dijous, de juliol 26, 2007

Aunque me tiren el puente... (115 interminables dies a l'infern)

Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).

El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons O. Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

Els amics que saben d'aquest bloc sovint em pregunten per què el 115 d'Elies. Com que saben que sóc una persona religiosa i d'una família religiosa sovint pensen que fa referència a algun passatge bíblic. És una possibilitat que s'excusa davant la ignorància general que hi ha a la nostra societat sobre els continguts de l'Antic i el Nou Testament. I fins i tot jo, en juguesca, he alimentat aquesta possibilitat, quan de vegades he dit que sí, que efectivament el 115 fèia referència a un passatge que dèia "sempre triomfarem els pocs". Doncs no.

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.

La petita sorpresa amb que us volia obsequiar a tots els amics i amigues que em llegiu és desvetllar el "secret" del "115". Suposo que si heu arribat fins aquí ja heu vist per on va..., efectivament, fa referència als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat, perquè malgrat l'actual fosca i apagada política i nacional del tripartit, hi ha una remor de fons...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Elies,
Sóc a la feina i he hagut d'anar al bany perquè el teu relat m'ha fet plorar; m'has tocat l'ànima de ple. I el que m'ha fet plorar és adonar-me que la ignorància sobre aquestes qüestions és enorme i que això fa absurd aquell sacrific gegantí. T'imagines que ningú no s'en recordés dels camps d'extermini nazis? No m'ho puc imaginar, només de pensar-hi em fa venir basques.

Anònim ha dit...

Hola Elies,
Sóc a la feina i he hagut d'anar al bany perquè el teu relat m'ha fet plorar; m'has tocat l'ànima de ple. I el que m'ha fet plorar és adonar-me que la ignorància sobre aquestes qüestions és enorme i que això fa absurd aquell sacrific gegantí. T'imagines que ningú no s'en recordés dels camps d'extermini nazis? No m'ho puc imaginar, només de pensar-hi em fa venir basques.

Moré ha dit...

Moltes gràcies Elies. Si mai puges a Monjuïc hi podràs veure un monument prop de la tomba del President Companys. La revista es deia Botwin escrit (Bet, alef, tet, vav, vav, iud, nun sufit) La brigada Botwin va ser heroica (farcida de jueus de la palestina britànica, quan encara els únics que es definien com a palestins erem els jueus) i els que sobrevisqueren, com Pinkus Kartin (sobrenom usat Andrezej va morir organitzant l'aixecament del Guetto de Varsòvia) . La brigada Botwin va començar com a 2ª Companyia de la Palafox i va néixer oficialment el 12 de desembre de 1937. Avui sabem que uns 10.000 jueus van lluitar voluntaris per la llibertat. Molts "reclutats" des de Catalunya, atletes i delegats que havien d'assistir a les Olimpiades Populars de Barcelona , amb tots aquells atletes que no podien anar als jocs ofials olimpics del Berlin nazi.

Per altra banda molts jueus van ser deportats a l'entrada de le stropes franquistes a barcelona , la sinagoga saquejada i clausurada. Els ensers i documentació de l'antiga sinagoga de Barcelona -la més antiga d'Espanya- després de l'expulsió de 1492 són encara als arxius de Salamanca. A més molts jueus de Barcelona van ser empresonats , deportats, i alguns assassinats.

Elies ha dit...

Octavi, moltes gràcies pel teu comentari. He intentat transmetre-us l'emoció que a mi em provoquen aquests fets, la importància que els hi dono i la necessitat de tenir-ho ben present.

Moré, gràcies a tu. El teu comentari documentadíssim és d'allò més oportú i interessant. Pujaré a Montjuïc i m'hi fixaré. Només una pregunta: 10.000?

Moré ha dit...

Si Elies avui sabem que van ser 10.000 entre els que ja eren aquí i els que vingueren de tots els països.

I gràcies per recordar el que mja ningú ni recorda ni vol recordar. El monument el trobaràs a la part del cementiri amb "làpides" dessota els arbres ( si et poses davant la tomba del MH LLuís Companys Z''L a la teva esquerra , seguint recte.

