Som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor

Què significa la fe, tenir fe? La fe és un do.

Fem el que fem, hi arribem com hi arribem, sempre farem cap a aquest axioma: la fe és un do. Un do que no ens és atorgat directament per la nostra naturalesa humana (no caldria l’acció evangelitzadora que va encomanar Jesús), sinó per un procés de captació, d’ensenyament, d’aprenentatge, d’exemple, de coneixement… de tradició en el seu sentit més profund de traditio (transmissió) que fa que se’ns desevetlli aquest do.

El bateig és el nostre primer contacte amb la fe, de la mà dels pares. Si la família manté la seva fidelitat apostòlica i cristiana, complint els manaments de la fe de Déu, la fe es viu a la llar i en la nostra vida, com p.ex. en la missa dominical, en la santificació de les festes -Nadal i totes les Pasqües-, en l’oració, etc. El següent pas és el sagrament de la comunió, que requereix un procés específic de formació i d’avaluació. I després la confirmació. I després, encara, fins a la fi de les nostres vides, sempre hi ha un referent eclesiàstic per expressar la nostra fe.

Tot i que la fe no és mai un procés racional ni formatiu, perquè tinguem fe cal que se’ns desvetlli, que se’ns obrin els ulls. Això és el que fa l’Església i el que fan les nostres famílies. Això és el que l’exemplaritat dels sants ens ha transmès. Això és el que els grans pensadors cristians s’han esforçat per fer-nos proper, accessible, reconeixible: el procés de desvetllament de la nostra fe i d’entendre el que implica ser fidels a aquesta fe i el misteri de l’existència de Déu i del Crist.

La fe és gran. Però la manera de viure-la és diversa. El cristianisme és plural, des de la gran divisió entre l’església romana occidental i l’oriental ortodoxa, a les posteriors crisis i escisions des de dins l’Església catòlica romana: l’anglicana, la luterana l’adventista, etc.

Totes aquestes esglésies comparteixen la fe de Déu i la seva paraula, però la vivim i la celebrem de diferent manera. Com a fills de Déu tenim la seva Paraula, però com a homes confessem la fe de manera diferent. No podem negar la fe dels altres, però creiem fermament que la manera com ens han transmès la confessió és la correcta, és la que emana directament de les ensenyances del Crist.

No tinc cap dubte que Catalunya no seria el que és sense la fe cristiana i la nostra església catòlica. Negar l’arrel catòlica i romana d’Europa és negar l’evidència. Miro els nostres pobles, fets al voltant de les esglésies i els campanars, les nostres ciutats amb les seves catedrals, les nostres universitats, etc. Som el que som i no per casualitat. Per a mi, la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana és l’única i és l’hereva del Crist, i la resta s’han desviat del magisteri de Pere i de la seva successió. Crec fermament en la transmissió de l’autoritat papal des del Crist: “tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Crec també que l'Església catòlica és la legítima i única intèrpret de les ensenyances de Jesús. I sobretot estic convençut que cap arraplegat fraudulent pot estafar els fidels imbuïnt-se d'un magisteri que no els ha estat atorgat i per al que no estan preparats. El missatge de Crist adreçant-se als seus deixebles és molt clar: "a qui vosaltres perdoneu els pecats, els seran perdonats". Ningú pot arrogar-se aquesta potestat fora de l'Església, si no ha estat ordenat per l'Església, si no ha rebut el seu magisteri, si no ha estat ensenyat i ha après a ser deixeble fidel de Crist. Per tant, tots aquests telepredicadors haurien de ser foragitats de la fe i denunciats.

Pel que fa al significat de l'Església, amb independència de la nostra fe, de la seva intensitat (agnosticisme) o de la seva no existència (ateïsme), culturalment tenim un pòsit profund d’arrels cristianes, i en el cas dels catalans, catòliques. Les coses haurien pogut ser diferents (p.ex. d’haver triomfat “l’heretgia càtara”, o d’haver estat vençuts per la invasió islamista), però han estat així i no es poden negar. Pot trontollar la fe, però no podem variar la consistència ni l’hegemonia de l’Església catòlica en la nostra manera de ser, en la nostra història, en la nostra cultura, en la nostra llengua, en les nostres festes, en els nostres valors, etc.

Fe i tradició. Si perdés la fe, continuaria pensant que pertanyo a l’Església. Sentiment tribal, tal vegada, però intens.

En el pla espiritual, n’hi ha que blinden la seva fe amb una interpretació literal de les sagrades escriptures, de l’antic i el nou testament. És un greu error. El mateix Jesús, a l’hort de Getsemaní, veu trontollar la seva fe i s’adreça al Pare pregant compassió: en aquells moments era el Fill de Déu i era home. I en tant que home, va tenir por i dubtes. Jo dubto dels que mai no dubten. I els que mai no dubten són cuirasses dogmàtiques que s’emparen en el literal d’unes escriptures sense interpretar-les ni contextualitzar-les, i sovint esquivant o ignorant el seu significat profund i el compromís que exigeix.

Per a aquestes persones qualsevol circumstància que qüestioni o introdueixi dubtes sobre la monolítica literalitat de les escriptures és una heretgia perillosíssima, inassumible i inconcebible.

Per als qui intentem viure la fe des del seu significat més profund i vital, conscients de la feblesa de la naturalesa humana i de la seva capacitat extraordinària d’interrogar-se sobre la seva existència i els fets que l’envolten… la fe no és un literal de paraules, per més sagrades que siguin, sinó un testimoni i una convicció profundes.

La Paraula de Déu no és fòssil, sinó viva, no reclama veneració idòlatra, sinó compromís i testimoni, seguir a Déu i ser fidel al missatge del Crist. I aquest missatge de bondat i misericòrdia no es pot veure mai alterat per un llibre novel•lat, ni per la descoberta d’altres testimonis. Sempre sobreviurà en la intensitat del seu missatge redemptor.

Els homes només ens hem de preocupar perquè la nostra Església perduri i sigui fidel a aquest missatge, perquè el que significa d’arrel cristiana en el nostre ésser romangui i perquè s'estenguin els valors del seu magisteri.

I els catalans ens hem de preocupar també perquè la fe que ens ha estat transmesa es proclami al nostre poble a través de la Santa Mare Església, perquè denunciem les sectes adventistes, evangèliques, etc. i, sobretot, perquè aturem la implacable invasió islamista que patim i contra la qual ja els nostres avantpassats es van rebel·lar i van vèncer, guanyant aquesta terra per a la llibertat i la fe cristiana.

L'Islam no és tolerant ni una religició compatible, sinó expansionista, i crec que cal fer-hi front sense complexos, des de la més estricta radicalitat cristiana i nacional, i abans no sigui massa tard, perdem la nostra identitat i hàgim d'acabar amagant el nostre culte.

No podem creuar-nos de braços davant la silenciosa invasió islamista de la immigració incontrolada que sense cap control omple els nostres carrers, ni davant el discurs covard, inconscient, tantsemenfotista i pervers dels laïcistes (només per al catolicisme) multiculturalistes i rendicionistes, per als que ni importa la fe, ni la nació, ni la cultura, ni l'economia, ni la justícia, ni l'esforç ni res de res i es dediquen a xuclar la sang d'empreses i treballadors.

D'alguna manera, sí, som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor.

We are the champions!!!

Vam ser a París i vam tornar amb la Champions per al nostre poble. La massiva presència catalana a París, amb i sense entrada, va donar color a una final emocionant i amb un desenllaç duríssim, però favorable als nostres interessos. Una autèntica marea de colors blaugranes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi. Un festival de desplaçament, gastronomia, tursime, birres, camaraderia, bon rotllo i catalanitat.

Com era previsible, les 3/5 parts de l’estadi ocupades per la màfia de la UEFA van ser un autèntic escàndol. Una revenda pels núvols, un munt d’entrades a disposició de totes les federacions europees de futbol per comprar els vots del president de la UEFA (diuen que fins a 60 per federació) i gent que podia estar allà com a un premi de Formula 1 o a un burdell. En canvi, la gent del FCB i de l’Arsenal que sent i estima els colors, els autèntics protagonistes, no va poder assistir perquè aquests mamons de la UEFA van decidir quedar-se 3/5 parts de l’aforament, ja sigui per vendre les entrades directament ells, per a les seves invitacions o per a la Federació francesa. Un autèntic escàndol.

A nivell intern també és una pena i motiu de disgust veure que el repartiment d’entrades no va ser tan transparent com se’ns havia anunciat, i que tant el RACC com la directiva van fer un mangoneo d’invitacions i de substracció d’entrades per als socis inacceptable.

La passió amb què es va viure el partit a París i fins a l’últim racó dels Països Catalans posa en evidència, un cop més, i per si a algú encara li cal alguna prova, l’adhesió i la identificació nacional catalana amb el Barça. Veure el mar de senyeres a París, i la festa a Barcelona i tots els racons del nostre país per aquest triomf és realment emotiu i engrescador. És clar que hi ha una identificació entre el Barça i Catalunya! Només faltaria que no hi fós! El Barça projecta internacionalment i de manera espectacular la nostra catalanitat, i ens fa sentir orgullosos. És clar que compensa les nostres frustracions polítiques i nacionals! Ja ens agradaria tenir el país lliure i pròsper que somiem, i poder competir internacionalment amb les nostres seleccions, però fins que aquest dia no arribi el Barça és l’entitat que amb més fidelitat transporta els nostres sentiments i converteix en realitat els nostres somnis.

És aquesta voluntat de ser, aquest orgull i aquesta fidelitat que han fet gran al Barça i que faran gran qualsevol equip català que realment vulgui assumir aquesta responsabilitat i actuï en conseqüència.

I també és aquesta identificació el que no entenen molts dels seguidors blaugranes que hi ha per Espanya i que a mig termini seran una font de problemes amb els seguidors catalans. Perquè no entenen que el Barça és més que un club i es limiten a veure-hi la seva vessant estrictament futbolística. I això no pot ser, perquè per això que es facin de l’equip del seu poble o de la seva ciutat. El FCB porta al seu escut la senyera i la creu de Sant Jordi, i qui, al costat dels colors del club no porti aquests colors, sinó uns altres, mereix la nostra reprobació i expulsió del món blaugrana. Ja n’hi ha prou, som grans perquè som catalans. Qui ho vulgui així, bé, qui no ho entengui, fa nosa.

Presentar-se a animar el Barça amb banderes que no són les que llueixen al nostre club és una imbecilitat i una falta de respecte greu. Ja n’hi ha prou de seguidors culés que venen a veure el Barça amb banderes de la Rioja, d’Extremadura, d’Andalusia, de Galícia, d’Astúriesl… què collons té a veure el Barça amb aquestes banderes!!!??? Si les porten és perquè d’alguna manera necessiten afirmar la seva identitat, i això ho han de fer amb els clubs i els equips dels seus llocs, no amb el Barça. Només la bandera del Barça, la senyera i la creu de Sant Jordi són les banderes del Barça. La resta és un intent d’imbècils de desnaturalitzar el nostre club que no podem tolerar i no tolerarem.

