Quo Vadis, ERC?

Esquerra Republicana ha celebrat una reunió de la que n'ha sortit una mini autocrítica, centrada en la posició d'aquest partit en relació al referèndum de l'Estatut, i a partir d'aquí han proclamat la unió del partit i la necessitat que tenen de tornar a connectar amb el seu electorat.

Avui també ha sortit una enquesta a El Periódico, que, amb totes les precaucions d'aqueest tipus d'enquestes, indicava una davallada significativa de la tendència de vot a ERC.

Al meu entendre l'autocrítica es queda curta i no apunta les causes profundes de la possible crisi d'ERC, sinó una de les conseqüències, la rebregada en el referèndum. Una altra manifestació de les causes profundes vindrà en les eleccions de la tardor.

L'enquesta, més enllà de la projecció de vot, resulta interessant per la manera com es posava de manifest la convivència, en l'electorat d'ERC, de dues ànimes. La de tendències més esquerranoses, per a la qual l'independentisme és poc més que un accident, i que es proclama, amb orgull pueril "no nacionalista" (com si fós un pecat del que estan curats) i l'ànima patriòtica, nacionalista, per a la qual la lluita nacional, l'independentisme, el nacionalisme, és l'epicentre ideològic.

Aquestes dues ànimes es manifesten molt clarament en la preferència de pactes post-electorals, optant els esquerranosos per la reedició del tripartit i els nacionalistes per una coalició amb CiU.

Tot i que la convivència de les dues ànimes és possible, i fins i tot pot ser desitjable, les tensions que poden generar aquests dos models són molt importants. Mentre el vent bufa a favor, no s'evidencien els problemes. Però en quan les coses van mal dades és normal que les tensions es manifestin, en la cerca de les diferents estratègies, receptes o sol·lucions que permetin superar la crisi.

Hi ha una altra tensió que a nivell d'enquestes queda oculta, i fins i tot a nivell de partit, i és el paper i l'estratègia a seguir per un partit que es proclama independentista i que tanmateix proclama també que és un partit de govern i vol apostar pel pragmatisme. Es poden fer molts equilibris, però és una opció difícil de combinar i que aboca fàcilment a les contradiccions, incoherències, i haver de passar per calvaris polítics que no ho són tant o ho són gens en partits d'ideologia més difusa, menys contundent, per als que el control del poder esdevé pràcticament una finalitat en si mateix, com són PSC i CiU. Aquests partits han "acostumat" de fa molts anys a la seva militància i al seu electorat a una visió menys sacralitzada de la ideologia. Partit, militants i electorat són més pragmàtics. Per a un partit en canvi que basa el seu creixement en la soflama, en la contundència ideològica i en la crítica ferotge a la situació, el pragmatisme esdevé un exerci molt més dolorós.

Amb tots els estira i arronses viscuts per ERC des de la Crida Nacional a ERC que va protagonitzar Àngel Colom, i fins a l'actualitat, ERC ha fet grans coses, i s'ha convertit en un referent indispensable en el panorama polític català, i amb ERC, l'independentisme.

Però tal vegada aquest partit i les seves bases no hagin sapigut madurar adequadament, i en certs ambients, s'hagin instal·lat en la demagògia barata, en el vedetisme intel·lectual de pa sucat amb oli i en una dinàmica "deconstructiva", de la política facilona i de consigna.

Calen moltes coses, però m'atreveixo a suggerir-ne algunes:
- madurar com a organització. Disposar d'una direcció que dirigeix, assumeix les decisions i ret comptes a la militància. I d'una militància que, des del seu lloc, participa d'acord amb els mecanismes democràtics i representatius, que mai són una assemblea.
- suavitzar la tensió entre l'ànima independentista i l'esquerranista. No té cap sentit esdevenir la força anitsistema i proclamar politiques d'esquerranisme caspós que, de dur-se a terme, col·lapsarien el país. S'ha de ser també més madur en aquest àmbit ideològic, i connectar amb el conjunt del país, que no són els extremistes socials que semblen aniuar en algunes assemblees d'ERC i en l'organització juvenil. La gent és d'ERC i vota ERC pel país. Per patriotisme. Aquest és l'autèntic motor, d'ERC i també de CiU.
- evitar caure en l'anticonvergentisme demagògic i més tronat, fer de comparsa en la cacera de bruixes cap a CiU promoguda des de les forces polítiques espanyoles és un greu error. Cadascú té el seu espai, però l'espai nacionalista necessita d'ERC i de CiU.
- superar l'orgull del marginalisme. Semblava que havia estat així. Però no. Les apel·lacions insultants i demagògiques a les grans empreses catalanes i la seva influència és un insult a la intel·ligència i al sentit comú si es vol ser un partit de govern. És obvi que un partit progressista, i que es nodreix de classes mitges i populars no és el partit preferit de les grans empreses ni dels grans empresaris. Però en cap cas no han de ser ni fer-se veure com a enemics. Qualsevol país del món necessita grans empreses i fortes. El nostre problema serà quan no hi hagi grans empreses catalanes, radicades a Catalunya, que no vulguin influir en el govern. Voldrà dir o que el nostre teixit empresarial està mort o que el nostre govern no pinta res. Cal afavorir les nostres grans empreses, que n'hi hagi més i que siguin més fortes. I com a partit progressista, establir les polítiques que compensin aquesta influència i poder. En cap cas, com sembla en segons quines declaracions i soflames que s'estenen entre i per la seva militància, un autèntic enemic.
- Superar els complexes ideològics esquerranosos davant socialistes i iniciativeros, tant a nivell polític com dels seus intel·lectuals. Aquests partits tendeixen trampes contínues no ja a ERC, sinó a tot el nacionalisme. Desmarcar-se del nacionalisme és donar la victòria a tota la caspa espanyolista d'aquests partits. Copsar l'autèntica ànima d'aquests partits és veure, finalment, que no s'hi pot fer res amb ells, perquè cada cosa que facin ells serà contra Catalunya, contra la seva dimensió nacional i el seu projecte de llibertat.
- no tenir por de ser a l'oposició. Ja sé que el poder és llaminer i permet fer moltes coses. Però no s'ha de fer a qualsevol preu. I de vegades permet ser més fort i bastir un projecte més interessant i que reculli millor les aspiracions del nostre poble.

ERC té molt mala peça al teler per a les eleccions de la tardor. Crec que té el que ha sembrat. No recollirà fruïts perquè ho ha fet malament, molt malament. I perdrà suports, perquè la seva erràtica política i deriva demagògica els ha allunyat de molt gent. No n'hi ha prou amb cridar molt. Cal fer bé les coses. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors. I ERC no ho ha estat, s'ha divinitzat en certs dirigents, s'ha allunyat de la seva gent i ha estat incapaç d'atreure nous suports cap a les opcions independentistes. Molts independentistes som, sobretot i per damunt de tot, patriotes.

La ciutat perduda (II)

Ahir a la nit okupes del barri de Gràcia van rebentar el barri contra els veïns. La nostra ciutat pateix el malgovern municipal des de fa temps. La tinent d'alcalde Mayol s'ha proclamat amiga dels okupes. I l'ajuntament els tolera, els acompanya, els hi dona pisos, els consenteix...

Ahir els veïns del barri de Gràcia van patir el seu malson, amb el fum negre de les barricades sense sentit entrant pels seus habitatges, quedant-se sense llum, patint autèntica por i desemparats per la polícia i els bombers que no s'hi van presentar fins 45 minuts més tard que donessin l'avís. En mig la fosca, el fum i la por, els veïns es van armar de coratge i van provar d'apagar el foc que amenaçava les seves vivendes i el fum negre dels contenidors i pneumàtics cremants que penetrava per qualsevol finestra o balcó.

Avui tots els responsables municipals es fan els escandalitzats, i els responsables policials fan veure que allò no anava amb ells i els va agafar de sopresa.

Mentida. Els veïns del barri de Gràcia pateixen, de fa temps, l'acció vandàlica d'aquests consentints municipals i la seva impunitat. Aliens a l'acció de la llei i a la més mínima ordenació de la convivència, les seves cases "okupades" s'han convertit en espais al marge de la llei i de la convivència, llocs de festes il·legals i sense horaris... llocs contra els veïns i la civilitat.

En aquest temps l'acció vandàlica d'aquests feixistes contemporanis emparats en el "rotllo okupa" ha atemorit els veïns, ha causat estralls entre el mobiliari urbà, entre els cotxes amb distintius catalans com el ruc o el CAT... i finalment han rebentat la convivència de les festes majors i populars dels veïns, als quals han extorsionat impunement.

Avui han atemorit tal vegada per últim cop els veïns, finalment revoltats contra la seva impunitat, i que s'han abocat a apagar el foc de les barricades, contenidors i pneumàtics... davant l'absència policial, institucional. Avui els veïns som tots, i hem trencat la por davant el nou feixisme altermundista. Avui hem apagat les fogueres de la por i el xantatge, i els veïns hem recuperat el barri per a nosaltres.

Avui s'ha fet dia entre la por i el temor. I hem dit prou amb les nostres galledes d'aigua i esperança al nostre paper de víctimes silencioses del feixisme okupa.

Otger Cataló. Vigència del mite...

(escrit recuperat d'internet i simplement corregit estilísticament. Cal deixar-se endur per la vigència del mite romàntic fundacional de la nostra Pàtria per copsar tot el seu significat... i vigència!)

La mitologia tradicional europea atribueix la fundació de Roma a dos personatges anomenats Ròmul i Rèmul. Segons aquesta tradició, aquests dos personatges va ser criats enmig de la naturalesa amb la llet d´una lloba, que els protegí, se suposa, a l'abric d'una cova.

Catalunya també té una mitologia tradicional que fa referència a la seva fundació nacional, la qual, es pot entroncar dins la mitologia tradicional europea.

La fundació nacional de Catalunya s'atribueix a l'Otger Cataló, un personatge llegendari convertit en mite, el qual, també va ser alimentat per la llet d'un animal - en aquest cas una ovella -, i la companyia d'un gos gànguil que el va protegir en mig de la naturalesa, se suposa que, també, a l'abric d'una cova.

Alguns asseguren que va ser un personatge real que va servir amb les seves armes a Carlemany, l'Emperador d'Europa. La seva vida exemplar ha estat enaltida fins a convertir-lo en llegenda mitològica.

Otger Catalò, va sobreviure a l´escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. Només un guerrer català va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus.

Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l´afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s´anava recuperant. S´alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el que l´Otger va considerar havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat d´agrestos paratges. Amb els seus boixits , el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L´home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama"

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la que era la seva fe vernacla. Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l´altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, - que és situada a prop del monestir de Ripoll, que és alhora relacionat amb un altre mite català: Guifré d'Arrià, el Pelós -, i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L´únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

Cal presentar atenció també al fet que "el gos" és també el nom amb el qual es coneix una constel•lació astrològica. Otger Cataló va voler que el gos gànguil pintat al seu escut dugués un dogal d´or. Aquest va ser un escut simbòlic de Catalunya. En el segle X, Guifré I el Pelòs va reinstaurar com a escut català l'escut dels quatre pals vermelles sobre fons groc.

Els 4 pals catalans també tenen un simbolisme iniciàtic: per determinat corrent cabalístic fan referència a les 4 lletres del nom de Déu - IHVH- que durant l'Edat Mitjana eren conegudes amb el nom de Tetragrammaton.

Ambdós personatges, Otger i Guifré, duen noms gots o catalano-alemanys. Otger, en llengua germànica vol dir "Pàtria". Guifré, en llengua germànica vol dir "pau victoriosa". Otger també vol dir "Aquell que escolta la paraula" derivat del grec "ot" que vol dir orella.

Al llarg de la historia d'Europa sempre que hi ha hagut un emperador alemany, ha tingut un conseller català al seu costat. Otger Cataló n'és un exemple. Un dels 9 cavallers que va acudir a la crida d'Otger Cataló es diu precisament "Alemany". Amb Frederic de Sicília el conseller va ser Arnau de Vilanova. Amb Carles V va ser E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull.

