FNEC, Crida a la Solidaritat i Terra Lliure

En una presentació del llibre d’en David Bassa Terra Lliure Punt Final, amb pròleg de n’Oriol Junqueras i epíleg de n’Enric Ucelay da Cal, aquest últim va fer una afirmació a la que no paro de donar-hi voltes.

Segons Enric Ucelay, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), la Crida a la Solidaritat i Terra Lliure són els tres elements més interessants dels anys 80 en el terreny independentista, i que millor expliquen l’actual sobiranisme. I demanava que s’estudiessin amb profunditat.

Com que vaig ser actiu en dues d’aquestes organitzacions, la Crida a la Solidaritat i, sobretot, la FNEC, la reflexió m’ha semblat molt interessant. I hi he anat pensant, i en aquest post, que serà inevitablement llarg, us traslladaré les meves vivències i reflexions. Malgrat el que ara escriuré, espero que, a través de l’amic Oriol Junqueras, en poguem anar treient més punta, s'ho val.

D’entrada, una primera pregunta: per què són per a aquest prestigiós catedràtic d’història de la UPF tres elements decisius? M’atreveixo a formular una hipòtesi: són tres organitzacions que, inconexes entre elles, van representar, als anys 80, tres projectes molt interessants, que van liderar, en els seus àmbits, el nacionalisme català. Hi ha altres possibles explicacions metodològiques; fa poc, parlant-ho amb un bon amic, em deia que en la tradició marxista del nostre país sempre s’havia parlat de tres nivells de lluita: el partit polític, el sindicat i l’organització armada. I em comentava que potser en l’arrel d’aquesta afirmació hi podríem trobar una certa extrapolació: la Crida com a substitut del partit que no existia, la FNEC com a força sindical (tot i que d’estudiants) i en el tercer nivell, l’organització armada (tll). Home, és curiós; si més no, és curiós i suggerent. Però en no haver-hi connexió orgànica ni estratègica entre aquests possibles tres nivells, centraré la meva anàlisi en allò que representaven com a projectes.

Potser cal fer dues prèvies, abans d'entrar en el fons de la reflexió. La primera, que aquestes organitzacions van tenir –i algunes, com la FNEC, encara existeixen- una vida llarga, però entenc que l’afirmació se cenyeix als seus moments hegemònics, els anys 80. Segona, que aquesta reflexió apunta trets “generacionals”; aquest havia estat per a mi un argument clau en l’oposició inicial al triparit, i que d’alguna manera he vist “refrendada” amb la lectura –recomanada- del llibre d’en David Madí Democràcia a Sang Freda; tot i que ell en fa una referència al voltant de CDC, se’n pot treure més punta, no endebades en David, com jo, va passar per la Crida a la Solidaritat i la FNEC.

La Crida a la Solidaritat
L’experiència de la Crida a la Solidaritat, en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, s’inicia com a resposta cívica unitària i mobilitzadora davant les agressions de la LOAPA (PSOE-PSC i UCD). Després d’aquella primera mobilització massiva al Camp del Barça (Som una Nació!), la Crida a la Solidaritat es va convertir en el gran referent de l’activisme catalanista: les campanyes de catalanització i de solidaritat se succeïen a un ritme frenètic. Per posar-hi el contrapunt personal, que em sembla oportú, jo vaig començar a col·laborar amb la Crida quan estava a l’institut; per Sant Jordi demanaven la col·laboració de gent que volgués posar paradetes per vendre els seus materials, i amb uns companys vam muntar una d’aquestes tauletes –ens havíem d’espavilar per tot- a la Rambla; va ser el meu primer contacte. Tornant a la seva dimensió política, la capacitat de mobilització en defensa de coses que ara ens semblen bàsiques, com la catalanització, i per tant a favor de la llengua catalana i contra el bilingüisme van ocupar un espai propi, inèdit, en el panorama polític, en la mobilització de centenars d’activistes (van ser memorables les campanyes per la retolació en català de les grans empreses públiques) i, també, en la repressió tan desproporcionada que patien aquestes campanyes. Van ser impressionants també les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea (que es moren).

La Crida van ser moltes coses, però si hagués de trobar alguna expressió per definar-la seria la de l’activisme en estat pur, la capacitat, a través de l’activisme, d’autocentrament, de convertir la causa de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació en un element central del debat polític, en un motor nacional; les campanyes de la Crida ocupaven sempre l’agenda política. Es van cometre errors, i hi van haver fracassos, però La Crida va saber acumular un enorme capital de persones i energies, de sumar. Sempre hi havia la possibilitat de col·laborar, de participar, i ningú preguntava “pel carnet”: els projectes i l’activisme estaven sempre per sobre dels particularismes, allà hi havia gent amb idees diverses, però que assumien el treball plegats com a “marca de la casa”. I amb un funcionament prou obert que es combinava amb els lideratges forts. La Crida va esdevenir un autèntic referent, i jo diria que la seva aventura “acaba” amb la Crida Nacional a ERC, moment en el qual bona part dels activistes que llavors hi estàvem treballant passem a ERC, amb la voluntat de convertir ERC, com no es cansava de repetir l’enyorat Àngel Colom, en el “pal de paller de l’independentisme”. I l’èxit d’aquesta crida, en la que evidentment hi va participar molta altra gent que no era de la Crida, però sota el seu lideratge, és ben a la vista. La llàstima és que, amb el capital acumulat, alguns estiguin fent les barbaritats que estan fent i hagin malmès el somni, i manllevat tot el potencial que tenia.

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
La FNEC és el projecte polític que més m’estimo, en el que vaig assumir més responsabilitats i on he desenvolupat l’experiència de militància que més positivament m’ha marcat; potser per això em sembla rellevant “personalitzar” l’anàlisi. I fer l’explicació més llarga per intentar explicar la inclusió que en fa n’Enric Ucelay, ja que probablement sigui l’experiència més desconeguda.

Hi vaig arribar perquè quan la Crida Nacional a ERC ja estava a la Facultat de Dret (no recordo si feia primer o segon curs), i a l’entrar en contacte amb gent de la FNEC que era d’ERC, i de Dret, aquests em van animar a implicar-me. I ho vaig fer. I a més a més de seguida em va semblar molt més interessant el que podia fer a la FNEC que el que podia fer a ERC, on em consumia en les batalles entre sectors, i on fer les coses sempre era complicat, i on perdíem el temps, indecentment, discutint el color de l’estelada. En fi, tornem a la FNEC. Havia estat el sindicat nacionalista clau de la Universitat republicana. Va ser refundada a començaments dels 80 per gent de diversa procedència. La gent de CDC era, en aquells moments (quan hi vaig entrar, amb altres companys), la majoritària, però realment era una organització molt oberta, i en la que també hi havia molta gent d’ERC. Convergència hi tenia per tant una gran ascendència, però no controlava el sindicat, i en tenim una prova en el que va passar amb l’elecció del Rector Bricall.

La FNEC ja era un dels sindicats més importants a la Universitat, una Universitat fins alehsores controlada pels elements comunistes i socialistes. La FNEC era un gran projecte nacionalista, que prenia, com a lema d'identificació, unes paraules del poeta JV Foix en el congrés de refundació: “els estudiants, ultra estudiar, han d’esdevenir activistes d’allò que representa la revitalització cívica, cultural i política del nostre país”. Ho feiem. La FNEC va tenir un congrés clau per al que va ser el seu gran salt i hegemonia a la Universitat: el tercer congrés, on la majoria del sindicat, que ja havia crescut força, va imposar una candidatura plural a la candidatura –val a dir que per exclusió- de la gent més directament vinculada a Convergència. Tanmateix, a la Coordinadora Nacional sortint hi havia gent de CDC, d’UDC i d’ERC, però, sobretot, hi havia gent sense carnet. I aquesta va ser la gran clau de l’explosió de la FNEC a la Universitat, que es va saber obrir a tot de gent que hi arribava sense militància prèvia a partits. La FNEC no responia a una estratègia de partit, sinó a una força interna aglutinadora de gent molt plural a qui ens unia el nacionalisme.

La FNEC va esdevenir el sindicat hegemònic a la UB, la UAB i la UPC, i a gairebé totes les facultats. El seu projecte era clarament nacionalista, i implicat amb la Universitat però sense un estudiantilisme buit; compromesos amb el país, i amb les nostres universitats i facultats. Amb una clara voluntat de créixer (fer gent de la FNEC contínuament), de guanyar (a totes les eleccions que ens presentàvem) i de donar servei. La voluntat de guanyar em sembla un dels trets més importants d’aquella època. Aquella idea tan clara i arrelada de fugir del testimonialisme –que aleshores es portava molt…-. Sempre volíem guanyar, i sabíem com gestionar la pluralitat del sindicat per fer-ho possible: les llistes electorals es confeccionaven amb gent de totes les sensibilitats que convivien al sindicat, per arribar al màxim nombre de gent, i els programes eren útils, plantejàvem, d’una manera natural, coses d’això que ara en diuen “els problemes que preocupen a la gent”, en aquell moment als estudiants com nosaltres. Però sempre des d’una òptica nacionalment molt compromesa, i fins i tot dura. A les nostres llistes hi tenien llavors cabuda o ens donaven suport des de gent de l’Opus, UDC, CDC, ERC… fins a gent propera a l’MDT, passant per tota mena de militàncies personals. Però, sobretot, i crec que val la pena remarcar-ho, el gruix majoritari de militància era independent, i només estava compromès amb el sindicat pel seu inequívoc component nacionalista.

M’ha semblat útil explicar aquesta “anècdota” de les llistes perquè és un dels grans aprenentatges d’aquella FNEC, l’aprendre a treballar amb la diversitat, amb diferents sensibilitats, per sumar, i per guanyar.

A més a més la FNEC va tenir una molt activa presència “institucional”, a tots els òrgans de govern, i, vist des d’ara, amb una enorme responsabilitat i alhora ambició. És clar, ho abarcàvem TOT en l’espectre nacionalista. Fins al punt que, més enllà de nosaltres, només quedava l’AEIU (Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat) a la UAB i algunes experiències “de Facultat”, amb les que també vam acabar arribant a acords (p.ex. l’EPPI de Física de la UB). No és estrany, si vam ser capaços fins i tot de fer aprovar mocions a la Junta de Govern de la UB per la detenció d’estudiants “pressumptes” membres de Terra Lliure. Realment deixàvem poc espai a altres projectes, he he he. A més a més, teníem una presència física sobre el terreny espectacular: des de ser els primers que vam confeccionar calendaris d’exàmens per a tots els companys de Facultat, fins a muntar, p.ex. la primera mostra de llibres de Dret en català, i, perquè no dir-ho, les especatculars “nits de la benvinguda”, impressionants concerts a l’aire lliure que congregaven milers i milers d’estudiants, i on vam portar per primera vegada a BCN molts dels grups del que seria l’explosió del rock català, i que fins i tot van arribar a retransmetre en directe per la ràdio (RAC105).