Anònim ha dit...

Excel.lent el teu escrit d'avui. Aquest bloc cada dia es supera, felicitats Elies.
Voldria afegir un poema que fa temps vaig llegir, si no recordo malament en un llibre de Josep Maria Espinàs que deu ser "A peu per la Terra Alta" i que em va colpir.


"Avui he tornat a la serra de Pàndols.
l a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles i una pinta de bales,
dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.

Des de I'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la serra de Pàndols.
l a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla"

és un poema d'en
Josep Gual i Lloberes.
Ens veiem passat les vacances

Roger T. ha dit...

Com explicava Joan Sales, no sé si a Cartes de la Guerra o a Incerta Glòria (basada en les anteriors cartes), durant la batalla de l'Ebre, el comandament republicà hi enviava soldats no catalans a lluitar, mentre que a molts catalans, que haurien defensat l'entrada a la seva terra amb més braó que altres, els enviava, incomprensiblement, a lluitar al front d'Extremadura, a la qual, a més, era llarg i difícil arribar-hi. La República espanyola minvava ai`´i l'eficàcia de la força d'atac republicana i sacrificava l'estratègia més eficient. Tot, per la por que els catalans decidissin lluitar pel seu compte i s'independitzessin del govern republicà. Pels repulicans espanyols, era més preocupant que Catalunya s'independitzés, que no que Franco guanyés la guerra. I no ho dic jo, ho van dir literalment el president de la república i el seu primer ministre (com tinc publicat a l'apartat La Frase del meu bloc). Crec que, la gran llicó que n'hem d'extreure de tot això els catalans, és que mai més hem de lluitar amb Espanya, incloent-nos dins les seves baralles internes: només ens serveixen per a debilitar-nos i perdre-ho tot com a catalans. És estúpid i absurd.

Només hem de despendre les nostres energies per lluitar per construïr un país català autosuficient/ autogovernat. No hauríem de gastar ni un minut, mai més, preocupant-nos de qualsevol cosa d'Espanya ni sentint-nos-hi identificats. Això ja ho hauríem d'haver après.

Elies ha dit...

Carles, gràcies pel teu comentari. Si no vaig errat -ara parlo de memòria- aquest poem està escrit en una de les plaques de la Cota 705, a la Serra de Pàndols, on hi ha el monument a la lleva del biberó.

Roger, en aquest post, i deliberadament, he volgut defugir els molts aspectes polèmics, criticables i fins i tot detestables de la guerra civil, i fins i tot de la Batalla de l'Ebre. No és el que els ignori, en sóc conscient, i els conec, i la majoria d'ells els comparteixo, no cal ni dir-ho. Però en aquest post volia enaltir el coratge de tots els soldats que van creuar l'Ebre i van aguantar, en condicions infrahumanes, l'embat del feixisme. Com dic en el post, fent-me ressò de les dades aportades pels historiadors, a l'Ebre hi van combatre, bàsicament, catalans. Però no únicament. I una cosa estava molt clara: tots, malgrat les seves diferències (abismals entre alguns d'ells) sabien que allà ens hi estàvem jugant molt. Que allà es decidia la guerra contra la barbàrie.
La guerra civil és extraordinàriament polièdrica. Només hi ha una cosa clara: qui era l'enèmic. El feixisme, la barbàrie.
Tanmateix, i tot i que no vull entrar en els aspectes polèmics, sinó únicament retre homenatge, record i donar a conéixer, sí que vull, Roger, traslladar-te una cosa que he llegit just aquesta tarda, quan tornava en el tren, del llibre "la última batalla", de Kim Amor, perquè vegis fins a quin punt hem de ser prudents... És un llibre amb molts testimonis. A la pàg. 46 està describint la desbandada republicana de l'Aragó, preludi de la Batalla de l'Ebre. I cita un testimoni, en Josep Bru, de TGN. Parla de la desbandada

"la mayoría de los combatientes se habían quedado sin oficiales y donde cada uno campaba como podía. Yo siempre había creído que los soldados catalanes defenderían su tierra como fieras, escribe. Pasó todo lo contrario. Cuando les preguntabas dónde iban, todos te decían lo mismo "¡A casa, a casa!". En aquella desbandada tan extraordinaria, tan generalizada, todos creían que la guerra había acabado para ellos y que lo mejor que podían hacer era regresar a sus casas."