Tots ells formaven part d'un pensament cultural i polític, segons el qual, la pau a la Terra entre tots els éssers humans, havia de fer-se realitat quan s´establís un ordre universal basat en la diversitat de les cultures i llengües autòctones o vernacles. Tenia present aquella ensenyança bíblica que diu: "Déu va repartir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums".

Cada poble, doncs, té dret a un lloc en el que viure segons els dictats del seu Esperit i aquest Esperit es manifesta per mitjà de les diverses cultures vernacles.

Creien que la cultura del coneixement veritable es basa en l'observació dels fenòmens naturals. El seu pensament estava en la línia de Plató, Pitàgores, Galileu Galilei, Godescald,...I també del català Ramon Sibiuda, i altres pensadors catalans de caire naturalista. Antoni Gaudí també ens ha deixat per escrit que la seva matemàtica i la seva geometria es basava en observacions de la naturalesa. Aquest pensament sempre ha estat present en la cultura del nacionalisme català i el seu concepte de nacionalisme, que no és racista sinó espiritual en base a un concepte naturalista i científic de la divinitat. El gran mestre seria Ramon Llull.

Donar a conèixer aquesta cultura, ha estat i és la missió dels Països Catalans, segons ens explica molt bé Francesc Pujols en el seus llibres "Concepte General de la Ciència Catalana" i "La visió artística i religiosa d'en Gaudí".

Si analitzem la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra 9 (9 llocs i 9 cavallers). Aquesta xifra té una interpretació cabalista que està en la línia del pensament esmentat.

També van ser 9 els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà, el qual, per altra banda, era dipositari segons la tradició del Sant Graal que, després de la seva mort va anar a parar a un lloc dels Països Catalans, concretament a la catedral de València.

La xifra 9 també la trobem en el nombre de cavallers que es van reunir a Jerusalem amb Hug de Pyns per a fundar l'Orde del Temple del Rei Salomó.(potser no es deia "Pyns" sinó "Pinós" igual com se'n diu un dels catalans que formaren part dels 9 Barons de la Fama. Per alguns historiadors el nom veritable d'Hug de Pyns, era Hug de Pinós i era de Castellar d n'Hug a prop de Bagà.

Aquells lectors que vulguin aprofundir en el pensament de E.C. Agrippa, deixeble de Ramon Llull i conseller de l'Emperador alemany Carles V (que també va ser rei d'Espanya amb el nom de Carles I i es va retirar al monestir de l'orde de Sant Jeroni a Yuste, prop de Cáceres)poden llegir el seu llibre més emblemàtic: De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull)commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae.

En aquest llibre s'explica, fins i tot, com s'han d'organitzar les nacions d'Europa en funció de les seves identitats vernacles, que són les identitats relacionades amb les lleis basades en l'observació de la naturalesa i les seves configuracions astrològiques.

El primer castell construït a la muntanya de Montserrat, on es troba el santuari de la verge negra Patrona de Catalunya, Nostra Senyora de Montserrat, s´anomenà "Castell d´Otger" en honor i memòria del cavaller Otger Cataló. ("Nostra Senyora" i no "mare de Déu" perquè és el nom amb el qual són esmentades i devocionades les verges negres durant l'Edat Mitjana en base al seu simbolisme iniciàtic o cabalístic).

El Castell d'Otger Cataló a Montserrat estava situat a prop d´on es troba actualment l´ermita de Sant Miquel.

Mas (Catalunya) vs Montilla (Espanya)

Tot i que encara és temps de celebracions per la defunció del tripartit i la renúncia de Pasqual Maragall... i tot i que tindrem temps d'aprofundir, gaudir i cabrejar-nos amb la campanya electoral de la tardor... no puc resistir-me a fer una anàlisi del que se'ns ve a sbore i de la importància que té per al nostre país.

El naufragi del tripartit i la defunció política del president Maragall ens ha dut a les eleccions anticipades de la tardor. En aquestes eleccions ens hi juguem més que mai el nostre futur. Ni referèndum de l'Estatut ni res... on realment Catalunya es juga la seva voluntat de ser és en les eleccions de la tardor a la Generalitat.

Totes les dades ens fan pensar que només hi ha dues candidatures per a aquestes eleccions: Mas president o Montilla president.

Què significa cadascuna de les candidatures? Mas compta amb la força de CiU, la feina feta al govern i la responsabilitat exhibida en tot el procés de reforma estatutària. Té al seu favor l'atipament d'un govern tripartit que serà recordat, malgrat els esforços de l'escòria intel·lectual progressista, com el pitjor govern de la Catalunya autònoma. Té al seu favor la voluntat de tenir un govern normal, catalanista, que faci avançar el país, que sigui seriós, etc. Però no té res més.

Montilla compta amb que és el candidat de tres partits: el PSOE, ERC i ICV-EUA.Tots tres partits han fet proclames públiques per la reedició del tripartit. De manera que tots hi conflueixen amb Montilla de candidat, i amb la voluntat que els vots els permetin controlar alguna conselleria i fer alguna politiqueta.

Dos models de país, per tant, afrontaran el combat més important dels últims temps, i que probablement determinaran com serà el nostre país en molts anys.

Amb Mas s'hi aplegarà tot el nacionalisme català més divers i tots els ciutadans més plurals amb voluntat de tenir un govern normal i responsable, que no lliuri les seves polítiques a l'orgia sodomita, ecologista, altermundista i immigracionista del tripartit. Un govern català per a un país normal, de futur, amb voluntat de ser i amb voluntat de progrés econòmic i social.

Amb Montilla s'hi aplegarà tot el socialisme espanyolista, el feudalisme polític depenent de Ferraz-Moncloa, l'anticovergentisme radical, l'etnicisme espanyolista, el progressisme-ecologisme-vedetisme-altermundisme d'ICV i el retorico-independentisme d'arrel marxista d'ERC.

Ens aboquem a triar entre la mínima voluntat de ser, que representa Mas, i la voluntat d'anorrear-nos que representa Montilla. Entre l'escassa possibilitat de que les polítiques de Catalunya es facin a Catalunya i la certesa que les polítiques de Catalunya es dictaran entre el C/Ferraz i la Moncloa.

Mas recollirà un vot catalanista transversal, que va des dels independentistes que no vulguin assumir un nou tripartit fins el catalanisme més moderat que no vol veure el govern de Catalunya en mans de la Moncloa. També recollirà un vot de sentit comú entre moltes persones de diferents sensibilitats políques que no voldrà veure arriscar el futur del país en mans de la irresponsabilitat altermundista i immigracionista, que vol una escola normal i que funcioni, uns drets normals i que siguin respectats, etc; gent que no vol el seu país en mans dels extremistes socials que no existeixen ni governen enlloc d'Europa però que a Catalunya són carta de naturalesa del tripartit. Mas recollirà el vot útil de tota la gent normal d'aquest país que no vol veure en mans d'un nou tripartit el futur del nostre país, és a dir, que no volen veure perillar el futur del nostre país. Mas recollirà, per tant, tot el vot de convergència i unió, com mai, més el vot nacionalista i independentista no marxista, més el vot més civilitzat d'altres opcions, com el mateix PSOE i el PP, que preferiran aquest vot útil abans que una aplicació immoral de l'estatut, que aboqui el país a l'ecologisme que paralitza el progrés, als papers per a tots que fagociten els recursos públics, a l'establiment de drets immorals i anticristians de manera generalitzada i insòlita a l'europa occidental.

Montilla recollirà el vot socialista tradicional (incrementat per la presència d'en ZP) i el vot ètnicista espanyol que fins ara no ha votat en les eleccions autonòmiques. I la seva opció a la presidència es veu complementada pel vot de les formacions satèl·lits d'ERC i ICV-EUA. Ambdues tenen com a únic objectiu poder fer quatre cosetes en l'àmbit de les conselleries que els hi toquin, a canvi de ser l'excusa, la pantalla, la quota, independentista, ecologista, feminista, altermundista, etc. Es conformen en ser la comparsa política folclòrica d'un govern del PSOE a Catalunya.

Tindrem temps d'analitzar el futur d'aquesta pugna. Titànica en el cas de CiU, ja que es presenta més sola que mai (atesa la deriva ultradretana del PP) i de les opcions del tripartit. CiU només podrà governar si el vot de la ciutadania normal aconsegueix evitar que el tripart reediti el seu govern immoral i ruïnós.

Tots ens veurem obligats a escollir entre els dos únics candidats: Mas o Montilla, Catalunya o Espanya, un país que vol ser normal o un país en mans dels anormals.

victimisme...

Pasqual Maragall, el pitjor president de la Generalitat de Catalunya, el president amb un mandat més breu, el president més menystingut pel poble de Catalunya ha anunciat que no es presentarà a les properes eleccions.

No fer-ho és un dels pocs gestos conseqüents i dignes que ha tingut com a president. No fer-ho és, tanmateix, una frustració perquè el poble de Catalunya pogués expressar-li clarament el seu enuig pel que ha estat el seu govern, el més demencial i catastròfic de la història de l'autogovern català.

En paral·lel a l'anunci de la seva retirada, i arran l'aprovació del nou estatut de Catalunya, aquest president frívol i egocèntric es va permetre la llicència de dir que aquesta aprovació significava la fi del victimisme català.

És una frase lapidària que només la misericòrdia pot evitar que sigui la frase definitiva de l'esclau esdevingut president. És una ofensa sense precedents que qui ha de ser el màxim defensor dels drets dels catalans esdevingui el seu botxí.

D'acord a aquesta apologia de la víctima, els catalans hem de demanar perdó per existir i per reivindicar el que ens correspon, el que és just. Victimisme ha estat, per a aquest infame president, que els catalans hàgim reivindicat històricament la nostra llengua, que hàgim demanat un tracte fiscal just, que hàgim combatut l'espoli fiscal i l'ofec econòmic i d'infraestructures que ens ha condemnat a la incompetència i el bandejament econòmic en l'entorn de les nacions civilitzades.

Per a aquest president, reivindicar el que és just és victimisme. Tal com les dones violades provoquen els violadors, tal com les dones maltractades provoquen els seus maltractadors, tal com els assaltadors saquegen les llars perquè han acumulat patrimoni, tal com patim menyspreu lingüístic perquè ens capfiquem en parlar la nostra llengua...

Voldria saber, de debò, què entén aquest en mala hora president per la fi del victimisme. Maldem per veure que la fi del victimisme no sigui, als seus ulls, la fi definitiva de la víctima, el seu escanyament, la seva mort.

I, tanmateix, la seva depravada percepció presidencial del que són les justes reivindicacions catalanes s'ha esgotat en la seva mateixa inconsistència. Sense ell, i amb la desfeta del tripartit, el nostre país albira futurs de llibertat i plenitud. Som un demà d'esperances blanques que s'obre pas entre nosaltres. Mentre en el pou de l'oblit s'apaguen les veus tremoloses que ens acusen de voler ser, de voler parlar, de voler somiar la llibertat...

Mentre un president legítim de la Generalitat de Catalunya moria afusellat pel feixisme, trepitjant amb els peus nus la terra catalana i proclamant al món la justícia i la dignitat de la nostra lluita, un altre president, indecentment investit president sense haver guanyat les eleccions, proclama al món la fi de la nostra història i la frivolitat espúria de les nostres justes i legítimes reivindicacions.

Per Catalunya... Sí!

Finalment he decidit votar Sí al nou estatut d'autonomia de Catalunya.

No ha estat una decisió fàcil, ni n'estic especialment orgullós. Però he pres aquesta decisió perquè penso que des d'un punt de vista patriòtic és el millor per al meu país.

Una única cosa he acabat tenint clara: que no votaria No ni en blanc. Els dubtes s'han centrat entre abstenir-me, votar nul o votar sí. Vaig pensar votar No per castigar el govern infame del tripartit i la irresponsabilitat del president Maragall. Però era caure en la misèria de la seva política de baixa volada.

