Independència, identitat i voluntat de ser (una llarga reflexió...)

Els fets i les idees que han portat a l’actual situació de crisi del sobiranisme arrenquen de visions de la nostra qüestió nacional que històricament les hem viscudes en confrontació, en paral·lel o interconectades.

No són idees ni visions linials, no responen a un cos doctrinari escrit a seguir i defensar. Ni tan sols responen a unes realitats sociològiques prèvies que les expliquin i les justifiquin.

Són, això sí, elements cabdals de la complexitat de la nació catalana, de la seva realitat, de la seva formulació i de les polítiques que han acabat inspirant.

Ara ens trobem en un altre moment històric on els interrogants són els clars dominadors de la nostra realitat nacional, i on les incerteses s’escampen com si fossin pluja.

Aquesta introducció tan abstracta no és cap exercici intel·lectual gratuït, com a mínim no ho pretenia. Més aviat intento fer veure que, malgrat tot, i malgrat el que ara mateix pugui escriure, la complexitat de la nostra realitat matisarà necessàriament les meves conclusions i fins i tot puc arribar a estar d’acord en comentaris que feu rebatent-les, perquè les interconexions dels elements clau del pensament i la praxi política que conformen la nostra naturalesa nacional són prou evidents i àdhuc contradictòris.

Siguem forts i després ja veurem

Hi ha una frase clau d’en Prat de la Riba (a Josep Pijoan) que, al meu entendre resumeix tota una manera d’entendre el catalanisme i/o el nacionalisme català: “siguem forts i després ja veurem”.

Baixem un altre esglaó

Porto molts anys lluitant en el camp del nacionalisme català i de l’independentisme. No han estat mai, per a mi, termes excloents. No m’he plantejat si era una cosa o era una altra. Però sí he vist, i l’actual moment polític és l’evidència i la seva major expressió històrica, que hi ha qui ho viu com un dilema. Aquesta idea propagada per l’actual direcció d’ERC segons la qual són “independentistes”, no nacionalistes, és la culminació d’una fractura històrica del pensament catalanista. Fa uns anys, quan es va començar a gestar aquesta “aposta” política, m’hi vaig rebelar amb fúria.

Ho he dit i escrit mil vegades –com a conseqüència d’aquest estúpid debat-: jo sóc i em considero, per sobre de tot, un patriota. Sóc patriota abans que independentista. Òbviament que sóc independentista, però és una conseqüència del meu patriotisme. No són fets aïllats, ni puc entendre el segon sense el primer.

Si em permeteu la frivolitat, podríem considerar que aquesta explosió d’independentisme no nacionalista, que jo considero també antipatriòtic, arrenca d’una visió marxista i/o anarquista de la història i la praxi política que té el seu màxim exponent “popular” en la cançó de la Polla Records que dèia “un patriota, un idiota”. Això no impedia que aquest grup fós part de l’entorn “abertzale”, ja que s’alimentava una dimensió de lluita "antisistema". Més enllà d'aquesta anècdota, podem trobar les diferències profundes entre Macià i la gent d'Estat Català i el que representava Lluís Companys. Més recentment, la fractura del Moviment de Defensa de la Terra, entre els qui preconitzaven un "front patriòtic" i els qui apostaven per un moviment "revolucionari". I podríem trobar molts i molts altres exemples.

Quan els senyors Carod i Puigcercós (tanto monta, monta tanto) han desplegat la seva estratègia política marcant distàncies entre ser independentistes i ser nacionalistes (que neguen ser-ho), culminen, amb un èxit momentani absolutament fugaç i intrascendent, una de les grans línies d’interpretació i visió històrica i nacional del nostre poble. Una línia absolutament allunyada de la reflexió d’en Prat de la Riba, “siguem forts i després ja veurem”.

Quan els senyors Carod i Puigcercós decideixen alimentar un independentisme no nacionalista, aspiren a convertir-lo en una aposta política de caràcter racionalista, que basa el seu creixement en el joc polític de les teories d’elecció: si objectivament la independència és l’opció que més clarament pot afavorir la millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya, aquests, necessàriament, apostaran per la independència, per les opcions polítiques que defensen la independència.

Per acabar de quadrar aquest discurs s'estableix que tot aquell o allò que no és independentista, que no es proclama independentista, és el mateix, és igual. Sense diferències, només cal acudir a altres referents polítics per a buscar els socis. I com que allò realment important és ser d'esquerres i la lluita de classes (Tardà dixit, de comensal en un sopar a la meva esquerra), doncs el soci favorit és aquell que es proclami més d'esquerres.

En termes abstractes aquesta formulació teòrica podria semblar racional, i amb prou elements de pes com per ser exitosa. Però és un pur miratge, un axioma sense cap mena de contrast amb la realitat (formulat sense cap base científica sociòlogica, purament apriorístic), i que es col·lapsa, justament, quan entra en contacte amb aquesta realitat.

Quan es produeix aquest col·lapse (en termes electorals és evident) la sortida dialèctica dels impulsors d’aquesta estratègia es refugia en una formulació radicalment presonera de la trampa ideològica dels opressors: que el país estigui instal·lat en una crisi tan brutal és bo perquè la gent reaccionarà buscant una sortida en la independència. Des d’aquest punt de vista, és una formulació política basada ja directament en el “cuanto peor, mejor”. Així, l’evidència de la crisi d’infraestructures alimenta l’independentisme, no calen altres prerequisits ni formulacions ideològiques, sentimentals o polítiques.

El mateix abeurador

Aquest reduccionisme beu de les mateixes fonts ideològiques, en l’actualitat, de la dominació: ens hem de centrar en “els problemes de la gent”. Aquest independentisme d’arrel marxista pensa que aquests problemes obriran els ulls a la gent, i veuran que la millor solució és la independència, mentre que el pensament de l’espanyolisme hi veu l’èxit, en quedar arraconat, abandonat, el debat identitari, per a centrar-se en aquests “problemes de la gent”. La seva màxima expressió, tal i com correspon al seu paper de màxim representant de l’espanyolisme a Catalunya, és el president Montilla, quan culpabilitza de la crisi d’infraestructures viscuda aquest estiu al debat identitari.

Certament, així les coses, fins i tot un èxit fugaç de les inversions de l’estat al nostre país, perceptible pel ciutadà mig, permetria capitalitzar les millores, i hauria d’implicar una consolidació de les opcions espanyolistes a Catalunya. Seria una mena de “cuanto mejor, más España”.