Però, amb qui combatia la FNEC alheshores l’hegemonia a la Universitat? Excepte a Dret de la UB, on la segona força era la ultradreta, a la resta de les nostres universitats competíem amb els sociates i iniciativeros (AJEC, AEP, EP, etc.), aquests sí, directament controlats pels seus partits. I no ens podíem ni veure. Era una lluita sense pietat, eren els nostres autèntics enemics, amb els que no compartíem absolutament res, començant perquè eren uns espanyols. Res a parlar, lluita sense treva. Molts d’aquells enemics són ara càrrecs dels socialistes i d’iniciativa. I, vist el que està passant ara mateix al nostre país, és interessant recordar que en Joan Puigcercós estava llavors a l’AEIU, un sindicat marginal, per al qual la FNEC era l’enemic a batre. Nosaltres combatíem als espanyols, i ells, ja aleshores, tenien a la FNEC com a blanc de les seves ires i crítiques…

En definitiva, una experiència, mentre va durar, de voluntat d’ocupar un espai nacionalista transversal i plural, i saber gestionar aquesta pluralitat, amb una voluntat permanent de créixer i de ser la força hegemònica (en representants, presència, etc.), d’incidir (ser realment útils, fer i proposar coses útils, i no aquesta permanent reivindicació de la universitat bolivariana que empastifa els nostres campus actualment) i, finalment, per sobre de tot, amb el convenciment absolut d’estar servint a Catalunya, de treballar per Catalunya.

Aquesta experiència va acumular un capital de joves mobilitzats i amb talent espectacular. Quan refaig mentalment la llista dels que estàvem llavors al peu del canó no tinc cap dubte que formàvem una de les generacions de nacionalistes més compromeses i més interessants des de tots els punts de vista. I la prova està en que la majoria d’aquells companys d’aleshores són en aquests moments magnífics professionals.

Terra Lliure

Només puc parlar des de fora, evidentment, i al seu voltant ja hi ha força coses escrites, com el mateix llibre del David. En aquesta triple proposta entenc que representa, als anys 80, la radicalitat independentista intransigent. D’alguna manera, l’ortodòxia independentista. Un projecte –en el fons més polític que armat- que va aconseguir crear un espai propi i molt interessant en l’entramat que formaven TLl, MDT, organitzacions antirepressives, etc. D’alguna manera la “mítica” de la lluita armada permetia crear un univers polític d’un alt compromís militant i que va aconseguir generar un espai propi amb una alta presència al carrer. Però, per sobre de tot, era l’entorn que parlava sempre i inequívocament d’independència.

L’independentisme, com a formulació política desacomplexada, es fa present a través de TLl i el seu entorn. Però… hi podem trobar alguna altra característica? Crec que sí, com a qualsevol organització que es mou en la clandestinitat, el seu tancament, l’ortodòxia com a pal de paller, i la sospita com a way of life d’activisme polític.

Conclusions?
No sé fins a quin punt és rellevant observar com aquests tres projectes nacionalistes han desaparegut del nostre escenari polític. No només les sigles, també els seus "espais" (val a dir que afortunadament en el cas de TLl).

Estratègicament, hi ha una seqüència interessant de fets i d’evolució política. La Crida parlava d’autodeterminació, però finalment quan es genera la Crida Nacional a ERC, es fa amb la bandera de l’independentisme, per tal de formular un projecte polític independentista. I l’èxit d’aquesta formulació acaba portant a la disolució de Terra Lliure, i la incorporació de molta gent provinent del seu entorn, a ERC.

ERC comença a experimentar un creixement espectacular, i acaba dominant clarament l’agenda política del nacionalisme. Curiosament, però, l’arribada al poder d’ERC es fa amb un alt component sectari i de ressentiment. Resulta sorprenent recordar l’experiència universitària del sr. Puigcercós, ja que les seves energies ja aleshores les dedicava a “combatre” la FNEC, el nacionalisme majoritari i clau per al país des del punt de vista universitari. Mentre la FNEC es dedicava a combatre els espanyols. Quan arriba al poder, el sr. Puigcercós ho fa de la mà dels espanyols.

Quin és per a mi el gran fracàs? Que l’experiència de la FNEC no hagi esdevingut l’hegemònica al nacionalisme. Això té dues conseqüències greus. D’una banda, perquè implica manllevar tota l’experiència de treball en comú, de treball amb la diversitat del nacionalisme des de postulats inequívocament sobiranistes i des de la més irreductible voluntat de créixer i de guanyar, de ser hegemònics. Però, per una altra banda, també, i em sembla que és duríssima i amarga aquesta experiència, de manllevar un enorme capital humà, una generació difícilment repetible de patriotes preparats, que clarament estàvem cridats a un major protagonisme polític.

Això no ha passat per molts motius (entre d'altres perquè molts vam desistir de fer vida de partit i ens vam dedicar a obrir-nos un futur com a professionals), però tinc claríssim que un dels principals és el sectarisme dels partits, i especialment d’ERC, on el poder el va assumir no la gent més preparada, sinó la gent més sectària, que l’únic mèrit que podien exhibir era el de dedicar més hores que ningú al partit i els seus “trapicheos”. Aquesta és la generació política del tripartit, els nostres enemics polítics a la universitat eren llavors ja part del partit, dels sociates i d’iniciativa, amb qui Puigcercós ja estava “unit” aleshores perquè tenien en la FNEC el seu objectiu a batre. Ja li anava bé aleshores, i es manté en l'actualitat, el testimonialisme, la irrellevància política, i actuar de crossa dels sociates. No sé quina mena de fantasmes personals espanta amb aquesta actitud política.

No tinc dubtes en relació al fort compenent generacional de què parla en David Madí al seu llibre, i que explica també el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Després del fenomen Pujol, crec que hi havia una generació preparada per assumir el relleu i portar el país al territori dels nostres somnis, i aquesta era la generació FNEC dels anys 80, per això crec que la destaca el Dr. Ucelay. El somni s’ha estroncat. La fractura ha manllevat la possibilitat de fer realitat els somnis. I ERC s’ha emportat la pitjor part, perquè malgrat l’increment constant de poder que experimenta… ha esdevingut la gran responsable del col·lapse polític del país. I, encara més, ha quedat en evidència total en el moment d’exercir el poder, tant per la seva aliança amb l’espanyolisme, com per la seva incapacitat per tractar amb el talent, la gent preparada, de manera que la seva gestió ha esdevingut un autèntic motiu de vergonya. El cert, però, és que només queden "restes" d'aquell traç generacional a CDC, tal i com descriu en Madí. I és una pena que no en quedin a ERC, presonera dels pitjors vicis d'aquells 80 (l'ortodòxia pseudomarxista i clandestinoide -els fidels com a argument-) i de cap de les virtuts (voluntat hegemònica, treball en comú, irreductibilitat, preparació).

Es poden treure moltes lliçons de tot això, és un debat suggerent, i que fins i tot pot explicar algunes de les coses que estan passant actualment. Potser aniria bé que, com reclamava n'Enric Ucelay, s'estudiés aquestes tres organitzacions. I, per al nostre país, que es recuperés l'esperit de la Crida i la FNEC. Curiosament, en l'única opció que té ERC de tornar a ser alguna cosa important per a Catalunya, la que representa Reagrupament, dos dels seus líders, l'Albert Pereira i la Rut Carandell... van ser companys de la FNEC de Dret...

Al "soci" no se "li" pot enganyar...

Una de les frases més famoses d’aquest president nefast i patètic que va tenir el Barça, Josep Lluís Nyunyes, va ser la de “al soci no se li pot enganyar”. Si ens posem seriosos hauríem de denunciar la demagògia que s’hi amaga al darrere, la manipulació dels sentiments dels socis, etc, etc.

Però com que en aquest país cada cop surt menys a compte prendre’s les coses seriosament, més val trobar-li alguna equivalència ridiculista. Havia pensat titular aquest post “a les bases no se les pot enganyar”, parodiant l’estafa i el patetisme. Però probablement no hauria tingut prou ganxo (parlant de ganxo, no us perdeu la recomanació final del post d'en Joan Arnera)

Perquè és clar, a qui li sorprèn, a hores d’ara, que la direcció d’ERC enganyi les seves bases?

Hi he pensat en relació als episodis penosos on els candidats a les eleccions espanyoles proclamats per les bases han estat vilment ignorats a l’hora de la confecció de les llistes per part del partit. Els “àlex” ens diran allò de la democràcia interna, etc. però, sincerament, és millor no enganyar, no generar expectatives que actuar directament estafant al personal. Quin sentit té que la direcció d’ERC es passi pel forro el candidat proposat per les bases d’ERC a Lleida? Doncs que no facin el ridícul i vagin per feina, sense intentar enganyar ningú. Al cap i a la fi... al soci –o a les bases- no se’l pot enganyar. I dic això perquè avui he parlat amb companys de Lleida i realment no es pensen deixar enganyar, i tenen una sensació d’estafa monumental. Podríem dir el mateix del que ha passat a Tarragona amb en Renyer.

“Al soci no se’l pot enganyar” tampoc amb allò de les “mans netes”. A veure, m’agradaria que reflexionéssim sobre aquest cas paradigmàtic del nou president de la Diputació de Girona, d’ERC. El sr. Enric Vilert. Aquest senyor, en fer-se amb la presidència de la diputació el primer que va fer va ser pujar-se el sou més d’un 40%, amb el resultat que el seu sou ha esdevingut superior al del president del govern espanyol. Aquesta tarda, després de dinar, estàvem prenent una copa amb uns companys juristes. I hem arribat a la conclusió que aquesta pujada de sou és il·legal. Perquè malgrat la discrecionalitat i autonomia de què disposa aquest organisme –la diputació de Girona- per a la seva autoregulació, no hi ha ABSOLUTAMENT RES que justifiqui que el seu president tingui un sou superior al del president del govern espanyol. Per tant, hi ha un exercici arbitrari del poder, i una extralimitació de la discrecionalitat en l’auto-organització. Té més feina el sr. Vilert, president de la diputació de Girona que el sr. Zapatero, president del govern espanyol? Ha hagut de renunciar a més coses el sr. Viler, president de la diputació de Girona, que el sr. Zapatero i la resta de mandataris espanyols per exercir les seves funcions? Segur que no.

Qui és Enric Vilert? Contra qui ha empatat Enric Vilert? A què ha renunciat Enric Vilert per assumir la presidència de la Diputació de Girona que justifiqui que s’apugi el sou més d’un 40% respecte el seu antecessor? Quines noves competències i responsabilitats ha pogut assumir que ho justifiquin?

Ja us ho dic jo: probablement el sr. Enric Vilert mai a la vida hagués pogut somiar amb arribar a un sou com el que discrecionalment s’ha dotat. D’una manera graciosa, com es fan les coses amb les pràctiques arbitràries, sense fonament, sense justificació, sense res que ho expliqui... simplement... perquè al sr. Vilert i el seu tripart els hi ha sortit dels ous que estigui més ben pagat que el president del govern espanyol. Tot i que només sigui, i ho remarco, UN MISERABLE PRESIDENT DE DIPUTACIÓ.

