diumenge, de juny 08, 2008

Sempre fidels! Joan, Rut, gràcies perquè la vostra lluita ens ha tornat l'esperança!!!


SMS (Elies): "Joan, Rut, sóc Elies. No ha pogut ser. Només ens servia la victòria. I no ha pogut ser. Però tots els blocs amb estrella, i multitud de patriotes catalans ens sentim molt orgullosos de vosaltres. Molt. Ha estat un autèntic HONOR combatre al vostre costat."

SMS (Joan Carretero): “L’honor ha estat tenir-vos”
SMS (Rut Carandell): “No deixeu les armes, que us necessitem. Només és una batalla, no la guerra”

SMS (Elies): “Sempre fidels. Gràcies per la il·lusió. Guanyarem!”

Amics, amigues, aquests SMS que aquesta nit m'he intercanviat amb en Joan Carretero i la Rut Carandell crec que resumeixen el meu estat d’ànim i la situació.

Sí, fotuts. Per a mi, i crec que per als milers de patriotes catalans que apostàvem per la renovació d’ERC, perquè ERC tornés a ser un instrument útil per al nostre país, en la lluita per la nostra llibertat, avui és un dia trist. No hem guanyat. No ha pogut ser.

Només servia la victòria. I no hem guanyat. El continuïsme prosociata ha guanyat, ha retingut el poder.

Fa uns dies, en el post Haika Mutil, deia que alguns veterans de guerra tenim el cos i l’ànima plena de cicatrius de donar-nos d’hòsties contra els espanyols. Avui n’hem afegit una altra. Avui n’afegeixo una altra. Perquè en el fons, el combat d’avui era contra Espanya. I hem perdut la batalla. No hem perdut la guerra, però sí la batalla. Avui ERC ha decidit continuar essent una irrellevància política en el nostre camí cap a la llibertat. Avui han guanyat els Montilla, els Zaragoza, els Iceta. En definitiva, Espanya.

L’aposta per la renovació, per la regeneració, tot i obtenir un suport importantíssim, ha estat superada per la força del continuïsme. Avui ERC ha decidit continuar sent la crossa dels sociates, en el seu camí, qui sap si irreversible, cap a convertir-se en un nou Euzkadiko Ezkerra, a la catalana.

La desigual lluita contra l’aparell prosociata era… massa desigual. Tindrem temps de parlar de tot el procés, que hauria pogut ser exemplar, però que ha estat, en tot moment, un autèntic abús per part dels calabresos, una autèntica vergonya, farcit de pràctiques execrables, limitació de drets i ús i abús de l’aparell del partit per part de la candidatura guanyadora. Encara tinc fresc el testimoni, en un dels últims actes, d’una patriota exemplar, una dona gran, que em deia com el sicari dels calabresos a la comarca havia estat trucant a tots els militants perquè no anessin a l’acte d’Rcat, i després, veure’l aparèixer repassant tots els assistents, establint la seva llista negra, preparant la seva particular “solució final”.

Però s’havia de lluitar, de donar aquesta batalla, i s’ha lluitat, fins al límit, o fins i tot més enllà del límit de l’humanament exigible. En Joan Carretero i la Rut Carandell, i moltíssima altra gent de Reagrupament, amb una exhibició de coratge i patriotisme exemplar, han recorregut tot el país, parlant amb la gent, amb militants, amb no militants, explicant la necessitat de renovació. I generant il·lusió. Molta il·lusió. Per primera vegada en molt de temps he vist i comprovat que ens tornava la il·lusió a la mirada, a la nostra malmesa ànima de militants independentistes.

No ha pogut ser, i no podrem oferir al partit i al país el missatge, el projecte i el lideratge que necessitava urgentment per retornar la il·lusió, per avançar nacionalment. L’exèrcit de sicaris locals i comarcals ha imposat la seva llei. L’exèrcit de colocats, estómacs agraïts i famílies vàries, que s’estenen per un munt d’administracions, fundacions i xiringuitos varis, han imposat la seva llei: la llei de la menjadora, la lògica de la implacable política de les oques que han propiciat els calabresos de la mà dels seus amics sociates.

