dissabte, de maig 10, 2008

La meva àvia se'ns està anant


La meva àvia es mor. Té 90 anys. Fa temps que li van diagnosticar Alzheimer. I els últims mesos la malaltia s’ha disparat. A més, vam veure que alguna cosa no anava bé, a banda d’aquesta penosa malaltia, i fa unes setmanes la vam haver de portar d’urgències al Clínic. I ens van diagnosticar un cancer molt estès.

El diagnòstic va ser molt clar. Se’ns en va. Li ha arribat l’hora. Amb 90 anys la meva àvia no havia posat el seu cos en un llit d’hospital. Una dona de ferro. Alta, corpulenta, valenta, forta. Els metges ens ho van dir molt clar: potser tres mesos.

I ens van donar l’alta. Amb una immobilitat absoluta. No ens ha quedat cap altra sortida que dur-la a un centre sociosanitari privat (ja tindré ocasió d'explicar les "polítiques socials i de progrés" del tripartit, després de 6 anys), d’aquests amb una atenció mèdica constant, infermeres i auxiliars. D’aquests que, en un altre eufemisme dels nostres temps, estan preparats per a “cures paliatives”.

La meva mare hi puja cada dia a les 09:00, i també la seva germana -de la meva mare-, quan pot, per motius de salut. Entre els néts ens ho combinem per anar-hi a l'hora de dinar, per les tardes, etc. Vull dir que tots ens mobilitzem el que podem per estar a prop de “la iaia”.

Explico tot això perquè normalment en la nostra societat no ens agrada parlar del dolor, de la mort, de la malaltia. En fugim. Podem explicar festes, concerts, viatges, aventuraes, de tot. Però quan estem immersos en una malaltia, en un procés dolorós, quan la mort s’acosta a passes lentes i inconcretes…sembla que ens faci por parlar-ne. Que tinguem com un pudor estúpid. Quan tots sabem que tots hi hem passat o hi passarem.

Doncs sí. I ara no ho estem passant bé. Veure un ésser tan estimat com es consumeix sense poder-hi fer res és desesperant. Saps que li ha arribat l’hora. Que no hi ha res a fer. Que fins i tot dones gràcies a Déu per haver-la tingut fins els 90 anys amb aquesta fortalesa espectacular. Però ara es marceix, ara li ronda la mort de manera implacable i no hi podem fer res. I en aquest estat inconcret de la seva consciència o no consciència que implica l’Alzheimer… qualsevol gest, sospir, mirada… ens commou.

Avui hi he estat tota la tarda. I l’hi he donat el sopar. Quan estic amb ella m’agrada agafar-li la mà. Ens diuen que és una cosa que poden sentir. I ni que dormi i jo estigui llegint, li agafo la mà. De tant en tant es desvetlla, i mira estranyada l’habitació. I intenta dir alguna cosa amb un fil de veu incomprensible, ininteligible. De vegades em confon amb el meu cosí, amb qui ha viscut, a casa de la germana de la meva mare, els últims anys, i el crida. Llavors l'enganyo li dic, sí iaia, estic aquí.

De vegades l’envaeix un desassossec intens. Es posa nerviosa. Et mira. Amb aquesta mirada perduda que no saps fins on arriba, fins on arriba la seva consciència. Llavors la intento tranquilitzar. Li haig de parlar fort, quasi cridar, perquè em senti, o perquè em pugui sentir. Sovint la seva mirada em sembla que suplica que s’acabi tot. No es queixa, o la seva queixa és inconcreta. Però em temo que pateix. Sé que pateix. Avui, en un d’aquests moments que no saps si són moments de lucidesa, i des d’aquell fil de veu tan prim, m’ha semblat que em deia, fins i tot que em repetia “me’n vull anar a dalt”.

Déu meu! Per què ens tornes a posar a prova, amb aquest calze tan cruel? Per què?

Som una família molt catòlica. Però... per què haig de contenir les llàgrimes a dures penes quan la meva àvia em mira, sense saber si em mira o em reconeix, però que em sembla em suplica que s’acabi el seu calvari?

No ho vull per a mi. Però no ho podria dir ni pensar per a ningú. És aquesta mirada de la meva àvia la que ens posa davant els grans reptes morals i personals. La que sacseja la nostra vida comfortable i ens trasllada al que sovint pensem que és un malson de dolor i patiment. I llavors l’intentem amagar, viure en silenci.

