Franki llibertat!

Hi ha una màxima d’un torero espanyol que diu “lo que no puede ser no puede ser, y además es imposible”. Més enllà de la redundància, sembla categòricament irrefutable. Per a tots excepte per als mateixos espanyols i per al nostre país.

Resulta que aquest noi de Terrassa, en Francesc Argemí, Franki, està presoner a la Model per “injúries a la bandera”. Amb una condemna de dos anys i mig. Sembla mentida, oi? Sembla que no pugui ser, oi? Sembla impossible, oi?

Doncs és així. Demencial, inconcebible. Que a un país de l’Europa Occidental una persona pugui anar a parar a la presó per un “delicte” com les “injúries a la bandera” és un autèntic atemptat a la democràcia, als drets humans, al més mínim sentit ètic i moral de la cosa pública.

Però és clar, estem parlant dels espanyols. Aquests que s’ho fan venir ara de moderns, de potència mundial, de paladins de l’estat de dret i la democràcia. Mentre el seu pati del darrere és un podrit nauseaubund d’allò més reaccionari. Hi ha tot un conjunt de lleis gens banal d’aquest pressumpte –és clar que no ho és- estat de dret i democràtic que esgarrifa. Aquest mateix delicte que li han imputat al Franki. Les lleis que obliguen un esportista a jugar amb la gloriosa selecció nacional si no vol deixar de ser esportista. La llei de partits. I un llarg etcètera. A banda, és clar, de les actituds majoritàriament expressades, profundament xenòfobes en relació a qualsevol expressió diferencial o de dissidència. L’estat espanyol té unes clavegueres a cel obert que esgarrifen, i amb les que convivim cada dia. I amb les que alguns hi pacten, tan tranquilament, com si res.

Tanmateix, encara hi ha una cosa que m’esgarrifa més, i és el nostre silenci. El silenci d’aquesta merda que avui retratava l’infame Jaume Reixach a El debat, de ser “l’últim baluard de l’esquerra europea”. Doncs en aquest últim baluard de la hipocresia monumental aquest fet passa silenciosament, inexistent, invisible. Ah! Què lluny un cop més d’aquests grans paladins del baluard la història d’aquest xaval. Llàstima que no sigui un negre que ha cremat una bandera als EEUU i ha rebut un cop de porra d’un policia blanc. Llavors sí que la liaríem. Se n’assabentarien, aquests ianquis, de qui som els catalans. Llavors sí que hi hauria la tira d’articulistes perdonavides pontificant, exemplaritzant, establint una clara dimensió moral de l’assumpte. Amb aquesta moral de perdonavides per sobre del bé i del mal.

Però no, resulta que és un català que ha injuriat una bandera espanyola. Llavors toca callar. Probablement en Franki i jo no veiem les coses de la mateixa manera, i ens discutiríem. Però això se me’n refot. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és l’estat tan poc democràtic que tenim al davant i el silenci vergonyant, indigne, del nostre país.

La indecència s’amaga cada dia en silencis com els que avui patim, com els que avui pateix la causa d’en Franki. Des d’aquí la meva solidaritat, el meu teclat i el meu bloc per denunciar-ho i per demanar la seva immediata llibertat.

I si m'ho permeteu, què collons. Hi ha res més saludable que despenjar una bandera espanyola d'un edifici català? Hi ha alguna cosa que resumeixi més clarament la nostra idea de llibertat, que expressi d'una manera més clara el que pensem, el nostre rebuig a l'espanyolitat? Endavant! Fem-los-hi veure!

Ho donem "per descomptat", sr. Niubò?

Carod Rovira ha estat un líder interessant i interessat de l’independentisme. Interessant perquè en el seu moment (això ja queda ben lluny) va ser capaç de bastir un discurs de l’independentisme parlamentari que cada cop conectava més amb la gent i va generar una gran il·lusió i esperança.

I alhora interessant i interessat perquè des d’aquells moments remots, la seva actuació política és la d’un autèntic farsant. Una persona atrapada en la seva vanitat, capaç de sacrificar-ho tot per salvar-se ell mateix. En això, un cop més, és clavat al Puigcercós. Els que tenim una certa experiència en l’anàlisi organitzatiu sabem que les experiències de lideratges traumàtics, com el d’en Carod Rovira, són interessants d’estudiar per tal que les organitzacions puguin millorar.

Hi ha dos exemples molt propers d’aquest farsant. Allò del referèndum del 2014, quins collons, Josep Lluís, quins collons. I això de no presentar-se a les eleccions d’Esquerra, i intentar posar-se per sobre del bé i del mal. Totes dues només admeten una lectura de caire personalista, de vanitat personal, d’autèntic farsant.

Però, ai las! Com que ell no es presenta, els seus testaferros són en Benach i en Niubò. Estranya combinació. L’estranya parella, en podríem dir. Què tenen en comú? Res. Simplement la necessitat. Carod i el seu clan de l’avellana tenen una implantació territorial determinada, i Niubò, com a factòtum de la Federació de Barcelona, que sempre ha anat per lliure, una altra. I en el context de les eleccions d’ERC, s’han vist obligats a pactar. A veure si així rasquen alguna cosa. Alguna idea al darrere? Cap. Más de lo mismo. Com en Puigcercós. Són tan clavats! Ja ho he dit mil vegades: la mateixa estratègia, les mateixes responsabilitats, les mateixes mentides.

Bé, però arribem aquí i tenim que l’home fort d’aquesta candidatura, d’aquesta componenda és en Niubò. En Benach, l’home, no pot dissimular la mandra que li provoca tot plegat, amb aquesta imatge permanent de ser acabat de despertar de la migdiada després d’un bon àpat. Què lluny està aquell Benach que, dos anys abans del primer tripartit, intervenia una vegada i una altra a l’excutiva per dir que ell es demanava la presidència del Parlament de Catalunya. Tu sí que en saps, Benach, tu sí que en saps.

Així doncs, arribem al sr. Niubò. Qui és Niubò?. Passava amb un certa dissimulació per la cosa política, com esperant la seva oportunitat, com aquell que té el complexe de no ser prou reconegut. Així, els qui hàgiu tingut la dissort de sentir algun discurset seu recordareu la seva incontinència i buidor oratòria. Però a l’home ara li ha arribat el moment. I del bon mestre del que encara n’és Secretari General, el farsant Carod Rovira, n’ha après una mica.

Repassant el que diu i escriu amb motiu de la campanya, m’he trobat la següent perla en forma d’article: la gestió transparent i en xarxa. No us el recomano. Però voldria posar negre sobre blanc les seves paraules amb uns fets que he conegut. Diu en Niubò a l’article:

“Per dur endavant aquesta voluntat de transparència i organització en xarxa tenim clar quin model de gestió proposem. D’entrada, tenim un compromís ètic per canviar la percepció que, a vegades, dóna la política de frivolitat i immediatesa i que, sovint, també dóna el nostre partit. Aquest compromís és un pla de treball per actuar amb responsabilitat, lleialtat, rigor, autoexigència, generositat i meritocràcia. Queda sobrer desglossar-ne els perquès. Aquests valors s’han de donar per descomptats. Però és important que els tinguem ben clars.”

Boniques paraules: compromís ètic, canviar la percepció de la política de frivolitat i immediatesa, actuar amb responsabilitat, lleialta, rigor, autoexigència, generositat…

Uf, quasi ploro, Niubò, de l’emoció. Però és clar, llavors diu que aquests valors s’han de donar “per descomptats”.

De debò? De debò els he de donar “per descomptats”?

Aquesta setmana hi ha hagut un fet molt rellevant per al reconeixement internacional de l’esport català, històrica aspiració nacional. El tribunal del TAS, en relació al reconeixement de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, ha posat pel davant de la normativa nacional-espanyola, les lleis internacionals i de dret privat. Un precedent magnífic per a les nostres aspiracions.

La foto que acompanya aquest post va il·lustrar les notícies sobre aquesta sentència. S’hi veu, ben al centre, el sr. Niubò, que, per descomptat, no actua amb frivolitat, ni amb immediatesa, ni amb irresponsabilitat. I és generós i autoexigent. I lleial.

Però… això va anar realment així? Voleu que us expliqui una altra història d’aquesta foto? Com a mínim us explicaré la història que en el món de l’esport circula, de testimonis directes dels fets. Més o menys la cosa va anar així.

D'entrada, qui hauria d'haver estat protagonista de la foto són els senyors de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling i la Plataforma proseleccions. La plataforma ha fet una feina magnífica en aquest procés de reconeixement. Callada, eficaç, entregada. El que tots esperem d'ells. Una feina ben feta en la que el sr. Niubò n'ha estat absent absolutament. Això és un fet. Això és així.

Però, segon, perquè segons m'informen, La Federació Catalana de Bitlles s’ha costejat íntegrament el recurs davant el TAS, la defensa del seu reconeixement. El sr. Niubò no va donar suport econòmic a la Federació Catalana per a la defensa dels seus interessos legítims.

Quan es té notícia de la sentència, sempre segons les meves fonts, que són molt directes, el sr. Niubò trucà el president de la Federació Catalana de Bitlles per assistir a la roda de premsa, de fet, per fer ell la roda de premsa, atesa la importància que tenia per a l’esport català.

Des de la Federació Catalana, atesa la nul·la cooperació del sr. Niubò fins aleshores, se li va dir que no, que la roda de premsa la farien ells i els advocats. Llavors els sr. Niubò els va venir a dir que aquesta postura era poc inteligent per la seva part, i que si ell participava a la roda de premsa, es comprometia a fer-se càrrec dels honoraris del procés.

Aquest oferiment va fer canviar de parer els dirigents de la catalana. I vam tenir la compareixença... i la foto. Ah! Niubò! Què fàcil és apuntar-se a cavall guanyador, eh? Per què no els vas ajudar abans? Quan acaba la roda de premsa, en plan campeón, va i els hi diu “aquesta foto era important per a mi”.

I així va ser que el sr. Niubò va presidir la roda de premsa i va tenir la seva foto. Hem de donar per descomptats aquests valors? On podem trobar en aquests fets allò de la lleialtat, l’autoexigència, el rigor, la no immediatesa. Uf!

Bé. Aquesta és la versió que m’ha arribat dels fets des del món de l’esport. Tant de bo no sigui certa. Però mmm per la confiança que em mereixen les fonts em temo que va anar tal qual l’he explicada.

Perdó… què defensa aquesta altra candidatura continuïsta? Són tots iguals. Tots iguals.

El clan dels calabresos

Si en el seu moment va ser prou significativa l’expressió “clan de l’avellana” per definir aquell sector d’ERC dels carods, benachs, bargallós, identificats per l’origen territorial d’aquells antics líders, en aquests moments l’expressió que està fent furor és la de “clan dels calabresos”, per definir el sector Puigcercós, que ha fet de la Seu Nacional d’ERC, al c/Calàbria, el seu bastió des d’on exerceixen sense cap mena de control el seu poder.

