Aquesta nit, vespra de l'Onze. Demà la Diada.
Avui encara em veig amb cor de treure el cap pel Fossar. Primer un bon sopar amb els companys, i després les clàssiques ofrenes (penya barcelonista Creu de Sant Jordi i Catalunya 1640). Una estona pel Fossar, escoltar el disc ratllat d'uns parlaments cada cop més alienígenes. Alguns altres amics, coneguts i saludats. I acabar amb algun gintonic al Borneo, que ja va essent l'últim bar que val la pena pel Born. I cap a casa.
Demà em quedaré a casa, suposo. Els dos últims anys he estat fora per feina. I no m'ha sapigut greu. Enguany seré aquí, però no tinc les més mínimes ganes de participar d'una parafernàlia que té un cert punt depriment, de ritual cada cop més presoner de les nostres pròpies misèries. Cada cop més buits, la parafernàlia ho omple tot, ho acaba essent tot.
Els nostres moviments són espasmòdics. Gairebé diria que són una mena de convulsions. No donem per a més. El motor ja fa molts mesos que s'ha ofegat. Tirem de bateria. Aquesta és, em temo, la nostra realitat.
Més enllà del disbarat governamental i nacional del tripartit, a hores d'ara és impossible mirar enlloc i veure-hi una mica d'il·lusió. Com a molt un resistencialisme coratjós i admirable, en algunes persones i entitats. Cap xispa de res. I si no, al temps, a veure el què demà, ja m'ho explicareu els qui hi aneu.
Matar la il·lusió. Ara en diuen perplexitat. Un cop més, les paraules. Però faríem bé de mirar-nos, perdoneu la cursileria, el cor, la nostra ànima. Està bruta. La nostra ànima com a poble està malalta. De vegades penso que fins i tot ja no en tenim, d'ànima. Però vaja, llavors sempre passa una coseta o una altra que et permet somniar una estoneta més i fer més lleugera l'agonia.
Quin gran negoci que hem fet amb ERC i els seus dirigents. I encara més, amb la seva fastuosa cort d'aduladors, que ofereixen, dia sí, dia també, un espectacle patètic, dantesc, de submissió, d'inutilitat, de servilisme. L'espectacle d'en Ridao sortint cada dia al "quite" en defensa d'en Montilla és nauseabund. Quina pena. I en Carod o en Benach? Però heu vist alguna cosa més patètica. Aquests dies se'ls hi ha posat cara així com d'anar estrets, aquesta cara de quan parles i l'estómec et fot una mala passada i emet uns estranys sons, inaturables, que ofeguen les teves paraules, el teu discurs.
Sort n'hi tenen d'aquests pallassos d'Unió, especialment d'aquest clown patètic anomenat Pelegrí, una mostra realment llefiscosa del pitjor de la nostra política.
No penso enganyar-me. Aquesta és la realitat. Si la volem transformar, si la volem canviar... no sé ni per on començar. Però tampoc ho penso deixar córrer. Sempre ha passat igual, la gentussa, a la reraguarda, es fotien els banquets, feien les soflames, abrandades. Manipulaven. I, sobretot, sobrevivien.
Per això, malgrat tot, cal anar aquesta nit al Fossar i retre homenatge als nostres morts. Als patriotes del 1714, com als patriotes que generació rere generació hi han deixat la vida, o la llibertat. Anònimament. Anònimament, ho hauríem de fer. I en silenci.
PS: pengeu l'estelada al vostre bloc!
Avui encara em veig amb cor de treure el cap pel Fossar. Primer un bon sopar amb els companys, i després les clàssiques ofrenes (penya barcelonista Creu de Sant Jordi i Catalunya 1640). Una estona pel Fossar, escoltar el disc ratllat d'uns parlaments cada cop més alienígenes. Alguns altres amics, coneguts i saludats. I acabar amb algun gintonic al Borneo, que ja va essent l'últim bar que val la pena pel Born. I cap a casa.
Demà em quedaré a casa, suposo. Els dos últims anys he estat fora per feina. I no m'ha sapigut greu. Enguany seré aquí, però no tinc les més mínimes ganes de participar d'una parafernàlia que té un cert punt depriment, de ritual cada cop més presoner de les nostres pròpies misèries. Cada cop més buits, la parafernàlia ho omple tot, ho acaba essent tot.