Era una lluita massa desigual, escandalosament desigual. Però hem plantat cara. No ens ha vençut la por. “No tinguem por de la por”, reclamava una patriota en l’acte de Vic, i ens deia: “la valentia s’encomana”. I és cert, la valentia s’ha encomanat a un nombre brutal de valents militants d’ERC, que han donat la cara i el vot. I a la societat, a la bona gent independentista, que amb Reagrupament, amb Joan Carretero i Rut Carandell, tornaven a conectar amb el projecte. I amb aquesta conexió, el partit tornava a conectar amb la història i un rumb que no hauria d’haver abandonat mai.

Una lluita massa desigual que, dissortadament, s’ha decantat cap a la port fosca de la força, de la partitocràcia, de la burocràcia partidista, de les oques, dels interessos personals, en un nou episodi vergonyós, del que el país se’n ressentirà i que implica baixar un altre esglaó en aquest camí cap al no-res, cap al desastre nacional, que protagonitzen els calabresos.

Tanmateix, el sentiment que ara mateix m’envaeix és el d’orgull. L’emocionat orgull que sento per tota la gent de Reagrupament, per tots els companys de viatge, i molt especialment, cal dir-ho, per en Joan Carretero i per la Rut Carandell. Molt orgullós. El seu compromís infatigable. El seu coratge, la seva valentia. La seva clarividència, sinceritat, honestedat. També la seva proximitat. I el seu sacrifici, al llarg d’aquests mesos, dedicant-hi hores i hores, combinant-ho amb les seves feines i famílies.

Per a tots nosaltres -crec parlar en nom de tots els blocs amb estrella- ha estat un autèntic HONOR haver combatut al costat de la Rut i del Joan.
Poques vegades la vida és tan generosa amb nosaltres com ho ha estat ara: ens ha proporcionat una causa en la que hi creiem, la de la llibertat del nostre país, ens ha permès lluitar al costat de gent que per damunt de tot i de tots els sacrificis que han hagut de fer, situaven la seva honestedat militant, i han actuat en tot moment amb un compromís insubornable i generós al servei de la llibertat del nostre país, a través de la renovació a ERC. Poques vegades, a més, tenim la sort i l’HONOR de poder aportar el nostre petit granet de sorra militant a dos líders com la Rut i en Joan, que han estat la nostra veu i alhora la nostra esperança. Dues persones d’un increïble nivell humà, moral, polític i professional.

Poques vegades la vida ens dóna aquesta oportunitat. Aquesta campanya ens l’ha donada i l’hem aprofitada. Això ja queda en el nostre bagatge vital. El que han fet, el que hem fet, el que hem lluitat, forma part ja de les nostres vides i del nostre compromís amb el país. Ha estat un honor estar a les files de Reagrupament, d’en Carretero i de la Rut, però també serà un honor recordar-ho i explicar-ho.

Cap al final de la película “Black Hawk Down”, després de tot el combat que han mantingut, hi ha un diàleg en que un membre d’una unitat d’èlit diu al seu company: “quan torni a casa i la gent em pregunti -“per què ho fas? Per què?” No els hi penso explicar res, no ho entendrien. Saps per què ho fem? Ho fem per l’home que hi ha al nostre costat.” És lluitar al costat de gent com en Joan Carretero i la Rut Carandell, de la gent de Reagrupament, dels amics de Blocs amb estrella… que ens fa millors. Jo, sens dubte, malgrat afegir una altra cicatriu en el combat contra els espanyols, em sento més fort, més compromés, més dur i millor que mai.

Perquè nosaltres podrem explicar amb legítim orgull i emoció el que hem fet. A diferència dels altres, especialment dels calabresos. Què explicaran? Que han guanyat gràcies als sociates, als càrrecs, a l’abús de poder, a la coacció, a un exèrcit de sicaris i colocats? Explicaran això? Quina victòria més poc honorable…

Fa temps vaig arribar a la conclusió que “de vegades les coses no surten com les hem planejat, sinó millor”. És clar que és una frase d’anàlisi històric, que necessita perspectiva. Però és certa.

