diumenge, de febrer 03, 2008

Fe, Església... i bisbes fatxes


Aquest és un d’aquests mails complicats que de tant en tant em toca escriure. Però em sembla que no puc defugir donar la meva visió, com a creient i com a catòlic del que està passant. De fet podria dir també “del que ens està passant”, del que ens està passant a molts creients catòlics catalans, i de la profunda desorientació que sentim no tant per les indignants soflames partidistes de la Conferència Episcopal Espanyola, com pel silenci dels nostres pastors. Per sort avui el Pare Abat de Montserrat ens ha tornat a donar una mica de llum; qui havia de ser, si no.

Potser em tornarà a sortir un post massa llarg. Perquè hi afegiré una altra reflexió que fa temps em ronda pel cap i té certs elements interessants de tenir en compte, per això que en diuen de les mentalitats que hi ha al darrere de les coses. Aprofitaré aquesta deliciosa tarda de diumenge, plujosa, que després de dinar fora he tornat a casa i no vaig al Barça (últimament necessito poques excuses per no anar-hi). Bona música, els vidres de la tribuna mullant-se, un cafè, una copa de licor de la Terra Alta i el paquet de tabac a la vora. Som-hi.

El sector més integrista –i pel que sembla, majoritari- de la Conferència Episcopal Espanyola ha protagonitzat quatre anys de confrontació amb el govern Zapatero, en una perillosíssima deriva política, que no apostòlica, en plena sintonia amb els posicionaments de la cavernícola dreta espanyola del PP. Ni la victòria del bisbe de Bilbao, el tal Blázquez que deia l’Arzalluz, davant l’integrista Rouco va poder apaivagar les ànsies de conflicte i enfrontament de la majoria d’aquests prelats. I l’última declaració, criticant des de postulats evangèlics incomprensibles, la recerca de la pau a Euskadi, i pràcticament demanant el vot per al PP és la gota que culmina els despropòsits.

Evidentment, com a creient i com a catòlic reconec i crec en el ple dret pastoral de l’Església d’orientar els fidels i d’assenyalar els principis morals que ens han de regir. La missió de l’Església és també la d’orientar els catòlics, la d’assenyalar en tot moment aquells principis que millor s’ajustin a la Paraula de Déu. Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Pere ens guia, Pere és el camí de Déu, i amb ell, els nostres pastors, els nostres bisbes, els nostres capellans. La nostra Església.

L’Església actua així en el terreny de la universalitat de la Paraula de Déu. Però l’Església també és comunitat. L’Església serveix la comunitat, ha de ser propera als seus fidels i les seves circumstàncies. Bé, si em permeteu la frivolitat, és el gran exemple d’això que molts altermundistes prediquen ara de “pensar globalment, actuar localment”.

Jo sóc un pobre pecador. Difícilment puc donar lliçons i molt menys erigir-me en una veu díscola amb els missatges dels pastors. Però trobo enormement a faltar, en aquest embolic, la paraula dels nostres pastors, dels bisbes catalans. Perquè crec que les veus de la Conferència Espanyola estan intervenint en la seva comunitat, que no és la nostra, i que per això ens sentim tan desplaçats.

Però potser no és únicament això. Potser és també que els bisbes espanyols, un cop més, han creuat una altra feble línia vermella. Estem envoltats d’aquestes línies, pel que sembla. Quina és? El paper de l’Església en un estat de l’Europa Occidental. Fins i tot a Espanya. La dimensió política de l’església espanyola és gran. El paper històric de garant de la fe, fidel a Roma en tot moment, ha atorgat a l’església espanyola una posició de privilegi evident i confusió amb l’estat, fins a finals del s.XX, i només amb breus i tempestuosos parèntesis.

I l’església espanyola sempre ha reivindicat un paper preeminent en l’estat. Que ha estat aprofitat, alhora, pels elements més reaccionaris, per convertir les seves causes en la causa de la fe. I això arriba a l’extrem més humiliant per als catòlics amb la proclamada “cruzada” franquista.