I el club també hauria de prendre mesures perquè les entrades disponibles vagin cap als socis i cap a les penyes que realment entenen el que és el FCB. Sense contemplacions ni males consciències. O s’accepta el que és el Barça i el que representa o fora. Prou problemes tenim a casa com per haver de carregar a les nostres esquenes la imbecilitat del culé espanyol.

Feta aquesta dissertació, el que importa és que hem guanyat la Champions, que el club és més gran que mai i que tenim un equip de futbol que ens permetrà gaudir de molts èxits durant molts anys. El que importa és que tenim un Club dirigit per persones que s'estimen el país, que, com tots, poden cometre errors que en alguns casos com el de les entrades ens són dolorosos, però que han tornat a fer del FCB un referent nacional indiscutible i fidel, i esportivament gloriós. Gràcies, president i junta directiva.

Tal i com es va cridar a pulmó a l’estadi de Saint Denis i pels carrers de tots els pobles de Catalunya: Visca el Barça i Visca Catalunya, lliure!

Per cert, un zero als organitzadors, tant pel que fa a l’organització dels accessos en transport públic, com a l’estadi, com en la sortida, etc. Sembla mentida que es pogués generar el kaos que es va generar i que si no va anar a més és perquè Déu no va voler i perquè les dues aficions van mantenir un comportament més que correcte durant el partit i les hores i dies que el van envoltar. Una autèntica vergonya que algú hauria de denunciar.

Sí senyor... un NO diferent per acabar amb Maragall i el tripartit

Sí senyor, i amb un parell de collons, he pensat que jo també puc trobar motius per votar NO en el referèndum de l’Estatut. És cert que no tinc suficients elements de frustració personal per votar NO, i que crec que el futur del nostre país es construeix treballant cada dia, progressant, de vegades poc a poc, però decididament, i que per això no tenia cap dubte per votar sí a l’Estatut. Però ara em trobo en la disjuntiva que no puc vèncer la temptació d’acceptar el repte irresponsable del president Maragall per votar no i fotre’l fora d’una vegada. Em sap greu que sigui així, però és la invitació que ha fet a tots els catalans: si em voleu fora, rebenteu el referèndum. Quina mania egocèntrica de voler-lo convertir en un plebiscit. Quin deliri de grandesa i misèria política!

Així les coses, com que sóc un tipus coherent i decidit, el meu NO inundarà l’urna. Serà un No magnífic, excel•lentíssim. I ara que m’hi he posat, ja no paro de veure que la vida està plena d’arguments pel NO, només cal parar-se a pensar i assignar a l'Estatut tot el que no ens agrada d'aquesta vida i del món per trobar arguments suficents per votar no. Però no, el meu NO no serà un no qualsevol, minúscul, sinó un NO d’aquells que fa època, indecent, il•lustre, extraordinari.

Això sí, faré els possibles perquè el meu NO no es confongui ni barregi amb altres NO, nos vulgars, generalistes, frustrats, sotanescos, josepmariaescrivanescos, ultradretans, vidalquadristes, boadellescos, carodrovirians, bolivarians… tots ells tan antisistemàticament i entranayablement units, però sense personalitat.

El meu NO no és un no en resposta a la crida marxista de “Emprenyats del món sencer, uniu-vos”, ans el contrari. És un NO amb estúpides i quimèriques pretensions elitistes, noucentistes, ruralista si cal, però sempre un NO amb estil propi, probablement singular i indiferent a la resta de NO.

En el capítol d'agraïments al meu NO, en primer i preferent lloc, situo al president Maragall. Aquests dos anys de govern nefast, aquesta indecisió, aquesta ineficàcia, aquest tantsemenfotisme, aquest sotmetre el seu futur al resultat del referèndum és una invitació elegantíssima al NO… no necessitava saber-ne altra. President, el meu NO té els seus nom i cognoms, vostè l’ha desencadenat amb el seu egocentrisme i a l’haver sembrat el temor a que el que hauria de ser un resultat normal en el referèndum, és a dir, un SÍ a la millora de Catalunya, vostè l’interpreti com una empenta per tornar-se a presentar a la reelecció, atès que amb aquests dos anys i mig no ha pogut consumar la seva obra destructiva.

Agraïments també a la resta de membres del fatídic tripartit. En aquest capítol, i amb pena, un agraïment personalitzat, a ERC, a la seva incoherència, irresponsabilitat i demencial política a cavall entre l’entreguisme vergonyós, l’abduccionisme, el perpinyanisme, l’inocentisme i el victimisme. Hi ha cap ciutadà de Catalunya que no s’hagi sentit atret per aquest vertígen del misticisme independentisme-zapaterisme-maragallisme-federalisme-plurinacionalisme-bargallonisme???

I també en els agraïments tripartits al bloc sodomita-ecologista-altermundista-anticapitalista-ecologista-tomaquista-marcianista. Aquests que pensen que no cal regular res (ordenança de civisme) i si ens descuidem ho acaben regulant tot.

Malgrat que pensi en el NO, no voldria descuidar-me el concurs inútil dels nostres entranyables talibans ultracatòlics, teocràtics, teoconservadors, teoenriquits, teomanipuladors, teopredicadors, teodiosos. Suma y sigue contra l’Estatut. Vés per on ara veuen en el nou estatut les amenaces que no havien vist en el vigent. O que sí havien vist però no s’havien atrevit a esmentar. Tampoc ningú es pensava, fa unes desenes d’any, que l’Alcorà i la llei islàmica s’estendrien com a marc jurídic civil de tants països. Quina enveja, eh? Com us agradaria que la societat estigués sotmesa als dictats de les autoritats religioses… i dels seus –vostres- negocis, és clar. Tanmateix penso que la vostra hipocresia no podrà véncer la voluntat de sí que es modula en nos diversos.

Perquè el que compta finalment és que jo també sóc un NO. Humiliant NO, però què caramb! Com si els ciutadans normalets no tinguéssim també la nostra ànima animal! Com si no tinguéssim dret a sortir de l’armari de la responsabilitat i dir que, ja posats, si a tothom li importa una merda tot, a nosaltres també. Per què collons el que jo penso no es pot imposar als altres i hem de buscar punts d’acord? Francament, no ho entenc, em sembla que jo sempre tinc la raó, i no sóc guapo, però agrado. De manera que no, no i NO.

Em venen infinitats de NO més al cap i a les tecles de l’ordinador. Però caldria fer un cens de NO i frustracions. Per això elevo la meva pregària i vindico un NO glamurós, modèlic, NO sense motllos ni imposicions, NO de tarda de diumenge. Però sobretot un NO amb dedicatòria al president Maragall. Un NO et volem veure més, ni en pintura. NO al malson. Un adéu per sempre.

I quan el No hagi vençut, els catalans, com a mínim, i ja serà molt, ens haurem tret de sobre aquesta lacra maragalliana i tripartita. Dissortadament també haurà triomfat i es reivindicarà aquest NO de la destrucció i l’autodestrucció, de l’etern emprenyat, del tantsemenfotisme. També serà el NO que espera hipòcritament que l’endemà sigui Sí, perquè sap que només destruïnt no es construeix res, i que el seu testimonialisme fa grans frases i manifestos plens de coherència inútil. Però que, en la seva impotència marginalista, confia s’imposi la voluntat de ser i de fer, per més que ell no ho faci possible.

He recordat els versos del poeta Pedro Salinas:

“Seguros por un día
-hoy, nada más que hoy-
de que los “no” eran falsos,
apariencias, retrasos,
cortezas inocentes.
Y que estaba detrás,
despacio, madurándose,
al compás de este ansia
que lo pedía en vano,
la gran delicia: el sí.”

La ciutat perduda

El gran poeta català Màrius Torres va invocar una ciutat llunyana com a imatge de la civilització que desapareixia eixafada pel feixisme durant la guerra civil.

Més físicament, més prosaïcament, els barcelonins assistim diàriament a la desaparició de la nostra ciutat, dels seus valors, de la seva bellesa, de la seva veritable ànima.

Els ciutadans de Barcelona hem perdut la nostra ciutat, i em costa de creure que algun dia la poguem recuperar. El tripartit municipal ha fet una nefasta gestió de la nostra ciutat, li ha canviat l'ànima i l'ha venuda al dimoni de la vulgaritat, la massificació i la indiferència. M'agradaria que algú em fés creure que és possible tornar la ciutat als seus ciutadans, als barcelonins.

El centre de la ciutat és una degradada caricatura del que fou. Carrers farcits de turistes amunt i avall, d'estranys irrespectuosos, de fast food, de turistiqueo, d'invasió. La Barceloneta i les Rambles han perdut tot el seu encant i s'han convertit en llorets, salous, centres de massificació playera, de xancla, calça curta, banyador, tovallola d'hotel i borratxera.

La delinqüència campa a l'engròs per la ciutat, sense mesura, control o esperança. Els top manta invaeixen impunement els nostres carrers, converteixen passejar-hi o circular-hi en una processó, lenta, a causa de la increïble i impune ocupació de la via pública. Músics de l'est martiritzen totes les nostres places i terrasses reproduïnt fins al fàstic melodies tòpiques i estridents. Mantenir una agradable conversa, cap al vespre, en una de les nostres terrasses ha esdevingut un exercici de paciència i de contenció davant músics infames, venedors de flors, cd, dvd...

Passejar??!!! masses de joves europeus han pres a l'assalt els nostres carrers per fer allò que no poden fer als seus països, a les seves ciutats... convertir-los en un circuit de skate o bicicleta acrobàtica. Els ciclistes no circulen per la ciutat... hi fan carreres, el risc de ser atropellat és una constant.

Places com la de la Mercè són envaïdes sistemàticament per grups de vàndals jugant, fort, a futbol, com si fos una pista esportiva, i n'han fet fugir veïns, famílies i els nens que hi corrien i hi passejaven a l'ample, en una de les places amb més encant de ciutat vella.

El transport públic està desbordat, massificat, incapaç d'assumir les masses que es desplacen pel i al centre de la ciutat i que fan la ciutat impracticable pels que hi vivim.

Els restaurants i bars de tota la vida s'han vist envaïts de masses motxileres que ocupen els llocs i subsisteixen amb una aigua, que consumeixen un plat i no deixen lloc als clients de tota la vida, per als qui cada cop seguir els seus nostres hàbits esdevé una aventura.

No hi ha silenci enlloc. Tot és una remor insuportable i una massa desplaçant-se d'un lloc a l'altre compulsivament. Cada cop són menys els racons que ens queden, autèntics oasis que desapareixeran fruit d'una concepció instrumental de la ciutat, pensada per batre rècords contínuament i no per als seus ciutadans i les seves necessitats i benestar. Quan deu ser l'últim cop que un responsable municipal ha pensat en el benestar dels ciutadans de BCN???? Val més pensar en els okupes, en pagar-los-hi pisos, en els sodomites i nudistes, en els bolivarians, acampats i escampats, en els multiculturals i en general en tota la tropa d'aliens que ens xuclen la sang.