Absurd.

Tornem a l’inici

Siguem forts, i després ja veurem. Aquest siguem forts és una formulació política de primera magnitud, que beu d’un profund nacionalisme, basat en la voluntat de ser, i que aspira a que aquest ser de la nostra nació sigui prou fort i consistent per permetre el nostre poble viure o sobreviure en qualsevol escenari, i aspirar a qualsevol cosa des de la fortalesa.

Hem arribat al que jo crec que és a l’arrel mental última de l’enfrontament polític que estem vivint en el si del sobiranisme.

Aquests dies s’està polemitzant sobre les declaracions del president Pujol. S’apunta, com a conclusió, el que simplement és una contingència política de l’home i del moment polític que li va tocar viure. “No és independentista” s’atziba, per cloure el debat i reduir-lo a la intrascendència. Des d’una banda i des de l’altra, perquè l’article d’avui de la tal Montserrat Nebreda a l’Avui és vomitiu, d’una falta de respecte inconcebible, d’una frivolitat escandalosa (com s'atreveix??).

Quin és el moment polític de Jordi Pujol i la seva idea política fonamental? La voluntat de ser per sobre de tot i l’enfortiment del nostre cos nacional, depauperat, estripat, després de tants anys de dictadura i fosca. Efectivament, la lectura patriòtica del moment polític i històric de la nostra nació que fa el president Pujol s’allunya de l’independentisme com a objectiu, i se centra en l’enfortiment del ser, ser i ser forts. La voluntat de ser com a eix. Enfortir aquest “ser” com a aspiració. Després, si som i som forts, “ja veurem”. I el president Pujol sempre ha interpretat que això corresponia a una altra generació. Que ja no corresponia al seu moment polític. Per això crec que en Jordi Graupera diu que Pujol és qui més ha fet per l’independentisme, perquè és qui més ha fet per enfortir la nostra nació.

No he votat mai Jordi Pujol. Però això no ha estat cap obstacle perquè sempre li hagi reconegut i hagi admirat el seu patriotisme, la seva obra política amb un únic leiv motiv: Catalunya. La idea de Catalunya com a motor.

A ell li tocava defensar la voluntat de ser i enfortir aquest ser. I jo, en el moment de començar a treballar, amb 18 anys, interpretava que havia de lluitar per defensar el volíem ser. La meva opció patriòtica era per tant, la sobirania, la independència.

Ara molta gent comença a veure la grandesa de la figura política de Jordi Pujol (òbviament hi ha moltes ombres i llacunes en el seu mandat, moltes). Però encara n’hi ha més que perserveren en minimitzar-lo o ridiculitzar-lo.

Tanmateix, el que és pitjor d’aquesta situació és la ignorància respecte a l'obra de Jordi Pujol per defensar i enfortir el nostre ser nacional. Aquesta ignorància afebleix la nostra nació. Arraconar l’obra, com si no hagués servit de res, i desfer el camí, ignorant, menyspreant, qui ha estat el principal obstacle a aquesta voluntat de ser i al nostre enfortiment nacional, el PSC-PSOE, és un error colosal .

I això és el que ha fet ERC. Enlloc de portar el país més enllà, com esperàvem, l’ha portat més enrere. L’ha entregat. L’ha disminuït. Ha aixecat a un poder monopolístic el partit i els polítics que més han combatut l’enfortiment nacional. Ha lliurat la nació als qui la combatien. Ha posat els instruments d’enfortiment en mans dels qui l’afeblien.

No és cert, com he llegit aquests dies, ni és just, que les diferències entres socialistes i convergents haurien estat mínimes.

No ho és. Mirem les hemeroteques. Recordem. Analitzem. Quin ha estat el paper dels socialistes des de la recuparació de la Generalitat? Minimitzar-la. Qui hi havia al darrere de la LOAPA? Quantes competències recordeu que hagin reclamat els socialistes? Penseu-hi, penseu-hi, a veure si en recordeu cap. Qui ha llençat tota mena de missatges contra aquesta voluntat de ser? Qui ha pretès i, pel que es veu, aconseguit, diluir la identitat com a motor de la nostra política nacional, en missatges artificials i prefabricats de multiculturalisme, cosmopolitisme, dretes, esquerres, etc. que tot s’hi ha valgut??? Aquest paràgraf podria ser un informe extensíssim, però ni és el lloc ni la manera de fer-ho. Prefereixo que ho recordeu bé a partir de preguntes. Quin partit ha fet menys per la dimensió nacional de Barcelona? Quin partit i quins governants han fet servir la immigració i la manipulació dels immigrats com a instrument polític? Per què les parets de les nostres ciutats i viles estaven plenes de pintades “PSC botiflers!”? O, encara pitjor, per què també hi havia pintades arreu que dèien PSC-PSOE=GAL? Qui va voler retallar les quatre barres dels quadrants de l’escut de BCN per tal que sembés una bandera espanyola? Quan van estar els socialistes al capdavant de qualsevol reivindicació del catalanisme? Quan van afavorir algun model territorial propi? Qui va intentar convertir en contrapoders de la Generalitat qualsevol instància de govern que poguessin controlar?

Qui, per acabar el que podria ser una tesi, ha fet més per la jibarització dels nostres minsos instruments d’autogovern?

Si els socialistes han fet tot el que han pogut per combatre la voluntat de ser i les possibilitats d’enfortir aquest ser… com poden ara gestionar el que volem ser??? Aquest és el premi pel seu espanyolisme?

Eliminar la incògnita de la nostra equació nacional.

No hi ha alternativa, cal continuar treballant per enfortir la nostra identitat. Per fer-ho cal que siguem forts, cal que la nostra nació sigui forta i vulgui ser. No una voluntat de ser eventual, com proclama vergonyosament la direcció d'ERC, de vegades des de calçotades, basada en frivolitats i jocs de taula de desvagats. En cap cas. Per això moltes vegades aquest últim any hem reflexionat amargament sobre la crisi profunda i poc nivell de la nostra classe política. Per això hem denunciat amargament que a hores d’ara la mediocritat i la frivolitat ho envaeixen tot, perquè aquests són els moments del triomf absolut de la mediocritat de les burocràcies dels partits, que tenen com a únic objectiu perpetuar el seu poder. Ser és ser ells mateixos, garantir el seu status quo, el sistema que els alimenta i els hi dona poder i protagonisme.

