dimarts, de març 11, 2008

La "política de les oques" del PSC amb ERC


La principal característica del socialisme català és la seva enorme, brutal, capacitat de conquerir el poder i retenir-lo. Són uns autèntics mestres. Fixeu-vos que cadira on foten el cul, ja l’hem vista prou. Seva! No els treus ni amb oli bullint.

L’última ressort del poder que els hi faltava per controlar era la Generalitat. Però per a aquesta aventura, de la que no se n’ensortien de cap manera, van tenir la magnífica col·laboració dels grans estrategues d’ERC. I un favor així, uf, un favor així és dels que arriben al cor.

El tripartit està blindat. D’això no en tingueu dubtes. Alguna de molt i molt grossa, que ni tan sols m’entra al cap, n’hauria de passar perquè passés alguna cosa. Però els socialistes, que, com deia, són els grans mestres en retenir el poder sabien que per poder retenir amb control total la Generalitat necessiten, encara, d’una ERC en forma, i dirigida per aquests nous amics, Carod i Puigcercós, no sigui que l’invent, per aquesta banda, se’ls hi anés a norris en una d’aquestes turbulències habituals al partit republicà, assembleari i amb forts corrents crítics.

És evident que la seva estratègia a llarg termini passa perquè ERC vagi disminuïnt el seu protagonisme i sigui cada cop menys imprescindible, o no hi hagin majories alternatives possibles, i llavors llençar la definitiva OPA sobre l’històric partit, convertit en un Euzkadiko Ezkerra.

Però fins que aquest dia no arribi, necessiten, per damunt de tot, falcar la direcció d’ERC al seu propi partit, com a assegurança de vida per al tripartit. Per tant, hi ha un objectiu tàctic evident de proporcionar tot el suport possible a l’actual direcció d’ERC perquè ho segueixi essent.

Com fer-ho? Van decidir aplicar la política de les oques. La política d’engreix artificial, contínuament, forçadament, de les oques, que proporciona als criadors unes oques amb fetges enormes, desmesurats per al profit que treuen d'aquests animalons: el foie.

La política de les oques que han aplicat els socialistes amb ERC és engreixar artificialment el seu poder, per tal que aquesta situació els permeti, a la direcció, engreixar a la seva vegada el conjunt de càrrecs, assessors, col·locats, etc. fins al màxim, amb l’objectiu que aquesta força de militància “funcionaritzada” els asseguri estabilitat, ja sigui a les assemblees, ja sigui als congressos, etc. Només així s’entenen, p.ex. els regals de les diputacions de Girona i Lleida, on ERC és tercera força, a moltíssima distància de la primera. Amb aquesta eixuta representació, el premi de donar-los-les per part dels sociates s’entén com una autèntica inversió.

La Conferència Nacional en va ser un clar exemple. I prepareu-vos per al Congrés. L’enorme creixement de “col·locats” d’ERC, més famílies, etc. és la gran estratègia per controlar el partit i assegurar-se que tot segueix igual.

També en això Carod i Puigcercós són iguals. Les pugnes són únicament personals, perquè al darrere no hi ha la més mínima diferència: tots dos són co-responsables de l’estratègia, que assumeixen plenament i incondicionalment. En aquest engreix de les oques també tots dos han actuat d’idèntica manera. No hi ha diferències. El que passa és que com són uns cafres, si es descuiden ho engegaran tot (s’entén la menjadora, perquè el país i el partit els importa exactament el mateix, és a dir, res, és a dir, només com a mecanisme de seguretat de la cadira).

I així estem. Feina dura la que tindran Joan Carretero i els seus reagrupats per visibilitzar el seu moviment crític amb la direcció d’ERC i la seva estratègia suïcida.

Primer perquè és evident que no comptaran amb cap mena de “simpatia” ni de visibilitat en la brutalitat de mitjans de comunicació controlats, directament o indirectament pel tripartit, que són pràcticament tots. Cap. És evident que sobre aquest moviment es produïrà una autèntica apagada informativa.

Segon, perquè els serà molt difícil competir “en justa lid” contra aquest aparell amb aquest fetge tan voluminós, tan artificialment engreixat. El mateix aparell que ja s’ha encarregat que al poder que controli no quedi ni rastre de simpatitzants amb Carretero, per si un cas.

Aquesta política de les oques compleix, a més, amb el segon gran objectiu del tripartit: l’eliminació política de CiU i de qualsevol forma de dissidència. En aquest sentit, el repartiment de poder, és la gran estratègia. L’estratègia del règim.

