Ja ho sabeu, a partir d'ara ens trobem a Dies de fúria!
dissabte, de desembre 06, 2008
divendres, de novembre 28, 2008
Comiat parcial, agraïments i confessions sobre Elies115
Amics, Elies115 ha arribat al final del seu recorregut. Heu pogut gaudir –per a mi ha estat un autèntic honor- dels escrits dels meus amics blocaires, parlant sobre aquest bloc. Ara, ja ho sabeu, he posat en marxa un nou bloc, Dies de fúria, més ajustat al que em reclama el meu compromís patriòtic i militant.
A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.
Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.
Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.
Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.
Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.
Havia pres una decisió molt dràstica, per a molts encara incomprensible: trencar amb tot el meu passat que no condemnés el tripartit. Portava des dels 18 anys lluitant per una terra lliure, i de sobte, la meva lluita de tants anys feia president un tal Montilla, l’exemple paradigmàtic de l’unionisme a Catalunya. La meva sensació de fracàs era absoluta. Si tants anys de lluita em portaven aquí, havia de trencar amb tot el que no s’enfrontés de manera directa a aquest estat de les coses. Vaig dimitir dels càrrecs que ocupava en una Fundació cultural, vaig plegar de totes les associacions que sospitava còmplices amb el tripartit, i vaig aparcar tota relació amb els meus fins ara amics de l’ànima que s’integraven en l’entorn tripartit. Cap complicitat, cap concessió. D’alguna manera em vaig haver de reinventar. No ploreu encara, perquè mai vaig estar sol, gràcies a Déu en la fractura, a la meva banda van quedar-hi un bon grup –més reduit, això sí- d’amigues (alguna especialment) i amics. Però el trasbals vital va ser, ho reconec, molt fort.
Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.
Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.
El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.
Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.
S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.
Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.
Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…
A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.
Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.
Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!
En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.
Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.
Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.
Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.
El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.
Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.
S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.
Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.
Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…
A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.
Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.
Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!
En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.
Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.
Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.
Curiosament, en el moment de tancar Elies115, aquest debat semàntic continua viu. Només puc dir una cosa: cal deixar-se guiar pel cor, per l’ànima. No he cregut mai en aquest independentisme científic. Els sacrificis que exigeix la nostra causa requereix una adhesió moral intensa. El patriotisme, la reivindicació de la Pàtria és un valor polític superior a qualsevol altre. Sempre he dit que sóc patriota abans que independentista. I em reafirmo. Òbviament que sóc independentista. Però la conversió de l’independentisme en partidisme ho feia necessari. Perquè les estratègies partidistes no són sempre, dissortadament, patriòtiques. I per a mi, per sobre del partidisme, sempre hi ha el patriotisme. Què bonic, oi? Però podeu veure, absolutament sensu contrario, en els dirigents d’Esquerra el que passa quan es prescindeix del compromís patriòtic i tot es remet al concepte “independentista”. És el fracàs més absolut. És un fracàs moral sense precedents.
Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.
Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.
La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.
Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.
Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...
Visca la terra, mori el mal govern!
Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.
Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.
La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.
Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.
Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...
Visca la terra, mori el mal govern!
dijous, de novembre 20, 2008
Paraules (Joan Arnera escriu sobre Elies115)
La paraula no és una arma especialment poderosa, malgrat tots els poemes, malgrat els crits de tots els revolucionaris, malgrat les pintades de tots els infants ingenus a les parets i a les llambordes. No, amics, meus, no. Ens agrada de creure en bagatel·les i jo també penso que tenim el dret de tenir somnis, i confiança, el dret de la utopia. Molt bé, d’acord. Visca. Enganyem-nos a nosaltres mateixos, mentim-nos, cobrim la veritat amb teles de seda, com els altars.
Però no. La paraula és un instrument pobre, l’eina dels desesperats. La paraula és un invent per a la lluita dels febles, és una arma petita, dòcil, fàcilment colpejable. Som un exèrcit de brins d’herba, amics, som petits granets de sorra en una petita platja, i contra el mar, contra les armes de veritat, res no hi podem fer…
O potser sí. Potser, justament, allò que fem és allò que cal fer. Potser la paraula, tant dèbil, ens permet de sobreviure. Vagament, menudament, enfonsats. Però podem escriure, sempre que volem, la paraula “orgull”, o la paraula “resistència”, o la paraula “desig”, o la paraula “llibertat”. Només són paraules, i són febles. I de segur que (totes soles) no ens duran a la victòria. Però un ha d’estimar-se les armes que té, encara que les armes siguin dèbils.
Gràcies, Elies, per les teves paraules, que són també les nostres paraules.
dimecres, de novembre 12, 2008
Elies115 vist per L'Espelt
A la vida tots necessitem mestratges. En tenim molts, tots diferents, i a cadascú li correspon una etapa.
Recordo a en Fredy. Va ser el meu mestre “escolar”. Tenia fusta de líder, especial intel·ligència per preveure situacions, per buscar complicitats. I era llest, murri potser se li escau millor. Amb ell vaig aprendre a treure molt profit de poc estudi, per que el pocs minuts que dedicàvem a estudiar, rendien com dies.
Sempre he estat futboler. El meu pare, va ser el mestre. Tècnica, tàctiques, gust per la velocitat d’execució, per la combinació, per la recerca d’espais nous, la desmarcada, la posició, l’anticipació, el regat, els canvis de ritme.
El gust per la cultura i la lectura, els seus altres mestratges.
La meva mare ha estat mestre en responsabilitat, generositat, sacrifici, tenacitat, esforç, dedicació pels altres, i tantes altres coses. Totes impagables.
El Jordi em va ensenyar sentit pràctic en la vida i ironia, tota la que calgui. El Xavi i l’Edu, el gust per viure i l’amistat. El Xavi E., la fidelitat, la confiança.
El Batis va ser mestre professional. Empenta, sentit pràctic i recerca de metodologies.
En Cruyff el gust per les formes, en Llach, la coherència en un mateix.
La meva dona, mestre en l’amor serè i fidel. En l’amor que arriba envoltat de senzillesa, sense preses, conscient de la seva immortalitat.
I tants i tants altres que sense saber-ho, han estat mestres en algun aspecte. Espurnes que encenien els meus focs interns.
Tots som mestres en alguna cosa, tots som deixebles en altres. És aquest continuo intercanvi d’energies i experiències el que ens fa créixer.
Elies115 ha estat l’espurna catosfèrica que em calia per començar a caminar. Mestre en l’estil, en les formes, en la conviccions, en les lleialtats.
Elies115 però, no en va tenir prou amb el seu paper (inconscient) de mestre particular, si no que va ser la guspira que va fer possible la trobada dels meus set magnífics personals. Les energies de mil colors diferents que va reunir al voltant d’una mateixa taula, van ser els fonaments del naixement dels Blocs amb Estrella. Impagable experiència per la diversitat i brillantor de personalitats.
Certament, Elies115 no és més que una finestra oberta per un incansable patriota. Només un patriota entre els tants i tants que hi ha. Feina sorda i constant que en aquest cas gaudeix, a més, d’una brillant capacitat per esdevenir veu escrita.
Només és una finestra, que cal tancar-la (sense necessitat) i obrir-ne una altra. Potser sí. Però collons quina finestra que hem tingut!
Elies115, el guerrer incansable, dona pas a Dies de fúria.
Certament els temps que vivim, on els nostres líders només són exemple d’incompetència, egoisme i renúncies, demanen que els guerrers agafin les seves armes i lluitin, tant o més, com tants d’altres guerrers dels país han fet des de sempre.
Benvinguda la nova finestra, plena de fúria. Benvinguda la seva lluita, fins que puguem obrir la finestra de l’esperança.
Salut!!!
Bon viatge per als guerrers
Recordo a en Fredy. Va ser el meu mestre “escolar”. Tenia fusta de líder, especial intel·ligència per preveure situacions, per buscar complicitats. I era llest, murri potser se li escau millor. Amb ell vaig aprendre a treure molt profit de poc estudi, per que el pocs minuts que dedicàvem a estudiar, rendien com dies.
Sempre he estat futboler. El meu pare, va ser el mestre. Tècnica, tàctiques, gust per la velocitat d’execució, per la combinació, per la recerca d’espais nous, la desmarcada, la posició, l’anticipació, el regat, els canvis de ritme.
El gust per la cultura i la lectura, els seus altres mestratges.
La meva mare ha estat mestre en responsabilitat, generositat, sacrifici, tenacitat, esforç, dedicació pels altres, i tantes altres coses. Totes impagables.
El Jordi em va ensenyar sentit pràctic en la vida i ironia, tota la que calgui. El Xavi i l’Edu, el gust per viure i l’amistat. El Xavi E., la fidelitat, la confiança.
El Batis va ser mestre professional. Empenta, sentit pràctic i recerca de metodologies.
En Cruyff el gust per les formes, en Llach, la coherència en un mateix.
La meva dona, mestre en l’amor serè i fidel. En l’amor que arriba envoltat de senzillesa, sense preses, conscient de la seva immortalitat.
I tants i tants altres que sense saber-ho, han estat mestres en algun aspecte. Espurnes que encenien els meus focs interns.
Tots som mestres en alguna cosa, tots som deixebles en altres. És aquest continuo intercanvi d’energies i experiències el que ens fa créixer.
Elies115 ha estat l’espurna catosfèrica que em calia per començar a caminar. Mestre en l’estil, en les formes, en la conviccions, en les lleialtats.
Elies115 però, no en va tenir prou amb el seu paper (inconscient) de mestre particular, si no que va ser la guspira que va fer possible la trobada dels meus set magnífics personals. Les energies de mil colors diferents que va reunir al voltant d’una mateixa taula, van ser els fonaments del naixement dels Blocs amb Estrella. Impagable experiència per la diversitat i brillantor de personalitats.
Certament, Elies115 no és més que una finestra oberta per un incansable patriota. Només un patriota entre els tants i tants que hi ha. Feina sorda i constant que en aquest cas gaudeix, a més, d’una brillant capacitat per esdevenir veu escrita.
Només és una finestra, que cal tancar-la (sense necessitat) i obrir-ne una altra. Potser sí. Però collons quina finestra que hem tingut!
Elies115, el guerrer incansable, dona pas a Dies de fúria.
Certament els temps que vivim, on els nostres líders només són exemple d’incompetència, egoisme i renúncies, demanen que els guerrers agafin les seves armes i lluitin, tant o més, com tants d’altres guerrers dels país han fet des de sempre.
Benvinguda la nova finestra, plena de fúria. Benvinguda la seva lluita, fins que puguem obrir la finestra de l’esperança.
Salut!!!
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba)
I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba)
divendres, de novembre 07, 2008
El "cameo" del gran comentaire Cesc a Elies115
Com bé sabeu els fidels lectors d’ aquest bloc, n’ Elies ens va obrir les portes, a un grup d’ amics, a redactar unes ratlles que posessin punt final a aquest Bloc esdevingut de referència catosfèrica, un comiat fet en equip.
Jo de fet, vaig conèixer Elies115 per una casualitat, sobtada, de la vida. Vivia aquells mesos als Emirats Àrabs Units, i seguia l’ actualitat Nacional per Internet; i un bon amic, dels de l’ infantesa ençà, em va escriure un correu felicitant-me per la meva iniciativa blocaire, jo, és clar, no vaig entendre res, l’ amic es pensava que feia el beneit, que em feia l’ orni i que no volia destapar-me.
Cal dir, que pocs dies abans, li havia dit que la meva ERC, o nostra, vaja, s’ equivocava, i força, investint un al·lòcton com a President de Catalunya i vaig comparar-ho amb un ramat que es dirigia, decidit, a un riu ple a vessar de cocodrils o a un cau de llops famolencs...i pam!, l’ Elies115 fa un post dels nyus ...
De fet, m’ he sentit vinculat a la figura d’ Elies, de l’ Antic Testament (llibre primer i segon dels Reis), des de que tinc us de raó, diria que fins i tot molt abans d’ anar a Doctrina, que en deien, Catequesi, que en diuen ara. Gosaria dir que de sempre.
Sempre m’ havia impressionat aquell relat bíblic, que un home, voltat de foc, pugés viu a la vora de Déu, i que Jesucrist, ja en el Nou Testament, l’ invoqués des de la Creu, equiparant Elies amb Yahveh (Marc 15,34). Em fascinava.
És, suposo, per això, o per alguna altra raó que se m’ escapa, que el meu amic pensava que n’ Elies115 era jo mateix. Veies tu, estimat lector.
Llegint aquell post, que l’ amic va enllaçar-me, vaig quedar corprès, talment com si fos un Missatge, una llum d’ esperança entre aquell montillisme esperpènticament sobrevingut que arrossegava ERC pel pedregar. Ja, des de llavors, no m’ he perdut cap més post, si on residia no vetava els dominis blogspot, la majoria d’ escrits han estat boníssims i força colla antològics, premonitoris, definitius, clavats.
Més endavant, vaig tenir l’ oportunitat i l’ orgull de poder participar en la gestació del Blocs amb Estrella, que va esdevenir com un somni fet realitat, al constatar, que darrera d’ aquells admirats escrits hi havia, a més a més, una meravellosa persona, un patriota infatigable.
Personalment em dol que hagi decidit posar fi a aquest entranyable Bloc, però l’ encoratjo a seguir progressant en la nova aventura del Dies de fúria. I resto a la seva disposició pel que consideri més oportú.
Salut i independència,
Cesc.
Jo de fet, vaig conèixer Elies115 per una casualitat, sobtada, de la vida. Vivia aquells mesos als Emirats Àrabs Units, i seguia l’ actualitat Nacional per Internet; i un bon amic, dels de l’ infantesa ençà, em va escriure un correu felicitant-me per la meva iniciativa blocaire, jo, és clar, no vaig entendre res, l’ amic es pensava que feia el beneit, que em feia l’ orni i que no volia destapar-me.
Cal dir, que pocs dies abans, li havia dit que la meva ERC, o nostra, vaja, s’ equivocava, i força, investint un al·lòcton com a President de Catalunya i vaig comparar-ho amb un ramat que es dirigia, decidit, a un riu ple a vessar de cocodrils o a un cau de llops famolencs...i pam!, l’ Elies115 fa un post dels nyus ...
De fet, m’ he sentit vinculat a la figura d’ Elies, de l’ Antic Testament (llibre primer i segon dels Reis), des de que tinc us de raó, diria que fins i tot molt abans d’ anar a Doctrina, que en deien, Catequesi, que en diuen ara. Gosaria dir que de sempre.
Sempre m’ havia impressionat aquell relat bíblic, que un home, voltat de foc, pugés viu a la vora de Déu, i que Jesucrist, ja en el Nou Testament, l’ invoqués des de la Creu, equiparant Elies amb Yahveh (Marc 15,34). Em fascinava.
És, suposo, per això, o per alguna altra raó que se m’ escapa, que el meu amic pensava que n’ Elies115 era jo mateix. Veies tu, estimat lector.
Llegint aquell post, que l’ amic va enllaçar-me, vaig quedar corprès, talment com si fos un Missatge, una llum d’ esperança entre aquell montillisme esperpènticament sobrevingut que arrossegava ERC pel pedregar. Ja, des de llavors, no m’ he perdut cap més post, si on residia no vetava els dominis blogspot, la majoria d’ escrits han estat boníssims i força colla antològics, premonitoris, definitius, clavats.
Més endavant, vaig tenir l’ oportunitat i l’ orgull de poder participar en la gestació del Blocs amb Estrella, que va esdevenir com un somni fet realitat, al constatar, que darrera d’ aquells admirats escrits hi havia, a més a més, una meravellosa persona, un patriota infatigable.
Personalment em dol que hagi decidit posar fi a aquest entranyable Bloc, però l’ encoratjo a seguir progressant en la nova aventura del Dies de fúria. I resto a la seva disposició pel que consideri més oportú.