Per això qualsevol proposta d'aquesta classe política sobre el que hem de ser és inconsistent, feble, mancada de qualsevol realisme polític, de qualsevol estratègia. I això no és així perquè sigui un fruït de la seva mediocritat, això és deliberat, és de les poques estratègies planificades. La inconsistència de les propostes és la millor manera que tenen d’alimentar un debat polític de resultat zero i protegir així els seus interessos.

El que cal, per tant, per superar aquesta fase de desastre, és una política que retorni a l’eix nacional, a la voluntat de ser i a l’enfortiment de la nostra nació, però que, a diferència de la formulació que tenia aquesta política fa trenta anys, ara es faci des de la convicció profunda de que sabem què volem ser, què volem fer. Tenim resposta per al “després ja veurem”. Ho veurem. Però primer cal la voluntat de ser i ser forts.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou

Caramb, ni un miserable moment de descans per esplaiar-me amb alguna aventureta intrascendent.

Me'n vaig de llarg cap de setmana, i torno amb ganes d'explicar una magnífica excursió a una ermita abandonada a l'extrem de la Serra de Cavalls... però la gentussa no para, i continuem instal·lats en l'espiral de disbarats que ja fa massa que dura.

Dissabte resulta que els famosos "problemes tècnics" eviten que a través del Canal 33 es pugui veure i sentir el moment en què sonaven Els Segadors davant la reïna d'Anglaterra en la final dels Dragons Catalans, de rugbi a XIII, a Wembley. Molt curiós, s'hi va conectar quan ja sonava el Déu salvi la reïna. A tanta curiositat s'hi refereixen en Josep Sort, en un post molt recomanable, i la Isabel Clara Simó, a l'Avui.

Aquests tres dies devien tenir algun tipus d'alineació planetària que afavoria la incontinència verbal, i aquí del primer a l'últim s'han apuntat a deixar-les anar de l'alçada d'un campanar.

Resulta que divendres el sr. Montilla culpa el debat identitari de la crisi de les infraestructures. Pleguem. O preguem. Ja no sé ni quin verb fer servir. El que em pregunto és com podem aguantar tant? És possible que aquest tipus sigui president de la Generalitat? És possible que ens insulti d'aquesta manera, que falti al respecte a la nostra nació i la seva lluita d'una manera tan clamorosa i no passi res? És pot ser més bàrbar? No entenc que hagin passat tan desapercebudes. Sort que tenim gent bona amb l'antena parada. En Joan Arnera, en un post que després també comento per un altre tema i l'Enric Canela, en un post amb més temes interessants, hi fan referència.

I, finalment, el recital que ha tancat aquest particular festival de Benidorm de cantades l'han protagonitzat els senyors Carod, Huguet i Vendrell. Que dit així de carrerilla fins i tot veig que poden tenir nom d'alguna cosa. Ah, Déu meu! la consigna! quin invent més agraït per les burocràcies dels partits!!! La consigna d'Esquerra sembla ser que és ara la de mostrar-se "optimistes", fer veure que s'està treballant per la independència i que això té data. A més a més, si per un cas algú pregunta per Carretero, dir que aquest home fa mal i que retrotrau l'independentisme a un estat mental de molta menys maduresa que la que ha assolit de la mà d'aquests grans líders i el tripartit.

No faré ara una carniceria amb les seves declaracions. Això d'arribar tard fa que algú altre ja s'hi hagi dedicat, i molt bé, a més. La morsa o el professor Bacterio, com el coneixien i li dèien alguns altíssims càrrecs que ara treballen en el seu entorn va sortir amb cara d'entrevista a la vanguardia, així arrufant el mostatxo i elevant la barbeta, fent-se l'home, per dir-nos que anem molt bé, que no hi ha motius per a la crítica, i que això de la independència està tan ben encaminat i s'hi està treballant tan bé, que el 2014 la tenim. En Joan Arnera, en el post que ja he citat, l'estripa.

Després, en el post també citat d'en Josep Sort, he pogut llegir unes declaracions que va fer en Xavier Vendrell a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, també en la mateixa línia, però, curiosament, canviant la data de la independència, que situava a 20 anys. Si no m'erro, 2007 + 20 fa que ens n'anem al 2027. Per tant hi ha un marge de 13 anys que la direcció d'Esquerra caldria que ens expliqués què estarem fent. Molt em temo que estiguem, de seguir les coses en mans d'aquest personal, en un forat negre galàctic, capaç d'absorvir el temps i la llum (i el sentit del ridícul pel que sembla). Cal agrair al Josep Sort que hi fós i ens hagi il·lustrat sobre aquesta aportació renovada a l'horitzó independentista, tot i la incertesa de no saber, a hores d'ara, si caldrà tornar a fer un llibre demanant excuses.

I clourem les referències del festival amb el sr. Josep Huguet, per a qui, Carretero retorna l'independentisme a l'edat infantil, en un argument que aquests dies sentirem, amb unes paraules o unes altres, repetit, ja que forma part de les noves consignes (en converses informals de l'entorn ja ho he pogut copsar) del curs polític. Així les coses, per al sr. Huguet, que no recordo que posés data, a la independència s'hi arriba tal i com ells mateixos estan fent, treballant i gestionant amb eficàcia. Què seria de nosaltres, pobres i infeliços infants, ments primàries o secundàries, però en cap cas terciàries com la seva i les del seu departament???

En posar-se ell mateix d'exemple de com per la gestió eficaç s'aplana el camí per arribar a la independència he pensat ràpidament en la brillantíssima gestió que el seu departament està fent en matèria d'universitats. Una gestió, que, tots ho recordareu, gaudeix de l'absoluta aprovació de tot el sector, tots els nostres rectors l'han aplaudit reiteradament, i durant els mesos de juny i juliol no hi havia dia que no sortís un article a la nostra premsa lloant les excel·lències de la gestió del sr. Huguet al capdavant d'universitats.