Però “el clan dels calabresos” no només es defeneix per aquesta referència física, sinó per les seves pràctiques, males pràctiques per ser precisos, també conegudes com a “calabreses”.

N’hi ha un munt. Avui intentarem destriar-ne unes quantes (totes seria llarguíssim).

Una prèvia: és legítima qualsevol opció de les que es presenten a ERC. Fins i tot és legítima l'opció del Puigcercós. El que no és legítim és, per una banda l'engany massiu de fer veure que no es té cap responsabilitat amb l'estratègia seguida, quan ell és EL MÀXIM responsable, i d'una altra banda, els mitjans que fan servir per guanyar el congrés. Són ilegítims, i sobre ells planarà inevitablement la permanent sospita de la tupinada. Desarticulant els mecanismes de garantia del partit, és inevitable pensar això.

Una introducció al caràcter calabrès i la seva ideologia:
- Són els ideolègs del primer i segon tripartit. Sense cap mena de dubte. Joan Puigcercós i José Montilla comparteixen un mateix diagnòstic del país, una mateixa visió de l’estratègia a seguir i un convenciment absolut que junts poden controlar el país.

- La renúncia a l’eix nacional. En paraules d’un destacat membre d’aquest corrent, l’important per al nostre país és no perdre el tren de la lluita de classes. Aquesta frase resumeix el seu pensament troglodita. I explica la inducció i intoxicació als membres de les JERC, que han desvirtuat totalment l’ideari del partit fundat per Macià, associant-hi, a totes hores, allò de “socialisme”, a un independència cada cop més testimonial.

- La negació de l’evidència. Per als calabresos l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents. En tot cas, si són dolents, és perquè no s’han explicat prou bé i per culpa del Carod (boc expiatori de tots els seus fracassos). Això, és clar, que pugui parlar-se de fracàs, atès que sempre tenen a mà enquestes que demostren que hi ha algun castellanoparlant d’esquerres que els ha acabat votant (evidentment no importa que més de 350.000 votants ho hagin deixat de fer)

- La covardia com a pràctica política. Abans de donar la cara, val la pena amagar-se en jugades conspiratives. Abans de cremar-se, fugir. L’exemple últim el trobem en l’escandalosa fugida del govern del sr. Puigcercós. No dimiteix per assumir cap mena de responsabilitat. Es caga a sobre davant la possibilitat de perdre el congrés i de “cremar-se” en un govern que ell mateix ha creat però ja dona per amortitzat.

- El control dels aparells és clau per a la seva supervivència. Han teixit una indescriptible xarxa clientelar que és el suport del seu poder.

- Imposar la “llei de silenci”. Ni mú. Qui se’n vagi de la llengua, qui denunciï alguna de les seves pràctiques passa a engreixar la llista dels cadàvers polítics.

Com preparen el congrés els calabresos?
Evidentment, i d’acord al seu caràcter, un congrés els calabresos el preparen vulnerant qualsevol normativa interna, exercint despòticament el seu poder, creant una desigualtat brutal entre les condicions dels candidats i eliminant qualsevol garantia de transparència i netedat.

Pas 1: S’elimina qualsevol mena de garantia. El primer que cal fer és passar-se per l’entrecuix les resolucions d’aquesta comissió. Violat el paper de la comissió de garanties, buïdada fàcticament de qualsevol mena d’incidència, el procés es planteja absolutament mancat de garanties. Per a què en volen, els calabresos, de garanties, si controlen l’aparell. Seria estúpid per la seva banda.

Pas 2: Es denega l’accés al cens. Un cens que ells fan servir amb tots els seus elements d’informació: militants, pobles, seccions, telèfons, adreces. Disposar d’aquesta informació de la que p.ex. no disposa Rcat els permet ser actius en la captura de suports, mentre els altres han d’esperar a què la gent acudeixi als seus actes. Llavors, per guanyar-se la claca pròpia es diu que com que ERC està infiltrada de policies, un d’aquests policies es podria presentar i li haurien de donar el cens. De manera que ja el custodien ells, i tots tan amics.

Pas 3: S’inventa la cosa del vot per correu, que la Comissió de Garanties havia rebutjat radicalment perquè no reunia les més mínimes condicions de transparència. Segons alguns càlculs aquesta opacitat, unida al control de l’aparell els podria permetre disposar de més de 500 vots. És difícil de predir, però en absència de cap mena de transparència, aquest és el seu joc. Posar el cens que només tenen ells al servei del vot per correu. Algú se sap els noms i cognoms de tots els militants, si estan al corrent de pagament, si estan vius, etc.? Yo me lo guiso, yo me lo como… i a jugar amb avantatge.

Pas 4: Es posa l’aparell del partit a treballar per la candidatura. Primer, està clar, amb aquesta indecent dimissió d'en Puigcercós per posar-se al capdavant de l'aparell del partit i controlar-lo als efectes que treballi per la seva candidatura. Aquesta mateixa setmana em confirmàven que alliberats d’Osona es dediquen a trucar els militants perquè signin a favor del Puigcercós. Uns alliberats que paguen entre tots els militants.

Pas 5: Es posen els mecanismes de colocació de què disposa el partit, que ja són molts (govern, diputacions, ajuntaments…) al servei de la candidatura. Ja se sap, oi, com has entrat a treballar aquí? No voldràs veure perillar aquesta situació? Doncs ja saps el que et toca. O és que no hi ha moviments amunt i avall de les conselleries amb missatges a treballadors, funcionaris o directius “perquè signin”? En total, aquest paper d’ocupador els permet disposar d’aproximadament uns 1.000 suports (i amb la incògnita de l’abast del factor familiar). És evident que Rcat, p.ex. no té ningú treballant en aquestes condicions, per tant, posem un 1.000 a zero també d’entrada. Bé, i a més a més des del govern també es tenen altres mecanismes de pressió.

Pas 6: Es demana ajut al primo zumosol, a l’amic Montilla, per tal que els mitjans sobre els que tenen influència actuïn en conseqüència als interessos mutus.

Aquest és el panorama, senyores i senyors. Caldria afegir l’habilitat sorprenent que han tingut els calabresos per generar dos efectes:

Per una banda, la demonització d’en Carod. No perquè l’home s’hagi de salvar de la falla, que no. N’és igualment responsable, de la situació, i està absolutament amortitzat. No, em refereixo a aquesta habilitat per fer creure a alguns que ara arriben ells, els del Puigcercós, i que no tenen res a veure amb el que ha passat fins ara, i que… ara ja veuran. Bé, la puerilitat d’aquesta argumentació i sentit polític és ofensiva. Insisteixo: Puigcercós i els seus, els calabresos, són els directament responsables d’aquesta situació: de l’estratègia, de la manera de fer, de les aliances, del bandejament de l’eix nacional i de la realitat del partit. Això és així. Han controlat els pactes. Han controlat l’aparell. I fins i tot ara sembla que controlin algunes ments per fer veure que no hi tenen res a veure, com si comencessin de zero. Quan ja fa més de 12 anys que exerceixen implacablment el poder.

Per una altra banda fer emergir Esquerra Independentista per dividir el posicionament crític amb la seva direcció. Des d’aquest origen tan fosc i mai desmentit, EI ha tingut un paper trascendental per assegurar evitar que persones crítiques amb Puigcercós se sumin a l’única candidatura renovadora real que hi ha en aquests moments, la de Reagrupament, Joan Carretero i Rut Carandell.

Aquesta és la situació. Cap dubte. Ni un. Reagrupament és l’única candidatura renovadora, i que té la missió, no només de redreçar l’estratègia del partit, sinó de regenerar-lo d’aquestes pràctiques calabreses, que han convertit el partit en una pràctica quasi sectària, cada cop més allunyada de la societat, del país, dels possibles votants, dels independentistes.

Onfla, onfla, onfla el baló

Pujo de l'Itaca, al Poble Nou, al barri. Aquesta tarda hi han actuat "El Belda i el conjunt badabadoc". Sensacional. A una hora inèdita, quasi torera, les cinc de la tarda. Entre bons amics, com el Rocker.

Són una passada, divertidíssims, cançons de sempre, cançons per xalar, cançons per estar entre colegues fent unes birres i cantant.

Per motius familiars avui no puc anar al Barça. Però aquesta tarda, amb en Belda, ha estat un luxe. La seva acordeó. L'Eric a la bateria. I Lo Pardal rocker amb el contrabaix, tot un personatge. Uf! Què divertit. No us els perdeu si teniu l'ocasió. Aquesta nit toquen a Sant Cugat.

El dia 6 de maig toquen al Cat, al Tradicionàrius. Pels skatalitiks com jo, a més, la versió del Borinot, borinot, dels mítics Skatalà ha estat brutal, uf! Amb un petit canvi a la lletra, quan diu allò de "si tu ets un kumbayà aquí no hi fas pas res" per "si tu ets un botifler aquí no hi fas pas res", ja ja ja.

I la que més m'ha sorprès ha estat aquesta peça valenciana d'onfla, onfla, onfla el baló. Què bona (a l'enllaç el so és pèssim, disculpeu, és l'única que he trobat)! I l'aquesta nit dels Calypso, i Al vent, d'en Raimon, i el boig de la ciutat dels sopa...

De sobte, una tarda de dissabte al Poble Nou es converteix en un luxe, entre la bona gent de l'Itaca.

Ah! i com a anècdota... això que l'Erik i en Belda s'han fet ressò de l'anarco-carlisme, ja ja ja, és boníssim. Realment som un poble imaginatiu. Ens agradi més o menys el que fem i parim, però som imaginatius i tenim sentit de l'humor.

Jaiak bai borroka ere bai, que diuen...

Doncs això, onfla, onfla, onfla el baló... avui també ho he fet, onflant el baló de Reagrupament entre els que m'han volgut escoltar després del concertillo... Suport a suport... onfla el baló!

Sopa, boba i de tomàquet

Em llevo aquest matí, i mentre anava sentint la ràdio, a Can Basté... de sobte m'hi trobo en Montilla entrevistat. Collons, moviment ràpid del dial, i cap a Catalunya Ràdio.

Acabo de sopar, veig en Tomàs Molina i el seu temps (l'home avui se li notava que gaudia...), em situo convenientment al sofà per al Polònia... i va i em surt el Montilla entrevistat per la Terribes.

Més collons. No sé on ficar-me. Faig zàping. Passo per Tele Taxi... i en Justo Molinero està entrevistant en José Zaragoza. Escena surrealista. Penso... de què deuen parlar? Doncs ni més ni menys que en Zaragoza està lloant els dirigents d'Esquerra (Carod i Puigcercós).