Per això he volgut escriure avui aquest post. Des del dolor, però en cap cas per a la compassió. Des d’allò més humà i que tots hem patit i patirem: el dolor, la malaltia, la mort. Els catòlics preguem sovint en el silenci de les nostres esglésies (a la foto, l'església de la Pobla de Cèrvoles, on va néixer la meva àvia, amb la Mare de Déu de la Jonquera al fons), dels nostres temples. Però hi ha una pregària molt intensa, també, en aquestes llargues hores al costat del llit d’un malalt. Hi ha, també, un interrogant sobre nosaltres mateixos en aquestes veus que t’arriben d’altres malalts, i que trenquen el silenci de l’habitació de la residència. Aquella dona que es passa el dia en un monòleg absurd, ple de renecs. Aquell home que es queixa amb una cadència de rellotge, que profereix un “ai”. O aquella altra dona que la sents lamentar-se de manera inconcreta, quasi com si fós el cant d’un ocell al bosc, estranyament familiar.

Quan venen les infermeres, al vespre, ens aixequem i marxem. Tanquem l’última porta de la residència, i agafem el metro. Però allà es queda tot el dolor. I tots els interrogants. I tots els nostres dubtes, aquests dubtes que defugim, que no ens agrada plantejar-nos, i per als que no tenim resposta.

Sovint, aquests dies, quan arribo a casa m'agrada sentir música de la meva etapa més "cristianita" que diu un bon amic ara en terres llunyanes (Albacete, i no per voluntat pròpia). No sé si heu sentit mai les músiques i la pregàries de Taizé (si no ho heu fet, feu-ho). A mi m'agrada molt la música sacra. Però sentir "mon âme se repose", ... des de i fins al fons del cor i de la meva fe i relació amb Déu. Busqueu aquesta pregària a l'enllaç, tanqueu els ulls, penseu en vosaltres mateixos i els que us estimeu i us estimen... i en Deú... "Mon âme se repose en paix sur Dieu seul: de lui vient mon salut. Oui, sur Dieu seul mon âme se repose, se repose en paix"

17 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Una abraçada i molts ànims, Elies.

Marc i Josefina

Manel Bargalló ha dit...

Elies,
en aquests moments et dones compte de l poc que som i que les complicacions de la vida, la nostra, no ho son tant ,perquè tard o d'hora ens arribarà l'hora.
La meva "padrina" té 98 anys, i ja no parla, té demència senil manifesta des de fa 5 anys.
Per què no estigui en una residencia, els fills que poden, es reparteixen l'any amb la padrina, és molt dur per la meva mare, que é s la nora, al 72 anys té la cura de la sogra, però ho fà perquè sempre ha tingut cura dels vells.
Però a casa, sempre els vells han estat el centre de tota atenció.
Quan era jove, recordo que el pare quan venia una persona gran a casa i estàvem menjant o fent les postres, sempre l'hi deixava el cap de taula,perquè ens expliquessin les històries de la seva vida.
Per a mi això ha estat una lliçó i una font d'experiències vitals increïble.
Un dia faré un article, sobre la història del Sr. Marcó, que fou condemnat a mort per els franquistes i dels més de 300 que eren a Monjuic només dos es varen salvar, ell i el Nicolau Casaus.
Estic segur que la teva avia, t'haurà donat de experiències vitals i això és el que queda sempre en el record.

Per cert vaig fer article per donar una mica d'explicació sobre la vellesa i l'envelliment:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/81933

Anònim ha dit...

Quant tenia 24 anys, va morir el meu pare. No m'ho esperaba, no estaba preparat per un esdeveniment com aquell. Fou un trauma que em va costar molt de superar, pero... ara, amb el pas del temps, reconec que alló, aquell fet tant traumàtic, em va fer més fort, em va ensenyar una cosa que ens costa molt d'entendre, em va ensenyar en qué consisteix realment la vida i em va fer menys egoista i més pragmàtic, però aixó es quelcom molt intim que no sé ben bé perqué, costa tant de transmetre als altres.

I des de a les hores, he deixat de temre la mort i ho he acceptat com un fet natural, a la vegada que he entés el mal que ens está fent l'hedonisme en que viu instalada la nostra societat.

Joan Arnera ha dit...

Un post preciós, Elies, i difícil. Ànims.

Anònim ha dit...

Benvolgut Elies,

Ànims, i suport des de la distància física.

I gràcies per la crònica, per recordar-nos que la vida també està formada per estones i situacions ben doloroses. I que la nostra memòria selectiva oblida ben fàcilment.

L'exemple dels propers, de les generacions precedents, no s'oblida mai. Gràcies a Déu.

Cordialment,
Andreu

Anònim ha dit...

Grandíssim post, i escolta que el twiter es posi a la cua. Una situació personal exposada de forma meravellosa. Ànims.

Elies ha dit...

Gràcies, companys!

Necessitava reflexionar i endreçar idees no tant pel que fa a la mort, que d'això tots en tenim una inevitable experiència, sinó sobre el dolor, la malaltia, l'agonia.