Com a patriota, el tema de l'estatut no ha estat mai una opció estratègica que m'hagi agradat. Ha estat -i encara és- una lluita entre partits, absurda, patètica, fratricida i antipatriòtica. Dos partits tenen la principal responsabilitat de la lamentable situació en què ens trobem: ERC i el PSC-PSOE. Ambdos van veure l'oportunitat irresponsable de desgastar CiU i de tenir un element de cohesió davant el PP. Inevitablement CiU s'ha sumat a la proposta, i crec que és just reconèixer que és el partit que ha actuat amb més criteri, situant les fites de la reivindicacio catalana més bàsica i acceptant irremeïablement la situació sorgida del fracàs del tripartit i de l'evident traïció dels socialistes catalans al projecte del 30 de setembre.

El principal problema de Catalunya era i és el finançament, i qualsevol govern sensat hauria d'haver centrat en aquest punt la seva activitat, i optimitzar la corelació de forces al congrés espanyol. Però no, els capcigranys d'ERC i del PSC-PSOE impulsen una reforma estatutària.

Quasi tres anys negres per arribar on som ara, i amb l'estatut que tenim ara, que no soluciona cap dels nostres problemes però que introdueix millores en tots els àmbits. Hi ha hagut una campanya de desinformació massiva. Els partidaris del Sí han venut coses que no són, perquè aquest estatut no solucionarà res. I els partidaris del No encara més, perquè són incapaços de veure el que s'ha aconseguit. Ningú ha fet un exercici ponderat i creïble del que representa el nou estatut.

Els partidaris del No neguen les millores reals del nou estatut i s'emparen en qüestions purament ideològiques i tactistes, contràries als interessos nacionals i de la gent. El nou estatut fa un pas endavant importantíssim en el reconeixement nacional de Catalunya, en el reconeixement que el nostre autogovern emana d'uns drets històrics, en el finançament, en la llengua, en les competències, etc.

Els negacionistes acusen el nou estatut de deixar les coses massa obertes. És una argumentació intelectualment miserable. No existeix cap norma suprema que ho deixi tot tancat. A qualsevol país existeix un tribunal que interpreta el text en última instància i una flexibilitat en la seva aplicació. Això és així amb la Constitució Espanyola del 1978 i ho era amb l'estatut del 79, fins al punt que encara l'any 2006 s'estan transferint competències, i n'hauran quedat per transferir. I se n'hauran transferit que no estaven previstes. Això és la política, senyors.

El nou estatut, per tant, ens situa novament en l'escenari inexcusable de l'exigència política. Però qui critica aquest fet manipula, perquè això SEMPRE és així, aquí i arreu, i no pot ser d'una altra manera. L'estat de dret avançat i constitucional té aquesta formulació ambigua. No és ni un bé ni un mal. És un fet.

No puc, de cap manera, votar No ni votar en blanc a un estatut que, sense voler-lo, és obvi que millora la nostra situació i obre noves fronteres i possibilitats al nostre país. Votar No és un vot purament tàctic, de qui no espera res perquè no s'ofereix res a canvi i se situa en el testimonialisme amb la voluntat única que el seu negativisme introdueixi elements de frustració col·lectiva. El No recull les posicions extremes, demagògicament extremes, dels qui atribueixen al nou estatut el trencament d'Espanya i dels que li atribueixen una hipoteca no cancel·lable amb Espanya. I no és ni una cosa ni l'altra. Tots dos col·lectius han desplegat estratègies d'engany massiu per justificar la seva postura. I això fa que sigui especialment rebutjable. Mai s'ha plantejat l'estatut com una qüestió de sobirania, al marge dels elements constitucionals i per sobre de l'ordenament jurídic. El recorregut de l'estatut ha estat el previsible, per més que no ens satisfagui.

No puc, per tant, votar igual que els dos pòls que més manipulació han introduït en el debat estatutari: el PP a Espanya i ERC a Catalunya. Però no puc, a més, votar no a un text que millora la situació del nostre país en tots els aspectes, insuficientment, però millora, sense que hi hagi cap alternativa, excepte la frustració, l'emprenyament i el quedar-nos com estem, és a dir, pitjor.

Vaig plantejar-me l'abstenció com a manera d'evitar que, votés el que votés, algú s'apropiés del meu vot i en fés una interpretació fastigosa, que em repugnés, que em ferís. Sé que això passarà, perquè en el sí i en el no hi ha arguments i motivacions que em regiren l'estómec. Votar No i que el sr. Acebes o Rajoy s'apropiï d'aquest vot, o els integristes catòlics... Votar Sí i que els sociates, en Maragall, s'apropiïn d'aquest vot... He pensat que valia la pena abstenir-se per no patir aquest dany moral.

També vaig pensar votar nul: Visca la terra, mori el mal govern. Un vot que testimoniés la meva emprenyamenta amb tot plegat i l'escassa diligència patriòtica dels nostres polítics, i especialment del fatídic govern tripartit. Un vot conseqüent, però irremeiablement testimonial.

Així he arribat al Sí. Perquè comptat i debatut prefereixo estar el dia 19 millor que el dia 18, amb més recursos, amb més reconeixement, amb més competències... Per què negar aquesta millora? Per una dignitat sobrevinguda en un procés indignament iniciat? Per una qüestió de rebotar-se sense oferir res alternativament?

El que faci el nostre país no depèn en cap cas del nou estatut, que no deixa de ser una eina. Depèn del que els catalans volguem ser i fer. Si aquest estatut és vàlid per a una legislatura o una generació només ho direm els catalans. Avançar cap a la nostra sobirania depèn de nosaltres mateixos i de la nostra voluntat, però és millor fer-ho en les millors condicions possibles d'autogovern. I el nou estatut ofereix millors condicions que el del 79, i no hipoteca res. Només ens hipotequem nosaltres mateixos, la nostra impotència i la nostra incapacitat per construir un projecte sobiranista fort, compartit majoritàriament i fiable, que transmeti confiança i credibilitat. En cap cas un sobiranisme de foc d'encenalls, capriciós i incompetent.

El veritable repte del nostre poble és decidir qui i com ens governarà i cap a on anirem. I lamentablement la cadena d'errors d'ERC ens aboca a triar entre un renovat tripartit, és a dir, entre el PSOE amb pinzellades d'independentistes retòrics (ERC) i ecologistes d'aparador (ICV)... i CiU i la seva opció de sobiranisme light. Un govern al servei del PSOE amb quatre cosetes contralades i subvencionades per ERC per anar fent (amb la milor de les intencions) mentre la resta del govern espanyolitza a les ordres de Ferraz i la Moncloa... i una opció d'extensió nacional light, però en tots els àmbits, una opció estrictament nacional.

La fatídica constitució del tripartit i la irresponsable aventura estatutària impulsades per ERC tenen, a banda dels innombrables danys ja infringits, un aspecte personal i col·lectiu frapant, i és la fractura espectacular del món nacionalista i la divergència d'estratègies entre persones que persegueixen les mateixes fites. Crec que la principal missió que tenim tots els patriotes és reconduir la situació cap a un escenari on els interessos de partit sucumbeixin davant l'interès nacional. No podem assistir impàvids, intrascendents, a la sagnia ideològica i personal que suposa l'actual situació.

Som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor

Què significa la fe, tenir fe? La fe és un do.

Fem el que fem, hi arribem com hi arribem, sempre farem cap a aquest axioma: la fe és un do. Un do que no ens és atorgat directament per la nostra naturalesa humana (no caldria l’acció evangelitzadora que va encomanar Jesús), sinó per un procés de captació, d’ensenyament, d’aprenentatge, d’exemple, de coneixement… de tradició en el seu sentit més profund de traditio (transmissió) que fa que se’ns desevetlli aquest do.

El bateig és el nostre primer contacte amb la fe, de la mà dels pares. Si la família manté la seva fidelitat apostòlica i cristiana, complint els manaments de la fe de Déu, la fe es viu a la llar i en la nostra vida, com p.ex. en la missa dominical, en la santificació de les festes -Nadal i totes les Pasqües-, en l’oració, etc. El següent pas és el sagrament de la comunió, que requereix un procés específic de formació i d’avaluació. I després la confirmació. I després, encara, fins a la fi de les nostres vides, sempre hi ha un referent eclesiàstic per expressar la nostra fe.

Tot i que la fe no és mai un procés racional ni formatiu, perquè tinguem fe cal que se’ns desvetlli, que se’ns obrin els ulls. Això és el que fa l’Església i el que fan les nostres famílies. Això és el que l’exemplaritat dels sants ens ha transmès. Això és el que els grans pensadors cristians s’han esforçat per fer-nos proper, accessible, reconeixible: el procés de desvetllament de la nostra fe i d’entendre el que implica ser fidels a aquesta fe i el misteri de l’existència de Déu i del Crist.

La fe és gran. Però la manera de viure-la és diversa. El cristianisme és plural, des de la gran divisió entre l’església romana occidental i l’oriental ortodoxa, a les posteriors crisis i escisions des de dins l’Església catòlica romana: l’anglicana, la luterana l’adventista, etc.

Totes aquestes esglésies comparteixen la fe de Déu i la seva paraula, però la vivim i la celebrem de diferent manera. Com a fills de Déu tenim la seva Paraula, però com a homes confessem la fe de manera diferent. No podem negar la fe dels altres, però creiem fermament que la manera com ens han transmès la confessió és la correcta, és la que emana directament de les ensenyances del Crist.

No tinc cap dubte que Catalunya no seria el que és sense la fe cristiana i la nostra església catòlica. Negar l’arrel catòlica i romana d’Europa és negar l’evidència. Miro els nostres pobles, fets al voltant de les esglésies i els campanars, les nostres ciutats amb les seves catedrals, les nostres universitats, etc. Som el que som i no per casualitat. Per a mi, la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana és l’única i és l’hereva del Crist, i la resta s’han desviat del magisteri de Pere i de la seva successió. Crec fermament en la transmissió de l’autoritat papal des del Crist: “tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Crec també que l'Església catòlica és la legítima i única intèrpret de les ensenyances de Jesús. I sobretot estic convençut que cap arraplegat fraudulent pot estafar els fidels imbuïnt-se d'un magisteri que no els ha estat atorgat i per al que no estan preparats. El missatge de Crist adreçant-se als seus deixebles és molt clar: "a qui vosaltres perdoneu els pecats, els seran perdonats". Ningú pot arrogar-se aquesta potestat fora de l'Església, si no ha estat ordenat per l'Església, si no ha rebut el seu magisteri, si no ha estat ensenyat i ha après a ser deixeble fidel de Crist. Per tant, tots aquests telepredicadors haurien de ser foragitats de la fe i denunciats.

Pel que fa al significat de l'Església, amb independència de la nostra fe, de la seva intensitat (agnosticisme) o de la seva no existència (ateïsme), culturalment tenim un pòsit profund d’arrels cristianes, i en el cas dels catalans, catòliques. Les coses haurien pogut ser diferents (p.ex. d’haver triomfat “l’heretgia càtara”, o d’haver estat vençuts per la invasió islamista), però han estat així i no es poden negar. Pot trontollar la fe, però no podem variar la consistència ni l’hegemonia de l’Església catòlica en la nostra manera de ser, en la nostra història, en la nostra cultura, en la nostra llengua, en les nostres festes, en els nostres valors, etc.

Fe i tradició. Si perdés la fe, continuaria pensant que pertanyo a l’Església. Sentiment tribal, tal vegada, però intens.

En el pla espiritual, n’hi ha que blinden la seva fe amb una interpretació literal de les sagrades escriptures, de l’antic i el nou testament. És un greu error. El mateix Jesús, a l’hort de Getsemaní, veu trontollar la seva fe i s’adreça al Pare pregant compassió: en aquells moments era el Fill de Déu i era home. I en tant que home, va tenir por i dubtes. Jo dubto dels que mai no dubten. I els que mai no dubten són cuirasses dogmàtiques que s’emparen en el literal d’unes escriptures sense interpretar-les ni contextualitzar-les, i sovint esquivant o ignorant el seu significat profund i el compromís que exigeix.