Quan Macià i els altres companys d’estat català organitzen la insurrecció armada coneguda com “els fets de Prats de Molló”, les coses no surten com les havien planificat. De fet, malgrat els seus preparatius, compromís i heroïsme… l’acció fracassa, ni tan sols la poden començar. Un projecte d’insurrecció armada que acaba sense ni un tret. No va sortir com tenien planejat. Però va sortir millor. La dimensió nacional i internacional d’aquesta aventura, la seva èpica, la dignitat de Macià, el judici… van donar una dimensió europea a la nostra causa i van convertir Macià en un autèntic líder, en una persona estimada i admirada, pel seu compromís total i insubornable amb la causa de la llibertat de Catalunya. I en les primeres eleccions a les que es va presentar després d’aquests fets va arrassar. En el fons, per tant, va sortir molt millor.

I ara, ja per acabar, permeteu-me que m’esplaï amb una referència cinematogràfica que em sembla particularment interessant, la hollywoodiense película “The last samurai”.

Els qui seguiu habitualment aquest bloc ja sabeu que m’agraden molt les arts marcials tradicionals del Japó, tot i que ja no faci res. També m’agrada el codi d’honor i la dimensió estètica i de respecte a les tradicions amb què s’han sapigut transmetre.

I per a algú com jo amb aquesta irresistible tendència a l’èpica romàntica i a les històries en les que hi podem trobar exemples dels valors que comparteixo, o que m’agradaria tenir: el valor, el coratge, l’honor, la lleialtat… aquesta película és molt interessant.

Perquè, a més, sempre que construïm un relat acabem acudint a uns certs “arguments universals”. I justament la “gràcia” o l’originalitat que tinguem en situar les nostres coses en aquests arguments és el que aporta valor afegit a aquests relats.

Vaig directe a la part que vull agafar com a metàfora. En aquell Japó imperial de finals del s.XIX que decideix obrir-se al món i fer-ho “copiant i adquirint” els hàbits occidentals, la cort corrupta que ho impulsa, per interessos personals, “tira” d’armament i militars ianquis per fer front a les revoltes internes que volen preservar la tradició, el sentit nacional del Japó.

En Tom Cruise fa el paper de veterà de guerra ianqui que hi acudeix atret pels honoraris, a les ordres dels “occidentalistes”, per tal d’entrenar i comandar l’exèrcit imperial. Però és capturat pels samurais i se l’emporten a les seves valls. Durant el seu captiveri té ocasió de descobrir, comprendre i compartir l’estil de vida dels seus captors: els seus valors i les seves tradicions, entre les que hi ha totes les arts marcials, que són la seva manera de lluitar. Descobreix i entén el sentit de la lluita d’aquella gent, perquè lluiten, i perquè ho fan com ho fan.

El moment crucial de la película arriba, com arriben sempre aquestes coses, quan ha de triar. Triar entre la nova fidelitat adquirida amb els samurais i… la seva pròpia vida. S’acosta el que serà la batalla definitiva entre les tropes de l’emperador organitzades per la cort corrupta, i dotades de tota la potència de foc de les armes automàtiques, fusells, ametralladores, canons… i l’exèrcit dels samurais, únicament armats amb les seves armadures, arcs i katanes –espases-.

Ell, en Cruise, coneix perfectament la potència de foc de l’exèrcit que tindran al davant. I sap que les seves possibilitats són nul·les. També ho sap el cap dels samurais, que li diu que no cal que s’hi quedi, que pot marxar. Però ja és massa tard, perquè ha abraçat la seva causa, l’ha descobert i s’hi ha compromès.

I aquí està l’èpica, fílmica, però exemplaritzant. En el compromís amb una causa pels seus valors, pel que representa, perquè és justa, perquè s’hi creu, per conviccions… tot i saber que aquest compromís fins i tot pot implicar deixar-hi la vida, però no deixar-la “en justa lid”, sinó sabent que la hi deixaràs perquè la desproporció de forces amb l’enemic és tan brutal que esdevé un destí inevitable.