Salut i independència,
Cesc.
dimecres, de novembre 05, 2008
Elies115 vist per l'Andreu
Déu, Pàtria i Honor
Vaig quedar sobtat en trobar-ho, a un bloc, a Elies115. No fa massa temps, encara que em semblava molt més enrera el meu descobriment de l'Elies115. Un bloc sobiranista important, amb aquest lema permanent. Gens freqüent. La memòria relacional, ràpidament, em va fer venir al cap quatre possibles referents:
a)- Persona gran.
b)- Joan Sales i la seva Incerta Glòria
c)- Raimon Galí i la seva Recalada
d)- Jordi Pujol i els seus primeres escrits (de pressó, de clandestinitat i del tardofranquisme ( Des dels Turons a l'altra banda del Riu, Entre l'Acció i l'Esperança; La Inmigració, problema i esperança de Catalunya, ó una Política per a Catalunya).
Ràpidament el vaig incorporar a la llista, petita, de blocs indispensables a seguir. I reconec, ara, que fins i tot vaig arribar a trobar-me "neguitós", ansiós, un temps, en no veure actualitzats amb nous escrits el bloc, tant ràpid com desitjava.
Això de la blogosfera permet fer moure la imaginació. La virtualitat pot suportar moltes incerteses.
Tanmateix,poques setmanes després, vaig tenir l'ocassió de coneixer'l personalment, al "pare" de l'Elies115. I, simultàniament, ja vaig veure que la meva intuició relacional era errònia.
Persona jove, i jovial, dinàmica, activa, preparada,documentada, organitzada, rigorosa,lleial, honesta,valenta i responsable.
Una persona neta, i un gran patriota, esdevingut també gran escriptor.Una persona de qui t'ens pots fiar, sempre.
I els seus escrits, l'Elies115, són un mirall, perfecte, de la seva personalitat, la personalitat del seu "pare" i, també, sempre del lema permanent del bloc. "Deu,Pàtria,Honor".
Per a un no-bloger, com jo, conscient de l'esforç, talent i dedicació que comporten els blocs "bons", per a un "rellogat" però alhora convençut de la importància creixent dels blocs bons per a superar les autocensures mediàtiques i periodístiques i les censures externes als mèdia escrits, o que es difonen per les ones i les antenes, i per a recuperar una opinió lliure, i alhora oberta, que ens enriqueixi.
Els escrits del bloc, clars, ben estructurats, didàctics, contundents en les conclussions, rotunds en les argumentacions, són, moltes vegades, magistrals. Recullen i emeten, diria, Autenticitat 100%, i això, ara, aquests temps, no es gaire freqüent.
De vegades, els seus escrits m'han recordat el mític, i alhora indispensable i actual, sempre, llibre "Justificació de Catalunya, de Josep Armengou i Feliu, de Mossén Armengou.
Dues virtuds diferencials.
Les metàfores a Elies115. Magistral utilització, i creació. I requereixen molt treball previ. Diria, sense dubtar, que està clarament , quant a les metàfores, entre els 3 millors blocs que conec.Destacadament entre els millors. Diferenciadament.
I el rigor en el tractament. També entre els millors. I si els escrits són "llargs", jo opino que "millor que millor".
Elies115 no abandona la qualitat, i la profunditat expositiva, per l'espai. No es còmode. A mí, com a lector, de blocs, de columnistes, de noveles, d'estudis, sempre m'ha sobtat aquest fenòmen creixent de primar, com si fos una virtut, l'extensió reduïda.
Cada tema requereix la seva extensió.
I si l'article es bo, i el tema no és de pa sucat amb oli, lògicament, quan més llarg millor. Aquesta moda, infantil, de ser breu, sempre, no se sap perquè, ens està destroçant.
Els sms són missatges curts, els lemes són lemes, els titulars són titulars, però moltes coses no es poden exposar, de manera rigorosa, en 3 paràgrafs. I m'agrada que l'Elies115 no hagi caigut mai en aquesta comoditat dels temps que vivim.
S'acaba l'Elies115. Honor, glòria i reconeixement per la seva inmensa qualitat i rigor. I no ha defugit temes àrids, incòmodes. Ni el debat, sempre civilitzat, amb els qui hem/han posat en questió algunes de les seves conclussions alguna vegada. Debat sempre enriquidor i civilitzat.
De ben segur, la nova finestra serà diferent.
Així ens ho anuncia el seu "pare". Diferent en algunes coses, però, de ben segur, serà també innovador i "conservador", en el que cal conservar . I com també serà autèntic, autèntica creació de l'autor, em serà també indispensable, per a transitar i enriquir-me en aquests temps.
Déu, Pàtria, Honor, i Fúria, ara.
Bon senyal.
Senyal de lluita, de combat, en aquests temps d'ara, potser decisius en els 3 propers anys, on l'individualisme, el nihilisme, el desinterès, el bonisme, i els enemics de fora i de dins, ens estan fent molt de mal col.lectiu.
Jo, benvolguts lectors, si al final em decideixo i sóc capaç d'obrir un bloc, voldria que fos un clònic de l'Elies115.
Per això, dificilment ho podré fer.
Andreu
a)- Persona gran.
b)- Joan Sales i la seva Incerta Glòria
c)- Raimon Galí i la seva Recalada
d)- Jordi Pujol i els seus primeres escrits (de pressó, de clandestinitat i del tardofranquisme ( Des dels Turons a l'altra banda del Riu, Entre l'Acció i l'Esperança; La Inmigració, problema i esperança de Catalunya, ó una Política per a Catalunya).
Ràpidament el vaig incorporar a la llista, petita, de blocs indispensables a seguir. I reconec, ara, que fins i tot vaig arribar a trobar-me "neguitós", ansiós, un temps, en no veure actualitzats amb nous escrits el bloc, tant ràpid com desitjava.
Això de la blogosfera permet fer moure la imaginació. La virtualitat pot suportar moltes incerteses.
Tanmateix,poques setmanes després, vaig tenir l'ocassió de coneixer'l personalment, al "pare" de l'Elies115. I, simultàniament, ja vaig veure que la meva intuició relacional era errònia.
Persona jove, i jovial, dinàmica, activa, preparada,documentada, organitzada, rigorosa,lleial, honesta,valenta i responsable.
Una persona neta, i un gran patriota, esdevingut també gran escriptor.Una persona de qui t'ens pots fiar, sempre.
I els seus escrits, l'Elies115, són un mirall, perfecte, de la seva personalitat, la personalitat del seu "pare" i, també, sempre del lema permanent del bloc. "Deu,Pàtria,Honor".
Per a un no-bloger, com jo, conscient de l'esforç, talent i dedicació que comporten els blocs "bons", per a un "rellogat" però alhora convençut de la importància creixent dels blocs bons per a superar les autocensures mediàtiques i periodístiques i les censures externes als mèdia escrits, o que es difonen per les ones i les antenes, i per a recuperar una opinió lliure, i alhora oberta, que ens enriqueixi.
Els escrits del bloc, clars, ben estructurats, didàctics, contundents en les conclussions, rotunds en les argumentacions, són, moltes vegades, magistrals. Recullen i emeten, diria, Autenticitat 100%, i això, ara, aquests temps, no es gaire freqüent.
De vegades, els seus escrits m'han recordat el mític, i alhora indispensable i actual, sempre, llibre "Justificació de Catalunya, de Josep Armengou i Feliu, de Mossén Armengou.
Dues virtuds diferencials.
Les metàfores a Elies115. Magistral utilització, i creació. I requereixen molt treball previ. Diria, sense dubtar, que està clarament , quant a les metàfores, entre els 3 millors blocs que conec.Destacadament entre els millors. Diferenciadament.
I el rigor en el tractament. També entre els millors. I si els escrits són "llargs", jo opino que "millor que millor".
Elies115 no abandona la qualitat, i la profunditat expositiva, per l'espai. No es còmode. A mí, com a lector, de blocs, de columnistes, de noveles, d'estudis, sempre m'ha sobtat aquest fenòmen creixent de primar, com si fos una virtut, l'extensió reduïda.
Cada tema requereix la seva extensió.
I si l'article es bo, i el tema no és de pa sucat amb oli, lògicament, quan més llarg millor. Aquesta moda, infantil, de ser breu, sempre, no se sap perquè, ens està destroçant.
Els sms són missatges curts, els lemes són lemes, els titulars són titulars, però moltes coses no es poden exposar, de manera rigorosa, en 3 paràgrafs. I m'agrada que l'Elies115 no hagi caigut mai en aquesta comoditat dels temps que vivim.
S'acaba l'Elies115. Honor, glòria i reconeixement per la seva inmensa qualitat i rigor. I no ha defugit temes àrids, incòmodes. Ni el debat, sempre civilitzat, amb els qui hem/han posat en questió algunes de les seves conclussions alguna vegada. Debat sempre enriquidor i civilitzat.
De ben segur, la nova finestra serà diferent.
Així ens ho anuncia el seu "pare". Diferent en algunes coses, però, de ben segur, serà també innovador i "conservador", en el que cal conservar . I com també serà autèntic, autèntica creació de l'autor, em serà també indispensable, per a transitar i enriquir-me en aquests temps.
Déu, Pàtria, Honor, i Fúria, ara.
Bon senyal.
Senyal de lluita, de combat, en aquests temps d'ara, potser decisius en els 3 propers anys, on l'individualisme, el nihilisme, el desinterès, el bonisme, i els enemics de fora i de dins, ens estan fent molt de mal col.lectiu.
Jo, benvolguts lectors, si al final em decideixo i sóc capaç d'obrir un bloc, voldria que fos un clònic de l'Elies115.
Per això, dificilment ho podré fer.
Andreu
diumenge, de novembre 02, 2008
El món segueix essent un panyelu (Elies115 vist per en Dessmond)
Ara que vivim en temps internetaris, sembla que la tècnica hagi d’engolir-nos completament. Com a mínim l’enteniment. O la forma de relacionar-nos. Àdhuc fer-nos canviar els hàbits i convertir-nos en uns ascetes. Quan algú –que no hi rasca- comença a meditar sobre el fenomen, acostuma a sobtar-li una mena de vertigen i a imaginar teories ben apocalíptiques.
Un capítol molt important en aquest camp en són els blogs. És una irrupció que a casa nostra ho ha fet amb una força inusual. Els blogaires en català segurament representen el tant per cent més alt de la blogosfera. És a dir, que molts de nosaltres ens hem convertit en escriptors de circumstàncies i que a internet hi pots trobar milions de blogs en aquesta llengua. Per triar i remenar -i quedar esgotat.
És curiós que de tota aquesta immensa oferta hagi acabat topant amb el http://elies115.blogspot.com/, el blog de n’Elies. Simplement em meravella comprovar el magnetisme que pot despendre un raconet com aquest. Si he de ser sincer, no sé pas com va ser que el vaig descobrir. Però un cop va passar, vaig repetir, repetir, repetir la visita fins avui.
Probablement això és perquè hi trobo la Catalunya que desitjo. S’hi respira una versió catalana del país, que al món real sembla tan difícil de consensuar. Malgrat la distància i els abismes que pugui provocar el mitjà, a n’Elies 115 sempre hi ha molta proximitat.
En un començament vaig limitar-me a llegir, a meditar sobre el que allí s’hi exposava. Però sempre arriba un punt en que vols saltar l’aparador. N’Elies, d’altra banda, ho posa ben fàcil i és així que a més de comentar els posts vaig decidir escriure-li algun missatge. És així que també vaig anar notant que el grau de sintonia amb molts punts de vista sobre els mals que planen a casa nostra era inusualment gran.
De les coses que millor destil·la n’Elies115 és la generositat. També la contundència o potser la radicalitat. Però no crec que sigui això darrer el que més pesi. La visió generosa que hi trobes a l’hora de parlar sobre Catalunya és el que acabava enganxant. La política entesa com instrument al servei del país, com antídot a tanta renúncia que ara mateix ens volta. Això és el que després provoca al seu autor la contundència o aquesta radicalitat que dic. Quan has de suportar el tacticisme mesquí, la mentida, la ineptitud o, simplement, el lucre personal en el dia a dia del país, és llavors que n’Elies esdevé contundent i radical. Fins un punt on jo mateix voldria encendre’m. Reconec que molts cops ell ho ha fet millor que jo i m’ha deixat amb la feina feta abans de començar.
És innegable, doncs, que un blog com aquest tibi molt. Molt. I a la fi arriba a ser tanta la seva força que es fa inevitable acabar topant amb el seu autor. És aleshores que la sorpresa és majúscula. Aquest paio és n’Elíes!. I veus que el món virtual pot ser tan infinit com vulguis però en realitat és un panyuelu.
Amb n’Elies ja havia coincidit en d’altres bandes -gens virtuals-, en uns temps que ara em semblen prou remots. Això m’ha fet comprendre el perquè de moltes de les coses que en aquest blog s’hi aboquen. Hi ha tota una escola de la vida rere aquests escrits, que difícilment trobaràs en d’altres bandes. És per aquest motiu que aquesta finstra pot provocar idees tan felices com la dels Blogs amb estrella. I més. Perquè aquest tacte per impulsar des d’humors a iniciatives no ho pot fer qualsevol, per més que s’hi entesti. Cal suportar una llarga trajectòria damunt l’esquena si vols fer-les arribar a bon port.
Veient el què he vist, arribo a una conclusió inevitable: Elies115 sobreviurà al seu tancament. Aquesta força que irradia dubto molt que arribi a la seva defunció, pel simple fet de tancar el blog. Estic convençut que continuarà, encara que sigui d’altra forma. Mentre hi hagi un motiu per reivindicar Catalunya hi haurà Elies per estona. I topar amb ell serà com sempre. Afortunadament, aquest món és un panyuelu.
Un capítol molt important en aquest camp en són els blogs. És una irrupció que a casa nostra ho ha fet amb una força inusual. Els blogaires en català segurament representen el tant per cent més alt de la blogosfera. És a dir, que molts de nosaltres ens hem convertit en escriptors de circumstàncies i que a internet hi pots trobar milions de blogs en aquesta llengua. Per triar i remenar -i quedar esgotat.
És curiós que de tota aquesta immensa oferta hagi acabat topant amb el http://elies115.blogspot.com/, el blog de n’Elies. Simplement em meravella comprovar el magnetisme que pot despendre un raconet com aquest. Si he de ser sincer, no sé pas com va ser que el vaig descobrir. Però un cop va passar, vaig repetir, repetir, repetir la visita fins avui.
Probablement això és perquè hi trobo la Catalunya que desitjo. S’hi respira una versió catalana del país, que al món real sembla tan difícil de consensuar. Malgrat la distància i els abismes que pugui provocar el mitjà, a n’Elies 115 sempre hi ha molta proximitat.
En un començament vaig limitar-me a llegir, a meditar sobre el que allí s’hi exposava. Però sempre arriba un punt en que vols saltar l’aparador. N’Elies, d’altra banda, ho posa ben fàcil i és així que a més de comentar els posts vaig decidir escriure-li algun missatge. És així que també vaig anar notant que el grau de sintonia amb molts punts de vista sobre els mals que planen a casa nostra era inusualment gran.
De les coses que millor destil·la n’Elies115 és la generositat. També la contundència o potser la radicalitat. Però no crec que sigui això darrer el que més pesi. La visió generosa que hi trobes a l’hora de parlar sobre Catalunya és el que acabava enganxant. La política entesa com instrument al servei del país, com antídot a tanta renúncia que ara mateix ens volta. Això és el que després provoca al seu autor la contundència o aquesta radicalitat que dic. Quan has de suportar el tacticisme mesquí, la mentida, la ineptitud o, simplement, el lucre personal en el dia a dia del país, és llavors que n’Elies esdevé contundent i radical. Fins un punt on jo mateix voldria encendre’m. Reconec que molts cops ell ho ha fet millor que jo i m’ha deixat amb la feina feta abans de començar.
És innegable, doncs, que un blog com aquest tibi molt. Molt. I a la fi arriba a ser tanta la seva força que es fa inevitable acabar topant amb el seu autor. És aleshores que la sorpresa és majúscula. Aquest paio és n’Elíes!. I veus que el món virtual pot ser tan infinit com vulguis però en realitat és un panyuelu.
