El món segueix essent un panyelu (Elies115 vist per en Dessmond)

Ara que vivim en temps internetaris, sembla que la tècnica hagi d’engolir-nos completament. Com a mínim l’enteniment. O la forma de relacionar-nos. Àdhuc fer-nos canviar els hàbits i convertir-nos en uns ascetes. Quan algú –que no hi rasca- comença a meditar sobre el fenomen, acostuma a sobtar-li una mena de vertigen i a imaginar teories ben apocalíptiques.

Un capítol molt important en aquest camp en són els blogs. És una irrupció que a casa nostra ho ha fet amb una força inusual. Els blogaires en català segurament representen el tant per cent més alt de la blogosfera. És a dir, que molts de nosaltres ens hem convertit en escriptors de circumstàncies i que a internet hi pots trobar milions de blogs en aquesta llengua. Per triar i remenar -i quedar esgotat.

És curiós que de tota aquesta immensa oferta hagi acabat topant amb el http://elies115.blogspot.com/, el blog de n’Elies. Simplement em meravella comprovar el magnetisme que pot despendre un raconet com aquest. Si he de ser sincer, no sé pas com va ser que el vaig descobrir. Però un cop va passar, vaig repetir, repetir, repetir la visita fins avui.

Probablement això és perquè hi trobo la Catalunya que desitjo. S’hi respira una versió catalana del país, que al món real sembla tan difícil de consensuar. Malgrat la distància i els abismes que pugui provocar el mitjà, a n’Elies 115 sempre hi ha molta proximitat.

En un començament vaig limitar-me a llegir, a meditar sobre el que allí s’hi exposava. Però sempre arriba un punt en que vols saltar l’aparador. N’Elies, d’altra banda, ho posa ben fàcil i és així que a més de comentar els posts vaig decidir escriure-li algun missatge. És així que també vaig anar notant que el grau de sintonia amb molts punts de vista sobre els mals que planen a casa nostra era inusualment gran.

De les coses que millor destil·la n’Elies115 és la generositat. També la contundència o potser la radicalitat. Però no crec que sigui això darrer el que més pesi. La visió generosa que hi trobes a l’hora de parlar sobre Catalunya és el que acabava enganxant. La política entesa com instrument al servei del país, com antídot a tanta renúncia que ara mateix ens volta. Això és el que després provoca al seu autor la contundència o aquesta radicalitat que dic. Quan has de suportar el tacticisme mesquí, la mentida, la ineptitud o, simplement, el lucre personal en el dia a dia del país, és llavors que n’Elies esdevé contundent i radical. Fins un punt on jo mateix voldria encendre’m. Reconec que molts cops ell ho ha fet millor que jo i m’ha deixat amb la feina feta abans de començar.

És innegable, doncs, que un blog com aquest tibi molt. Molt. I a la fi arriba a ser tanta la seva força que es fa inevitable acabar topant amb el seu autor. És aleshores que la sorpresa és majúscula. Aquest paio és n’Elíes!. I veus que el món virtual pot ser tan infinit com vulguis però en realitat és un panyuelu.

Amb n’Elies ja havia coincidit en d’altres bandes -gens virtuals-, en uns temps que ara em semblen prou remots. Això m’ha fet comprendre el perquè de moltes de les coses que en aquest blog s’hi aboquen. Hi ha tota una escola de la vida rere aquests escrits, que difícilment trobaràs en d’altres bandes. És per aquest motiu que aquesta finstra pot provocar idees tan felices com la dels Blogs amb estrella. I més. Perquè aquest tacte per impulsar des d’humors a iniciatives no ho pot fer qualsevol, per més que s’hi entesti. Cal suportar una llarga trajectòria damunt l’esquena si vols fer-les arribar a bon port.

Veient el què he vist, arribo a una conclusió inevitable: Elies115 sobreviurà al seu tancament. Aquesta força que irradia dubto molt que arribi a la seva defunció, pel simple fet de tancar el blog. Estic convençut que continuarà, encara que sigui d’altra forma. Mentre hi hagi un motiu per reivindicar Catalunya hi haurà Elies per estona. I topar amb ell serà com sempre. Afortunadament, aquest món és un panyuelu.