M’he “cebat” amb aquest individu al que tinc la sort de no conèixer. Em sembla un cas paradigmàtic de prepotència, arbitrarietat i frau. Un cas exemplar d’aquests polítics que ens governen i disposen dels nostres salaris en forma dels impostos dels que viuen... i que no han treballat mai, no saben el que costa guanyar-se les garrofes, crear, produir, tenir talent, progressar, etc.

És un exemple paradigmàtic de les “mans netes” d’ERC. És a dir, d’una altra estafa d’ERC, perquè aquests fets denunciats són una tremenda estafa.

Tanmateix, la polèmica amb aquest “sipai” ve de lluny. Us reprodueixo a continuació, sense tocar-hi ni una coma, un parell de notícies delicioses. Això del porc trufaire “Vilert” no té preu, és boníssim. I estem parlant dels del Teatre de Guerrilla, que crec són de la gent més propera a ERC... imagineu-vos!!!!!!!!!!!

Teatre de Guerrilla bateja un porc tufonaire amb el nom del vicepresident de la Diputació de GironaGirona.-

Teatre de Guerrilla va aprofitar el programa d'ahir de Caçadors de bolets, de TV3, per venjar-se personalment d'Enric Vilert. La picabaralla es remunta al maig passat, quan l'empresa de gestió cultural Teatre de Guerrilla va anunciar la suspensió del Supermercat de Teatre de Catalunya, del qual s'ha celebrat una única edició. En un comunicat, Teatre de Guerrilla culpava de la suspensió Enric Vilert, vicepresident de la Diputació de Girona, que és el patrocinador més important de la mostra, i que l'arribava a desqualificar dient que té «maneres preconstitucionals». El cas és que Teatre de Guerrilla va batejar ahir amb el nom de Vilert un porc tufonaire en el decurs d'un esquetx humorístic.

Font: El Punt, edició Comarques Gironines20-12-2005

Teatre de Guerrilla lleva ante el juez al vicepresidente de la DiputaciónANTONI F. SANDOVAL - 01/02/2006

Impago de facturas por valor de más de 53.000 euros, irregularidades en la contratación y abuso de poder. Estos son los argumentos de las tres demandas que contra el vicepresidente de la Diputación de Girona y responsable de la comisión de Cultura de este organismo, Enric Vilert (ERC), presentaron ayer ante el juzgado de Girona los componentes del grupo Teatre de Guerrilla. Los componentes del grupo explican que Teatre de Guerrilla recibió en el año 2003 el encargo por parte del área de Cultura de la Diputación de Girona -presidida en aquel momento por Joan Puig- de gestionar y coordinar el festival Supermercat del Teatre de Catalunya para el año 2004. El programa, presentado en marzo de ese año, se llevó a cabo con éxito de público y organización, según Teatre de Guerrilla. Posteriormente, el nuevo responsable de Cultura de la Diputación, Enric Vilert, les encargó la preparación de una nueva edición para el año 2005, que, sin embargo y por decisión de Vilert, según el grupo teatral, nunca se llegó a hacer realidad. Teatre de Guerrilla denunció entonces públicamente la, en su opinión, pésima gestión de la Diputación en materia de cultura y, especialmente, la incompetencia de Vilert. El grupo acusa ahora al vicepresidente de la Diputación de "abuso de poder" al utilizar las funciones de su cargo público "para no hacer efectivos los pagos pendientes -cantidades que corresponden a facturas contraídas y no subvenciones- y satisfacer así su ansia de venganza contra Teatre de Guerrilla", según Quim Masferrer, uno de los miembros del colectivo. También le acusan de irregularidades en la contratación porque, según ellos, "se negó a firmar un contrato alegando que era suficiente un acuerdo verbal".

PS: i per no ser enganyats... indispensable llegir el que probablement sigui un dels millors posts últimament escrits a la catosfera, pel gran Joan Arnera

Acords de "Govern"

Aquesta és la relació dels acords de govern d'ahir dimarts, dia 8 de gener del 2008. Són aquests, ni un més.

Per si algú dubtava encara del que implica la regionalització de Catalunya i la conversió del seu govern en una Diputació de pa sucat amb oli... aquí en té l'evidència. Sobren els comentaris.

Acords de Govern de 08 de gener de 2008:
El Govern impulsa millores per valor de 6,7 milions en diferents plantes de tractament de residus

El Govern s'integra en el centre estatal de referència per a l'impuls del programari lliure

El Govern dóna suport a la Fundació Fira de Girona amb una aportació de 315.000 euros fins al 2009

El Govern impulsa la millora de carreteres a Sabadell, el Soleràs i les Preses

El Govern aprova la modificació de la Llei de carreteres per ordenar els traspassos de la xarxa viària local a les Diputacions

PS: els acords els podeu consultar, habitualment, a www.gencat.net/premsa

ATERRIZA COMO PUEDAS!!!

Ahir mateix, n’Enric Canela ens deia que calia fer alguna cosa per Catalunya. Que patia pel seu futur immediat. Referenciava l’informe de l’Avui sobre les previsions al Tribunal Constitucional per al dissortat nou estatut de Catalunya. També feia referència als dos magnífics articles del Molt Honorable Heribert Barrera defensant el vot en blanc com a medida desesperada perquè alguna cosa canviï.

Però podem trobar encara que el mudito aficionat als toros de la Generalitat encara ens esbronca perquè segons ells ens fem les víctimes. Total, perquè en un any hi hagi hagut una apagada fenomenal, els trens funcionin pitjor que al s. XIX, l’aeroport de Barcelona sigui un caos fenomenal consagrat a major glòria de la T4 de Barajas, que el nostre sistema educatiu continuï degradant-se, a l’igual que la sanitat pública. Com som, collons, els catalans, ens fem les víctimes per qualsevol cosa.

És clar, després surt aquest engendro del Centre d’Estudis d’Opinió i diu que una brutalitat absoluta de la població catalana estem profundament insatisfets amb la política, i tothom ho troba d’allò més normal, i no passa res. I el conseller d’Interior diu que la gent ha de participar més. És a dir, que al final la culpa torna a ser nostra perquè no participem prou. Té collons, la cosa…

I ja tothom veu la gran farsa d’allò del referèndum 2014, i continua sense passar res. I donen peixet a aquest home, en Ridao, perquè vagi dient que al 2023 estaria bé que tinguéssim el concert econòmic com al País Basc. Osti tu, i tant que estaria bé! Si arribem vius! podríem afegir.

Això sense comptar les brillants i coratjoses precampanyes dels d’esquerra i els de convergència. Ui! Què durs s’han posat, quina por, tota Espanya està tremolant perquè els catalans han parlat! Amaguin els nens! Tites, tites… se sent pels passadissos de la Moncloa.

Ja ho veieu, ni tan sols hem ensenyat la poteta per sota la porta i aquest personatget que es diu Cirera diu: socialistes espanyols i peperos espanyols (òbviament, comptant –sino impulsant-ho directament per acabar amb aquesta anomalia històrica- amb els socialistes “catalans” i peperos “catalans”) haurien de pactar per “equilibrar” les coses, és a dir, que les tribus perifèriques no tinguin ni tan sols la representació que la legislació espanyola preveu per a la resta de l’estat.

Bé, probablement això només siguin que casualitats del missatge no entès del federalisme, o dels problemes que més preocupen a la gent, que són coses que als catalans no han interessat mai. Quin fart de riure ens fem quan sentim això "dels problemes que preocupen a la gent" a qui? se sent com un bram!). Ni tan sols disposar de bones infraestructures, ni d’evitar l’espoli que patim, ni la laminació permanent de les nostres competències, ni res d’això. Probablement res. Tot siguin coses d’aquest victimisme que patim, i que ens autoinfringim. Com ens agrada, eh? Què viciosos som, eh?

No sé, com aquests que encara defensen l’eix dreta/esquerra per interpretar la realitat política catalana, i que es pensaven que als companys del PSC –PSOE els hi robarien, a les primeres de canvi, uns quants centenars de milers de vots per arribar ràpidament a no sé quina cosa del milió de vots. És clar, per finançar aquest creixement el més normal és que el president de la Diputació de Girona, un tal Enric Vilert, com a primera mesura, s’apugi el sou més d’un 40%, suposo que per no dir que és menys que el ZP, i que bons uns són els gironins com per tolerar que el president de la seva diputació –un organisme d’allò més indispensable en la vida dels gironins- cobri menys que el president d’Espanya. Ahí tus güevos, Vilert!

Llavors em desperto de la migdiada sofarera del magnífic dinar de Reis, Epifania del Senyor, i veig que per la TV estan fent “Aterriza como puedas!”, i cap dels personatges grotescos d’aquell vol supera els nostres Montilles, Carods, Puigcercosos, Saures, Durans, Gelis, Huguets, i els seus espectacles patètics, d’humor absurd, negre. Aquest saqueig permanent de la voluntat popular, aquesta mena de displicència perdonavides amb què ens governen i tracten, mentre només saben fer l'inútil, sí, l'inútil. Uns inútils absoluts, majúsculs, gegantins. Inútils!

Doncs això… estimada Catalunya… per al nostre futur immediat, l'únic que se m'acut és... ATERRIZA COMO PUEDAS!!! (això sí, si ho fas a l’àrea de BCN no ho facis a més de 80 km/h, no sigui que contaminis, que se’t caurà el pèl!)

Quan surt el sol

Avui finalitza la treva de Nadal que em vaig autoimposar. Un costum, aquest de les treves de Déu, arrelat en l’Europa bàrbara de les guerres sense fi. Calia. I ho necessitava, també per mor de conservar la placidesa familiar en aquests dies.

Però ja està. Aquest Nadal ha estat, si fa o no fa, com tots. I només per això ja en dóno gràcies a Déu. A casa ens agrada el Nadal, i el celebrem, i són uns dies en què compartim molt més que la resta de l’any. El meu únic desig de Nadal és que l’any vinent ens poguem trobar tots, un altre cop, celebrant-lo, compartint.

El balanç de l’any té tres dimensions:

Una de personal i íntima, que és molt positiva, i que abasta allò més pròpiament nostre i dels nostres.

Una altra, també personal, que és la que em situa en relació al meu entorn. Des d’aquest punt de vista aquest any ha estat un any dur, de canvis profunds, amb els seus aspectes foscos i desagradables, però en el fons inevitables, uns canvis que he timonejat correctament enmig el temporal i la foscor i, el que és més important per a mi, des de la coherència i buscant una sortida. Seré breu, però no defugiré el repte d’explicar-ho, perquè ja ho he fet en d’altres post: el tripartit-2 va implicar per a mi un col·lapse polític. Des del convenciment absolut que era una cosa absolutament indefensable, fosca, menyspreable i un autèntic atemptat contra la Catalunya nacional, una autèntica agressió, vaig decidir trencar amb tot el meu passat que fós còmplice d’aquesta nova situació. D’aquesta decisió, evidentment, el més dur han estat els “costos” a nivell de relació entre persones, entre amics, amb qui feia anys i panys que compartia la meva vida. Dura, però inevitable.