Ja en tinc prou. És clar que els lloarà. Infinitament. Collons, que tenim sociates fins a la sopa!!!

I a sobre llegeixo que el nou president de la diputació serà un tal (no recordo el nom)... marit de la Manuela de Madre. La sopa boba dels sociates és la hòstia.

Tomàquet. La sopa és de tomàquet. No n'hi ha poc!! En fi. A veure si podem fer-hi alguna cosa, perquè això no hi ha qui ho aguanti. A la Sexta fan Prison Break... no sé si és premonitori d'alguna cosa, si té cap nivell alegòric...

Blocs amb estrella: l'èpica de la llibertat i la dignitat

Tot just avui fa una setmana obríem el Portal “Blocs amb estrella”, una iniciativa d’un grup de blocaires sobiranistes que compartíem aquesta inquietud inicial per fer alguna cosa en aquest procés, que entenem transcendent, del congrés d’ERC. I ho fèiem des de la no militància, atenent exclusivament al nostre impuls i recursos… però d’una manera ben militant: perquè estem convençuts que la renovació que necessita ERC la representa Reagrupament.cat, i les candidatures d’en Joan Carretero i na Rut Carandell.

En aquesta setmana l’adhesió de blocaires ha superat qualsevol expectativa, i ja estem en els quaranta. També ha superat qualsevol expectativa la qualitat i el volum dels articles dels blocaires adherits.

La lectura dels articles que s’hi han publicat fins ara m’ha emocionat. Traspuen d’una manera impressionant aquest desig tan noble de renovació, de regeneració… Traspuen aquest sentiment sincer i no condicionat de voler participar en una empresa que fa bandera de la llibertat dels membres que hi participen, del respecte al criteri de tots i alhora de voler aportar aquest granet de sorra que ajudi a fer d’aquest procés un procés històric.

La lluita de Reagrupament davant la resta de propostes oficialistes i/o continuïstes, en qualsevol de les seves manifestacions, és èpica. És David contra Goliath. I això, ho haig de dir per no reventar… em “posa” molt!

Hi ha un gran sentit èpicen aquesta lluita de Reagrupament. Veure els seus candidats, la Rut i en Joan Carretero, els voluntaris, com treuen hores d’on no n’hi ha. Programant tots els actes a partir de les franges horàries que ho facin compatible amb la seva feina diària, perquè la tenen (tenen unes professions, uns oficis, una feina i una vida al marge de la política!). Quin exemple, Déu meu! Quina manifestació de patriotisme i entrega a una causa més exemplar.

És l’èpica dels valors i de la llibertat. L’èpica de posar per damunt de qualsevol anàlisi de tacticisme mediocre les coses en les que es creuen. L’èpica de la llibertat. Reagrupament i la seva gent són l’èpica de la llibertat. Tot el contrari de les candidatures oficialistes i/o continuïstes, que basteixen els seus suports en aquesta trama clientelar nauseabunda, on es barregen interessos personals i patrimonials, ressentiments, causes personal, exercici despòtic del poder, irregularitats, etc.

És l’èpica de la dignitat. D’apostar pel que es creu, perquè són les coses que es pensen i es diuen des de sempre. No per cap càlcul electoralista, de posicionament. Perquè són coherents.

Reagrupament és l’èpica de la dignitat, de les coses moralment grans. Reagrupament és l’èpica i la veritat de les coses que ens fan ser moralment grans. I això és molt important. I això fa que n’hi hagi que s’empetiteixin moralment amb algunes signatures i suports, que es retratin. No és una cosa petita. No. Reagrupament ens posa al davant d’un mirall davant del qual podem optar per callar, mirar a una altra banda, acotar el cap o autoenganyar-nos amb qualsevol excusa… però qualsevol persona implicada en aquest procés, sap on està la força moral. A Reagrupament. Després que no ens vinguin amb milongues. Ja saben perfectament que signar per una candidatura com la del Puigcercós, donar-li suport, és embrutar-se, és fer-se petit moralment, sotmetre’s als comportaments mafiosos, a la coacció, a les males arts, a les males pràctiques.

I la resta de candidatures difícilment poden superar altres llistons morals. Oi, Carod, oi, Bertran? No home no, si les heu fet i dit de tots els colors i per qualsevol preu. Admeto que no heu arribat als extrems del Puigcercós & cia, però no teniu les mans netes, ja ens entenem, oi?

Avui volia parlar de la grandesa de les coses, i evidentment he parlat de la grandesa moral i política de Reagrupament, d’en Carretero, de la Rut.

I ara vull parlar de la grandesa moral i del coratge dels meus companys d’aventura de Blocs amb estrella. No cal dir noms. Ells ja saben qui som. Ens acompanya també aquesta èpica de llençar-se a caminar només amb el nostre coratge, a pit descobert. Cadascú buscant permanentment en què pot ajudar, oferint-se, reclamant, volent. Collons, què en sou de grans, companys. A la primera tots vam formar i tots ens vam decidir a tirar endavant aquesta iniciativa. Per patriotisme, des de la més profunda honestedat –i anonimat- militant.

Però l’únic que volem no és fer-nos grans nosaltres, sinó ser útils. Fer el que calgui fer i que sigui de més profit. Per això ens hi hem ficat. Per això hi som. No volem cap altra cosa que afavorir el triomf de l’honestedat i la llibertat que representen Reagrupament. I, l’endemà, mirar-nos a la cara tots sabent que hem fet el que havíem de fer i ho hem fet des d’una posició moral, defugint el tot s’hi val. Essent com volem ser i com volem que sigui ERC i el nostre país. I això no té preu.

És el que té l’èpica, de la llibertat i de la dignitat. Que no té preu. Que no es compra, ni es ven, ni es camufla, ni es justifica. És així.

Endavant! Adheriu-vos a Blocs amb estrella! Adheriu-vos a la causa de la dignitat i la llibertat. I fem-ho amb èpica!

Per si algú encara ho dubtava, avui en Joan Carretero ho ha deixat totalment clar al xat de Vilaweb: no hi haurà pactes abans de les eleccions. Joan, Rut… arribarem al final com hem començat, sols contra el continuïsme i l’oficialisme. Sols en la batalla dels valors, de la dignitat i del coratge.

I... guanyarem!

U, i… tres

Avui a Manresa s’han posat en marxa oficialment les candidatures de Rcat a la presidència d’ERC –Joan Carretero- i a la secretaria general –Rut Carandell-. Amb l’acte d’avui el panorama queda definitivament formalitzat, amb una única candidatura renovadora, la que representen els candidats de Rcat que tenen al davant tres tiquets diferents, que, amb major o menor intensitat representen inequívocament el continuïsme.

A hores d’ara ja no hi ha cap dubte, és prou transparent, que les candidatures del sector Carod i del sector Puigcercós representen exactament el mateix. No hi ha diferències. Només hi ha personalismes. S’equivoquen molt i molt aquests abraonats puigcercocistes que analitzen el seu particular món en base a la necessitat de “liquidar” els carodians per poder fer el que han de fer. Quin greu error! La política que ha seguit ERC fins ara, i que ha conduït al desastre no té matisos entre tots dos sectors. O es pensen aquests “incauts polítics” que Puigcercós no és el pare de tots dos tripartits? Però si n’és el més ferm defensor! Els noms no canviaran ni un milímetre la política i l’estratègia d’ERC. Com no es cansen de dir, l’estratègia és bona, per més que els resultats siguin dolents… Suposo que fins a la debacle final són capaços de mantenir aquest discurs.

En relació a aquestes coincidències, només caldria acudir a la premsa per trobar exemples paradigmàtics d’això. L’entrevista de La Vanguardia als quatre candidats a president d’ERC era claríssima, en aquest sentit. Les dues primeres columnes, Puigcercós i Benach tenien respostes idèntiques. A més a més tenen els mateixos amics, els sociates, que l’únic que volen és, que si no poden guanyar junts, com a mínim guanyi un dels dos. Perquè són el mateix. I vull fer referència a un article vomitiu publicat al Diari de Girona per un tal Carles Navales i publicitat per l’inefable Joan Ferran. Segons aquest “perspicaç” sociata, Carod i Puigcercós són el mateix, i l’únic problema que hi ha és que només pot manar un dels dos. I llavors aquest homenet es dedica a dir autèntiques barbaritats, mentides i insídies en relació a Carretero i la gent de Rcat, acusant-los directament de racistes i bla bla bla L’homenet, en el seu intent de desacreditar-nos, no s’atura en el líder de Rcat, sinó que arriba al molt Honorable Heribert Barrera. No us perdeu –no us podeu perdre- els dos articles que l’hi han dedicat en Joan Arnera i en Josep Sort. Imprescindibles!

Ah! Evidentment el tal Navales no fa cap referència a l’Uriel. Per què fer-la?

Hi ha un cert tipus de militant o simpatitzant que des d’una bona fe política es pensa que Uriel i la seva gent representen algun tipus de renovació a ERC. Quin greu error. Una cosa així només podria passar en l’entorn d’ERC, on una sèrie de complicitats creuades proporcionen una sèrie d’adhesions difícilment definibles.

Perquè l’Uriel és exactament el mateix que Puigcercós. Té la seva mateixa vanitat personal i té els seus mateixos tics i comportament conspiranoics i opacs. És una persona espavilada i que se sap moure, i que ha sapigut incorporar persones de vàlua al seu equip, com l’Elisenda Paluzié o el mateix Renyer, això no li negaré. Però aquí acaben els seus mèrits, que a més a més són irrellevants als efectes de veure si realment representa algun tipus de renovació per a ERC.

D’entrada, l’origen fosc del seu “moviment crític”. A hores d’ara ja queden pocs dubtes que era una maniobra orquestrada per “tapar” el creixement de Rcat, per no deixar en mans d’algú no “controlat” la crítica a la direcció del partit. És cert que les coses van evolucionar després d’una manera estranya. Però sempre que ha calgut, l’Uriel ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, com a la Conferència Nacional, i la seva fosquíssima actuació.

Tenim, després, les diferències diguem-ne “programàtiques”. On són? Com s’ha dit abastament, cal buscar-les amb lupa. I sempre, quan apretes, s’acaba veient que només són una qüestió de ritmes, de lletra petita. Són massa similars, en Puigcercós i n’Uriel, aquest és un “fill polític” seu, més modern, amb formació, més dels nostres temps…. I punt. Pateix dels seus mateixos defectes, com aquesta incomprensible “vocació” de viure de la política. Què important seria que abans que algú es pogués dedicar a la política s’hagués de passar per la vida laboral real, on sigui, i acreditar una responsabilitat, una cotització a la Seguretat Social, un saber-se’n ensortir, amb un ofici, un lloc de treball, una empresa, el que sigui, però alguna cosa.