I és que de vegades la victòria està, amb independència del que passi, en fer el que s’ha de fer. En no negar-se a un compromís. En aquest sentir-nos orgullosos de la gent que lluita al nostre costat. En establir una dimensió ètica i, perquè no dir-ho, èpica, als nostres fets, al nostre compromís. És això el que ens fa millors. És això el que ens converteix en éssers morals. És això el que permet descobrir valors com l’Honor. És per això que la lluita de Reagrupament, més enllà de l’interès estratègic nacional, tenia una dimensió moral, ètica. Per això me'n sento tan orgullós.

Ah! Però… guanyarem!!! No ho dubteu…

(commogut per l’ èpica i l’ètica de l’exèrcit de samurais, pel seu testimoni … l’emperador liquida la cort de corruptes, dóna un cop de timó a la política imperial i estableix una modernització del país que preservi la identitat nacional. Així, n’estic convençut, l’exemple de Reagrupament, la seva lluita heroïca, és, malgrat no haver assolit avui la victòria, el fonament del triomf final, més proper del que molts es pensen, en què assistirem a la liquidació de la direcció corrupta, prosociata i espanyolitzadora)


27 comentaris:

Anònim ha dit...

Hem perdut...i no ens queda mes que admetreu. Pero TOTHOM sap que les bases del partit, no parlo d'aquell que engreixen les seves pantxes i butxaques a costa del futur del nostre Pais, ha dit que volia un canvi.

No ha pogut ser, el contrincant era molt poderos i estava millor armat.

Lamentablement, i molt m'agradaria equivocar-me, aixo ens portara a una psocialitzacio del nostre partit, tot per arribar en 2-3 anys a un escenari electoral que ens fara tornar 15 anys enrera.

I llavors, haurem de tornar-hi, recuperar el nostre partit i rellancar el nostre projecte.

Portem vora 300 anys resistint, i nomes la nostra tenacitat i persistencia ens fara lliures.

Des d'aqui, vull convidar-vos a tots, a formar part d'ERC, quelcom que sentiu com a vostre, i que malauradament, continua en una linia en la que no s'hi reconeix la nostra gent.
STOP PSOCIALISME !!! INDEPENDENCIA !! AKOR

Elies ha dit...

Akor, benvolgut amic...

retrobar-nos en aquesta lluita ha estat, amb aquesta il·lusió, coratge, empenta... ha estat molt emocionant, molt bonic. Molt necessari.

Gràcies! I endavant! no defallirem. Guanyarem!

Stop a la màfia prosociata!

Anònim ha dit...

Benvolguts compatriotes,

El principal problema que té avui el catalanisme és que no te un enemic ben definit, perque... el pitjor enemic és el que sent-ho, es fa passar pel teu amic, i d'aixó, els del pscPSOE, mentiders compulsius com son, en saben un niu.

Cal tenir ben identificat a l'enemic, combatrel en tots els ámbits i no deixar-se enredar... i no desentendres de la lluita, que és molt més trascendental de que sembla. Ens hi juguem el pais.

Ens podran derrotar en una batalla però no ens rendirem i la lluita continuará. Només així podrem subsistir com a Nació.

Cordialment.

Joan Arnera ha dit...

"Aquesta irresistible tendència a l’èpica romàntica" que tens és necessària.
Endavant les atxes!

Anònim ha dit...

Una salutació des de Vic. No hem guanyat, però ens hem posicionat com a alternativa de manera clara.Gairebé arribem als 2000 vots!
Ara es tracta de continuar treballant, això només ha estat el principi.

Anònim ha dit...

La militància d'Esquerra ha decidit, i ho hauries de respectar. I no heu combatut contra Espanya, sinó que heu demanat el vot tal com ho han fet altres candidatures.

Com a militant de base d'ERC (cap estómac agraït), crec que aquest missatge fa mal a l'independentisme.

Dir que la direcció és corrupta es mereix una querella per injúries.

Anònim ha dit...

Resposta a l'anònim que em precedeix. El meu nom es Rosa Riera Colomer, resideixo a Molins de Rei. Es per si vols posar-me una querella, jo ratifico tot el que diu l'Elies. Posa querelles, posa...
Elies, gràcies per la teva honestedat, en això si que heu guanyat.