I jo ho entenc, de debò. Quan hom fa les coses tan bé i en tan poc temps s'arriba fins i tot a situacions com les que li va tocar viure, que li plegaven els directors generals i no trobava gent per substituir-los. Per a què -es preguntava la gent a qui li ho proposava-? Si ja està tot fet!!! I bé! Estalvieu-vos el sou, li venien a dir. Sort que al final els sociates li van trobar un home que, assumint la seva immodèstia, va assumir també la responsabilitat en aquest petit i intrascendent dia a dia de la gestió brillant en matèria d'universitats, quan ja està tot fet i només queda que seure i veure-les venir.

Doncs això, que se'ns pixen a sobre i diuen que plou...

N'hi ha prou amb un canvi d'estratègia?

L'amic blocaire Odalric fa una sèrie de comentaris al meu darrer post, plantejant uns dubtes i inquietuds que, segons com, podria compartir, però no quan elevo una mica la mirada.

El que planteja és l'escenari polític i de govern que podria sorgir d'una possible tercera via, que, segons ell, incrementarien l'hegemonia socialista, i sumirien el país en una fatalitat aritmètica de possibles combinatòries de govern.

Tanmateix, jo crec que mirant-s'ho des d'aquest punt de vista és impossible que el nostre país reprengui el vol mai. Si mai això de la tercera via arribés a concretar-se es faria en unes condicions molt especials i amb un horitzó polític radicalment diferent del que hi ha ara. Em permeto, en aquest post, la llicència d'especular una mica i de somiar.

En el títol del post em pregunto si n'hi ha prou amb una nova estratègia, perquè a hores d'ara aquesta possibilitat d'una nova estratègia sembla que sigui el màxim a què podem aspirar, i, les coses com siguin, és una opció que només planteja i defensa de debò en Joan Carretero. La resta d'actors del nostre actual escenari polític més aviat, o defensen aferrissadament les actuals estratègies (tot el tripartit, incloent l'entusiasme de l'actual direcció d'ERC), o defugen de plantejar-ne cap altra d'alternativa d'una manera clara, reconeixible¨(CiU).

Us reprodueixo el primer paràgraf de l'article d'en Ramon Tremosa avui dijous a l'Avui, un cop més interessantíssim:

"Algunes infraestructures a Catalunya van cap al gran col·lapse però els partits catalans no han consensuat un relat comú sobre per què hem arribat fins aquí. El PSC no s'ha sumat a l'exigència unànime de responsabilitats al govern central, per fer caure el ministre corresponent, i no ha forçat la publicació de dades d'inversió pública liquidada de l'Estat per territoris, fet que alimenta la demagògia contra Catalunya. És hora d'exigir responsabilitats al PSC pel seu vot al Congrés de Diputats, així com també als partits que l'han encimbellat al poder regional català i que l'hi segueixen mantenint. I també a aquells partits que van aprovar la seva proposta d'Estatut (d'inspiració clarament socialista en els aspectes clau) i que ara difícilment poden capitalitzar des de l'oposició un col·lapse com el que patim. El desenllaç del nou Estatut ha estat més propi de Sicília, ja que s'han primat els comportaments individualistes, que no pas de Flandes i de les diferents reformes que han proposat i que ara tornen a proposar a l'Estat belga."

Comparteixo 100% l'escenari descrit per R. Tremosa. ATRAPATS!, podríem subtitular-lo. És ben bé així. Els dos partits nacionalistes presoners de la seva pròpia dinàmica fratricida, i abocats, estúpidament, únicament a conformar majories amb els socialistes. Què podem esperar d'un escenari així? Poques coses, o cosetes, anar fent... i, en qualsevol cas, pèrdua d'oportunitats.

La situació descrita pel Ramon només té a hores d'ara un actor polític capaç de trencar-la, i és en Carretero. Però fins i tot així em pregunto si això fora suficient, si amb això n'hi hauria prou perquè realment el nostre país pogués avançar nacionalment amb pas convincent, ferm, sense cadenes.

Possiblement no. Tinc la sensació, no prou processada políticament, que la caòtica situació política i de govern del país, la manca de perspectives i horitzons nacionals, la desil·lusió generalitzada, etc. requereixen d'alguna cosa més (alerta, que el que proposa Carretero ja és una sacesejada fenomenal i un repte de primera magnitud!). Sovint, i perdoneu aquesta confessió tan poc elaborada políticament, el que penso que aquest país reclama, de debò, és fer FOC NOU. Els francesos, en situacions de crisi d'aquest tipus, han tingut sempre el recurs de "refundar" la República. Quan el sistema es col·lapsa, aquesta refundació de la República és una manera de visualitzar el trencament amb els vicis del passat que han portat a aquest col·lapse, perquè els pedaços ja no serveixen i no es pot continuar amb componendes.

D'alguna manera això crec que és el que reclama i necessita el nostre poble. Tenim un petit problema: què collons podem refundar nosaltres???

Des del punt de vista de sistema polític, l'única opció real de regeneració i refundació 100% a les nostres mans és la que implicaria un canvi total en el panorama polític, amb un moviment que timonegés aquesta refundació des de la ciutadania, des d'idees i conceptes polítics nous, que alliberés tot el pesat llast de l'actual escenari, que deriva pràcticament sense canvis de les primeres eleccions del postgranquisme (ERC, amb els dos pactes tripartits, ha llençat per la borda el capital polític renovador amb què hi arribava, per això ara mateix estem parlant com ho estem fent. Si no l'hagués llençat, a hores d'ara seria la gran opció i esperança nacional).

Una refundació des de la prioritat nacional, però també, crec jo, amb l'objectiu d'abandonar tot el llast ideològic que ha paralitzat durant tant de temps el país (la maleïda superioritat moral i falsos mites del progressisme espanyol, hegemònic a Catalunya durant aquestes dècades), i situar els nous eixos ideològics, econòmics, socials i territorials bàsics sobre els que volem bastir aquesta refundació. Que òbviament han de ser centrals respecte les aspiracions de la nostra societat i entorn, però radicals en la necessitat de renovació i impuls.

Però una operació d'aquesta mena només pot tenir èxit si compta amb nous lideratges, basats en el coratge, la capacitat, la preparació, el patriotisme i l'empenta (tots els valors dels que està mancada la nostra actual classe política). No és fàcil identificar aquests lideratges, que, salvant totes les distàncies i objectius, m'agradaria somiar similar al dels homes de la Mancomunitat.