He començat amb un poeta i acabo amb un altre, amb un poema d'un autor poc conegut, Pau Sagal:

"M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats de silenci on les tardes reposen
i els carrers són deserts de migdies sense ombres.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on els vents són les portes quan s’obren
i el passat no és excusa a mirades ansioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats vora el mar amb cafès com a llotges
i racons al raser de petjades curioses.

M’agraden les ciutats que no esperen grans coses,
ciutats on la història s’asseu entre els homes
i el demà no és fer un rècord per làpides ni hostes."

Electa Una Via Non Datur Recursus Ad Alteram

Aquest latinisme i màxima jurídica,vol dir que un cop escollida una via no es pot canviar, i serveix per analitzar bona part de la nostra realitat, mutant, on és difícil trobar referències i les posicions, discursos i motivacions canvien sense coherència i sense que ningú assumeixi cap responsabilitat pels errors comesos.

Trobo que en aquests moments és del tot aplicable a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit que en dos anys i mig, després d’haver generat una gran il•lusió i esperança en un bon nombre de ciutadans, ha esdevingut un exemple d’incoherència, d’engany i manipulació, d’irresponsabilitat i d’incapacitat política i de gestió.

Jo mateix vaig estar il•lusionat i confiat en el missatge d’ERC de renovació, de llibertat, de fermesa i d’equidistància, fins i tot entregat i partícep. Una nova manera de fer i una nova política que permetés el nostre poble superar la situació de submissió i d’espoli que patim. Una nova manera de fer no testimonial ni marginalista. Una nova manera de fer fonamentada en la capacitat, eficàcia i eficiència.

Les coses es van tòrcer ràpid. L’equidistència era una pura mentida, un màrketing electoral per, a través d’aquest engany, atreure un electorat que d’altra manera podien no haver tingut. Essent una possibilitat que la incertesa del resultat electoral aboqués a tota mena de pactes, l’engany va ser que els pactes ja estiguessin fets i pensats amb independència del resultat electoral. I que en comptes de construir una majoria nacional, o no es participés en un procés de política capada, es lliurés la Generalitat al PSOE. Per primera vegada en la nostra minsa història política autonòmica s’entregava la Generalitat a un partit sucursalista, que no obeeix als interessos de Catalunya i del poble de Catalunya, sinó als interessos d’Espanya i d’un partit espanyol com el PSOE. El que ha passat aquests dos anys és una confirmació absoluta d’aquest entreguisme i d’aquesta dependència. Però no passa res, als ulls dels brillants estrategues, no passa res, ni tan sols s'és conscient del que ha passat.

Es va justificar per la necessitat d’un nou estatut. Necessitat que no era tal, sinó una pura estratègia per desgastar el govern de Jordi Pujol, i intentar fer entrar en contradicció la postura nacional de CiU. El mateix interès, purament especulatiu, que tenia en l’estatut l’irresponsable candidat socialista, Maragall, que finalment i en mala hora va esdevenir president de la Generalitat, per a vergonya de la institució i dels presidents que l’han precedit.

Un partit pressumptament independentista ficat a reformes estatutàries que s’havien d’ajustar a la Constitució Espanyola. Increïble, però cert.

Enlloc de dedicar-se a abordar els greus problemes que té el país, principalment acabar amb l’espoli fiscal que mina la nostra economia i les nostres possibilitats socials (i que era l'autèntica reivindicació ciutadana), ens embarquen en una reforma estatutària necessàriament constitucionalista (això no es va negar mai ni es va voler superar aquest marc), i sense voluntat sincera que esdevingués o fós un projecte de país, sinó una eina per fotre als altres, en aquest cas a CiU, però en general de lluita entre partits.

Així es posa en marxa l'assumpte de la reforma, sense que ningú la volgués sincerament i pensada exclusivament com una arma de lluita partidista, de desgast de l’altre, d’intentar deixar contínuament l’altre en fora de joc o immers en contradiccions. Cadascú tirant cap a la seva banda, i no empenyent conjuntament. El 30 de setembre és un miratge, tothom continuava estirant cap a la seva banda.

Triada aquesta via, el normal i l'exigible és que s'hagués dut fins al final. Però, ah no! Ara han decidit que ells no tenen res a veure amb això,i fan veure que es plantejaven una cosa diferent, mentint novament al poble de Catalunya. Que es volgúes anar més enllà és una evidència. Que es pogués, una altra. I si no s’havia plantejat aquesta història per trencar res sinó per millorar l'estatut del 79 ajustant-se als termes de la constitució espanyola ara no és vàlid alegar que no s’han satisfet uns objectius que no s’havien plantejat.

Perquè el resultat final és insatisfactori, cert. Però és el resultat de la via triada i dels aliats triats. Qui estava, si no, amb les estisores per retallar l’estatut del 30 de setembre, el del Parlament? Doncs els mateixos que ERC manté al govern, els socialistes. Ni més ni menys. I qui retalla és qui té la principal responsabilitat, no qui accepta les retallades perquè coneix les regles de joc i veu que aquest no era el moment de superar-les perquè tampoc no era l’objectiu. Ni tan sols seria el responsable si ho hagués acceptat per fer-se una foto, argument fals, però igualment fútil, perquè l'únic que hauria d'importar és qui retalla, no qui accepta la retallada ni la mida de la retallada.

Tanmateix, essent insatisfactori, és un estatut que millora notablement l'Estatut del 79 i el potencial de Catalunya i que ha de permetre un mínim de 10 anys de millores continuades en l’autogovern, el finançament, les infraestructures, etc. És un estatut, això sí, que requereix d’un exercici polític intens. Com si algú es pensés que un estatut ho resol tot. Això ni les taules de la Llei, atorgades per Jhavé a Moisès, no ho garantien. Calia continuar treballant, calia ser virtuós. Però el cert és que objectivament millora la situació prèvia, i per tant és un fruit real de la via escollida.

Aquestes dues circumstàncies conformen una pinça que evidencia les contradiccions d’ERC, que culminen al demanar el vot negatiu al nou estatut...un autèntic despropòsit. Una mà de la pinça la forma l’engany de dir que l’estatut no assoleix uns objectius que no s’havien plantejat (s’havia dit que el dret a decidir, l’autodeterminació, era el motor de l’estatut? No. Per tant no serveix exhibir-lo ara, en el tram final, igual que no serveix invocar la situació de Montenegro a aquestes alçades, quan no s'ha demanat aquest exercici i quan s'ha fet president de la Generalitat el líder dels serbis unionistes).

I per una altra banda, l’altra mà de la pinça, l’evidència que el nou estatut millora en pràcticament tot la situació de Catalunya (en tot no, hi ha algunes coses que són concessions a la minoria eco-comunista-bolivariana-altermundista que són un insult per a la tradició nacional i per a un país seriós com Catalunya).

I per què ERC ha decidit votar no? Doncs per la mateixa motivació que va decidir impulsar un nou estatut. En cap cas pensant en el país, sinó per interès partidista, novament pensant que això permet fer merder, remoure les aigües, etc. No importa el bé del país, sinó el bé del partit. No importa si s’actua irresponsablement, sinó que es generin rèdits. És el mateix que fa el PP a Espanya, quan amb la seva irresponsabilitat encén l’anticatalanisme, promou boicots, menteix, recull signatures, etc. No ho fa pel bé comú, ni tan sols del seu país, d’Espanya, sinó per intentar arreplegar vots i desgastar el PSOE. L’interès electoral i partidista habilita la irresponsabilitat com a estratègia.

Em sento molt decebut, profundament decebut. També de què en el meu país aquesta estratègia tingui seguidors, que no es vegi que la irresponsabilitat mai és el camí. Que la nostra estratègia ha de ser la millora contínua, el creixement i la reconstrucció nacional, la seriositat, la responsabilitat, l’exemple, la coherència i la fermesa.

El no d’ERC, des de la realitat de la seva actuació d'aquests dos anys, és una autèntica i covarda fugida per les clavegueres de la política, això sí, fent grans declaràcions retòriques i omplint-se la boca de principis que ignoren.

L’espectacle d’aquests dies ha estat patètic. Ara s’apel•la a les bases, després d’haver enganyat i manipulat els sentiments i d'estendre la sensació insana de frustració. Un exercici de pseudodemocràcia populista i assembleària que en realitat és irresponsabilitat.

Què lluny queden aquells polítics capaços d’assenyalar el camí, en positiu, de fer política per a construir, i no d’actuar com a agents de frustracions a força de ser incoherents i manipuladors. Dit això ara podria acabar fàcil aquest escrit dient que el nostre país no mereix aquests polítics, però realment ara ja no ho crec, no ho penso. Em sembla que sí ens els mereixem, perquè no som millors i perquè no tenim l’alta exigència cívica, moral i política que hauríem de tenir, i ens conformem amb les engrunes de la crispació, la irresponsabilitat, la ineficàcia i l’emprenyament atàvic.

Només ens queda treballar, treballar i treballar. Com deia Gandhi, cal ser moralment superiors per poder vèncer. Aquesta hauria de ser la nostra aspiració, el que evitaria la frustració personal i col•lectiva. A això aspiro i per això treballo. I em sembla que tots plegats hauríem d’exigir un comportament, unes idees i una actuació més coherent i més ajustades a les nostres necessitats com a poble, en la perspectiva d’un futur de llibertat, no de ridícul permanent. Som un gran poble, hem estat un imperi mediterrani, hem tingut el primer parlament d'Europa, hem generat una economia potent, hem estat creatius, emprenedors, hem sobreviscut i tirat endavant en les pitjors circumstàncies, tenim encara orgull i força per anar molt lluny, fidels a la nostra tradició i impulsant un país pròsper, lliure i just. No necessitem profetes de desgràcies i de frustracions.

El cretinisme culé... sublimació del cretinisme català...

Els catalans, com la resta de pobles, tenim les nostres pròpies virtuts i defectes. Les hem de saber veure totes. Avui toca parlar d'un defecte dels pitjors que reconec en el meu poble: un cert cretinisme. Això es veu habitualment en qualsevol esfera de la vida. Però on aquest defecte sublima amb una major crueltat és en els socis del Barça. Jo ho sóc. I sé que som gent meravellosa i que hem sigut capaços de fer el millor club del món, un autèntic orgull i referència nacional. Però, collons quan surt la vena cretina. És insuportable. I passa sovint. Hem tingut presidents que han sintetitzat radicalment aquesta característica, com els srs. Núñez i Gaspart. És obvi que sense una massa social propensa al cretinisme aquests dos personatges mai haurien estat presidents del Barça. I ho van ser, dissortadament i per a vergonya del club ho van ser. Com a exemple, tanmateix, que sabem rectificar i som capaços també del millor, aquesta mateixa massa social va escollir anys més tard en Joan Laporta com a president, amb més vots que qualsevol altre president hagi tingut mai. Això ens exculpa. Però no ens ha alliberat d'aquest defecte, que es manifesta a la mínima. Ara, amb les entrades de París. Aquests són els fets:

Fet 1: som 140.000 socis i 5 milions de catalans disposats a seguir el Barça a la final... i la Unió d'Especuladors, la UEFA, només ens ha donat 21.000 entrades. La insatisfacció de socis i afeccionats està assegurada. Qui no tingui entrada estarà frustrat...