8 comentaris:

Enric I. Canela ha dit...

Elies,
El PSC és una màquina ben engreixinada en aspectes electorals. Són mestres i, normalment, col•loquen les seves peces en llocs estratègics. Algú pot entendre com CiU després de 23 anys de Govern no tenia una maquinària? És fàcil, mai no va col•locar els seus peons en llocs estratègics. Va ser incapaç de dominar els mitjans de comunicació. En el propi Govern tenia més independents que cap altre partit ha tingut. Incapacitat per agrair els serveis prestats, quanta gent quedava al carrer després d’ocupar càrrecs de confiança? Quanta del PSC?
El tripartit està blindat perquè molta gent d’ERC menja dels salari i el partit de les comissions dels salaris d’aquests. Però això no durarà eternament, els ingressos disminuiran i els ressentits augmentaran. Temps al temps. Més encara quan les bases estan cansades i veuen que cada vegada les coses van pitjor.

Ròdia Raskòlnikov, des del Districte Zero ha dit...

Hola Elies,

brillant descripció de la genial jugada del PSC. Repartir millor els beneficis del sistema perquè ningú no el vulgui trencar. De fet,una de les intencions d'ERC amb el primer tripartit era aquesta: involucrar el PSC en la governació de la Generalitat per corregir el caràcter anacional d'aquest partit. La jugada els ha sortit ben bé a l'inrevés: ara són ells els que es troben atrapats dins la xarxa perversa creada per aquest partit. I que consti que jo penso que la idea d'ERC no era pas dolenta, però sí potser massa arriscada, com després s'ha vist.

Només objectaré dues coses al que comentes: l'aposta d'ERC pot ser una greu equivocació i els seus autors poden ser negligents, ineptes, estúpis o el que vulguis, però és això: un greu error. Si hagués sigut només per la menjadora, potser amb CiU n'haurien tingut una de més gran i tot, i s'haurien vist atrapats en el mateix parany. En això, CiU i PSC són iguals.

Pel que fa al règim i la seva persecució de la dissidència, no crec que l'alternativa sigui gent com David Madí, que no té res a envejar a Antonio Bolaño; sembla que hagin anat ben bé a la mateixa escola. Cal renovació a la cúpula d'ERC, com ha acabat de fer palès el xou d'avui; tot just hi deixaria en Ridao. Però dels de CDC no sé quin deixaria, entre altres coses perquè els millors no hi són.

Anònim ha dit...

Molt d'acord, de fet ja ho vaig dir en la meva cronica de l'acte de l'Auditori que començarien i com aixi ha estat la desqualificació personal de Joan Carretero. I tambè vaig dir el mateix que esmenes de la premsa socialista.
Però estic esperançat de que finalment la menjadora no doni per tant i sobretot que entre en Carod i Puigcercós es barallin entre ells fent encara que perdin més credibilitat interna. De fet ja han començat.

Manel

Anònim ha dit...

Sí, senyor, Elies! ben vist.
Qualsevol iniciativa que vulgui retornar la credibilitat a ERC i la dignitat a la nostra nació, com, per exemple, Reagrupament.Cat és una amenaça real per a Montilla i el seu Govern i també pel PSC. Per això, espereu els ajuts i favors que ara rebrà la direcció d'ERC de part del PSC. Per exemple: fou espectacular a la jornada electoral el conseller Nadal (25 escons) ajudant l'ara exconseller Puigcercós a dir que 3 escons eren molt millor que 1 que ERC tenia l'any 2000. L'únic és que el binomi indeslligable Carod+Puigcercós són tan destralers (com s'està veient amb les pinyes que es foten en públic) que potser no els valdrà ni l'ajut dels socialistes. De fet, aquesta és la meva esperança.

Anònim ha dit...

Molt bé Elies, és allò que en diem el 'règim' socialista.

Dessmond ha dit...

Ostres, una imatge potent, aquesta de les oques! Molt, molt encertada.
Realment els socialistes els han trinxat el fetge. I ells tan contents.
Ara vindrà el darrer capítol. Es trinxaran entre ells, amb totes les llums i càmeres de TV3 per que no perdem detall, en nom de l'objectivitat informativa i d'aquesta forma a les properes eleccions no quedarà ni rastre d'aquests aprenents.
Quins sapastres!

Anònim ha dit...