L'Espelt ha dit...

Elies... gràcies per tot. Gràcies per ser-hi.
Militant de base. Ja pots començar amb les querelles. No vindra de una actuacció més dea justicia espanyola contra el país.. darrerament estant de moda.
Ara bé, o vius en un altre planeta o tens algun problema. Sols has de pensar en el que has viscut (trucades... per exemple?) o parlar amb tants i tants companys teus i que t'expliquin... A vegades, les coses son tant senzilles com voler mirar i escoltar. Ah! I pensar per un mateix... haures d'intentar-ho sempre. No és tant difícil!!!
Salut companys!!!

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Cal reconèixer la feina i l'honestedat dels qui heu esmerçat temps i esforços en aquesta campanya de Reagrupament. Sabeu que no hi donava suport, però coneixent alguns dels qui hi éreu no tinc cap dubte del vostre compromís desinteressat, de la vostra honorabilitat i del vostre patriotisme.

Penso que ha estat força positiu el naixement i creixement de RCat, per enfortir el nervi nacional, per pressionar la direcció i per llençar un senyal al PSC, a part de l'exemple de vitalitat democràtica que ha representat i que ha permès potenciar públicament l'imatge d'ERC com a potencial polític més important del país (no puc estar d'acord, en absolut, que sigui una irrellevància política).

Penso que seria un error, d'altra banda, menystenir el valor del criteri de la gent que ha donat suport a Puigcercós. Molts càrrecs panxacontents, segurament, però també gent que té la seva feina i que no són ninots manipulables, sinó que a tort o a dret, creuen en aquesta estratègia.

Bé, des del respecte absolut en aquests moments de decepció, només puc dir-vos que tampoc no cal fer-ne cap drama nacional. No és això. A més Reagrupament encara té per davant molta feina i la que ha fet no ha estat endebades.

Bé, aviat faré un post una mica més extens explicant una mica millor el què en penso.

Apa, ànims i endavant !

Anònim ha dit...

El cap fred. I la realitat interna existent.

Elies, ànims. La campanya de la Rut i del Joan ha estat meravellosa. Però era evident que sortien molt lluny dels qui han monopolitzat la direcció durant prop de 20 anys.I de les noves incorporacions, moltes provenen de la "desinformacio continuada" feta des de les JERC de manera sistemàtica els darrers anys. Aquest és el cos militant de la E. Com més va més allunyat dels votants anteriors, molts ja ex-votants d'ERC, o dels simpatitzants. Internament, dividit en 3 parts. Prop del 40% en Puigcercos, prop del 30% en Carretero, i un 25% en Carod.Aquesta és la situació. Influenciada per estar al tripartit, pels llocs assalariats derivats dels tripartits català i municipals, sí, però aquesta és la situació interna , a hores d'ara, de la E. Però també es cert que és una estructura volàtil, molt canviant, segons les circumstàncies.

El repte, com sempre, és continuar, en el dia a dia intern, aconseguint més complicitats reagrupades militants, i amb un suport blocaire intermitent, però no s'ha d'oblidar, crec, que el suport majoritari a Puigcercos no arriba ni al 40%.

Tampoc pot tirar cohets, doncs això sí que ha estat un fracàs relatiu important. I el d'en Carod, amortiguat pel teixit fet al front de la Fed. de Barcelona per Niubó, és encara més estrepitós.

El problema, per al conjunt de la E , o d'ERC, és que la relació vots populars/militants anirà in descendo, seguirà anant, de manera inexorable, mentre continuin al front Puigcercos i/o Carod, directament o indirectament, per separat o reconsensuats per interès particular.

L'electorat sobiranista no vol ser enganyat més vegades pels mateixos.

Serà dur. Molt dur. Però les sigles ERC no poden ser, molts més anys, mangonejades per aventurers del poder tipus Puigcercos,Carod o Benach.

Estic segur que Carretero i Carandell aguantaran. Són corredors i corredores de fons. I resistents.
Cal continuar reagrupant més militants i simpatitzants. Esperant un altre juny, que vindrà aviat.