Fet 2. Mai havíem tingut un sistema de repartiment d'entrades transparent, i ara sí l'hem tingut. Ens agradi o no, hàgim estat afavorits o no... per primera vegada hem tingut un sistema transparent de repartiment d'entrades.

Fet 3: és possible trobar sistemes de repartiment d'entrades per a una final que ponderin l'esforç de penyes i socis en donar suport al club al llarg de la temporada. Això seria més just... sempre i quan fós transparent...

Fet 4: La frustració sublima el clàssic cretinisme culé, que a la seva vegada és el màxim exponent del cretinisme català. És difícil trobar una exhibició més alta de cretinisme que en la nostra afecció.

Fet 5.1.: declaracions de culés cretins reivindicant el sistema de repartiment d'altres clubs, del tot modestos i insignificants pel que fa a massa social en comparació al Barça. He sentit: "el Sevilla ens ha donat una lliçó..." Aquest cretí diu, sense saber-ne, que el Sevilla ha repartit les seves entrades per a la final de la UEFA a partir del soci més antic. Tot i així han hagut de retornar dues mil entrades. Si el Barça hagués repartit les entrades a partir del soci més antic, per a les 8.000 entrades a disposició dels socis hauria hagut de muntar una expedició geriàtrica, amb UVI, oxigen, etc. Els cretins ignoren totalment la realitat barcelonista.

Fet 5.2.: declaracions de culés reividicant el repartiment amb el sistema de l'Arsenal, de premiar els seguidors més fidels en els desplaçaments: a Milà només hi vam anar 1.700 barcelonistes, a Lisboa uns 2.000... com nosaltres hi vam ser estaríem encantats, tots hauríem tingut entrades. El cretí que feia les declaracions estic segur que només assisteix a finals. Juga a guanyador. Se supera en cretinisme.

Fet 6: La UEFA té 34.000 entrades a la seva disposició. Cada club només n'ha tingut 21.000. Això és promoure la revenda a escala planetària. És no entendre el futbol. És no saber que el motor del futbol són els clubs i els seus seguidors. La glòria d'una final la proporcionem els clubs i els seguidors que hi arribem, no la UEFA.

Fet 7: la UEFA disposa al seu lliure albir 14.000 entrades. Diuen que n'han repartit 60 per federació europea. És una manera de comprar la reelecció. A costa dels seguidors de futbol, dels clubs i de l'espectacle. Tal vegada la propera final pugui dispotar-se a l'Scala de Milà o al Liceu. Sense seguidors, sense soroll, només amb convidats de federacions i de patrocinadors. Estic vibrant per conèixer els 60 afortunats de les federacions letones, lituanes, estones, ukraïneses, holandeses, fineses... tots els 60 afortunats presents a la Champions la viuran apassiondament... en els burdells de París! 14.000 entrades per a indiferents a la final, per a ignorats, per a puteros, per comprar vots per reelegir els jerifaltes de la UEFA...Quin fàstic!

Fet 8: Volem ser a París, però no sabem si hi podrem ser. Entenem perfectament el repartiment del club, però no comprenem gens ni mica que 34.000 entrades s'hagin sustret de la il·lusió i la passió dels seguidors dels clubs que hem arribat a la final. Només hi ha un responsable: la UEFA, la unió d'especuladors. Hem d'acabar amb el seu poder mafiós. Cal que els clubs, els grans clubs europeus, tinguin el control sobre la competició.

Fet 9: Els cretins culés centren majoritàriament la crítica en aspectes absolutament superficials del repartiment de les escassíssimes entrades disponibles pel club, com ara que els directius pressumptament disposin de 30 entrades. Em pregunto... si directius que avalen amb el seu patrimoni el pressupost del club no tenen dret a aquestes 30 entrades... a què tenen dret? Si han sigut capaços de treure el nostre club de la misèria esportiva, social i econòmica... és possible ser tan cretí per dir que és un greuge que 15 directius disposin de 30 entrades... per favor! No ens apuntem al partit dels qui els arbres no deixen veure el bosc... la UEFA ens ha robat 34.000 entrades... i aquest és l'únic i gran problema

Fet 10: Els seguidors blaugranes, a París, només tenim un enemic, algú de qui tèmer agressions: els falsos seguidors blaugranes que sota aquests colors exerceixen una coacció mafiosa i delinqüent sobre la resta de seguidors barcelonistes i catalans. Veurem el final del malson feixista.

Corolari: el nostre club, el FC Barcelona mai havia viscut uns moments de glòria com els actuals, per la perfecta organització de tot el club i a tots els nivells: econòmic, social, esportiu... És increïble que la junta d'en Joan Laporta hagi pogut, en 3 anys, fer aquest tomb a un club que estava precipitat al fracàs, a la ruïna esportiva i econòmica... i el que és pitjor, un club, per mor de les seves directives, abocat a la immoralitat, la corrupció i el perjuri.

Mai podrem donar prou gràcies a Déu perquè Joan Laporta i el seu equip de directius guanyessin les eleccions i assumissin la direcció del nostre club i acabessin amb l'època de la fosca i la infàmia.

Ara podem cridar amb llibertat i orgull: Visca el Barça i visca Catalunya lliure!!!

UEFA: Unió d'Especuladors

La UEFA és una unió d'especuladors miserables que viu a costa dels clubs i dels seguidors que tanta il·lusió posem en totes les competicions, i que vivim els enfrontaments europeus com la màxima cita esportiva i social, any rere any. Competir amb els millors d'Europa no és mèrit d'aquesta organització, sinó dels clubs que hi participem, dels seus seguidors, socis, recursos i estructura esportiva, econòmica, etc. I quan arriba la final els uefos volen ser més importants que els clubs i que els seguidors que donen sentit a la competició, i ens roben les entrades que ens correspondrien, fins al punt de tenir-ne més que cap dels dos clubs que hi arriba!

El FCBarcelona ha organitzat una distribució d'entrades entre els socis molt transparent. Tanmateix transparent no vol dir que sigui justa. Però és un valor ètic propi de la trajectòria d'una Junta Directiva presidida per Joan Laporta que ha tornat a fer del nostre club un model de bona gestió, de respecte pel soci i de virtut.

Perquè a més de transparent fós justa crec que caldria correspondre i reconèixer, d'alguna manera, l'esforç dels socis i de les penyes al llarg de l'any, de les nostres activitats en defensa i suport del nostre club i de la seva catalanitat. Tot i que aquestes activitats i els desplaçaments que fem per donar suport al club són un motiu d'orgull i de satisfacció, també ens resulten una despesa molt important, feina, dies de vacances, etc. I quan arriben fites com la final de París caldria que hi hagués un reconeixement mínim d'aquesta vitalitat social, esportiva i nacional. No s'ha de menystenir cap dret de cap soci, però cal reconèixer d'alguna manera el compromís. Caldria que no tots partíssim de zero, i que hi hagués algun sistema de punts per correspondre l'esforç i suport de socis i penyes al llarg de la temporada. Sé que és complicat i delicat, però caldria pensar alguna cosa al respecte.

Tanmateix el problema gravíssim d'entrades que tenim els seguidors del FCB no ve pel sistema de distribució del club, sinó de la nefasta gestió de la UEFA. És impresentable que hagin venut, fa mesos, 10.000 entrades directament per internet, que ara se'n reservi per al seu ús i gaudi 14.000 més i que destini 10.000 a la Federació francesa.

Tenint en compte que als clubs finalistes només els hi han correspost 21.000 entrades això és una especulació, un abús de poder escandalós, una mafiada i una ofensa gravíssima als clubs i als seus seguidors. Arribar a una final és una festa, però per als clubs i seguidors que han lluitat al llarg de la competició, no per als mamons de la UEFA i els seus negocis, per als que simplement hauria de ser una obligació organitzativa més del seu salari, i que tant els hi fa que siguin uns o uns altres, els qui hi arribin.

Arran de què i amb quin sentit han venut 10.000 entrades directament per internet? No estarien millor en mans dels clubs que arriben a la final, no seria això molt més just? Després s'ompliran la boca i les pàgines web d'amenaces contra la revenda, però amb aquest sistema l'únic que fan és alimentar la revenda global, a escala planetària. Serveixen en safata la compra d'entrades amb interessos purament especulatius. O algú es pensa, en el millor dels casos, que el seguidor d'un club que no ha arribat a la final hi anirà per amor al futbol. Per favor! Futbol és passió per uns colors i per un equip. No és una òpera o un espectacle on és indifirent qui siguin els protagonistes!

Per què 14.000 entrades disponibles, sense venda, directament per als uefos? És una autèntica estafa per als socis dels clubs que hem arribat a la final. Ells s'haurien de comportar com els nostres empleats, organitzar el tinglado és la seva obligació, i no un dret prepotent i insostenible a disposar d'aquesta barbaritat d'entrades.

I per què 10.000 per a la federació francesa? què s'hi juguen? L'estadi organitzador ja rep una recompensa econòmica, i la ciutat que acull l'esdeveniment una munió de visitants que gasten hotels, restaurants, aeroport, transport, bars, etc. No n'hi ha prou amb això? A quin seguidor francès, si no és per a especular, l'interessa una entrada per a un partit on no juga el seu club, mentre nosaltres ens consumim buscant entrades?

És indignant. Per culpa d'aquesta gestió feudal els clubs, que són la base de la competició, han de deixar insatisfetes milers de demandes dels seus socis i seguidors simplement pel capritx i la mafiada dels vividors de la UEFA. Òbviament que s'han de satisfer compromisos institucionals i de patrocinadors, però no amb aquest autèntic espoli, robatori. Al cap i a la fi els clubs i els seus seguidors som l'ànima esportiva i el cos real de la competició, mentre els patrocinadors i institucions només són algú que ja té un retorn en negoci (publicitat, etc.) de la seva aportació mercantil.

Fot fàstic. A veure si es fa realitat la lliga europea de clubs, dirigida pels clubs i al marge dels dictatorials interessos federatius. Amb finals i camps pensats per acollir el màxim nombre de seguidors. I a veure si ens oblidem ja d'una vegada de les lligues respectives i la quantitat de partits xusmosos que ens toca jugar al llarg de l'any. Això ho hem de deixar per a clubs com el RCD Español.

Volem jugar una lliga europea amb els millors equips de cada país. I competir amb la dignitat nacional pròpia del FCB.

A París a per totes!!!

Rosa d'abril

Anem a París!!!

Vam ser a Milà, donant suport al Club, i avui a l'estadi, en un partit dels que ara en diuen tàctics, però que resulten agònics, emocionants, pendents d'un fil. Però l'important és que el Barça ha arribat a la final de la Champions, que el Camp Nou ha estat una festa impressionant i que els carrers de Barcelona i de tot Catalunya han bullit d'emoció i d'alegria amb aquesta classificació.