Més recentment hem anat veient com els primers suports de l’amic Uriel entre la militància, un cop desfermades les hostilitats entre Carod i Puigcercós, ràpidament es posaven al servei d’aquest, abandonant la segona marca. N’Arnera va escriure un article molt interessant i revelador al respecte, on denunciava que militants d’EI ara es dedicaven a fer trucadetes per recollir suports per al Puigcercós.

I ara hem arribat a un moment crucial per a les aspiracions en la direcció d’ERC. I l’Uriel continua fent bons favors a la direcció de Puigcercós, que li són agraïts. Tinc el convenciment que si l’Uriel té dificultats per arribar a les signatures, serà convenientment ajudat.

D’aquest suport n’he tingut recentment un coneixement precís. Dimecres 9 d’abril, des de pesones “alliberades” del partit (terminologia interna) es va enviar una convocatòria a tots els membres de les executives locals i càrrecs electes del Baix Llobregat informant de la celebració d'un acte per a la presentació de la candidatura de l’Uriel Bertran al congrés.

Quan des de la gent d’Rcat es va demanar que s’enviés la convocatòria d’un acte de presentació de la seva candidatura la resposta va ser que l’anterior mail havia estat un error, i que per tant, no es podia enviar la convocatòria d’Rcat, que contravenia no sé quin reglament.

Plou sobre mullat. Abans de la Conferència Nacional es van enviar correus amb les esmenes parcials d'Esquerra Independentista que s'havien aprovat a les seccions locals del Baix Llobregat, però quan Rcat va intentar que també s’enviés l'esmena a la totalitat aprovada a una de les seccions locals, perquè se'n fes la mateixa difusió, la resposta va ser negativa, perquè “de la ponència alternativa ja se'n feia prou difusió”.

En definitiva… massa dubtes.

Fora bo que els aclarís, des de la Conferència Nacional la càrrega de la prova només recau en ell. Si no ho fa, la resta mirarem “d’aclarir-ho” per ell. Sí, seria interessant saber a què juga. Com també seria interessant de saber si el problema per no haver arribat ja a un acord amb el Puigcercós ha estat que la vicesecretaria general que li va oferir li va semblar poc, que ell vol ser Secretari General, que s’ho ha guanyat, diu. Fora bo saber-ho.

Fins aleshores, u contra tres. U perquè Reagrupament és l’única opció realment renovadora, i renovadora coherentment amb el que porta dient i fent des que es van posar en marxa.

Tot un honor… i ni rastre de demagògia!!

Benvolguts amics i amigues que seguiu aquest bloc. Avui hem tingut el sopar amb en Joan Carretero que havia convocat en Dessmond. Per a mi ha estat una vetllada inoblidable i exitosa. I, de fet, espero amb ànsia els comentaris de la nombrosíssima presència blocaire, perquè els meus judicis no seran gens objectius.

Vull començar dient que ha estat tot un honor poder ajudar en Dessmond amb aquest sopar. Treballar amb algú com en Dessmond, fer coses plegats… és fàcil. Perquè representa tots els valors d’aquesta Catalunya que anhelem. Eficaç, tenaç, incansable, amable… De debò que amb gent com en Dessmond és fàcil fer coses. Millor dit, no és que sigui fàcil, és que és agradable. I per això és un honor haver-lo pogut ajudar i que estiguem junts en aquesta empresa de Blocs amb estrella. Gràcies, Dessmond, és un tot un honor i un autèntic plaer compartir aquest projecte amb tu i fer coses plegats.

Tot un honor haver comptat avui amb en Joan Carretero i amb la Rut Carandell. De debò. Avui en Carretero ha parlat de valors. Hi ha aquella cosa vella que es diu de “els catalans, de les pedres en fan pans”, que jo crec és tota una declaració de principis dels valors més profunds del nostre poble: el treball incansable, l’eficàcia, treure profit de les coses més impossibles, com una pedra. Doncs bé, tant la Rut Carandell com en Joan Carretero són un exemple admirable d’aquesta arrelada virtud catalana. Podríem dir que treuen temps d’on no en tenen. I, treballant, sense minvar ni un minut la seva dedicació a les seves feines, troben temps per fer una campanya a favor d’un projecte polític que cada dia m’emociona més. Crec que tant en Joan com la Rut avui han brillat amb llum pròpia. I que aquesta distància curta ens ha permès conèixer dues persones d’un lideratge polític i moral admirable, i d’una ambició patriòtica que encoratja a prendre part a favor seu. Tot un honor, per tant, que hagin acudit a la convocatòria d’en Dessmond i que hagin compartit aquesta nit amb nosaltres, en un diàleg sincer i directe.

Tot un honor que avui hàgim pogut posar en marxa “Blocs amb estrella”, el portal de blocs que, per dir-ho ras i curt, donem suport explícit a Reagrupament, a Joan Carretero i a la Rut Carandell. Ja tindrem temps d’explicar-ho, però que des del món blocaire, uns quants patriotes que, per coses de la vida, ens hem conegut i simpatitzat a partir dels nostres blocs, hàgim aconseguit posar en marxa aquesta aventura, que esperem sigui important i ajudi a la causa de Reagrupament… és realment tot un honor. Sí, tot un honor que des del no res, hàgim aconseguit col·laborar entre nosaltres fins crear aquest portal, el que significa i el que el defineix. Tot un honor l’haver-ho començat amb en Dessmond, amb en Joan Arnera, amb l’Espelt, amb en Josep Sort, amb en Manel Bargalló, amb en Joliu, amb en Marc de Reflexions en català i amb en Marc Arza. Un autèntic honor que tothom hi hagi contribuït en el que ha pogut, i que ens n’hàgim sortit.

Tot un honor, també, la increïble presència blocaire al sopar d’avui. I el seu nivell! En Dessmond ens deia fa uns dies que, al sopar, hi estaria representat el bo i millor del sobiranisme. Jo ho deixaria en que avui, al sopar, hi hagut la millor concentració blocaire del que s’anomena “nou sobiranisme”. Realment brutal. A banda del grup que hem posat en marxa “Blocs amb estrella”, que gairebé hi hem estat tots, ha estat un autèntic honor poder saludar avui tants i tants amics blocaires amb els que compartim una tan similar visió del país i del sobiranisme: l’amic Mestres i l’Arnau Oteji del Cimera (quin luxe, companys, m’ha fet molta il·lusió conèixer-vos! Endavant les atxes!), en Toni Aira (que està fent una feina espectacular al Singular Digital i que té al cap projectes magnífics), la Lídia Pelejà, en Joan Safont, en Nahmànides, l’amic Andreu (que no té bloc, però com si el tingués!), en Rocker, en Guillem Carol, en Chamb i molts d’altres que avui he conegut i que relacionarà en Dessmond, però que ara mateix no recordo els noms dels blocs o les persones, us demano mil disculpes! I és que com que no es pot estar a la processó i repicant, he estat bastant dispers entre saludar uns i donar un cop de mà en qüestions organitzatives. De debò que ha estat un honor compartir aquesta vetllada amb tots vosaltres.

Un honor, sens dubte, la presència de bons amics meus, que no s’han volgut perdre aquest sopar, com en Ramon i la Maria Rosa, l’Albert i la Mireia, en Xavi, en Pau, en Jordi, el Nano… uf! Només em sap greu no haver pogut compartir amb ells més estona.

I un honor, finalment, que en Dessmond m’hagi convidat a presentar el projecte de Blocs amb estrella, que m’ha permès fer una crida a tots els companys perquè s’hi sumin. Perquè no ho dubtin. Perquè apostin per la renovació, per la regeneració. Que apostin, se sumin i treballin per enfortir i empènyer les candidatures de Reagrupament, la de Joan Carretero i la de la Rut Carandell.

I un agraïment molt especial a Via Fora i tota la gent que avui ens ha atès de meravella. Tot ha funcionat bé i ens han facilitat tota mena d’atencions perquè la vetllada fós inoblidable. Compartir una copa de cava al Pati Maning, saludant-nos, xerrant, etc. ha estat extraordinàriament agradable. De debò, moltes gràcies per tot, Via Fora, i endavant amb el vostre projecte! Demà, bé, de fet ja avui, ens veiem a la inauguració del Via Fora Sants, que serà tot un esdeveniment.

Pel que fa al sopar, i a les intervencions de la Rut Carandell i en Joan Carretero… què dir-vos.. només se m’acut una cosa, a l’espera que els companys blocaires facin les seves cròniques: que en les seves intervencions avui no hi ha hagut ni rastre de demagògia. I això, en els temps que corren, és un autèntic luxe. La Rut ha fet una breu i claríssima exposició de perquè la xarxa té aquesta importància singular per al projecte de Reagrupament… que de fet neix a la xarxa i encara conserva el .cat com a senyal d’identitat. En Joan Carretero ha fet una contundent anàlisi de la situació política actual i de com hi hem arribat. Però el realment remarcable és que en Joan Carretero ha preferit respondre preguntes que fotre’ns un discurset. I n’hi ha hagut moltes. I molt variades, crec que s’han plantejat un futimer de temes diferents. I que en cap de les seves preguntes crec que ningú hi haurà trobat ni el més mínim rastre de demagògia. Ha parlat amb una claredat insòlita en un polític i en algú que es troba immers en un procés electoral tan transcendent. Amb un llenguatge clarament ofensiu per als políticament correctes, per a la tradicional pastisseria catalana. Ni un miligram de tonteria, demagògia o fugida d’estudi. Entrant als temes, i amb un discurs contundent.

Com deia al principi, espero amb delit les cròniques de la resta de companys blocaires. Un cop finalitzat el sopar, i mentre ens anàvem acomiadant tots els presents al mig del preciós Pati Maning, en aquesta nit tan suau, els comentaris que sentia de tothom eren molt elogiosos. Em sembla que tots ens ho hem passat bé, hem assistit a una trobada històrica de blocaires del nou sobiranisme, i hem sentit unes intervencions convincents. Crec que l’opinió majoritària és que Reagrupament, en Joan Carretero i la Rut Carandell representen el que necessita aquest país. A veure si entre tots empenyem prou per fer realitat el somin. Ara podem!!!

Animeu-vos, sumeu-vos al projecte de renovació d'ERC, adheriu-vos a Blocs amb estrella. Poseu-vos l'estel al vostre bloc!!!!

"Vull que sàpigues..."

Aquests dies he rebut algunes trucades d’amics i amigues que militen a ERC que totes, si fa o no fa, han començat així “Vull que sàpigues que em veuré obligat a signar pel Puigcercós… però no els votaré”.