No vull qüestionar els teus arguments, no ho faig, molts els comparteixo. Però el que volia era deixar testimoni de com estaven les coses aquell estiu de 1938. I l'heroïsme i sacrifici de tants combatents en aquelles serres rocalloses. Aquest és l'objectiu del post.

Roger T. ha dit...

Elies, en absolut pretenia fer una crítica al que descrius al post en general, només volia fer un afegitó al que tu expliques.

Jo he arribat a la conclusió, que el sentiment catalanista, en aquella època encara no era molt arrelat, o majoritàriament arrelat entre els catalans, i que era una època de lluites socials, i tot el relacionat amb aquestes era primordial per a la majoria de la ciutadania. Avui en dia, per contra, crec que el sentiment catalanista és més profund i arrelat entre els que ens sentim nacionalment catalans, el problema és que aquests som menys que llavors. Bé, salutacions.

Elies ha dit...

Sí, Roger, disculpa si la meva resposta t'ha donat la sensació que tenia to de resposta a crítica. En cap cas. He entès perfectament el teu missatge. Només ho he aprofitat per a aclarir el to i contingut del meu, perquè s'entengués perfectament el que volia.

Salut i moltes gràcies!

CdeCarabassa ha dit...

Elies, felicitats pel post i no t'escarrassis en aclariments i contrarespostes, s'entén perfectíssimament la focalització de l'escrit en un episodi concret, i en cap cas interpretarem que en neguis o en desconeguis d'altres.

És ben cert el que apunta l'Octavi sobre el desconeixement general dels fets de la guerra civil. Curiosament, quan estudiàvem història a l'escola, els profes calculaven tant malament el temps que s'acabava el curs amb Primo de Rivera. Alguns, a més a més, som nets de nacionals amb mare filla de rojos, i tenim un coneixement censurat dels nostres orígens, de manera que ens hem hagut d'espavilar remenant llibreries.

És certament recomanable 'Incerta Glòria' de Joan Sales com tants altres llibres escrits des de l'exili entre els que us recomanaria el d'Artur Bladé i Desumvila 'Francesc Pujols per ell mateix'

Anònim ha dit...

Gràcies per la informació. Molt interessant.

El que la gent 'aprèn' és a desvincular-se de la política i a drogar-se amb qualsevol cosa.

Salut

JRoca_Font ha dit...

Molt interessant el post. El meu avi m'explica que a l'Ebre sempre entrava a un cràter de bomba perquè li havien dit que no queien dues bombes al mateix lloc, va tenir sort i ho va poguer explicar tot i caure presoner i trepitjar alguns camps.
Tot el tema de la Guerra Civil és desconegut per molts i és una llàstima perquè forma part de la nostra història, avui en dia encara hi ha molts testimonis vius i s'ha d'aprofitar per retre'ls homenatge com es mereixen.
Salut i República

Anònim ha dit...

Molt interessants tots els comentaris i tots plens de raó encara que sembli estrany i és que la Guerra d'Espanya a Catalunya va patir tots els odis possibles: el religios, el social i per suposat el nacional. Pel que fa a la batalla de l'Ebre em centraré en la tesis més acceptada: Sacrificar Catalunya per salvar Espanya...al final cap de les dues és va salvar. Tal i com va passar al 1714 els en teoria els nostres aliats, el 1714 els anglesos i al 1938 els exèrcits de la república a València i al Centre, ens van deixar sols davant la bàrbarie. ja és hora que aprenguem de la Història.
Visca la Terra!!!!
Mark