Amb n’Elies ja havia coincidit en d’altres bandes -gens virtuals-, en uns temps que ara em semblen prou remots. Això m’ha fet comprendre el perquè de moltes de les coses que en aquest blog s’hi aboquen. Hi ha tota una escola de la vida rere aquests escrits, que difícilment trobaràs en d’altres bandes. És per aquest motiu que aquesta finstra pot provocar idees tan felices com la dels Blogs amb estrella. I més. Perquè aquest tacte per impulsar des d’humors a iniciatives no ho pot fer qualsevol, per més que s’hi entesti. Cal suportar una llarga trajectòria damunt l’esquena si vols fer-les arribar a bon port.
Veient el què he vist, arribo a una conclusió inevitable: Elies115 sobreviurà al seu tancament. Aquesta força que irradia dubto molt que arribi a la seva defunció, pel simple fet de tancar el blog. Estic convençut que continuarà, encara que sigui d’altra forma. Mentre hi hagi un motiu per reivindicar Catalunya hi haurà Elies per estona. I topar amb ell serà com sempre. Afortunadament, aquest món és un panyuelu.
divendres, d’octubre 31, 2008
Manel Bargalló escriu a Elies115
Quan el company blocaire Elies115 va dir a tots els presents al darrer sopar del nucli fundador dels Blocs amb estrella que volia tancar el seu bloc i que li agradaria que li féssim un "careo" de posts, devia fer cara de no entendre res. La paraula "careo" em va sonava a quelcom d'intercanviar cartes d'amor entre una parella (o això és una altra paraula) o quan en un judici s'obliga dues persones a debatre davant d'un jutge per veure qui diu la veritat. La veritat és que sóc un desastre amb les paraules.
Però suposo que no era l'únic que devia fer una cara estranya i n’Elies115 va continuar explicant el que volia dir amb aquesta paraula. Volia que escrivíssim un post que el publicaria en el seu bloc. Vaig pensar, bé, el que vol és una espècie de carta de comiat on li expliqui quines són les meves impressions del seu bloc.
Després de les vacances que n’Elies115 ha fet, ens va tornar a enviar un mail per recordar-nos que aquest mes de setembre pensava tancar el bloc i que, si volíem, podíem fer-ñi un “cameo”.
“Cameo” o “Careo”, en què quedem? Vaig anar a la Wiki per veure què voli dir això de “cameo” i em trobo que és quan un actor o director surt en una pel·lícula d’un altre fent un paper de figurant o amb poca rellevància, però que els fans ho saben veure de seguida com un joc que s’han fet mútuament.
Bé, vaig pensar, i això com es menja?
Li vaig enviar un correu per preguntar-li què volia dir realment amb el “cameo”, i em contesta:
Hola Manel,
un cameo és una actuació breu, com a convidat, en una cosa d'un altre. S'ha fet popular per les pelis. P.ex. a Torrente hi ha molts "cameos", com ara el d'en Buenafente fent de "dominguero" al Retiro, o la Cañadas...
és una cosa divertida, una aparició breu en una cosa d'un altre, així ho interpreto. I, evidentment, signat per vosaltres, pels autors de l'escrit.
La seva resposta coincideix amb la que he trobat a la Wiki, però segueixo sense entendre què haig de fer. Com puc fer una “aparició breu en una cosa d'un altre” en un bloc?
Com que n’Elies115 ja em coneix d’alguna “espantà” que he fet, sap que malgrat que no tinc vergonya a parlar davant 3.000 persones per criticar els seus líders, en canvi sí que ara en tinc per tornar-li a preguntar per més explicacions, al final pensarà que estic cercant excuses per no escriure-li res. Perquè fins aquí hi arribo, que es tracta d’escriure quelcom, suposo, ja que estem parlant de blocs, no?
Al final, he decidit tirar pel dret i escriure la primera idea que tenia. Per això, benvolgut lector del bloc de referència dins de l'univers estrellat que brilla com si fos l'estrella polar (agafa’t!), pots llegir aquest post sobre el que penso d’ell i del seu bloc.
Vaig conèixer n’Elies115 arran del seu post "Esquerra, la síndrome Nicholson i el pont sobre el riu Kwai", on intentava trobar una explicació igual al que jo endebades també intentava trobar, a les marrades sobiranistes de l'actual direcció d'ERC. El vaig trobar genial com tots els altres amb què ens ha delectat després. Va ser uns dels primer sindicats al meu Reader i el tinc agrupat en un reduït grup amb el nom de "de lectura imprescindible", els quals no deixo mai de llegir.
Amb els escrits de n'Elies115 sempre m’hi he trobat a gust, vull dir que no només coincidim en molt del que diu, sinó també amb la forma d'expressar-ho, encara que ell té molt més bona traça amb les lletres que jo.
N’Elies115 denota amb la seva prosa, i sobretot llargària dels seus escrits, molta passió amb el que diu. Segur que a mesura que va escrivint li van venint al cap més i més exemples, similituds, metàfores i paròdies per argumentar el que vol dir. Se li nota que viu i sent molt profundament tot aquest atzucac a què ens ha portat l'actual direcció d'Esquerra i sobretot com anem tot el país.
Abans de tenir la sort de conèixer-lo personalment, només em podia imaginar d'ell, segons llegia dels seus escrits, que era una persona una mica més jove que jo però de la dècada del 60, independentista fins al moll de l’os i amb conviccions profundes. Qui, si no, hauria escrit en el seu perfil això: La meva pàtria esdevé el meu somni i la meva lluita incansable per una terra lliure i pròspera. I aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge?
Però gràcies al procés precongressual d’Esquerra, vaig tenir la sort de conèixer-lo en persona, i us puc dir amb tota certesa que la seva humanitat irradia molta força, empenta i convicció.
N’Ellies115 és el que abans es deia un home ferm, es nota en els gens i la força de la Terra Alta ha impregnat el seu caràcter de lluitador. Té la sang d'activista, té una capacitat de motivar i engrescar el personal; amb deu més com ell, els Països Catalans ja serien des de fa temps independents.
Si no, com es pot muntar en quatre dies el portat de referència innovador com és Blocs amb estrella? De fet els blocs amb estrella van sortir gràcies a la seva idea i sobretot al seu impuls. Sense ell, no hauria estat possible.
Ens ha dit que continuarà escrivint en un altre bloc d’aquest mateix estil, com també en té un altre de diferent , més “gamberro”; no ens en vol donar el nom, però segur que la seva prosa el delatarà, segur que el trobarem.
Ja estic frisant per llegir-los.
Moltes gràcies, Elies115, per tot el que ens has donat.
Manel Bargalló des de l’Exili
Karlsruhe
Ps:Espero que em sabràs perdonar si això que he fet no és un “cameo” o una “aparició breu en una cosa d'un altre” i “tampoc és una cosa divertida”. Però és que soc de poble amb aquestes coses.
dimecres, d’octubre 29, 2008
Elies115 vist per en Joliu
(parèntesi previ d’Elies: vaig convidar als cameos d’una manera agoserada, abusant una mica dels amics, tal com p.ex. el Santiago Segura va demanar al Buenafuente que aparegués al seu Torrente. Els escrits que m’han fet arribar els meus companys i no obstant amics superen amb escreix la pretensió inicial, i, a més, dissortadament per a mi s’han centrat molt en la meva persona, fet que m’ha provocat un evident pudor i fins i tot vergonya. Però alhora els hi estic molt agraït, és una bonica mostra del que pot donar de si aquest món blocaire en el que ens movem. Espero que els gaudiu tant com jo).
ELIES115 vist per en Joliu
Quan vaig saber que l’Elies115 obriria el seu blog als amics, el primer que se’m va acudir va ser fer un post llarguíiiiissim com a venjança per les hores que he perdut llegint els seus llençols. De fet, vaig començar a escriure idees inconnexes a la PDA durant els meus trajectes diaris en transport públic. Quan em semblava que ja havia escrit la Bíblia en vers, ho vaig passar a l’ordinador i va resultar que amb prou feines passava del foli i mig. I és que resulta que jo, pel que fa a lletra, sóc ejaculador precoç, home de poques paraules, de post minimalista. M’agradaria poder fer meva aquella cita d’un periodista, no en recordo el nom, i dir que quan un article em surt llarg és que no he tingut temps de resumir... però la veritat és que m’escau més aquell famós comentari d’en Moneo: “esto del minimalismo, ¿no será pereza?. Sí, el meu problema és de puta mandra i sequera d’idees, per això sempre vaig sentir una sana admiració per aquest blog.
Al final he decidit aprofitar l’oportunitat per fer-vos coneixedors d’un fet que canviarà el rumb de la Història de la nostra nació i és de justícia que en el record de les futures generacions quedi fixat l’immens paper que ha jugat la figura (1) de n’Elies115 :
Sempre he seguit el savi criteri de no creure en les coses que no són certes, mai he permès a la meva ànima escapar-se de la meva pell perdent-se en viatges esotèrics i he mantingut sense esforç allò que en diuen els peus a terra. Considero l’empirisme el sostre del pensament intel·lectual de la nostra civilització, de la mateixa manera que considero que més allà de Pink Floid només hi ha soroll. Malgrat que us pugui semblar incoherent amb aquesta presentació, conservo el costum infantil d’associar la realització de futuribles a la verificació immediata de fets aparentment aliens. M’explicaré amb un exemple: si se’m caga un colom a sobre d’aquí a la uni, aprovaré mates (2). Us en podeu riure si voleu, però no m’ha fallat mai, només cal pensar una condició amb una probabilitat equivalent a la del futurible desitjat. Quan compreu loteria heu de dir: Si avui veig tres dones embarassades rosses i vestides de vermell amb topos blancs, em tocarà la grossa (3).
Us conto tot això, i ara sí que vaig al gra, per que acostumo a esmorzar sempre al millor bar que conec (4) amb un diari a les mans, posant-me al dia de la vida i miracles de la nostra classe política. Fa uns mesos, en un d’aquells dies en que per mala sort no quedava lliure ni el 20minutos vaig haver de quedar-me abandonat amb la tassa a les mans i no vaig tenir més remei que pensar per mi sol. Evidentment només em venia al cap allò que per als sobiranistes és l’únic tema i que no és el sexe. Em vaig dir: Catalunya serà independent, si el proper client que entra no va vestit de cap color. Fou aleshores que n’Elies115 eclipsà el contrallum de la porta del bar, la sang em va pujar a la pell i no vaig sentir ni veure res més que aquella immensa figura negra (5) amb una mirada que m’atravessava la retina projectant-la al fons del crani.
Des d’aquell dia sé que veurem l’Estat propi que volem, i us demano que sapigueu transmetre als vostres fills i nets el definitiu paper que hi ha jugat l’amfitrió d’aquest blog. Elies115, espero que la Història sàpiga fer-te justícia.
Sempre teu,
Joliu
(1) posar en la mateixa frase les paraules immens i figura no ha estat una indirecta conscient,... com a molt ha estat inconscient.
(2) Vaig aprovar... a la tercera i passant per Plaça Catalunya dues hores abans.
(3) No m’ha tocat mai la grossa. Alguna ‘gorda’ com a molt.
(4) El millor en tant que és el que tinc més a prop. Obviant aquest criteri, no valdria res.
(5) Ara sí que ha estat conscientment.
ELIES115 vist per en Joliu
Quan vaig saber que l’Elies115 obriria el seu blog als amics, el primer que se’m va acudir va ser fer un post llarguíiiiissim com a venjança per les hores que he perdut llegint els seus llençols. De fet, vaig començar a escriure idees inconnexes a la PDA durant els meus trajectes diaris en transport públic. Quan em semblava que ja havia escrit la Bíblia en vers, ho vaig passar a l’ordinador i va resultar que amb prou feines passava del foli i mig. I és que resulta que jo, pel que fa a lletra, sóc ejaculador precoç, home de poques paraules, de post minimalista. M’agradaria poder fer meva aquella cita d’un periodista, no en recordo el nom, i dir que quan un article em surt llarg és que no he tingut temps de resumir... però la veritat és que m’escau més aquell famós comentari d’en Moneo: “esto del minimalismo, ¿no será pereza?. Sí, el meu problema és de puta mandra i sequera d’idees, per això sempre vaig sentir una sana admiració per aquest blog.
Al final he decidit aprofitar l’oportunitat per fer-vos coneixedors d’un fet que canviarà el rumb de la Història de la nostra nació i és de justícia que en el record de les futures generacions quedi fixat l’immens paper que ha jugat la figura (1) de n’Elies115 :
Sempre he seguit el savi criteri de no creure en les coses que no són certes, mai he permès a la meva ànima escapar-se de la meva pell perdent-se en viatges esotèrics i he mantingut sense esforç allò que en diuen els peus a terra. Considero l’empirisme el sostre del pensament intel·lectual de la nostra civilització, de la mateixa manera que considero que més allà de Pink Floid només hi ha soroll. Malgrat que us pugui semblar incoherent amb aquesta presentació, conservo el costum infantil d’associar la realització de futuribles a la verificació immediata de fets aparentment aliens. M’explicaré amb un exemple: si se’m caga un colom a sobre d’aquí a la uni, aprovaré mates (2). Us en podeu riure si voleu, però no m’ha fallat mai, només cal pensar una condició amb una probabilitat equivalent a la del futurible desitjat. Quan compreu loteria heu de dir: Si avui veig tres dones embarassades rosses i vestides de vermell amb topos blancs, em tocarà la grossa (3).
Us conto tot això, i ara sí que vaig al gra, per que acostumo a esmorzar sempre al millor bar que conec (4) amb un diari a les mans, posant-me al dia de la vida i miracles de la nostra classe política. Fa uns mesos, en un d’aquells dies en que per mala sort no quedava lliure ni el 20minutos vaig haver de quedar-me abandonat amb la tassa a les mans i no vaig tenir més remei que pensar per mi sol. Evidentment només em venia al cap allò que per als sobiranistes és l’únic tema i que no és el sexe. Em vaig dir: Catalunya serà independent, si el proper client que entra no va vestit de cap color. Fou aleshores que n’Elies115 eclipsà el contrallum de la porta del bar, la sang em va pujar a la pell i no vaig sentir ni veure res més que aquella immensa figura negra (5) amb una mirada que m’atravessava la retina projectant-la al fons del crani.
Des d’aquell dia sé que veurem l’Estat propi que volem, i us demano que sapigueu transmetre als vostres fills i nets el definitiu paper que hi ha jugat l’amfitrió d’aquest blog. Elies115, espero que la Història sàpiga fer-te justícia.
Sempre teu,
Joliu
(1) posar en la mateixa frase les paraules immens i figura no ha estat una indirecta conscient,... com a molt ha estat inconscient.
(2) Vaig aprovar... a la tercera i passant per Plaça Catalunya dues hores abans.
(3) No m’ha tocat mai la grossa. Alguna ‘gorda’ com a molt.
(4) El millor en tant que és el que tinc més a prop. Obviant aquest criteri, no valdria res.
(5) Ara sí que ha estat conscientment.
dilluns, d’octubre 27, 2008
Ha mort Francesc Espriu
M’acaben de trucar per donar-me la trista notícia de la mort d’en Francesc Espriu. Fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Patriota exemplar fins el darrer alè de la seva fecunda vida, com demostra l’haver participat en la presentació dels actes del centenari de l’estelada.
L’any 2007 l’associació patriòtica Catalunya 1640 va impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i vam instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.
Crec que les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:
“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”
Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.
L’any 2007 l’associació patriòtica Catalunya 1640 va impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i vam instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.
Crec que les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:
“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”
Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.
dissabte, d’octubre 25, 2008
HA ARRIBAT L’HORA…
Amics, ha arribat l’hora de tancar Elies115 i obrir un nou bloc.
A partir d’ara ens trobarem al bloc Dies de Fúria. Un nou bloc per als nous temps. Un nou bloc, com tot a la vida, circumstancial. Elies115 és una creació fruit d’un estat d’ànim determinat. Com ja us vaig dir, Elies115 és una part del meu jo, però no sóc jo. Com a creació, és un bloc que ha funcionat molt bé, n’estic molt content. Sobretot estic molt content de tota la gent que he conegut personalment o virtualment amb aquesta aventura cibernètica. I, molt especialment, d'haver conegut i participat amb ells a tots els companys de Blocs amb Estrella, un autèntic luxe!!!!