Per a aquestes persones qualsevol circumstància que qüestioni o introdueixi dubtes sobre la monolítica literalitat de les escriptures és una heretgia perillosíssima, inassumible i inconcebible.

Per als qui intentem viure la fe des del seu significat més profund i vital, conscients de la feblesa de la naturalesa humana i de la seva capacitat extraordinària d’interrogar-se sobre la seva existència i els fets que l’envolten… la fe no és un literal de paraules, per més sagrades que siguin, sinó un testimoni i una convicció profundes.

La Paraula de Déu no és fòssil, sinó viva, no reclama veneració idòlatra, sinó compromís i testimoni, seguir a Déu i ser fidel al missatge del Crist. I aquest missatge de bondat i misericòrdia no es pot veure mai alterat per un llibre novel•lat, ni per la descoberta d’altres testimonis. Sempre sobreviurà en la intensitat del seu missatge redemptor.

Els homes només ens hem de preocupar perquè la nostra Església perduri i sigui fidel a aquest missatge, perquè el que significa d’arrel cristiana en el nostre ésser romangui i perquè s'estenguin els valors del seu magisteri.

I els catalans ens hem de preocupar també perquè la fe que ens ha estat transmesa es proclami al nostre poble a través de la Santa Mare Església, perquè denunciem les sectes adventistes, evangèliques, etc. i, sobretot, perquè aturem la implacable invasió islamista que patim i contra la qual ja els nostres avantpassats es van rebel·lar i van vèncer, guanyant aquesta terra per a la llibertat i la fe cristiana.

L'Islam no és tolerant ni una religició compatible, sinó expansionista, i crec que cal fer-hi front sense complexos, des de la més estricta radicalitat cristiana i nacional, i abans no sigui massa tard, perdem la nostra identitat i hàgim d'acabar amagant el nostre culte.

No podem creuar-nos de braços davant la silenciosa invasió islamista de la immigració incontrolada que sense cap control omple els nostres carrers, ni davant el discurs covard, inconscient, tantsemenfotista i pervers dels laïcistes (només per al catolicisme) multiculturalistes i rendicionistes, per als que ni importa la fe, ni la nació, ni la cultura, ni l'economia, ni la justícia, ni l'esforç ni res de res i es dediquen a xuclar la sang d'empreses i treballadors.

D'alguna manera, sí, som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor.

We are the champions!!!

Vam ser a París i vam tornar amb la Champions per al nostre poble. La massiva presència catalana a París, amb i sense entrada, va donar color a una final emocionant i amb un desenllaç duríssim, però favorable als nostres interessos. Una autèntica marea de colors blaugranes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi. Un festival de desplaçament, gastronomia, tursime, birres, camaraderia, bon rotllo i catalanitat.

Com era previsible, les 3/5 parts de l’estadi ocupades per la màfia de la UEFA van ser un autèntic escàndol. Una revenda pels núvols, un munt d’entrades a disposició de totes les federacions europees de futbol per comprar els vots del president de la UEFA (diuen que fins a 60 per federació) i gent que podia estar allà com a un premi de Formula 1 o a un burdell. En canvi, la gent del FCB i de l’Arsenal que sent i estima els colors, els autèntics protagonistes, no va poder assistir perquè aquests mamons de la UEFA van decidir quedar-se 3/5 parts de l’aforament, ja sigui per vendre les entrades directament ells, per a les seves invitacions o per a la Federació francesa. Un autèntic escàndol.

A nivell intern també és una pena i motiu de disgust veure que el repartiment d’entrades no va ser tan transparent com se’ns havia anunciat, i que tant el RACC com la directiva van fer un mangoneo d’invitacions i de substracció d’entrades per als socis inacceptable.

La passió amb què es va viure el partit a París i fins a l’últim racó dels Països Catalans posa en evidència, un cop més, i per si a algú encara li cal alguna prova, l’adhesió i la identificació nacional catalana amb el Barça. Veure el mar de senyeres a París, i la festa a Barcelona i tots els racons del nostre país per aquest triomf és realment emotiu i engrescador. És clar que hi ha una identificació entre el Barça i Catalunya! Només faltaria que no hi fós! El Barça projecta internacionalment i de manera espectacular la nostra catalanitat, i ens fa sentir orgullosos. És clar que compensa les nostres frustracions polítiques i nacionals! Ja ens agradaria tenir el país lliure i pròsper que somiem, i poder competir internacionalment amb les nostres seleccions, però fins que aquest dia no arribi el Barça és l’entitat que amb més fidelitat transporta els nostres sentiments i converteix en realitat els nostres somnis.

És aquesta voluntat de ser, aquest orgull i aquesta fidelitat que han fet gran al Barça i que faran gran qualsevol equip català que realment vulgui assumir aquesta responsabilitat i actuï en conseqüència.

I també és aquesta identificació el que no entenen molts dels seguidors blaugranes que hi ha per Espanya i que a mig termini seran una font de problemes amb els seguidors catalans. Perquè no entenen que el Barça és més que un club i es limiten a veure-hi la seva vessant estrictament futbolística. I això no pot ser, perquè per això que es facin de l’equip del seu poble o de la seva ciutat. El FCB porta al seu escut la senyera i la creu de Sant Jordi, i qui, al costat dels colors del club no porti aquests colors, sinó uns altres, mereix la nostra reprobació i expulsió del món blaugrana. Ja n’hi ha prou, som grans perquè som catalans. Qui ho vulgui així, bé, qui no ho entengui, fa nosa.

Presentar-se a animar el Barça amb banderes que no són les que llueixen al nostre club és una imbecilitat i una falta de respecte greu. Ja n’hi ha prou de seguidors culés que venen a veure el Barça amb banderes de la Rioja, d’Extremadura, d’Andalusia, de Galícia, d’Astúriesl… què collons té a veure el Barça amb aquestes banderes!!!??? Si les porten és perquè d’alguna manera necessiten afirmar la seva identitat, i això ho han de fer amb els clubs i els equips dels seus llocs, no amb el Barça. Només la bandera del Barça, la senyera i la creu de Sant Jordi són les banderes del Barça. La resta és un intent d’imbècils de desnaturalitzar el nostre club que no podem tolerar i no tolerarem.

I el club també hauria de prendre mesures perquè les entrades disponibles vagin cap als socis i cap a les penyes que realment entenen el que és el FCB. Sense contemplacions ni males consciències. O s’accepta el que és el Barça i el que representa o fora. Prou problemes tenim a casa com per haver de carregar a les nostres esquenes la imbecilitat del culé espanyol.

Feta aquesta dissertació, el que importa és que hem guanyat la Champions, que el club és més gran que mai i que tenim un equip de futbol que ens permetrà gaudir de molts èxits durant molts anys. El que importa és que tenim un Club dirigit per persones que s'estimen el país, que, com tots, poden cometre errors que en alguns casos com el de les entrades ens són dolorosos, però que han tornat a fer del FCB un referent nacional indiscutible i fidel, i esportivament gloriós. Gràcies, president i junta directiva.

Tal i com es va cridar a pulmó a l’estadi de Saint Denis i pels carrers de tots els pobles de Catalunya: Visca el Barça i Visca Catalunya, lliure!

Per cert, un zero als organitzadors, tant pel que fa a l’organització dels accessos en transport públic, com a l’estadi, com en la sortida, etc. Sembla mentida que es pogués generar el kaos que es va generar i que si no va anar a més és perquè Déu no va voler i perquè les dues aficions van mantenir un comportament més que correcte durant el partit i les hores i dies que el van envoltar. Una autèntica vergonya que algú hauria de denunciar.

Sí senyor... un NO diferent per acabar amb Maragall i el tripartit

Sí senyor, i amb un parell de collons, he pensat que jo també puc trobar motius per votar NO en el referèndum de l’Estatut. És cert que no tinc suficients elements de frustració personal per votar NO, i que crec que el futur del nostre país es construeix treballant cada dia, progressant, de vegades poc a poc, però decididament, i que per això no tenia cap dubte per votar sí a l’Estatut. Però ara em trobo en la disjuntiva que no puc vèncer la temptació d’acceptar el repte irresponsable del president Maragall per votar no i fotre’l fora d’una vegada. Em sap greu que sigui així, però és la invitació que ha fet a tots els catalans: si em voleu fora, rebenteu el referèndum. Quina mania egocèntrica de voler-lo convertir en un plebiscit. Quin deliri de grandesa i misèria política!

Així les coses, com que sóc un tipus coherent i decidit, el meu NO inundarà l’urna. Serà un No magnífic, excel•lentíssim. I ara que m’hi he posat, ja no paro de veure que la vida està plena d’arguments pel NO, només cal parar-se a pensar i assignar a l'Estatut tot el que no ens agrada d'aquesta vida i del món per trobar arguments suficents per votar no. Però no, el meu NO no serà un no qualsevol, minúscul, sinó un NO d’aquells que fa època, indecent, il•lustre, extraordinari.

Això sí, faré els possibles perquè el meu NO no es confongui ni barregi amb altres NO, nos vulgars, generalistes, frustrats, sotanescos, josepmariaescrivanescos, ultradretans, vidalquadristes, boadellescos, carodrovirians, bolivarians… tots ells tan antisistemàticament i entranayablement units, però sense personalitat.

El meu NO no és un no en resposta a la crida marxista de “Emprenyats del món sencer, uniu-vos”, ans el contrari. És un NO amb estúpides i quimèriques pretensions elitistes, noucentistes, ruralista si cal, però sempre un NO amb estil propi, probablement singular i indiferent a la resta de NO.

En el capítol d'agraïments al meu NO, en primer i preferent lloc, situo al president Maragall. Aquests dos anys de govern nefast, aquesta indecisió, aquesta ineficàcia, aquest tantsemenfotisme, aquest sotmetre el seu futur al resultat del referèndum és una invitació elegantíssima al NO… no necessitava saber-ne altra. President, el meu NO té els seus nom i cognoms, vostè l’ha desencadenat amb el seu egocentrisme i a l’haver sembrat el temor a que el que hauria de ser un resultat normal en el referèndum, és a dir, un SÍ a la millora de Catalunya, vostè l’interpreti com una empenta per tornar-se a presentar a la reelecció, atès que amb aquests dos anys i mig no ha pogut consumar la seva obra destructiva.

Agraïments també a la resta de membres del fatídic tripartit. En aquest capítol, i amb pena, un agraïment personalitzat, a ERC, a la seva incoherència, irresponsabilitat i demencial política a cavall entre l’entreguisme vergonyós, l’abduccionisme, el perpinyanisme, l’inocentisme i el victimisme. Hi ha cap ciutadà de Catalunya que no s’hagi sentit atret per aquest vertígen del misticisme independentisme-zapaterisme-maragallisme-federalisme-plurinacionalisme-bargallonisme???

I també en els agraïments tripartits al bloc sodomita-ecologista-altermundista-anticapitalista-ecologista-tomaquista-marcianista. Aquests que pensen que no cal regular res (ordenança de civisme) i si ens descuidem ho acaben regulant tot.

Malgrat que pensi en el NO, no voldria descuidar-me el concurs inútil dels nostres entranyables talibans ultracatòlics, teocràtics, teoconservadors, teoenriquits, teomanipuladors, teopredicadors, teodiosos. Suma y sigue contra l’Estatut. Vés per on ara veuen en el nou estatut les amenaces que no havien vist en el vigent. O que sí havien vist però no s’havien atrevit a esmentar. Tampoc ningú es pensava, fa unes desenes d’any, que l’Alcorà i la llei islàmica s’estendrien com a marc jurídic civil de tants països. Quina enveja, eh? Com us agradaria que la societat estigués sotmesa als dictats de les autoritats religioses… i dels seus –vostres- negocis, és clar. Tanmateix penso que la vostra hipocresia no podrà véncer la voluntat de sí que es modula en nos diversos.