El dia 17 de maig estarem a París. Tal com vam ser a Atenes, a Londres i a Sevilla. Com diu el mestre, la llegenda, el gran Cruyff, arribar a una final és una festa i s'ha de gaudir. Hem de saber disfrutar d'aquesta fita esportiva. Un país petit, com Catalunya, ha pogut arribar, mitjançant el club més representatiu de la seva vitalitat cívíca i nacional, a la convocatòria més gran i més important de l'Europa futbolística.

Si Déu vol, hi serem amb les nostres senyeres, amb les nostres estelades, amb les nostres creus de Sant Jordi, amb els colors del FCB a la samarreta, fregant la pell. Espero que el Club tingui una gestió àgil i coherent amb les entrades disponibles, i correspongui els afeccionats, socis i penyes que amb més passió hem seguit i donat suport al nostre club i al nostre país arreu del món.

Ara ja és 27 d'abril, diada de la Mare de Déu de Montserrat, la moreneta. Quin gran dia per gaudir i donar gràcies per aquest triomf. Quina gran setmana, si hi afegim la protecció de Sant Jordi, patró protector de Catalunya i les nostres llibertats.

L'any 1992, quan vam guanyar la nostra primera Champions, els nostres jugadors van pujar a fer l'ofrena a la Mare de Déu de Montserrat. Bonic gest. Avui el recordo i ens encomanem a la seva protecció i il·luminació. I donem les gràcies perquè el nostre Club estigui en mans de gent respectable i valuosa com en Joan Laporta, amb una junta directiva farcida de persones amb vàlua professional, dedicació al Barça i compromís amb el nostre país. Sense ells, sense la feina del nostre president, vicepresidents, i altres membres de la junta com en Josep Cubells o n'Antoni Rovira aquest somni no s'hauria fet realitat.

Quan tornem victoriosos de París pujarem a peu o correns a retre homenatge, agraïment i record a la Moreneta, a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Que així sigui i per molts anys.

I també que la unió que tots els catalans hem sentit avui al voltant del Barça sigui un exemple per a les properes convocatòries del nostre país, on els patriotes catalans, els que estimem el nostre poble, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions... els que en definitiva aspirem a un futur de llibertat i plenitud sapiguem entendre i comprendre les nostres diferències davant el nou estatut, i tant els que hi pensen votar a favor, com en contra o nul, ho facin guiats per l'alta consideració que mereix el nostre poble i amb la voluntat sincera de construir un país lliure i pròsper. Que l'enemic espanyol i francès és gran i fort i nosaltres només ens tenim a nosaltres.

Sant Jordi, patró de Catalunya

Avui és Sant Jordi, patró de cavalleria i de la nació catalana. La seva devoció es remunta al s. VIII: ja es troben catalans que es diuen "Jordi". I l'any 1022, a Ripoll, l'abat Oliba li consagra un altar. Fins avui Sant Jordi ha guiat les nostres passes i l'esdevenir d'una pàtria plena i lliure. I a l'empara de la bandera de San Jordi, i la protecció del Sant, els vers catalans combatem per la nostra terra, per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions, per la nostra gent i per la nostra llibertat.

Tal com diuen els goigs de Sant Jordi, patró de Catalunya:

"L'art, la Història i la Llegenda
han brodat vostre mantell,
us han dat la millor prenda
amb la ploma i el cisell.
Des del Nord fins a Migdia,
de Llevant fins a Ponent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!

Vetlleu per la Pàtria aimada,
per la seva llibertat,
per la Fe ben arrelada,
per la sant Germandat;
i si arribé el gran dia
de salvar-la combatent,
Patró de Cavalleria,
vetlleu per la Pàtria mia
i per son renaixement!

Sant Jordi era invocat pels cristians a les Croades, i els cavallers duien la seva creu al pit. És patró de països tan diversos com Georgia, Anglaterra, Sèrbia, Grècia, l'antiga Rússia, Aragó i els Països Catalans. A València, el 23 d'abril de l'any 1343 ja era festiu, i a Mallorca el 1407. A Catalunya no ho va ser oficialment fins l'any 1456.

La bandera de Sant Jordi era la del braç armat. Bandera pròpia i invocada amb el seu patró. La defensa de la catalanitat i Sant Jordi sempre han anat unides al nostre país, malgrat les ignoràncies modernes dels qui el volen desnacionalitzar o desempallegar del seu fort contingut patriòtic.

En 1365, el rei Pere atorgà el privilegi reial de formar una milicia permanent per a defendre i custodiar la senyera del Regne de Valencia (la bandera reial, la quatribarrada). Aquesta milicia va rebre el nom de "Centenar de la ploma", per estar formada, inicialment, per 100 homens que durien una ploma en l'elm en el que es cobrien el cap. I al pit duien la Creu de Sant Jordi.

Hi ha pocs símbols més preuats i estimats pels catalans, del nord i del sud, de llevant a ponent, que Sant Jordi i la Creu de Sant Jordi.

Avui, els catalans que estimem la terra, veiem en Sant Jordi un exemple de virtut, de sensibilitat, d'atenció, d'amor... i de coratge, d'orgull, per defensar allò que és nostre, la nostra terra, la nostra nació. Veure una Creu de Sant Jordi pels balcons de Catalunya, pels camps, per les nostres terres és saber que al darrere d'aquella bandera hi ha catalans disposats a tot.

Veure una Creu de Sant Jordi és invocar, també, "que tremoli l'enemic"

Catalan glorious tour (Milan 0 - FCBarcelona 1)

Vam ser a Milà i vam deixar els estandards catalans ben alts. Durant tot el dia va ser una ciutat exemplarment ocupada pels seguidors barcelonistes. Menys de dos mil en vam ser prou per fer-nos presents, per omplir la ciutat dels colors del Barça, de senyeres, d'estelades i de creus de Sant Jordi. Un comportament a l'alçada del nostre Club i del nostre país. Otger Cataló (foto), que amb els nou barons de la fama va contenir la invasió sarraïna i va fundar i donar nom (segons la nostra mitologia romàntica) a la pàtria catalana, Catalunya, n'hauria estat orgullós.

Il Castelo, il Duomo, les galeries, les places i carrers del centre van bullir de seguidors, alegria i coratge barcelonistes i catalanistes, desplaçats en avió, autocar, furgonetes o cotxes. Dia de cafeteries, trattories, pasta, pizza i birra.

Vam anar a San Siro en tramvia, el ja mític tramvia 16, destí San Siro. Pels bars del voltant de l'estadi al nostre rotllo, fent birres i exhibint els nostres símbols, de bon rotllo, però amb orgull. Sempre hi ha sòmines i perturbats, però vam tenir la sort de no ensopegar-ne amb cap (milanista)... o ens van tenir prou respecte. Amb la gent que es comporta amb dignitat i orgull sempre hi ha d’haver respecte.

San Siro va ser un espectacle grandiós. L’estadi acompanya, i l’afició milanista és fidelíssima, entregada. Amb una megafonia abraonada, els càntics, les grades plenes a rebentar i farcides de pancartes de suport al seu club... tot un espectacle per gaudir-lo. No arriben, en cap cas, a provocar l’emoció que hem sentit a l’estadi del Cèltic de Glasgow mentre milers de seguidors de totes les edats cantaven, a pulmó, Your never walk allone.

El partit, memorable. Quin Barça! Quin partit! Vam imposar el nostre domini, després d’un inici amb angoixes. Però vam marcar i vam fer nostre el partit. Un equip que brodava el futbol i hauria pogut sentenciar l’eliminatòria, i una afició que, infinitament superada en nombre pels milanistes, va acabar imposant els seus càntics, amb coratge.

Com ja ve essent habitual, l’única nota negativa va venir per uns quants barcelonistes (ridículament pocs), els protagonistes negatius de sempre, aquest residu testimonial, aquesta ombra patètica del que van ser, els boixos, lliurats al matonisme cap a la resta d’aficionats blaugranes i cap als símbols de la catalanitat, camuflant la seva impotència amb la viagra de les bengales. Ni així van aconseguir atemorir ningú ni fer ombra a la massa de seguidors, volcats amb l’equip, que els ignorava i es dedicava a animar incansablement.

Quin orgull, excepte aquests quatre, els dos milers de seguidors a San Siro, quina dignitat, quin sentit de l’honor i quina bona imatge del país que vam transmetre. En acabar el partit, els centenars de SMS i trucades que vàrem rebre des de Catalunya testimonien, a més, l’orgull per la gesta de Milà, pels nostres càntics i per la nostra grada farcida de colors blaugrana, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

Per cert, i en relació al significat de la Creu de Sant Jordi, davant els qui des de la seva ignorància l’exhibeixen no sé si com a símbol futbolístic, per mimetisme dels seguidors anglesos (és la seva bandera), o perquè la consideren un símbol nacionalment irrellevant, o sense càrrega nacional, cal que sàpiguen (és un dir no poden saber res) que és just el contrari. És el símbol nacional català més important i antic, i que representa la dignitat nacional combatent:

“La Generalitat, un contrapoder establit enfront del rei, adoptà aquesta bandera (la Creu de Sant Jordi) en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà a l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant augmentant lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents. »

Aquesta és la significació autèntica per als catalans de la creu de Sant Jordi, i per això figura tant a l’escut de la ciutat, del club, d’institucions, associacions, etc. I amb aquest sentit l’enarbolem els catalans.

Un cop gaudit aquest partit, cal dir que l’eliminatòria encara és viva. Dimecres enllestirem la feina. Estic segur que ho farem, i que la final a París serà un altre moment de glòria per al nostre Club i un altre motiu d’orgull nacional.

Visca la gent blaugrana! Visca el Barça! Visca Catalunya!

Si parlem de furs i drets històrics...

Avui s'ha esdevingut l'Aberri Eguna, el dia de la pàtria Basca. El lehendakari ha fet una reivindicació important dels furs bascos com a autèntica constitució. Això és així, i a més a més els bascos n'han sapigut treure un bon partit. Està clar que per consevar-los han hagut de lluitar, i no sempre, com a mínim part dels bascos (navarresos i alabesos) en els bàndols correctes...

El nou estatut de Catalunya que s'està fent fa un reconeixement explícit dels nostres drets històrics. Això és un acte de justícia, i políticament tan interessant com convenient. El que passa és que em sembla que, més enllà d'esdevenir un fil de legitimitat històrica dels drets dels catalans... no sé quina aplicació pot tenir. Per als bascos és clara, els habilita el règim foral, que tants grans drets econòmics els proporciona, sobretot en comparació amb l'espoli que patim a Catalunya.

Em pregunto quina dimensió volem donar a aquests drets històrics. Si reivindiquem drets històrics, que em sembla de justícia fer-ho, potser fora bo ser conscients de les implicacions d'aquesta reivindicació. No endebades em fa l'efecte que molta gent no sap què han representat i quines lluites han guiat. L'any 1872 l'aspirant legitimista a la corona espanyola, Carles VII (foto), va proclamar, enmig la tercera guerra carlista:

"Fa un sigle y mitx que mon il.lustre avi Feliph V cregué deurer esborrar vostres furs (fueros) del llibre de las franquesas de la Patria.
Lo que éll com á Rey us tragué, jo com a Rey us ho torno, que si foren contraris al fundador de ma dinastia, baluart son are de llur llegitim descendent.
Jo us torno vostres furs perque só lo mantenedor de tota justicia; y per durho á cap,com los anys corran y trasmudan las cosas, us cridaré y tots plegats podrén adaptarlos á las circunstancias de nostros temps."