Cordialment,
Andreu

Anònim ha dit...

Benvolguda Rosa,

Chapeau i solidaritat. M'hi adhereixo al 100%. Ja també penso i diria i dic el maeix.

Que en posi 2, o 1000, les que vulgui, de querelles. Ja tenen a l'ex-alcalde de Matadepera perjudicat per la manca del que s'ha de tenir al gènere mascul.li, a la conselleria Puigcercos.

I ja sabem que no té ni ous de pardal, des de l'anonimat.,

Són una púrria que ha infectat el partit d'en Macià. Però no aconseguiran que marxem la gent decent -molta- que queda.

Cordialment,

Andreu

Elies ha dit...

Les espero amb il·lusió, les querelles, anònim, anima't tu mateix a fer el pas o traslladar els escrits als capos calabresos. Anima'ls a fer-ho. Riurem...

Entre d'altres coses perquè les injúries forma part del que es coneix com a "delictes contra l'honor", un valor inexistent entre els calabresos, perfectament absent.

Gràcies Rosa i Andreu.

D'altra banda, aquí els únics que han demostrat que saben fer mal a l'independentisme, de manera empírica, són els calabresos, que han sortir reescollits en la direcció després de ser-hi ja vora 21 anys.

I sí, a més a més estic convençut, i crec que és un criteri força compartit, que les hòsties eren contra els espanyols, contra els sociates, a través dels seus interposats, els calabresos, en Puigcercós. Jo crec que és més que evident que això ha estat així. Que avui els únics que poden estar contents de debò són els sociates, els montilles, zaragozas, etc. és a dir, els amos, evidentment espanyolistes en exercici actiu.

Això entre aquesta banda està tan assumit que fins i tot en Joan Puig, aquesta cosa en banyador que és extraparlamentari al seu propi poble, reclama que "fem" com els seguidors del Bono. Fins a quin punt la captura mental d'aquesta banda. Al·lucinant.

Anònim ha dit...

Companys,
no em perdut cap batalla i menys una guerra. Rcat és la segona força dins Esquerra i la primera d'ERC, i això ja és suficient victoria per continuar lluitant tal i com hem fet fins ara! Rcat ha passat de ser: " això o dius tu" a ser una tropa de 1937 militants! Que el cami no seria facil? no en teniem cap dubte, però igual que un videojoc, em passat de pantalla, aquesta pantalla a estat molt dificil i complicada: plena d'entrebancs i dificultats! Com que encara no ha sortit el game over tenim molta partida per acabar de passar-nos el joc! Companys, el dit index recte, horitzontal sota la barbeta i el cap enlaire i amunt les atxes!!

Anònim ha dit...

Reagrupament ha tret uns resultats molt bons tenint en compte que és un moviment jove i poc conegut.

Cal continuar en la mateixa línia i potser insistir més que Reagrupament és ERC. Ni sociates, ni convergents.

Ànims, salut i endavant.

Arnau Oteji ha dit...

Comandant Elies

En nom del batalló Cimera Extra he de dir que en tre sanys d'existència no hem tingut més alt HONOR que el de lluitar a les vostres ordres.

I ho tornarem a fer. Quan calgui. Com calgui.

A disposar, compatriota!
La lluita continua!

Arnau Oteji ha dit...

Elies

Seguirem lluitant. Quan calgui. On calgui. Com calgui.

Anònim ha dit...

hola, molts dels que heu donat suport a Reagrupament no esteu afiliats a ERC. Teniu pensat afiliar-vos ara? Potser és una pregunta massa personal, però és que jo m'ho estic pensant (tal com està el partit fa una mica de fàstic, sóc funcionari independent, i no vull que se'm relacioni amb un partit-menjadora)

Jordi

Elies ha dit...

Jo no sé si em deixarien tornar a entrar com a militant, he he he.

Tenia previst entrar segur si guanyava RCat, per ajudar en tot el que pogués.

Però amb els calabresos ni en tinc massa ganes ni crec que pogués.

Tot i així, és el que recomana RCat, entrar-hi.