Tenim empresaris competitius i emprenedors, intel·lectuals sòlids, acadèmics brillants, gestors experimentats i molta gent compromesa amb el seu país, però... de fet no és fàcil res. L'únic que a hores d'ara podem certificar, és que per a les burocràcies dels partits, que a hores d'ara governen íntegrament tots els partits del Parlament de Catalunya, convertides en una autèntica casta, ha estat molt fàcil, massa, expulsar tota aquesta gent preparada que tenim de l'escenari polític.

Això s'anima!

Avui Joan Carretero ha estat a la UCE, a Prada, a una taula rodona amb altres polítics i intelectuals, com en Quico Homs o n'Agustí Colominas. L'acte ha estat un èxit, fins ara el que ha concentrat més assistència, més de 300 persones. Carretero ha dit una frase que ja està circulant per tots els electrònics i les ràdios (no he vist la TV). La cosa és poc més o menys que si no s'aconsegueix canviar l'estratègia d'Esquerra caldrà pensar en un nou partit.

Hi estic totalment d'acord. De fet la meva aposta personal és això que s'ha batejat com a tercera via, un espai polític que existeix però que no està concretat enlloc, i que d'alguna manera beu del que Salvador Cardús amb un extraordinari encert va batejar com "els sense nom". Tinc penjat al meu bloc un document anònim que va circular amb 100 frases sobre el segon tripartit als 100 dies de govern. Si no l'heu llegit, us el recomano. No vol dir que els autors de les 100 frases siguin "sense nom", però sí suposo que els autors del document pensaven que eren 100 frases que apuntaven qüestions cabdals i crítiques del segon tripartit.

Si no hi ha hagut més moviments en aquest àmbit de la tercera via, com s'apuntava a començaments de la legislatura crec que és també pels moviments de Joan Carretero. Tot i que no crec amb aquesta ERC (amb la seva direcció, la seva estratègia i un partit gestionat per aquesta direcció), crec que era interessant veure com evolucionava l'aposta política de Reagrupament. D'alguna manera l'expressió d'avui d'en Carretero el que fa és situar en la seva justa radicalitat la seva aposta. Aquells cants de sirenes que pretenien enredar-los en componendes de lluites internes per fer algun canvi perquè no canviés res han quedat definitivament silenciats, i curiosament qui primer ha sortit a criticar Carretero, amb una velocitat inusitada atès el seu absentisme polític i de govern dels últims mesos, ha estat en Joan Puigcercós (la tonteria de resposta no val la pena ni comentar-la). Ben curiós.

Respecto i admiro l'aposta i el treball polític de la gent de Reagrupament i de Joan Carretero. Dissortadament no hi puc fer gaire, atès que no sóc militant d'ERC (per cert, encara no saben dir quin és el nombre de militants que tenen, no s'aclareixen -potser per les baixes?-). Si Reagrupament aconsegueix canviar la direcció d'ERC voldrà dir que ERC pot ser l'instrument polític necessari pel qual molts hem treballat durant molt de temps i en el que tantes esperances hi havia dipositades. Si no és així, caldrà pensar i fer realitat una alternativa política. ERC no és útil per al país en aquests moments i no ho serà si continua l'actual direcció. I el que està claríssim és que el país necessita alguna altra cosa.

Són molts els símptomes típics i tòpics de la malaltia que pateix ERC. Encara té cura, i aquesta teràpia que guareixi l'històric partit la té Joan Carretero. Però si continua en mans dels mateixos que l'han portada a aquest estat de postració, de inanició, no hi haurà res a fer.

Avui mateix, a l'Avui, hi havia un article brutal d'en Miquel de Palol, "per la restauració", que apunta també a la necessitat de fer alguna cosa (quina manera d'expressar-ho...). I no hi ha dia que no poguem llegir un article, un comentari, un bloc, un post, una opinió, que no estigui en aquesta línia de denúncia i de plantejar la necessitat de fer alguna cosa.

En Miquel de Palol diu "ha arribat l'hora de canviar d'estratègia". Jo no sé si en Miquel de Palol és amic de la direcció d'ERC o no, o si coneix Joan Carretero o no. Però aquesta és la qüestió: ha arribat l'hora de canviar d'estratègia. Per què? Perquè les evidències de cap a on ens porta l'actual estratègia són terrorífiques. I què planteja Joan Carretero i Regrupament? Que ERC encara pot liderar aquest canvi d'estratègia. I que aquest canvi, òbviament, no el poden liderar els que han impulsat, defensat i imposat l'estratègia fracassada. "És que és es colmo!" que s'exclamava el nostre amic diputat mallorquí.

L'actual direcció d'ERC va fer una aposta estratègica que té unes conseqüències ben a la vista de tots. I la seva vinculació a aquesta estratègia és massa gran com per pensar que ara poden seguir una estratègia contrària com si res. Ja sabem que són capaços, només cal recordar les declaracions d'en Carod dient que la culpa de la crisi d'ERC era que s'hagués votat No a l'Estatut. No cal tornar-hi, però si hom és capaç de dir en un tema com aquest, que ell és capaç de defensar abraonadament el NO, quan ell volia el SÍ, i acabar retraient després als partidaris del no, que s'hagués votat no... doncs així estan les coses. Amb la credibilitat A ZERO.

Caldrà continuar-ne parlant... de tot això que està passant a ERC, del que fa CiU... Tot això no és cap novetat. En el post "El conte de la lletera" ja deixava entreveure que potser caldria pensar en un projecte alternatiu. I acabo aquest post amb unes encertadíssimes paraules d'en Ramon Tremosa -em sembla que d'aire profètic-, en un article a l'Avui, que amb permís de l'autor torno a reproduir en aquest post: "Qui lideri una reivindicació catalana contundent, parlant clar de l'origen d'alguns dels nostres principals problemes (estil Sarkozy), no només pot salvar encara un país de primera: també se n'emportarà l'hegemonia política."

Imatges d'un país en desfeta (1): la massificació eòlica

Torna, torna Serrallonga

que l'alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran.

(Els Esquirols)

Terra Alta: el saqueig d'una comarca.