Després m’expliquen la pressió insostenible a què estan sotmesos per donar-hi suport, i la situació tan complicada en què es quedarien laboralment si no ho fessin. Jo els hi dic que fan bé, que no és exigible un altre comportament, ateses les circumstàncies, però que m’alegro de la confiança que em tenen en dir-m’ho i que confio que poguem canviar les coses.

Perquè és clar, aquestes trucades són la clara evidència de perquè ERC necessita urgentment una renovació a fons, una renovació que, evidentment només pot venir de la mà d’en Carretero i la gent de Reagrupament.

Però evidencien més coses.

Puigcercós serà qui més signatures recollirà. Però això no voldrà dir res. Ells ho vendran com una demostració de força, però serà únicament la mostra de la seva feblesa, en la mesura que tothom sap o sabrà de quina manera coercitiva s’ha recollit bona part d’aquests suports

Evidencia també la crisi del sistema clientelar teixit per la direcció d’ERC. Una crisi especialment complicada de digerir per bona part de la militància, a la que els provoca un xoc moral aquesta maquinària on es confonen l’aparell del partit, les estructures de govern, la prestació de serveis al govern i el paper com a militants. Aquesta mateixa pressió n’està generant una altra de “revolta silenciosa”. Hi ha per tant, en aquest procés un importantíssim vot ocult, una opinió silenciosa que confia poder-se manifestar lliurement en el vot secret de l’elecció del 7 de juny.

I el nul respecte de Puigcercós i els seus per la legalitat del partit que representen els estatuts i el nul respecte, també, als organismes de garantia que aquests mateixos estatuts preveuen de cara a garantir el correcte funcionament del partit. Només així s’explica la introducció del requisit del 5% per poder-se presentar a les eleccions, així com el procediment de vot per correu que es va aprovar.

Totes dues coses estan, o semblen estar, al servei exclusiu de l’aparell del partit i per afavorir les possibilitats de manipulació de la voluntat dels militants. Introduir criteris que no contemplen els estatuts no és legal, és inconcebible. I ignorar les resolucions de la Comissió de Garanties no fa més que confirmar que estem davant d’un procés sense garanties.

L’exigència de signatures, i la impossibilitat de signar per més d’una candidatura és un acord no estatutari que instal·la els militants d’ERC crítics amb la direcció en el territori de la por. La por evident a les represàlies. La por evident a l’exili interior si l’opció per la que han signat no surt vencedora del congrés. I això és una molt mala manera de fer front a aquest transcendental congrés i elecció. Està clar que això de signar més d'un cop no és el més normal, però menys normal és aquesta sensació de signar la pròpia sentència que tenen molts militants. Però és clar, suposo que ningú no dubtarà que aquestes llistes i els seus signants tindran el caràcter de llistes negres en el cas que guanyi en Puigcercós. Eliminats fàcticament els sistemes de garanties del partit, instal·lats en la vulneració permanent dels estatuts, no hi ha ningú que no pugui témer, amb raó, que el seu legítim posicionament no tindrà una lectura convencional, sinó que d’alguna manera està signant, amb cada suport, la seva sentència, una sentència en blanc.

D’altra banda, la introducció del vot per correu en aquest context de confusió nauseabunda de candidat oficialista, aparell del partit i ressorts del govern és una eina absolutament opaca que habilita qualsevol possibilitat de frau. És pràcticament impossible de saber quina gestió faran d’aquesta possibilitat, que no preveu en cap cas una seqüència pública i fefaent d’identificació de persona, militant i vot. La comissió de garanties va establir, amb bon criteri, que aquesta no identificació no garantia un procés transparent i no fraudulent, i per tant s’hi pronunciava en contra. La descoberta de la possible trampa no ha impedit els seus impulsors de tirar-la endavant, fins i tot amb aquest sever pronunciament en contra de la comissió de garanties. Quin interès hi poden tenir, per tant? Pensa malament i encertaràs.

El vull que sàpigues d’aquests amics i amigues que m’han trucat és un vull que sàpigues que m’avergonyeix el que està passant i no em sento prou fort per dir-los-hi, però que confio que el 7 de maig tots els militants els hi poguem dir. És així. I ho entenc. En aquest territori al marge de la legalitat i absent de qualsevol garantia en què s’ha convertit el congrés d’ERC, qualsevol cosa és possible.

Per això cal denunciar aquestes pràctiques i per això cal continuar empenyent per la renovació. Cal continuar empenyent perquè el missatge d’honestedat, coherència i transparència que representa Joan Carretero i la gent de Reagrupament arribi fins l’últim militant del país i desvetlli les seves consciències.

Matí de dissabte i rumba

Avui, a BCN fa un matí d’aquests que et venen ganes d’aplaudir: asolellat, tranquil, amb la temperatura justa, que fins i tot s'agraeix una mica d’ombra.

Com que ahir no vaig sortir gaire (a quarts de dues a casa), m’he aixecat a una hora prudent i després de feinejar una estona amb quatre intrascendències he sortit a passejar pel barri, el Poble9. Ah! M’encanten aquestes passejades sense rumb, amunt i avall, a la vora dels records del passat industrial i arribar fins a la mar.

Però avui feia més dissabte d'acostar-se a la zona comercial, el mercat, els carrerons i la Rambla. Un amic em truca per dir que em compri la Vanguardia, que hi ha una entrevista als quatre candidats de president d’ERC, en què responen sobre diferents qüestions que els hi planteja el diari. La compro i continuo vaguejant. Passo al costat d’uns gitanos catalans, que conserven una llengua dolça i unes neutres envejables, pura delícia, i m’admiro.

Llavors m’ha vingut set de rumba, cervesa i olives. I he estrentat la temporada de terrassa del meu pis. He tret un disc que és una obra d’art, del gran Peret, del rei, justament “Peret, rey de la Rumba” (amb Fermín Muguruza, Dusminguet, Estopa, i molts d’altres). I som-hi. Matí de dissabte, sol, rumba, cervesa i olives. “Saboreando”…

Obro La Vanguardia i vaig a les entrevistes. Amb una certa mandra, tot sigui dit. Peret i Tonino Caratone canten “es preferible… reir que llorar, así la vida se debe tomar”. L’article es titula “¿Dónde está la diferencia?” La primera columna és per a Puigcercós, la segona per a Benach, la tercera per a Carretero i la quarta per a Renyer. Entre les respostes de Puigcercós i Benach no hi he trobat ni una sola diferència. Ni una. Amb unes coincidències tan bèsties que posen de manifest el que tothom sap: que són el mateix, que no hi ha cap diferència entre el que pensen, ni en la seva estratègia… i tot és una pura qüestió de persones, de noms, de personalismes. Llavors sento Peret i David Byrne que canten “si fulano fuese mengano, si mengano fuese fulano, si fulano fuese mengano, fuese zutano, fuese mengano”.

Per a mostra, un botó:
Pregunta: “Valoreu el grau de satisfacció del pacte amb el PSC de José Montilla”

No us dic de qui és cada resposta, a veure si les encerteu:
R1“Pienso que siempre hemos de dar ejempolo de rigor, y por tanto, las valoraciones al final, nunca a mitad de camino”
R2“Los exámenes a final de curso. No estamos ni a mitad de legislatura. Firmamos un contrato de cuatro años con unos puntos que desarrollar y deberemos auditar su complimiento cuando concluya la legislatura”

Bé, doncs així amb totes les respostes. Fulano o mengano? Indiferent, responen el mateix. Al final del post us dono la sol·lució, he he he

Què respon Carretero:
“Este pacto es un suicidio político, cuyos primeros síntomas estamos empezando a ver”

Sí senyor, Joan, amb un parell de collons, clar i català. Dient el que tants i tants, tantíssims, pensem. Però no per fer-nos contents, sinó perquè és el que sempre ha dit.

Aquesta és l’altra. Carretero, després de llegir-ho tot és l’únic que sistemàticament es mulla, parla clar, concretant, sense circumvalacions dialèctiques d’aquestes que et porten a no dir res, a transitar sempre per una mena de rotonda retòrica de la que no pots sortir i a la que no hi entra ningú.

Pregunta: Esquerra, República, Catalunya. ¿Podría ordenar estos tres conceptos según su prioridad?

Carretero:
- Catalunya
- República
- Esquerra

Els altres tres posen en marxa el turmix i el que en surt, bé, no fa perquè ho expliqui aquest matí de dissabte de rumba. Quina poca traça, Déu meu!

Ja ho canta en Peret amb els Dusminguet:
“cuando me piden que les toque rumba… como yo toco
dicen que todos los rumberos que hay por ahí
ya no caminan, que no suenan como hay que sonar,
que tienen la sangre fría”

Després, però, he recordat que al Consell Nacional d’ERC no estaven per a rumba. Allò és música sinistra.

Pel que sembla, tot i que més apuradament del que es pensaven, els puigcercocistes han aprovat el reglament del Congrés i les votacions que contravé el que diuen els estatuts i el que va dir la Comissió de Garanties. Per a què calen garanties, si tenim l'aparell, deuen pensar?

En resum:
- 5% de signatures per poder-se presentar. Això no ho diuen els estatuts del partit i va en contra del que proposava la Comissió de Garanties.
- S’admet el vot per correu, però amb una sèrie de garanties. Les vull veure. Aquí hi pot haver la gran estratègia de la tupinada. Veig que es reclama un notari per alguna banda, caldrà llegir-ho amb atenció.
- No s’admet que es pugui signar per a més d’una candidatura.

Unes consideracions sobre aquest últim punt. En una situació normal, i amb garanties, això estaria bé. Al Barça, p.ex. quan un soci signa per més d’una candidatura, s’anul·la la signatura.

Però la proposta anava més enllà. Tothom sap, i en Puigcercós no es cansa de repetir-ho a qui el vulgui escoltar, que s’ha de fer neteja. I estan estenent l’estratègia de la por. És a dir, la resta de candidatures els hi hauran fet la feina bruta, perquè ja els hi hauran passat les llistes de gent a eliminar del partit, a defenestrar.

Per això es defensava que es pogués signar a favor de més d’un candidat, per protegir la vida política de la gent. Ara ja tothom sap que si signa per algú, i aquest algú no guanya, més val que faci les maletes polítiques, perquè el seu futur a ERC serà més sinistre que el Marilyn Manson aquest dels collons o com es digui.

En fi. Tornem a Peret i Fermín Muguruza: “espera un momento”, perquè la cosa ha anat bastant més apretadeta del que la direcció pensava, i s’ha mogut en marges de 60% vs 40%... i això al Consell Nacional!!! … “espera un momento, itxaron une bat”. De totes maneres, estic a l'espera de disposar de més informació per veure com han anat les votacions i les diferents alineacions

Jo ho tinc claríssim. Per més que la direcció hagi posat tots els seus càrrecs a fer trucadetes amb el cens electoral que no té Reagrupament… estan acabats. La remor de la renovació i canvi és imparable.