I, finalment, la dimensió de país, de societat, política. Aquesta no pot ser més negativa. Porto escrivint-ne tot l’any. I malgrat tot el que he dit encara he fet curt. Sincerament, no entenc com la gent no escup al pas dels polítics del tripartit. Crec que aquest govern i l’etapa que ens fa viure són una de les més fosques i sinistres de la nostra nació. Perquè fins i tot en els moments que podríem considerar més durs de la nostra història, hi havia esperança. I el tripartit gairebé ha aconseguit acabar amb l’esperança, gairebé ha aconseguit convertir la nostra existència en un dia permanentment gris, fosc, sense llum, sense il·lusió. Són uns autèntics malparits i malgrat tot el que poguem dir d’ells, encara farem curt.

Quan surt el sol, encara
Però no ho han aconseguit del tot. Avui em trucava una amiga d’un poblet de Lleida per explicar-me que s’havia trencat una mica la boira, després de tants dies, i s’havien colat uns febles raigs de sol. Avui mateix encara podem escriure quan surt el sol.

I si no el veiem, encara, l’intuïm, o recordem la seva presència, o no ens l’han pogut fer oblidar. Aquest és el nostre gran triomf sobre aquest nefast, en termes polítics, 2007: conservem raigs de sol en la nostra ànima, i encara ens sentim vius, i encara ens llisquen llàgrimes d’emoció per les galtes.

Les coses encara aniran a pitjor, i la implacable tasca desnacionalitzadora del tripartit, de la mà d’aquest president que ha fet ERC, continuarà, i fins i tot s’incrementarà. No ens fem il·lusions al respecte. Però tenen un problema: ens volien morts, i estem vius. Aquest sol que encara trenca feblement la boira, els dies grisos, n’és la prova.

El 2008 serà l’any del xoc entre la realitat grisa del tanatori nacional del tripartit i la realitat d’un país que pren consciència, novament, que encara és viu.

I això, amics, amigues, és la gran notícia, perquè malgrat tot, encara tenim l’oportunitat de lluitar, de plantar cara, de combatre. I prendre consciència d’això ens mantindrà vius. Diuen que només es perden les lluites que s’abandonen. I nosaltres hem decidit no abandonar el nostre país. Hem decidit plantar cara al tripartit, i, dispersos, desorientats, famolencs de lideratges, sense recursos, i gairebé sense veus… ens aprestem a la batalla. Hem donat forma a la resistència. I aquesta voluntat de viure, de sobreviure a la vergonya del tripartit, a aquest intent execrable d’acabar amb la Catalunya nacional, la que creu en la nostra nació, i no en les nacions veïnes o en quimeres d’eixos dreta/esquerra… és el combustible, l’energia, del nou catalanisme, del nou sobiranisme, del nou patriotisme. No sabem encara com guanyar, però al llarg d’aquest any hem vist que algú planta una bandera de resistència aquí, i un altre allà, i més enllà, i finalment el 2007 ha acabat amb tot el país ple de banderes, com a fars, que avisen de la nostra existència i criden a la resistència, a lluitar.

Quan surt el sol… hi ha un país on el sol representa la seva nació, el país del sol ixent. Hi ha molta gent, entre els que m’hi incloc, que trobem en el Japó tot de coses interessants. Jo hi vaig arribar a través de les arts marcials. Modernitat i tradició! Tanmateix, potser com a les novel·les de cavalleria tot aquest món dels samurais i les seves flors blanques de cirerer ens remet a un passat mitificat i inversemblant.

I potser l’exemple més clar d’aquesta mitificació inversemblant sigui una película que tots coneixereu: “L’últim samurai”. Però fins i tot al darrere de l’estètica hollywoodiense hi ha un parell de coses que, si recordeu la película, defineixen amb claredat –i val a dir que en ocasions amb gran bellesa- alguns arguments universals.

El primer, que és possible lluitar per les coses en què creiem malgrat la certesa de la superioritat del contrari, i que en aconseguir sobreposar-nos a la por d’aquesta certesa material rau un dels valors més preuats per tots els homes al llarg de la història: l’honor. L’honor de la persona que creu en el que diu i que defensa allò en el que creu. No és un honor cosmètic, sinó aquell valor que lliga l’home a les coses en les que creu i que defensa amb coherència.

El segon, que quan les coses es plantegen en els termes abans descrits, d’honor, fins i tot la derrota més tràgica i implacable pot esdevenir la llavor d’una victòria final. L’exèrcit de samurais, massacrat pel modern armament de l’exèrcit nou de l’emperador, proveït per potències colonials… és la llavor d’un canvi d’actitud en l’assumpció de la modernitat per part del Japó, i per tant, i en el fons, una victòria. Bé, en una altra película que també recordareu hi ha un altre exemple formidable: Braveheard. Aquell etern aspirant de perilla al tro escocès, manipulat contínuament pel seu pare leprós, acaba conduïnt els escocesos a la victòria després que tot semblés estar perdut amb la traïció final sobre William Wallace.

El sol surt, i és la promesa d’un demà. Ens sentim vius. I tenim ganes de lluitar. És una lluita d’honor que potser podem perdre, però aquesta lluita que avui mantenim contra el tripartit és la llavor de la Catalunya de demà, que es fonamentarà sobre els valors amb què hàgim plantejat aquest combat.

Perquè, tercer, només podem lluitar pel nostre futur amb els valors amb què hàgim construït la nostra lluita, només aquests valors ens poden portar a la victòria. No podem aspirar a res si la corrupció moral del nostre poble és tal que sucumbeix a governs com el del tripartit i les seves pràctiques execrables. Algú pot pensar que manllevem energies en aquestes lluites “internes”. No és cert. Tornem a alguns arguments universals d’aquestes películes: l’exèrcit dels samurais combat contra el nou exèrcit occidentalitzat de l’emperador, i és derrotat; però aquesta derrota alimenta el canvi decisiu en l’actitud davant l’occidentalització, que és la victòria real. I igual a Braveheard, sense aquella lluita heroïca i sense possibilitats, amb tot de traïcions entre els mateixos escocesos pel servilisme d’uns quants a l’ocupant, no hi hagués hagut cap batalla definitiva guanyada. Fins i tot Gandhi deia que per guanyar calia ser moralment superiors.

I, si em permeteu una última disgressió: les coses de vegades no surten com volem, sinó millor. Aquest Nadal tots vàreu poder tornar a veure la película “Coronel Macià”. Després d’una evolució política interessantíssima, Macià emprèn l’aventura de Prats de Molló, que és un fracàs estrepitós. Res no surt com estava planejat. Però en el fons les coses surten millor, perquè aquella “aventura” és el que finalment catapulta Macià a la imatge de cabdill, de persona amb honor disposada a sacrificar-ho tot pel seu país, que és el que l’hi permet la gran victòria de les eleccions del 1931. Què lluny, Déu meu! d'aquests polítics que semblen capaços de sacrificar-ho tot, inclòs el país, per ells mateixos, per salvar el seu miserable cul.

No tinc CAP dubte que si Macià aixequés el cap i veiés el que està passant al nostre país, estaria amb nosaltres, amb la resistència al tripartit. I que personatges tan foscos i mediocres com en Carod o en Puigcercós haurien d’anar volant a canviar-se els calçotets, si se’ls hi plantés al davant.

Aquest 2008 ens proporciona encara l’ocasió de sentir-nos vius, i de plantar cara. I aquest plantar cara, aquesta lluita pel que volem ser, l’hem de plantejar alhora amb l’honor i la dignitat de qui sap que, malgrat poder perdre, ser escombrat, aquesta lluita serà la llavor de la Catalunya de demà, la Catalunya lliure que tots somiem. Aquesta és la nostra esperança i aquest és el compromís i el sacrifici que se’ns demana.

Aquest és el rumb que des d’avui mateix hem de seguir. Buscant el sol, aquest nou sol ixent entre la fosca. El nostre sol, la nostra llibertat.

PS1: BON ANY A TOTHOM!

PS2: Per fer baixar -que diuen ara- si voleu uns relats, que jo he trobat força divertits, al voltant del partit que la nostra selecció va jugar contra Euskal Herria, us recomano aneu al post dels amics de la PB Creu de Sant Jordi, que he linkat als favorits...

Xarxa de blocs. Una invitació a la reflexió? a partir d'un post d'en Roc Armenter

En Roc Armenter ha fet un post interessantíssim “Xarxa de blocs”, en el que ha fet una representació gràfica de la seva xarxa de blocaires a l’estil transport metropolità. Aneu-hi immediatament, perquè és brutal, m’ha encantat. I no cal dir que també m’ha agradat veure-hi una estació amb el meu bloc, i li ho agreixo.

Fa temps que hi penso, en aquestes coses de la xarxa de blocs. I hi he estat pensant, sobretot, per si tinc alguna idea que pogués ser útil per als admirats companys de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, perquè, en la mesura que sigui possible, i a la vista de les propostes de futur que plantegen (en un post de l'amic Octavi Fornés), el dibuix d’aquesta xarxa anés més enllà de l’actual estat “d’inventari” de les publicacions de blocs sindicats.

M’hi ha fet pensar també això dels blocs solidaris, on alguns de nosaltres hem anat posant els nostres 7 blocs preferents. També hi penso quan em fixo en els enllaços que tots els blocaires fiquem en els nostres blocs. O en els comentaris: qui comenta a qui? També arran del que crec que era en Joan Arnera que alguna vegada havia parlat de la nostra “bombolla”, en referència als debats que s’originen a la xarxa, blocaires, etc. I també a partir d’algunes formulacions teòriques com les que fan a Reset, que assenyalen la xarxa com l’espai on s’està definint el que anomenen “nou sobiranisme”. A banda, és clar, dels alineaments tan interessants que es produeixen amb determinats debats, que s’escampen per la xarxa com una taca d’oli de la que ens és impossible definir els límits.

Hi penso perquè m’agradaria conèixer el volum real d’aquesta “bombolla catosfèrica sobiranista”. I el seu comportament.

Aquest post és, per tant, un reconeixement al Roc, per la seva iniciativa, i una invitació oberta a la reflexió, a veure si hi ha algú que pugui recollir les idees i tingui recursos i coneixement per posar-s’hi. Penso, fonamentalment, en algun grup de recerca universitari, o en la possibilitat que els companys de la XBS, si es constitueixen en associació, puguin obtenir recursos per a finançar un estudi d’aquestes característiques.

Un precedent. Parlo de memòria, i sense excessiu coneixement, perquè en el seu moment no m’hi vaig fixar massa. Em remonto als fets de l’11 de març del 2004 i dies posteriors quan una xarxa, en principi espontània, va implicar una enorme capacitat de mobilització d’informació i de persones, sense precedents, que va col·lapsar els enormes recursos dels aparells de l’estat per a controlar la informació. Hi havia hagut, potser, un altre precedent, amb les mobilitzacions i convocatòries de “cassolades” del No a la guerra. Però pel que recordo l’estat d’excitació provocat pel xoc de la informació oficial amb la informació “no formal” de la xarxa d’internet i altres mitjans… va esclatar en un no acabar de SMS que rebíem i enviàvem.