Tenint en compte que la tercera guerra carlista va ser una guerra profundament catalana i on molt bona part del territori va estar en mans dels partidaris de la tradició, podem concloure que l'últim cop que els furs catalans, els nostres drets històrics, van estar vigents, restituïts, després de la infàmia del 1714, va ser un segle després i fa poca cosa més d'un segle. És una dada curiosa i realment espectacular, que un borbó restituís els mateixos drets que un altre borbó ens havia manllevat. El que passa és que això es feia en nom de la tradició, i això a molta part dels historiadors progressistes els resulta extraordinàriament molest, de manera que prefereixen silenciar-ho. Però els fets són els fets. I si parlem de drets històrics, aquesta és la història.

Caldria afegir a més el menyspreu amb que la intelectualitat espanyolista de Catalunya va imputar a Convergència i Unió de ser poca cosa més que uns trabucaires carlins al capdavant de la Generalitat. És curiós, també, que amb un govern tripartit que exalta els pitjors vicis del progressisme i poques de les seves virtuts, tirin endavant una reivindicació històrica d'aquesta importància.

Suposo que aquesta reivindicació dels drets històrics forma part de la fòrmula estatutària, d'empat en tot. Es reconeixen drets de la progressia més absurda (el dret a la felicitat forma part de la història jurídica més absurda) i alhora es reconeixen els drets històrics, que emparen una lectura tradiconalista de la nostra norma suprema. Té la seva gràcia. Encara veurem algun president de la Generalitat recuperant vells usos de jurament en la presa de possessió, tal com el jurament antic dels bascos, a l'ombra de l'arbre de Guernika, que imposava, de genolls, la fòrmula: "humiliat davant Déu"

Si ho visc d'alguna manera, ho visc així...

Aquests dies tothom està marxant, poc a poc, de vacances. Enguany, per motius de feina, no en podré fer. Com a molt m’he pogut agafar el dimarts per anar a Milà.

La Setmana Santa és una època colpidora emocionalment si se sap viure o, com a mínim llegir, en la seva dimensió religiosa. Diuen que la fe és un do. Per als que hem viscut amb profundes conviccions religioses, amb una fe que pensàvem forta… el que representen en la litúrgia i fe catòlica aquests dies són una sacsejada intensa.

No em puc estar de pensar en el que sento, penso o crec. De llegir els passatges de l’Evangeli que descriuen la passió de Crist i el gran misteri de la Resurrecció. Són els fets cabdals del cristianisme, de la fe cristiana.

La litúrgia catòlica és la meva. Encara em sento catòlic, culturalment catòlic. Però la meva fe trontolla. Les pantalles de la TV i bona part dels carrers de l’estat s’omplen de processons que em resulten incomprensibles. Davant l’espectacle dels passos, natzarens, imatges i iconografia vària l’únic que sento és una angoixa i un malestar profunds. Entenc el fenòmen com a tradició, com a fet cultural, d’una cultura que no m’agrada, però que puc respectar. Però m’acaba repugnant com a expressió de fe.

He viscut la meva fe d’una manera senzilla, com un diàleg amb Déu despullat d’artificis i exhibicions. Quan em sento amable penso que tothom té dret a viure la seva fe de la manera que cregui més convenient. Però en veure aquests espectacles barrocs que freguen la idolatria, aquesta sobreactuació emparada en l’anonimat, aquesta fe viscuda des de la penitència sense contricció, des de l’acceptació del càstig sense la voluntat de viure d’acord a la paraula de Déu… no puc.

Sempre he imaginat el Sant Sopar en una cambra semiclandestina del convuls Jerusalem d’aquells dies, un sopar senzill i íntim entre amics, ignorants de la dimensió que aquell sopar i els dies següents tindrien per a les seves vides i per a la història de la humanitat. He pensat en les pregàries, en solitud, de Jesús, conscient del seu destí, però a la vegada home, amb les pors i les inquietuds dels homes, amb la necessitat que els seus amics i seguidors l’acompanyessin en el seu trasbals i en la confiança que entenguessin el que aquell sacrifici que s’apropava representava.

Penso en la virtud de poder viure aquests dies sense exhibir-se, en comunió amb Déu en el silenci de l’oració, en la fosca de les vetlles. Imagino el rostre de Jesús que representen les nostres imatges romàniques, tan serè. Fins i tot les talles gòtiques i renaixentistes.Però aquesta representació de Crist va mutar. Al meu entendre el paganisme, en la seva versió de la por dels homes, va envair l’espai del crist i de l’oració. I es va obrir pas una representació d’un crist barroc, recarregat, ple de guarniments, de flors, de fanals, de mantells, de brodats, de capes d’or, de sang i de dolor. Una litúrgia penintencial que crec que resultaria incomprensible per a Jesús. Estic segur que s’obriria pas enmig les processons, els penitents, les cadenes, els caramels, les càmares de tv… com ho va fer al Temple de Jerusalem. I que cridaria que l’estan profanant i que si el volen… simplement cal que el segueixin, a Ell, com a Fill de Déu, i al seu missatge, a la seva bona nova. Quan s’adreça als seus deixebles i els hi diu a qui vosaltres perdoneu el pecats, els seran perdonats… no crec que s’imaginés que s’acabés fent un negoci o un espectacle amb la penitència.

Aquest acte tan íntim de diàleg amb Déu que no vol el nostre càstig, sinó fer-nos millor, ser fidels als ensenyaments de Crist, als seus manaments.M’imagino la seva expressió adreçant-se a aquests devots penitents i dient-los-hi que no és això el que vol d’ells, que aquest no és el sentit del seu sacrifici… i em ve al cap quan discuteix amb els fariseus al voltant del divorci, que condemna, tot i que estava admès en la llei judaïca… per la duresa dels vostres cors, els hi diu. Com volent dir, si no hi havia manera que ho entenguéssiu, què voleu que hi fés el pobre Moisès… però ara ja s’ha acabat.

No sé quanta gent, més enllà de la seva vivència idòlatra d’aquests dies, haurà pogut reflexionar sobre el que representa la passió, mort i ressurrecció del Crist. Aquest sentit profund de ser l’Anyell de Déu, aquell que se sacrifica per proporcionar-nos una salvació. Perquè el que és cabdal no és el seu martiri, sinó la seva resurrecció i l’esperança de vida eterna que representa per als qui creuen en Ell i per als qui viuen d’acord a les seves ensenyances. En cap cas diu que seuran amb ells els que més cadenes hagin carregat, els que més s’hagin destrossat els peus, els que més hagin plorat… simplement cal seguir els seus manaments, per ser aprop seu. Aquest em sembla que és el sentit profund d’aquests dies.

No puc estar-me de pensar que la manera com vivim les festes, i les festes que celebrem, diu molt de nosaltres. Nosaltres, com tots els pobles d’influència carolíngia, l’endemà de Pàsqua fem festa. Ens aboquem a l’alegria del que representa la Pasqua, en aquest cas, el Diumenge Sant, la Resurrecció. Carlemany va disposar que l’endemà de cada Pàsqua fós festa, per allargar la celebració. Els nostres veïns no fan aquesta festa, per ells la festa comença en dijous, se centra en la passió, en el calvari… no en la llibertat i la bona nova que representa la resurrecció.

Curiós...

Caragirats

La pericada ha guanyat la Copa. M’emprenya. M’indigna veure les grades que omplien l’afecció espanyolista plena de banderes espanyoles onejant en les seves variants: amb toro, amb escut constitucional, amb llegenda, etc. M'emprenya però alhora em provoca la compassió cap als infeliços, cap a aquells que tota la vida lluitaran per negar-se.

Per això puc dir que no em sorprèn gens aquest espectacle d'espanyolisme a ultrança, de dur més banderes espanyoles que els aragonesos, el RCD Español és el que és i representa el que representa a la nostra ciutat i al nostre país. Els amargats, els colonialistes de cafè, la quinta columna. Ben segur que hi ha seguidors blanquiblaus que viuen en el limb de ser un equip de futbol, dels colors de Roger de Llúria i altres bajanades. Però l’Espanyol és el que és i la seva afició representa el que representa: la Catalunya ultra, l’espanyolisme irreductible, la incomprensió absoluta respecte el país que els envolta, respecte a la catalanitat. L’enyorança d’un paper de club colonial, representant i favorit d’èlits dominants sobre el país.

S’equivoquen els qui hi veuen una rivalitat futbolística entre dos equips. Són dos concepcions de país el que hi ha al darrere del RCD Español i del FC Barcelona. Tant de bo un dia hi hagi a la ciutat de Barcelona dos clubs que puguin rivalitzar esportivament i que tanmateix comparteixin la mateixa complicitat nacional. Aquest dia serem més lliures, serem allò que en diuen “més normals”.

Però en fi, que gaudeixin la seva glòria efímera aquests dies, que es pensin que així humilien el país i les gents que els envolta i que la seva victòria sigui una altra victòria espanyola sobre els catalans irredempts.

Dimarts anirem a Milà, a animar al Barça, a exhibir amb orgull les nostres senyeres, les nostres estelades, les nostres creus de Sant Jordi. A combregar amb la tradició d’un país fidel als seus colors i orgullós dels qui el defensen i se l’estimen de debò, pel que és, i no per la reivindicació de l’autodi o la dominació. Per bé que en l’entorn del Barça també hi ha residus dominacionistes, no ens enganyem. Sortosament el club, de la mà d’en Joan Laporta i la seva directiva, s’ha reivindicat amb l’orgull i la fidelitat al seu ésser i el que representa.

Fins a la victòria, sempre, des de l'orgull autèntic de la catalanitat i amb la passió dels qui somien la glòria i la llibertat.

ung, ung, ung

Etto'o s'ha rebelat contra els crits racistes a Saragossa consistents en imitar sons de mico cada cop que el jugador del Barça, negre, tocava la pilota.

No puc retreure-li res. Em sembla que tenia motius suficients per a la seva indignació. Però cal ser inteligents en la gestió de la nostra indignació, que passa per no fer fer protagonistes els causants. No es tracta d'amagar res, i són sobradament justes les sancions als camps on es practiquen aquests càntics racistes i menyspreables. Tanmateix no crec que la seva actitud sigui la més positiva per erradicar aquesta pràctica execrable. De fet els sons que només havia proferit una minoria llavors es van generalitzar. Als camps de futbol sempre hi ha hagut insults i hòsties. La civilització avança en la mesura que s'erradiquen, però no podem negar la seva existència ni suprimir-la per decret, perquè, simplement, no passarà. Els porters són sistemàticament insultats en la seva persona i en la de la seva mare. No ho vull comparar, però sene sentit racista, són insults que cap de nosaltres toleraria en cap altra circumstància.