Avantatges de portar des dels 18 anys militant… tens amics, coneguts i saludats a tot arreu. I us puc assegurar que estan avergonyits del que estan fent, del que els hi toca fer o suportar per part d’aquests sectors oficialistes, les males pràctiques, manipulació i aprofitament de recursos interns que estan fent per guanyar aquest congrés. Que no, que això no és com “el mig amic” que canta amb Dusminguet, “d’enredant per aquí, enredant per allà”

Però no podran. La història està escrita. Carretero i Reagrupament guanyaran. Per dir-ho també a ritme de rumba… “no se pué aguantar”

Apa, posem una mica de ritme a la nostra esperança i futur polític! Ara podem!!

PS: la primera (R1), del Benach, la segona (R2), del Puigcercós. Algú dubta que acabaran anant junts, aquests dos?

I les que tinc són tan gastades... (El jorn dels miserables)

Ja ho sabeu... jo sí sóc carreterista, he he he. Per motius ben senzills: crec que representen clarament la renovació que ERC necessita i que la plantegen en el sentit que jo vull. Ja en tinc prou, amb això. Joan Carretero i la gent de Reagrupament, des que es van posar en marxa, han donat una autèntica lliçó de compromís, lleialtat, coherència i coratge. Ja en tinc prou amb això, per dipositar-hi la meva confiança i ajudar en el que pugui, que no serà gaire, perquè en el fons aquí qui decideix són els militants, i jo no en sóc, però en allò que pugui, ajudaré. Com ja he dit més d’un cop, ERC és important per al país, i perquè és important cal que la dirigeixi gent com en Carretero, amb les seves idees, honestedat, coherència i patriotisme.

Tanmateix, resulta irònic comprova que qui està fent de debò la campanya a la gent de Reagrupament són els mateixos responsables de la debacle d’ERC: Carod i els seus i Puigcercós i els seus. Hi havia aquella publicitat d’una colònia que deia “en las distancias cortas es donde un hombre se la juega”. També hem sentit dir que en les situacions dures és quan demostrem amb més transparència allò que som i com som. I l’espectacle que estan protagonitzant Carod i Puigcercós des que van desencadenar la crisi d’ERC és inenarrable, brutal, inconcebible, insuportable.

Carod ha posat de manifest, un cop més, que és una persona, un polític, atrapat en la seva vanitat. Una vanitat extrema, un personalisme execrable, deslleial, vomitiu. Aquesta setmana n’hem tingut dues escenes: la seva renúncia radiofònica i, avui mateix, aquest acte patètic per a presentar la pregunta que vol plantejar en el referèndum del 2014. Quin gran farsant, Déu meu. Quin gran farsant.

I Puigcercós, igual. La seva renúncia al govern per controlar el partit de cara a garantir-se l’elecció és demencial. Pròpia d’una persona sense principis i sense cap mínim sentit de la responsabilitat. Una autèntica bogeria gangsteril que podia fer gràcia quan dirigia les JERC, però que deixa en evidència la seva absoluta manca de principis quan hom és conseller de la Generalitat.

Però a més a més, la confrontació personalista desencadenada per aquests dos personatges nefastos (Carod i Puigcercós) té una dimensió demencial: morir matant. La seva aspiració és liquidar els altres. Quina diferència amb en Carretero, quan, com ja vaig recollir, va dir que l’endemà de guanyar, faria una direcció on hi tingués cabuda les diferents sensibilitats del partit.

Ahir divendres, al Centre Flor de Maig, en plena serra de Collserola, a tocar de Cerdanyola, el sector puigcercocista va fer una reunió de la seva guàrdia pretoriana, unes 200 persones, bàsicament quadres intermitjos del partit i el govern. La reunió la varen portar en Ridao i, sobretot, n’Huguet, que sembla ser el cridat a fer d’home dur. Les coses que es van dir i que m’han explicat són terribles. Com ja tothom sap, no hi ha diferències estratègiques ni polítiques entre Carod i Puigcercós. Porten 20 anys defensant el mateix, i porten cohabitant a la direcció del partit 12 anys sense que hi hagi hagut mai cap fisura política o estratègica. Les seves diferències són purament personals, de manera de fer com a molt. Però, com he explicat més amunt, totes dues maneres de fer són infames.

Ahir, el sector Puigcercós feia autocrítica… per no haver liquidat abans en Carod. Aquesta era la seva autocrítica. I per això n’Huguet demanava excuses als participants, perquè no havien liquidat en Carod i els seus abans, per haver-hi contemportitzat i perquè això els havia portat a aquesta situació. I es van conjurar… perquè aquest cop els liquidin sense contemplacions. Començant per la díscola Federació de Barcelona, que controla aquesta altra intrascendència política que és en Portabella (amb en Niubó).

Avui, al patètic acte d’en Carod, aquest apareixia flanquejat pel Benach i en Portabella, com anunciant una altra candidatura de politiqueig personalista. Quins dos grans valors de la intrascendència política. Déu meu!

Doncs ja ho saben. Puigcercós vol liquidar-los, aquesta és la seva estratègia. I els altres –Carod i els seus- només pensen en com fer mal a Puigcercós. Així estan les coses, l’estratègia de la sang. El jorn dels miserables. Morir matant.

En aquest escenari, Joan Carretero i Reagrupament no només representen la coherència i l’arrelament als postulats del partit fundat per Macià. És que a més a més representen l’única possibilitat de supervivència d’aquest partit. A la roda de premsa ho va dir molt clar: vull integrar a la meva direcció totes les sensibilitats del partit, no vull una direcció sectària.

I acabo com he començat. En aquests dies que falten fins el congrés d’ERC em mullo per Carretero i la gent de Reagrupament. Quan vaig fer el perfil en el meu bloc ja ho vaig dir: aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge. Ara toca servir el país ajudant Reagrupament i el seu projecte de renovació. Sí, això és el que toca, i espero estar a l’alçada de les circumstàncies. Per mi no quedarà, amb tota la humilitat del món, disposat a servir, a ajudar, en el que pugui, calgui o se’m demani, ni que sigui des de la senzilla honestedat de les paraules en aquest bloc.

Sí, aposto per la renovació d’ERC. Ara podem. I el país ho necessita.

PS: Per cert no us perdeu el sopar que ha convocat en Dessmond amb en Carretero el proper dimecres dia 9 d’abril. Promet ser un sopar històric. Inscripcions a Can Dessmond! (places limitades!)

Macià a l'Havana...

L'any 1928 (ara fa 80 anys) Macià va fer una estada a l’Havana clau en la seva trajectòria i per la repercussió nacional i internacional. Allà hi va rebre l’empenta decisiva per al projecte separatista i un suport exterior formidable que esdevindria un referent mític en l’independentisme.

De l'Havana ens arribà, l'any 1928, aquell projecte constituent de "la Constitució de l'Havana". I l’estelada, com a bandera que simbolitza la nostra lluita per la independència. I al voltant del 50% del total de recursos econòmics rebuts de l'exterior per Macià. La distància física d’aquells catalans residents a Cuba respecte la terra que volien lliure no els va allunyar del seu compromís patriòtic, ans al contrari, la seva implicació i suport a la causa de la llibertat va ser exemplar i decisiva.

Avui som molts els catalans independentistes que assistim amb proximitat i implicació patriòtica al futur d’ERC, el partit fundat per Francesc Macià, que s’ha de dirimir en el congrés del juny. No som militants d’ERC, no tenim el carnet que ens permetria participar directament en l’elecció de la nova direcció d’aquest partit i en l’establiment de la seva estratègia. Però de la mateixa manera que per a aquells catalans de l’Havana la distància física no els impedia participar de la construcció del futur del seu país, per a nosaltres, la distància burocràtica de no disposar d’un carnet d’ERC no ens impedeix tampoc de participar, amb compromís i lleialtat patriòtiques, del futur de l’independentisme que s’està jugant en aquest procés d’ERC.

Molts de nosaltres hem militat a ERC, o els hem votat, i hi hem simpatitzat activament. Que no siguem militants en aquests moments no ens distancia de la preocupació pel seu futur, i de sentir-nos profundament implicats i partíceps perquè ERC redreci el seu rumb i torni a esdevenir un referent clau i decisiu per a l’independentisme i per al nostre país.

És evident que el futur d’ERC està en mans dels seus militants. Però el posicionament final que determinin aquests militants supera, amb escreix, l’àmbit de les quatre parets del seu partit, i ens implica a tots els que somiem i treballem per una Catalunya Lliure. Des d’aquest punt de partida, superant les distàncies de carnets o oceans, com aquells patriotess reunits l’any 1928 a l’Havana, serem molts els que ens posicionarem per fer-vos partíceps de les nostres reflexions.

I aquesta reflexió comença, de manera inequívoca, amb l’esperança que ERC recuperi i sigui fidel a l’esperit de Macià. I entenc que aquesta esperança política la representen Joan Carretero i la gent de Reagrupament

Macià a l’Havana, com a símbol de la superació de les distàncies (físiques o burocràtiques) i del coratge i l’esperit lliure d’en Macià.

Seguint les últimes passes d'en Robert Merriman

Últims dies de març del 1938, en algun mas no localitzat als voltants de Batea (Terra Alta). Els 700 homes de la Brigada internacional Abraham Lincoln hi arriben en la retirada del desastre del Front d’Aragó. La Lincoln ha estat formada per voluntaris nordamericans, i ha participat en les batalles més dures de la guerra: Jarama, Brunete, Belchite… Ha calgut incorporar-hi efectius “locals” per mantenir-la operativa.

Robert Hale Merriman, cap de l’Estat Major de la 15ª Brigada internacional Abraham Lincoln mira la càmara des del darrere de les seves ulleres rodones de pasta. Fa fred, i bufa el cerç. Té 30 anys, i és el militar nordamericà amb més alta graduació que participa en el conflicte. La situació és crítica. En la desbandada de l’Aragó, s’ha trencat el front i estan sent hostilitzats per les tropes feixistes. Probablement, mentre Merriman mira la càmara està pensant en el seu únic objectiu: arribar a l’Ebre. És l’única manera que té de salvar els seus homes. Les seves botes emblanquinades donen testimoni dels dies que fa que s’estan retirant a marxes forçades, defugint les vies principals, a través de camins i camps, d’aquesta terra tan seca i pobra.

Merriman té una formació exquisida. Ha estudiat a la Universitat de Berkeley. I és amic de reconeguts escriptors, com George Orwell o Ernest Hemingway. Aquest home que mira la càmara amb un gest de gravetat és en qui s’ha inspirat Hemingway per escriure “Por quién doblan las campanas”, ell és l’heroi Robert Jordan, que més endavant encarnaria Gary Cooper al cinema, amb Ingrid Bergman.