Un d'aquests dies de vacances pel meu país petit vam anar a dinar al Mas Cigarrer, a tocar d'Horta de Sant Joan, per la carretera de Bot a Horta. Un lloc molt recomanable, i una gent que el porta molt trempada (sobretot, no deixeu de provar alguns dels licors de la comarca que us poden oferir, amb les seves històries corresponents). Mas Cigarrer és una iniciativa de fa uns pocs anys d'allotjament rural i restaurant. A Horta n'hi ha d'altres. I també a Arnes, a la Fatarella, etc. Tinc molts amics que hi han passat, en qualsevol d'aquestes cases, caps de setmana, part de les seves vacances, etc. i sempre, sempre, tornen encantats. Quasi m'atreviria a dir que fascinats d'haver conegut una comarca i uns indrets oblidats, fora del temps, d'una bellesa singular que es conserva intacta, i que combina la bellesa dels paratges naturals amb la bellesa de la mà de l'home sobre la terra, conreant-la amb cura.

Aquesta era per a molts de nosaltres la gran oportunitat de la nostra comarca! Aprofitar l'aïllament atàvic per convertir-lo en una virtut i oferir una alternativa econòmica complementària o principal d'un turisme no massificat, que se senti atret pels valors naturals, culturals i històrics de la nostra comarca. I que torni a casa, a més, amb el maletero del cotxe ben ple del vi, l'oli i els altres productes agrícoles, de gran qualitat i igualment molt desconeguts.

L'any 1999, en un llibre escrit per varis historiadors, entre d'altres l'Oriol Junqueras, es proposava el que amb excessiva lentitud i desorientació s'ha començat a fer, la museïtzació dels espais de la Batalla de l'Ebre, un projecte que combinés centres d'interpretació amb els espais museïtzats a l'aire lliure, a la manera com ja existeix en molts països europeus sobre temes de la segona guerra mundial (p. ex. en el desembarcament de Normandia). Això tindria un enorme potencial mobilitzador de recursos econòmics i humans a la comarca, podria ser un autèntic motor que preservés l'interès històric per aquests espais, l'interès natural i paisatgístic i la necessitat d'iniciatives amb impacte econòmic en una comarca endèmicament deprimida.

Llençaven, però, un advertiment molt contundent, una alerta dramàtica perquè aquests espais no fossin destruïts amb qualsevol excusa o pretext, i es desaprofités així aquesta oportunitat única. I singularment es referien a la necessitat d'aturar la implantació de parcs eòlics sobre aquests espais naturals i històrics.

L'any 1999 governava CiU, i era molt fàcil i molt políticament correcte fer aquesta crida i advertiment. Ara ja portem quatre anys de tripartit, i la instal·lació dels parcs eòlics ja no és una amenaça, sinó una realitat, i no és de la mà de CiU, sinó del tripartit. I ja no hi ha veus que s'alcin per a protestar per aquesta barbaritat.

En un front que abasta des d'Horta de Sant Joan (en espais declarats d'interès natural) fins a la Fatarella, aproximadament uns 40 kilòmetres de serres i turons, s'hi han començat a instal·lar 160 molins que tenen, perquè us feu una idea del seu impacte, l'alçada de la Torre Agbar. De punta a punta de la comarca. 160 molins, amb les seves corresponents línies d'evacuació elèctrica, línies d'alta tensió, de camins oberts a l'ample per fer entrar aquests engendros i la maquinària pesada, etc. És igual si estan a sobre de conreus, de turons, de zones amb interès natural, d'espais d'interès històric únic. És igual si això ensorra l'oportunitat única que tenia aquesta comarca. És igual si a gent emprenadora com els del Mas Cigarrer els hi foten un d'aquests monstres a escassos metres d'un mas fins ara enmig d'un paratge quasi verge, tranquil, en plena naturalesa.

Vaig recórrer la carretera que va de Vilalba dels Arcs fins a la Fatarella, i vaig poder comprovar la tragèdia a què, primer CiU, i després el tripartit, aboca a la comarca. Em vaig enrabiar veient la salvatjada que representen les obres d'instal·lació d'aquests monstres. Entren a sac, aplanen, arrenquen, desforesten... arrassen amb la terra. He vist ja obres en cotes "mítiques" dels combats de la batalla de l'Ebre. He pogut parlar amb un pagès que m'explicava com fa uns anys li havien ficat una multa perquè, al costat del seu mas, a les vinyes, havia ampliat un tancat per poder-hi guardar la nova maquinària agrícola, i es considerava que allò era zona d'interès natural i no hi podia fer res. Ara l'hi instal·len un d'aquests molins.

Els molins, a més, introdueixen una dinàmica molt perversa a la comarca, i és "l'enriquiment" de pelotazo d'uns quants en perjudici de tota la resta. És clar, els propietaris dels terrenys on se situen els 160 molins rebran un % de l'energia que s'hi produeixi. Tenint en compte la misèria amb què es paga la producció agrícola, aquests "afortunats" es pensen que tenen com una pensió garantida. Tot i així, molts propietaris no ho accepten (p.ex. l'anterior alcalde de la Fatarella, i altres). En canvi, per a la resta de veïns només són problemes: expropiacions i fractures de finques per fer-hi passar les línies elèctriques (sense poder-se'n beneficiar com els propietaris dels terrenys on vagin els molins). I trencament de les expectatives d'un desenvolupament econòmic sòlid basat en la creació de riquesa i que permetés a tothom aprofitar oportunitats de negoci.

D'això se'n diu saqueig. Un saqueig que beneficia quatre gats i perjudica, lesiona, la resta.

La Terra Alta està a tocar de les nuclears d'Ascó i de la de Vandellòs. És del tot injust que hàgim d'assumir també aquesta massifació eòlica que no repercuteix en res en la creació de riquesa i generació d'oportunitats per a la comarca. És curiós. Vaig seguir la compareixença al Parlament d'aquest senyor que es diu Pizarro i presideix Endesa, amb motiu de la gran apagada de BCN. I haig de reconèixer que la seva documentadíssima intervenció va tenir algunes coses interessants. P.ex. va parlar del cost, elevadíssim que la producció d'energia eòlica. Va donar les dades del cost del kilowat (era aquesta mesura, suposo, i excuseu la ignorància) produït per les hidroelèctriques, les nuclears, les tèrmiques, les eòliques i les solars (cost creixent en aquest ordre). Es va referir també a que ningú no volem al costat de casa una d'aquestes centrals de producció. N'hi ha que tenim la merda i n'hi ha que se'n beneficien. I en relació a aquest problema gravíssim i del tot cert, va demanar que el preu de l'electricitat reflectís la distància des d'on s'ha de transportar. D'aquesta manera els territoris que assumeixen "la part bruta" poden tenir beneficis directes de creació de riquesa, ja que per a les empreses i les indústries, tindria molts avantatges en disminució de costos d'energia instal·lar-se en les zones que han assumit la generació.

