Teoria de les organitzacions aplicada a la Casa Gran del Catalanisme

La teoria de les organitzacions no és una ciència exacta, és una manera d’enfocar l’estudi de les organitzacions, la seva naturalesa, la seva gestió, els canvis organitzatius, les crisis, etc.

El canvi organitzatiu és la part més interessant. Què motiva un canvi, com fer-lo, en quin sentit, amb quins mitjans, amb quins objectius, com podem anticipar els resultats, quines conseqüències tindrà, quines resistències al canvi es generaran, quins són els factors clau d’èxit, quins són els agents en cada organització que els poden facilitar, com planificar-lo…i un llarg etcètera d’interrogants als que cal donar resposta. Tot un repte que requereix lideratge, planificació, convenciment i… tocar molt de peus a terra si no volem fracassar.

Una vegada, en un seminari sobre gestió de crisis en les organitzacions, un consultor amb molts anys d’experiència en l’àmbit públic i privat se’ns va quedar mirant i va dir “sobretot, no volgueu canviar gaire les coses, perquè fracassareu”. Bé, era una manera de traslladar-nos que els canvis s’han d’acometre amb prudència. Per moltes raons. Una de les raons és la que indicaria que els grans canvis, les grans transformacions impliquen un risc enorme i tot sovint acaben fracassant o impliquen uns costos enormes per a l’organització, que no compensen el procés, perquè tampoc s’assoleixen els objectius.

Jo comparteixo aquesta teoria, i la meva experiència personal m’indica, i així ho aplico, que els canvis, per ambiciosos que siguin a la llarga, s’han de fer poc a poc, abordant sempre qüestions concretes, orientant l’estratègia, evitant que ningú a l’organització se senti amenaçat (ningú que no vulguem que se senti amenaçat, s’entén) i generant nous lideratges i sinèrgies que afavoreixin aquest canvi, que el facilitin. Els canvis importants, els que funcionen acostumen a estar en les petites coses, si tots van enfocats en una determinada direcció. No és falta d’ambició. És estratègia. Necessites menys recursos, evites resistències al canvi, dones temps a l’organització a la interiorització dels canvis en la seva cultura organitzativa, pots veure sobre la marxa com van funcionant, etc.

Tanmateix no totes les organitzacions estan en la mateixa situació a l’hora de fer front als canvis, ni s’ha de seguir la mateixa estratègia a totes les organitzacions. En les grans organitzacions els canvis sempre són més lents, han de ser més lents. El seu volum, la seva grandària, les condiciona per a moltes coses, en un DAFO (anàlisi estratègic de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) els elements que identifiquem als diferents quadrants sempre seran diferents dels que identifiquem en organitzacions petites, molt més àgils, flexibles i amb molta més capacitat d’adaptació i velocitat de transformació.

És molt gràfic definir les organitzacions grans com a “paquidèrmiques”, perquè sabem que els seus moviments són lents, que els hi costa moure’s, estan molt condicionades per la seva estructura, història, cultura organitzativa, procediments, personal, lideratges interns, visió externa, posicionament, etc. Una de les organitzacions més grans que conec és l’Església (oi que ens entenem el que implica?)… però podríem trobar d’altres exemples més propers. Com ara les administracions generals (de l’estat o de la Generalitat), on introduir-hi canvis és possible, i s’ha fet i es fa, però sempre molt lentament. I si observem l’àmbit privat, cal afegir-hi, en l'anàlisi, aspectes que no depenen directament de nosaltres, com ara la imatge de marca, com ens veuen els clients, a què associen el nostre producte, etc.

Fixeu-vos en El Corte Inglés. Tothom sap què hi pot trobar, i s’hi continua trobant el que sempre hi ha trobat (no deceb), però està en canvi permanent: la importància que hi té actualment el supermercat no té res a veure amb el que passava fa uns anys, que al principi ni existia, i en canvi ha acabat tenint també un segment de consum alt, amb el tema “gourmet”.

O una altra empresa molt important a Catalunya, Seat, que tenia associada una imatge de marca molt clara, un producte bàsicament familiar… i que ha anat evolucionant (ja veurem com acaba) cap a productes competitius en altres segments, com l’esportiu o juvenil, i tot va començar amb aquelles imatges dels anuncis que deien que portaven “motors alemanys”. La seva evolució ha estat lenta, però constant, fins pràcticament abandonar el segment familiar; ara els models estrella són l’Ibiza, el León… Si de la nit al dia hagués deixat de produir els seus productes de marca clàssica, els seus clients no hi haurien trobat el que estaven acostumats a buscar-hi, i els nous clients a què aspirava no li haurien donat cap credibilitat en els nous productes.

El canvi organitzatiu i la Casa Gran del Catalanisme
Tota aquesta llarga exposició ve al cas, com diu el títol del post, perquè dimarts, sentint en Mas, a banda de les valoracions polítiques que ja vaig fer, vaig pensar immediatament que estava plantejant de manera molt intel·ligent un procés de canvi d’una organització gran, de les paquidèrmiques. Perquè CDC és, òbviament, una organització “paquidèrmica” en el nostre sistema de partits: és la primera força política a Catalunya, és el partit més votat, el que té una major representativitat territorial (que arriba a més ajuntaments) i major representativitat de persones, etc. I tot això no és fàcil de moure i els riscos són molt grans. Està clar que en la situació actual de CiU el risc més gran és no fer res, esperar, com sembla ser l’estratègia Duran, però descaratada aquesta opció, com descarta el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, el repte és com abordar el canvi.

Em sembla que ho he dit en algun comentari de resposta a altres posts de companys blocaires, però algú s’imaginava que el procés polític de la Casa Gran del Catalanisme hagués començat amb un Mas desmelenat cridant IN INDE INDEPENDÈNCIA des de l’escenari? No, absurd.

Quina credibilitat hauria tingut que ara, de cop i volta, en Mas fes un discurs insòlit en la seva organització? Cap. Què n’hauria tret? Res. Què podria perdre-hi? Molt. I això ens interessa des d'un punt de vista de país? No.

Segons les dades d’una de les últimes enquestes que han circulat (lamento la imprecisió) CiU és el partit amb més independentistes; parlo de memòria, però crec que era al voltant del 40% dels seus votants. Aquesta dada em va recordar una broma d’un vell amic que sempre ens preguntava, “sabeu quin és el país del món amb més negres?”, i no era cap país africà, sinó el Brasil. Una mica això és el que passa amb CiU i els independentistes: els països africans és on la negritud és pràcticament total entre la seva població, però pel que fa a nombre total, país a país, la comunitat negra més nombrosa es troba al Brasil, on conviuen amb blancs, amb indis, etc. Malgrat la força d’aquest 40%... un 60% dels votants de CiU no aposten, a data d'avui, per la independència. Què ha de fer, llavors? Suïcidar-se políticament? Deixar sense referents tota aquesta gent? Promoure un canvi que col·lapsi l’organització? Ja us dic jo que no. L’opció estratègica que ha pres Mas és la més intel·ligent: començar-se a moure, establint una direcció inequívoca del canvi, però... “sense passar-se”. I per a mi aquest sense passar-se no és covardia, ni “más de lo mismo”, ni “total, res”. En absolut. És una aposta valenta i intel·ligent.

La resistència al canvi
La majoria de posts i comentaris que he llegit en relació a la CGC, fins i tot jo mateix, situem com a més greu amenaça per a aquest projecte i la seva credibilitat l’actitud i les soflames d’en Duran Lleida. Però ara us plantejo una altra qüestió: amb quina credibilitat o potencialitat hauria nascut el projecte de la CGC si la primera conseqüència hagués estat “partir peres” entre CDC i UDC… valenta suma!!!

No, amics. Vist des d’un punt de vista professional, Mas ha sapigut gestionar amb prou habilitat la principal “resistència al canvi”. No l’ha eliminat, però ha sapigut plantejar el canvi sense una trencadissa inicial que hauria manllevat tota credibilitat al procés. I això és molt important. El 10 de març veurem fins a quin punt el procés continua íntegrament o s’esmicola, és a dir, com es gestiona aquest nou escenari i el que semblen interessos contraposats entre diferents agents clau o líders de l’organització.

La determinació en els canvis
Torno a un altre d’aquests elements clau de qualsevol canvi organitzatiu: la determinació. Els canvis poden ser lents o extraordinàriament lents, però el que no es pot fer és abordar-los sense determinació, de manera confusa, dubitativa, incoherent… I no es pot acusar en Mas, ni a la seva conferència de dimarts, de cap d’aquests pecats. La majoria de crítiques que he llegit al seu discurs (i han estat sorprenentment molt poques) són les previsibles: des d’alguns sectors, que no ha parlat d’independència, i des d’uns altres sectors, que ha mostrat febleses socialdemòcrates i no s’ha erigit en el líder ultraliberal que el país necessita, etc etc.

Fixeu-vos que no jutjo els objectius, només analitzo l’estratègia. I en tots dos casos la resposta ha de ser negativa, en Mas no podia fer res més del que va fer i dir, i el que va fer i dir assenyala prou clarament el sentit dels canvis que s’han emprès.

En Mas va parlar clarament del Dret de Decidir; després va llençar una mica de tinta de calamar per manllevar-li radicalitat, tot atorgant-li gradualitat i consens. Però el va plantejar, el va fixar com a hortizó del canvi.

Per als “ultraliberals” que també l’han criticat, em sembla que són molt injustos, primer de tot amb la tradició del catalanisme, i específicament de CDC i el seu fundador, Jordi Pujol, una persona de profundes conviccions cristianes, també en la dimensió social de la política. I segon, perquè d’acord al que és el país, en Mas va fer el discurs més avançat i interessant que he sentit de fa molt respecte el paper de l’empresa, dels emprenedors, de la nefasta cultura de la subvenció, etc. etc; si m’ho permeten els liberals puristes que s’han carregat al Mas, també poden continuar en la seva torre d’ivori, o bé acompanyar el canvi. Que facin el que vulguin o que continuin tan “estupendus” com sempre.

Penseu-hi una mica…:
-Si tinguéssiu el partit amb més votants, que sabeu perfectament és el més votat perquè és el que abraça un ventall més ampli de persones: socialment, ideològicament,etc. Que el vostre partit és el que té més regidors i alcaldes del país, per tant amb una representació més àmplia del país tant pel que fa a persones com a pobles, comarques, territori etc…

-Si heu de fer front a un règim tripartit blindat, que us exlou automàticament, per principi, de qualsevol pacte, i que ideològicament és un pacte tan antinatura que abasta des de l’espanyolisme fins a pressumptes independentistes, i des de comunistes, a ecosocialistes, marxistes, socialdemòcrates… i controlen tots els mecanismes i ressorts del poder a Catalunya.

-Si la sensació generalitzada al país és de desil·lusió, frustració, desafecció a tots els nivells (i no només respecte Espanya!), etc.

Com us plantejaríeu un canvi?

I si a sobre resulta que el que heu plantejat és només el tret de sortida d'un projecte de canvi profund del país, i que assumeixes -en Mas- liderar aquest projecte, com a opció majoritària, i en cooperació amb d'altres forces, per bastir un nou horitzó nacional fonamentat en el Dret de Decidir? I si, encara més, tal i com va dir en Mas, però va passar prou desapercebut en general, et poses decididament al servei d'aquest projecte, i no a l'inrevés, amb una reflexió personal final de que es pot servir al país sense tenir càrrec...