L'Elies argumenta d'una manera clara, concisa i entenedora el que fa temps que dic, amb molta menys gràcia, a tothom que em vol escoltar el perqué en Carretero no te cap possibilitat de'n sortir-sen. I ha un altre assumpte important que cal teir en compte: a l'actual direcció d'ERC, mentres puguin posar-se al servei del pscPSOE, ja els hi va bé no creixre, perque creixre vol dir haver de fer alguna cosa, i no fer-ho és la excusa ideal per el qui dia passa any empeny, que és l'ùnic objectiu que tenen, no pas la independencia, que no és res més que un eslogan de màrketing electoral.

Anònim ha dit...

El fetge engreixat de les oques ERC i els ànecs muts del psc-psoe.

Bona nit, Elies,

Molt ben trobat i descrit el símil. Exacte. Enhorabona.

D'acord amb tot.Gràcies. Només voldria fer alguna acotació colateral, bàsicament a alguns els brillants posts posteriors.

Coincideixo parcialment amb el que comenta l'amic Canela. Es a dir, allò de que com es que en 23 anys no s'havien control.lat molts mèdia's, independents a l'administració, etc. M'ha semblat una crítica negativa. I, personalment, em sembla un aspecte normal, positiu, diferencial -dissortadament- amb el que fa la resta, i, sobretot, diria, que mai va haver-hi voluntat política real de control.lar res. Perquè els governs no han de control.lar més que l'administració. I això no es destaca prou. Siguem o no liberals, que no ho sóc. Però entenc, i comparteixo, que un govern no pot fer entrisme a la societat. Això es esdevenir un règim intervencionista (Chaves,Franco,Castro,Breznev,Tito,Aznar,Felipe Gonzalez,etc., etc.), quan un govern és nomes un govern, que ja es prou important.

Sí vull dir que no va ser per incapacitat, això de no assolir dominis artficials a la societat. Va ser per convicció, per la gran política, en positiu, que va marcar l'acció del President Pujol i dels seus principals col.laboradors. Hi ha casos concrets i casos concrets, segur, de sentit contrari, però em refereixo al balanç global.

Ni control de caixes, ni de diaris, ni de ràdios, ni d'empreses, ni de consorcis, ni res de res. Per això van funcionar bé les empreses publiques catalanes. Per que foren gestionades per gestors, tinguessin o no carnet, no per politics partidaris i sectaris.

El mateix amb la incorporació de brillants alts càrrecs, fins i tot consellers, independents politicament, quant a partit, però no sense adscripcio nacional i nacionalista claa. Fou , també, una part important de l'exit de les administracions Pujol. Molts d'ells, després, o a mig camí, s'en feren, de CDC, però per convenciment. No se'ls hi demanà com a requisit per a manar sectorialment. (Cahner,Mas-Colell, Laporte, Xavier Trias al començament, Francesc Sanuy, J.A. Solans, etc., quines grans persones, quins grans professionals al servei d'una administració catalana...).

Són dos aspectes que jo destacaria, matxacaria, repetiria, perque dolen als tripartits, plenament sectaris i, per tant, plens d'incompetents.

I, per acabar,una frivolité, personalitzada, a tall de desig sense base suficient. La situació d'Esquerra, important per al pais, es degrada i degrada, crec. I estic amb la Pilar Rahola. Sembla un malefici caïnita de cada 10 anys de matxacar-se i fer guerres civils, i amb males arts. Aixi no van elloc, i, menys ara, quan tenen tantes capes de pressumptes ceballuts d'origen diferents -(gràcies Dess Mond). però que conserven les estructures estalinistes dels seus origens al sí d'ERC. Mentre estiguin així no se'n sortiran.

A més d'en Carretero, i tota la gent de Reagrupament, ara seria l'ocassió, crec, de que en Joan Laporta, si de debó vol dedicar-se a la política per a servir al pais, s'hi impliqués, sempre que vulgui, es clar.

Amb en Laporta de premier,amparat per en Carretero, la Ruth Carandell i altres bons i honestos càrrecs mitjans actuals, hi hauria il.lusió nova, claredat, i, de ben segur, això de la casa gran del catalanisme tiraria endevant de debó i resituaria la prioritat nacional pel damunt de "l'oció de classe"....

Es un risc per en Laporta? segur.
Però qui no arrisca no guanya confiances.

Jo, firmava ara mateix per aquest the end.

Bona nit,
Cordialment,

Andreu