Quina diferència hi ha hagut en aquest tema entre CiU i el tripartit? Cap. Bé, una... si ho hagués fet CiU, els demagogs del tripartit i la seva coral mediàtica i opinadora ho haguessin aprofitat com a instrument de desgast. Com són ells els que ho fan, ningú no diu res. Quin fàstic. Què hi ha en comú? Tot: falta de planificació, falta d'estudi d'escenaris compensatoris, falta total de coherència, falta de sentit estratègic, falta de respecte als ciutadans, processos farcits d'irregularitats, ocultació d'informació, enganys, manipulació... i submissió TOTAL i INCONDICIONADA als interessos lobbístics de les elèctriques.

Aquest no ha estat un article "antitot" i demagògic. Crec que el nostre país necessita disposar de producció elèctrica suficient i barata. Però aquesta producció ha d'estar dintre d'una planificació que tingui sentit, que reparteixi càrregues i beneficis per tot el territori, i que les decisions estiguin ben fonamentades i no siguin conseqüència de les quatre tonteries del moment o de les pressions de quatre energúmens. I, sobretot, el que no pot ser és condemnar una comarca sencera a la misèria i a la falta d'alternatives que no siguin l'emigració.

(propera imatge, i última de la Terra Alta: el cementiri nuclear)

Adéu a Xirinachs

La fidelitat i l'amor es trobaran,
s'abraçaran la justícia i la pau;
la fidelitat germinarà la terra,
i la justícia mirarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit.
La justícia anirà al seu davant,
i la pau li seguirà les petjades.
Salm 85

Aquest salm il·lustra el recordatori que han repartit en la Missa funeral per acomiadar en Lluís Ma. Xirinachs a la Basílica de Santa Maria del Mar. Ple a vessar, milers de persones, amb una emoció amb prou feines continguda. La missa, concelebrada per prop d'una vintena de capellans, l'ha oficiada un monjo de la comunitat benedictina de Montserrat, no puc donar el nom perquè no el coneixia. S'ha volgut, amb aquest significatiu gest, remarcar la comunió de l'església amb el seu país, amb el seu poble, que de manera tan clara i desacomplexada va representar Xirinachs. I Montserrat és el símbol per naturalesa d'aquesta comunió entre el poble i els seus pastors, la seva Església.

Milers de persones hem emplenat Santa Maria del Mar, gent molt diversa, que com ja vaticinava, hem format una majoria silenciosa, unida en la pregària, la comunió i el record d'aquesta personalitat amb tantes inquietuds, com s'ha posat de manifest al llarg de la celebració, unides per la seva bondat i fidelitat, compromís, amb Déu, amb el proïsme i amb el seu país, amb el seu poble.

No m'ha agradat la presència dels polítics. Si ho volien ser, que haguessin entrat els últims i haguessin seguit la celebració des de l'últim banc (és un dir, la majoria estàvem drets), amb humilitat, silenci i sense afany de protagonisme. No ho han fet.

M'ha emocionat, tanmateix, la presència, sempre serena, d'en Pep Espar, una altra persona cabdal, un patriota exemplar que des del silenci ha fet una feina joiosa i fecunda pel nostre país i que algun dia caldrà agrair i reconèixer.

Profèticament, el Salm recollit per a l'ocasió al recordatori anunciava "El Senyor donarà la pluja". I l'ha donada. En sortir ha començat a ploure a bots i barrals. La sortida del fèretre, per la basílica cap al Fossar, en mig d'aplaudiments, i cantant Els Segadors ha estat un moment molt emotiu, de fet encara se m'humitegen els ulls al recordar-ho.

No em vull estendre. El president Pujol ha dit aquests dies que Xirinachs era un profeta. El mateix Salm també diu "i la nostra terra donarà el seu fruit".

Que així sigui. Que la nostra terra, fecundada pel martiri dels patriotes, doni aquest fruit de llibertat que tant anhelem.

PS: he tingut ocasió de saludar vells i nous amics al llarg del matí. No sé si impressionats per l'ambient, el sentiment era de commoció. I de dir prou. He parlat amb gent "molt ficada" i he pogut copsar un ambient brutal de desànim i de que cal fer alguna cosa, perquè això (el nostre país, el catalanisme) és un vaixell a la deriva, al punt del naufragi, o del col·lapse, com li volgueu dir. N’hi ha hagut que sorprenentment, i coneixent la meva proximitat a les tesis de Carretero, m’han confessat “Carretero és l’home”. D’altres m’han confirmat plenament el que ja vaig apuntar que les bufetades a Esquerra són majúscules, per qualsevol cosa, i que ara qui més està rebent és l’entorn. Sobre aquest entorn hi podria haver notícies...

Treballant un diumenge d'agost...

Parèntesi en les meves vacances. Estic bastant descolocat. Tinc la sensació d'esgotament anímic, d'incredulitat, de que les coses, a molts nivells, estan sortint malament, i, el que és pitjor, que al meu voltant han passat i estan passant moltes coses tristes en molt poc temps.

La setmana passada va ser dura. Una setmana davant pel davant del dolor, de la pèrdua d'éssers estimats de persones que estimes, del dolor en els que t'estimes, de la malaltia. I no perquè ja hi hagi passat abans és menys dur, i ens toca viure-ho des de la fe o des de la nostra pròpia moral amb tots els dubtes del món. Dies o setmanes que s'embosquen en les nostres vides i de sobte se'ns llencen a sobre cruelment, com a feres.

La distància física i mental de les vacances, malgrat haver hagut de pujar a BCN, i tornar-hi a ser-hi en aquests moments, i tota aquesta sèrie d'esdeveniments m'han provocat fins i tot una certa apatia a l'hora d'escriure coses. De què parlar? Vaig intentar fer-ho d'allò que em preocupava i em commovia, però no em vaig agradar.