Hi va haver algú que ho va estudiar. No recordo qui va ser. Seria la primera feina a fer. Va estudiar les rutes de la informació a través d’una xarxa informal, com eren els SMS, fins a poder establir elements epicèntrics des d’on s’escampava a una velocitat formidable, a través d’elements nodals d’aquesta xarxa informal, que es va teixir del no res. Fins i tot si acceptem com a hipòtesi que els elements epicèntrics eren “organitzats”, l’extensió formidable d’aquesta xarxa va ser espontània, no hi ha cap partit ni organització que ho pugui planificar i que aconsegueixi aquests resultats.

Aquest estudi, del que recordo alguna explicació –no crec que la memòria m’estigui traïnt- té alguns elements aprofitables per al que proposo.

Una qüestió prèvia: no estic plantejant en cap cas un estudi de la xarxa blocaire en general. Crec que seria inútil i inabastable. M’interessa únicament el possible estudi de la xarxa de blocs sobiranistes, dels blocs que ens definim com a sobiranistes. Com és? Com actua? Quin és el seu comportament i la seva alineació? ¿Existeix realment una xarxa –que vol dir que tots els seus integrants estarien conectats a altres membres per un o més nusos-? I moltes altres preguntes que ens podem plantejar.

El punt de partida està clar, i és molt valuós: la llista de blocaires de la XBS. Caldria animar els blocaires sobiranistes que encara no s’hi hagin registrat a què ho fessin.

És la XBS una bombolla en si mateixa? O són moltes bombolles? Quin és el trànsit de la informació entre els blocs d’aquesta xarxa? I com es construeix? Qui exerceix realment un lideratge “nodal” en aquesta xarxa? I com es teixeix? Amb uns “pols” nodals molt definits i desenes de petites conexions? Amb molts centres de diferent volum –blocs conectats-?

Si els links que tots recollim als nostres blocs fossin realment “favorits”, en el sentit que realment es corresponguessin amb els blocs que habitualment visitem, aquesta informació permetria generar un primer dibuix. Però em sembla que a molts blocs la llista no és de “favorits” o blocs que es visiten habitualment i amb regularitat, sinó un “llistat”, quasi a benefici d’inventari. Malgrat això, em sembla una manera possible d’entrar-hi i que permetria generar un primer mapa.

Els mems estan més depurats, però tenen el problema que no tothom els fa. El dibuix de la xarxa seria incomplet, perquè no tothom hi participaria, i perquè els qui hi participessin possiblement no poguessin reflectir tots els seus moviments.

I potser en aquest primer nivell ja podríem saber si podem parlar d’una xarxa o de vàries, o fins i tot d’establir la impossibilitat d’un únic mapa, i treballar, per tant, amb varis mapes, que podrien estar conectats entre si per elements nodals perifèrics.

La circulació de la informació, més enllà de les conexions “orgàniques” entre blocs és un element encara més interessant, tot i que evidentment està predeterminat pel primer (no circula la informació sense conexió “orgànica”, sense estar enllaçat a algun membre de la xarxa). Analitzar aquest aspecte requeriria un altre tipus de metodologia d’estudi. Un cop més, la XBS ens proporciona (si aconsegueixen fiabilitzar l’actualització dels blocs) una base excel·lent per a un estudi d’aquestes característiques, enfocat cap als continguts i els generadors d’opinions, debats, etc. Analitzant en un segment temporal els continguts dels blocs podríem tenir respostes a algunes preguntes, classificant-los.

Els blocs que ens definim com a sobiranistes escrivim, tanmateix, al voltant de moltes coses diferents: Quines? Com les podem classificar i quin pes tenen? Segurament les qüestions de política general predominarien, però quins altres interessos podríem trobar-hi? Culturals? Mediambientals? Cívics? I pel que fa al seu àmbit, nacionals? Internacionals? Comarcals? Locals? I encara una altra pregunta: com s’introdueixen els temes a la Xarxa? Per inputs externs o interns? Entenc per extern, p.ex. la notícia que es pot generar un dia I que tots entrem a comentar, I per interns, els que es generen a partir d’un post o un debat generat a la mateixa xarxa.

Una aproximació que permetés una primera classificació de la xarxa “orgànica” i de continguts permetria entrar en noves anàlisis. Una primera qüestió que m’agradaria conèixer és la incidència i repercussió dels blocs “de partit o de militants”. Quin pes real tenen a la xarxa? Són endogàmics –és a dir, consultats i retroalimentats exclusivament pels ja convençuts, pels propis-, allò que algun dia vaig dir dels “blocs de consigna”? Quina és la part més lliure de la catosfera sobiranista? I quina és la seva incidència real? Això permetria valorar molt millor el pes efectiu de les diferents posicions ideològiques, dels partits, dels no partits, etc. a la xarxa, molt millor que amb aquests estudis de relació de blocaires sense cap mena de control sobre la seva actualització, ja que molts són purament propagandístics, posats en marxa amb motiu de campanyes.

També seria interessant, a partir d’això, estudiar la correspondència amb el nombre de visites de cada bloc, però aquí tornaríem a tenir el problema de la no generalització de les eines de mesura, dels comptadors. Però potser, si ja hem fet mapes previs, es podria pensar en algun tipus d’enquesta. Interessant, oi?

Bé, ja veieu que aquest post només és un seguit d’interrogants i algunes possibles idees per intentar poder dibuixar i valorar aquest fenomen de la catosfera sobiranista, que crec ha tingut una autèntica explosió al llarg del 2007. Tornem a la pregunta inicial, una bombolla? Moltes bombolles? De quin volum? I… realment conectades o són móns paral·lels i inconnexos?

En Roc Armenter ha fet un primer pas, i brillant. Li he comentat, tanmateix, que no sé com hauria d’organitzar les meves línies, que en el seu cas es corresponen amb diferents interessos, i amb blocs que li serveixen de “nodes”, ja que p.ex. pel que fa a mi, l’interès per visitar diferents blocs és bàsicament les qüestions de política, i a més a més, des d’una determinada òptica. Amb la seva classificació em sembla que la meva xarxa tindria una única línia. Haig de pensar, per tant, alternatives…

PS: abans de penjar el meu post, he vist que en Roc ja havia respost el meu comentari. Com que la resposta també em sembla interessantíssima, la transcric tal qual.
"Home segur que hi ha “linies” tematiques en el que llegeixes. Una possibilitat serien afiliacions politiques (les conexions serien interessants) tot i que tambe es pot fer servir el pla per orientar els blogs en aquest sentit (necessitariem una rosa de vents).
Una altre possibilitat es fer les linies per professions. hi ha comentaristes, periodistes, militants, politics professionals…
Sobre una representacio grafica de la xarxa, he de dir que els humans no som gaire bons per mirar a grafiques de xarxes gaire complicades. Llegia en algun lloc (no recordo on) sobre els algoritmes que es fan servir a la policia per detectar xarxes de crim: la feina de l’ordinador no es reproduir la xarxa sino simplificar-la fins al punt on un huma pot veure-hi quelcom."
PS 2: potser sí que una bona manera de començar fora que tots ens féssim la nostra pròpia representació o mapa…

Bon Nadal! (i què gran ets, Fermín!! -entre nosaltres- al gol sud del Barça)

No cal donar gaires explicacions, perquè no n'hi ha... però avui, al Barça, ens ha acompanyat en Fermín Muguruza. Hem estat allà, al gol sud, on sempre estem des de fa tantíssims anys la nostra penya. I de fet la seva companyia ha estat l'únic interessant del partit.

Evidentment no recordava les per a mi mítiques partides de futbolín al Puerto Hurraco, al meu nou barri d'adopció, al Poble Nou, amb en Tonino Caratone, després d'algun concert... Tampoc li he parlat de quan vaig pillar el cotxe i vaig anar fins a Baiona a buscar entrades per als concerts de Negu Gorriak per a tota la penya. Ni d'aquell concert de les festes de la Mercè, al Poble Espanyol, que es va suspendre per una pluja increïble, i que després es va fer a l'antic Palau d'Esports, al carrer Lleida. Ni d'aquells concerts a Gernika... ni... uf!

Ni tan sols li he dit que el meu últim post prenia el nom d'una cançó seva, Plastik Turkey. Però allà estàvem, amb els colegues que havia vingut, entre nosaltres, ben acompanyat. No portava la samarreta de l'Oleguer, com a l'últim concer a BCN. Pero jo sí, he he he.

Bon Nadal a tots i totes! Amb alguns igual ens trobem al Cant de la Sibil·la a Santa Maria del Mar i la posterior Missa del Gall.

PS: i a veure si me n'ensurto de descarregar-me la foto del Fermín al Gol Sud del Barça... i la penjo en aquest post...

Plastic Turkey

Casualitat o no, continuem amb el tema dels plàstics. Fermín Muguruza, en el seu darrer treball Euskal Herria Jamaika Clash té un tema dedicat a aquella aparició de George Bush al menjador de les tropes nordamericanes a l’Irak… amb una safata que contenia un gall dindi de plàstic (Plastic Turkey). L’enllaç del vídeo amb el directe de la cançó és bastant penós pel que fa a qualitat, però és l’únic que he trobat amb aquest tema boníssim, i us volia fer una mica de salivera (igual salteu a ballar, jo ja vaig parlar d'en Fermín en un post arran el concert de BCN)

La política està plena de “Plastic Turkey”, de galls dindi de fireta, de gestos plens de falsedats, de gestos i polítiques únicament de cara a la galeria, buscant la foto, l’aplaudiment dels propis.

I la nostra política, la nostra miserable política on exercim les nostres miserables quotes d’autogovern és una política totalment “Plastic Turkey”.

Ahir en vam tenir un exemple irritant, amb l’aprovació d’aquesta infame llei de l’habitatge que té com a política pública estrella la consagració de l’espoli i la confiscació de les propietats. Una llei que tothom sap que no servirà de res, que no soluciónarà res, i que difícilment es podrà aplicar. Però ahir la van fer aprovar, fins i tot en contra del que va dictaminar el Consell Consultiu. I quan va acabar la votació aquest conseller lamentable, un conseller que és una vergonya, per imbècil i manipulador, el sr. Francesc Baltasar, va sortir a fer-se la foto amb els seus corelegionaris, lluint en braços un immens “Plastic Turkey”. I van brindar al seu voltant, i es van regalar flors i aplaudiments. Quina imatge més patètica i nauseabunda. La imatge de la impotència i la imatge de l’engreïment. Impotència per cel·lebrar una cosa que saben que no serà res important, i impotència per cel·lebrar patèticament el sucedani del que debò els agradaria aplicar: aquelles “polítiques de progrés” de l’expoli, la confiscació i “el paseillo”, la mort civil. I engreïment per cel·lebrar d’aquesta manera el menyspreu de les lleis, del marc legal que, ens agradi o no, regeix la nostra convivència, les relacions entre els particulars i el govern. Se cel·lebrava que havien tingut “prou força política” per aprovar una cosa “contra legem”. Era el seu capritx marxista, ja el tenen.