M'agradaria equivocar-me i pensar que el gest d'Etto'o serveixi per erradicar aquesta pràctica exrecable, però no ho crec. La gent ha vist que serveix per desestabilitzar i ho farà servir sense pietat. Tant de bo m'equivoqui. A més a més el Barça i els seus jugadors haurien d'abstreure's absolutament d'aquesta mena de coses, i en cap cas donar arguemnts al conflicte. Anant líders i jugant com juguem el que interessa és dedicar-nos a jugar i guanyar els partits, i no entrar en polèmiques, sinó ignorar-les. Ignorar-les em sembla el menyspreu més valuós i intel·ligent.

Tanmateix els crits ung ung ung siguin la manifestació més primària d'un racisme existent, però no l'única ni la més greu. El racisme, la xenofòbia i la discriminació s'amaguen i niuen indissimuladament al voltant de la nostra vida. De vegades de manera molt evident, de vegades amagadament, entre subterfugis. Algú no veu en el rebuig a l'OPA de Gas Natural sobre Endesa un comportament xenòfob? Algú no veu en la persecució implacable de les condicions que han d'afavorir la recuperació del català com a llengua pròpia de Catalunya un rebuig racista, de connotacions colonialistes que preconitza l'existència de llengües de primera i de segona? Algú no veu l'evidència d'un odi atàvic en els promotors i seguidors del boicot als productes catalans? Algú no pot sentir l'alè de la discriminació per raó d'origen p.ex. quan un empresari català no es pot presentar a president de la CEOE perquè és català? Algú pot pensar que és factible que un català sigui president d'Espanya, o candidat a la presidència d'Espanya?

No ens enganyem. Els catalans hem patit i patim un "ung, ung, ung" polític, econòmic, social, lingüístic i nacional permanent. Sincerament crec que no hi ha res a fer davant aquest "ung, ung, ung", i que l'única opció és ignorar-lo i superar-lo. Prescindir-ne i castigar-lo amb els mitjans a l'abast que ens dona la nostra civilització occidental. Des de la intel·ligència, que és la nostra principal arma.

y construyó castillos en el aire...

Segons sembla el consell de ministres del govern espanyol ha aprovat avui la cessió a la ciutat de Barcelona del castell de Montjuic... amb condicions. De vegades sembla que els catalans siguem un poble de somiadors, que existim com a poble perquè hem estat i sempre hem volgut ser, de vegades sense saber com ni cap a on... I tot sovint sense que els nostres enemics sapiguessin d'on ens venia la força per resistir, què ho feia possible. I en aquest punt sempre ens omplen d’afalacs per intentar explicar-se el seu odi irracional, des de ser uns fenicis, uns mercaders, uns antipàtics, uns avariciosos, uns "agarraos", uns “muy suyos” a ser, fins i tot uns somiatruites. En el fons és igual com siguem. El problema és que existim.

I perquè existim el que no entenen és que les truites que somiàvem i somiem són la llibertat. Somiem truites, però és un orgull pertànyer a un poble que ha sapigut mantenir la seva identitat davant tanta adversitat, que ha estimat tant la seva llengua com per mantenir-la durant segles de persecució, que ha professat una fe tan noble en la intel·ligència, en l'art, en el pacte, en la integració, en la cultura... i que alhora tant sovint ha sapigut lluitar fins a la mort, fins a l’extenuació, per la seva llibertat, pels seus drets, pel nostre futur.

N'hi ha, crec que cada dia més, que esperem viure el dia que els nostres somnis es facin realitat. I que visquem en el país lliure, just i cult que durant tants i tants anys hem somiat.

N'hi ha, però, que d'això en diuen "construir castillos en el aire", i són com nosaltres. En una altra llengua, però com nosaltres.

I n'hi ha que dels castells en fan fortaleses per bombardejar aquests somnis. Això ha estat sempre Montjuïc. Un castell únic en el món perquè no està fet per defensar res, ni tan sols la ciutat que té als seus peus, sinó per atacar-la, per bombardejar-la, per reprimir els seus somnis.

Avui el ministre de Defensa espanyol Bono, propietari del castell i dels exèrcits que l’han fet servir durant tants anys, enlloc de fer un acte de contricció i de demanar excuses per totes les vegades que aquesta fortalesa infame ha servit per destruir els somnis i la vida dels ciutadans de Barcelona i dels catalans, s'ha permès la indignitat de xulejar-nos, de vacilar-nos, d'exhibir la seva grolleria i incomprensió feixistoide.

Qui pot, des d'un sentiment democràtic, negar a la ciutat el que és seu, no només les maleïdes pedres i metres quadrats d'aquest castell, sinó la dignitat i l'homenatge que mereixen tots els ciutadans massacrats pels seus canons, empresonats entre els seus murs i afusellats en els seus fossars...? Tanta és la por que ens tenen o la humiliació que encara ens volen infringir per posar condicions a una devolució que hauria de ser un acte de reparació, millor dit, de justícia, com la tornada dels papers espoliats pel franquisme i custodiats en la infàmia a Salamanca?

Cal encara recordar que en un fossar del castell va ser afusellat el president de Catalunya, Lluís Companys, únic president assassinat pel feixisme europeu?
Si algú dels que manen al nostre país i a la nostra ciutat m’escoltés li diria que no volem que ens cedeixin el castell.

Volem i exigim una reparació històrica, un acte de contricció, un reconeixement del dolor infringit, sempre injustament, des d’aquest castell, un gest democràtic de respecte a un país, a una ciutat, als milers de persones represaliades en aquest castell i en aquesta muntanya i al president democràtic de Catalunya afusellat al trenc d’alba del 15 d’octubre de 1940 al glacis del castell, al fossar de Santa Eulàlia (“descalçar-se per morir trepitjant a peu nu la terra catalana. I cridar, abans de la descàrrega dels fusells “Visca Catalunya”. Aquestes foren les seves darreres paraules”).

El meu avi, militar de la República, també era pres en aquells dies al castell de Montjuic, hi va ser tres llargs anys. Havia estat capità en l’exèrcit de la República. Hi ha mals que no podran oblidar-se mai. Però com a mínim ens hem d’exigir la dignitat democràtica i nacional de no admetre més humiliacions i d’exigir una reparació i un reconeixement del dolor que aquest castell ha causat i posar-lo, sense condicions, finalment, als peus de la ciutat perquè en fem el que creguem més oportú. Ni cessions ni condicions.

Chelsea vs FC Barcelona

Magnífica nit futbolera! El Barça ha guanyat al Chelsea de Mourinho al seu propi camp . És només el primer assalt de l'eliminatòria, però té el gust de les grans victòries i de l'èpica de les competicions continentals. Ara falta la tornada, el dia 7 de març. I ho tenim molt bé perquè ho estem fent molt bé.

El repte del Barça d'enguany és la Champions, que és la competeció gran, la que compta, la que es recompta al final de tot...

El nostre país sempre ha mirat a Europa com una taula de salvació. Quan aquí era la fosca Europa era la llum, quan aquí no podíem aconseguir la llibertat, Europa s'apareixia com un heroi, un paladí de la llibertat, i quan a la fi la real-politik ens va estabellar contra la vorera vam pensar en el poder alliberador d'Europa per alliberar-nos del poder asfixiant que Espanya exerceix sobre nosaltres. I al cap i a la fi, comptat i debatut... res. Manen els que manen i som el que som.

Però en el futbol és diferent. Des de la mítica final de Basilea les competicions europees han estat per al Barça, per a l'afició i per al país un aparador brillant de la nostra fortalesa i de la nostra ambició. No hi ha ni hi pot haver un sol aficionat al futbol a Europa que en sentir el nom del Barça no senti respecte i no hi vegi una bandera amb quatre barres vermelles sobre fons groc que exhibeix, arreu, la seva afició. I a més a més, si parlem en plan professsional i només esportiu, quina insignificància de les competicions estatals davant la Champions League! Per tant si parlem de futbol de debò hem de parlar d'Europa i hem de parlar de la Champions. I aquí el Barça, el nostre club, hi té un lloc preferent, d'honor, que disfrutem com mai.

D'acord, queda la tornada de l'eliminatòria amb el Chelsea, però el partit i el resultat d'avui 22 de febrer és de les coses que s'han de saber disfrutar i paladejar. Som una afició de vegades excessivament acomplexada i perepunyetes. El partit d'avui ha estat gran i el resultat, espectacular. El partit de tornada al Camp Nou serà a un estadi en festa major, una olla a pressió amb una comunió extraordinària amb l'equip.

Aquest equip té escrit al seu ADN que ha de fer grans coses i ha de marcar una època, i tots hem de saber estar a l'alçada.No tinc cap dubte de qui és el "responsable" d'aquest bon moment del Club, del FC Barcelona. Té noms i cognoms i té equip, és en Joan Laporta i és la seva Junta Directiva i el seu equip tècnic. Després de la infame i degradant presidència del sr. Juan Gaspart (obvio referir-me a l'etapa Nuñez), el triomf de la candidatura d'en Joan Laporta ha estat providencial, una autèntica bendició per a tots els barcelonistes i per a tot el país. I el que s'endevinava com un fet històric, quasi bíblic (pel que fa al salvador), ha esdevingut una realitat que poc a poc ofereix els seus fruits més saborosos (sorry Carner, per fer servir en aquest context el deliciós títol del teu poemari). Que així siga durant molt de temps.

I, tanmateix, no es fa història si no es triomfa, i aquest equip i aquest moment només entrarà a la història, per més bé que s'estiguin fent les coses, si guanyem la Champions.

I ara un retret tant important com dolorós:

Estic escrivint aquesta nova història al blog perquè no estic a Londres. I no estic a Londres perquè per primera vegada en molts anys de passió blaugrana el club no ha venut ni una sola entrada a la nostra penya. És un fet tan històric com la victòria del Barça al Chelsea de Mourinho. I dol. Fa molt mal. Que socis i una penya que hem seguit al Barça pel dret i pel revès, aquí i allà, en la victòria i en la derrota, sempre amb orgull i sempre am fidelitat... de sobte ens trobem que no podem seguir i animar el club perquè no se'ns ha donat NI UNA SOLA de les entrades demanades... És un fet inèdit. Ni tan sols una excusa o una disculpa... res.

No ens havia passat mai. Mai ningú de la nostra penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, s'havia vist impossibilitat de seguir i animar l'equip senzillament perquè no se'ls hi ha facilitat cap entrada. Sense ànim de recompte ara mateix em venen al cap els desplaçaments -només europeus, els estatals serien incomptables- Berna, Rotterdam, Londres, Sevilla, Atenes, Mònaco, París, Eindhoven, Glasgow... què sé jo, són tants anys seguint el club i animant l'equip...

Havent-les demanat quan tocava i essent una de les penyes i socis que més activament hem participat en la defensa de la catalanitat del club i en donar suport als equips de bàsquet i de futbol des de temps immemorials... avui és un dia triomfant amb un regust dolorós per no poder estar al mateix Londres, tal i com hi érem l'any passat.