Tanmateix, és cert també que el laïcisme espanyol i català, i no em serveix ni tan sols aquí allò de la teoria dels pèndols, ha tingut envers l’Església, una posició d’hostilitat extrema, exacerbada, violenta. Així, entre la “cruzada” i el martirilogi molts creients ens trobem atrapats sense voler-ho.

Hi ha una teoria dels moviements catòlics més conservadors i integristes que proclama que la força dels catòlics i la seva visió del món, de la societat, hauria de defensar-se políticament. Que els catòlics han d’intervenir en política com a tals. Des d’aquest punt de vista, el catolicisme esdevindria el més gran loby de les nostres societats. Molt superior a la influència dels sindicats, d’associacions, etc. I si aquestes condicionen la política del govern, per què no ho han de fer els catòlics? És una pregunta interessant de difícil resposta (difícil resposta que no sigui una soflama o una consigna). Potser més endavant hi trobem altres arguments.

A l’altra banda, el cert és que el govern ZP i el tripartit han observat l’església i els catòlics amb un evident menyspreu. En cap moment han volgut mirar d’entendre i molt menys de no ferir la visió catòlica. Aquest laïcisme que es reafirma negant, i que en canvi esdevé papanatisme amb les genuflexions i reverències a altres representants d’altres confessions, anant amb peus de plom de no ofendre’ls (musulmans) o babejant en la seva presència (Dalai Lama). Negar, en aquest sentit, les arrels cristianes d’Europa, i de Catalunya, és un greu error. I l’existència d’un estat no confessional no s’ha de confondre amb l’apologia del laïcisme.

Personalment, els elements crítics del conflicte d’aquests quatre anys, que se situen en el tema dels matrimonis homosexuals, el divorci exprés i la supressió de l’assignatura de religió… no els veig tan terribles, no els veig tan apocalípticament com les manifestacions promogudes per la cúria donarien a entendre. Hauria estat bé no convertir-los en bandera, per ningú. O mirar de negociar-los amb tacte, perquè s’aconseguissin els drets sense ferir sensibilitats de la moral majoritària. No ha estat així. Però és infinitament més greu l’absència de polítiques que el reconeixement de drets (que no em preocupa). Tant de bo s’haguessin defensat amb la mateixa contundència polítiques de família. No, també des de l’església, en aquest tema s’ha anat a la contra. Quan tots sabem que les polítiques de dinamització són les més efectives. I sí, calen polítiques que afavoreixin la família, la maternitat, etc. Igualment, és una estupidesa la manera com s’ha tractat l’assignatura de religió. I, pel que fa al divorci, caramb, no hauríem de ser gaire hipòcrites amb aquest tema.

Però és clar, el problema és que hom té la sensació que aquests temes han estat manipulats per convertir-los en una arma política. Perquè al darrere de l’apostolat dels bisbes espanyols, s’hi amaga, fins i tot pel damunt de la seva condició de bisbe, la condició de “fatxa”. Els srs. Rouco, Cañizares… són, abans que bisbes, uns autèntics fatxes, unes persones políticament ancorades en una visió tridentina del paper de l’Església, que veuen indissociablement unida al d’Espanya, fins al punt que van proclamar, sense morir-se de vergonya, però fent-nos avergonyir a molts catòlics, que “la unitat d’Espanya és un bé moral”. Com es pot dir una imbecilitat tan gran? Evidentment no des d’un punt de vista apostòlic, evangèlic, sinó perquè són, abans que pastors, espanyols, i molt fatxes. I aprofitent la seva missió per imposar les seves tesis espanyolistes, la seva visió retrograda del paper de l’església. Aquest paper comfortable a l’ombra de l’estat, assistits pels militars.

I aquí és on han travessat, clarament, aquesta línia vermella de què parlava. Igual que ara, amb la soflama contra la negociació.

Les Benaurances són l’episodi més emocionant, evangèlicament parlant. I diuen “Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.” Només per això no haurien d’haver dit el que han dit. Clar, potser el problema és que han dit el que han dit perquè no estan nets de cor. Els hi recordo? “Feliços els nets de cor, perquè aquests veuran Déu.