Aquesta és l’última foto de Robert Merriman. Batea es col·lapsa i la Lincoln cau en una altra emboscada de les tropes feixistes. Es divideixen en 4 grups per intentar arribar a l’Ebre. No hi ha presoners entre els internacionalistes. Són executats immediatament. No té cap possibilitat que no sigui arribar a l’Ebre.

El grup d’en Merriman, d'uns 70 homes, es retira a través d’una carrerada (pas de bestiar) que des de Batea, segueix cap a la Serra de Cavalls a través del límit entre els termes de Gandesa i Corbera d’Ebre.

La carrerada creua la carretera que va de Vilalba a Gandesa. Els veuen caminant-hi durant un quilòmetre, fins que la carrerada s’endinsa altre cop entre pinars i camps de vinya i ametllers. Transcorre per una carena que deixa a la dreta de la seva marxa els Gironesos. Al fons poden veure Gandesa, i més al fons, Bot i Horta de Sant Joan. A la seva esquerra, la Vall de Canyelles, i una carretera que arriba a Corbera d’Ebre. Han de defugir entrar a cap nucli de població. La cavalleria franquista probablement, a hores d’ara, ja ha pres els principals nuclis de població i de comunicació. La carrerada els permet avançar de manera més segura, sense ser vistos. Caminaran de dia mentre els pinars els ofereixin refugi visual. Aquesta carrerada creua, a uns quatre quilòmetres, la carretera nacional que uneix Corbera i Gandesa, i que a hores d’ara probablement ja estigui transitada per les tropes franquistes. Però no tenen alternativa; altres grups de la Lincoln estan procurant d’arribar a l’Ebre per altres vies. Si aconsegueixen creuar la carretera i el Riu Sec, es podran endinsar en la Serra de Cavalls, creuar-la i arribar al pas de la barca de Miravet. Aquest és el seu pla.

L’avançada del grup de la Lincoln deu avisar en algun moment en Merriman que aquell pinar que tenen al davant és l’últim que els ofereix cobertura. S’hi estaran fins que es faci fosc. Des del pinar ja es veu la carretera i els canyissars del Riu Sec. A la Lincoln, en aquests moments, hi conviuen voluntaris de diferents nacionalitats. Què deuen pensar aquests homes, en aquests moments? Sols, enmig d’una terra que no coneixen, empaitats com a animals per les tropes feixistes, sabent que si els troben no hi haurà supervivents. Hi ha alguns testimonis, encara vius, com un excombatent valencià, Fausto Villar, que ara té 80 anys.

Quan es fa fosc reprenen la marxa. És fàcil seguir el camí. És una carrerada que fan servir els 5 ramats de bestiar que hi ha a Corbera i els 7 de Gandesa. El rastre dels excrements de cabres i ovelles els facilita seguir-lo, fins i tot de nit. El tram final de la carrerada, abans de la carretera general, s’estreny, i passa encaixonat entre bancals de dos i tres metres d’alçada.

Ja poden veure la carretera. La comencen a creuar en petits grups. Però a la sortida de la carrerada hi ha acampat un destacament feixista. Tenen dues ametralladores apostades dalt dels bancals de vinyes on acaba la carrerada. És de nit, i tampoc semblava que sapiguessin qui els acabava d’arribar. Donen l’alto. No respon ningú. Obren foc. Els primers efectius de la Lincoln que han passat han aconseguit arribar el riu i uns bancalets de vinya que fan una petita vall estreta. És un foc fàcil per a les amatrelladores, que baten el terreny sense pietat. En aquest petit grup del davant hi ha en Robert Merriman i el tinent Edgar Cody, també nordamericà. Merriman és ferit a la cama. La resta d’homes s’han desperdigat com han pogut, però la majoria són abatuts, probablement uns cinquanta. Hi ha alguns supervivents, com en Fausto Villar. I un brigadista no identificat que arriba, perdut, fins el Raval del poble; amb la desesperació marcada a la cara pregunta a una dona l'únic que té al cap "Ebro?"; la dona, fent-se càrrec de la situació, li assenyala el camí de la Serra. Acabada la Segona Guerra Mundial, aquest brigadista va tornar al poble, i va trobar la dona, i li va donar les gràcies, encara emocionat.

Quan cessa el foc deuen ser aproximadament les 10 de la nit. Les tropes feixistes inicien el reconeixement del terreny. Troben a Merriman i 6 supervivents més a l’altra banda del riu. No se sap qui comana les tropes feixistes, però deu reconèixer l’alta graduació de Merriman i no els executen allà mateix, al peu de les vinyes on han mirat, infructuosament, de parapetar-se. Se’ls emporten cap a Corbera. I els tanquen al celler d’una de les poques cases que, curiosament, avui encara queda dempeus.

Amb la sortida del sol, treuen un primer grup de 3 voluntaris internacionalistes i els afusellen en una era a la vora del poble. Després tornen a per dos més. I després els altres dos. Un d’ells, un dels afusellats, és Robert Merriman, el cos del qual no ha estat mai trobat, ni mai s’han reconegut aquests fets. Però a Corbera hi ha hagut gent, com en Vicent, que s’han dedicat a gratar en la memòria, a unir històries, a consultar arxius, a parlar amb militars, a rastrejar, en definitiva, la nostra història, farcida de tantes històries.

Aquest relat és el que han construït després d’aquesta feinada d’anys. Se sabia que en Merriman havia caigut als voltants de Gandesa. Però res més. Ara, gràcies l'esforç d'en Vicent i altra gent del poble i a les seves investigacions, per primera vegada sabem com va passar. Dissabte, uns quants, vam tenir la sort de poder seguir les últimes passes d’en Robert Merriman. Vam seguir la carrerada. Vam arribar a la carretera. Vam pujar als bancals de vinyes (que van ser arrencades fa anys) on el van ferir, en plena emboscada. Vam pujar al Poble Vell, fins la casa on va estar reclòs la seva última nit. I vam acostar-nos, finalment, commocionats per la història, fins l’era on els van executar.

John Kenneth Galbraith, referint-se a Robert Hale Merriman, el va definir com “el més valent i comabtiu de la meva generació de la Universitat de Berkeley” i “el primer heroi de la Segona Guerra Mundial”.

Dissabte, seguint les seves últimes passes, coneixent la seva història, trepitjant l’era on va ser afusellat enmig del més absolut dels silencis, he sentit com una fiblada que em travessava el cor i em feia venir llàgrimes als ulls. No només per ell, sinó per tots aquests milers de combatents de la llibertat que ho van deixar tot per venir a defensar la nostra llibertat, i que van caminar, sols, per aquesta terra dura i seca. I hi van trobar la mort. I el silenci. Fins avui. Fins que l’empenta de gent anònima d’un petit poble de la Terra Alta ha decidit difondre la seva història. Les seves històries. A tots ells, gràcies.

El darrer exèrcit de Catalunya

Va ser en Dessmond qui es va fer ressò d’unes paraules del president Pujol segons el qual la catosfera sobiranista érem el darrer exèrcit de Catalunya.

No sé si l’expressió “darrer” apuntava a ser els últims en incorporar-nos a uns exèrcits tan invisibles com desconeguts, o bé que érem l’últim, que ja no en quedava cap altre, per més que els anteriors continuïn desconeguts.

En tot cas l’expressió em va semblar molt suggerent, i trasllada a tot aquest tema de la catosfera sobiranista un cert to èpic i romàntic al que, com a molt, seria l’últim reducte de militància sobiranista desacomplexada i de llibertat per a l’expressió d’idees, crítica i propostes. A banda de tot això i de la interpretació que donem a aquesta metàfora presidencial, la catosfera sobiranista està en un moment d’ebullició molt important. Com diu l’Arnera, la catosfera està esplèndida i en estat de gràcia!

No ho crec només, jo també, pels excel·lents posts que tenim l’oportunitat de llegir últimament, que són magnífics. Ho crec, i ho dic, perquè és a la catosfera sobiranista on estan passant les coses.

Això podria semblar una afirmació de blocaire friki que es pensa que això és el centre del món. En cap cas. Ho crec, i ho dic, perquè tal i com van dir els de Reset, és a la catosfera sobiranista on s’ha gestat la crítica més radical i fonamentada a la paral·lisi i naufragi del vell sobiranisme. I és també a la catosfera sobiranista on s’està gestant el nou sobiranisme, aquest embrió fecundat que està prenent forma a una velocitat de vertigen.

És evident que si tot això s’hagués quedat –o es quedés- a la xarxa estaríem parlant de debats estèrils, de “palles mentals”. Però no, s’ha traslladat i ha impactat demoledorament sobre les altres cares de la realitat. I ho està fent a tres nivells diferents:

-El joc polític, des dels seus paràmetres clàssics, s’ha traslladat a la xarxa, ha necessitat ser-hi, i s’hi ha plantat. Aquesta és la part menys interessant de tot. Però és un autèntic fenomen. L’últim exemple el tenim en aquesta pueril pugna de blocs entre Carod i Puigcercós. Pueril per inútil, perquè és traslladar simplement els esquemes de sempre a un nou format. Però és un fenomen impensable fa uns pocs anys i que, malgrat la crítica, està clar que té un important impacte.

-L’ús de la xarxa com a estratègia. L’exemple paradigmàtic d’això el trobem a Reagrupament, que ha bastit tota la seva estratègia en la seva presència a la xarxa, a partir del seu web reagrupament.cat. És molt interessant, perquè la seva presència pública no es produeix fins molt de temps després que a la xarxa s’hagués consolidat com a moviment crític amb la direcció d’ERC. És evident també que si al darrere d’aquesta estratègia, o al davant, no hi hagués hagut una personalitat mediàtica com en Joan Carretero, que va tenir els seus espais a mitjans convencionals en forma d’articles i entrevistes, a hores d’ara no estaríem parlant de Reagrupament. Però és igualment cert que més enllà del paper rellevant del seu líder, tota l’estratègia, presència i creixement s’ha produït a través del seu web. I ara, tan recentment com ahir, el sector Puigcercós iniciava la seva estratègia de presència pública també amb el llençament d’un web amb manifest (força patètic, tot sigui dit), imitant allò tan penós del Duran i aquell pretès sentit comú.