I, per favor, deixem de ser un país de pandereta. La ràdio nacional de Catalunya no està per organitzar desplaçaments d'aficionats del Barça a Londres, és una ràdio pública que el que ha de fer és informar. Ja estem les penyes per organitzar-nos a donar suport al club. Que cadascú ocupi el seu lloc i faci la seva feina.

DEPECHE MODE

Avui he anat al concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Ha estat un concert impressionant, fantàstic. Ple a rebentar (demà dissabte tornen a tocar), una autèntica marea humana, un estol de braços saludant les cançons i seguint tots els temes, especialment els més mítics, els històrics, tot i que la història es remunti en ocasions als últims discos.

Depeche Mode és un grup que forma part de la meva banda sonora. Sovint associem cançons o grups a determinades vivències, ja siguin relacions, ja siguin mogudes, ja siguin èpoques de la nostra vida. Depeche Mode ha estat el grup que sempre m'ha acompanyat en la meva etapa més futbolera, als grans desplaçaments. A desplaçaments en autocar fins a París, Mònaco, Madrid, Saragossa, Donosti... Sempre m'emportava uns walkmans i una cinta de Depeche Mode amb la que em ficava en el meu seient de l'autocar en la tornada. Amb independència del resultat. Em deixava submergir, en mig del cansament, l'alcohol, la tensió... en la seva música, que m'anava embriagant mentre deixàvem enrere la ciutat i l'autocar enfilava les autopistes. Era el moment de recuperar la meva individualitat després d'hores i hores formant part d'una massa més o menys nombrosa unida per la passió blaugrana, pel desig de victòria, per l'orgull català que havíem proclamat en les hores prèvies.

Avui, mentre vibrava enmig del concert he recordat aquestes escenes futboleres. Però és clar que Depeche Mode són molt més, i avui ho han demostrat. Són un grup amb una trajectòria brutal, amb un estil propi i inconfusible. Un grup que ha sapigut arribar fins aquí evolucionant tant com els seus seguidors. Que ha aconseguit tenir temes que han esdevingut himnes i continuar explorant fronteres sonores plenes d'actualitat.

La posada en escena ha combinat futurisme, elements electrònics i audiovisuals marca de la casa i, malgrat tot, una certa sobrietat. La combinació dels diferents elements: pantalla de vídeo amb projeccions, decoració amb aires discotequeros (esferes), llums que a voltes semblaven meduses sobre els caps del grup, etc ha captivat un auditori entregat.

Dave Gahan és un cantant magnètic, ho ha demostrat avui. Tot i que els seus moviments per l'escenari en alguns moments han tingut algun punt de "loca" ha connectat ràpidament amb l'auditori i s'ha deixat dur, igual que el públic. La seva entrega a l'escenari és enorme. I la gent ho ha sapigut reconèixer.

Crec que el concert d'avui els ha unit a la ciutat, ha estat especial. Com a mínim a mi m'ho ha semblat, tot i que no tinc possibilitat de comparar-ho amb altres ciutats, i això, en tot cas, ens ho acabaran de dir els crítics i el mateix grup. M'agradaria que s'hagués generat la complicitat que existeix a la ciutat, a Barcelona, amb altres estrelles tipus el Boss. Des d'aquest punt de vista he trobat a faltar algun gest de complicitat més intensa, en paraules o en proclames. Alguna referència més apassionada a Barcelona o a Catalunya, alguna paraula en català, que sortissin del monolingüisme anglòfil. Potser amb la complicitat i carinyo que avui s'ha generat ho podrem veure en el proper concert.

Mentres tant em quedo amb la seva música dimensional i la marea humana que avui corejava les seves cançons, tal i com probablement ho faci també demà dissabte. Gràcies per l'espectacles, gràcies per la vostra música, gràcies perquè sense saber-ho ens heu acompanyat multitud de vegades i ens heu fet retrobar-nos amb un món oníric, sempre a mig camí de la realitat industrial i dels nostres somnis i destijos.

poetes i cantants...

Vaig parlar del sensacional disc de Miguel Poveda "Desglaç". La capacitat de llegir un poema, entendre'l, assumir-lo, trobar-hi els racons expressius que el fan una nova obra d'art està reservada a uns pocs, a uns pocs i grans.

Un dels més grans ha estat i és en Lluís Llach. He descobert molts poetes i he après a rellegir-los gràcies a la seva fecunditat creativa i sensibilitat. Des del meravellós Viatge a Itaca de Kavafis fins a Màrius Torres. Algú hauria pogut imaginar que un poema tan bell com el viatge a Itaca de Kavafis prengués la dimensió que li dona Lluís Llach? que es pogués estirar tant com per fer-ne una obra musical i poètica tan intensa i compromesa com el Viatge a Itaca de Llach, amb tota la seva pròpia aportació? Hauríem trobat la sensibilitat, la intensitat emocional de la "Cançó a Mahalta" que interpreta en Llach? Jo segur que no. Les vinyes verdes vora el mar, els temes d'en Miquel Martí i Pol, d'en Joan Fuster... Llach és ell mateix un poeta gran, però és a més a més un creador tan sensible que ha estat capaç d'apropar-nos i fer-nos entendre un munt de poetes.

N'hi ha molts més, Raimon amb Espriu o Ausiàs March, Serrat amb Salvat Papasseit, Ma. del Mar Bonet amb tants d'altres... són uns clàssics.

Però a hores d'ara per a mi hi ha un altre cantant amb una capacitat de llegir, emocionar i interpretar excepcional, en Miquel Gil. El seu disc Orgànic és una obra mestra. Una altra obra d'aquestes extraordinàries amb què de tant en tant ens sorprèn la nostra cultura malmesa. "L'amor és Déu en barca", sobre un poema d'Enric Casassas (un dels pocs poetes vitals i nats que tenim) esdevé un conjunt que vessa intensitat lírica i musical. Com els altres temes "Línia de flotació", basat en un poema d'Antoni Fornés, o "Mire la mar", d'Isidre Martínez, extraordinaris, farcits de bellesa, creativitat i saber fer, cantats desgarradament i musicats i arrenjats al detall.

La cançó d'autor no és l'única referència. Grups com Mesclat han sabut extreure tota l'energia, compromís i intensitat poètica que resideix en poemes de Miquel Martí i Pol (També per tu). I més enllà de les nostres fronteres, al Euskal Herria, el grup RIP va saber convertir transformar en un himne la lletra de Telesforo Monzón "Lepoan hartu ta segi aurrera", o Arrano Beltza, de Negu Gorriak, sobre una cançó de Mikel Laboa (Gernika) basada en una lletra de J.A. Arze. Són uns pocs exemples que tinc a mà entre molts.

No hi ha cap millor promoció per als nostres poetes que els nostres cantants i els nostres grups.

Avui acabaré amb un fragment d'un poema d'Anna Montero que canta Miquel Gil, "Amaga l'arbre":

"Sota del saltze
s'aixampla la terra

i a dintre
un món de saba

creix amb el sol
i amb la lluna brolla"

D'entrada

Acabo de crear el blog. Ho he fet compulsivament, per històries diverses d'internet. Estic massa acostumat a moure'm per internet i pel correu electrònic com per desestimar aquesta oportunitat que té un cert punt d'absurd. En realitat no vull explicar res, i en realitat quan vull explicar alguna cosa ho faig directament. No crec per tant en deixar en l'espai cibernètic missatges sense destinatari conegut o reconeixible. Però alguna cosa m'impulsa a fer-ho, he estat convidat a llegir alguns blogs i això m'ha despertat l'interès.

Ara és dissabte nit, camí de la matinada. Demà tinc destinat el dia a la família, i cap al vespre prepararé un viatge de feina a Madrid. De manera que he preferit no sortir, per més que ara no trobi el moment d'anar a dormir.

Avui hi ha hagut algunes notícies interessants. S'han fet els actes commemoratius del retorn dels papers confiscats a Catalunya i els catalans i que fins ara havien estat a l'Arxiu de Salamanca. Fa molt temps que els catalans lluitem per aquest retorn. Hi ha hagut gent que ha estat prou perseverant perquè aquest acte de dignitat i justícia es fes realitat. M'impressiona pensar que aquesta documentació confiscada servís en el seu moment per organitzar la repressió. He recordat el meu avi matern, militar republicà, que es va lliurar, després de la caiguda de Barcelona, a les tropes invasores. Va estar tres anys pres a Montjuïc. Hi era quan van afusellar el president Companys. Tots tenim alguna història per explicar en relació a aquesta guerra cruel i excepcional. Tinc amics els avis dels quals van lluitar en bàndols diferents. Però ara tots estem al mateix bàndol. No hi ha excepcions. I confio que el feixisme i la intolerància s'arrossegui per les nostres vides únicament buscant signatures estúpides per al seu projecte anticatalà i totalitari.

L'altra notícia ha estat la inauguració de la quarta terminal de l'aeroport de Barajas. Aquesta notícia, a continuació de l'anterior, em provoca una certa basarda. No m'agradaria, per més just que sigui, veure el meu país amarrat a la recuperació -justa- de la seva història i de la seva dignitat, mentre el futur ens passa pel davant exhibint els triomfs de la nostra impotència. No tinc cap aspiració perquè El Prat esdevingui un macroaeroport continental, però em resulta desesperant aquesta exhibició de la quarta terminal de Barajas mentre el meu país es desespera ofegat econòmicament no només per l'espoli fiscal, sinó per la indignant falta d'actualització de les seves infraestructures. TV3 ha fet una comparació quantitativa del que seran els dos aeroports. Tampoc vull això, simplement vull que l'aeroport d'El Prat respongui a les necessitats de la nsotra economia i de la nostra societat. I això és extensible a la resta d'infraestructures, des de l'absurd TGV continental (té tots els inconvenients d'un tren d'alta velocitat i cap dels seus beneficis) fins a les precàries xarxes ferroviàries i vials.

Com que és el meu primer escrit, aprofito per tocar altres temes. Una recomanació... hi ha una joia en el mercat musical... el disc de Miguel Poveda cantant a poetes catalans, Desglaç. És un disc espectacular, que diu molt de Miguel Poveda, del seu coratge per, des del món del flamenc, assumir el repte de musicar poetes catalans amb un sentiment i una intensitat úniques. I atrevir-se, a més, amb poetes en general minoritaris, no els grans totems. Això sí que és mestissatge, això sí que és integració cultural i artística. I aquest disc mereix el més alt dels reconeixements, crec que no m'emocionava tant sentint un poema musicat i cantat des de la impressionant Cançó a Mahalta, de Màrius Torres, que va cantar Lluís Llach. El poema "No et veuré més", de Joan Margarit, que canta amb Moncho és una autèntica obra d'art. Són aquestes coses imprevisibles de la nostra cultura, ser capaços de crear obres d'art úniques que no tenen cap projecció, són incomprensiblement ignorades, fora del nostre país.

No trobo cap altra millor manera d'acabar aquesta primera incursió que reproduïnt uns altres versos d'aquest disc de Miguel Poveda, els de Joan Barceló (1955-1980):

"Si algú em pregunta quan, diré: enlloc,
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és fosc"