Perquè el que compta finalment és que jo també sóc un NO. Humiliant NO, però què caramb! Com si els ciutadans normalets no tinguéssim també la nostra ànima animal! Com si no tinguéssim dret a sortir de l’armari de la responsabilitat i dir que, ja posats, si a tothom li importa una merda tot, a nosaltres també. Per què collons el que jo penso no es pot imposar als altres i hem de buscar punts d’acord? Francament, no ho entenc, em sembla que jo sempre tinc la raó, i no sóc guapo, però agrado. De manera que no, no i NO.

Em venen infinitats de NO més al cap i a les tecles de l’ordinador. Però caldria fer un cens de NO i frustracions. Per això elevo la meva pregària i vindico un NO glamurós, modèlic, NO sense motllos ni imposicions, NO de tarda de diumenge. Però sobretot un NO amb dedicatòria al president Maragall. Un NO et volem veure més, ni en pintura. NO al malson. Un adéu per sempre.

I quan el No hagi vençut, els catalans, com a mínim, i ja serà molt, ens haurem tret de sobre aquesta lacra maragalliana i tripartita. Dissortadament també haurà triomfat i es reivindicarà aquest NO de la destrucció i l’autodestrucció, de l’etern emprenyat, del tantsemenfotisme. També serà el NO que espera hipòcritament que l’endemà sigui Sí, perquè sap que només destruïnt no es construeix res, i que el seu testimonialisme fa grans frases i manifestos plens de coherència inútil. Però que, en la seva impotència marginalista, confia s’imposi la voluntat de ser i de fer, per més que ell no ho faci possible.

He recordat els versos del poeta Pedro Salinas:

“Seguros por un día
-hoy, nada más que hoy-
de que los “no” eran falsos,
apariencias, retrasos,
cortezas inocentes.
Y que estaba detrás,
despacio, madurándose,
al compás de este ansia
que lo pedía en vano,
la gran delicia: el sí.”

La ciutat perduda

El gran poeta català Màrius Torres va invocar una ciutat llunyana com a imatge de la civilització que desapareixia eixafada pel feixisme durant la guerra civil.

Més físicament, més prosaïcament, els barcelonins assistim diàriament a la desaparició de la nostra ciutat, dels seus valors, de la seva bellesa, de la seva veritable ànima.

Els ciutadans de Barcelona hem perdut la nostra ciutat, i em costa de creure que algun dia la poguem recuperar. El tripartit municipal ha fet una nefasta gestió de la nostra ciutat, li ha canviat l'ànima i l'ha venuda al dimoni de la vulgaritat, la massificació i la indiferència. M'agradaria que algú em fés creure que és possible tornar la ciutat als seus ciutadans, als barcelonins.

El centre de la ciutat és una degradada caricatura del que fou. Carrers farcits de turistes amunt i avall, d'estranys irrespectuosos, de fast food, de turistiqueo, d'invasió. La Barceloneta i les Rambles han perdut tot el seu encant i s'han convertit en llorets, salous, centres de massificació playera, de xancla, calça curta, banyador, tovallola d'hotel i borratxera.

La delinqüència campa a l'engròs per la ciutat, sense mesura, control o esperança. Els top manta invaeixen impunement els nostres carrers, converteixen passejar-hi o circular-hi en una processó, lenta, a causa de la increïble i impune ocupació de la via pública. Músics de l'est martiritzen totes les nostres places i terrasses reproduïnt fins al fàstic melodies tòpiques i estridents. Mantenir una agradable conversa, cap al vespre, en una de les nostres terrasses ha esdevingut un exercici de paciència i de contenció davant músics infames, venedors de flors, cd, dvd...

Passejar??!!! masses de joves europeus han pres a l'assalt els nostres carrers per fer allò que no poden fer als seus països, a les seves ciutats... convertir-los en un circuit de skate o bicicleta acrobàtica. Els ciclistes no circulen per la ciutat... hi fan carreres, el risc de ser atropellat és una constant.

Places com la de la Mercè són envaïdes sistemàticament per grups de vàndals jugant, fort, a futbol, com si fos una pista esportiva, i n'han fet fugir veïns, famílies i els nens que hi corrien i hi passejaven a l'ample, en una de les places amb més encant de ciutat vella.

El transport públic està desbordat, massificat, incapaç d'assumir les masses que es desplacen pel i al centre de la ciutat i que fan la ciutat impracticable pels que hi vivim.

Els restaurants i bars de tota la vida s'han vist envaïts de masses motxileres que ocupen els llocs i subsisteixen amb una aigua, que consumeixen un plat i no deixen lloc als clients de tota la vida, per als qui cada cop seguir els seus nostres hàbits esdevé una aventura.

No hi ha silenci enlloc. Tot és una remor insuportable i una massa desplaçant-se d'un lloc a l'altre compulsivament. Cada cop són menys els racons que ens queden, autèntics oasis que desapareixeran fruit d'una concepció instrumental de la ciutat, pensada per batre rècords contínuament i no per als seus ciutadans i les seves necessitats i benestar. Quan deu ser l'últim cop que un responsable municipal ha pensat en el benestar dels ciutadans de BCN???? Val més pensar en els okupes, en pagar-los-hi pisos, en els sodomites i nudistes, en els bolivarians, acampats i escampats, en els multiculturals i en general en tota la tropa d'aliens que ens xuclen la sang.

He començat amb un poeta i acabo amb un altre, amb un poema d'un autor poc conegut, Pau Sagal:

"M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats de silenci on les tardes reposen
i els carrers són deserts de migdies sense ombres.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on els vents són les portes quan s’obren
i el passat no és excusa a mirades ansioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats vora el mar amb cafès com a llotges
i racons al raser de petjades curioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on la història s’asseu entre els homes
i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes."

Electa Una Via Non Datur Recursus Ad Alteram

Aquest latinisme i màxima jurídica,vol dir que un cop escollida una via no es pot canviar, i serveix per analitzar bona part de la nostra realitat, mutant, on és difícil trobar referències i les posicions, discursos i motivacions canvien sense coherència i sense que ningú assumeixi cap responsabilitat pels errors comesos.

Trobo que en aquests moments és del tot aplicable a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que en dos anys i mig, després d’haver generat una gran il•lusió i esperança en un bon nombre de ciutadans, ha esdevingut un exemple d’incoherència, d’engany i manipulació, d’irresponsabilitat i d’incapacitat política i de gestió.

Jo mateix vaig estar il•lusionat i confiat en el missatge d’ERC de renovació, de llibertat, de fermesa i d’equidistància, fins i tot entregat i partícep. Una nova manera de fer i una nova política que permetés el nostre poble superar la situació de submissió i d’espoli que patim. Una nova manera de fer no testimonial ni marginalista. Una nova manera de fer fonamentada en la capacitat, eficàcia i eficiència.

Les coses es van tòrcer ràpid. L’equidistència era una pura mentida, un màrketing electoral per, a través d’aquest engany, atreure un electorat que d’altra manera podien no haver tingut. Essent una possibilitat que la incertesa del resultat electoral aboqués a tota mena de pactes, l’engany va ser que els pactes ja estiguessin fets i pensats amb independència del resultat electoral. I que en comptes de construir una majoria nacional, o no es participés en un procés de política capada, es lliurés la Generalitat al PSOE. Per primera vegada en la nostra minsa història política autonòmica s’entregava la Generalitat a un partit sucursalista, que no obeeix als interessos de Catalunya i del poble de Catalunya, sinó als interessos d’Espanya i d’un partit espanyol com el PSOE. El que ha passat aquests dos anys és una confirmació absoluta d’aquest entreguisme i d’aquesta dependència. Però no passa res, als ulls dels brillants estrategues, no passa res, ni tan sols s'és conscient del que ha passat.

Es va justificar per la necessitat d’un nou estatut. Necessitat que no era tal, sinó una pura estratègia per desgastar el govern de Jordi Pujol, i intentar fer entrar en contradicció la postura nacional de CiU. El mateix interès, purament especulatiu, que tenia en l’estatut l’irresponsable candidat socialista, Maragall, que finalment i en mala hora va esdevenir president de la Generalitat, per a vergonya de la institució i dels presidents que l’han precedit.

Un partit pressumptament independentista ficat a reformes estatutàries que s’havien d’ajustar a la Constitució Espanyola. Increïble, però cert.

Enlloc de dedicar-se a abordar els greus problemes que té el país, principalment acabar amb l’espoli fiscal que mina la nostra economia i les nostres possibilitats socials (i que era l'autèntica reivindicació ciutadana), ens embarquen en una reforma estatutària necessàriament constitucionalista (això no es va negar mai ni es va voler superar aquest marc), i sense voluntat sincera que esdevingués o fós un projecte de país, sinó una eina per fotre als altres, en aquest cas a CiU, però en general de lluita entre partits.

Així es posa en marxa l'assumpte de la reforma, sense que ningú la volgués sincerament i pensada exclusivament com una arma de lluita partidista, de desgast de l’altre, d’intentar deixar contínuament l’altre en fora de joc o immers en contradiccions. Cadascú tirant cap a la seva banda, i no empenyent conjuntament. El 30 de setembre és un miratge, tothom continuava estirant cap a la seva banda.

Triada aquesta via, el normal i l'exigible és que s'hagués dut fins al final. Però, ah no! Ara han decidit que ells no tenen res a veure amb això,i fan veure que es plantejaven una cosa diferent, mentint novament al poble de Catalunya. Que es volgúes anar més enllà és una evidència. Que es pogués, una altra. I si no s’havia plantejat aquesta història per trencar res sinó per millorar l'estatut del 79 ajustant-se als termes de la constitució espanyola ara no és vàlid alegar que no s’han satisfet uns objectius que no s’havien plantejat.

Perquè el resultat final és insatisfactori, cert. Però és el resultat de la via triada i dels aliats triats. Qui estava, si no, amb les estisores per retallar l’estatut del 30 de setembre, el del Parlament? Doncs els mateixos que ERC manté al govern, els socialistes. Ni més ni menys. I qui retalla és qui té la principal responsabilitat, no qui accepta les retallades perquè coneix les regles de joc i veu que aquest no era el moment de superar-les perquè tampoc no era l’objectiu. Ni tan sols seria el responsable si ho hagués acceptat per fer-se una foto, argument fals, però igualment fútil, perquè l'únic que hauria d'importar és qui retalla, no qui accepta la retallada ni la mida de la retallada.

Tanmateix, essent insatisfactori, és un estatut que millora notablement l'Estatut del 79 i el potencial de Catalunya i que ha de permetre un mínim de 10 anys de millores continuades en l’autogovern, el finançament, les infraestructures, etc. És un estatut, això sí, que requereix d’un exercici polític intens. Com si algú es pensés que un estatut ho resol tot. Això ni les taules de la Llei, atorgades per Jhavé a Moisès, no ho garantien. Calia continuar treballant, calia ser virtuós. Però el cert és que objectivament millora la situació prèvia, i per tant és un fruit real de la via escollida.

Aquestes dues circumstàncies conformen una pinça que evidencia les contradiccions d’ERC, que culminen al demanar el vot negatiu al nou estatut...un autèntic despropòsit. Una mà de la pinça la forma l’engany de dir que l’estatut no assoleix uns objectius que no s’havien plantejat (s’havia dit que el dret a decidir, l’autodeterminació, era el motor de l’estatut? No. Per tant no serveix exhibir-lo ara, en el tram final, igual que no serveix invocar la situació de Montenegro a aquestes alçades, quan no s'ha demanat aquest exercici i quan s'ha fet president de la Generalitat el líder dels serbis unionistes).

I per una altra banda, l’altra mà de la pinça, l’evidència que el nou estatut millora en pràcticament tot la situació de Catalunya (en tot no, hi ha algunes coses que són concessions a la minoria eco-comunista-bolivariana-altermundista que són un insult per a la tradició nacional i per a un país seriós com Catalunya).