Acabo com començava. Més enllà de les valoracions polítiques, tècnicament, estratègicament, estic convençut que en Mas ha fet el que havia de fer, i que a més a més el que ha fet és l’únic que podia fer. I que m'ha agradat sentir-lo, i desitjo fermament que se n'ensurti. Aplaudeixo que ho intenti i crec que és sincer i va de debò.

Després ja veurem...

PS: i un consell de gratis per a navegants. Un client és qui repeteix en la compra. Posem-hi en els vots...

Príncep de l'Església

Lluís Martínez Sistach ha entrat a formar part del Col·legi cardelanici. El Sant Pare l'ha cridat a aquesta especial missió dins l'Ésglésia. Per a tots els catòlics catalans avui és un gran dia, un dia de felicitat. La seu catedralícia de Barcelona té al seu capdavant un Príncep de l'Església. Com ha dit avui el nou cardenal, després de la cerimònia, el púrpura cardelanici implica estar disposat a donar la vida per Déu.

En un entorn de relativisme ferotge, de menyspreu de la fe i dels creients, avui em permeto expressar la meva alegria per aquesta comunió entre els fidels de l'Església catalana i el Sant Pare a través de la figura del nostre cardenal, que ho és per mèrits propis, per una vida pietosa, pels seus costums, per la seva doctrina i prudència en la gestió dels seus assumptes.

La seva prudència i comunió amb el sentit històric de l'Església catalana, tan allunyada en aquest sentit dels excessos ideològics i dialèctics de l'Església espanyola, ha estat recompensada amb aquest honor, el més gran honor al que pot aspirar un servidor de Déu.

El discurs d'en Mas, la Casa Gran del Catalanisme (de Prat de la Riba a la plaça de les Glòries Catalanes)

Uf! Un post difícil, avui. Em poso a escriure’l tot just després d’arribar de la Conferència de n’Artur Mas, per una amable invitació de l’amic Quico Homs. La prudència aconsellaria deixar macerar una mica el que avui s’ha dit, que ha estat molt, però que també hi haurà qui pensarà que ha estat insuficient... malgrat que ha assumit solemnement el dret de decidir...

Crec que hi havia tres actituds entre els assistents: la del públic convergent, majoritari (i entusiasmat, amb ganes), la dels que anaven a sentir en Mas reivindicar la independència o carregar-se’l del tot, sense matisos, i els pocs que hi hem anat ni entregats ni disposats a menysprear el que se’ns digués, perquè entenem que en aquest país, el que decideixi CDC, és molt important, i com mig en broma mig en sèrio deia en Joan Arnera fa uns quants posts, la independència si arriba, ho farà de la mà de CDC. Bé, jo no sé si arribarà la independència de la mà de CDC, però en tot cas, la majoria de les coses importants que poden passar en aquest país arribaran de la mà de CDC.

A diferència de l’anàlisi que vaig fer de la Conferència Nacional d’ERC, el cert és que aquí no tinc tanta informació, i fins ara, tot i que tinc molt bons amics, camarades patriotes, a CDC, el meu entorn polític natural ha estat l’independentisme, i tinc més claus per fer anàlisis. Però com que sobre covards no hi ha res escrit, som-hi. I disculpeu l'extensió, no he sabut fer-ho més curt...

En Mas ha fet un molt bon discurs, un discurs molt sòlid, molt ben argumentat, i que ha sapigut enllaçar la història i tradició del catalanisme des del seu origen, els seus reptes i ambicions, amb els seus assoliments, la situació actual… per acabar fent una proposta molt ben formulada, amb moltes idees força i amb una innegable ambició política per al nostre país, i en tots els ordres. En Mas és un polític molt sòlid, amb molt bon ofici, potser no és brillant, però és altament fiable i sempre ho fa bé. Jo diria que és el millor discurs que li he sentit mai. I és sens dubte un discurs potent.

Però no deixo de fer-me una pregunta. És aquest el discurs que s’esperava en un moment com aquest? És aquest el discurs que requereix aquest moment?

Hi ha dues possibles maneres d’enfocar la resposta. Com a independentista la resposta sempre serà negativa. Però ja ho hauria estat sempre davant un discurs convergent, o qualsevol discurs que no comencés i acabés amb "independència", amb "independència" o fins i tot menyspreu del seu farcit. Trobava intel·lectualment ocorrents, fins i tot gracioses, les afirmacions d’alguns com en López Bofill que deien anar-hi només per sentir si en Mas diria que referèndum d’autoderminació ja mateix i independència, o alguns blocaires com en Xavier Mir, que ja vaticinava que o es proclamava independentista o fracàs. Bé, jo crec que era previsible que res d’això passés. Per tant, això era un plantejament purament morbós (tot sigui dit, sense arribar al morbo de veure uns líders "independentistes" fent discursos abraonats en defensa d'un espanyolista com en Montilla, però vaja, què més haig de dir a hores d'ara...). Abans d’entrar he tingut ocasió de parlar amb algun líder independentista dels debò, dels de sempre, de pedra picada, que també hi assistien, i en cap cas eren tan reduccionistes.

Tanmateix, i descartada aquesta posició morbosa, era esperable que s’anés més enllà en el discurs? Bé, potser abans de respondre fora interessant veure fins on ha arribat el discurs.

Mas ha plantejat quatre eixos fonamentals per a la refundació del catalanisme. Cal aclarir que l’argument de la refundació és coherent en el seu discurs ja que, segons Mas, els objectius d’aquell catalanisme de mitjans s.XIX a hores d’ara ja s’han assolit, i per tant, el catalanisme, per continuar sent la ideologia-motor de Catalunya, necessita refundar-se i plantejar-se aquests nous objectius que avui venia a proposar.

No entraré en els tres primers. Són bàsics per al seu discurs, i tenen força, fins i tot tenen algunes coses que m’han agradat molt, però és el quart l’eix bàsic per al que ha reservat la concreció política i en el que avui em centraré: “el dret de decidir per a Catalunya”. El nou enfoc reivindicatiu per al catalanisme l’ha enquadrat en un eix que porta per títol la reivindicació del dret de decidir. Aquí és on s’ha arribat. I aquesta frase ha arrencat aplaudiments molt importants.

Però si s’ha arribat aquí, us podeu preguntar, “ a què venen els dubtes?”, “no és el mateix que va plantejar la Plataforma que porta aquest nom, el dret de decidir?”, no és fins i tot l’expressió que s’ha fet servir a la darrera CN d’ERC per no haver de parlar d’autodeterminació”, “no és el mateix que planteja l’Ibarretxe?” I tindreu raó en fer-vos la pregunta, i en que jo mateix me la faci.

Per això parlava de la necessitat de deixar “macerar” el discurs. Perquè si bé és cert que en Mas ha parlat del Dret de Decidir, també ho és que quan ha explicat la interpretació i concreció que en feia ha estat molt poc contundent, i excessivament ambigu. Una altra cosa: no m’ha semblat que en cap cas en Mas hagi pronunciat la paraula “sobirania” o “sobiranista”; no ho podria jurar, però no m’ho ha semblat. Això és important, en dret aquestes coses donen pautes d’interpretació de les normes. En aquest cas l’absència de la paraula, què implica?

Quina interpretació o dimensió política ha donat Mas al dret de decidir? Doble. Per una banda la capacitat irrenuncialbe de Catalunya de decidir en totes les seves coses, que es pensa defensar. I per una altra banda, en què aquest exercici és successiu, en funció dels temes, i requereix d’un gran consens nacional.

No ha buscat per tant una equivalència entre dret de decidir i referèndum d’autodeterminació. Més aviat s’ha acollit a una de les estratègies clàssiques sobiranistes segons la qual la sobirania no cal guanyar-la en un únic acte, sinó que es pot assolir paulatinament, gradualment, reconeixent esferes de sobirania que cada cop la doten de majors continguts, o dels continguts propis del que avui en dia podem entendre per sobirania a un país de l’Europa Occidental integrat a la UE i l’OTAN. I ha posat alguns exemples de concrecions, prou immediates, d’aquest dret de decidir: el dret de decidir en matèria d’infraestructures (tal com demana la mani de la Plataforma del proper dia 1 de desembre), o el dret de decidir si volem o no l’Estatut que ens retorni el Tribunal Constitucional (sobre aquest punt, no s’ha pogut estar d’explicar l’estratègia de CiU -¿- per quan el tombin, prou interessant, tot sigui dit, i que centrarà, crec, més que els continguts de la conferència, l’atenció mediàtica –al final m’hi referiré-), o, també, el dret de decidir sobre un futur concert econòmic per a Catalunya. Ha plantejat per tant un dret de decidir amb un horitzó gradual, i per a alguns, potser també decebedor, en el sentit que no l'ha reivindicat integralment (tot i que també aquí alguns episodis del seu discurs ho podrien rebatre, com quan ha apelat a l’estricta radicalitat democràtica d’aquest dret).

Hi torno. Uns podran veure que l’ampolla definitivament està buida i d’altres que es va omplint inequívocament. Es podrà dir que no s’ha fet el pas que s’esperava, o que s’han fet passos importants, d’inequívoca arrel sobiranista. No ho sé, ja ho he dit al principi, necessito deixar macerar aquest discurs, perquè no domino tant les coordenades convergents, em falten referents.

En aquest punt potser convé que em refereixi, per trobar claus d’interpretació de l’abast del discurs, a les parts prèvies, que també han estat interessants. El discurs ha begut, al meu entendre, de les fonts clàssiques del catalanisme, i d’aquesta figura que s’engrandeix amb el temps que és en Prat de la Riba. Els tres eixos previs de la refundació del catalanisme són una actualització ambiciosa d’aquell catalanisme que ens ha permès arribar on som avui: la Nació plena, un país de referència i un país globalitzat. El segon eix no l’ha titulat així, però ha estat un dels més sucosos, en la mesura que ha descrit el que són les polítiques i actituds clau en diferents ordres de la configuració i modernització (ha fet servir una altra paraula) del país, des de l’ensenyament al territori, les infraestructures, la recerca, l’economia, la cultura, la societat, etc. El país globalitzat ha buscat definir els elements que poden assegurar l’èxit de Catalunya en l’encaix no amb Espanya ni amb Europa, sinó amb una economia global. I pel que fa a la Nació, ha fet un discurs inclusivista, que com a objectiu té la màxima adhesió dels catalans a la idea nacional, actualitzant allò del “és català qui viu i treballa a Catalunya” per un “és català qui se’n sent i ho vol ser”.

Ha estat per tant un discurs molt Prat de la Riba en el sentit que clarament ha dibuixat tres eixos clau per a una nació catalana més forta en tots els àmbits. I ha parlat del “després ja veurem” a través del dret de decidir, no com un dret absolut, sinó com un dret d’exercici gradual i, d’alguna manera “temàtic”, sense posar-hi límits.

Fins aquí l’anàlisi d’urgència del que han estat al meu entendre les claus del discurs d’en Mas. Estic segur que sortiran moltes més coses i que fins i tot puc estar equivocat amb algunes de les que he dit, ja que no tinc per escrit el discurs i s’ha de filar prim amb les paraules. No he entrat en algunes altres idees força que ha llençat, respecte al país que hem de construir (esforç, mèrit, família, immigració, etc.) I és més necessari que mai atendre amb inquietud intel·lectual, les valoracions que en pugui fer altra gent com en Cardús o en Culla, passant pel Joan Oliver o en Villatoro, o amics blocaires de referència, i que són els que tinc linkats (per cert que he pogut veure de lluny a la Lídia Pelejà i n’Enric Canela).