Però els temps canvien. I potser sense cap necessitat de canvi, vull canviar. Què collons, companys i companyes… això no és res més que una finestra. Canviem de finestra.
Vivim en un país presoner de la por als canvis. Perquè entre d’altres coses els canvis que se’ns han proposat han estat nefastos (p.ex. el tripartit). Però en qualsevol altre país i escenari, els canvis han de ser celebrats, aplaudits i gaudits.
Tanco Elies115 però obro un nou bloc: Dies de furia. Sincerament, al final és més un canvi de capçalera que cap altra cosa, però en el fons, un canvi. Perquè hi ha una cosa que els farà germans: denunciar el que ningú s'atreveix a denunciar. Ser radical contra el silenci, l'ostracisme, la por.
Dies de fúria espero que reculli el millor d’aquest bloc, Elies115, i que a més a més em permeti trepitjar altres espais creatius, altres formulacions dialèctiques, més efectives -si pot ser- que les d'Elies115. Dies de fúria és un bloc nou per als nous temps. Sí, és un bloc que és més dur que aquest. I ara, direu. Sí, encara més dur. Un bloc pensat per tirar amb bala dialèctica. Davant la dictura mediàtica i d'opinió del tripartit, tirar amb bala dialèctica és l'única opció que ens queda. Serem mentre resistim i ens oposem a aquesta dictadura, a aquest règim. La nació, la nostra nació, depèn en aquests moments de la nostra capacitat de resistència i oposició al tripartit i el seu poder absolut.
Per tant, i si puc, Dies de fúria serà un bloc més d’acord als nostres dies, un bloc radical, d’estètica Tarantino i de llenguatge contundent.
Espero que sigui un bloc de traspàs, en el sentit que els dies de fúria, que són els dies que ens toquen viure, donin pas als dies d’esperança. Però mentre no arribin, i mentre el nostre país sigui aquest país messell, servil, del sibwanisme… Dies de fúria serà un bloc de denúncia radical i permanent.
Espero, també, que sigui un bloc creïble. Amb la credibilitat de que on poso l’ull poso la bala. Un bloc pensat per esbudellar la xusma tripartita, un bloc que sàpigui transformar la indignació i la fúria que molts sentim en paraules precises i punyents com a bales, que destrossin dialècticament tot aquest personal del tripartit, del primer a l’últim. Un bloc útil per a destruir el tripartit.
Però en aquests dies, per fer més entretinguda la transició, faré un obsequi impagable a tots els lectors d’Elies115. Durant uns quants dies aniré penjant articles dels meus més estimats companys d’aventures blocaires.
Els hi he demanat un “cameo”, és a dir, que facin un escrit destinat a aparèixer a aquest bloc, com a despedida del bloc. És una invitació que els hi he fet i que ells han acceptat. D’aquesta manera la transició serà doblement entretinguda: gaudireu dels escrits dels meus amics blocaires i alhora podreu anar transitant cap a Dies de Fúria. I, intercaladament, hi afegiré algunes confessions personals, d'aquelles tan políticament incorrectes. O absolutament incorrectes, que són les que més calent em posen...
Començarem els cameos dimarts, amb en Joliu. No us el perdeu…
I no em perdeu… a Dies de Fúria…
Moltes gràcies a tots i totes per haver estat per aquí… espero que hàgiu xalat tant com jo! VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!!!
A partir d’ara ens trobarem al bloc Dies de Fúria. Un nou bloc per als nous temps. Un nou bloc, com tot a la vida, circumstancial. Elies115 és una creació fruit d’un estat d’ànim determinat. Com ja us vaig dir, Elies115 és una part del meu jo, però no sóc jo. Com a creació, és un bloc que ha funcionat molt bé, n’estic molt content. Sobretot estic molt content de tota la gent que he conegut personalment o virtualment amb aquesta aventura cibernètica. I, molt especialment, d'haver conegut i participat amb ells a tots els companys de Blocs amb Estrella, un autèntic luxe!!!!
Però els temps canvien. I potser sense cap necessitat de canvi, vull canviar. Què collons, companys i companyes… això no és res més que una finestra. Canviem de finestra.
Vivim en un país presoner de la por als canvis. Perquè entre d’altres coses els canvis que se’ns han proposat han estat nefastos (p.ex. el tripartit). Però en qualsevol altre país i escenari, els canvis han de ser celebrats, aplaudits i gaudits.
Tanco Elies115 però obro un nou bloc: Dies de furia. Sincerament, al final és més un canvi de capçalera que cap altra cosa, però en el fons, un canvi. Perquè hi ha una cosa que els farà germans: denunciar el que ningú s'atreveix a denunciar. Ser radical contra el silenci, l'ostracisme, la por.
Dies de fúria espero que reculli el millor d’aquest bloc, Elies115, i que a més a més em permeti trepitjar altres espais creatius, altres formulacions dialèctiques, més efectives -si pot ser- que les d'Elies115. Dies de fúria és un bloc nou per als nous temps. Sí, és un bloc que és més dur que aquest. I ara, direu. Sí, encara més dur. Un bloc pensat per tirar amb bala dialèctica. Davant la dictura mediàtica i d'opinió del tripartit, tirar amb bala dialèctica és l'única opció que ens queda. Serem mentre resistim i ens oposem a aquesta dictadura, a aquest règim. La nació, la nostra nació, depèn en aquests moments de la nostra capacitat de resistència i oposició al tripartit i el seu poder absolut.
Per tant, i si puc, Dies de fúria serà un bloc més d’acord als nostres dies, un bloc radical, d’estètica Tarantino i de llenguatge contundent.
Espero que sigui un bloc de traspàs, en el sentit que els dies de fúria, que són els dies que ens toquen viure, donin pas als dies d’esperança. Però mentre no arribin, i mentre el nostre país sigui aquest país messell, servil, del sibwanisme… Dies de fúria serà un bloc de denúncia radical i permanent.
Espero, també, que sigui un bloc creïble. Amb la credibilitat de que on poso l’ull poso la bala. Un bloc pensat per esbudellar la xusma tripartita, un bloc que sàpigui transformar la indignació i la fúria que molts sentim en paraules precises i punyents com a bales, que destrossin dialècticament tot aquest personal del tripartit, del primer a l’últim. Un bloc útil per a destruir el tripartit.
Però en aquests dies, per fer més entretinguda la transició, faré un obsequi impagable a tots els lectors d’Elies115. Durant uns quants dies aniré penjant articles dels meus més estimats companys d’aventures blocaires.
Els hi he demanat un “cameo”, és a dir, que facin un escrit destinat a aparèixer a aquest bloc, com a despedida del bloc. És una invitació que els hi he fet i que ells han acceptat. D’aquesta manera la transició serà doblement entretinguda: gaudireu dels escrits dels meus amics blocaires i alhora podreu anar transitant cap a Dies de Fúria. I, intercaladament, hi afegiré algunes confessions personals, d'aquelles tan políticament incorrectes. O absolutament incorrectes, que són les que més calent em posen...
Començarem els cameos dimarts, amb en Joliu. No us el perdeu…
I no em perdeu… a Dies de Fúria…
Moltes gràcies a tots i totes per haver estat per aquí… espero que hàgiu xalat tant com jo! VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!!!
dimecres, d’octubre 22, 2008
Marín i Huguet, paradigmes de l'actual (i patètica) Esquerra
Enric Marín, un dels personatges més grotescos que conformen això de l’entorn de l’actual direcció d’Esquerra ha tingut, com a mínim, el coratge d’escriure en forma d’article el que està fent l’actual direcció d’Esquerra.
I què és el que fa l’actual direcció d’Esquerra? No, no, en cap cas està analitzant o preocupada per la seva actuació. Què va!!! L’actual direcció d’Esquerra s’està dedicant a escampar per tot arreu que la culpa de la situació actual la tenen els crítics. Sí senyor. L’actual discurs és que l’estratègia d’Esquerra és evidentment bona, boníssima, i que si hi ha hagut algun problema electoral, això és culpa dels crítics. Perquè és clar, els votants el que no perdonen són els problemes interns a un partit. I Joan Carretero i la resta de la gent de Reagrupament són els responsables directes de la davallada de vots d’Esquerra.
Això ho ha escrit l’inefable Marín (un dels ideòlegs de l’eix social) a un article a El Punt. Un article que acaba, òbviament, d’acord a la més pura tradició de mamporreros dels sociates d’aquesta banda, lloant en Pepe Montilla com a líder del catalanisme.
Si un dels personatges que ha aconseguit finalitzar la carrera universitària en l’actual direcció d’Esquerra pensa i escriu desvergonyidament això… què no han de pensar i votar els militants de base?
Perquè és clar, suposo que a cap d’aquests militants, ni al mateix Enric Marín se li ha passat pel cap que la davallada de vots tingui res a veure amb el que fa Esquerra. I ara!
Però potser els hi aniria bé repassar algunes cosetes. Mireu, avui li tocarà el rebre a aquest personatge anomenat Huguet, que pel que sembla dirigeix una macroconselleria. Aquest polític que es defenia com a “dur”, dels que podien “marcar perfil” és un dels exemples paradigmàtics del que és en aquests moments Esquerra: una puta sucursal dels sociates. I res més.
Aquests dies hem pogut llegir a l’Avui que des de la seva conselleria s’ha impulsat la creació d’un institut per a la recerca en temes turístics: l’Institut de Recerca en Turisme de Catalunya (IRTUCA), en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona. Sabeu, segons l’Avui, quina és la persona que el senyor Huguet ha designat i la comissionada Palmada ha propagat als quatre vents per dirigir aquest institut: un tal José Antonio Donaire, per a més senyes –o úniques- diputat socialista.
Està bé, això. El sr. Huguet, en els àmbits que li són propis ja designa directament sociates de carnet, diputats sociates. Estupendo, Huguet, estupendo!!!
Però és clar, llavors, endut per la curiositat, hom comença a estirar el fil dels darrers nomenaments del senyor Huguet i la senyora Palmada, i… vet aquí que no fa res han nomenat president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (Universitats és de la conselleria d’Esquerra, “brillantment” dirigida per l’Huguet i la Palmada) un senyor conegut com a Ximo Prats, oficialment Joaquim Prats. I vet aquí que aquest senyor va ser Director general d’universitats en el primer tripartit quan es va fotre fora Esquerra del govern. Ben curiós, un sociata de socarrel, que no li fa por exhibir en el seu currículum vitae que ha estat director de la revista “Pensament i política. Revista de reflexió política i social”, editada (oh!) pel Partit dels Socialistes de Catalunya. O sigui, un “pota negra” sociata, un autèntic comissari sociata.
Anem bé, Huget i Palmada, anem bé.
Però les meves pesquisses encara han proporcionat més fruits. Sí senyor. Sabeu qui és el Director General de Recerca de la comissionada Palmada? Doncs sí, efectivament, un amiguete.
El director general de Recerca és un tal Ramon Moreno, a qui no se li coneix cap veleitat nacionalista (catalana), més aviat, pel que m’informen des de Girona, és (oh sorpresa!) de l’òrbita sociata. Però… i quins mèrits té més? Doncs ser amiguete de la Palmada. Segons sembla, tots dos van ser vicerectors a la Universitat de Girona, i el tal Moreno es va presentar a Rector, amb la Palmada al seu equip. I, segons sembla, i contra tot pronòstic, van perdre. I per què em diuen des de Girona que van perdre? Doncs perquè a la llista d’en Moreno hi anava la Palmada, personatge que, de prou conegut a la UdG va ser evitat electoralment, sàviament evitat. De manera que es van estalviar el “saldo” i de retruc la bofetada la rebre el tal Moreno que era qui aspirava a ser Rector. Però bé, per a això està el govern, i per a això està Esquerra al govern, per a col·locar als amiguetes. I vet aquí que la Palmada, en funcions de comissionada, el posa de Director General de Recerca.
Ah! Però no s’acaben aquí les sorpreses…. no!!! Resulta que un dels altres negociats de la conselleria de l’Huguet i la Palmada és la Direcció General d’Universitats. Alerta! Que diria el gran Monegal. Sí, alerta, perquè… potser us penseu que és d’Esquerra el director general d’universitats??? No companys no. El director general d’universitats és un catedràtic de la UPC que, segons els òrgans sociates, té la virtut de no estar significat políticament. És a dir, allò que abans es coneixia com un “apolític”.
Caramb! Quina mala ratxa, no? Quina mà més estranya per als nomenaments que tenen el senyor Huguet i la senyora Palmada….
Però ai làs! Resulta que els mateixos sociates ens donen les pistes de la manera de fer. Segons el seu òrgan de propaganda, el relleu es produeix perquè l’antic director general, que sí era d’Esquerra, no s’entenia amb l’Huguet. Tenien "discrepancias profundas con la política del consejero". És a dir, que l’Huguet no l’entenia. Potser perquè era d’Esquerra, el cessat, vull dir. O potser perquè n'Huguet no té ni puta idea d'universitats.
Vet aquí, finalment, que em diuen que tot això no ha estat un mal moment. Que més aviat és que davant el naufragi absolut en matèria de política universitària, des de presidència li van dir al senyor Huguet, et quedes amb el departament però nosaltres et fem els nomenaments i fem les polítiques. Cosa a la que el sr. Huguet, un d’aquests de “perfil”, s’hi hauria avingut com un corderet.
Ah! Amics… potser de tot això també en tenen la culpa els crítics, no Marín?
I què és el que fa l’actual direcció d’Esquerra? No, no, en cap cas està analitzant o preocupada per la seva actuació. Què va!!! L’actual direcció d’Esquerra s’està dedicant a escampar per tot arreu que la culpa de la situació actual la tenen els crítics. Sí senyor. L’actual discurs és que l’estratègia d’Esquerra és evidentment bona, boníssima, i que si hi ha hagut algun problema electoral, això és culpa dels crítics. Perquè és clar, els votants el que no perdonen són els problemes interns a un partit. I Joan Carretero i la resta de la gent de Reagrupament són els responsables directes de la davallada de vots d’Esquerra.
Això ho ha escrit l’inefable Marín (un dels ideòlegs de l’eix social) a un article a El Punt. Un article que acaba, òbviament, d’acord a la més pura tradició de mamporreros dels sociates d’aquesta banda, lloant en Pepe Montilla com a líder del catalanisme.
Si un dels personatges que ha aconseguit finalitzar la carrera universitària en l’actual direcció d’Esquerra pensa i escriu desvergonyidament això… què no han de pensar i votar els militants de base?
Perquè és clar, suposo que a cap d’aquests militants, ni al mateix Enric Marín se li ha passat pel cap que la davallada de vots tingui res a veure amb el que fa Esquerra. I ara!
Però potser els hi aniria bé repassar algunes cosetes. Mireu, avui li tocarà el rebre a aquest personatge anomenat Huguet, que pel que sembla dirigeix una macroconselleria. Aquest polític que es defenia com a “dur”, dels que podien “marcar perfil” és un dels exemples paradigmàtics del que és en aquests moments Esquerra: una puta sucursal dels sociates. I res més.
Aquests dies hem pogut llegir a l’Avui que des de la seva conselleria s’ha impulsat la creació d’un institut per a la recerca en temes turístics: l’Institut de Recerca en Turisme de Catalunya (IRTUCA), en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona. Sabeu, segons l’Avui, quina és la persona que el senyor Huguet ha designat i la comissionada Palmada ha propagat als quatre vents per dirigir aquest institut: un tal José Antonio Donaire, per a més senyes –o úniques- diputat socialista.
Està bé, això. El sr. Huguet, en els àmbits que li són propis ja designa directament sociates de carnet, diputats sociates. Estupendo, Huguet, estupendo!!!