Els nostres moviments són espasmòdics. Gairebé diria que són una mena de convulsions. No donem per a més. El motor ja fa molts mesos que s'ha ofegat. Tirem de bateria. Aquesta és, em temo, la nostra realitat.
Més enllà del disbarat governamental i nacional del tripartit, a hores d'ara és impossible mirar enlloc i veure-hi una mica d'il·lusió. Com a molt un resistencialisme coratjós i admirable, en algunes persones i entitats. Cap xispa de res. I si no, al temps, a veure el què demà, ja m'ho explicareu els qui hi aneu.
Matar la il·lusió. Ara en diuen perplexitat. Un cop més, les paraules. Però faríem bé de mirar-nos, perdoneu la cursileria, el cor, la nostra ànima. Està bruta. La nostra ànima com a poble està malalta. De vegades penso que fins i tot ja no en tenim, d'ànima. Però vaja, llavors sempre passa una coseta o una altra que et permet somniar una estoneta més i fer més lleugera l'agonia.
Quin gran negoci que hem fet amb ERC i els seus dirigents. I encara més, amb la seva fastuosa cort d'aduladors, que ofereixen, dia sí, dia també, un espectacle patètic, dantesc, de submissió, d'inutilitat, de servilisme. L'espectacle d'en Ridao sortint cada dia al "quite" en defensa d'en Montilla és nauseabund. Quina pena. I en Carod o en Benach? Però heu vist alguna cosa més patètica. Aquests dies se'ls hi ha posat cara així com d'anar estrets, aquesta cara de quan parles i l'estómec et fot una mala passada i emet uns estranys sons, inaturables, que ofeguen les teves paraules, el teu discurs.
Sort n'hi tenen d'aquests pallassos d'Unió, especialment d'aquest clown patètic anomenat Pelegrí, una mostra realment llefiscosa del pitjor de la nostra política.
No penso enganyar-me. Aquesta és la realitat. Si la volem transformar, si la volem canviar... no sé ni per on començar. Però tampoc ho penso deixar córrer. Sempre ha passat igual, la gentussa, a la reraguarda, es fotien els banquets, feien les soflames, abrandades. Manipulaven. I, sobretot, sobrevivien.
Per això, malgrat tot, cal anar aquesta nit al Fossar i retre homenatge als nostres morts. Als patriotes del 1714, com als patriotes que generació rere generació hi han deixat la vida, o la llibertat. Anònimament. Anònimament, ho hauríem de fer. I en silenci.
PS: pengeu l'estelada al vostre bloc!
3 comentaris:
Benvolgut Elies,
Em complau no ser un esser extrany i ùnic en la percepció del que passa a la nostra denostada Nació.
És un consol llegir-te i veure que coincidim totalment amb el diagnòstic.
Gràcies per aixecar-me la moral, perque en la mesura de que siguem capassos d'encertar en el diagnòstic, sempre ens restará la esperança de trobar el camí de les solucions.No es tracta de ser pessimistes, no es tracta de ser optimistes, tenim la obligació de ser realistes...i pragmàtics. No ens podem permetre el luxe de fer volar coloms (i aixó de "coloms", no ho dic amb segones intencions)
Cordialment.
Anim amic Elies, què tot està per fer i tot és possible!
Impressionant ahir el "president" al seu parlament parlant de la crisis, i la solidaritat entre les families, i els problemes que ens venen a sobre ... un gran patriota. Llàstima que després sortis "retratat" al Telenoticies durant un acte de cel·lebració" brindant amb cava (acompanyat de tota la colla de vividors) amb la societat civil ... Però qui és aquesta societat civil? quant ens costa aquesta i altres marramatxades que organitzen aquests? Que poster s'han pensat que som tontos? Com és que no som capaços de posar-los en evidència? En fi, una diada nacional més, espero que la propera les coses hagin començat a canviar.
Una abraçada des del Lluçanès.
Salut Elies! Jo sóc un d´aquests inconscients optimistes (ho sóc des de la meva adolescència)que després de rebre cop rere cop encara somia amb la llibertat. Quants més ho tinguem clar, més possibilitats tindrem de vèncer!
Publica un comentari a l'entrada