Però hi ha més “Plastic Turkey”. Aquest mateix conseller va aprovar la reducció de la velocitat de circulació de 100 a 80 en la regió metropolítana “per reduir la contaminació”. Tothom sap, i el RACC ho ha dit, que el diferencial de contaminació de 80 a 100 és patèticament ridícul, que la contaminació automobilística està en el parar i arrencar. Però com que en això no hi poden fer res, ni tampoc en posar més transport públic, ni millorar-lo... doncs un atre gest estúpid i inútil de cara a la galeria, perquè ells es quedin tranquils que “han fet algo”. I l’únic que han fet és fotre -l’únic que saben fer- a la gent.

Plastic Turkey també el del sr. Montilla, aquest líder del "rondín marxista" del Baix Llobregat, que no en té prou en exercir de líder dels tonton macutes locals, amenaçant a tothom que es posa al seu davant, que ara a més a més es permet el luxe d’intervenir per rebentar acords d’inversions a Catalunya. I tenir la caradura, després, d’acusar CiU de no aprovar uns pressupostos “amb bones inversions” per a Catalunya. Un veto, el de CiU que, segons El País, havia costat a Catalunya inversions per valor de… 18 milions d’euros!! Quina vergonya, per favor. I aquí tenim aquest president indigne i aquest diari infame aixecant el “Plastic Turkey” dels 18 milions d’euros, quan l’espoli fiscal que patim s’eleva a 19 mil milions d’euros. O quan aquest govern de merda que tenim ha deixat d’ingressar, segons recollia avui en Tremosa, més de mil milions d’euros, per la seva desviació pressupostària… I tenen la barra de venir-nos amb el Plastik Turkey dels 18 milions d’euros. Per favor…

I què hem de dir del Gran Farsant, el sr. Carod Rovira, i el seu monumental, descomunal, Plastic Turkey del referèndum del 2014. Mentre el govern espanyolista que ha format dessagna el país i alhora es confabula per combatre “el sobiranisme”. Què vols que ens empassem, Josep Lluís? Aquesta merda de plàstic amb la que t’has presentat davant tots nosaltres, que tenim fam de llibertat, simplement per enganyar-nos, un cop més exercint de gran farsant… amb l’únic objectiu de salvar el teu cul?

I tu, i la resta de farsants de la direcció d’ERC, Josep Lluís, i el vostre “Plastic Turkey” de la democràcia interna també com a coartada. Però no veieu que ja només enganyeu a quatre infeliços, quatre “àlex”, quatre “boys in the plastic bubble”? Que això de les bases i la democràcia interna és com un mitjó que poseu del dret i del revés com us interessa? Però com es pot ser tan cínic després de com us heu passat per l’entrecuix les propostes territorials per a la confecció de les llistes? I com es pot tenir una actitud tan menyspreable i bananera amb Reagrupament? Quina vergonya, per favor. O sigui que el que dictamina la Comissió de Garanties no serveix perquè… el president simpatitza amb Reagrupament? I vosaltres amb qui simpatitzeu? Com es pot ser tan miserable?

Oh, Déu! Què cansat estic d’aquesta banda de farsants, manipuladors i prepotents lliberticides. Les mans netes, proclamaven, i avui mateix en Ramon Tremosa denuncia les polítiques de contractació que fan. Osti tu, el dia que es pugui saber tot el que està perpetrant el tripartit...

Però, finalment, avui m’haig de referir obligatòriament al pitjor “Plastic Turkey” que patim, la “democràcia espanyola”. La sentència del sumari 18/98, el sumari Garzón que va incriminar tota l’esquerra abertzale amb l’argument que “és terrorisme si es comparteixen els fins”, i que ara finalment (quasi 10 anys després!) ha desembocat en una sentència vergonyosa, que deixa la democràcia espanyola en el que és, una autèntica farsa, i aquest estat de dret que tan invoquen, en una justícia a mida, exercida per tribunals especials com l’Audiència Nacional. Aquesta teoria de ser el mateix si es comparteixen fins és una demència político-judicial escandalosa. Tan escandalosa que fins i tot comença a considerar que el parlar de pau també és col·laboració amb banda armada.

Algun dia despertarem d’aquest malson feixista de la democràcia espanyola. Una democràcia sense garanties polítiques, que empara la xenofòbia (p.ex. l’exercida contra Catalunya i els catalans) i que és capaç de vulnerar drets fonamentals pel dibuix d’una trainera en un butelletí. Una democràcia que prefereix deixar de ser-ho abans de reconèixer drets nacionals.

Li deia a l’amic Manel Bargalló en un comentari al post amb què s’acomiadava de nosaltres, perquè diu que "ens tanca" el bloc (em sap molt de greu perdre aquest bloc amic, apassionat i amb criteri. En Manel, una persona autèntica, no com aquests Plastic Turkey) quan jo també m’acomiadava d'ell i li agraïa tots aquests posts de companyia i complicitat: desitjava que, si més no, ens poguéssim retrobar en els nostres blocs en unes altres circumstàncies. Que aquest país en decadència del tripartit i aquest govern espanyolista nauseabund impulsat per ERC siguin història. I el país, i també ERC, hagin recuperat el rumb que mai havien d’haver abandonat.

Tanmateix, i per sobre de tot, BON NADAL!!! A tots els amics blocaires que ens seguim, ens llegim, ens comentem i compartim així el nostre dolor i la nostra esperança pel nostre país i un futur en llibertat.

The boy in the plastic bubble (o la ideologia com a coartada)

No recordo quan vaig veure la película d’en John Travolta The Boy in the plastic bubble. Malgrat dubtar de la seva qualitat recordo perfectament l’argument, el d’un noi amb problemes immunològics que es passava la vida dins una bombolla, aïllat del món per no contagiar-se de res, i que prenia poc a poquíssim contacte casual amb el món i amb les sensacions. Al final, em sembla, el noi acaba sortint de la seva bombolla, que de fet s’havia convertit en la seva presó.

Fa temps vaig dir que tenia ganes de parlar del que per a mi és un debat clau dels nostres temps: idees vs ideologies. Potser vaig ser molt agoserat. Però hi continuo rumiant i deixant anar petits capítols. Fa uns mesos vaig analitzar el fenòmen dels “àlex”, és a dir –recordeu?- aquell lloro capaç de repetir no sé quantes paraules, que vaig aplicar als militants que es converteixen en repetidors acrítics de les consignes que reben dels partits.

Com que la situació del país i el que hi passa em continua sorprenent –negativament-, no paro d’interrogar-me al voltant de les causes d’aquesta situació. Arran el tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià he assistit, estupefacte, a una nova onada de silencis, complicitats i immunitat en l’entorn d’ERC. No sóc tan estúpid com per no saber que al darrere d’aquests silencis i complicitat hi ha el fet que són plenament conscients que el principal responsable d’aquesta situació és qui ells van fer, tan alegrement, president de la Generalitat, en Montilla. Està clar que si hom és conscient d’això, que ho són, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya. I no se’ls hi cau. O hauria de provocar alguna reacció. I no la provoca.

Aquest fenomen, que em supera, em va fer pensar en aquesta película, The boy in the plastic bubble. De sobte vaig veure, en el paper d’en Travolta, tots aquests militants d’ERC que mantenen silencis inexplicables i justifiquen l’injustificable. Més enllà del fet “alex” hi havia una cosa molt més greu: la conversió de la ideologia en una coartada, en una bombolla aïllant.

Sí, els vaig veure reflexats en aquell Travolta adolescent que viu en una atmòsfera d’immunitat dins la seva bombolla de plàstic, que ho té tot dins la seva càmara immunitzada, i que només es comunica físicament amb l’exterior a través d’uns braços de làtex… Per aguantar el que aguanten, aquests militants han de viure dins d’una bombolla ideològica que els fa immunes a qualsevol cosa que passa al seu voltant. És la ideologia com a coartada. És la independència com a coartada.

Això té molt de mèrit per a aquest partit, convertit pràcticament en una secta a certs nivells. Però és una desgràcia absoluta per al país. Viuen en el seu món, aïllats, però el seu món és cada cop menys el nostre país. És inútil plantejar-los-hi res, la resposta sempre és la mateixa: independència. Com si aquesta paraula esborrés, màgicament, només pronunciar-la, la realitat. És la coartada perfecta per no haver de ser responsable de res. Tot es remet a aquest futur imperfecte i incert de la independència. I els converteix en inimputables.

Només així s’explica el vergonyós silenci amb el tema de TV3. Només així s’explica que les conselleries d’ERC siguin un autèntic pont aeri de transferències cap a Madrid. No és que no hagin aconseguit ni una sola competència més, és que no hi ha dia que no els en robin –ens robin- alguna. Hi ha molts àmbits en els que això és així. Podríem parlar del tema de la llei de dependència, una autèntica vergonya, o dels pisos. Però si parlem del que més conec, Universitats, la vergonya és absoluta, total. Excepte per als boy in the plastic bubble. A ells els hi és igual. En la seva bombolla, que Catalunya tingués més competències en matèria d’universitats en ple període de majoria absoluta del PP que ara, després de 4 anys i pico de gestionar aquest àmbit, és instrascendent, irrellevant. Ells no en tenen cap responsabilitat, la bombolla els proporciona immunitat.

Tinc amics que de vegades em pregunten si el que està fent ERC no obeeix a alguna estratègia que no som capaços d’entendre. Potser sí. Però el que de debò penso és que la seva estratègia és rebentar el país, proclamar el “cuanto peor, mejor” com a lema del seu govern. Potser sí que confiïn que retornant competències a Madrid, fent el pena contínuament, convertint el país en un caos, i fent que la gent senti absoluta vergonya del seu govern… això generi més independentistes.

Jo ho dubto. La majoria de bombolles, quan peten, no deixen res. Els boys in the plastic bubble podrien tenir alguna credibilitat si oferissin, ni que fós miserablement petita, una espurna de lucidesa i realisme en l’anàlisi de la situació del país. Però això és impossible. En la seva bombolla cada cop estan més allunyats del país real. I el país real, sigui quin sigui el futur que l’hi desitgem, no pot plegar-se de braços i esperar que tots els seus problemes se solucionin repetint, com uns àlex, “independència, independència”.

El país real no és cap subterfugi d’aquesta expressió fastigosa de “els problemes que preocupen a la gent”. No. El país real és aquest país que amb tant sacrifici estem de vegades mantenint viu, de vegades construint. Només hi haurà independència si hi ha país. I el país, la nostra nació, s’ha de defensar i construir dia a dia.

Em sap molt de greu dir-ho, perquè d’alguna manera encara em sento responsable del que és l’ERC actual, per haver participat en la Crida Nacional a ERC i haver-hi entrat i militat, al costat de molts altres amics, i dinamitzat el partit, especialment les seves joventuts, posat en marxa un casal, noves polítiques, etc… però ERC s’ha convertit en part del problema, i no de la seva solució.