Però hi ha més dimensions per a l’anàlisi del que ha estat la conferència d’avui i el projecte de la Casa Gran als que no puc deixar de fer esment:

Primer, si no ho havia entès malament, el discurs d’avui era el tret de sortida a un projecte de reflexió i acció que ha de culminar d’aquí a més d’un any. Des d’aquest punt de vista el discurs m’ha semblat massa concret, que ha convidat poc a la reflexió –massa receptes- i que en canvi ha perdut l’oportunitat de plantejar a l’auditori i al catalanisme en general algunes altres preguntes i reflexions que són del tot oportunes. No és res definitiu, i segurament això en els debats i procés que s’iniciarà tindrà cabuda, però tinc aquesta sensació, que el discurs s’ha mogut massa aprop de la cosa programàtica.

Segon, aquest procés de la Casa Gran, del que em consta la bona voluntat, i del que a més a més opino que és valent i necessari… té greus amenaces a sobre seu: l’actualitat política se’l pot menjar, es pot menjar les seves millors intencions que alhora és el que em sembla més interessant de tot el procés.

Per una banda tenim en Duran i les eleccions generals. Reconec que aquest home em treu de polleguera. No el suporto. I em sembla que no és un sentiment exclusiu meu. En Duran, la seva actitud i el seu discurs és un llast terrible per a aquest projecte i en general per a CDC. Torno a dir i reconèixer la meva admiració per un partit històric com UDC, i molta de la gent que n’ha format part, començant evidentment per Carrasco i Formiguera, però arribant, si m’apureu, a la gent de “el matí”. Però aquesta Unió d’en Duran no té cap, cap ni un, dels valors històrics del partit. De fet sentir en Duran és fastigós. I això, no en tinc cap dubte, tindrà repercussió a les generals.

De cara a les generals penso el mateix de la candidatura d’ERC-Ridao i de la de CiU-Duran: una important rebregada seria saludable. No passa res ni s’acaba el món. Al contrari, seria com una febrada que permetria contenir les infeccions, fer net. Si no és així, les infeccions tumorals continuaran amenaçant la salut d’aquestes dues opcions, que són tenen les claus del nostre futur.

Però en el cas de CiU, a més, hi ha un perill associat a les generals molt greu: la possibilitat que, tot i fotre’s una hòstia, acabi sent necessària per fer govern a Madrid. I de la mà d’en Duran, qualsevol escenari és pitjor que dolent. I això pot afectar encara més severament el futur de bones paraules i intencions d’en Mas. El pot llastrar definitivament.

Una altra qüestió seran les conseqüències polítiques del rebuig del Tribunal Constitucional a l’Estatut. Avui en Mas ha enumerat les alternatives que s’han de posar en marxa quan es produeixi aquest fet gravíssim: 1) nova convocatòria de referèndum perquè decidim els catalans 2) Si l’estat no autoritza el referèndum, fer un govern de concentració nacional amb tots els partits que varen aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya i recuperar el text del 30 de novembre 3) si això no es donés, eleccions anticipades.

Jo crec que el tripartit es blindarà i no admetrà cap d’aquestes tres alternatives. ERC no farà res, amb qualsevol excusa covarda i miserable (i tant de bo m’equivoqui), què sé jo dirà alguna cosa així com que el referèndum ja es farà el 2014 i a continuar vivint… Però alguna cosa greu haurà passat i no sé si es podrà aturar…

Finalment, la quarta consideració, els dos congressos que al llarg del 2008 seran decisius per a les possibles futures estratègies del sobiranisme: el de CDC i el d’ERC. Tots dos congressos poden oferir escenaris molt i molt interessants... i diversos, en funció del que passi els propers mesos (quins resultats hauran tret a les eleccions? Quins lideratges estaran amenaçats? Quines línies estratègiques s’aprovaran?, etc.)

Resumint:
-un molt bon discurs, sòlid, important, però que cal deixar macerar per valorar el seu abast real.
-un projecte, el de la CGC, interessant, que neix catapultat per un discurs que serà de referència, per unes idees clau perquè la nostra nació sigui aquesta nació forta que tots volem, i amb el reconeixement explícit del dret de decidir com a un eix clau del nou catalanisme... però que sembla massa vulnerable als atzars polítics dels propers mesos.

É pur si muove… i tanmateix es mou. El catalanisme i el país estan en el seu pitjor moment des del s.XIX, i tanmateix les coses s’estan movent. Estava amb aquestes reflexions quan l’autobus ha arribat a la Plaça de les Glòries Catalanes, quasi al final del trajecte. Havia recorregut tota la diagonal, de punta a punta. Sortia de la refundació del catalanisme i l’autobus enfilava aquesta plaça de nom tan evocador d'heroïcitats i emotiu, però d’una realitat urbanística horrible, fins al punt que cal tirar-la tota a terra i refer-la. Una imatge interessant, he pensat, de l'empresa que tenim al davant els sobiranistes: superar aquesta situació, que no ens agrada, per bastir un nou projecte de la mà del que ens ha permès ser on som, reivindicant alhora la tradició i un futur de prosperitat i llibertat. Alguna cosa s'ha mogut avui...

Sobre la "societat civil" (remasterització del post anterior amb un corolari personal de militàncies i actituds)

Faig una remasterització i reordenació del post anterior, que continuo recomanant a qui l'interessi el tema. I hi afegeixo un corolari de les meves militàncies i actituds perquè s'entengui millor el que vull explicar.

Diversos blocaires (En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez…) han escrit reflexions en els últims temps al voltant de la societat civil, interrogant-se sobre la seva passivitat. Arran l’acte d’OC, la Lídia Pelejà i en Xavier Mir van aplaudir la iniciativa i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

1. Entenc per societat civil la societat organitzada per a la gestió d’interessos propis al marge dels poders públics.

2. L’apel·lació a la societat civil es produeix quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i es fa perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

3. Una altra característica clau que fa important la societat civil és que gaudeix de legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

La legitimitat d’aquesta societat civil deriva de l’organització i la representativitat, però sobretot del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

4. Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

5. La societat civil que tenim al cap pràcticament ja no existeix, és un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha posada en mans dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

6. Una altra dimensió diferent de la crisi de la societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc (Foros, espíritus, fundaciones, etc.) i a Catalunya (babeles i enaltiment immigracionista).

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya els xantatgistes, eaven amb fractura social han aconseguit un partit que es proclamava independentista, els hi regalés la presidència de la Generalitat i constituïssin plegats el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

7. La temptació del poder sempre ha estat la de controlar la societat civil. Però la situació actual és la més greu que hem viscut perquè mai com ara el poder s’ha mostrat tan barroerament intervencionista i perquè l’absència de contrapoders ofereix al bloc espanyolista del tripartit un monopoli absolut en l’exercici del poder.

8. Els exemples recents d’intervencionisme són clars: ERC va voler liquidar la Plataforma pel Dret de Decidir quan després de la mani del 18 de febrer aquesta plataforma decideix no sotmetre’s als criteris i l’estratègia que volia imposar ERC. I curiosament es produeixen, simultàniament, “afectacions” sobre persones. Pel que fa a la Plataforma Sobirania i Progrés, impulsada per la direcció d’ERC, que hi fa i desfà com vol, treu gent, posa gent…

9. Aquesta absència de contrapoders aboca els governants a la temptació de l’exercici totalitari del poder. I això està passant. La crisi del catalanisme acabarà per tant repercutint també en la societat civil. Tinc Uun dels objectius no confessats, però prou evident, del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites. En aquests moments hi ha una amenaça real a la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla (amb amenaces i xantatges a periodistes i empreses periodístiques)

10. Estem, per tant, davant una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou.

Corolari.: breu inventari de militàncies i actituds
Militàncies
JOBAC (vida cristiana)
Crida a la Solidaritat (activista)
Joves Independentistes (activista)
Crida Nacional a ERC (participant)
ERC (militant)
FNEC (amb responsabilitats)
Seleccions Catalanes (activista)
Un Casal Independentista (amb responsabilitats)
Òmnium Cultural (membre)
Una penya barcelonista
Una associació de memòria històrica
Una Fundació cultural emergent (amb responsabilitats)

Actituds

Amb el segon tripartit vaig plegar de tot. Si 22 anys d’intensa militància nacionalista on em portaven era a fer president de la Generalitat en Montilla i constituir el govern més espanyolista de la Catalunya autònoma, més valia plegar i treballar per fer foc nou. Em vaig negar, radicalment, a ser còmplice de tota aquesta trama que es mostrava indiferent o resignada a aquesta situació. Des d’aleshores, només faig coses que combatin aquest estat de les coses. Per sort, la meva situació i independència professional i econòmica m’ho permet.

En situacions de crisi, el realisme és una obligació, i dir a les coses pel seu nom, també. I això no és derrotisme ni pessimisme. Això és no enganyar-nos, ni autoenganyar-nos. Ni tan sols és “absentisme o distanciament”, ben al contrari, és implicació i són ganes de fer les coses ben fetes, des del convenciment absolut que només fent les coses molt ben fetes ens n’ensortirem. El nostre dia arribarà només amb la més alta exigència, com a persones, com a entitats i com a país. Mentre no arriba, hem de ser intransigents amb l’engany, la manipulació i les coses mal fetes, que ens aboquen irremeiablement al desastre.

El nostre dia arribarà. Ara estem desorientats i decebuts, és normal amb tot el que està passant. El que cal és denunciar la situació, prendre consciència i treballar, com ja hi ha molta gent que està treballant, per canviar les coses. No és fàcil, i tot i que l’empresa sembli titànica, ens n’ensortirem. D’entrada, tenim una cita l’1 de desembre, de la mà de la Plataforma pel Dret de Decidir.

El mite de la "societat civil" (i Rèquiem...)

En el post anterior parlava de la “pastisseria catalana” per referir-me a aquest catalanisme col·lapsat, que fa servir ingredients i receptes caducades per continuar cuïnant, els de sempre, una oferta política embafadora, edulcorada, absolutament mancada d’ingredients bàsics per a una dieta equilibrada. També parlava de la pastisseria catalana en referència a aquest pessebre de polítics, entitats i conceptes que de tant en tant algú vol fer veure que poden estar presents en un mateix plat, però que l’únic que fan és provocar el fastigueig de les coses que totes saben igual, que no aporten cap novetat i que acaben provocant una autèntica diarrea ideològica i política.

Als partits catalans els hi encanta aquesta pastisseria, o s’hi senten prou bé com per no rebutjar-la, o massa pressionats per deixar el plat a taula.

Tanmateix avui estiraré aquest fil per fixar-me en qui posa el plat a taula, és a dir, qui ha preparat aquest menú de pastisseria catalana, i s’ha equivocat.

En Dessmond, en Roc Armenter, n’Ibáñez… han escrit reflexions en els últims temps sobre el que en podríem dir la crisi, o l’absència… de la societat civil en tot el que està passant al nostre país, amb la que està caient.... “On és la societat civil?” Es preguntaven. “Per què no fa res?” I la Lídia Pelejà i en Xavier Mir han aplaudit la iniciativa d’OC i criticat els crítics. I entre els crítics, aquesta setmana hem pogut trobar l’Agustí Colominas, els companys de Reset… i suposo que jo mateix.