I per què ERC ha decidit votar no? Doncs per la mateixa motivació que va decidir impulsar un nou estatut. En cap cas pensant en el país, sinó per interès partidista, novament pensant que això permet fer merder, remoure les aigües, etc. No importa el bé del país, sinó el bé del partit. No importa si s’actua irresponsablement, sinó que es generin rèdits. És el mateix que fa el PP a Espanya, quan amb la seva irresponsabilitat encén l’anticatalanisme, promou boicots, menteix, recull signatures, etc. No ho fa pel bé comú, ni tan sols del seu país, d’Espanya, sinó per intentar arreplegar vots i desgastar el PSOE. L’interès electoral i partidista habilita la irresponsabilitat com a estratègia.

Em sento molt decebut, profundament decebut. També de què en el meu país aquesta estratègia tingui seguidors, que no es vegi que la irresponsabilitat mai és el camí. Que la nostra estratègia ha de ser la millora contínua, el creixement i la reconstrucció nacional, la seriositat, la responsabilitat, l’exemple, la coherència i la fermesa.

El no d’ERC, des de la realitat de la seva actuació d'aquests dos anys, és una autèntica i covarda fugida per les clavegueres de la política, això sí, fent grans declaràcions retòriques i omplint-se la boca de principis que ignoren.

L’espectacle d’aquests dies ha estat patètic. Ara s’apel•la a les bases, després d’haver enganyat i manipulat els sentiments i d'estendre la sensació insana de frustració. Un exercici de pseudodemocràcia populista i assembleària que en realitat és irresponsabilitat.

Què lluny queden aquells polítics capaços d’assenyalar el camí, en positiu, de fer política per a construir, i no d’actuar com a agents de frustracions a força de ser incoherents i manipuladors. Dit això ara podria acabar fàcil aquest escrit dient que el nostre país no mereix aquests polítics, però realment ara ja no ho crec, no ho penso. Em sembla que sí ens els mereixem, perquè no som millors i perquè no tenim l’alta exigència cívica, moral i política que hauríem de tenir, i ens conformem amb les engrunes de la crispació, la irresponsabilitat, la ineficàcia i l’emprenyament atàvic.

Només ens queda treballar, treballar i treballar. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors per poder vèncer. Aquesta hauria de ser la nostra aspiració, el que evitaria la frustració personal i col•lectiva. A això aspiro i per això treballo. I em sembla que tots plegats hauríem d’exigir un comportament, unes idees i una actuació més coherent i més ajustades a les nostres necessitats com a poble, en la perspectiva d’un futur de llibertat, no de ridícul permanent. Som un gran poble, hem estat un imperi mediterrani, hem tingut el primer parlament d'Europa, hem generat una economia potent, hem estat creatius, emprenedors, hem sobreviscut i tirat endavant en les pitjors circumstàncies, tenim encara orgull i força per anar molt lluny, fidels a la nostra tradició i impulsant un país pròsper, lliure i just. No necessitem profetes de desgràcies i de frustracions.

El cretinisme culé... sublimació del cretinisme català...

Els catalans, com la resta de pobles, tenim les nostres pròpies virtuts i defectes. Les hem de saber veure totes. Avui toca parlar d'un defecte dels pitjors que reconec en el meu poble: un cert cretinisme. Això es veu habitualment en qualsevol esfera de la vida. Però on aquest defecte sublima amb una major crueltat és en els socis del Barça. Jo ho sóc. I sé que som gent meravellosa i que hem sigut capaços de fer el millor club del món, un autèntic orgull i referència nacional. Però, collons quan surt la vena cretina. És insuportable. I passa sovint. Hem tingut presidents que han sintetitzat radicalment aquesta característica, com els srs. Núñez i Gaspart. És obvi que sense una massa social propensa al cretinisme aquests dos personatges mai haurien estat presidents del Barça. I ho van ser, dissortadament i per a vergonya del club ho van ser. Com a exemple, tanmateix, que sabem rectificar i som capaços també del millor, aquesta mateixa massa social va escollir anys més tard en Joan Laporta com a president, amb més vots que qualsevol altre president hagi tingut mai. Això ens exculpa. Però no ens ha alliberat d'aquest defecte, que es manifesta a la mínima. Ara, amb les entrades de París. Aquests són els fets:

Fet 1: som 140.000 socis i 5 milions de catalans disposats a seguir el Barça a la final... i la Unió d'Especuladors, la UEFA, només ens ha donat 21.000 entrades. La insatisfacció de socis i afeccionats està assegurada. Qui no tingui entrada estarà frustrat...

Fet 2. Mai havíem tingut un sistema de repartiment d'entrades transparent, i ara sí l'hem tingut. Ens agradi o no, hàgim estat afavorits o no... per primera vegada hem tingut un sistema transparent de repartiment d'entrades.

Fet 3: és possible trobar sistemes de repartiment d'entrades per a una final que ponderin l'esforç de penyes i socis en donar suport al club al llarg de la temporada. Això seria més just... sempre i quan fós transparent...

Fet 4: La frustració sublima el clàssic cretinisme culé, que a la seva vegada és el màxim exponent del cretinisme català. És difícil trobar una exhibició més alta de cretinisme que en la nostra afecció.

Fet 5.1.: declaracions de culés cretins reivindicant el sistema de repartiment d'altres clubs, del tot modestos i insignificants pel que fa a massa social en comparació al Barça. He sentit: "el Sevilla ens ha donat una lliçó..." Aquest cretí diu, sense saber-ne, que el Sevilla ha repartit les seves entrades per a la final de la UEFA a partir del soci més antic. Tot i així han hagut de retornar dues mil entrades. Si el Barça hagués repartit les entrades a partir del soci més antic, per a les 8.000 entrades a disposició dels socis hauria hagut de muntar una expedició geriàtrica, amb UVI, oxigen, etc. Els cretins ignoren totalment la realitat barcelonista.

Fet 5.2.: declaracions de culés reividicant el repartiment amb el sistema de l'Arsenal, de premiar els seguidors més fidels en els desplaçaments: a Milà només hi vam anar 1.700 barcelonistes, a Lisboa uns 2.000... com nosaltres hi vam ser estaríem encantats, tots hauríem tingut entrades. El cretí que feia les declaracions estic segur que només assisteix a finals. Juga a guanyador. Se supera en cretinisme.

Fet 6: La UEFA té 34.000 entrades a la seva disposició. Cada club només n'ha tingut 21.000. Això és promoure la revenda a escala planetària. És no entendre el futbol. És no saber que el motor del futbol són els clubs i els seus seguidors. La glòria d'una final la proporcionem els clubs i els seguidors que hi arribem, no la UEFA.

Fet 7: la UEFA disposa al seu lliure albir 14.000 entrades. Diuen que n'han repartit 60 per federació europea. És una manera de comprar la reelecció. A costa dels seguidors de futbol, dels clubs i de l'espectacle. Tal vegada la propera final pugui dispotar-se a l'Scala de Milà o al Liceu. Sense seguidors, sense soroll, només amb convidats de federacions i de patrocinadors. Estic vibrant per conèixer els 60 afortunats de les federacions letones, lituanes, estones, ukraïneses, holandeses, fineses... tots els 60 afortunats presents a la Champions la viuran apassiondament... en els burdells de París! 14.000 entrades per a indiferents a la final, per a ignorats, per a puteros, per comprar vots per reelegir els jerifaltes de la UEFA...Quin fàstic!

Fet 8: Volem ser a París, però no sabem si hi podrem ser. Entenem perfectament el repartiment del club, però no comprenem gens ni mica que 34.000 entrades s'hagin sustret de la il·lusió i la passió dels seguidors dels clubs que hem arribat a la final. Només hi ha un responsable: la UEFA, la unió d'especuladors. Hem d'acabar amb el seu poder mafiós. Cal que els clubs, els grans clubs europeus, tinguin el control sobre la competició.

Fet 9: Els cretins culés centren majoritàriament la crítica en aspectes absolutament superficials del repartiment de les escassíssimes entrades disponibles pel club, com ara que els directius pressumptament disposin de 30 entrades. Em pregunto... si directius que avalen amb el seu patrimoni el pressupost del club no tenen dret a aquestes 30 entrades... a què tenen dret? Si han sigut capaços de treure el nostre club de la misèria esportiva, social i econòmica... és possible ser tan cretí per dir que és un greuge que 15 directius disposin de 30 entrades... per favor! No ens apuntem al partit dels qui els arbres no deixen veure el bosc... la UEFA ens ha robat 34.000 entrades... i aquest és l'únic i gran problema

Fet 10: Els seguidors blaugranes, a París, només tenim un enemic, algú de qui tèmer agressions: els falsos seguidors blaugranes que sota aquests colors exerceixen una coacció mafiosa i delinqüent sobre la resta de seguidors barcelonistes i catalans. Veurem el final del malson feixista.

Corolari: el nostre club, el FC Barcelona mai havia viscut uns moments de glòria com els actuals, per la perfecta organització de tot el club i a tots els nivells: econòmic, social, esportiu... És increïble que la junta d'en Joan Laporta hagi pogut, en 3 anys, fer aquest tomb a un club que estava precipitat al fracàs, a la ruïna esportiva i econòmica... i el que és pitjor, un club, per mor de les seves directives, abocat a la immoralitat, la corrupció i el perjuri.

Mai podrem donar prou gràcies a Déu perquè Joan Laporta i el seu equip de directius guanyessin les eleccions i assumissin la direcció del nostre club i acabessin amb l'època de la fosca i la infàmia.

Ara podem cridar amb llibertat i orgull: Visca el Barça i visca Catalunya lliure!!!

UEFA: Unió d'Especuladors

La UEFA és una unió d'especuladors miserables que viu a costa dels clubs i dels seguidors que tanta il·lusió posem en totes les competicions, i que vivim els enfrontaments europeus com la màxima cita esportiva i social, any rere any. Competir amb els millors d'Europa no és mèrit d'aquesta organització, sinó dels clubs que hi participem, dels seus seguidors, socis, recursos i estructura esportiva, econòmica, etc. I quan arriba la final els uefos volen ser més importants que els clubs i que els seguidors que donen sentit a la competició, i ens roben les entrades que ens correspondrien, fins al punt de tenir-ne més que cap dels dos clubs que hi arriba!

El FCBarcelona ha organitzat una distribució d'entrades entre els socis molt transparent. Tanmateix transparent no vol dir que sigui justa. Però és un valor ètic propi de la trajectòria d'una Junta Directiva presidida per Joan Laporta que ha tornat a fer del nostre club un model de bona gestió, de respecte pel soci i de virtut.

Perquè a més de transparent fós justa crec que caldria correspondre i reconèixer, d'alguna manera, l'esforç dels socis i de les penyes al llarg de l'any, de les nostres activitats en defensa i suport del nostre club i de la seva catalanitat. Tot i que aquestes activitats i els desplaçaments que fem per donar suport al club són un motiu d'orgull i de satisfacció, també ens resulten una despesa molt important, feina, dies de vacances, etc. I quan arriben fites com la final de París caldria que hi hagués un reconeixement mínim d'aquesta vitalitat social, esportiva i nacional. No s'ha de menystenir cap dret de cap soci, però cal reconèixer d'alguna manera el compromís. Caldria que no tots partíssim de zero, i que hi hagués algun sistema de punts per correspondre l'esforç i suport de socis i penyes al llarg de la temporada. Sé que és complicat i delicat, però caldria pensar alguna cosa al respecte.

Tanmateix el problema gravíssim d'entrades que tenim els seguidors del FCB no ve pel sistema de distribució del club, sinó de la nefasta gestió de la UEFA. És impresentable que hagin venut, fa mesos, 10.000 entrades directament per internet, que ara se'n reservi per al seu ús i gaudi 14.000 més i que destini 10.000 a la Federació francesa.

Tenint en compte que als clubs finalistes només els hi han correspost 21.000 entrades això és una especulació, un abús de poder escandalós, una mafiada i una ofensa gravíssima als clubs i als seus seguidors. Arribar a una final és una festa, però per als clubs i seguidors que han lluitat al llarg de la competició, no per als mamons de la UEFA i els seus negocis, per als que simplement hauria de ser una obligació organitzativa més del seu salari, i que tant els hi fa que siguin uns o uns altres, els qui hi arribin.

