del nostre entorn, si ens volen convertir en la ciutat de bars i discoteques, del tapeo i el jaleo, doncs posem un AVE que travessi la ciutat, que passi a tocar de la Sagrada Família, etc. i així tornarem a ser innovadors i pioners. Però sobretot, serem superguais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada