dimarts, de setembre 16, 2008

Sheepdogs


Aquest estiu he estat dues setmanes al País de Gal·les. Un país preciós, ple de munanyes verdes (mitja muntanya), rius… un paisatge bucòlic que omplen, arreu on fixis la vista, ovelles enmig de pastures infinites.

Vam fer una visita a una granja. Ens van explicar les diferents classes d’ovelles que podem trobar-hi, les seves carácterístiques, quines fan més llana, quines més i millor carn, quines són més resistents a les dures condicions meteorològiques, el seu origen, etc. Tot molt documentat i amb observació directa dels animalons.

El pagès que ens ho explicava ens va comentar que a Gal·les es calcula que hi ha uns nou milions d’ovelles, mentre que només hi ha tres milions de persones. Llavors vaig intervenir per preguntar al pagès com s’ho feien per distingir aquests dos grans tipus d’ovelles. I li vaig confessar, avergonyit, que jo, al meu país no sóc ni tan sols capaç d’establir aquesta gran classificació que ells tenen tant per la mà.

L’home no ho va entendre gaire. Jo vaig pensar que a causa del meu anglès deficitari.

La visita va continuar amb una exhibició de gossos d’atura. Aquest espectacle ja m’era més familiar. I bé, ja tots haureu vist aquestes aventures dels gossos d’atura, ni que sigui pel C33. Un prat enorme, un pastor, un gos i un grapat d’ovelles. El pastor, immòbil, emet una sèrie de xiulets o crits que són seguits amb precisió militar pel gos, que porta les atabalades ovelles amunt i avall fins aconseguir ficar-les totes en un tancat. El gos d’atura és un ajut imprescindible per al pastor, és en conduir els ramats on es manifesta la seva veritable naturalesa, l’essència d’aquesta raça de gossos. Els bons gossos d’atura condueixen perfectament el ramat, i de vegades fins i tot, més enllà de seguir les indicacions del pastor, són capaços de tenir iniciativa, impedint que qualsevol ovella se separi de la resta.

Acabada l’exhibició vaig tornar a adreçar-me al pastor i li vaig preguntar si les ovelles eren molt estúpides. I ell em va dir que les ovelles són més inteligents del que la majoria de la gent es pensa. Llavors li vaig preguntar com reconeixia aquesta inteligència, i em va dir que sabien reconèixer les seves pastures, de la mateixa manera que sabien reconèixer i obeir el “seu” gos.

Em vaig quedar estupefacte. Aquell pastor considerava que les ovelles eren més inteligents del que la gent es pensava perquè sabien reconèixer les seves pastures i el seu gos, el gos que les empaita per conduir-les al tancat.

Tot això em va resultar estranyament familiar i alhora admirable.

No endebades –reflexionava mentre la pluja continuava caient i el netejaparabrises del cotxe anava d’una banda a l’altra sense parar- aquesta gent, els gal·lesos, són –pensava- molt afortunats de poder distingir entre ovelles i persones. Vaig maleir el meu anglès insuficient, perquè m’hagués agradat molt aprofitar l’experiència d’aquella gent per trobar-hi els trets característics de la distinció entre ovelles i persones. Al nostre país, a Catalunya, aquesta distinció és pràcticament impossible.

Vaig decidir, mentre tornàvem al B&B, fixar-m’hi. Allà estaven, al meu davant, a la meva esquerra, a la meva dreta, escampades pels prats infinits i verds, quasi immòbils, fins i tot sota la pluja. Quina meravella, pensava, igual que nosaltres! Les mateixes pautes de comportament, clavades!

I l’exhibició del gos d’atura... Oh! L’exhibició i l’explicació de la naturalesa i característiques dels gossos d’atura em situar clarament els nostres polítics al cap.

Com són possibles tantes similituds? vaig dir, de manera inconexa, mentre apurava una pinta en un pub a la carretera i l’amo em mirava estranyadament. La seva naturalesa es manifesta “perquè saben conduir el ramat”. Magnífic. I “ho porten dins o se’ls ha d’ensenyar?”, havia preguntat al pagès. “Ho porten dins, però també se’ls ha d’ensenyar”. Realment extraordinari.

Però, sense que ell ho sabés, i mentre es pensava que emfatitzava de manera definitiva l’explicació que em tenia absolutament capficat, admirat, diu allò de “els més bons són capaços de tenir iniciativa, impedint que qualsevol ovella se separi de la resta”. Extraordinari. Realment extraordinari.

Li vaig preguntar si per aquella escola de gossos d’atura s’hi havien passat polítics catalans. Però tampoc no ho va acabar d’entendre. o va mantenir un prudent silenci i discreció molt professional. Jo ho vaig tornar a atribuir al meu anglès insuficient.

2 comentaris:

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Ha ha, el símil estava cantat. És el que passa sovint, que viatges per conèixer altres països i desconnectar del teu i el que finalment passa és que pertot arreu veus contrastos amb les vergonyes i desgràcies de la teva pàtria o bé imatges que te les recorden.

Cesc. ha dit...

El meu desconcert arriba a latituds semblants.
Salut!
Cesc.