Però és clar, llavors, endut per la curiositat, hom comença a estirar el fil dels darrers nomenaments del senyor Huguet i la senyora Palmada, i… vet aquí que no fa res han nomenat president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (Universitats és de la conselleria d’Esquerra, “brillantment” dirigida per l’Huguet i la Palmada) un senyor conegut com a Ximo Prats, oficialment Joaquim Prats. I vet aquí que aquest senyor va ser Director general d’universitats en el primer tripartit quan es va fotre fora Esquerra del govern. Ben curiós, un sociata de socarrel, que no li fa por exhibir en el seu currículum vitae que ha estat director de la revista “Pensament i política. Revista de reflexió política i social”, editada (oh!) pel Partit dels Socialistes de Catalunya. O sigui, un “pota negra” sociata, un autèntic comissari sociata.
Anem bé, Huget i Palmada, anem bé.
Però les meves pesquisses encara han proporcionat més fruits. Sí senyor. Sabeu qui és el Director General de Recerca de la comissionada Palmada? Doncs sí, efectivament, un amiguete.
El director general de Recerca és un tal Ramon Moreno, a qui no se li coneix cap veleitat nacionalista (catalana), més aviat, pel que m’informen des de Girona, és (oh sorpresa!) de l’òrbita sociata. Però… i quins mèrits té més? Doncs ser amiguete de la Palmada. Segons sembla, tots dos van ser vicerectors a la Universitat de Girona, i el tal Moreno es va presentar a Rector, amb la Palmada al seu equip. I, segons sembla, i contra tot pronòstic, van perdre. I per què em diuen des de Girona que van perdre? Doncs perquè a la llista d’en Moreno hi anava la Palmada, personatge que, de prou conegut a la UdG va ser evitat electoralment, sàviament evitat. De manera que es van estalviar el “saldo” i de retruc la bofetada la rebre el tal Moreno que era qui aspirava a ser Rector. Però bé, per a això està el govern, i per a això està Esquerra al govern, per a col·locar als amiguetes. I vet aquí que la Palmada, en funcions de comissionada, el posa de Director General de Recerca.
Ah! Però no s’acaben aquí les sorpreses…. no!!! Resulta que un dels altres negociats de la conselleria de l’Huguet i la Palmada és la Direcció General d’Universitats. Alerta! Que diria el gran Monegal. Sí, alerta, perquè… potser us penseu que és d’Esquerra el director general d’universitats??? No companys no. El director general d’universitats és un catedràtic de la UPC que, segons els òrgans sociates, té la virtut de no estar significat políticament. És a dir, allò que abans es coneixia com un “apolític”.
Caramb! Quina mala ratxa, no? Quina mà més estranya per als nomenaments que tenen el senyor Huguet i la senyora Palmada….
Però ai làs! Resulta que els mateixos sociates ens donen les pistes de la manera de fer. Segons el seu òrgan de propaganda, el relleu es produeix perquè l’antic director general, que sí era d’Esquerra, no s’entenia amb l’Huguet. Tenien "discrepancias profundas con la política del consejero". És a dir, que l’Huguet no l’entenia. Potser perquè era d’Esquerra, el cessat, vull dir. O potser perquè n'Huguet no té ni puta idea d'universitats.
Vet aquí, finalment, que em diuen que tot això no ha estat un mal moment. Que més aviat és que davant el naufragi absolut en matèria de política universitària, des de presidència li van dir al senyor Huguet, et quedes amb el departament però nosaltres et fem els nomenaments i fem les polítiques. Cosa a la que el sr. Huguet, un d’aquests de “perfil”, s’hi hauria avingut com un corderet.
Ah! Amics… potser de tot això també en tenen la culpa els crítics, no Marín?
dilluns, d’octubre 20, 2008
Unió i Esquerra, la punta de llança de l'espanyolisme (semblances sorprenents…)
Aquest cap de setmana hi ha hagut el congrés d’Unió. Se’l podrien haver estalviat. El cap de setmana passat es va tancar el pesadíssim procés congressual d’ERC, que també se’l podrien haver estalviat.
Unió (Unió Democràtica de Catalunya) i Esquerra (Esquerra Republicana de Catalunya) són els dos partits històrics del sistema català de partits. Tots dos han arribat als nostres dies des de l’època republicana. Tots dos partits tenen un full de serveis al país llarg i fecund, i fins i tot han ofert al servei del país el martiri i la mort dels seus líders, com és el cas d’en Carrasco i Formiguera i d’en Lluís Companys, assassinats pel feixisme espanyol.
Unió i Esquerra són, en aquests moments, i malgrat aquest històric full de serveis, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Unió i Esquerra són, en aquests moments, i de la mà de les seves direccions, el “tonto útil” de la política catalana al servei de l’espanyolisme. Tots dos partits provoquen, per aquest miserable paper que els obliguen a jugar les seves nauseabundes direccions, amb el vistiplau incomprensible de les respectives militàncies, fàstic i llàstima a parts iguales.
Unió i Esquerra són els dos partits amb unes direccions polítiques que han fet de la seva supervivència personal el seu objectiu polític. Fins al punt que la seva continuïtat al capdavant dels projecte situa personatges com en Duran i Lleida, en Puigcercós o en Carod Rovira, a l’alçada, pel que fa a aferrament al càrrec, de personatges com en Robert Mugabe, Raúl Castro, Hosni Mubarak… i uns pocs més d’aquesta naturalesa. És evident que ÉS IMPOSSIBLE trobar a l’Europa Occidental cap altre exemple de líders que s’hagin perpetuat tant en el poder. Fins i tot els cafres dels espanyols s’han renovat més que les direccions d’Unió i d’Esquerra. Però la renovació també és un fet a Anglaterra, a França, a Alemanya…
Només a Unió i a Esquerra sobreviuen líders polítics que porten tants anys com aquells exemples tan interessants de l’africanisme i el bolivarisme.
Unió ha fet, en aquest últim congrés, una apologia fastigosa de la “sociovergència”. La defensa que n’ha fet, en termes d’enfortir la relació amb l’estat, és l’evidència que Unió ha acceptat clarament el paper de tonto útil de l’espanyolisme, és a dir, dels sociates.
Unió, a canvi de vés a saber què, ha acceptat fet tots els possibles per dinamitar el projecte de Casa Gran del Catalanisme. I fer-ho per motius ideològics, per tal de dinamitar aquest projecte que situa el Dret de Decidir com a eix del discurs. Unió situa “enfortir les relacions amb l’estat”.
Bé, això és el que porta fent Esquerra amb els dos tripartits. Actuar de tonto útil dels sociates, i, en aquest paper, porta sis anys essent l’altra punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Aquest nauseabund paper de crossa sociata…
Unió havia esdevingut, en els governs Pujol, la millor agència de col·locació de Catalunya. Ara ERC ha assumit aquest paper, i a més a més, tots dos partits, totes dues direccions gestionen amb habilitat aquest fons de reptils de les xarxes clientelars per tal de perpetuar-se en el poder.
Unió i Esquerra són en aquests moments, i de la mà de les actuals direccions i militàncies castrades, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Els tontos útils dels sociates, que fan servir les seves "ideologies" com a excusa, com a tapadera.
Quina pena veure aquests dos històrics partits en aquest paper nauseabund.
PS: el que em temo és que els sociates, l’espanyolisme, ja han aconseguit els seus objectius: governa a tot arreu a Catalunya i es barallen per fer-ho amb ell.
Unió (Unió Democràtica de Catalunya) i Esquerra (Esquerra Republicana de Catalunya) són els dos partits històrics del sistema català de partits. Tots dos han arribat als nostres dies des de l’època republicana. Tots dos partits tenen un full de serveis al país llarg i fecund, i fins i tot han ofert al servei del país el martiri i la mort dels seus líders, com és el cas d’en Carrasco i Formiguera i d’en Lluís Companys, assassinats pel feixisme espanyol.
Unió i Esquerra són, en aquests moments, i malgrat aquest històric full de serveis, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Unió i Esquerra són, en aquests moments, i de la mà de les seves direccions, el “tonto útil” de la política catalana al servei de l’espanyolisme. Tots dos partits provoquen, per aquest miserable paper que els obliguen a jugar les seves nauseabundes direccions, amb el vistiplau incomprensible de les respectives militàncies, fàstic i llàstima a parts iguales.
Unió i Esquerra són els dos partits amb unes direccions polítiques que han fet de la seva supervivència personal el seu objectiu polític. Fins al punt que la seva continuïtat al capdavant dels projecte situa personatges com en Duran i Lleida, en Puigcercós o en Carod Rovira, a l’alçada, pel que fa a aferrament al càrrec, de personatges com en Robert Mugabe, Raúl Castro, Hosni Mubarak… i uns pocs més d’aquesta naturalesa. És evident que ÉS IMPOSSIBLE trobar a l’Europa Occidental cap altre exemple de líders que s’hagin perpetuat tant en el poder. Fins i tot els cafres dels espanyols s’han renovat més que les direccions d’Unió i d’Esquerra. Però la renovació també és un fet a Anglaterra, a França, a Alemanya…
Només a Unió i a Esquerra sobreviuen líders polítics que porten tants anys com aquells exemples tan interessants de l’africanisme i el bolivarisme.
Unió ha fet, en aquest últim congrés, una apologia fastigosa de la “sociovergència”. La defensa que n’ha fet, en termes d’enfortir la relació amb l’estat, és l’evidència que Unió ha acceptat clarament el paper de tonto útil de l’espanyolisme, és a dir, dels sociates.
Unió, a canvi de vés a saber què, ha acceptat fet tots els possibles per dinamitar el projecte de Casa Gran del Catalanisme. I fer-ho per motius ideològics, per tal de dinamitar aquest projecte que situa el Dret de Decidir com a eix del discurs. Unió situa “enfortir les relacions amb l’estat”.
Bé, això és el que porta fent Esquerra amb els dos tripartits. Actuar de tonto útil dels sociates, i, en aquest paper, porta sis anys essent l’altra punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Aquest nauseabund paper de crossa sociata…
Unió havia esdevingut, en els governs Pujol, la millor agència de col·locació de Catalunya. Ara ERC ha assumit aquest paper, i a més a més, tots dos partits, totes dues direccions gestionen amb habilitat aquest fons de reptils de les xarxes clientelars per tal de perpetuar-se en el poder.
Unió i Esquerra són en aquests moments, i de la mà de les actuals direccions i militàncies castrades, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Els tontos útils dels sociates, que fan servir les seves "ideologies" com a excusa, com a tapadera.
Quina pena veure aquests dos històrics partits en aquest paper nauseabund.
PS: el que em temo és que els sociates, l’espanyolisme, ja han aconseguit els seus objectius: governa a tot arreu a Catalunya i es barallen per fer-ho amb ell.
dimecres, d’octubre 15, 2008
Més sobre "Xirinacs al Palau", gràcies a dues col·laboracions de luxe...
Com a continuació de l’anterior post sobre l’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs, puc fer-ne aquest altre, gràcies a dues col·laboracions de luxe. Per una banda, la fotografia que encapçala aquest bloc, que molt amablement m’ha fet arribar en Lluís Brunet, fotògraf, que ha estat un dels organitzadors de l’homenatge. Moltes gràcies, Lluís! És una fotografia magnífica, preciosa, que estic segur tots els lectors d’aquest bloc sabran valorar. Correspon al moment inicial de l’acte, quan es va representar la càrrega policial que va immortalitzar el fotògraf Armengol.
El text que segueix aquesta introducció meva són les paraules que havia preparat n’Oriol Junqueras per a la seva intervenció, i a qui agraeixo enormement que me les hagi fet arribar i així poder-les compartir amb tots vosaltres. És un text escrit per ser dit, no llegit. Per tant, la intervenció de l’Oriol és molt superior encara al seu magnífic text. Però per als qui no hi vàreu poder ser, i fins que no tinguem accés a l’acte, penso que us agradarà molt. L’últim paràgraf em fot encara la pell de gallina.
Gràcies, Lluís i Oriol, també en nom de tots els lectors del bloc
El text que segueix aquesta introducció meva són les paraules que havia preparat n’Oriol Junqueras per a la seva intervenció, i a qui agraeixo enormement que me les hagi fet arribar i així poder-les compartir amb tots vosaltres. És un text escrit per ser dit, no llegit. Per tant, la intervenció de l’Oriol és molt superior encara al seu magnífic text. Però per als qui no hi vàreu poder ser, i fins que no tinguem accés a l’acte, penso que us agradarà molt. L’últim paràgraf em fot encara la pell de gallina.
Gràcies, Lluís i Oriol, també en nom de tots els lectors del bloc
INTERVENCIÓ DE L'ORIOL JUNQUERAS:
“Bona nit!
Sovint, en Lluís Maria Xirinacs apareix com una figura aïllada, com una veu que clama en el desert i, si m’ho permeteu, com una mena de bolet en un erm ressec. Afortunadament, però, en Xirinacs és molt més que una figura aïllada, que una veu que clama en el desert o que un bolet en un erm ressec. De fet, en Xirinacs és un veritable líder espiritual perquè és la veu del poble... de l’esperit del poble. I, sens dubte, en moltes ocasions, en Xirinacs va ser la veu d’aquells que no podien parlar i va parlar a les consciències d’aquells que no volien escoltar. I, en aquest sentit, en Xirinacs és una encarnació de la paràbola evangèlica del gra de mostassa que, malgrat ser la més petita de les llavors, acaba esdevenint el més formós dels arbres.
En Xirinacs és una baula en l’eterna cadena de les generacions que es passen (les unes a les altres) el relleu... el testimoni de que cal mantenir-se fidel a l’imprescindible compromís amb la llibertat i la dignitat.
I la paraula compromís significa, precisament, “prometre amb”, és a dir “prometre conjuntament amb els altres”... i, en la mesura del possible, “amb tots els altres”... amb els nostres compatriotes (perquè en Xirinacs era català), amb els nostres germans en la fe (perquè en Xirinacs era cristià), amb tots els humans (perquè en Xirinacs era pacifista) i, molt especialment, amb els més febles (perquè, a l’igual que Gandhi, en Xirinacs sabia que no podem ser neutrals entre els botxins i les víctimes).
Avui, nosaltres ens retrobem aquí per renovar el nostre compromís etern... per prometre’ns els uns als altres que nosaltres també passarem el relleu... per prometre’ns els uns als altres que, siguin quines siguin les dificultats, nosaltres també farem tot el possible per tancar les nostres pròpies baules... i, així, donar testimoni de que nosaltres també vivim... I que, en concret, tal com ens va demanar el president Lluís Companys poc abans de que l’afusellessin, vivim “Per Catalunya... i tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor”.
Moltes gràcies!
Oriol Junqueras”
“Bona nit!
Sovint, en Lluís Maria Xirinacs apareix com una figura aïllada, com una veu que clama en el desert i, si m’ho permeteu, com una mena de bolet en un erm ressec. Afortunadament, però, en Xirinacs és molt més que una figura aïllada, que una veu que clama en el desert o que un bolet en un erm ressec. De fet, en Xirinacs és un veritable líder espiritual perquè és la veu del poble... de l’esperit del poble. I, sens dubte, en moltes ocasions, en Xirinacs va ser la veu d’aquells que no podien parlar i va parlar a les consciències d’aquells que no volien escoltar. I, en aquest sentit, en Xirinacs és una encarnació de la paràbola evangèlica del gra de mostassa que, malgrat ser la més petita de les llavors, acaba esdevenint el més formós dels arbres.
En Xirinacs és una baula en l’eterna cadena de les generacions que es passen (les unes a les altres) el relleu... el testimoni de que cal mantenir-se fidel a l’imprescindible compromís amb la llibertat i la dignitat.
I la paraula compromís significa, precisament, “prometre amb”, és a dir “prometre conjuntament amb els altres”... i, en la mesura del possible, “amb tots els altres”... amb els nostres compatriotes (perquè en Xirinacs era català), amb els nostres germans en la fe (perquè en Xirinacs era cristià), amb tots els humans (perquè en Xirinacs era pacifista) i, molt especialment, amb els més febles (perquè, a l’igual que Gandhi, en Xirinacs sabia que no podem ser neutrals entre els botxins i les víctimes).
Avui, nosaltres ens retrobem aquí per renovar el nostre compromís etern... per prometre’ns els uns als altres que nosaltres també passarem el relleu... per prometre’ns els uns als altres que, siguin quines siguin les dificultats, nosaltres també farem tot el possible per tancar les nostres pròpies baules... i, així, donar testimoni de que nosaltres també vivim... I que, en concret, tal com ens va demanar el president Lluís Companys poc abans de que l’afusellessin, vivim “Per Catalunya... i tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor”.
Moltes gràcies!
Oriol Junqueras”
dimarts, d’octubre 14, 2008
Xirinacs al Palau
Ara, són les dotze i poc de la nit de dilluns, arribo de l’espectacular acte d’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs “Xirinacs al Palau” (la foto és de l'e-noticies).
Només escric per descarregar tota l’emoció acumulada aquestes hores al Palau. Ha estat molta. Confesso que se m’han humitejat –i molt- els ulls un parell (formenterer) de vegades.
Ha estat un homenatge extraordinari. Un homenatge a flor de pell que li hem volgut retre una multitud de patriotes anònims. I un acte que ha comptat amb una organització i una realització impecables. Des d’aquí, la meva més càlida felicitació als organitzadors i als realitzadors de l’acte, i a totes les persones que hi han intervingut: artistes, ponents, coral, músics…
Tinc moltes ganes de disposar dels parlaments que han fet les diferents persones que hi han intervingut. Han estat, tots, magnífics, amb molt nivell i coratge abordant aquesta personalitat tan polièdrica d’en Xirinacs. I han estat valents, com sempre ho va ser en Xirinacs.
Ara mateix tinc un munt de frases bellíssimes i emocionants que han circulat pel Palau i han creuat el meu cervell sense que les pogués retenir. Però voldria referir-me especialment a la singular, única, extraordinària, intervenció del meu amic Oriol Junqueras. A peu dret des d’un racó del primer pis, amb el Palau a les fosques i enfocat per un únic foco, l’Oriol ha fet una intervenció apassionada i brillant, brillantíssima. Ell em sembla que també estava emocionat, però a mi em rajaven les llàgrimes a dojo.
La combinació d’intervencions de ponents, d’actuacions músicals i d’intervencions en video ha estat magistralment conduïda, realitzada. Avui ha estat una nit que en Xirinacs es mereixia i que tots nosaltres li volíem oferir… i que a sobre n’hem pogut gaudir, i sortir amb una renovada energia i compromís.
No ha estat un acte de floritures, buit. No. Ha estat un homenatge dur, de radical expressió de militància per part dels ponents. Tan dura –i tan justament dura cal afegir- en ocasions, com la d’en Pep Guia -que m’ha recordat el Guia dels millors moments- quan ha llençat una estracanada brutal, com una mascletà dialèctica en mig la platea, que de tan fort que ha petat ha provocat fins i tot algun incomprensible xiulet que ha estat ofegat amb aplaudiments.
Ha estat un acte valent, que no ha defugit cap de les vessants intelectuals o militants d’en Xirinacs. M’ha agradat sentir parlar mossèn Dalmau d'en Xirinacs a la llum de Jesús de Natzaret. M’ha agradat que els ponents en més d’una ocasió s’hagin referit a la fe cristiana d’en Xirinacs. Xirinacs, el fill de Déu tan incomprès, tan vilipendiat, que tants somriures de compleança distant i superioritat (per no dir una altra cosa) provocava en els sempre tan posats polítics del nostre país. Valent, mossèn Dalmau, valent.
També m’ha agradat la referència a l’absència de mitjans de comunicació que ha fet en Puigbò: a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. La cara de vergonya li hauria d'haver caigut a més d'un.
Però les paraules definitives han vingut del mateix Xirinacs, en un video amb diferents intervencions seves. En la seva glossa de la no-violència, valent com sempre, ens deia “prefereixo un violent valent que un no-violent covard…”. No ens incitava a la violència, en cap cas, això només ho poden pensar els energúmens. Ens incitava a ser valents, a tenir coratge. I a fe de Déu que ell en va tenir sempre, i no li va fer por MAI exhibir-lo, fins i tot en solitari, fins i tot a risc de que ens n’enriguessim d’ell i el veiéssim ridícul. Qui estigui lliure d’aquest pecat que llenci la primera pedra.
Suposo que podrem gaudir de la gravació de l’homenatge. Que es penjarà a Vilaweb o on sigui. No us el perdeu. Prepareu-vos per retre homenatge i perquè la vostra pell i ànima s’amari de radicalitat patriòtica.
Prepareu-vos, també, a gaudir amb aquests artistes compromesos del nostre país, que avui han posat el seu talent al servei d’aquest homenatge i del nostre poble. Un sorprenent Joan Reig, extraordinari amb la versió de Al Tall. Els Obrint Pas, espectaculars i emocionats -fins i tot tímids- en l’acústic. En Feliu Ventura, cada cop més gran, que li ha dedicat -i ens ha dedicat- la preciosa cançó basada en el poema de Salvat Papasseit “Prometença”:
Lluitaria qui sap per quina ampla bandera
Només escric per descarregar tota l’emoció acumulada aquestes hores al Palau. Ha estat molta. Confesso que se m’han humitejat –i molt- els ulls un parell (formenterer) de vegades.
Ha estat un homenatge extraordinari. Un homenatge a flor de pell que li hem volgut retre una multitud de patriotes anònims. I un acte que ha comptat amb una organització i una realització impecables. Des d’aquí, la meva més càlida felicitació als organitzadors i als realitzadors de l’acte, i a totes les persones que hi han intervingut: artistes, ponents, coral, músics…
Tinc moltes ganes de disposar dels parlaments que han fet les diferents persones que hi han intervingut. Han estat, tots, magnífics, amb molt nivell i coratge abordant aquesta personalitat tan polièdrica d’en Xirinacs. I han estat valents, com sempre ho va ser en Xirinacs.
Ara mateix tinc un munt de frases bellíssimes i emocionants que han circulat pel Palau i han creuat el meu cervell sense que les pogués retenir. Però voldria referir-me especialment a la singular, única, extraordinària, intervenció del meu amic Oriol Junqueras. A peu dret des d’un racó del primer pis, amb el Palau a les fosques i enfocat per un únic foco, l’Oriol ha fet una intervenció apassionada i brillant, brillantíssima. Ell em sembla que també estava emocionat, però a mi em rajaven les llàgrimes a dojo.
La combinació d’intervencions de ponents, d’actuacions músicals i d’intervencions en video ha estat magistralment conduïda, realitzada. Avui ha estat una nit que en Xirinacs es mereixia i que tots nosaltres li volíem oferir… i que a sobre n’hem pogut gaudir, i sortir amb una renovada energia i compromís.
No ha estat un acte de floritures, buit. No. Ha estat un homenatge dur, de radical expressió de militància per part dels ponents. Tan dura –i tan justament dura cal afegir- en ocasions, com la d’en Pep Guia -que m’ha recordat el Guia dels millors moments- quan ha llençat una estracanada brutal, com una mascletà dialèctica en mig la platea, que de tan fort que ha petat ha provocat fins i tot algun incomprensible xiulet que ha estat ofegat amb aplaudiments.
Ha estat un acte valent, que no ha defugit cap de les vessants intelectuals o militants d’en Xirinacs. M’ha agradat sentir parlar mossèn Dalmau d'en Xirinacs a la llum de Jesús de Natzaret. M’ha agradat que els ponents en més d’una ocasió s’hagin referit a la fe cristiana d’en Xirinacs. Xirinacs, el fill de Déu tan incomprès, tan vilipendiat, que tants somriures de compleança distant i superioritat (per no dir una altra cosa) provocava en els sempre tan posats polítics del nostre país. Valent, mossèn Dalmau, valent.
També m’ha agradat la referència a l’absència de mitjans de comunicació que ha fet en Puigbò: a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. La cara de vergonya li hauria d'haver caigut a més d'un.
Però les paraules definitives han vingut del mateix Xirinacs, en un video amb diferents intervencions seves. En la seva glossa de la no-violència, valent com sempre, ens deia “prefereixo un violent valent que un no-violent covard…”. No ens incitava a la violència, en cap cas, això només ho poden pensar els energúmens. Ens incitava a ser valents, a tenir coratge. I a fe de Déu que ell en va tenir sempre, i no li va fer por MAI exhibir-lo, fins i tot en solitari, fins i tot a risc de que ens n’enriguessim d’ell i el veiéssim ridícul. Qui estigui lliure d’aquest pecat que llenci la primera pedra.
Suposo que podrem gaudir de la gravació de l’homenatge. Que es penjarà a Vilaweb o on sigui. No us el perdeu. Prepareu-vos per retre homenatge i perquè la vostra pell i ànima s’amari de radicalitat patriòtica.
Prepareu-vos, també, a gaudir amb aquests artistes compromesos del nostre país, que avui han posat el seu talent al servei d’aquest homenatge i del nostre poble. Un sorprenent Joan Reig, extraordinari amb la versió de Al Tall. Els Obrint Pas, espectaculars i emocionats -fins i tot tímids- en l’acústic. En Feliu Ventura, cada cop més gran, que li ha dedicat -i ens ha dedicat- la preciosa cançó basada en el poema de Salvat Papasseit “Prometença”:
Lluitaria qui sap per quina ampla bandera
— però millor que fos la de la meva terra:
Quatre barres de sang
l’or del cor que voleia.
I també, com no, la gran dama de la cançó catalana, la Maria del Mar Bonet, que ha fet –un altre cop- una interpretació magistral del “Què volen aquesta gent” que m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Quina cançó tan adequada per a un homenatge com el d’avui.
I tots els altres, els At Versaris, els Aramateix, la Dharma...
El clímax ha arribat amb la Muixeranga, amb tot el Palau dempeus i enmig un silenci commovedor, mentre les dolçaines creixien des dalt del cor i es feien himne, sempre amunt, sempre més fort. M’ha recordat l’homenatge que, de la mà de l’Eliseu Climent, vam retre al general Basset al Fossar, en vespres d’un Onze de setembre, amb en Carles Santos dirigint un exèrcit de dolçaines i interpretant una Muixaranga militar que és de les coses més belles i emocionants que he sentit mai.
Com aquell dia, avui també he tingut el plaer de trobar-me i xerrar una estona amb en Miquel Gironès, dels Obrint Pas, a qui feia uns anys que no veia.
Des d'aquell dia al Fossar. El mateix lloc on vam retre l’últim adéu a en Xirinacs, l’agost de l’any passat. Amb una basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom i amb una emoció apenes continguda, en una missa concelebrada per una munió de capellans. I després, vam treure –el poble va treure- el ferètre cap al Fossar, enmig la pluja, enmig d’un mar de punys enlaire.
I per acabar, una magnífica lectura del seu últim text, Acte de sobirania… amb un video sorprenent que ha volgut ser també un homenatge i memòria dels nostres herois, dels nostres patriotes. D’aquests pels qui, com ha dit avui en Titot, aixecarem el got per brindar el dia de la nostra independència.
La coral Sant Jordi ha interpretat Els Segadors, i tot el Palau ha cantat a pulmó.
Algú ha parlat avui dels herois...
El clímax ha arribat amb la Muixeranga, amb tot el Palau dempeus i enmig un silenci commovedor, mentre les dolçaines creixien des dalt del cor i es feien himne, sempre amunt, sempre més fort. M’ha recordat l’homenatge que, de la mà de l’Eliseu Climent, vam retre al general Basset al Fossar, en vespres d’un Onze de setembre, amb en Carles Santos dirigint un exèrcit de dolçaines i interpretant una Muixaranga militar que és de les coses més belles i emocionants que he sentit mai.
Com aquell dia, avui també he tingut el plaer de trobar-me i xerrar una estona amb en Miquel Gironès, dels Obrint Pas, a qui feia uns anys que no veia.
Des d'aquell dia al Fossar. El mateix lloc on vam retre l’últim adéu a en Xirinacs, l’agost de l’any passat. Amb una basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom i amb una emoció apenes continguda, en una missa concelebrada per una munió de capellans. I després, vam treure –el poble va treure- el ferètre cap al Fossar, enmig la pluja, enmig d’un mar de punys enlaire.
I per acabar, una magnífica lectura del seu últim text, Acte de sobirania… amb un video sorprenent que ha volgut ser també un homenatge i memòria dels nostres herois, dels nostres patriotes. D’aquests pels qui, com ha dit avui en Titot, aixecarem el got per brindar el dia de la nostra independència.
La coral Sant Jordi ha interpretat Els Segadors, i tot el Palau ha cantat a pulmó.
Algú ha parlat avui dels herois...
PS: per cert, poc herois els qui avui, emparant-se en la fosca i la multitud s'han dedicat a xiular les persones que intervenien en els videos, especialment en Cuní. Han tingut un comportament indigne en un homenatge com el d'avui, i gens respectuós amb els organitzadors, si ells havien considerat que el seu testimoni era important. Hi ha gent que sembla que no entén mai res. Per a ells, fins i tot avui, cal mantenir alta la nostra exigència moral i recriminar-los-hi aquesta actuació indigna i covarda.
diumenge, d’octubre 12, 2008
Eleccions ERC-BCN: discrepo de la lectura que en fa Reagrupament Independentista
Divendres van ser les eleccions a la Federació d’ERC de Barcelona. Després d’una setmana de parlar-ne des d’aquest bloc, i de donar suport explícit a la Rut, a RI, avui la veritat és que haig de discrepar de la lectura que han fet des de RI dels resultats.
Dissortadament per a ERC, per a Barcelona i per al país, han tornat a guanyar els continuïstes. Els mateixos que porten manta eleccions perdent vots, i que ja han perdut, de manera clamorosa, la confiança dels ciutadans.
El resultat final ha estat:
Oriol Amorós: 425
Rut Carandell: 276
Xavier Florensa: 220
Una altra oportunitat perduda per la militància d’ERC. Tanmateix, en aquest cas, crec que els que ens estimem el projecte de RI faríem un mal negoci no fent una lectura adequada del que ha passat i del resultat. Crec que és imprescindible que RI faci una anàlisi rigorosa i profunda de com ha anat tot plegat. I de si, realment, n’han d’estar tan satisfets.
El primer que caldria analitzar és el punt de partida i els objectius que es tenien.
Ja ho he dit aquests dies: aquestes eleccions “locals” tenen unes regles de joc diferents de les generals. Això és així en clau de partit i en clau de qualsevol mena d’eleccions.
El punt de partida més immediat que hauríem de buscar és el que va passar al congrés d’ERC. Si sóc coherent amb la frase prèvia, els resultats del congrés no eren quelcom que es pogués donar per sentat, ni tan sols que es tornarien a donar automàticament, però sí són una dada que ens permet saber com estaven les coses, amb què es podia comptar.
Reagrupament i Esquerra Independentista van obtenir a Barcelona, presentant-se per separat a les eleccions del congrés, més de 400 vots, concretament 403: 210 de la Rut i 193 de l’Uriel. Mentre que els carodians, des de la direcció de la Federació de BCN es van quedar amb una mitjana de 368 vots (363 Niubó i 372 Benach). Perdoneu si balla algun vot, són dades que tenia guardades i no sé si són els resultats finals, tot i que no hi pot haver gaire diferència.
D’acord a aquestes dades prèvies jo crec que era raonable plantejar-se com a factibles dos objectius:
- mirar de conservar els suports obtinguts al congrés del juny per separat, i per tant consolidar aquests 400 vots
- si aquest objectiu s’aconseguia (conservar els 400 vots) era possible guanyar, atès que els carodians s'havien quedat a uns 30 vots de diferència.
D’entrada, per tant, en relació a aquests dos primers reptes, cal reconèixer que la cosa no ha funcionat. Si bé és cert que la Rut ha obtingut més vots que els que va obtenir ella mateixa quan es va presentar a Secretària general del partit (de 210 a 276), el resultat final queda molt lluny dels 403 vots obtingus per la Rut i n’Uriel. S’ha perdut al voltant del 30% dels vots. Aquest seria un dels primers motius de reflexió per a la gent d’RI de Barcelona. Per què pràcticament un de cada tres votants del congrés aquest cop no ha renovat la confiança en la candidatura conjunta? Jo no sé com ha anat, com s’ha treballat, amb quines complicitats, com ha participat la gent, etc. però és clarament un element per a la reflexió.
