Som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor

Què significa la fe, tenir fe? La fe és un do.

Fem el que fem, hi arribem com hi arribem, sempre farem cap a aquest axioma: la fe és un do. Un do que no ens és atorgat directament per la nostra naturalesa humana (no caldria l’acció evangelitzadora que va encomanar Jesús), sinó per un procés de captació, d’ensenyament, d’aprenentatge, d’exemple, de coneixement… de tradició en el seu sentit més profund de traditio (transmissió) que fa que se’ns desevetlli aquest do.

El bateig és el nostre primer contacte amb la fe, de la mà dels pares. Si la família manté la seva fidelitat apostòlica i cristiana, complint els manaments de la fe de Déu, la fe es viu a la llar i en la nostra vida, com p.ex. en la missa dominical, en la santificació de les festes -Nadal i totes les Pasqües-, en l’oració, etc. El següent pas és el sagrament de la comunió, que requereix un procés específic de formació i d’avaluació. I després la confirmació. I després, encara, fins a la fi de les nostres vides, sempre hi ha un referent eclesiàstic per expressar la nostra fe.

Tot i que la fe no és mai un procés racional ni formatiu, perquè tinguem fe cal que se’ns desvetlli, que se’ns obrin els ulls. Això és el que fa l’Església i el que fan les nostres famílies. Això és el que l’exemplaritat dels sants ens ha transmès. Això és el que els grans pensadors cristians s’han esforçat per fer-nos proper, accessible, reconeixible: el procés de desvetllament de la nostra fe i d’entendre el que implica ser fidels a aquesta fe i el misteri de l’existència de Déu i del Crist.

La fe és gran. Però la manera de viure-la és diversa. El cristianisme és plural, des de la gran divisió entre l’església romana occidental i l’oriental ortodoxa, a les posteriors crisis i escisions des de dins l’Església catòlica romana: l’anglicana, la luterana l’adventista, etc.

Totes aquestes esglésies comparteixen la fe de Déu i la seva paraula, però la vivim i la celebrem de diferent manera. Com a fills de Déu tenim la seva Paraula, però com a homes confessem la fe de manera diferent. No podem negar la fe dels altres, però creiem fermament que la manera com ens han transmès la confessió és la correcta, és la que emana directament de les ensenyances del Crist.

No tinc cap dubte que Catalunya no seria el que és sense la fe cristiana i la nostra església catòlica. Negar l’arrel catòlica i romana d’Europa és negar l’evidència. Miro els nostres pobles, fets al voltant de les esglésies i els campanars, les nostres ciutats amb les seves catedrals, les nostres universitats, etc. Som el que som i no per casualitat. Per a mi, la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana és l’única i és l’hereva del Crist, i la resta s’han desviat del magisteri de Pere i de la seva successió. Crec fermament en la transmissió de l’autoritat papal des del Crist: “tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Crec també que l'Església catòlica és la legítima i única intèrpret de les ensenyances de Jesús. I sobretot estic convençut que cap arraplegat fraudulent pot estafar els fidels imbuïnt-se d'un magisteri que no els ha estat atorgat i per al que no estan preparats. El missatge de Crist adreçant-se als seus deixebles és molt clar: "a qui vosaltres perdoneu els pecats, els seran perdonats". Ningú pot arrogar-se aquesta potestat fora de l'Església, si no ha estat ordenat per l'Església, si no ha rebut el seu magisteri, si no ha estat ensenyat i ha après a ser deixeble fidel de Crist. Per tant, tots aquests telepredicadors haurien de ser foragitats de la fe i denunciats.

Pel que fa al significat de l'Església, amb independència de la nostra fe, de la seva intensitat (agnosticisme) o de la seva no existència (ateïsme), culturalment tenim un pòsit profund d’arrels cristianes, i en el cas dels catalans, catòliques. Les coses haurien pogut ser diferents (p.ex. d’haver triomfat “l’heretgia càtara”, o d’haver estat vençuts per la invasió islamista), però han estat així i no es poden negar. Pot trontollar la fe, però no podem variar la consistència ni l’hegemonia de l’Església catòlica en la nostra manera de ser, en la nostra història, en la nostra cultura, en la nostra llengua, en les nostres festes, en els nostres valors, etc.

Fe i tradició. Si perdés la fe, continuaria pensant que pertanyo a l’Església. Sentiment tribal, tal vegada, però intens.

En el pla espiritual, n’hi ha que blinden la seva fe amb una interpretació literal de les sagrades escriptures, de l’antic i el nou testament. És un greu error. El mateix Jesús, a l’hort de Getsemaní, veu trontollar la seva fe i s’adreça al Pare pregant compassió: en aquells moments era el Fill de Déu i era home. I en tant que home, va tenir por i dubtes. Jo dubto dels que mai no dubten. I els que mai no dubten són cuirasses dogmàtiques que s’emparen en el literal d’unes escriptures sense interpretar-les ni contextualitzar-les, i sovint esquivant o ignorant el seu significat profund i el compromís que exigeix.

Per a aquestes persones qualsevol circumstància que qüestioni o introdueixi dubtes sobre la monolítica literalitat de les escriptures és una heretgia perillosíssima, inassumible i inconcebible.

Per als qui intentem viure la fe des del seu significat més profund i vital, conscients de la feblesa de la naturalesa humana i de la seva capacitat extraordinària d’interrogar-se sobre la seva existència i els fets que l’envolten… la fe no és un literal de paraules, per més sagrades que siguin, sinó un testimoni i una convicció profundes.

La Paraula de Déu no és fòssil, sinó viva, no reclama veneració idòlatra, sinó compromís i testimoni, seguir a Déu i ser fidel al missatge del Crist. I aquest missatge de bondat i misericòrdia no es pot veure mai alterat per un llibre novel•lat, ni per la descoberta d’altres testimonis. Sempre sobreviurà en la intensitat del seu missatge redemptor.

Els homes només ens hem de preocupar perquè la nostra Església perduri i sigui fidel a aquest missatge, perquè el que significa d’arrel cristiana en el nostre ésser romangui i perquè s'estenguin els valors del seu magisteri.

I els catalans ens hem de preocupar també perquè la fe que ens ha estat transmesa es proclami al nostre poble a través de la Santa Mare Església, perquè denunciem les sectes adventistes, evangèliques, etc. i, sobretot, perquè aturem la implacable invasió islamista que patim i contra la qual ja els nostres avantpassats es van rebel·lar i van vèncer, guanyant aquesta terra per a la llibertat i la fe cristiana.

L'Islam no és tolerant ni una religició compatible, sinó expansionista, i crec que cal fer-hi front sense complexos, des de la més estricta radicalitat cristiana i nacional, i abans no sigui massa tard, perdem la nostra identitat i hàgim d'acabar amagant el nostre culte.

No podem creuar-nos de braços davant la silenciosa invasió islamista de la immigració incontrolada que sense cap control omple els nostres carrers, ni davant el discurs covard, inconscient, tantsemenfotista i pervers dels laïcistes (només per al catolicisme) multiculturalistes i rendicionistes, per als que ni importa la fe, ni la nació, ni la cultura, ni l'economia, ni la justícia, ni l'esforç ni res de res i es dediquen a xuclar la sang d'empreses i treballadors.

D'alguna manera, sí, som els nous croats, hereus d'una antiga fe, estirp i valor.