En aquest entorn de societat civil ara tenim una bona notícia, amb la convocatòria de l’1 de desembre de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD). Però això no altera per a res l’anàlisi. Algú finalment sembla que s’ha mogut, i entre tots hauríem de procurar que aquesta mani sigui un èxit, però en aquest post intentaré anar al fons de l’assumpte d’això que en diem la societat civil.

La primera qüestió que ens hem de plantejar és què és o què entenem per “societat civil”. Tot i admetent les fisures de la definició que plantejo, entenc per societat civil la societat organitzada al marge del que conforma l’estructura de poder polític d’un país (partits, parlament, administració, exèrcit…) que gestiona “els interessos generals”. Se situa per sobre de la societat (entesa com a conjunt d’individus) perquè està organitzada en funció d’uns determinats interessos (culturals, esportius, econòmics, laborals, nacionals, locals, solidaris, mediambentals, etc.).

Per què apel·lem a la “societat civil”? Ho fem quan els poders públics es mostren absolutament incapaços per satisfer o atendre un interès general, i ho fem perquè a l’estar organitzada és l’esglaó intermig entre la societat entesa com a conjunt d’individus i els poders públics.

Hi ha una altra característica clau de la societat civi: la legitimitat. Aquesta és la dimensió clau de l’apel·lació al mite de la societat civil: perquè se li suposa –i reconeix- un nivell de legitimitat, representativitat i independència que l’habilita a prendre part en assumptes d’interès general quan la gestió pels poders públics és greument insatisfactòria o qüestionada.

Resumint: l’organització, la representativitat i la legitimitat d’aquesta societat organitzada o “societat civil” són els trets bàsics que la defineixen i que alhora la converteixen, en situacions excepcionals, en un agent polític, que canalitza els sentiments dels individus. Òbviament aquesta societat organitzada ja intervé en el dia a dia, hi té el seu espai de participació, en allò que fa referència a les polítiques que directament els afecten o interessos propis (p.ex. sindicats i patronals en qüestions econòmiques i laborals, o associacions culturals en temes de llengua, o conservacionistes en temes de mediambient, etc, etc, etc, fins arribar, si m’apureu, al club de bitlles que defensa el seu espai al barri per poder practicar aquest esport).

Així les coses, quan els amics blocaires, recollint una pregunta que es fa molta gent, invoquen a la societat civil és perquè al seu entendre –i el meu- estem en una situació excepcional, i hi ha una societat organitzada que és representativa i té legitimitat per a plantejar la defensa d’uns interessos generals amenaçats o menystinguts davant els poders públics.

La legitimitat d’aquesta societat deriva de l’organització i la representativitat, però també del primer element que la defineix, i és que no forma part dels poders públics. O dit d’una altra manera, que gaudeix d’independència davant els poders públics per a la defensa dels seus objectius i interessos. I per tant el seu posicionament no està condicionat per aquests poders públics.

Els problemes comencen quan aquesta societat organitzada depèn per a la seva subsistència del finançament dels poders públics, i aquest finançament condiciona la seva activitat, el seu posicionament, la seva independència. Perquè si no té independència, o bé acaba actuant com a corretja de transmissió dels poders públics o bé s’anul·la la seva voluntat, i requereix contínuament de consultar què fer o quins posicionaments prendre per tal de no fer enfadar a qui està garantint la subsistència d’aquestes organitzacions. És en aquest moment quan la societat civil esdevé societat subvencionada, un agent dels poders públics per a l’execució de certes polítiques, un lobby sota control. I perd la legitimitat. Pot fer coses interessants, però ja no és aquella societat civil a què apel·lem, perquè tot i estar organitzada i ser representativa, no té legitimitat.

Crec que OC i la major part de la nostra societat organitzada depenen en aquests moments del finançament que els hi procuren els poders públics. Són, simplement, societat subvencionada. Poden fer coses interessantíssimes, però han perdut aquella legitimitat que les convertia en societat civil.

La societat civil que tenim al cap ja no existeix. Quan apel·lem a la societat civil invoquem un mite. Aquesta mena d’estatus para-públic l’ha convertida en una mena de la “nostra cosa” dels poders públics, que hi intervenen, maneguen, condicionen i la utitlitzen per a intervenir en la societat o frenar-la, més que per a dotar un sistema democràtic de mecanismes legítims plurals d’intervenció de la societat en les coses públiques.

Imaginem una d’aquestes organitzacions importants del país, representativa, històrica, seriosa, i amb uns objectius amplis en defensa de la identitat nacional catalana. I que el pressupost d’aquesta organització depèn en un 70% de les subvencions i suport que li presti el govern. Quina independència tindrà? Quin no serà el poder del govern per intervenir en les decisions d’aquesta entitat? I per tant el que faci aquesta entitat quina credibilitat pot tenir? Quina garantia tenim que no s’ha vist convidada a fer una cosa o deixar-la de fer per pressions? Cap. I farem bé de no fiar-nos-en. El sistema ha entrat en crisi, una crisi irreversible.

Una altra dimensió diferent de la crisi d’això que en dèiem societat civil és la provocada per la generació artificial de “societat civil” directament amb fins partidistes, i per tant, des de dins dels poders públics dels que formen part els partits. Sense cap mena de dubte el Partido Popular i el PSOE i els seus entorns han estat els grans protagonistes i impulsors d’aquesta estratègia, sobretot al País Basc i a Catalunya. Al País Basc amb tot el tema dels Foros, fundaciones, víctimes, etc. que, després d’un injustificat boom mediàtic i polític, i sorgides del no res, van semblar que canalitzaven i condicionaven obligatòriament qualsevol política. I a Catalunya el PP amb tot el tema de les convivències, babeles, toleràncies, etc. per a canalitzar els atacs a la llengua catalana, i el PSOE-PSC a través de les associacions d’emigrants de tota mena i l’exaltació del mite de l’origen remot com a dimensió de pertenència que evités la integració normal i paulatina dels nouvinguts a Catalunya, i els hi permetés –als socialistes- gestionar políticament l’amenaça permanent de la fractura social.

Val a dir que els resultats d’aquestes estratègies no han estat dolents per als seus promotors, fins al punt que al País Basc aquest entorn associatiu mediatitzat del PP ha aconseguit fer seure al banc dels acusats al Lendakari i a Catalunya fer front al xantatge i l’amenaça de la fractura social ha justificat portar els amenaçadors al govern per part d’un partit que es proclamava independentista, fins al punt que ha acabat formant el govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma.

La imitació des del catalanisme no ha estat tan afortunada, o, en tot cas, s’ha vist sotmesa a més convulsions abans d’assolir les seves fites. Potser perquè en absència de poder real, aquest s’exerceix sobre els més propers, a qui s’exigeix humiliació i obediència per a compensar les pròpies frustracions. Així tenim la primera fase de la Plataforma pel Dret de Decidir, que convocà la massiva manifestació del 18 de febrer, i que va gaudir d’un espectacular suport d’ERC. Curiosament les coses per a la gent de la PDD es comencen a tòrcer el dia de la mani, quan la direcció d’ERC els fica en una llista negra perquè no els han deixat posar a la capçalera de la mani. Curiosament també, poc després, quan la PDD es planteja el seu treball futur i no accepta sotmetre’s als criteris i l’estratègia que li vol imposar la direcció d’ERC, i suposo que sense tingués res a veure, la portantveu de la PDD va perdre el seu lloc de treball en una altra entitat d’aquestes de “societat civil”. Pura coincidència, suposo.

O el cas de la Plataforma Sobirania i Progrés, plenament sotmesa a la direcció d’ERC, fins al punt que n’han apartat alguns dels seus fundadors exclusivament per maniobres internes del partit.

Així les coses, em temo que la monumental crisi del catalanisme no s’acabarà en els partits polítics, els dirigents i les estratègies que l’han generada, sinó que s’acabarà estenent a això que en dèiem “societat civil”, per la manera matussera com s’exerceix el poder i perquè, definitivament, l’absència de contrapoders polítics al nostre país, sotmès plenament, monolíticament, als dictats espanyolistes del tripartit, ha manllevat el fràgil equilibri i decència en el tractament envers la societat civil que existia abans que les forces tripartites assolissin els seus últims objectius. L’eix nacional s’ha acabat.

Tinc la sensació, que un dels objectius no confessats del tripartit és l’eliminació, l’ofegament, de tota la societat civil, opinadors, etc. que no estan alineats amb cap de les opcions tripartites.

Perquè el que passa amb la societat subvencionada, passa també amb les persones. Quan des del govern tripartit s’amenaça, condiciona, etc. la premsa de la manera que s’està fent (recordem els episodis Bolaño, les transcripcions de converses d’opinadors remeses amb una tarjeteta presidencial amb paràgrafs crítics subratllats, el cessament d’en Sanchis, els opacs relleus a 8TV…) el que s’està buscant és eliminar l’opinió independent, convertir opinadors i periodistes en funcionaris. La temptació del poder sempre ha estat aquesta, però la falta de contrapoders del moment actual fa que aquesta pràctica hagi arribat a límits que amenacen directament la llibertat. Estem molt més aprop de la Veneçuela bolivariana del que ens sembla.

Una societat civil transformada en corretja de transmissió dels poders públics (únics) i uns opinadors permanentment amenaçats convertits en funcionaris. Aquesta és la recepta del tripartit.

I d’aquí venen les meves precaucions. I el meu convenciment que cal fer foc nou, perquè tot està tan podrit que ja no em crec res. Absolutament res. Però com a mínim tinc aquest espai per a denunciar-ho. Fins que m’enxampin, és clar, com diu un amic “se t’està posant cara de Miquel Badia”.

Dedicat a la Lídia Pelejà, de bon rotllo. Música: Stabat Mater (Vivaldi)

La pastisseria catalana

Aquests dies he rebut, com a soci d’Òmnium Cultural (OC) informació sobre una jornada que organitza aquest dissabte dia 10 per a debatre el futur del catalanisme. La proposta d’OC forma part de la detestable “pastisseria catalana”. Coses d’entrada organitzades amb bona voluntat (això els ho acceptarem), però d’un resultat tan previsible i embafador, tan artificialment edulcorat que la diarrea, en aquest cas política, està assegurada.

Primer ens obsequien amb la clàssica reposteria de plataformes i iniciatives diverses. N’hi ha tres, però n’hi podria haver més. Així ho trobarem en López Tena (Cercle d’Estudis Sobiranistes), la Mònica Sabata (Dret de Decidir) i en Ramon Carranza (Sobirania i Progrés –la presència del qual confirma les meves informacions que vaig traslladar en el famós post “diuen que diuen” sobre la crisi induïda per la direcció d’ERC en aquesta plataforma, apartant als seus fundadors i posant-ho en mans d’un d’aquests homes de gris de l’aparell). Sense menystenir la vàlua d’en López Tena i la Mònica Sabata, el debat podria ser més interessant si p.ex. es pogués visualitzar l’endogàmia dels projectes. Què sé jo, em sembla que el gran Héctor López Bofill n’és membre de les tres coses aquestes. Podria parlar només ell i anar-se canviant el cartellet quan es matisés i repliqués les seves pròpies propostes en funció del barret de cada plataforma. A què estem jugant? Però no ens n’adonem del ridícul i falta de credibilitat que tenen totes aquestes mogudes quan es passen pel sedàs del contrast amb la realitat i “l’origen” dels projectes? Té tota la pinta d’aquesta reposteria de diferents formes i que tot té el mateix gust. Resultat: res.