Conseqüència d’aquesta pèrdua dels propis vots, la candidatura de la Rut ha quedat molt lluny de tenir opcions a guanyar. Els 149 vots de diferència entre n’Amorós i la Rut són massa vots. S’ha quedat molt lluny de tenir cap opció de victòria quan, d’entrada, jo crec que era raonable, amb les forces d’Rcat i d’EI, aspirar a guanyar. Després et pots quedar a prop, p.ex. si haguessin clavat els vots, 403, no s’hauria guanyat, perquè n’Amorós n’ha tret més dels que els carodians van tenir al congrés. Però s’hauria estat a prop, dintre de la lluita. La diferència de vots ha estat massa gran, i no és dissimulable.
Per això em sap greu llegir com acabo de fer al web d’Rcat que la Rut es mostra satisfeta amb els resultats perquè consoliden RI com l’alternativa a BCN. Jo crec que és un error fer-ne aquesta lectura. Era aquest l’objectiu, consolidar-se com a alternativa? Si era aquest l’objectiu, fatal. I si no era aquest, que crec, números en mà, que no ho havia de ser-ho en cap cas, no se’n pot fer aquesta lectura. Cal reconèixer les coses. No passa res, tampoc han sigut uns resultats espantosos, però no han estat uns bons resultats, i s’ha quedat molt lluny de les expectatives raonables que es podien tenir.
Jo crec que RI es farà un mal favor si no analitza rigorosament els resultats a la llum dels objectius que raonablement es podien tenir. Cal veure què no ha funcionat, perquè s’han obtingut resultats molt per sota dels que es van obtenir per separat i perquè s’ha quedat tan lluny de poder disputar la victòria. Jo crec que clarament no s’han acomplert les expectatives.
Però hi ha uns altres factors en aquestes eleccions que crec que cal abordar, i fer-ho també de manera sincera. La pregunta és: per què no s'ha arribat a un acord per la renovació a ERC-BCN amb en Florensa? Crec que era raonable plantejar-se un tercer objectiu en aquestes eleccions, un objectiu que a més a més es podia compartir amb la candidatura d’en Florensa: eliminar el sector Carod de la lluita pel poder a ERC. Després del triomf del reagrupat Pereira amb una candidatura de consens renovador a Tarragona… si a Barcelona s’hagués guanyat implicava automàticament l’enterrament del sector Carod i de les seves expectatives.
I això era molt bo per a ERC i per a Rcat. Eliminar un competidor, clarificar el panorama entre dos grans grups a nivell nacional era una oportunitat que no es podia desaprofitar de cap manera. No hi ha cap empresa, cap organització, que no valori positivament eliminar, deixar fora del joc, un dels “competidors”.
En Carod és en aquests moments un element absolutament fora de control, conscient de la seva limitada força i escasses opcions de renovar com a candidat, que està practicant una política de terra cremada. Se li enfot tot. M’expliquen, no sé fins a quin punt serà veritat, que està absolutament asilvestrat, fora de control, actuant únicament en clau personal (veure nomenaments, germà inclòs) i practicant un cert hedonisme indecent des del poder. És a dir, una vergonya i un perill constant. Absolutament fora de control. Una reacció molt pròpia en una persona de la seva desmesurada vanitat.
En aquest escenari, crec que és obligat fer-se aquesta pregunta: com és possible que finalment no s’hagi pogut concretar un pacte amb la candidatura d’en Florensa, que assegurés la renovació a ERC-Barcelona???
Ho vaig dir al primer dels posts sobre aquestes eleccions a BCN: en unes eleccions locals com aquestes, és important mesurar molt bé les pròpies forces i ser capaços de teixir aliances que potser no són possibles ni aconsellables a nivell nacional, però que són molt útils i molt importants a nivell local.
Teixir aquestes complicitats locals va ser bàsic en el celebrat triomf d’en Pereira a Tarragona. I ho és també en les opcions d’en Fernàndez a Lleida, amb un altre joc d’aliances, però totes orientades a posar fi als cabdillismes locals i impulsar i dirigir els processos de renovació, també des de la base local. RI hauria de ser capaç de respondre a la pregunta de per què no ha estat possible, finalment i malgrat les contínues negociacions i acords als que s’havia arribat, tancar un pacte amb en Florensa que garantís la renovació a ERC Barcelona.
Jo era partidari d’aquest pacte. Ferm partidari. Per molts motius, entre d’altres fins i tot per assegurar realment les opcions de canvi. Perquè malgrat que la Rut hagués guanyat a les eleccions de divendres a BCN, ho hauria fet per poca diferència de vots. De manera que l’elecció, dissabte, de l’executiva, era una espasa de Damòcles que penjava sobre les opcions de renovació. Un risc que calia eliminar. Eliminar el risc que, tot i guanyar, una aliança d’última hora al congrés de dissabte entre l’Amorós i en Florensa hagués imposat una executiva alternativa a la Rut, és a dir, que no hagués pogut treballar amb la seva executiva. Una situació kafkiana que hauria convertit la victòria en una victòria pírrica.
Bé, en definitiva són aquestes les qüestions clau que RI hauria d’abordar en una reflexió interna sincera i productiva. És imprescindible que ho facin si volen que les seves opcions de dirigir ERC siguin reals, i no convertir-se –i donar-se per satisfets!- en una eterna alternativa. Perquè em sembla que és un error el que llegeixo al web de Reagrupament, inclosos els comentaris, aquest discurs i aquesta lectura autocomplaent, d’incomprensible satisfacció, amb els resultats de BCN. Un greu error.
Dissortadament per a ERC, per a Barcelona i per al país, han tornat a guanyar els continuïstes. Els mateixos que porten manta eleccions perdent vots, i que ja han perdut, de manera clamorosa, la confiança dels ciutadans.
El resultat final ha estat:
Oriol Amorós: 425
Rut Carandell: 276
Xavier Florensa: 220
Una altra oportunitat perduda per la militància d’ERC. Tanmateix, en aquest cas, crec que els que ens estimem el projecte de RI faríem un mal negoci no fent una lectura adequada del que ha passat i del resultat. Crec que és imprescindible que RI faci una anàlisi rigorosa i profunda de com ha anat tot plegat. I de si, realment, n’han d’estar tan satisfets.
El primer que caldria analitzar és el punt de partida i els objectius que es tenien.
Ja ho he dit aquests dies: aquestes eleccions “locals” tenen unes regles de joc diferents de les generals. Això és així en clau de partit i en clau de qualsevol mena d’eleccions.
El punt de partida més immediat que hauríem de buscar és el que va passar al congrés d’ERC. Si sóc coherent amb la frase prèvia, els resultats del congrés no eren quelcom que es pogués donar per sentat, ni tan sols que es tornarien a donar automàticament, però sí són una dada que ens permet saber com estaven les coses, amb què es podia comptar.
Reagrupament i Esquerra Independentista van obtenir a Barcelona, presentant-se per separat a les eleccions del congrés, més de 400 vots, concretament 403: 210 de la Rut i 193 de l’Uriel. Mentre que els carodians, des de la direcció de la Federació de BCN es van quedar amb una mitjana de 368 vots (363 Niubó i 372 Benach). Perdoneu si balla algun vot, són dades que tenia guardades i no sé si són els resultats finals, tot i que no hi pot haver gaire diferència.
D’acord a aquestes dades prèvies jo crec que era raonable plantejar-se com a factibles dos objectius:
- mirar de conservar els suports obtinguts al congrés del juny per separat, i per tant consolidar aquests 400 vots
- si aquest objectiu s’aconseguia (conservar els 400 vots) era possible guanyar, atès que els carodians s'havien quedat a uns 30 vots de diferència.
D’entrada, per tant, en relació a aquests dos primers reptes, cal reconèixer que la cosa no ha funcionat. Si bé és cert que la Rut ha obtingut més vots que els que va obtenir ella mateixa quan es va presentar a Secretària general del partit (de 210 a 276), el resultat final queda molt lluny dels 403 vots obtingus per la Rut i n’Uriel. S’ha perdut al voltant del 30% dels vots. Aquest seria un dels primers motius de reflexió per a la gent d’RI de Barcelona. Per què pràcticament un de cada tres votants del congrés aquest cop no ha renovat la confiança en la candidatura conjunta? Jo no sé com ha anat, com s’ha treballat, amb quines complicitats, com ha participat la gent, etc. però és clarament un element per a la reflexió.
Conseqüència d’aquesta pèrdua dels propis vots, la candidatura de la Rut ha quedat molt lluny de tenir opcions a guanyar. Els 149 vots de diferència entre n’Amorós i la Rut són massa vots. S’ha quedat molt lluny de tenir cap opció de victòria quan, d’entrada, jo crec que era raonable, amb les forces d’Rcat i d’EI, aspirar a guanyar. Després et pots quedar a prop, p.ex. si haguessin clavat els vots, 403, no s’hauria guanyat, perquè n’Amorós n’ha tret més dels que els carodians van tenir al congrés. Però s’hauria estat a prop, dintre de la lluita. La diferència de vots ha estat massa gran, i no és dissimulable.
Per això em sap greu llegir com acabo de fer al web d’Rcat que la Rut es mostra satisfeta amb els resultats perquè consoliden RI com l’alternativa a BCN. Jo crec que és un error fer-ne aquesta lectura. Era aquest l’objectiu, consolidar-se com a alternativa? Si era aquest l’objectiu, fatal. I si no era aquest, que crec, números en mà, que no ho havia de ser-ho en cap cas, no se’n pot fer aquesta lectura. Cal reconèixer les coses. No passa res, tampoc han sigut uns resultats espantosos, però no han estat uns bons resultats, i s’ha quedat molt lluny de les expectatives raonables que es podien tenir.
Jo crec que RI es farà un mal favor si no analitza rigorosament els resultats a la llum dels objectius que raonablement es podien tenir. Cal veure què no ha funcionat, perquè s’han obtingut resultats molt per sota dels que es van obtenir per separat i perquè s’ha quedat tan lluny de poder disputar la victòria. Jo crec que clarament no s’han acomplert les expectatives.
Però hi ha uns altres factors en aquestes eleccions que crec que cal abordar, i fer-ho també de manera sincera. La pregunta és: per què no s'ha arribat a un acord per la renovació a ERC-BCN amb en Florensa? Crec que era raonable plantejar-se un tercer objectiu en aquestes eleccions, un objectiu que a més a més es podia compartir amb la candidatura d’en Florensa: eliminar el sector Carod de la lluita pel poder a ERC. Després del triomf del reagrupat Pereira amb una candidatura de consens renovador a Tarragona… si a Barcelona s’hagués guanyat implicava automàticament l’enterrament del sector Carod i de les seves expectatives.
I això era molt bo per a ERC i per a Rcat. Eliminar un competidor, clarificar el panorama entre dos grans grups a nivell nacional era una oportunitat que no es podia desaprofitar de cap manera. No hi ha cap empresa, cap organització, que no valori positivament eliminar, deixar fora del joc, un dels “competidors”.
En Carod és en aquests moments un element absolutament fora de control, conscient de la seva limitada força i escasses opcions de renovar com a candidat, que està practicant una política de terra cremada. Se li enfot tot. M’expliquen, no sé fins a quin punt serà veritat, que està absolutament asilvestrat, fora de control, actuant únicament en clau personal (veure nomenaments, germà inclòs) i practicant un cert hedonisme indecent des del poder. És a dir, una vergonya i un perill constant. Absolutament fora de control. Una reacció molt pròpia en una persona de la seva desmesurada vanitat.
En aquest escenari, crec que és obligat fer-se aquesta pregunta: com és possible que finalment no s’hagi pogut concretar un pacte amb la candidatura d’en Florensa, que assegurés la renovació a ERC-Barcelona???
Ho vaig dir al primer dels posts sobre aquestes eleccions a BCN: en unes eleccions locals com aquestes, és important mesurar molt bé les pròpies forces i ser capaços de teixir aliances que potser no són possibles ni aconsellables a nivell nacional, però que són molt útils i molt importants a nivell local.
Teixir aquestes complicitats locals va ser bàsic en el celebrat triomf d’en Pereira a Tarragona. I ho és també en les opcions d’en Fernàndez a Lleida, amb un altre joc d’aliances, però totes orientades a posar fi als cabdillismes locals i impulsar i dirigir els processos de renovació, també des de la base local. RI hauria de ser capaç de respondre a la pregunta de per què no ha estat possible, finalment i malgrat les contínues negociacions i acords als que s’havia arribat, tancar un pacte amb en Florensa que garantís la renovació a ERC Barcelona.
Jo era partidari d’aquest pacte. Ferm partidari. Per molts motius, entre d’altres fins i tot per assegurar realment les opcions de canvi. Perquè malgrat que la Rut hagués guanyat a les eleccions de divendres a BCN, ho hauria fet per poca diferència de vots. De manera que l’elecció, dissabte, de l’executiva, era una espasa de Damòcles que penjava sobre les opcions de renovació. Un risc que calia eliminar. Eliminar el risc que, tot i guanyar, una aliança d’última hora al congrés de dissabte entre l’Amorós i en Florensa hagués imposat una executiva alternativa a la Rut, és a dir, que no hagués pogut treballar amb la seva executiva. Una situació kafkiana que hauria convertit la victòria en una victòria pírrica.
Bé, en definitiva són aquestes les qüestions clau que RI hauria d’abordar en una reflexió interna sincera i productiva. És imprescindible que ho facin si volen que les seves opcions de dirigir ERC siguin reals, i no convertir-se –i donar-se per satisfets!- en una eterna alternativa. Perquè em sembla que és un error el que llegeixo al web de Reagrupament, inclosos els comentaris, aquest discurs i aquesta lectura autocomplaent, d’incomprensible satisfacció, amb els resultats de BCN. Un greu error.
dijous, d’octubre 09, 2008
Rut Carandell, contra la falsedat i la immundícia polítiques
-Hola, si us plau, podrien abaixar la música?
-Vostè el que és un torracollons, un sectari i no ens deixa expressar-nos amb llibertat
- Ja, però és que són les cinc de la matinada i no hi ha manera de dormir, i cada dia igual
- El que passa és que vostè i la seva família són uns carques, uns antisocials i no ens deixen disfrutar de la vida i d’aquesta Barcelona oberta que tots volem
La política, en el fons, és molt simple. És senzilla. Es regeix per regles clares. I només quan aquestes regles es trenquen comencen els problemes.
És l’exemple de l’escala de veïns. Ets un veí modèlic, respectes les normes de la comunitat, actues amb sentit comú. I de repent arriben uns personatges que foten la música al mil a les cinc de la matinada. El primer dia calles i t’aguantes. Després puges i els hi dius que no són hores de tenir la música a tota pastilla. I llavors va i t’insulten.
En política, a ERC és exacatament el mateix. Si hi hagués sentit comú, si seguissin les regles bàsiques de la política, si no es perpetuessin en els càrrecs, si no s’agafessin desesperadament al càrrec quan perden vots a cabassos, etc. les coses serien molt més civilitzades. Però són els que trenquen, violen, les regles del sentit comú els qui posen les coses difícils, per no dir molt complicades.
Què passa quan la gent es planteja, escolti, vostè ha perdut més vots dels que ha conservat, potser hauria de plegar… Llavors et diuen que ets un sectari, que estàs desenfocat, etc.
Quan continues dient, escolti, és que vostè està fent una cosa que és incomprensible, i ha de plegar, llavors s’exciten i et diuen de tot.
La Rut Carandell porta fent una campanya a cor obert intentant denunciar aquests veïns tocacollons que fan la vida impossible a la resta de veïns. I els hi diu, vostès han perdut la confiança de la ciutadania. Vostès estan enganyant la gent dient que pleguen mentre continuen. Vostès només estan pendents de conservar les seves poltrones.
I llavors l’ataquen a n’ella. I li diuen que és poc respectuosa. I que està crispant l’ambient.
El que és una puta vergonya és que a una persona decent i compromesa com la Rut, que s’està deixant la pell per defensar un missatge de renovació, per oferir un futur a ERC a Barcelona… ara vinguin i l’acusin de crispar l’ambient. No hi ha vergonya. Que la gent que intenta restablir l’ordre i el sentit comú s’hagi de sentir aquestes coses sí que és una vergonya.