Hi ha una altra cosa que em disgusta del que ha passat. La resposta frontista de l’església espanyola i dels seus paladins “populars” a les crítiques de les crítiques. Home, potser el PSOE ho veu com una oportunitat de reactivar un cert electorat, però a mi em sembla que el govern espanyol ha actuat amb una certa moderació davant les soflames integristes i fora de lloc que alguns membres d’aquesta cúria han proferit, com allò de la dissolució constitucional, o l’atac als drets humans. Mmm. Aquí no s’hi val jugar, senyors de la Conferència Espanyola, al victimisme. Quan s’han excedit tan clarament el seu paper evangèlic... no té dret un govern legítim a defensar una postura política fonamentada en àmplies majories polítiques?

Hi ha un tuf frontista que no beneficia l’esglesia. I el que és pitjor, pensen que amb aquesta actitud en treuran rèdits. Que són els que més em preocupen.

No, aquest no em sembla el camí, ni polític ni evangèlic. Hi ha, però, uns altres fets que podrien ajudar a entendre part del que està passant. Permeteu-me que us recomani un llibre: “El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la guerra civil”, un magnífic llibre de Jordi Albertí, editat per Proa. Documentadíssim, Jordi Albertí situa els termes ideològics en els que s’arriba al desastre de la guerra civil. Amb una conclusió clara: la persecució religiosa era un fet clarament planificat, amb prou antecedents entre el laïcisme polític, i sense la més mínima mesura que no fós altra que l’aniquilació física dels religiosos. Una persecució, una autèntica matança, de la que ben pocs partits “republicans” en queden al marge, i que, evidentment, va tenir en els criminals anarquistes, uns executors sense pietat. Una persecució terrible, i una autèntica carniceria.

N’Albertí explica clarament com s’estava fonamentat aquesta persecució, en quins termes tan exacerbats s’estava conduïnt el debat sobre el paper de la religió. En aquesta orgia demagògica, sí que es va produir una autèntica persecució, prohibint l’acció escolar de l’Església, expulsant ordres com els jesuïtes, confiscant béns, etc. La resposta majoritària de l’Església va ser la de sumar-se al conflicte, eliminant els ponts que amb gran cura i esforç bastien, entre d’altres, el cardenal Vidal i Barraquer. Tots els esforços de reconduir la situació van ser endebades, i els extremismes de les dues parts van triomfar. Amb un resultat tràgic.

Però ara que s’està promovent tot això de la Memòria històrica, trobo igualment reprobable que no hi hagi hagut, per part dels “hereus republicans” un reconeixement explícit de les barbaritats que es van cometre, emparar i tolerar, amb l’Església i els religiosos. Jo també em compto entre els perdedors, però en un tema tan dur com aquest no s’hi val amagar el cap sota l’ala i no reconéixer que l’orgia revolucionària va tenir en l’Església una víctima propiciatòria. I que això és intolerable, i un gravíssim error, del que com a mínim cal acte de contricció.

No us vull atabalar amb les xifres que dóna n’Albertí, però sí em sembla que cal donar-ne algunes per entendre la magnitud d’aquesta orgia de sang contra la religió:

- bisbat de Tarragona: 136 sacerdots morts (un 32.4% del total), inclòs el bisbe auxiliar ( i a Vidal i Barraquer li va anar de molt poc)
- bisbat de Barcelona: van ser assassinats 277 capellans de 1251 que n’hi havia, i 425 religiosos dels 1.700.
- bisbat de Lleida: van ser assassinats 2 de cada 3 capellans, fins un total de 270
- bisbat de Solsona. 60 sacerdots (un 16%) i 106 religiosos
- bisbat de Vic: 160 assassinats de 652
- bisbat de Girona. 195 sacerdots i 72 membres d’ordres religiosos
- bisbat d’Urgell: assassinats un 19.52% dels sacerdots (107 de 458)
- bisbat de Tortosa: un 61.2% dels sacerdots van ser assassinats (316)