Després ve el plat fort de la jornada, la gran mona dels partits catalans. Només hi falta el PP. El PP, pel que sembla és el límit on l’apalancat món del catalanisme benpensant, de l’establisment catalanista, es mostra pudorós. Però que accepta impúdicament la presència del PSOE, això sí, a través de l’acurada cerca d’algun personatget d’aquests d’aureola catalanista. Un debat, evidentment, d’allò més interessant i constructiu. No tinc cap dubte que les conclusions seran molt productives, i que hi haurà un abans i un després d’aquest debat, que d’altra banda els organitzadors deuen pensar que és inèdit. Perquè és clar, al parlament, aquests partits que tenen el 85% dels diputats es dediquen a altres coses molt més importants que parlar del futur del catalanisme, és a dir, del futur del nostre país. Com diuen ara a les empreses i les organitzacions “se’ls menja el dia a dia…”.

La presentació de la mona, com és obvi, la tradicional. Tot de bones paraules, tot d’assenyades preocupacions, tot de cants de sirena, ben distribuït com és preceptiu a les bones mones, la fruita confitada, per tota la superfície, que n’hi hagi a cada tall, de síndria, de cireres, de taronja. I unes quantes plomes ben vistoses del políticament correcte, una bona picada d’ametlles i consensos transversals hàbilment escampats… i a impulsar el catalanisme, que això està fet.

Doncs no, evidentment no hi aniré. El resultat d’aquest empatx de passtisseria catalana és ben previsible. Una diarrea política absoluta.

No és això el que necessita el país ni el que pot donar noves ales al catalanisme. Com diuen els de Reset, el nou sobiranisme no el poden fer ni impulsar els que han portat el catalanisme a l’actual col·lapse. I tota aquesta pastisseria catalana està totalment passada, l’olores i fa venir basca. I una certa sensació de vertigen.

El que tinc clar és que quan les coses es podreixen, el primer que s’ha de fer és llençar-les, i netejar-ho tot bé, i després, començar a pastar de nou, noves receptes, nous cuiners. Els nous lideratges que reclamava en Cardús fa una setmana des de la Vanguardia.

Fa poc d'un mes l’amic Joan Arnera , en un brillantíssim post, i en relació als nostres polítics i la desafecció a la política i més que provable abstenció a les generals, ens deia “Ara, hauríem de començar a assumir, tota la gent normal del país, que la derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics, els polítics catalans, aquesta colla d’impostors, el grup de papanates que domina la política nacional i que continua posant, siguin de dreta o d’esquerra, els collons a dins de la nevera, ben amagadets.

Una tradició molt nostrada, aquesta, la de la covardia política.

Però vaja, conservem el somriure i l’esperança, gràcies a la bellíssima i imprudent Pandora, que si més no va ser capaç de tancar la caixa (la caixa dels trons). I repeteixo: La derrota a les urnes no serà pas la nostra derrota sinó que serà la derrota dels nostres polítics. No som nosaltres el problema, el problema són ells.

Ells són els que ja han estat vençuts.”

Per més que continuïn sent els protagonistes d'aquestes mones de la més tradicional pastisseria catalana postfranquista.

Memòries d'Àfrica

Jo tenia un mas a Les Garrigues... Així podria haver titulat aquest post aprofitant la visita que vaig fer al poble de la meva àvia materna, un preciós i minúscul poble de Les Garrigues, i explicar la sensació de sol·litud i l’irreversible procés de decadència demogràfica familiar. Però tot el que està passant políticament em sembla que el fa més adequat com a preludi per a la localització de la crítica i denúncia del govern tripartit que ens toca patir.

Perquè moltes de les desgràcies que el defineixen: desgovern, capriciós, matonista, frívol, mancat de projecte, i per al qual ser al govern es converteix un l’únic objectiu reconeixible i coherent, i sobre el que fan girar qualsevol estratègia o política... ens pensàvem que eren atributs o característiques fins ara reservats a aquests règims tercermundistes de repúbliques bananeres o africanes.

Si el tema del col·lapse de rodalies i la crisi d’infraestructures sembla camí d’esgotar qualificatius i paciència sense conseqüències, la cara dura del govern tripartit podria ser el millor formigó per taponar els diferents esborancs per on s’esmicola una obra i un projecte pèssimament gestionats.

Quasi simultàniament a les declaracions d’en ZP assumint (només faltaria!) íntegrament la responsabilitat pel kaos generat com a conseqüència de l’execució de les obres de l’alta velocitat, en Montilla n’acusava CiU, perquè el PP no va invertir prou en el seu moment. Fins i tot acceptant la veracitat de la falta d’inversions del darrer govern PP de majoria absoluta, una cosa no té res a veure amb l’altra. Rodalies pot estar saturada, el servei pot ser deficient, etc. Però la crisi monumental que s’ha desencadenat aquestes setmanes és per la deficient execució de les obres de l’alta velocitat, i probablement també pel seu deficient plantejament.

Montilla tornava a actuar no com a president de la Generalitat, càrrec per al qual no té la més mínima dignitat per exercir-lo, sinó com a líder dels Tonton Macutes de torn, dels especialistes en el linxament i l’exercici del poder a través de l’amenaça. Aquest és el govern que tenim. Un govern tercermundista que, sense cap mena de dubte, és el responsable del que diumenge Toni Soler a La Vanguardia definia com que estevem vivint la “nostra” crisi del 98, recollint una metàfora afortunada de l’Antoni Puigverd. I hi estic d’acord.

Estem en una crisi sense precedents, que afecta allò més profund de la nostra societat. No és una crisi passetgera, accidental. És una crisi que arrenca del més profund de la nostra ànima com a poble, corrumpuda i alienada de la mà d’una classe política que no només no té cap mena de recurs per fer front a la crisi, sinó que n’és una de les principals causants.

En l’àmbit del govern, està clar, i després de quatre anys de projecte tripartit, s’ha demostrat que aquest govern de projectes incompatibles entre si ha esgotat totes les ànimes de Catalunya que hi acullia, tan contradictòries entre si, les ha buidades dels seus projectes, que podien tenir sentit per separat, però que s’anul·len entre ells amb aquest exercici del poder pel poder. I la brúixula governamental sense nord, que dona voltes bojament, es trasllada a la societat. Que a més observa estupefacta com el seu govern eleva el cinisme a la categoria de fets, com a antònim de les paraules.

I així s’esdevé que aquells que havien viscut per salvar-nos els mots, ara se’ls mengen. O els fan servir per enganyar, una i mil vegades, la gent. El matonisme i l’engany, l’estafa, com a instruments polítics ha acabat de col·lapsar el nostre sistema polític. Molts pararl·lelismes, efectivament, amb els governs corruptes de l’Espanya del 98.

La crisi té un altre element clau. La nostra societat es troba atrapada en una espantosa confusió mental a què l’ha duta tota aquesta buidor dialèctica i ideològica dels tres partits que formen el govern, especialment quan les ideologies marxistes i les proclames postmarxistes esdevenen la guia de tòpics lamentables i perversos amb què s’acaba movent la seva actuació. Buidor, frivolitat, engany, matonisme, incompetència extrema… un còctel explosiu per a una societat desorientada i, tanmateix, necessitada d’una enèrgica sacsejada que la torni a situar en el camí del futur i de la prosperitat.

Perquè, més enllà de la crisi ferroviària, el veritablement preocupant és la sensació de que ha descarrilat el tren del nostre futur, de la nostra història. Un sentiment angoixant. Tan angoixant com la descripció brillant que en fa en Francesc Puigpelat avui a l’e-noticies: estem davant “una societat malalta, desil·lusionada i decadent”.

La lamentable enquesta del CEO és una mostra més d'aquest desgavell. Presenta unes deficiències impressionants en el seu plantejament, que la qüestiona íntegrament. Perquè és clar, d’acord al que ens expliquen, les darreres eleccions van tenir més d’un 75% de participació i el PSC havia guanyat claríssimament les eleccions amb uns 5 punts d’avantatge sobre CiU. És evident per tant que el biaix dels resultats és estratosfèric, i, per agreujar-ho, els autors desisteixen de fer servir cap de les tècniques demoscòpiques que permetria fer una adequada projecció de les respostes. Us recomano llegiu, en aquest sentit, els interssants càlculs que l’amic Joliu ha deixat en uns comentaris al meu post anterior. Molt recomanables.

Però més enllà de la curta volada, m'alegra veure que finalment alguns altres blocaires com Daniel Solano i articulistes han començat a recollir els elements més preocupants que recull l'enquesta i que confirmen clarament les proporcions monumentals de la crisi política que estem vivint. P.ex. un 75% dels enquestats diuen que els polítics no tenen en compte la gent, un 69% que els polítics només actuen en benefici propi, un 45% que la situació política és dolenta o molt dolenta, i, finalment, un 49% diuen que la política els interessa poc o gens. Hi ha per tant una desafecció terrible respecte la política, i de proporcions estratosfèriques si ens fixem exclusivament en els polítics.

Però si la gent estigués una mica més informada i documentada els resultats encara serien pitjor. Una de les coses que més m’esgarrifen és veure com, en aquest context, ens quedem encantats o embadalits amb absolutes tonteries, o amb les més burdes manipulacions i preses de pèl.

Fins i tot una persona tan assenyada com en Cardús va acabar lloant la Lola-Carod del famós programa televisiu. Aquell lamentable episodi és un exemple de com les tonteries més absolutes les elevem a actes de dignitat. Però és que estem bojos? Porto, per motius de feina, viatjant molt per Espanya a diferents esdeveniments, i mai he tingut cap problema ni amb el meu nom ni amb el d’altres companys. Però en Carod sí. I nosaltres el convertim en un heroi, convertim aquella patotxada en un acte de dignitat. Anem arreglats.

La setmana passada a Granada vaig assistir a través de la premsa local a un episodi surrealista, ja que es veu que el PP andalús va proposar que una cançó de Rocío Jurado, de la película “La Lola se va a los puertos”, fós l’himne nacional d’Andalusia. Osti tu, vaig pensar, a Catalunya podríem agafar aquella cançó dels Pastora de “No me llames Dolores, llámame Lola”.

Anima’t, Josep Lluís, proposa-ho, posats a fer el folklòric, que és l’únic on realment te n’ensurts, una proposta d’aquesta mena seria molt cel·lebra i fins i tot aplaudida i comentada per les nostres juanis i juantxis.

Granada: dietari d’estones (EL CORAZÓN MANDA)

Tinc l’avió cap a Granada diumenge a la tarda, a primera hora. La reserva electrònica diu Ibèria, però és Click Air, i les cames no em caben al seient (faig 1.80, d’allò més normalet avui en dia, però no m’hi caben). Sort que tinc passadís. L’aeroport de Granada és d’aquests petits, on encara vas a la terminal a peu. M’encanten aquests aeroports tan tranquils.

El taxista que em du a Granada és un xerraire compulsiu. Sempre acaba les frases amb una coletilla que matisa la seva afirmació prèvia, perquè, sobre totes les coses, hi ha diferents parers i s’han de respectar. Aquesta manera de veure les coses abasta des de Marina d’Or (d’on venien els seus anteriors clients) a la possibilitat de prendre’m una canya (o un vi, o un cubalibre, o un refresc, perquè no a tothom li agrada el mateix) en una terrassa que m'assenyala a la vora de l’hotel.