I que hi hagi militants d’ERC tan pusilànimes que es pensin que la Rut és massa dura denunciant els energúmens, els que fan la vida impossible a la resta de l’escala, els que perden més vots dels que conserven… és per plegar, per enviar-los A TOTS a pastar fang.
Però la Rut aguantarà ferma en contra de totes aquestes falsedats i manipulacions, plantarà cara també en aquest terreny de la mentida en que han instal·lat, els de sempre, els apoltronats, la campanya. Perquè té la raó. I perquè el que denuncia és just. Perquè els qui han fracassat haurien d'haver plegat. No passa res per reconèixer un fracàs, ben al contrari. Però no, aquí els que fracassen encara ens volen fer vendre que són els reis dels mambo i s'aferren a la poltrona desesperadament. Per això la continuarà denunciant el que cal denunciar i plantant-se davant els qui cal plantar-se perquè abusen continuament de tots nosaltres.
No sé si la Rut guanyarà divendres vinent. Sé que és el que necessita ERC, també a BCN, i el país. Però, en qualsevol dels casos, la Rut és la veïna que tots voldríem a la nostra escala, que planta cara als energúmens que ens fan la vida impossible i que ningú gosa dir-los-hi res.
Rut, endavant!
-Vostè el que és un torracollons, un sectari i no ens deixa expressar-nos amb llibertat
- Ja, però és que són les cinc de la matinada i no hi ha manera de dormir, i cada dia igual
- El que passa és que vostè i la seva família són uns carques, uns antisocials i no ens deixen disfrutar de la vida i d’aquesta Barcelona oberta que tots volem
La política, en el fons, és molt simple. És senzilla. Es regeix per regles clares. I només quan aquestes regles es trenquen comencen els problemes.
És l’exemple de l’escala de veïns. Ets un veí modèlic, respectes les normes de la comunitat, actues amb sentit comú. I de repent arriben uns personatges que foten la música al mil a les cinc de la matinada. El primer dia calles i t’aguantes. Després puges i els hi dius que no són hores de tenir la música a tota pastilla. I llavors va i t’insulten.
En política, a ERC és exacatament el mateix. Si hi hagués sentit comú, si seguissin les regles bàsiques de la política, si no es perpetuessin en els càrrecs, si no s’agafessin desesperadament al càrrec quan perden vots a cabassos, etc. les coses serien molt més civilitzades. Però són els que trenquen, violen, les regles del sentit comú els qui posen les coses difícils, per no dir molt complicades.
Què passa quan la gent es planteja, escolti, vostè ha perdut més vots dels que ha conservat, potser hauria de plegar… Llavors et diuen que ets un sectari, que estàs desenfocat, etc.
Quan continues dient, escolti, és que vostè està fent una cosa que és incomprensible, i ha de plegar, llavors s’exciten i et diuen de tot.
La Rut Carandell porta fent una campanya a cor obert intentant denunciar aquests veïns tocacollons que fan la vida impossible a la resta de veïns. I els hi diu, vostès han perdut la confiança de la ciutadania. Vostès estan enganyant la gent dient que pleguen mentre continuen. Vostès només estan pendents de conservar les seves poltrones.
I llavors l’ataquen a n’ella. I li diuen que és poc respectuosa. I que està crispant l’ambient.
El que és una puta vergonya és que a una persona decent i compromesa com la Rut, que s’està deixant la pell per defensar un missatge de renovació, per oferir un futur a ERC a Barcelona… ara vinguin i l’acusin de crispar l’ambient. No hi ha vergonya. Que la gent que intenta restablir l’ordre i el sentit comú s’hagi de sentir aquestes coses sí que és una vergonya.
I que hi hagi militants d’ERC tan pusilànimes que es pensin que la Rut és massa dura denunciant els energúmens, els que fan la vida impossible a la resta de l’escala, els que perden més vots dels que conserven… és per plegar, per enviar-los A TOTS a pastar fang.
Però la Rut aguantarà ferma en contra de totes aquestes falsedats i manipulacions, plantarà cara també en aquest terreny de la mentida en que han instal·lat, els de sempre, els apoltronats, la campanya. Perquè té la raó. I perquè el que denuncia és just. Perquè els qui han fracassat haurien d'haver plegat. No passa res per reconèixer un fracàs, ben al contrari. Però no, aquí els que fracassen encara ens volen fer vendre que són els reis dels mambo i s'aferren a la poltrona desesperadament. Per això la continuarà denunciant el que cal denunciar i plantant-se davant els qui cal plantar-se perquè abusen continuament de tots nosaltres.
No sé si la Rut guanyarà divendres vinent. Sé que és el que necessita ERC, també a BCN, i el país. Però, en qualsevol dels casos, la Rut és la veïna que tots voldríem a la nostra escala, que planta cara als energúmens que ens fan la vida impossible i que ningú gosa dir-los-hi res.
Rut, endavant!
dilluns, d’octubre 06, 2008
Més coses que només passen a l’escorxador d’ERC
A través del recull de blocs de Vilaweb aquesta tarda n'he arribat a un de nom originalíssim: “Republicans i Independentistes”, amb un post que portava per títol “La bona gent de Barcelona”. M'he dit..." això promet!"
Resulta que el bloc és d’un tal Carles Macian, i la referència a La Bona gent de Barcelona era a ell mateix i els seus amiguetes que donen suport al continuïsme a la Federació d’ERC de Barcelona, és a dir, a la candidatura de n'Amorós/Portabella. Literàriament és un encant, l’article, feia temps no trobava res... igual
Diu aquest xicot: “Us recomano una passejada pel lloc web de la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós, a la Federació de Barcelona. Hi trobareu les cares i les paraules de la bona gent de Barcelona”.
Alerta, que diria en Monegal. Curiosa definició dels membres d’una candidatura i la gent que li dóna suport: “la bona gent de Barcelona”. Hem d’entendre que la resta de la gent de Barcelona no tenim aquest privilegi de que siguem considerats “la bona gent”. Jo ja ho sé, però... i la resta?
El tema m’ha intrigat, perquè és clar, com a argument polític he arribat a un punt que no sabia si és que ho deia amb aquesta autoritat perquè han estat demanant un certificat de penals… o perquè de tan bons que són… els hi donen suport.
És clar, la intriga m’ha dut a veure qui era aquest home. I tate, que hi ha trampa. Resulta que ha estat el secretari d’Organització de la Federació de Barcelona, amb l’Amorós, amb en Portabella. Ai làs, Macian, que això té trampa home.
Però ens diu més coses al seu article, en Macian. Es veu que al web d’aquesta gent hi han deixat tot de fotos de gent que els hi dona suport, i l’amic Macian ens demana, endut per l’emoció: “Ara bé, el que us demano és que us fixeu en les seves cares i en la seva mirada. Són netes, transparents, il·lusionades. Estan aquí perquè només volen una cosa: treballar amb rigor, amb i·lusió, per a fer possible el seu somni, la llibertat del seu país i el benestar del seus conciutadans.”
Osti tu, què gran. Així dona gust, oi que sí? Netes, transparents, il·lusionades… uf! No sé si ho haurà traduït d’algun conte de la Gloria Fuertes.
I és clar, hom no pot sentir cap altra cosa que unes ganes fraternals d’abraçar amb llàgrimes als ulls aquesta gent de la mirada tan neta i tan transparent, i que estan aquí perquè només volen una cosa… i, ja plorant tots, sacesejar-los i dir-los-hi, "que t’estan prenent el pèl, home!!! Espavila't!!!"
Collons, no n'hi ha prou amb "l’esperit de treballar" per tot això i tots aquests somnis! Què cal fer alguna cosa! I a sobre cal fer-la d’una manera eficaç! O és que esperareu a perdre un altre 50% dels vots i quedar fora de l’Ajuntament per fer més eficaç, vistosa i transparent la vostra feina???
Ah, senyors, la política de l’escorxador. Que ben muntada la tenen. Sembla mentida.
Però no s’acaba aquí el xou Macian. L’home, ja definitivament embriagat per les seves pròpies paraules ens fot la següent soflama: “N'hi ha de tot, a la vinya del senyor. I al partit, també. Hi ha gent que es queixa, hi ha gent que grimpa, hi ha gent que s'emprenya. Però també hi ha gent que penca, hi ha gent que fa propostes, hi ha gent que transmet il·lusió.Crec que tinc la sort de tenir més amics i amigues entre els segons que entre els primer. I molts d'ells i d'elles, -no tots, és evident-, donen suport a la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós a la presidència de la Federació de Barcelona.”
Osti tu, no s’hi fica per poc. Però és clar. Hom llavors fot a google Carles Macian, pensant-se que es passarà tot el dia a Càritas o al Cotolengo… i resulta que aquest xicot és el “Director del Consell Català de l’Esport”, que és “un organisme autònom de caràcter administratiu adscrit al Departament de la Vicepresidència que està dotat de personalitat jurídica, patrimoni propi, autonomia administrativa i econòmica i plena capacitat d'obrar per al compliment de les finalitats i els objectius de la Llei de l'Esport”
Caramb, amic! A qui acusaves de grimpador?? Qui hi ha a vicepresidència? Ah, sí, en Carod i en Niubò. Ai ai ai, Macian, ai ai ai.
Perquè no crec que fessis referència al teu jefe (ui, perdoneu, m’havia descuidat de dir-vos que l’amic Macian va de número 2 de la candidatura del sr. Amorós! Quin lapsus més tonto!!!). Doncs això, suposo que no dius això de grimpador pel teu jefe, sr. Oriol Amorós, Secretari general d’Immigració. No, no ho crec, oi, Macian.
Vaja, no ho sé, potser aniria bé que ens aclarissis per qui anava això dels grimpadors. Venint d’una gent amb la mirada tan neta i tan transparent, seria el mínim que podries fer, no et sembla?
Doncs ja ho sabeu, si voleu que ERC a BCN continuï camí de l’escorxador, aneu-la deixant en mans d’aquesta gent, que és clar, com no tenen cap responsabilitat en res, perquè tenen la mirada tan clara, tan neta i tan il·lusionada, doncs se’ls hi pot perdonar tot. Fins i tot quedar fora de l’Ajuntament les properes eleccions.
PS: ah! M’oblidava. Quin nom més original per a la candidatura: Barcelona Oberta. Acollonant. Oberta de cames? Obert l’esfínter? Que voleu que ens obrim més, xatos, perquè això ja és un disbarat. Té cap relació amb la vostra brillant política de promoure el nudisme a la ciutat? Oberta com a família de multiculti, transversal, mestissa, siiiiiiii què güais que sou, colegues!
Resulta que el bloc és d’un tal Carles Macian, i la referència a La Bona gent de Barcelona era a ell mateix i els seus amiguetes que donen suport al continuïsme a la Federació d’ERC de Barcelona, és a dir, a la candidatura de n'Amorós/Portabella. Literàriament és un encant, l’article, feia temps no trobava res... igual
Diu aquest xicot: “Us recomano una passejada pel lloc web de la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós, a la Federació de Barcelona. Hi trobareu les cares i les paraules de la bona gent de Barcelona”.
Alerta, que diria en Monegal. Curiosa definició dels membres d’una candidatura i la gent que li dóna suport: “la bona gent de Barcelona”. Hem d’entendre que la resta de la gent de Barcelona no tenim aquest privilegi de que siguem considerats “la bona gent”. Jo ja ho sé, però... i la resta?
El tema m’ha intrigat, perquè és clar, com a argument polític he arribat a un punt que no sabia si és que ho deia amb aquesta autoritat perquè han estat demanant un certificat de penals… o perquè de tan bons que són… els hi donen suport.
És clar, la intriga m’ha dut a veure qui era aquest home. I tate, que hi ha trampa. Resulta que ha estat el secretari d’Organització de la Federació de Barcelona, amb l’Amorós, amb en Portabella. Ai làs, Macian, que això té trampa home.
Però ens diu més coses al seu article, en Macian. Es veu que al web d’aquesta gent hi han deixat tot de fotos de gent que els hi dona suport, i l’amic Macian ens demana, endut per l’emoció: “Ara bé, el que us demano és que us fixeu en les seves cares i en la seva mirada. Són netes, transparents, il·lusionades. Estan aquí perquè només volen una cosa: treballar amb rigor, amb i·lusió, per a fer possible el seu somni, la llibertat del seu país i el benestar del seus conciutadans.”
Osti tu, què gran. Així dona gust, oi que sí? Netes, transparents, il·lusionades… uf! No sé si ho haurà traduït d’algun conte de la Gloria Fuertes.
I és clar, hom no pot sentir cap altra cosa que unes ganes fraternals d’abraçar amb llàgrimes als ulls aquesta gent de la mirada tan neta i tan transparent, i que estan aquí perquè només volen una cosa… i, ja plorant tots, sacesejar-los i dir-los-hi, "que t’estan prenent el pèl, home!!! Espavila't!!!"
Collons, no n'hi ha prou amb "l’esperit de treballar" per tot això i tots aquests somnis! Què cal fer alguna cosa! I a sobre cal fer-la d’una manera eficaç! O és que esperareu a perdre un altre 50% dels vots i quedar fora de l’Ajuntament per fer més eficaç, vistosa i transparent la vostra feina???
Ah, senyors, la política de l’escorxador. Que ben muntada la tenen. Sembla mentida.
Però no s’acaba aquí el xou Macian. L’home, ja definitivament embriagat per les seves pròpies paraules ens fot la següent soflama: “N'hi ha de tot, a la vinya del senyor. I al partit, també. Hi ha gent que es queixa, hi ha gent que grimpa, hi ha gent que s'emprenya. Però també hi ha gent que penca, hi ha gent que fa propostes, hi ha gent que transmet il·lusió.Crec que tinc la sort de tenir més amics i amigues entre els segons que entre els primer. I molts d'ells i d'elles, -no tots, és evident-, donen suport a la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós a la presidència de la Federació de Barcelona.”
Osti tu, no s’hi fica per poc. Però és clar. Hom llavors fot a google Carles Macian, pensant-se que es passarà tot el dia a Càritas o al Cotolengo… i resulta que aquest xicot és el “Director del Consell Català de l’Esport”, que és “un organisme autònom de caràcter administratiu adscrit al Departament de la Vicepresidència que està dotat de personalitat jurídica, patrimoni propi, autonomia administrativa i econòmica i plena capacitat d'obrar per al compliment de les finalitats i els objectius de la Llei de l'Esport”
Caramb, amic! A qui acusaves de grimpador?? Qui hi ha a vicepresidència? Ah, sí, en Carod i en Niubò. Ai ai ai, Macian, ai ai ai.
Perquè no crec que fessis referència al teu jefe (ui, perdoneu, m’havia descuidat de dir-vos que l’amic Macian va de número 2 de la candidatura del sr. Amorós! Quin lapsus més tonto!!!). Doncs això, suposo que no dius això de grimpador pel teu jefe, sr. Oriol Amorós, Secretari general d’Immigració. No, no ho crec, oi, Macian.
Vaja, no ho sé, potser aniria bé que ens aclarissis per qui anava això dels grimpadors. Venint d’una gent amb la mirada tan neta i tan transparent, seria el mínim que podries fer, no et sembla?
Doncs ja ho sabeu, si voleu que ERC a BCN continuï camí de l’escorxador, aneu-la deixant en mans d’aquesta gent, que és clar, com no tenen cap responsabilitat en res, perquè tenen la mirada tan clara, tan neta i tan il·lusionada, doncs se’ls hi pot perdonar tot. Fins i tot quedar fora de l’Ajuntament les properes eleccions.
PS: ah! M’oblidava. Quin nom més original per a la candidatura: Barcelona Oberta. Acollonant. Oberta de cames? Obert l’esfínter? Que voleu que ens obrim més, xatos, perquè això ja és un disbarat. Té cap relació amb la vostra brillant política de promoure el nudisme a la ciutat? Oberta com a família de multiculti, transversal, mestissa, siiiiiiii què güais que sou, colegues!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)