El testimoni d’autèntic martirologi de moltes d’aquests morts no apunten rancúnia ni odi cap als seus assassins, sinó que donen un testimoni commovedor de la seva fe.
He inclòs aquestes referències perquè em sembla que hi ha un sector de l’Església que, lluny de buscar el seu paper evangèlic en el món modern, en la nostra societat, vulgui recrear-se en aquella persecució, i aprofitar ara qualsevol crítica que rebin per adoptar un paper victimista que és una autèntica ofensa a la memòria d’aquests màrtirs. I, sobretot, una perillosa deriva cap al frontisme “cruzadista”. I, per tant, inadmissible.

És criticable la miopia amb què s’encara la qüestió de la Memòria històrica, mutilada en els seus aspectes de reparació i contricció. Aquest anticlercalisme tan ranci com els bisbes fatxes, que impregna l'esquerra espanyola i catalana. Però és inadmissible que l’església estableixi elements paraonoïcs de persecució en la situació actual, i menys encara que actuï com si no pogués assumir el seu nou paper en un estat no confessional. D’alguna manera això forma part, crec, d’aquesta perillosíssima i desacomplexada visió revisionista que els sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (és a dir, tota la dreta espanyola) estan promovent, després de la certa “descolocació” que van patir els primers anys de la transició.

En definitiva, crec que l’església espanyola, un cop més, s’equivoca i excedeix el seu paper pastoral i evangèlic. Aparca la Paraula de Déu i abraça l’espanyolisme d’arrel feixista i totalitària. Com a creient, és indignant el seu frontisme i partidisme. I com a creient català, a més, lamento especialment la falta de coratge dels nostres pastors, a l’hora d’establir un discurs i una orientació als fidels catòlics que poguem entendre, que ens conforti, i no que ens faci avergonyir pel seu posicionament polític inadmissible. Sort, com deia, que sempre ens quedarà Montserrat. Però insuficient.

10 comentaris:

Jesús Cardona ha dit...

Em vaig quedar de pedra ahir quan vaig escoltar el fragment de l'Evangeli d'aquest diumenge. Vaig sortir encara més preocupat per com interpreten l'Evangeli.Vaig pensar la mala llesca que tenen, en quin moment han tret les víctimes. Les benaurances inspiren la reconciliació, el perdó, el reoneixement del patiment de les víctimes, que són la nostra dignitat. Els bisbes saben que el Vaticà i sacerdots bascos treballen silenciosament per tancar ferides al País basc.

Joan Arnera ha dit...

Benvolgut Elies, avui toques un tema complex... jo, que no sóc pas catòlic i que tampoc no sóc creient (no tinc el do de la Fe, hehe) et diria que em sembla que em seria molt més fàcil ser creient que no pas ser catòlic.
No ho sé, el tema és complicat. Els bisbes tenen dret a dir el què vulguin, i a continuar sent tant fatxes com fa cinquanta anys. El què em sembla malament de debò és que l'estat continui subvencionant-los.
Salut

Elies ha dit...

Pel seu interès, i gràcies al blog de l'Àngel Canet, puc reproduir aquest paràgraf tan intens i bell de l'homilia d'ahir del Pare Abat de Montserrat. Llegiu atentament les seves paraules:

"El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel."

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Company i amic,

Sense compartir amb tu la Fe que professes, s� que comprenc el teu esbala�ment, com em faig c�rrec que milions de compatriotes es troben en la teva situaci�. Tanmateix, aix� no t'ha impedit completar una an�lisi assenyada, equilibrada i sobretot honesta del problema.

En el meu post he intentat diferenciar clarament entre aquests feixistes de merda i la vostra Fe que ells instrumentalitzen obscenament. Crec que �s el just i obligat, per no ferir-vos m�s de forma innecess�ria i injusta i tamb� per desemmascarar aquests farsants.

Espero haver-me'n sortit.

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Preciosa, l'homilia, no sembla que ens trobem davant la mateixa església de Rouco Varela. Hi ha un abisme evident.

reflexions en català ha dit...