La política d’ERC està sent letal per al nostre país. I el pitjor de tot és que hagi corromput d’aquesta manera a tants patriotes i llençat per la borda tantíssims anys de feina.

En fi, en el que pugui, la meva petitíssima contribució -ni que sigui moral o denunciant la impostura de l'estratègia i la direcció d'ERC- a la gent que, des de dintre del partit, està treballant per canviar les coses. Vull creure que encara és possible, que la majoria de la bona gent militant d’ERC sortirà de la seva bombolla, com ja ho estan fent Rcat, Lleida, Tarragona... (malgrat l’aparell encara continuï imposant la seva dinàmica de bogeria estalinista). El dia que vegi que no ho és seré implacable (espero que s’entengui l’enllaç metafòric i cinematogràfic, he he he... You were saying something about "best intentions"???).

Per un Consell de Cent Interplanetari (i el retorn d'en Portabella al govern municipal)

Sopar de luxe amb uns amics professors d’universitat: Hem rigut molt enmig del foc creuat de dades històriques, noms de reis, batalles i paratges, llibres, pobles i nissagues i les polítiques d’ahir, d’avui i de demà… sobre el nostre estimat país.

N'hi havia un de la Catalunya Nord, i m’ha agradat comprovar que el tripartit provoca hilaritat i pena a parts iguales també nord enllà. Ningú ho ha trobat estrany. Portava la darrera ocurrència d’ERC, aquesta de votar els pressupostos de Barcelona a canvi de la constitució d’un Consell de Cent Planetari.

La pregunta és “per què planetari??!!” la proposta bona, en aquesta línia, seria la de donar suport als pressupostos a canvi de constituir un Consell de Cent Interplanetari!! Aixó sí que seria la bomba! Quin cop d’efecte convertir Barcelona també en la capital del multiculturalisme galàctic, en el referent de la multiculturalitat interplanetària. Estic segur que els ciutadans de Barcelona ho cel·lebraríem com quan ens van donar els Jocs Olímpics. Quina festassa, tu! Estic vibrant perquè en Portabella torni a entrar al govern municipal i continuï proposant iniciatives d’aquesta mena, tan importants per a la ciutat i per a tots nosaltres.

O algú ens negarà també el dret de decidir en temes de la galàxia, eh? A més a més els membres del tripartit podrien treure pit, per fi, i dir allò que tant els hi agrada de “i en 23 anys, què?”, referint-se a la inactivitat de convergència en polítiques de progrés galàctiques.

Tanmateix, el moment estelar (aquest sí, estelar de debò) l’ha protagonitzat un altre bon amic, en Marcel, en un comentari a un post del bloc d’en Xavier Mir, sempre tan pulcrament alineat amb les consignes de l’ortodòxia oficial del tripartit (això no és meu, crec que ho he tret dels companys de Reset).

En Xavier, i a la vista que a l’amic Ridao se li ha girat feina de càsting, amb aquesta campanya tan innovadora de demanar-nos els nostres motius per a la independència (potser després de tant de temps de participar en un govern espanyolista ja ni se n'enrecorden de perquè algun dia eren o deien que eren independentistes), ens donava, en un extens post, les claus per a entendre-la. Us recomano el llegiu si no ho heu fet, perquè els arguments són tan "interessants" com sorprenents.

En tot cas, si no ho feu, el meu amic Marcel en el seu comentari en fa un extracte i unes aportacions a l’alçada de les circumstàncies, del moment històric i del nivell del debat. Diu el meu amic Marcel:

“Si, com tu dius, "del que es tracta és de no deixar res per fer, de no desaprofitar cap possibilitat que pugui significar un nou avenç, una nova línia d'acció" perquè "ERC es dirigeix a uns perfils que són els de les persones a qui es vol fer arribar el missatge, les persones sense el suport de les quals difícilment tindrem la majoria", hi ha diverses línies que la direcció d'ERC podria contemplar de cara a la propera campanya electoral:

- fitxar com a figurants als actors de "Escenas de matrimonio", el programa més vist a Catalunya.

- posar anuncis a la Cope i a El Mundo, ja que han crescut en audiència a Catalunya, segons les dades de la EGM.

- proposar un debat electoral a Tele5, ja que és la tele més vista a Catalunya.

- assistir a la llotja del Santiago Bernábeu, ja que a Catalunya és on hi ha més penyes del Real Madrid.

- encarregar la banda sonora de la campanya als Estopa, ja que són els que més discos venen a Catalunya.

- posar una prostituta de cap de llista, ja que a Catalunya és on hi ha més prostitució d'Europa.

- fer un cartell amb el Ridao esnifant coca, ja que els catalans són qui més en consumim.

Etcétera.
Així també arribaríem a més gent, no creus?”

Chapeau, Marcel! Des d’aquí et suplico, i crec que seran molts més blocaires que s’afegiran a aquesta petició, que obris un bloc. Fes-ho, per favor.

Cròniques d'un poble i d'un Poble (sobre el tancament de TV3)

He passat aquests dies de pont al poble, a la Terra Alta. L’hivern s’ha tornat a fer present, després de les gelades del novembre, en forma d’una ventada aspra que ha acabat d’eixugar la terra. Dissabte a migdia l’únic verd era el del camp de futbol que, per una cosa d’aquestes tan estranyes de les subvencions europees, és de gespa (no em pregunteu perquè). La foto és feta amb el mòbil, en primer terme el famós camp de futbol, els pollancres a la vora del Riu Sec -més sec que mai-, la plana dels Gironesos i, al fons, les Serres de Lavall de la Torre i Cavalls.

Fa temps que no ragen les fonts, d’abans de l’estiu. Les vinyes i els camps d’ametllers, nus i secs, vesteixen el paisatge de marrons. Ara és moment d’anar “a l’oliva”. Però aquests dies de vent fa de mal collir: les borrasses es tornen ingovernables; per sort cada cop està tot més mecanitzat. D’aquí un mes, setmana amunt, setmana avall, es començarà a embotellar el vi d’enguany; diuen que la collita ha estat molt bona, i que s’ha veremat bé, ordenadament. A veure si ens n’ensortim, sobretot amb el criança, que fa temps que l’hi estem buscant el punt…

Baltasars a banda (volia escriure sobre aquest infame conseller i les seves polítiques prohibicionistes), hom tornava molt relaxat, després d’aquesta vida amable del tastaolletes al poble, però aquest matí he vist, un altre cop, que les autèntiques cròniques d’un poble són les que patim cada dia com a catalans. Les cròniques d'un Poble. Aquesta permanent humiliació i escarni a què ens sotmeten i a què ens sotmetem.

Sí, m'estic referint a la infàmia del tancament del repetidor de TV3 al País Valencià. En sentir la notícia he tingut una sensació de “déjà vu”, m’he indignat.. i he seguit fent.

Fins que he llegit en Partal, a Vilaweb, una de les poques, escassíssimes, veus morals que encara ens queden en aquest país. I en llegir “recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?”...

...Collons, m’han vingut ganes de plorar! Sí, de plorar, collons! Quin patriota, quina persona que s’estima el país pot quedar-se com si res davant tants atacs, tanta impostura, tanta vergonya. Perquè enllà veus una trinxera, i gent que aguanta, i com ens passen per sobre, ens destrossen i mires a la teva esquena i veus el president de la Generalitat del nord netejant la sang del ganivet dels assassins de la Generalitat del Sud. N’estic tip. És una puta vergonya, una humiliació de la que gràcies a Déu no n’he estat mai còmplice, però a la que penso combatre sense concessions.

Llegeixo en Partal i m’ensorro. I no vull. Penso en la gent d’ACPV, en l’Eliseu, en el seu combat de David contra Goliath. I em venen ganes d’agafar la forca. Es pot saber a què juguem? Amb què ens sortiran ara? Amb quins fets? Amb què ens voldran enredar ara? I el que és pitjjor, amb què ens “deixarem” enredar ara? Quin pop com a animal de companyia comprarem? Però no se n’adona ERC que ha fet president qui va aplanar el camí als assassins que volien liquidar TV3 al País Valencià? I amb en Puigcercós de testimoni –que això no ho ha negat-! Déu, què cansat que estic d’aquesta tropa! Què cansat!

De què collons se n’han d’adonar!?? Aquí els veus, feliços, molt autosatisfets, de vegades fent aquesta cara de lluç encaixat a la coberta del barco, quan les coses van maldades i els hi apreta la panxa. Vinga, estic desitjant que surtin a explicar les coses que han fet. Però què collons ens volen explicar, si qui ha permès tot el que està passant és qui ells han fet president. A veure quina cosa sofisticada i caragirada ens expliquen. Ho estic desitjant. I veure com, quan ho facin, encara treuran pit, en plan, “mireu el que hem aconseguit”.

Però ja és massa tard. Així ho crec. Massa tard, molt tard, definitivament tard. Les cròniques d’un Poble, del nostre poble, s’estan escrivint cada dia més de pressa i a més mans i amb un traç més ferm i inequívoc, i ja no hi ha cap anotació al marge a fer. En Partal avui ho denuncia, i m’ha fet reaccionar. No siguem insensibles ni un minut més.

Com diu en Joan Arnera, SOM! Sí, som, som, som. I si ho repetiu vàries vegades ressona al cervell com timbals de guerra.

ERC: DE LA SUBHASTA DEL PEIX AL SIPAISME

Era molt petit, durant els llarguíssims estius de petit, vam baixar del poble a la platja, i després vam anar a la subhasta del peix, a Cambrils. No vaig entendre res, i mon pare, ho recordo perfectament, va tractar d’explicar-m’ho. Hi vam anar -en família- molts altres cops, quasi era un ritual dels llargs estius entre el poble i Salou, abans que les meves preferències es decantessin cap a les holandeses, alemanyes o angleses que freqüentaven la Flash-Back o altres discoteques o discotequetes de “la playa de Europa”.

Però aquell record de peix i sarau sempre em va quedar gravat: no ho pillava, però la cosa començava en un preu i el subhastador, en un llenguatge ininteligible, anava recitant una mena de rosari de preus a la baixa fins que algun peixater, amb un gest iniciàtic, s’ho quedava.

Ho he recordat aquests dies, sentint els dirigents d’ERC. M’hi han fet pensar. Tot ho justificaven dient que ells estaven per la independència, i ningú més ho estava. Després, el buït, el no-res, però ells ja es conformaven, ja marxaven a casa amb el preu d’inici de la subhasta. Que després acabessin regalant el peix...anecdòtic! irrellevant!!!

Aquesta és la clau tripartita: un partit, ERC, que estableix un preu i després es desentèn totalment del que passa mentre la cotització, el país, va caient a la baixa, va perdent valor… fins que acabem regalant el peix, o la presidència de la Generalitat, a un enorme espanyolista (José Montilla), i al gran partit espanyolista de Catalunya (PSOE-PSC). Com és possible arribar tan baix, ens preguntem? I els líders d’ERC assenyalen el preu de sortida de la subhasta, i la resta els hi és igual.