Dessmond ha dit...

Elies,
Pensa-t'ho bé, això de militar. Com a mínim ara saps que no estas sol. Sempre és un gran consol. I les eleccions es guanyen a base de poder votar. Totes.
Ara, medita-ho bé. Cal estar molt mentalitzat per tornar-hi.
La cosa objectiva és que són millors els militants com tu més que els "altres". El realment necessari és tenir gent amb visió de país als partits que es consideran nacionalistes. Visió de país és la que ens cal, mentre no haguem donat el pas cap a la plena sobirania política.

Anònim ha dit...

Tinc entes que per poder militar a ERC has de fer-ho a la secció local del poble o districte en que estàs ampadronat, si es així, jo no vull ni veure als d'ERC de Molins, per allò de la Mafia CALABRESA. A mes que de ben segur estic en una llista negra, i la te el Vendrell. Uff, em fa una por!! No fos que es querelli, i ja le tenim montada.....
Salut

Eric ha dit...

Tranquil amic, que el món no s'acaba, ara toca seguir lluitar i no fer del romanticisme bèl·lic una qúestió de vida o mort.
Però jo t'escric per una altra cosa, que ara gairebé m'interessa més, he he. El dijous 20 estaria bé quedar una bona colla per veure els Madness no? És que jo ara per ara no conec ningú més que hi vagi. Espero convocatòria nacionalista.

Elies ha dit...

Eric, ja pots comptar-hi, de nosaltres hi anem uns quants. Ja quedem (no sé horaris)

pel que fa a la política, home, doncs si no plantem cara als sociates i als seus agents (els calabresos), ho tenim fotut... Aquest ha de ser un objectiu prioritari: plantar cara als sociates i els seus agents.

joliu ha dit...

Una forta abraçada Elies, i una altra per l'Emili quan el vegis. La necessita i la mereix.

Pren nota del que ha dit el Dessmond: les eleccions es guanyen votant, totes.

Quim Amorós Le-Roux ha dit...

Elies: el teu escrit m’ha fet esborronar la pell, m’ha emocionat de debò.
Vist des de fora, des de la meva posició com a militant de CDC, (però tot i que el meu cor estava amb Carretero,) es veia clar que en Puigcercós guanyaria, tot i que no esperava aquesta victòria tan pírrica.
Un 37 % vol dir que un 63 % han votat per les altres opcions, i per poc que sumeu forces, al congrés del dissabte vinent li podreu aprovar el vostre programa i no el seu, i es pot donar la circumstància que essent en Puigcercós el gran defensor del tripartit, tingui que defensar la trencada del mateix perquè les bases del partit així ho han exigit en el vostre congrés.
Vinga elíes molta sort i endavant.
PD. Malgrat que m’agradaria una ERC forta i veritablement independentista, tots podríeu fer gran la casa gran del catalanisme.

Elies ha dit...

Quim, en Benach i en Putxi defensen amb el mateix entusiasme el pacte tripartit i comparteixen la submissió als sociates.

Ja saps que lluito perquè triomfi una idea del país, generosa, però ferma, on prevaleixi l'eix nacional i on tothom, quan parli de país, pensi en el mateix.

I ja saps, també, que, optimista i positiu de mena com sóc, confio plenament que el projecte de la casa gran respongui a les expectatives que ha generat. CDC cal que faci passos ferms. Cal que arrisqui.

Gràcies Quim, i fins aviat

Anònim ha dit...

Bona nit Elies i companyia,
Jo també estic una mica tocadet. Però com molt bé dieu alguns, no cal baixar la guardia. Això només acaba de començar.

Tornarem a Lluitar, tornarem a vèncer.

El nano emprenyat

Anònim ha dit...

Hola, Elies. Bé, cal persistir en l'intent. Pot semblar que l'aparell tingui totes les eines ben esmolades i certament és així, però com diu el Llach hem d'aprendre a "lluitar sense tenir cap eina". Tard o d'hora els esforços i les energies invertides tindran el seu fruit, però cal mantenir l'esperit positiu i l'acció ferma.
Endavant i força!!!