Elies,

En primer lloc, em solidaritzo amb els creients i catòlics com tu, que no ho deveu passar pas bé amb aquesta Conferència Episcopal que en teoria us representa.
Tant de bo els que sou catòlics i no penseu com ells pugueu desfer-vos-en, com també els catalans d'Espanya.

És lamentable que els bisbes espanyols es posicionin d'aquesta manera, i que a més reneguin del diàleg. Això és el que diu el vostre Déu? Oi que no?

Bé, em sembla que l'Església, l'alta jerarquia, com més pot té de perdre poder, més s'allunya del poble.

I ho pagaran car.

Elies ha dit...

Ròdia, el teu escrit és duríssim. Entenc la teva indignació, però fa mal. No hauríem de ser reduccionistes amb l'Església. En fi.

En tot cas, Ròdia, Reflexions, el cert és que les paraules del Pare Abat són d'una lluminositat cristiana que fa envermellir, efectivament, contrastades amb el frontisme de l'episcopat espanyol. A mi m'han emocionat. I em sento més montserratí que mai.

De totes maneres, és necessari entendre l'organització jeràrquica de l'Església i alhora la seva proximitat a la comunitat i la seva pluralitat, abans d'emetre judicis que jo entenc precipitats sobre qüestions de finançament. No és el camí. Jo també podria dir que no vull que financiïn els sindicats o altres infinites coses. No em sembla un debat positiu. Ni tan sols un debat en el que hi pugui haver cap "guanyador".

Algun dia us parlaré de la meva experiència a l'interior del monestir de Montserrat, convivint amb els monjos. Aquests dies l'estic recordant amb intensitat.

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Elies,

No m'he referit a l'Església catòlica en el seu conjunt, sinó a la Conferència Espiscopal Espanyola i als seus posicionaments politicosocials, deixant de banda aspectes purament teològics. No era aquest l'objecte del post. Potser la cirurgia retòrica és quelcom massa delicat i subtil per al meu tarannà d'estripaterrossos destraler i he entrat dins la qüestió com un elefant dins una cristalleria, però precisament he intentat no ser reduccionista i he volgut discriminar l'objecte de la meva crítica. Si no me n'he sortit prou bé, em sap greu, no perseguia ferir cap innocent ni he volgut fer mal a ningú que no en fes. Em referia a l'església espanyola, no pas a la catalana, i en concret a la seva jerarquia. Si no ho he sabut deixar prou clar, un cop més ho lamento, però el que he dit, no deixa de ser el que veig.

Potser m'hi ha mancat també una referència a l'Església catalana de base que al nostre país ha fet i fa una tasca pastoral lloable. El meu reconeixement i la meva admiració per a ells, començant pel Pare Abat i la comunitat de Montserrat, baluard del país; igual que tots els rectors de parròquies de pobles i barris que fan una important feina comunitària i que són exemple de molts progres de boqueta.

Pel que fa a les subvencions dels sindicats, sempre hi he estat en contra, ja els hi poden llevar demà mateix, potser així es començaran a deure als treballadors i no als poders que els paguen.

Josep (sl) ha dit...

Als menys als anys 30s semblava haver la figura conciliadora del Cardenal Vidal i Barraquer.

No me sento identificat com a Catòlic amb el discurs dels Bisbes però tampoc amb la coacció descarada feta pel cap d'organització del PSOE José Blanco.

Elies ha dit...

Tranquil, Ròdia, està entès. Però és que a més a més, jo mateix penso que si no fós creient i catòlic... hi hauria motius més que suficients per a la indignació (com a mínim així de primeres).

Josep, bé, jo no sé si parlaria de coacció descarada. A mi no em va fer cap gràcia veure un cardenal parlar de "dissolució constitucional de la democràcia" perquè dues persones del mateix sexe puguin casar-se. Jo crec que la línia vermella que han creuat els jerarques espanyols és molt perillosa, i no l'haurien d'haver creuat mai. Ara estem en un terreny minat.