Arran de què i amb quin sentit han venut 10.000 entrades directament per internet? No estarien millor en mans dels clubs que arriben a la final, no seria això molt més just? Després s'ompliran la boca i les pàgines web d'amenaces contra la revenda, però amb aquest sistema l'únic que fan és alimentar la revenda global, a escala planetària. Serveixen en safata la compra d'entrades amb interessos purament especulatius. O algú es pensa, en el millor dels casos, que el seguidor d'un club que no ha arribat a la final hi anirà per amor al futbol. Per favor! Futbol és passió per uns colors i per un equip. No és una òpera o un espectacle on és indifirent qui siguin els protagonistes!

Per què 14.000 entrades disponibles, sense venda, directament per als uefos? És una autèntica estafa per als socis dels clubs que hem arribat a la final. Ells s'haurien de comportar com els nostres empleats, organitzar el tinglado és la seva obligació, i no un dret prepotent i insostenible a disposar d'aquesta barbaritat d'entrades.

I per què 10.000 per a la federació francesa? què s'hi juguen? L'estadi organitzador ja rep una recompensa econòmica, i la ciutat que acull l'esdeveniment una munió de visitants que gasten hotels, restaurants, aeroport, transport, bars, etc. No n'hi ha prou amb això? A quin seguidor francès, si no és per a especular, l'interessa una entrada per a un partit on no juga el seu club, mentre nosaltres ens consumim buscant entrades?

És indignant. Per culpa d'aquesta gestió feudal els clubs, que són la base de la competició, han de deixar insatisfetes milers de demandes dels seus socis i seguidors simplement pel capritx i la mafiada dels vividors de la UEFA. Òbviament que s'han de satisfer compromisos institucionals i de patrocinadors, però no amb aquest autèntic espoli, robatori. Al cap i a la fi els clubs i els seus seguidors som l'ànima esportiva i el cos real de la competició, mentre els patrocinadors i institucions només són algú que ja té un retorn en negoci (publicitat, etc.) de la seva aportació mercantil.

Fot fàstic. A veure si es fa realitat la lliga europea de clubs, dirigida pels clubs i al marge dels dictatorials interessos federatius. Amb finals i camps pensats per acollir el màxim nombre de seguidors. I a veure si ens oblidem ja d'una vegada de les lligues respectives i la quantitat de partits xusmosos que ens toca jugar al llarg de l'any. Això ho hem de deixar per a clubs com el RCD Español.

Volem jugar una lliga europea amb els millors equips de cada país. I competir amb la dignitat nacional pròpia del FCB.

A París a per totes!!!

Rosa d'abril

Anem a París!!!

Vam ser a Milà, donant suport al Club, i avui a l'estadi, en un partit dels que ara en diuen tàctics, però que resulten agònics, emocionants, pendents d'un fil. Però l'important és que el Barça ha arribat a la final de la Champions, que el Camp Nou ha estat una festa impressionant i que els carrers de Barcelona i de tot Catalunya han bullit d'emoció i d'alegria amb aquesta classificació.

El dia 17 de maig estarem a París. Tal com vam ser a Atenes, a Londres i a Sevilla. Com diu el mestre, la llegenda, el gran Cruyff, arribar a una final és una festa i s'ha de gaudir. Hem de saber disfrutar d'aquesta fita esportiva. Un país petit, com Catalunya, ha pogut arribar, mitjançant el club més representatiu de la seva vitalitat cívíca i nacional, a la convocatòria més gran i més important de l'Europa futbolística.

Si Déu vol, hi serem amb les nostres senyeres, amb les nostres estelades, amb les nostres creus de Sant Jordi, amb els colors del FCB a la samarreta, fregant la pell. Espero que el Club tingui una gestió àgil i coherent amb les entrades disponibles, i correspongui els afeccionats, socis i penyes que amb més passió hem seguit i donat suport al nostre club i al nostre país arreu del món.

Ara ja és 27 d'abril, diada de la Mare de Déu de Montserrat, la moreneta. Quin gran dia per gaudir i donar gràcies per aquest triomf. Quina gran setmana, si hi afegim la protecció de Sant Jordi, patró protector de Catalunya i les nostres llibertats.

L'any 1992, quan vam guanyar la nostra primera Champions, els nostres jugadors van pujar a fer l'ofrena a la Mare de Déu de Montserrat. Bonic gest. Avui el recordo i ens encomanem a la seva protecció i il·luminació. I donem les gràcies perquè el nostre Club estigui en mans de gent respectable i valuosa com en Joan Laporta, amb una junta directiva farcida de persones amb vàlua professional, dedicació al Barça i compromís amb el nostre país. Sense ells, sense la feina del nostre president, vicepresidents, i altres membres de la junta com en Josep Cubells o n'Antoni Rovira aquest somni no s'hauria fet realitat.

Quan tornem victoriosos de París pujarem a peu o correns a retre homenatge, agraïment i record a la Moreneta, a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Que així sigui i per molts anys.

I també que la unió que tots els catalans hem sentit avui al voltant del Barça sigui un exemple per a les properes convocatòries del nostre país, on els patriotes catalans, els que estimem el nostre poble, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions... els que en definitiva aspirem a un futur de llibertat i plenitud sapiguem entendre i comprendre les nostres diferències davant el nou estatut, i tant els que hi pensen votar a favor, com en contra o nul, ho facin guiats per l'alta consideració que mereix el nostre poble i amb la voluntat sincera de construir un país lliure i pròsper. Que l'enemic espanyol i francès és gran i fort i nosaltres només ens tenim a nosaltres.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Avui és Sant Jordi, patró de cavalleria i de la nació catalana. La seva devoció es remunta al s. VIII: ja es troben catalans que es diuen "Jordi". I l'any 1022, a Ripoll, l'abat Oliba li consagra un altar. Fins avui Sant Jordi ha guiat les nostres passes i l'esdevenir d'una pàtria plena i lliure. I a l'empara de la bandera de San Jordi, i la protecció del Sant, els vers catalans combatem per la nostra terra, per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions, per la nostra gent i per la nostra llibertat.

Tal com diuen els goigs de Sant Jordi, patró de Catalunya:

"L'art, la Història i la Llegenda
han brodat vostre mantell,
us han dat la millor prenda
amb la ploma i el cisell.
Des del Nord fins a Migdia,
de Llevant fins a Ponent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!

Vetlleu per la Pàtria aimada,
per la seva llibertat,
per la Fe ben arrelada,
per la sant Germandat;
i si arribé el gran dia
de salvar-la combatent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!

Sant Jordi era invocat pels cristians a les Croades, i els cavallers duien la seva creu al pit. És patró de països tan diversos com Georgia, Anglaterra, Sèrbia, Grècia, l'antiga Rússia, Aragó i els Països Catalans. A València, el 23 d'abril de l'any 1343 ja era festiu, i a Mallorca el 1407. A Catalunya no ho va ser oficialment fins l'any 1456.

La bandera de Sant Jordi era la del braç armat. Bandera pròpia i invocada amb el seu patró. La defensa de la catalanitat i Sant Jordi sempre han anat unides al nostre país, malgrat les ignoràncies modernes dels qui el volen desnacionalitzar o desempallegar del seu fort contingut patriòtic.

En 1365, el rei Pere atorgà el privilegi reial de formar una milicia permanent per a defendre i custodiar la senyera del Regne de Valencia (la bandera reial, la quatribarrada). Aquesta milicia va rebre el nom de "Centenar de la ploma", per estar formada, inicialment, per 100 homens que durien una ploma en l'elm en el que es cobrien el cap. I al pit duien la Creu de Sant Jordi.

Hi ha pocs símbols més preuats i estimats pels catalans, del nord i del sud, de llevant a ponent, que Sant Jordi i la Creu de Sant Jordi.

Avui, els catalans que estimem la terra, veiem en Sant Jordi un exemple de virtut, de sensibilitat, d'atenció, d'amor... i de coratge, d'orgull, per defensar allò que és nostre, la nostra terra, la nostra nació. Veure una Creu de Sant Jordi pels balcons de Catalunya, pels camps, per les nostres terres és saber que al darrere d'aquella bandera hi ha catalans disposats a tot.

Veure una Creu de Sant Jordi és invocar, també, "que tremoli l'enemic"

Catalan glorious tour (Milan 0 - FCBarcelona 1)

Vam ser a Milà i vam deixar els estandards catalans ben alts. Durant tot el dia va ser una ciutat exemplarment ocupada pels seguidors barcelonistes. Menys de dos mil en vam ser prou per fer-nos presents, per omplir la ciutat dels colors del Barça, de senyeres, d'estelades i de creus de Sant Jordi. Un comportament a l'alçada del nostre Club i del nostre país. Otger Cataló (foto), que amb els nou barons de la fama va contenir la invasió sarraïna i va fundar i donar nom (segons la nostra mitologia romàntica) a la pàtria catalana, Catalunya, n'hauria estat orgullós.

Il Castelo, il Duomo, les galeries, les places i carrers del centre van bullir de seguidors, alegria i coratge barcelonistes i catalanistes, desplaçats en avió, autocar, furgonetes o cotxes. Dia de cafeteries, trattories, pasta, pizza i birra.

Vam anar a San Siro en tramvia, el ja mític tramvia 16, destí San Siro. Pels bars del voltant de l'estadi al nostre rotllo, fent birres i exhibint els nostres símbols, de bon rotllo, però amb orgull. Sempre hi ha sòmines i perturbats, però vam tenir la sort de no ensopegar-ne amb cap (milanista)... o ens van tenir prou respecte. Amb la gent que es comporta amb dignitat i orgull sempre hi ha d’haver respecte.

San Siro va ser un espectacle grandiós. L’estadi acompanya, i l’afició milanista és fidelíssima, entregada. Amb una megafonia abraonada, els càntics, les grades plenes a rebentar i farcides de pancartes de suport al seu club... tot un espectacle per gaudir-lo. No arriben, en cap cas, a provocar l’emoció que hem sentit a l’estadi del Cèltic de Glasgow mentre milers de seguidors de totes les edats cantaven, a pulmó, Your never walk allone.

El partit, memorable. Quin Barça! Quin partit! Vam imposar el nostre domini, després d’un inici amb angoixes. Però vam marcar i vam fer nostre el partit. Un equip que brodava el futbol i hauria pogut sentenciar l’eliminatòria, i una afició que, infinitament superada en nombre pels milanistes, va acabar imposant els seus càntics, amb coratge.

Com ja ve essent habitual, l’única nota negativa va venir per uns quants barcelonistes (ridículament pocs), els protagonistes negatius de sempre, aquest residu testimonial, aquesta ombra patètica del que van ser, els boixos, lliurats al matonisme cap a la resta d’aficionats blaugranes i cap als símbols de la catalanitat, camuflant la seva impotència amb la viagra de les bengales. Ni així van aconseguir atemorir ningú ni fer ombra a la massa de seguidors, volcats amb l’equip, que els ignorava i es dedicava a animar incansablement.

Quin orgull, excepte aquests quatre, els dos milers de seguidors a San Siro, quina dignitat, quin sentit de l’honor i quina bona imatge del país que vam transmetre. En acabar el partit, els centenars de SMS i trucades que vàrem rebre des de Catalunya testimonien, a més, l’orgull per la gesta de Milà, pels nostres càntics i per la nostra grada farcida de colors blaugrana, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

Per cert, i en relació al significat de la Creu de Sant Jordi, davant els qui des de la seva ignorància l’exhibeixen no sé si com a símbol futbolístic, per mimetisme dels seguidors anglesos (és la seva bandera), o perquè la consideren un símbol nacionalment irrellevant, o sense càrrega nacional, cal que sàpiguen (és un dir no poden saber res) que és just el contrari. És el símbol nacional català més important i antic, i que representa la dignitat nacional combatent:

“La Generalitat, un contrapoder establit enfront del rei, adoptà aquesta bandera (la Creu de Sant Jordi) en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà a l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant augmentant lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents. »

Aquesta és la significació autèntica per als catalans de la creu de Sant Jordi, i per això figura tant a l’escut de la ciutat, del club, d’institucions, associacions, etc. I amb aquest sentit l’enarbolem els catalans.