Però tinc altres plans, vull aprofitar per fer una de les passejos que més m’agraden al capvespre: Catedral amunt, Plaza Nueva, anar a buscar la preciosa església mudéjar de Santa Anna i Sant Gil i seguir, a la vora del riu Darro, per un passeig estret (Carrera del Darro o Via Dauro) fins que s’eixampla i es pot gaudir d’una vista privilegiada de l’Alhambra. Llavors m’assec en alguna de les terrasses del passeig, em prenc una cervesa i contemplo els magnífics palaus nazarís al capvespre. Es fa de nit sense adonar-me’n.

Dilluns 22
Tot i que en principi tinc els dies bastant plens, em faig el propòsit de dedicar tot el temps que pugui a fer turisme. M’encanta aquesta ciutat i fa uns cinc anys que no hi he estat.

Tinc tres hores al migdia. Vull anar a veure el Convent de Sant Jerònim, i la Basílica de sant Joan de Déu, que estan relativament a prop d’on sóc. Al Convent de Sant Jerònim hi està enterrat el famós Gran Capitán (la seva dona vivia al monestir i ell hi té totalment consagrada l’església, espectacularment carregada). La visita es converteix en un luxe. Estic sol. Quan entro al claustre sento les monges, des de la part que habiten del monestir, elevant a Déu els seus càntics gregorians. M’emociono, i fins em fa cosa caminar pel soroll de les sabates sobre les lloses. Sec en unes escales i em deixo anar en aquest moment tan fora del temps.

Trobo tancada la basílica de Sant Joan de Déu. Segueixo amunt. Passo pel davant de l’actual Facultat de Dret, primera seu de la Universitat fundada per l’Emperador Carles (té més de 500 anys, poca broma…). Ja hi he estat en altres visites. Més amunt hi ha l’actual Rectorat, a l’antic Hospital Reial, del que estan fent una rehabilitació acurada, es tracta d’un edifici molt notable i avançat en el seu temps, que varen fer els Reis Catòlics per atendre les múltiples malalties i ferides de la tropa…

Encara tinc temps, i vaig a buscar la Puerta d’Elvira, una antiga porta de la Muralla sarraïna. Pujo cap a l’Albaicín per un dels seus extrems i vaig a parar a la Plaça de San Miguel Bajo (foto). M’assec en una de les terrasses, sota els arbres. Puc veure perfectament l’Església mudejar que dóna nom a la plaça. El dia és net, lluent, i la plaça sembla submergida en un matí del que no vulgui ser despertada.

Quan plego de la feina a la tarda són quarts de vuit. Torno a creuar la ciutat cap a la Carrera del Darro, i pujo a l’Albaicín des d’aquesta banda, per buscar el Mirador de San Nicolás. Ja fosc, ofereix unes vistes espectaculars de l’Alhambra il·luminada. És una panoràmica única. Des d’aquest punt es veu perfectament això que diuen que l’Alhambra és com un vaixell varat a la muntanya.

Passejo amunt i avall per l’Alabicín, carrers estrets empedrats, entre cases emblanquinades i els murs dels diferents “carmens” que desperten la imaginació per aquests patis i jardins que amaguen. Els xiprers ho omplen tot, la vista es perd cap al cel seguint-los, darrere els murs o en els patis més impossibles. Per un moment em recorda les illes jòniques. I penso que l’Albaicín ja és una mica una illa, una illa blanquíssima de xiprers alts i esvelts enmig la ciutat. Amb la mateixa sensualitat i màgia de les illes. Encara s’hi conserven cisternes, aljubs, (“aljibes”) immemorials, alguns dels quals encara s’usen i donen nom a carrers i places.

Per tot, també, com a tota Granada, esglésies convents i monestirs. A la part històrica és impossible caminar cent metres sense trobar-te'n un. Autèntiques obres d’art i història viva de la fe i el cristianisme. No crec que sigui cap casualitat, i el fet que fós Granada l’última gran ciutat en poder musulmà en sòl europeu en deu ser la causa. Però el més sorprenent de tot és que és una fe viva i molts convents encara acullen congregacions de monges. Dissortadament trobo tancades la majoria d’esglésies. Les que són obertes és per a gaudi dels turistes, i la remor no convida gaire ni a l’oració ni al recolliment.

Dimarts
A migdia amb prou feines he pogut descansar una mica a l’hotel. Per la tarda he continuat amb els passejos, cap a la zona que en diuen del Realejo. Pel camí m’he trobat la casa “de los Tiros”, convertida en museu. Una obra reneixentista amb l’emprenta del que la senyalització en diu “noblesa guerrera”. La casa, al seu portal, té la divisa de la família: “El corazón manda”. Fantàstic! el cor mana. Què suggerent i poètic com a lema d’una família guerrera. Potser també era una mena d’avís. El corazón manda… la frase em va donant voltes pel cap.

Un altre cop amunt i avall per carrers costeruts i empedrats. Carrers, carrerons, que es recargolen i xoquen els uns amb els altres en un caos bellíssim. També m’hi trobo “carmens” espectaculars; si l’Albaicín està davant l’Alhambra, el Realejo està a la seva falda. Per on passejo pràcticament no s’hi acosten turistes, tot i que fins i tot les cases que s’endivinen més modestes, entre antics palaus, esglésies, i convents, tenen un encant especial. Vaig acumulant mentalment una llarga llista de noms de sants i mares de Deú, però és impossible enrecordar-se’n, només retinc algun nom tan castís, com el “Cristo de los Favores”.

Em continua donant tombs pel cap la frase “El corazón manda”.

Surto del Realejo i a l’arribar a la Plaça d’Isabel la Catòlica segueixo avall. Crec que no hi havia passat abans. M’hi trobo una altra plaça, del “poeta Luis Rosales”. He pensat que està bé això que els poetes tinguin places dedicades. Llavors he recordat que era el poeta falangista amic de Federico García Lorca, que s’estava refugiat a casa seva quan el van agafar per afusellar-lo. De sobte l’Espanya negra em colpeja.

A la vora de la placa de la plaça hi havia, escrita sobre rajoles, una poesia seva:

AUTOBIOGRAFÍA

Como el náufrago metódico que contase las olas

que faltan para morir,

y las contase, y las volviese a contar, para evitar

errores, hasta la última,

hasta aquella que tiene la estatura de un niño

y le besa y le cubre la frente,

así he vivido yo con una vaga prudencia de

caballo de cartón en el baño,

sabiendo que jamás me he equivocado en nada,

sino en las cosas que yo más quería.

Versos bellíssims, tràgicament emparentats amb la poesia lorquiana. Aquesta poesia que encavalca metàfores una darrere l’altra, amb paraules que la gent entén i perquè les entén parlen de poesia popular, però en realitat són composicions carregades d’un lirisme i una plasticitat úniques, excepcionals, en les entranyes dels seus versos.

I, com en una possible lectura de “el corazón manda”, en tots dos casos se’ns parla d’una ressignació que es lamenta. Com si no s’hi pogués fer res davant la fatalitat a la que estem abocats.

Camí de l’hotel he parat a fer un parell de canyes abans d’anar a veure el Barça a l’habitació (aquí als bars només feien el Sevilla). Amb les consumicions serveixen una tapa, generosa, que ja m’han servit per sopar.

Dimecres
Plou. Per estar aixoplugat, a l’hora de dinar vaig a visitar la Catedral i la Capella Reial. La Catedral és una obra col·losal, un renaixement monumental, d’espectaculars columnes blanques, sòlides, que s’alcen enmig la seva enorme planta i la divideix en cinc naus. Tot i que els seus trets renaixentistes són evidents, no puc deixar de pensar en aquell barroc tan castellà de l’home atormentat i que representava el temor de Déu.

Enganxada a la catedral hi ha la Capella Reial, on estan enterrats els Reis Catòlics per decisió de Ferran. Em recorda la façana lateral de la Generalitat, un gòtic tardà, una construcció bella i delicada. Al seu museu s’hi conserva el que crec que la nota de la vitrina deia “terso” del rei Ferran, amb les quatre barres a les dues mànigues, i al pit, amb uns espectaculars brodats molt ben conservats. També hi ha l’espesa del, mal que ens pesi, nostre rei. La Capella està envoltada, en el seu interior, d’una exaltació heràldica de l’àliga emblemàtica d’aquests dos reis i d’aquesta unió dinàstica hispànica. Em produeix una impressió estranya. I quan baixo a la Cripta, mirant les tombes, no puc deixar de pensar que aquí va començar o es va acabar tot…

Al vespre continua plovent. Vaig a menjar un mig platet (molt generós) de pernil de l’Alpujarra, boníssim, amb una copa de vi. He pogut trobar una Vanguàrdia (descobreixo que arriba sobre la una del migdia) i la fullejo mentre vaig menjant.

Dijous
M’agafo dues hores que sumades a les altres dues del migdia penso que em permetran fer un volt per l’Alhambra. Em diuen que no trobaré entrades, però ho intento. Només trobo una entrada que en diuen de “jardines” (5 euros), que no permet accedir als palaus nazarís o a l’alcazaba. Ja m’està bé, ja hi he estat altres vegades… però no puc entrar fins a les dues. Per evitar aglomeracions i acumulacions, els torns d’entrada i visita estan molt regulats. Finalment entrem una estona abans. Hi ha una gentada. Un bon consell és anar tirant ràpid al començament i tenir controlats els grups, per no quedar-hi atrapat. Aconsegueixo passejar amb molta tranquilitat durant la major part de la visita. Arribo a l’esplanada que hi ha entre l’Alcazaba i el Palau de Carles V, des d’on es pot gaudir d’una panoràmica extraordinària de l’Albaicín, el continuo veient com una illa. Puc entrar a aquest bunyol de palau, que és un edifici molt notable, d’un Renaixement estilitzat i un sorprenent pati central circular, però té la cosa que al mig de l’Alhambra és com una mona de Pasqua. Acull un Museu interessantíssim, que avui no tinc temps de visitar. La seva construcció, així com altres mesures dels Reis Catòlics (ser enterrats a Granada) assenyalen la seva importància política i insinuen uns plans de capitalitat que mai es van executar.

Per la part posterior faig cap al Partal (retinc el nom perquè m’ha fet molta gràcia, no m’hi havia fixat mai) dels Palaus Nazarís, un regal per als sentits, una de les fotos més típiques de l’Alhambra, amb l’estany, els jardins i els miradors amb arcs preciosistes entre les torres de la muralla. Segueixo cap al Generalife pel que justament es coneix com a passeig de les torres. La remor intensa de l’aigua i l’ajardinament acuradíssim lleven credibilitat a l’Alhambra-fortalesa, que aquí és més visible que enlloc. Puc superar un grup de llatinoamericans, però finalment quedo atrapat entre un grup de japonesos i un d’alemanys. Val la pena fer paciència per gaudir dels seus jardins i jocs d’aigua tan delicats. Vaig a buscar la sortida per l’escala d’aigua i segueixo, ja sol, enmig de sèquies i remor d’aigua.

Agafo el miniautobús i encara tinc temps de passar pel restaurant Oliver, a la zona de la catedral, i gaudir d’alguna especialitat del seu peix i marisc de primera, això sí, a la la barra.