-El debat d’idees. Sí senyors, per a mi aquesta ha estat la gran explosió de la catosfera. Ha estat, sense cap mena de dubte, el terreny, l’espai, on més i millor reflexió al voltant de la situació del país i del sobiranisme s’ha produït. Ha estat en ocasions l’únic espai obert i lliure per a la crítica. I ha estat, finalment, l’àmbit de tots els àmbits, en el que estratègies, propostes i idees s’han propagat de manera increïble. Això ha estat així, sens dubte, perquè aquest debat, aquesta crítica, no s’ha produït en els mitjans convencionals, en el “sistema”. Dos factors hi han contribuït decisivament. Per una banda, la dimissió dels mitjans i opinadors habituals d’efectuar una crítica severa, agoserada; és evident que la pràctica totalitat de mitjans, periodistes i opinadors es troben absolutament atrapats per un sistema clientelar i per un poder que exerceix sense contemplacions la coacció i ha instaurat una dinàmica brutal “d’autocensura”. I, per una altra banda, la pròpia dinàmica cada cop més sectària i tancada en ella mateixa dels partits i les seves direccions, bunqueritzades i impermeables a la societat, a la ciutadania, a la crítica.

Aquesta tercera dimensió és, sens dubte, la més innovadora i positiva. És aquí on la catosfera sobiranista ha entrat “en estat de gràcia”, ha actuat amb una llibertat impensable en altres mitjans i espais, i ha generat la seva més important aportació social.

I, malgrat això, crec que només estem a les portes del potencial d’aquest “darrer exèrcit”. L’única amenaça seriosa que pot tenir és això que n’Arnera i en Josep Sort van dir de “risc d’institucionalització”. Però no ho crec. Aquest tipus de bloc institucional efectivament existeix, és abundantíssim, però és el menys interessant de la xarxa i el més intrascendent. Per tant, estic convençut que tenim pel davant un enorme potencial de creativitat, llibertat, i presència… quasi insospitat.

I tinc la sensació que on es generarà una de les primeres manifestacions d’aquest potencial serà en la campanya per assumir la direcció d’ERC.

Ho crec per dues raons:
-la primera, perquè la situació d’ERC i tot el que envolti l’elecció de la nova direcció serà un tema cabdal per al sobiranisme en els propers mesos. No es tracta només d’uns noms, això no tindria cap mena de trascendència ni d’interès. No, justament serà el procés, aquesta elecció de la nova direcció d’ERC, on d’una manera més clara i més radical es confrontaran dues maneres d’entendre l’independentisme, dues estratègies radicalment diferents… I, per tant, serà una elecció de la que tot el sobiranisme n’estarà pendent. D’alguna manera ens hi juguem el futur. No cal que us digui que em sento molt implicat, per patriotisme, en aquest debat. ERC té una oportunitat històrica de redreçar el seu rumb, la seva caiguda lliure i captura letal en la xarxa del sociates. Al meu entendre, en un escenari que ni tan sols vull imaginar-me, en què les tesis i propostes de Reagrupament no sortissin vencedores, estaríem assistint a l’escenari de la signatura de l’acta de defunció de l’ERC de Macià, i al naixement d’un nou Euzkadiko Ezkerra, aquest cop a Catalunya, on l’independentisme i l’eix nacional siguin sempre un segon plat, quasi una coartada.

-La segona, perquè veig que la catosfera sobiranista, més enllà d’estar en gràcia i estupenda, ha assolit uns nivells de maduresa, presència i projecció social que la convertiran en un espai clau en la confrontació d’opcions, estratègies, idees, projectes i propostes. Estic segur que la catosfera sobiranista tindrà un nivell d’implicació i de posicionament militant inèdit. Fixeu-vos que aquesta catosfera ja ha iniciat el debat i el posicionament. Mentre les diferents opcions entren tímidament a la xarxa amb mitjans i estratègies que ja fan tuf de naftalina (els blocs d’en Carod i d’en Puigcercós, el manifest en web de Vendrell i part de la seva gent), a diferents blocs ja estem assistint a un intens foc creuat d’arguments, debat ideològic, anàl·lisis i presa de posicions.

No sé si som el darrer exèrcit. Però sí sé que som l’espai on ha començat l’intercanvi de foc d’artilleria. A tots els conflictes, a totes les guerres, sempre hi ha una nova arma, una nova estratègia que les caracteritza. Evidentment sense ser una guerra, perquè estem parlant només de confrontació d’idees i d’estratègies, de models, estic convençut que la catosfera sobiranista serà el que caracteritzarà aquest procés polític que ha iniciat ERC. Un procés que finalitzarà amb l’elecció d’una nova direcció i l’establiment definitiu d’una estratègia per part d’ERC que marcarà el futur de l’independentisme i del nostre país. Perquè només hi pot haver una estratègia guanyadora, i ara ja de manera definitiva. Probablement, l’endemà d’aquesta elecció, a ERC hi hagi una catarsi que permeti incorporar a la direcció les sensibilitats derrotades. Però ja no hi haurà opció ni espai per a l’estratègia derrotada. I això, evidentment, tindrà conseqüències.

Aquesta elecció està exclusivament en mans de la militància d’ERC. Però interessa i preocupa a tot el sobiranisme, a tots els independentistes, això la militància ho hauria de tenir en compte. La seva elecció supera les quatre parets del seu partit. Per això ens implica a tots els independentistes, a tots els sobiranistes. I nosaltres, la catosfera sobiranista, en serem uns actors privilegiats.

Del peu de les Guilleries... (torna Carretero)

Aquesta nit, al peu dels camins que ens porten a les Guilleries, a Tavèrnoles, hi ha hagut un sopar de la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero al capdavant. Hi han assistit delegats de Reagrupament de les diferents vegueries de Catalunya. I jo he tingut la sort i l’honor de poder-hi assistir, sense ser d’ERC, per l’amistat i sintonia que m’uneix amb alguns membres de la direcció de Reagrupament i, pel respecte cap a la figura d'en Joan Carretero.

Molta gent, i amb moltes ganes de tornar a fer d’ERC, la seva direcció i la seva política, els dignes hereus de la causa d’en Macià. He estat molt content, a més, de retrobar-me amb companyes i companys de les Terres de l’Ebre.

La situació actual d’ERC només es pot definir amb una paraula: catastròfica. És una autèntica catàstrofe, no només per al partit i per a la seva militància absolutament desorientada i desmoralitzada (no parlem ja de l'electorat!!), sinó per les conseqüències tan negatives que té per al país. La catàstrofe no arrenca del pèssim resultat de les eleccions de diumenge. No, la catàstrofe arrenca de la nefasta direcció i la seva estratègia suïcida. Ells han desnaturalitzat el partit, ells han abocat el partit a una crisi extraordinària, ells menteixen més que parlen per dissimular-la i ells han portat l’independentisme a un cul de sac sense precedents.

Però avui, aquesta nit, a Tavèrnoles, m’he trobat amb tot de gent disposada al sacrifici, al treball i a lluitar fins al final per tornar a fer d’ERC el partit que va motivar tants i tants independentistes a militar-hi i a votar-lo, a confiar-hi. Gent amb unes conviccions patriòtiques en estat pur, a flor de pell. Gent que no s’ha deixat entabanar pels discursets absurds de la superació de l’eix nacional i l’enaltiment d’un fals eix dretes/esquerres com a motor polític del nostre país i, molt menys, de la finalitat d’ERC.

Gent que s’avergonyeix de l’espectacle nauseaubund que ofereixen, dia rere dia, l’actual direcció d’ERC. Aquests vols gallinacis de pur personalisme, on l’estratègia que no existeix s’amaga rere polèmiques personalistes i lluites fratricides únicament per interessos personals. Perquè, com ja he dit abastament, no hi ha cap diferència entre Carod i Puigcercós, només hi ha una lluita de caràcter personal, entre ells i els seus equips. Però pensen el mateix, fan el mateix, actuen de la mateixa manera i, el que és encara pitjor, la seva estratègia és la mateixa.

Avui llegia no sé on que la bogeria és esperar que fent sempre el mateix passin coses diferents.

Per això és tan important Carretero i la gent de Reagrupament, perquè són ELS ÚNICS que plantegen fer coses diferents, estratègies diferents. Carod i Puigcercós són, sigui l’un, sigui l’altre, continuar fent les mateixes coses. I aquestes mateixes coses són les que han portat a la catàstrofe a ERC i a l’independentisme. Aquestes mateixes coses són les que han portat a dilapidar en tan poc temps, el capital polític acumulat durant tants anys i amb tants esforços. El col·lapse d’ERC i de l’independentisme té noms i cognoms: Carod, Puigcercós i els seus entorns. I les seves lluites intestines són purament lluites de poder, privades, sense trascendència política, perquè les seves polítiques són les mateixes.

Sempre he cregut en Carretero i la gent de Reagrupament. Però ara més que mai. No per una necessitat personal de creure-hi, sinó perquè veient-los, escoltant-los, i analitzant el que passa hom té la sensació que diuen el que cal dir, defensen el que cal defensar i... se n’ensortiran, guanyaran. Sí, guanyaran. Guanyarem. Guanyarem tots els que volem que ERC torni a ser aquell partit pel qual un dia vam treballar, i que ens va il·lusionar. I guanyarà el país, perquè no pot permetre’s que un partit com ERC esdevingui un vulgar Euzkadiko Ezkerra, la crossa dels sociates.

Aquestes setmanes, quan parlant amb la gent ja intuïa la monumental òstia que es fotria ERC i el seu projecte col·laboracionista amb el PSC-PSOE, i aquests dies, quan confirmada la debacle la gent reaccionava en positiu, i deia “a veure si s’acaba tot això”, referint-se a l’estratègia de la direcció d’ERC i a la mateixa direcció… he vist clarament que ningú renunciava a res, ans al contrari. La gent a l’únic que renunciava era a l’estratègia d’ERC i a una direcció patètica. I la gent l’únic que vol és una estratègia que respongui al que pensen, al que senten, al que els il·lusiona: el nostre país, la nostra nació, i la seva llibertat. La independència.

I això és el que aquesta nit de dijous, sopant al peu de les Guilleries, ha ofert Carretero. Il·lusió, coratge, sinceritat. Amb paraules clares, sense demanar actes de fe i confiances de venedor de fira. Simplement oferint credibilitat. Les clares paraules que deia el poeta de Roda de Ter, i que he recordat mentre enfilava el desviament amb el cotxe i deixava enrere el rètol del seu estimat poble. Unes paraules, les que he sentit, sense bravuconades ni floritures de lletraferit de pa sucat amb oli, però absolutament impregnades d’aquest missatge de regeneració que tanta falta fa a ERC i al nostre país.

Ja tornant, fosca i solitària la carretera, he pensat que estàvem a punt de deixar enrere, com un rètol que sobrepassem mentre circulem decidits cap al nostre destí, el malson de tota l’actual direcció d’ERC i la seva estratègia demencial.

Avui ho he tingut claríssim: Joan Carretero i la seva gent de Reagrupament guanyaran. Guanyarem tots. Guanyarà el nostre país i la causa de la llibertat i l’honestedat. No només guanyaran a ERC i recuperaran el partit, sinó que contribuiran, sens dubte, a la regeneració que aquest país tant necessita, i a tots els nivells.