Dissortadament un altre fet m'ha tornat arguments sobre el silenci. La mort d'en Xirinachs. Sincerament, políticament, ja poca gent se'l prenia seriosament. Les seves virtuds l'havien convertit alhora en hostatge d'una manera de fer política que difícilment trobava espai en els nostres temps. Irreductible, antiheroi, quixotesc... El mateix pel que va ser lloat com a antifranquista (p.ex. les seves vagues de fam davant la presó Model) ara era observat, en les seves campanyes persistents per la nostra llibertat, com una cosa estrafolària. No tinc les mans netes, per més que em manifestés per la seva llibertat i en la seva solidaritat davant el seu encausament i posterior empresonament per l'Audiència Nacional. No les tinc.

Llavors em semblava que les seves campanyes i denúncies estaven "fora del mercat", que s'havia quedat sense espai, i que les coses anaven ara d'una altra manera, com si estigués descatolgat. Quanta inocència la meva, Déu meu! Quina poca modèstia i quanta pressumpció que a hores d'ara es revela tan estúpida com perillosa per al nostre país.

Aquest dijous, dia 16 d'agost del 2007, a la basílica de Santa Maria del Mar tindran lloc el funeral per Lluís Maria Xirinachs. Procuraré ser-hi. Crec que s'hi ha de ser. Per la seva memòria, sobretot, però també pel nostre país. Perquè la seva mort no pot ser inútil i perquè crec que hi ha una crida desesperada d'amor al país, malmès en mans dels actuals polítics, que ens obliga a reaccionar.

Des d'aquest bloc m'he manifestat molt crític amb l'actual classe política i n'he explicat les causes. Però amb qui amb especial convicció m'he mostrat més bel·ligerant és amb el tripartit, i penso seguir-ho fent. I si em permeteu que giri una mica més la clau, encara m'he mostrat singularment agressiu és amb l'actual ERC i la seva direcció. I també això penso seguir-ho fent.

El somni malmès d'una pàtria lliure i pròspera, d'un país on tot estava per fer i tot era possible encara s'ha anat trencant a les nostres mans i ERC i la seva direcció són l'últim jugador que ha tingut a les seves mans fer alguna cosa il·lusionant, i l'únic que han fet és ensorrar encara més el país, i acabar-lo de convertir en una cova de saquejadors i matons que es passegen amunt i avall dels despatxos i del Diari Oficial de la Generalitat com a únic objectiu polític.

Què trist! No m'he pogut treure del cap un subtitol del telenotícies d'aquest diumenge, vomitiu, que il·lustrava la reunió dels Montilla, Carod, Saura, Nadal i Castells (crec que hi eren tots cinc). El titular de la notícia era "TREBALLANT UN DIUMENGE D'AGOST". És tolerable tant de desvergonyiment?? Fins a quin punt TV3 és una miserable cadena de TV més pilota i llefiscosament obedient al poder que mai!!!!! És un escàndol. Uns personatges que despareixen íntegrament durant tota la crisi (crisi extraordinària i a tot arreu -carreteres, trens, aeroports, electricitat...), un president absolutament desaparegut, ni una miserable declaració a una ràdio, res de res... i el titular de TV3 és TREBALLANT UN DIUMENGE D'AGOST.

Ho sento. És molt fort tot el que està passant i requereix alguna resposta superior a la que està tenint. El complot, la conxorxa tripartita, amb ERC convertida en la crossa estúpida dels sociates està portant el país a la ruïna. També en tots els sentits, però especialment pel que significa de desnacionalització.

Ara potser dijous a Santa Maria del Mar també hi assistirà -o ho intentarà- algun d'aquests caragirades que es referien, també a n'en Xirinachs, com a un friki (curiós, el mateix adjectiu que els molt il·lustres i il·lustrats fan servir respecte la seva militància). Però serem majoria, una absoluta majoria, els que hi assistirem per retre homenatge a un lluitador insubornable, irreductible, una persona que mai va tenir cap por ni recança a encapçalar, fins i tot des de la sol·litud, la lluita per totes aquelles coses en les que crèia. I bàsicament, Xirinachs crèia en el nostre país i en la seva llibertat. I és a la seva actitud a la que apel·lo, de coratge individual per damunt de tot.

Potser una mica d'aquest coratge i la poca mandra a posar-se a la feina que va tenir ens vindria molt bé ara, que tots semblem ressignats a aquest estat de les coses, com si no hi poguéssim fer res.

Uns dies de descans

Marxo uns dies. Encara no sé quants, però mínim serà una setmana. No sé si podré actualitzar el bloc -tenir l'espai i amb els horaris per poder-ho fer, que no és només la cosa de la connexió a internet-. Tal vegada trobi alguna manera de complir amb una de les coses que m'han quedat pendents, el tercer post "aunque me tiren el puente", sobre el contingut i les idees polítiques de la visita d'en Joan Carretero a les terres de l'Ebre. Bé, en tot cas, l'espera pot ser en aquest cas profitosa, ja que en els últiims dies m'han arribat alguns materials molt interessants que miraré d'aprofitar-los i donar-vos-en tota la inforamció.

M'enduc dos llibres (força voluminosos, veurem si no he pecat d'optimisme): "El silenci de les campanes -la persecució religiosa durant la guerra civil", de Jordi Albertí, i "Istanbul -ciutat i records-", d'Orhan Pamuk.

Hi he estat, a Istanbul. Em va agradar molt, tinc un molt bell record d'aquella setmana. Enguany que no faig cap viatge ni vaig enlloc, que per motius familiars i personals em quedaré ancorat al poble, és un bon moment per abandonar-se a la nostàlgia dels llocs visitats de la mà d'un premi nobel. A veure.

El llibre de n'Albertí, bé, forma part del mar de contradiccions que es van viure durant la guerra civil. I no totes estan adequadament processades. Quan sento parlar l'il·lustre conseller Saura sovint penso que hi ha gent que no té vergonya i que, si pogués, tornaria a cometre una i altra vegada els mateixos errors. En fi.

Vull fer, a més, algunes excursions per la zona que fa temps tinc pendents. P.ex. tornar al santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda, a la Serra de Pàndols. Un indret preciós, d'un bellesa singular, encaixat entre muntanyes, al peu del riu Canaleta. Pau i tranquilitat. Un indret, a més, de gran devoció popular.

Normalment també fem alguna escapada al Delta. Un bon bany i un bon arròs.

I per la nit... bé estem en "temporada" de festes majors. Caldrà aprofitar-ho.

Apa, bones vacances! i fins aviat!