Impossible discutir amb ells que malgrat el preu que han posat de sortida, el peix s’ha acabat regalant…S’ignora i menysprea tot el que segueix, tot el que passa a partir de la fixació d’aquest preu. Fins i tot quan tothom és conscient que el peix s’ha regalat perquè ningú l’ha comprat, els dirigents d’ERC continuen assenyalant el preu de sortida, i pensant que amb aquest gest ho justifiquen tot. I amb ells, els “àlex”, que continuen bramant per aquest preu de sortida mentre els peixaters del PSOE s’emporten, als ulls de tots menys dels “àlex”, el peix regalat.

Aquesta imatge, que fa temps tinc en cartera, no hauria estat prou original per fer un post. Però el que està passant aquests dies, amb les declaracions dels comissaris polítics del PSOE català en relació a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, m’ha obert noves perspectives d’anàlisi.

Perquè és clar, el problema ja no és regalar el peix, fet greu per si mateix i que ja havia denunciat. El problema és quan hom esdevé agent indispensable de la colonització espanyola. Sentint en Joan Ferran o en José Zaragoza desproticant de TV3 i Catalunya Ràdio, en el moment que aquesta empresa pública està més desnacionalitzada que mai, atacant-les justament per massa “catalanistes”, esbroncant els responsables d’informatius fins al punt de suspendre informacions previstes al TN, o establint un objectiu polític tan sectari com impossible (perquè no existeix!) d’arrencar la “crosta nacionalista”… en aquest moment hom es ratifica en què aquests personatges exerceixen implacablement el seu comissariat polític sobre els mitjans de comunicació públics de Catalunya perquè algú els hi ha atorgat aquest poder i impunitat.

I així vaig a parar a ERC, la seva direcció i la seva estratègia. Res no hauria estat possible, des del punt de vista d’aquesta espanyolització, si no haguessin atorgat el poder absolut als agents de la potència colonial. Pobres de nosaltres, pensàvem que la Corpo es quedava curta en la seva missió de crear un espai nacional de comunicació, però el problema era que l’havíem lliurat, incondicionalment, justament als qui volien que fós un agent actiu de l’espanyolització del nostre país.

Fa temps, l’any 1898, en Marià Vayreda, a la magnífica composició literària de “Records de la darrera carlinada”, feia servir el terme “sipai” per a referir-se als isabelins espanyolistes que manllevaven els furs, la tradició, la fe i la terra. A l’Alcover-Moll “sipai” es defineix com a “soldat indi al servei d’una potència estrangera”. Posteriorment –molt més recentment- el terme “sipai” o “zipayo” s’ha fet servir al País Basc, en un context polític diferent, apuntant, com fa l’Alcover-Moll, la col·laboració amb la potència colonial –espanyola- com a fet definidor.

El temps ha passat, les circumstàncies són diferents, però aquesta imatge popular del català col·laborador necessari amb la potència colonial, el sipai, continua viva, present en la nostra tradició i en la nostra realitat.

És evident que la direcció d’ERC i els qui la segueixen, enlluernats i autojustificats amb la subhasta del peix, esdevenen autèntics sipais, col·laboradors necessaris de la potència colonial espanyola que representen i exerceixen de manera implacable els socialistes (el PSOE-PSC).

És evident que la gent d’ERC no és la que vol l’espanyolització de TV3, però és la direcció d’ERC i la seva estratègia la que permet aquesta espanyolització, la que permet que el Sr. José Zaragoza truqui a la cap d’informatius per impedir que surti una informació com la de la manifestació de l’1 de Desembre. Si sipai és qui està al servei d’una potència estrangera, sens dubte l’actual ERC i la seva direcció són uns autèntics sipais. Són l’indigena que en el paper de “tonto útil” aplana el camí a l’acció de la potència colonial espanyola, que a Catalunya representa el PSOE-PSC, a canvi de quatre engrunes.

De tot això l’únic que em preocupa és el país i els milers i milers de militants d’ERC que encara es troben atrapats, enlluernats, pel preu de sortida del “peix polític” a la subhasta, que ignoren o volen ignorar que el peix s’ha acabat regalant, i que, finalment, el seu paper ha esdevingut tràgic, convertits en autèntics sipais, un actor polític al servei de l’ocupació i l’espanyolisme, al qui han obert i donat les claus de tot el poder a Catalunya.

L’any 1898, en un pròleg censurat repetidament, el patriota carlí Marià Vayreda, i en referència als escrits que l’hi despertaren la consciència nacional, deia: “Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governs sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia… Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat inflitrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels martis i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans”

Això era l’any 1898. Han canviat gaires coses? O els fets són els mateixos i l’únic que canvia són els qui representen els diferents papers?

L'ovella negra...

Vinc de fer unes birres a un pub irlandès d’aquests –pocs- tan autèntics que tenen penjades bufandes de les seleccions catalanes i el mocador de la Plataforma pel Dret de Decidir de la mani de dissabte… ja m’explicareu quin dels “nostres” bars fa això…

En fi, el que importa és que compartia les birres amb un amic d’aquests tan de bona fe que encara es pensa que ERC està al govern per fer alguna cosa pel país. D’aquests que encara creu que quan la xusma de la direcció d’ERC parla de fer múscul, es pensa que parlen del país, i no de les seves butxaques o del partit.

I estava sorprès del silenci d’ERC davant el que està passant amb TV3, la immundícia de la informació de dissabte i els atacs brutals dels sociates, ja sigui del comissari José Zaragoza, ja sigui del subcomissari Joan Ferran. És clar, no és que TV3 no compleixi cap de les funcions per a la que va ser posada en marxa, és que a sobre el tripartit intenta que es converteixi –encara més!- en un agent actiu de l’espanyolització promoguda per aquest govern.

I se sorprenia, mireu si és de bona fe, del silenci d’ERC.

“No coneixes l’acudit de l’ovella negra?” li he preguntat.

Diu que el cap d’una tribu africana perduda al mig de la selva té un fill… i li surt blanc. Embogit, se’n va a buscar un explorador blanc, l’únic home blanc en centenars de quilòmetres. Quan hi arriba el vol matar. L’explorador aconsegueix escapolir-se de l’escomesa i li diu “que el teu fill sigui blanc no té res a veure amb mi, és una qüestió de la genètica!”. I llavors el treu a fora de la cabana i assenyalant un ramat d’ovelles, li diu, “veus, com en aquest ramat d’ovelles blanques n’hi ha una de negra?” El cap de la tribu s’aparta un moment de l’explorador i li diu: “D’acord, jo no diré res del meu fill blanc i tu no dius res de l’ovella negra”

El dia que surtin a la llum com s’han distribuït les ajudes en el període tripartit, de lluny el més cacic de la “democràcia” s’entendrà el sentit polític d’aquest acudit… i els silencis mutus…

Nice Day For A SulK

… i tinc una ressaca important. Tres festes en una setmana i una nit que no sé com va acabar. El pas pel Luz de Gas és com un núvol… tòxic. Si sóc aquí és perquè devia donar bé l’adreça al taxista. Em justifico que cada cop surten menys canapés, ahir no n’hi havia tants com en la inauguració del consolat de Letònia, de la mà d’en Xavier Vinyals, on em vaig trobar en Dessmond (quin bon moment!!).

Uf! Ahir crec que a més vaig estar impertinent amb unes agradables noies… que eren professores i em va sortir el discurs “Pisa” i estat de la situació de l’ensenyament que hem estat parlant al llarg de la setmana amb n’Enric Canela al seu bloc. Devia dir més d’una barbaritat. En fi.

He aconseguit muntar l’equip de música. Ahir em van instal·lar la nova llibreria al nou pis (estic d’estrena!). Aconsegueixo fer quadrar cables vermells i negres. Més “ufs”. Ah! Fa un dia bonic, i ara, escoltant Belle & Sebastian i veient la plaça i aquest bonic edifici afrancesat que tinc al davant em sento molt millor. Només em faltaria un bloody mary del gepe, ben picant.

Uf (3). Tinc tres hores per arribar al meeting point de la mani. Sí, estic prou emprenyat, molt a to…

Haig de fer els deures d’això dels blocs “amics”, el set que més m’agraden, després d’estar nominat per l’Enric Canela i en Joan Arnera. Som-hi, també per ordre alfabètic:

Arnera, Joan: el meu blocaire de capcelera, he he he. Les coses són notícia si en Joan les recull, i s’interpreten quasi sempre com ell ho fa.

Canela, Enric: brutal! Això és un bloc, i això és escriure i tenir actualitzat un bloc. Un petit secret: no puc llegir tot el que escriu. Indispensable per estar al dia de tot el relacionat amb educació, universitat, ciència i les coses rellevants de política.

Dessmond: perquè sí. Perquè hi ha criteri, passió política, i perquè ens trobem en saraos com el de les Drassanes i el dia de Letònia i resulta que ens havíem conegut “en una vida anterior”, a la Universitat, i tenim amics comuns!

Guia de Perplexos: un altre bloc fet amb passió, com m’agraden. Perquè m’agrada Israel i sempre he estat “sionista” (si se’m permet fer servir l’expressió). Passió per les coses pròpies, per les tradicions, per traslladar-nos com viu la comunitat jueva les seves tradicions, diades, etc.

Espelt, L’: ànims! Primeres collonades tal com ragen, sense maquillar. Passió pel país en estat pur.

Pelejà, Lídia: perquè és com tenir una porta oberta al que pensa gent que encara no ha fet els vint, tot i que la Lídia sembla molt més madura. I perquè està molt bé que es mostri tan activa, no es perdi ni un sarao polític. I també perquè és del Priorat, i hi ha bon vi, i sempre hi passo camí de la Terra Alta, i gaudeixo com ella de les vinyes en la tardor. I per animar-la a mantenir el criteri propi i crític… (ah! I perquè estudia a la UPF!)

Reflexions en Català: perquè és un bloc a quatre mans, perquè té de tot i tot bonic, amb aquella columna esquerra que és com un calaixó d’aquells de les cases de poble on hi trobes de tot. I perquè és com si entrés a casa seva, amb el gos, el codony, els bolets, i seure a la vora del foc guaitant per la finestra els paisatges de l’Alt Urgell i ens posem a xerrar del país i les coses que passen

Reset: perquè crec que és un dels blocs polítics més atrevits i amb més criteri del panorama polític. Sí senyors, endavant amb la canya i aquests posts tan ben treballats i argumentats sobre el nou sobiranisme i la denúncia dels farsants.

Uf (4), me n’han sortit vuit. Me’n podrien haver sortit més, de fet tots els que tinc linkats m’agraden i els segueixo, però ara que ho he fet no n’esborraré cap.

A veure si puc fer mica de migdiada. La mani promet. Ser llarga i inacabable (així ho espero. Nice Day For A Sulk. Després anirem a fer unes birres al meu antic barri, snif, la Barceloneta. I a veure el futbol amb l’Enric, al final del Passeig, i a sentir-li dir “m’alegro, m’alegro” quan ens vegi aparèixer, i em digui si ha passat pel bar del Joan al meu poble, quan baixa, cada setmana, cada dimecres de l’any, de Vallderoures.