Avui acabem tardíssim. Camí de l’aeroport taxista pepero. Em resulta insuportable, però callo. El vòl va amb tant de retard que fins i tot ens reparteixen tiquets de descompte. Ja fa estona que som divendres. Quan pujo al taxi a BCN veig que el taxista porta la COPE, però com que li he parlat en català la treu immediatament.

També està plovent a BCN. Però jo penso en la que està caient… “El corazón manda”, murmuro.

De-conferència. Una valoració al primer toc.

Tot i que sembla que encara no ha acabat, ja s'ha debatut el més substancial. En el resultat final de les votacions s'han produït dos fets rellevants: el suport a la ponència de RCat i el suport a la renegociació del pacte tripartit.Intentaré endreçar una valoració que presenta moltes interconexions i malgrat que encara em falta informació. Però algunes coses ja s'observen amb una certa claredat.

D'entrada, crec que aquesta conferència ha estat un èxit molt important per a RCat. Tal i com deia ahir, ja havia guanyat abans de començar. El sorgiment de RCat ha obligat la direcció a fer mans i manigues per recomposar la seva estratègia davant la creixent contestació interna. Això és un fet, perquè tots sabem que cap de les propostes estrella que ha portat la direcció i amb què ha fonamentat el seu discurs per intentar aturar RCat estaven en el seu full de ruta. Però, a més, tal i com s'ha desenvolupat la conferència, les posicions de RCat en surten més reforçades. Tot i que el 22% pugui considerar-se un resultat justet, no ho és. En les circumstàncies en què ha tingut lloc aquesta CN, els més de 500 suports de RCat són un excel·lent punt de partida, mentre no crec que faci cap demagògia si dic que els 1.600 suports de la direcció són el seu punt d'arribada. La direcció d'ERC hi ha abocat tots els seus esforços i capacitat de mobilització, com diuen els espanyols, han posat "toda la carne en el asador".

I és que l'opacitat de l'organització i les maniobres d'autèntica tupinada, avantatgisme i deslleialtat passaran a la història. Igual que passarà a la història el suport vergonyant que ha prestat tot el poder mediàtic sociata a la direcció d'Esquerra, convertida, més que mai, en una crossa estúpida d'aquest poder omnipresent.

En relació a les pràctiques de l'organització, i sense ànim de ser exhaustiu, l'exclusió de Rcat de totes les comissions organitzatives i de garanties ha comportat una opacitat tal que ha permès pràctiques com p.ex. que avui, quan arribaven els autocars (fletats per qui?), i com arribaven amb retard, hi havia qui els esperava a peu de porta per anar lliurant les carpetes amb la documentació... i el resguard bancari de l'ingrés. Ben curiós, oi? Qui havia formalitzat aquestes inscripcions?? La votació a mà alçada ha estat una altra pràctica execrable; si bé estatutàriament només hi ha obligació de votació secreta quan afecta persones, no hi ha ningú tan inocent com per pensar que el que els assistents votaven no afectava persones. Collons si afectava! A banda de que la conferència es gravava en video, en el moment de les votacions, la direcció i els seus acòlits presentaven una tensió escrutadora de persones i vots que feia por. I, per acabar aquest capítol, la massiva mobilització de l'impressionant planter de colocats pel tripartit als diferents governs on és present. Una mobilització i una pressió per garantir l'assistència de fins a l'últim mico (o àlex) realment espectacular i marcial.

Un altre episodi que avala aquest posar tota la carn a la graella ha estat l'interessadíssim suport que han prestat a la direcció els mitjans públics i privats controlats pels sociates o que, simplement, esperen poder passar la factura corresponent pels serveis prestats. Des de la insòlita enquesta del Periódico, que ràpidament va convertir-se en el mascaró de proa de l'argumentari de la direcció, fins a espectacles denigrants com El Punt d'avui, on en quatre pàgines hi havia, en relació a la CN d'avui, tres publireportatges de la direcció d'ERC: un article del Secretari de Política Territorial, un article d'en Puigcercós i una entrevista a doble plana al Benach. Impressionant, oi?

En aquestes condicions, per tant, els resultats de RCat són una autèntica demostració de força i un excel·lent punt de partida de cara a la cursa de fons que han emprès. Perquè hi ha altres claus que així ho avalen.

D'entrada, avui la direcció s'ha presentat més unida que mai. Com que s'hi jugaven el pa, no hi ha hagut fisures. Però de cara al congrés això no té perquè ser així. Dit d'una altra manera. Si pensem, p.ex. que el 69% de vots de la direcció recullen el vot del sector avellana i del sector Puigcercós-Vendrell (si encara existeix com a sector), podríem parlar de dos 35%, o d'un 40-20, m'és igual. En tot cas una corelació de forces molt diferent en un congrés que una CN com la d'avui, i que d'entrada, a dia d'avui, iguala el que configuren aquestes opcions pel que fa a suports. I això, òbviament, afavoreix a RCat, i obre i probablement porti a tota mena de maniobres, aliances, etc. Han salvat la cara a la CN, però han quedat totalment obertes les opcions de cara al proper congrés.

L'altra votació rellevant ha estat l'esmena d'Esquerra Independentista que demanava una renegociació del tripartit. Aquesta esmena ha obtingut, percentualment, un suport important, del 43% (davant el 48% que hi ha estat en contra). Algú tindrà la temptació de fer una lectura simplista d'aquest resultat i comparar-lo amb el 22% de RCat. Craso error. D'una banda, en una mostra més del fosc paper que juga aquest corrent d'EI, i en contra del que semblava un acord entre RCat i EI, EI no ha votat la ponència alternativa de RCat (han fet vot en blanc o directament en contra), però RCat sí ha votat les esmenes d'EI. Avís per a navegants: alerta amb l'origen fosc de les maniobres de l'Uriel! Però per una altra banda, després de la votació de la ponència de RCat, que ha estat el zènit de la Conferència, s'ha produït un enorme relaxament i moltíssima gent ha abandonat la sala. Caldrà, per tant, comptar el suport de RCat i valorar a més el suport a partir del nombre absolut de votsst, i no del percentatge (m'agradaria disposar de les dades, però no les tinc). Un últim element d'inducció al dubte sobre aquesta esmena d'EI era la relaxació absoluta de la direcció quan es votava. Curiós també, oi?

Acabada la votació de la ponència alternativa de RCat ha sortit la portantveu del partit, Marina Llansana, per explicar-nos que RCat havia fracassat perquè la ponència alternativa de la darrera conferència nacional, celebrada l'any 2000, havia obtingut un suport superior al 30% i RCat només el 22%. Marina, guapa (i perdona el to), qui t'ho havia escrit això? Ho dic per elevar-lo a la categoria d'estúpid de l'any. Quina falta d'arguments, per Déu!! Com es pot ofendre la intel·ligència d'aquesta manera? Com ens pots tractar així, de babaus? Però què collons té a veure la situació del 2000 amb la situació d'ara? I, perdona, xata, però a sobre t'has recreat amb la cosa, en un exercici de cinisme i prepotència insultant, remarcant unes quantes vegades, que aquella ponència alternativa de l'any 2000 l'havia presentada el sr. Josep Pinyol, just el mateix patriota que ara heu impedit, miserablement, que es tornés a fer militant. Quina poca vergonya que teniu.

Però mirem al futur. El panorama que té pel davant RCat li és molt favorable. Ha de fer una sèrie de deures, però té tots els trumfos a la mà. La direcció no ha aconseguit, com es pensava, aixafar RCat. L'ambient era de liquidació. I no. RCat té un suport molt ferm i no té cap deute contret amb ningú, no li deu res a ningú. Per tant, més enllà de que han estat el detonant de tots els moviments de la direcció d'ERC previs a la CN -descrits més amunt-, és evident que el seu suport intern està en un creixement continu i cada cop més explícit. D'aquell 3.5% inicial que li atribuïa la direcció van passar al 10% del Consell Nacional, i ara s'han situat en 22% de la Conferència Nacional (amb tots els condicionants ja explicats). El calendari d'aquí al Congrés de la primavera del 2008 no és gens favorable a la direcció d'ERC. Finalment, i com a conseqüència de la pressió de RCat i la tòmbola de propostes desfermada per la direcció, la CN no ha analitzat alguns elements clau per entendre el que està passant, com ara la constant pèrdua de suport electoral. Gaudeixen de que l'empobriment de resultats encara els ha portat més quotes de poder, i per tant més persones a sou i incondicionalment alineades amb la direcció. Però aquesta situació pot esclatar si, com apunten les enquestes, aquesta pèrdua de suport continua creixent. L'altre dia en Jordi Sànchez, en una tertúlia, apuntava que les enquestes donen a ERC, a les generals, entre 4 i 5 diputats. I després d'aquestes eleccions ve el congrés...

La pugna interna i l'argumentari desfermat per la direcció ha tapat deliberadament aquest argument de RCat, i l'enquesta de El Periódico va fer la resta de la feina bruta. Però és una evidència el divorci creixent entre l'actual proposta d'ERC i el seu electorat. No és que no creixin, sinó que la desafecció és cada cop més gran. Atrapada en aquesta nefasta aposta estratègica del tripartit (nefasta per al país i nefasta per a ERC), els discursos i bravuconades de la direcció no sembla que puguin impedir el col·lapse. I amb el col·lapse d'aquesta estratègia, a la que estan encadenats i amb els peus dins d'un bidó amb ciment tots els sectors de la direcció d'ERC, arribarà, inevitablement, la seva fi.

Ahir pensava que la gent de RCat a la CN estaria sobre els 300, però han estat més de 500. I també pensava, i crec que no m'he equivocat, que avui ha començat ja una nova era a ERC, que portarà al relleu de l'actual direcció i a una nova estratègia política i nacional. La llibertat està més aprop.

De-conferència

Miraré d'anar actualitzant aquest post al llarg del dia d'avui amb les informacions que m'arribin de la conferència nacional d'ERC. (des del 9 inverteixo l'ordre per visualitzar primer les novetats)

22. Reagrupament ha demostrat força. Són més dels que des de la direcció volen i diuen. Les coses estan totalment obertes de cara al Congrés. Si tenim en compte, a més, que RCat ha lluitat contra els dos sectors de Carod i Puigcercós, la cosa està a un terç per a cadascuna de les tres parts reconegudes a dia d'avui. Excel·lents perspectives per a RCat, perquè al congrés les condicions seran més netes.

21. Espectaculars resultats de Rcat. Crec que hi ha un molt important càstig a la direcció, pràcticament el 40% dels assistents no han donat suport a la ponència oficial!! I en les condicions d'organització bananera descrites...

20. Vot sí esmena RCat 525, vots negatius 1617, en blanc 211

19. Abans no he comentat que RCat ha votat negativament a la Mesa perquè defensava que també en formés part algú de RCat. Però s'hi han negat en rodó. Igual que es van negar a que hi hagués ningú en la comissió de garanties ni en l'organització. Fora testimonis...

18. S'inicia el recompte

17. Mentre arriben resultats de la votació, es veu que la setmana passada hi va haver una conversa indiscreta entre un conseller d'ERC i el director de TV3, Escribano, en la que el conseller li feia veure a Escribano la importància que Carretero no sortís gaire aquests dies previs a la CN pels telenotícies. Com a mínim al Polònia no van seguir les recomanacions del conseller...