És a aquest calze al que feia referència.

Mística i força.

Anònim ha dit...

Tinc a la mare en una residència, no està terminal, però si que comença a tenir certes actituds de demència senil, i això em fot molt perquè veig com una persona com ella, amb el seu caràcter, també fort, i sempre donant-ho tot per els seus, li van minvant els cinc sentits. Sort teniu aquells que creieu en Deu, sembla que ho teniu de millor portar. La meva mare es creient, i sempre em diu, que Deu t'ajudi. Doncs de par de la meva Mare, t'ho dic jo, al vostre Deu, os ajudarà a que si està patint, que tot passi aviat. Gràcies pel teu post.

Anònim ha dit...

Mentres anava lleguia el post m'emocionava recordant que fa poc la meva avia també ens va deixar. Surtin de l'habitació vaig agafar l'ascensor i em vaig trobar l'infermera que acabava el turno de tarda. Em va preguntar que feia: les llagrimes no em van deixar respondre, la iaia no passsaria de la nit!
Aquesta rabia, aquest dolor aquesta impotencia per no poder fer res que estar el seu costat els ultims dies és inavitable però de mica en mica vas pensant amb els bells records que ens deixa. Encara recordo quan venia a casa amb bici a portar-nos "ganxitos" o quan amb els meus germans la feien emprenyar quan li trencavem les flors amb la pilota o...
Elies una abraçada molt forta i molt valent per reflexar i compartir aquests sentiments amb uns moments tan dificils!

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Amic,

em sap moltíssim de greu haver de llegir aquest post.

Una abraçada molt forta a tu i a la teva família.

Ànims.

Odalric ha dit...

Ànims estimat Elies,
els nostres pensaments estan amb tu i els teus.
Una abraçada amic...

Anònim ha dit...

Benvolgut Elies,
La fi biològica de l' àvia enceterà una nova existència en el més íntim de tu. En els teus records. El Superior és magnànim perquè ens regala la virtut de ser conscients, de comptar amb la presència d' aquells que estimem quan falten. Mai ens deixen, sempre hi són.
Força.
Amb afecte,
Cesc.

L'Espelt ha dit...

Gràcies per ser així i saber seguir sent-ho en totes les circumstàncies.
Gràcies per compartir-ho.
Una abraçada carregada d'energia.

Anònim ha dit...

Anims !!! Uns ens deixen i altres tot just han arribat. Es el dolor i la joia de la vida.

Poc ajuden les paraules en aquestos moments de tristor.

De ben segur que ell sent l'estima de part vostre. Quina gran familia !!

Anims !!!

Familia Ruiz-Pakula

Segador de Farners ha dit...

T'acompanyo en el dolor d'aquest moments i desitjo que tinguis la mateixa serenor que transmets en aquest escrit al moment que l'avia et falti.
Un forta abraçada.

Anònim ha dit...

Hola Elies, molt maco el post, no és fàcil saber explicar i expresar aquestes situacions. Tu ho has sapigut fer.

Tens molta raó amb que no ens agrada poarlar del dolor, de la mort, del patiment...

Però és el que ens fa humans.

Una forta abraçada

El nano

Dessmond ha dit...

Elies,
Un post molt oportú. Som una societat que tendeix a amagar el fet de la mort. Sort de la gent que encara té determinades conviccions religioses, perquè sino convertiriem la vida en un tràmit. I la mort en tabú.
El fet de la mort s'ha de poder viure. Com dius tu des del dolor, però no de la compassió. Aquestes darreres hores que descrius amb la teva àvia, malgrat els estralls de l'Alzehimer, seran un record que t'acompanyarà sempre. Ara potser són moments molt delicats, però estic segur que amb la perspectiva del temps et reconfortaran.
Hem de poder viure pacíficament amb la perspectiva de la mort. Per a mi el realment dramàtic són les morts sobtades, els accidents. Poder-te acomiadar dels teus és una mena de luxe. És una bona sort. Sabem que un dia o altre marxarem d'aquest món. Poder avisar trobo que reconforta enormement, que dona un marge als familiars per poder tancar una etapa de la vida sosegadament. Desaparèixer sobtadament ho trobo dramàtic, pel gran desconsol que deixa.
Espero, que malgrat el càncer, l'Alzehimer, la dificultat per entendre't amb l'àvia, puguis tenir unes darreres estones de plenitud amb ella. Quan s'arriba a una certa edat -la d'ella, però també la teva- n'hi ha prou amb una mirada o l'escalf de la mà per poder-te expressar.
Estic segur que aquesta experiència també servirà per fer-te més savi, per crèixer.
Gràcies per gosar compartir aquestes estones.