Un cop gaudit aquest partit, cal dir que l’eliminatòria encara és viva. Dimecres enllestirem la feina. Estic segur que ho farem, i que la final a París serà un altre moment de glòria per al nostre Club i un altre motiu d’orgull nacional.

Visca la gent blaugrana! Visca el Barça! Visca Catalunya!

Si parlem de furs i drets històrics...

Avui s'ha esdevingut l'Aberri Eguna, el dia de la pàtria Basca. El lehendakari ha fet una reivindicació important dels furs bascos com a autèntica constitució. Això és així, i a més a més els bascos n'han sapigut treure un bon partit. Està clar que per consevar-los han hagut de lluitar, i no sempre, com a mínim part dels bascos (navarresos i alabesos) en els bàndols correctes...

El nou estatut de Catalunya que s'està fent fa un reconeixement explícit dels nostres drets històrics. Això és un acte de justícia, i políticament tan interessant com convenient. El que passa és que em sembla que, més enllà d'esdevenir un fil de legitimitat històrica dels drets dels catalans... no sé quina aplicació pot tenir. Per als bascos és clara, els habilita el règim foral, que tants grans drets econòmics els proporciona, sobretot en comparació amb l'espoli que patim a Catalunya.

Em pregunto quina dimensió volem donar a aquests drets històrics. Si reivindiquem drets històrics, que em sembla de justícia fer-ho, potser fora bo ser conscients de les implicacions d'aquesta reivindicació. No endebades em fa l'efecte que molta gent no sap què han representat i quines lluites han guiat. L'any 1872 l'aspirant legitimista a la corona espanyola, Carles VII (foto), va proclamar, enmig la tercera guerra carlista:

"Fa un sigle y mitx que mon il.lustre avi Feliph V cregué deurer esborrar vostres furs (fueros) del llibre de las franquesas de la Patria.
Lo que éll com á Rey us tragué, jo com a Rey us ho torno, que si foren contraris al fundador de ma dinastia, baluart son are de llur llegitim descendent.
Jo us torno vostres furs perque só lo mantenedor de tota justicia; y per durho á cap,com los anys corran y trasmudan las cosas, us cridaré y tots plegats podrén adaptarlos á las circunstancias de nostros temps."

Tenint en compte que la tercera guerra carlista va ser una guerra profundament catalana i on molt bona part del territori va estar en mans dels partidaris de la tradició, podem concloure que l'últim cop que els furs catalans, els nostres drets històrics, van estar vigents, restituïts, després de la infàmia del 1714, va ser un segle després i fa poca cosa més d'un segle. És una dada curiosa i realment espectacular, que un borbó restituís els mateixos drets que un altre borbó ens havia manllevat. El que passa és que això es feia en nom de la tradició, i això a molta part dels historiadors progressistes els resulta extraordinàriament molest, de manera que prefereixen silenciar-ho. Però els fets són els fets. I si parlem de drets històrics, aquesta és la història.

Caldria afegir a més el menyspreu amb que la intelectualitat espanyolista de Catalunya va imputar a Convergència i Unió de ser poca cosa més que uns trabucaires carlins al capdavant de la Generalitat. És curiós, també, que amb un govern tripartit que exalta els pitjors vicis del progressisme i poques de les seves virtuts, tirin endavant una reivindicació històrica d'aquesta importància.

Suposo que aquesta reivindicació dels drets històrics forma part de la fòrmula estatutària, d'empat en tot. Es reconeixen drets de la progressia més absurda (el dret a la felicitat forma part de la història jurídica més absurda) i alhora es reconeixen els drets històrics, que emparen una lectura tradiconalista de la nostra norma suprema. Té la seva gràcia. Encara veurem algun president de la Generalitat recuperant vells usos de jurament en la presa de possessió, tal com el jurament antic dels bascos, a l'ombra de l'arbre de Guernika, que imposava, de genolls, la fòrmula: "humiliat davant Déu"

Si ho visc d'alguna manera, ho visc així...

Aquests dies tothom està marxant, poc a poc, de vacances. Enguany, per motius de feina, no en podré fer. Com a molt m’he pogut agafar el dimarts per anar a Milà.

La Setmana Santa és una època colpidora emocionalment si se sap viure o, com a mínim llegir, en la seva dimensió religiosa. Diuen que la fe és un do. Per als que hem viscut amb profundes conviccions religioses, amb una fe que pensàvem forta… el que representen en la litúrgia i fe catòlica aquests dies són una sacsejada intensa.

No em puc estar de pensar en el que sento, penso o crec. De llegir els passatges de l’Evangeli que descriuen la passió de Crist i el gran misteri de la Resurrecció. Són els fets cabdals del cristianisme, de la fe cristiana.

La litúrgia catòlica és la meva. Encara em sento catòlic, culturalment catòlic. Però la meva fe trontolla. Les pantalles de la TV i bona part dels carrers de l’estat s’omplen de processons que em resulten incomprensibles. Davant l’espectacle dels passos, natzarens, imatges i iconografia vària l’únic que sento és una angoixa i un malestar profunds. Entenc el fenòmen com a tradició, com a fet cultural, d’una cultura que no m’agrada, però que puc respectar. Però m’acaba repugnant com a expressió de fe.

He viscut la meva fe d’una manera senzilla, com un diàleg amb Déu despullat d’artificis i exhibicions. Quan em sento amable penso que tothom té dret a viure la seva fe de la manera que cregui més convenient. Però en veure aquests espectacles barrocs que freguen la idolatria, aquesta sobreactuació emparada en l’anonimat, aquesta fe viscuda des de la penitència sense contricció, des de l’acceptació del càstig sense la voluntat de viure d’acord a la paraula de Déu… no puc.

Sempre he imaginat el Sant Sopar en una cambra semiclandestina del convuls Jerusalem d’aquells dies, un sopar senzill i íntim entre amics, ignorants de la dimensió que aquell sopar i els dies següents tindrien per a les seves vides i per a la història de la humanitat. He pensat en les pregàries, en solitud, de Jesús, conscient del seu destí, però a la vegada home, amb les pors i les inquietuds dels homes, amb la necessitat que els seus amics i seguidors l’acompanyessin en el seu trasbals i en la confiança que entenguessin el que aquell sacrifici que s’apropava representava.

Penso en la virtud de poder viure aquests dies sense exhibir-se, en comunió amb Déu en el silenci de l’oració, en la fosca de les vetlles. Imagino el rostre de Jesús que representen les nostres imatges romàniques, tan serè. Fins i tot les talles gòtiques i renaixentistes.Però aquesta representació de Crist va mutar. Al meu entendre el paganisme, en la seva versió de la por dels homes, va envair l’espai del crist i de l’oració. I es va obrir pas una representació d’un crist barroc, recarregat, ple de guarniments, de flors, de fanals, de mantells, de brodats, de capes d’or, de sang i de dolor. Una litúrgia penintencial que crec que resultaria incomprensible per a Jesús. Estic segur que s’obriria pas enmig les processons, els penitents, les cadenes, els caramels, les càmares de tv… com ho va fer al Temple de Jerusalem. I que cridaria que l’estan profanant i que si el volen… simplement cal que el segueixin, a Ell, com a Fill de Déu, i al seu missatge, a la seva bona nova. Quan s’adreça als seus deixebles i els hi diu a qui vosaltres perdoneu el pecats, els seran perdonats… no crec que s’imaginés que s’acabés fent un negoci o un espectacle amb la penitència.

Aquest acte tan íntim de diàleg amb Déu que no vol el nostre càstig, sinó fer-nos millor, ser fidels als ensenyaments de Crist, als seus manaments.M’imagino la seva expressió adreçant-se a aquests devots penitents i dient-los-hi que no és això el que vol d’ells, que aquest no és el sentit del seu sacrifici… i em ve al cap quan discuteix amb els fariseus al voltant del divorci, que condemna, tot i que estava admès en la llei judaïca… per la duresa dels vostres cors, els hi diu. Com volent dir, si no hi havia manera que ho entenguéssiu, què voleu que hi fés el pobre Moisès… però ara ja s’ha acabat.

No sé quanta gent, més enllà de la seva vivència idòlatra d’aquests dies, haurà pogut reflexionar sobre el que representa la passió, mort i ressurrecció del Crist. Aquest sentit profund de ser l’Anyell de Déu, aquell que se sacrifica per proporcionar-nos una salvació. Perquè el que és cabdal no és el seu martiri, sinó la seva resurrecció i l’esperança de vida eterna que representa per als qui creuen en Ell i per als qui viuen d’acord a les seves ensenyances. En cap cas diu que seuran amb ells els que més cadenes hagin carregat, els que més s’hagin destrossat els peus, els que més hagin plorat… simplement cal seguir els seus manaments, per ser aprop seu. Aquest em sembla que és el sentit profund d’aquests dies.

No puc estar-me de pensar que la manera com vivim les festes, i les festes que celebrem, diu molt de nosaltres. Nosaltres, com tots els pobles d’influència carolíngia, l’endemà de Pàsqua fem festa. Ens aboquem a l’alegria del que representa la Pasqua, en aquest cas, el Diumenge Sant, la Resurrecció. Carlemany va disposar que l’endemà de cada Pàsqua fós festa, per allargar la celebració. Els nostres veïns no fan aquesta festa, per ells la festa comença en dijous, se centra en la passió, en el calvari… no en la llibertat i la bona nova que representa la resurrecció.

Curiós...

Caragirats

La pericada ha guanyat la Copa. M’emprenya. M’indigna veure les grades que omplien l’afecció espanyolista plena de banderes espanyoles onejant en les seves variants: amb toro, amb escut constitucional, amb llegenda, etc. M'emprenya però alhora em provoca la compassió cap als infeliços, cap a aquells que tota la vida lluitaran per negar-se.

Per això puc dir que no em sorprèn gens aquest espectacle d'espanyolisme a ultrança, de dur més banderes espanyoles que els aragonesos, el RCD Español és el que és i representa el que representa a la nostra ciutat i al nostre país. Els amargats, els colonialistes de cafè, la quinta columna. Ben segur que hi ha seguidors blanquiblaus que viuen en el limb de ser un equip de futbol, dels colors de Roger de Llúria i altres bajanades. Però l’Espanyol és el que és i la seva afició representa el que representa: la Catalunya ultra, l’espanyolisme irreductible, la incomprensió absoluta respecte el país que els envolta, respecte a la catalanitat. L’enyorança d’un paper de club colonial, representant i favorit d’èlits dominants sobre el país.

S’equivoquen els qui hi veuen una rivalitat futbolística entre dos equips. Són dos concepcions de país el que hi ha al darrere del RCD Español i del FC Barcelona. Tant de bo un dia hi hagi a la ciutat de Barcelona dos clubs que puguin rivalitzar esportivament i que tanmateix comparteixin la mateixa complicitat nacional. Aquest dia serem més lliures, serem allò que en diuen “més normals”.

Però en fi, que gaudeixin la seva glòria efímera aquests dies, que es pensin que així humilien el país i les gents que els envolta i que la seva victòria sigui una altra victòria espanyola sobre els catalans irredempts.

Dimarts anirem a Milà, a animar al Barça, a exhibir amb orgull les nostres senyeres, les nostres estelades, les nostres creus de Sant Jordi. A combregar amb la tradició d’un país fidel als seus colors i orgullós dels qui el defensen i se l’estimen de debò, pel que és, i no per la reivindicació de l’autodi o la dominació. Per bé que en l’entorn del Barça també hi ha residus dominacionistes, no ens enganyem. Sortosament el club, de la mà d’en Joan Laporta i la seva directiva, s’ha reivindicat amb l’orgull i la fidelitat al seu ésser i el que representa.

Fins a la victòria, sempre, des de l'orgull autèntic de la catalanitat i amb la passió dels qui somien la glòria i la llibertat.