16. Pel que sembla, els de premsa només han pogut seguir "en viu" la intervenció d'en Ridao

15. Comença la votació. Tot i que s'ha tornat a demanar vot secret, no s'accepta.

14. Intervé per a replicar a Pereira, Huguet. Patètic. Parla de "guerra de posicions"

13. Tallen a Albert Pereira, i li treuen la paraula. Diuen que s'ha excedit en el temps...

12. L'Albert Pereira ho està fent molt bé. Una intervenció molt sòlida.
(em fa especialment feliç el paper tan rellevant de l'Albert Pereira, intel·lectualment -és un dels autors de la ponència de RCat- i la seva exposició brillant. Ens vam conèixer a la Facultat de Dret de la UB, i crec que va començar la seva ja llarga trajectòria militant a la Facultat)

11. Comença la seva intervenció Albert Pereira, per defensar la ponència alternativa de RCat

10. L'alternativa del Mayola ha perdut per moltíssim. Es visualitza clarament la massiva mobilització dels "àlex" de la direcció.

9. Molts aplaudiments a en Ridao

1. Barren el pas a l'il·lustre i veterà militant independentista Josep Pinyol i Balasch.
(Després de denegar la seva alta com a militant d'ERC -us recomano aquest post d'en Josep Sort "McCarthysme a la catalana- avui li acaben d'impedir accedir com a convidat a la CN)

2. Votació a la bulgara per a l'elecció de la mesa de la CN: 887 sí, 154 no i 46 en blanc
(crec que aquesta serà la corelació de forces al llarg de tota la jornada)

3. Tanquen portes.
(No em surten els números fins als 2.800 que deien que estaven inscrits)

4. Confirmat, han tancat portes. Si ha votat tothom, hi assisteixen unes 1.100 persones. No arriba al 50% dels inscrits. És clar que amb l'opacitat organitzativa, vés a saber quanta gent està inscrita de debò.

5. La votació a la mesa ha tingut per tant al voltant d'un 20% de no suport (entre vots negatius i en blanc). Crec que els vots en contra són de Rcat i els blancs d'EI, però això últim no ho sé del cert.

6. Segons les dades oficials, a les 11:30 hi havia 1.800 assistents a la CN. I, pel que sembla, la resta d'inscrits poden anar arribant fins a les 16:00. No hi ha hagut per tant tancament de portes quan s'han iniciat les votacions de la mesa.

7. Tinc els meus dubtes sobre tot el tema aquest del nombre d'assistents, i que poso en relació, a més, amb un sistema tan net i tan clar de votació i recmpte de vots com la mà alçada... però només són temors fundats en l'opacitat de tota l'organització (ningú coneix la llista d'assistents ni té constància dels comprovants de pagament, s'ha negat l'accés a aquesta documentació a Rcat).

8. Com que no tinc més notícies, us reproduixo uns càlculs que l'altre dia m'explicava un bon amic (especial atenció a la hipòtesi núm.3):

Acte primer: Carod en un moment d'escalfament o per un càlcul fred fa unsalt endavant sorprenent tothom i proposa un referèndum pel 2014
Acte segon: Puigcercós diu que la data és un dir, que el "Josep Lluís" en realitat volia dir que "ens faria il·lusió" en una data com aquesta oqualsevol altra
Acte tercer: No passen ni 24 hores que el Carod, per tocar els collons, diu que serà concretament l'11 de setembre de 2014. I no diu l'hora perquè se suposa que durarà tot el dia.

Què ha passat?

Hipòtesi 1: Carod és un independentista de debò i Puigcercós no ho és.
Hipòtesi 2: Puigcercós té més responsabilitat de govern i més fidelitat al president Montilla que el propi Vicepresident de la Generalitat
Hipòtesi 3: Josep Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952) tindrà, el 2014, 62anys. Una edat formidable per jubilar-se políticament, dimitint després que li impedeixin fer el referèndum, amb un gest de grandesa i dignitat que facioblidar tot el mal que ha fet al país. Com Companys. Joan Puigcercós(Ripoll, 1966) només en tindrà 48 i uns quants anys de vida laborable perdavant. I amb les coses de menjar no s'hi juga.

Exaltació del coratge (Eliseu Climent i Joan Carretero)

“Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el déu dels vents
el velam dels seus vaixells”

La política, fer política, ens permet manifestar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Dissortadament els qui són capaços del pitjor, els més miserables, els més tramposos, els més mesquins, sembla que juguin amb avantatge. Per això sovint es parla que estem vivint un temps polític absolutament mancat de valors. No és un problema d’ara, de fet sembla consubstancial a la mateixa política i l’exercici del poder.

Però cíclicament tenim ocasió de veure emergir líders i projectes que arrelen entre la gent des d’un compromís evident amb els valors (alerta, no estic parlant de sants, sinó d’homes polítics amb un especial compromís amb valors positius). Són les menys vegades, potser, però passa. Igual que passa que fins i tot en les pitjors circumstàncies sorgeixen persones que fan del seu compromís polític un model de virtud. Esdevenen llavors els nostre referent ètic, i hi veiem reflectits aquells valors abandonats pels “amos” de la política, dels partits, etc.

Vull enaltir, amb aquest post, dues persones que, per a mi, representen avui en dia aquests valors i, per sobre de tots, un: EL CORATGE: Eliseu Climent i Joan Carretero.

Em rendeixo i em declaro absolutament seduït i entregat a la causa de n’Eliseu Climent i del seu compromís excepcional amb la nostra nació. Crec que n’Eliseu representa, en aquests moments, un autèntic model de virtuds: la perseverància, la tenacitat, el treball, la fidelitat, la lleialtat, etc. I davant de la sistemàtica persecució feixista de què és víctima, que ha arribat als límits amb el tancament dels repetidors de TV3 i la sanció de 300.000 euros, exhibeix, per sobre de tot, CORATGE. I això el fa destacar, a més, per sobre de tots.

Compraré la litografia d’en Tàpies, i faré el que calgui per donar-li suport i per denunciar aquesta situació, de la que n’és també directament responsable l’actual president de la Generalitat, l’espanyolista José Montilla, quan, com bé ha denunciat n’Eliseu, va atorgar les llicències de TV3 al País Valencià a La Sexta. Aquest fet nauseabund és l’origen dels mals que ara patim, ja que, òbviament, va fer la feina bruta als feixistes valencians, que només els hi ha calgut empènyer la bola cap al precipici.

I avui l’actualitat també m’obliga a fer referència al CORATGE de Joan Carretero i de tota la gent de Reagrupament. Demà dissabte tindrà lloc la Conferència Nacional d’Esquerra. Hi ha qui està a l’expectativa per veure què passarà, i valorar a partir dels resultats de les votacions, l’èxit de Reagrupament. Però no és així. La gent de Reagrupament i Joan Carretero ja han triomfat. El seu coratge, la seva energia, la seva fidelitat a uns principis i la seva insubornabilitat els ha fet triomfar, passi el que passi demà. Perquè han aconseguit modificar totalment l’estratègia i les previsions de la direcció d’ERC, que se les han hagut d’empassar per fer veure que canviaven coses sense que canviés res.

Una Conferència Nacional que estava prevista com un acte d’aclamació i lluïment per a Joan Ridao, un acte adreçat als palmeros habituals, als “àlex”, de sobte es va convertir en un mal de cap. Després de la constant pèrdua de suport electoral, de la desnaturalització del partit i el seu ideari amb el segon tripartit, convertits en el tonto útil del govern més espanyolista que mai ha tingut la Catalunya autònoma, només el sorgiment de Reagrupament ha fet possible donar veu, aixecar i fer sentir la veu de la militància anònima, d’aquests patriotes anònims i abnegats que no es ressignen a la corrupció de tot allò pel que han lluitat. I aquesta veu, convertida en clamor, ha obligat a corre cuita la direcció a canviar els seus plans. Així sorgeix la proposta del 2014, que no constava en la ponència oficial, així es parla del Dret a Decidir, i així, la ponència oficial acaba doblant el seu tamany, convertida ja en un autèntic trinxat de la Cerdanya, sense cap mena de coherència interna, ni sentit, contradictòria en els seus continguts, i amb un únic objectiu en la fase final del seu redactat: desactivar la contestació, en un últim intent estúpid i pueril d’anar incorporant arguments de les ponències alternatives com a manera de desactivar-les (però sense que impliqués canviar res, com aquell que diu, copiar tots els articles i deixar-se els substantius…)

Però encara més, la por, el pànic, a la pèrdua dels seus llocs de treball de l’actual direcció d’ERC (és evident que ja no defensen cap estratègia, que només defensen els seus llocs de treball –pràcticament cap d’ells pot aspirar, no ja a l’actual nivell d’ingressos, sinó a trobar feina), han transformat l’organització de la CN en l’organització d’una autèntica tupinada, una tupinada massiva, espectacular, sense cap garantia, amb tot de pràctiques de filibusterisme organitzatiu per dificultar la inscripció de la gent normal i amb tot de pressumptes pràctiques irregulars en la inscripció dels acòlits a la direcció, dels “àlex”. El coratge de la gent de Reagrupament ha obligat a la direcció a una mobilització soviètica de tot l’aparell del partit i persones i famílies a sou del partit o el govern. Han obligat la direcció a comprometre gravíssimament els seus càrrecs municipals a favor de la direcció, amb manifestos que freguen la confessió de prevaricació envers les conselleries que controla ERC.

I, per si tot això fós poc, i davant la por que un resultat advers de la direcció botiflera i submissa d’ERC impliqués un perill per al tripartit, s’ha posat en marxa la maquinària més burda i llepaculs dels sociates, amb una enquesta demencial de El Periódico que només servia per donar una mica de munició a la direcció d’ERC, que ràpidament es va afanyar a agafar, en la seva desesperació, per atacar a Reagrupament. Un espectacle vergonyós que ha acabat de posar de manifest la connivència total entre els sociates i l’actual direcció d’ERC, convertida en una miserable crossa tipus Euskadiko Ezkerra.

El que passi demà és irrellevant. El triomf de Reagrupament ja s’ha produït abans d’arribar a la CN. Demà amb una organització bananera, sense cap garantia, totalment opaca, amb els autocars i la mobilització de tot el personal a sou, càrrecs, eventuals… i que per a colmo fins i tot impedeix el vot secret -evidentment per controlar què vota cadascú i i prendre les repressàlies corresponents en cas de no votar amb la direcció- l’únic a què la gent de Reagrupament ha d’aspirar és a deixar testimoni del seu coratge. Com deia la Mercè en un comentari al post anterior, els de Reagrupament són uns corredors de fons i el que compta és la victòria final.

Però Joan Carretero i la gent de Reagrupament (una salutació especial i afectuosa per a l’amic blocaire Manel –des de l’exili-) ja ens han deixat testimoni de que encara és possible fer política amb valors. Aquests dies, des de la seva miopia, l’entorn de la direcció d’ERC s’ha embravuconat i criden que els aixafaran, que els esclafaran, que acabaran amb ells. Però el coratge Rcat i Joan Carretero, que admiro i saludo, ha obert ja una nova era a ERC, i triomfaran.

PS-1: pacients i estimats lectors d’aquest bloc. Demà miraré de fer un post que s’anirà actualitzant constantment amb les notícies que m’arribin des de dins de la CN (confio que el dispositiu per fer-me arribar les notícies funcioni). Us hi espero!

PS-2. salutacions als lectors del Forum de Vilaweb, pel que sembla hi ha algú que té per costum penjar els meus posts en aquest fòrum. Com a mínim podries deixar clar als lectors del Forum que no sóc jo qui penja els articles, no et sembla?…